La llengua dels cristians

 LA LLENGUA DELS CRISTIANS

Segons es pot llegir a la Bíblia, a les ensenyances evangèliques, una paraula que prové d’Eva, que vol dir Vida, els apòstols van preguntar-li a Crist «¿quan anem a predicar pel món en nom Teu els evangelis com serem reconeguts com a autèntics, com ho sabrà la gent que no som falsos profetes»? Crist el va respondre, segons llegim al Nou Testament, a Fets dels Apòstols 2:4-6:

“perquè l’Esperit  Sant us infondrà el do de llengües i a tot arreu on anireu en nom Meu us sentiran parlar  en la llengua pròpia de cada lloc».

D’això es dedueix que la llengua dels  cristians és la llengua pròpia de cada lloc.

Això vol dir:

A  Catalunya i l’àrea catalana (els Països Catalans)  en català; no en espanyol o castellà, ni en francès o langue d’oil.

A l’Alguer, en català, no en italià

A Occitània, en occità; no en francès o langue d’oil; no en espanyol o castellà.

A Bretanya, en bretó; no en francès o langue d’oil.

A Euskal Herria  en èuscar; no en espanyol o castellà; no en francès o langue d’oil. 

A Còrsega en cors; no en francès o langue d’oil.

La llista d’aquestes nacions que tenen característiques vernaclistes i llengües pròpies naturals —originals o vernacles—és molt més llarga i té exemples a tot el món, en els cinc continents.

La reivindicació d’aquestes llengües pròpies o vernacles ha estat senyal identitari característic  de la tradició cristiana des del principi del cristianisme. L’art religiós cristià i especialment l’art romànic és plè de referents relacionats amb el compliment a la Pentecosta:  Els apòstols reben l'Esperit Sant i comencen a parlar en les llengües de totes les nacions d'on venien els oients. Fets 2:4, 6

«Tots es van omplir de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües [...] cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»

El seu símbol representatiu és el colom.

Basílica de Sant Pere de Roma (Vaticà)

 

La vinguda de l’Esperit Sant

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts.  ² De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. ³ Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven  sobre cada un d’ells.  Tots van quedar plens de l’Esperit Sant  i començaren a parlar en diverses llengües,  tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.[1]

Mural del Monestir de Santa Maria de Montserrat (Catalunya)

 

El Concili Vaticà II  (any 1965) i el vernaclisme

El Concili Vaticà II (1962-1965) i concretament la constitució litúrgica Sacrosanctum Concilium (1963), van obrir la porta a l'ús de les llengües vernacles (les llengües pròpies de cada territori nacional) en la missa i els actes litúrgics substituint progressivament el llatí. Això obria una porta extraordinària per a llengües com el català, el basc i el gallec.

Aquesta decisió va provocar una forta tensió i oposició per part del règim espanyolista del General Franco atès que va xocar directament amb un dels pilars ideològics de la dictadura franquista que imposava el monolingüisme de la llengua castellana a la qual denominava “lengua española” i la imposava fent creure a la gent que aquesta era “la lengua de todos”. Franco havia prohibit parlar llengües vernacles com era el cas del  català, basc i gallec.  

El sector conservadors de l'episcopat espanyol (com el cardenal de Tarragona, Benjamin de Arriba y Castro) van posar moltes traves a l'aprovació oficial dels textos litúrgics en català o euskera, retardant-ne la publicació i autorització durant anys.

Censura i control de la policia: El règim va mantenir la vigilància policial a l'interior i a les portes de les esglésies. Els sacerdots que feien l'homilia o deien la missa en català o basc sovint eren denunciats i multats per "actes contra la unitat nacional espanyola".

ADULTERACIO DEL DICCIONARI “ESPAÑOL”

Una estratègia que va fer servir el règim espanyol castellanista per desprestigiar les llengües vernacles va ser  adulterar la definició el mot “Vernacle” en el diccionari i  fer creure aquesta definició adúltera a la gent per a provocar el seu rebuig. Van afegir  una segona definició que deia “esclau” i així van provocar el rebuig al mot que volia dir “propi del lloc”

Aquesta definició adúltera i tendenciosa  va afectar a molts acadèmics que encara actualment rebutgen el mot Vernacle.  En el llibre “Vernaclística” reivindico amb diversos arguments i referents simbòlics la recuperació original del mot vernacle i el corresponent marc referencial vernaclista en el que les llengües, cultures i nacions vernacles són subjecte polítics independents del marc referencial dels estats imperialistes i colonials que les oprimeixen, alienen i volen anorrear.

Considero que la independència de Catalunya (Països Catalans) i les diverses nacions vernacles del món, han de recuperar aquest marc referencial vernaclista dins  del qual  el concepte “ecolingüisme” i té una funció essencial que sintonitza amb una concepció cultural ecologista. Vernaclisme, Ecolingüisme i Cristianisme tenen una sintonia essencial.

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

https://vernaclistes.blogspot.com/

Llibre Vernaclística a Amazon

https://www.amazon.es/VERNACL%C3%8DSTICA-Jordi-Salat/dp/B0H1536R7V

 

 

 DIADA VERNACLISTA 2026 Entrevista Ràdio Codinenca  

DIADA VERNACLISTA 2026 Santuari  Ecològic de Gallifa

DIADA VERNACLISTA  2026 Santuari Ecològic de Gallifa 2 Discurs Mireia Juanola

Que li passa la terra catalana que sembla ser certes llavors autòctones no hi poden créixer? Creixeran en el Con Sud Americà?

 

Que li passa la terra catalana 

que sembla ser certes llavors autòctones no hi poden créixer?

Creixeran en el Con Sud Americà?

He rebut un correu d'una persona amiga amb el nom d' Ángel Roca, el qual ha llegit un escrit del meu blog on queda clar que "lamento la incomprensió i rebuig del vernaclisme (del que parlo i escrit des de que fa més de 40 anys en el meu blog i llibres i sempre ho he fet en català) per part de molts compatriotes catalans".

Atès que esmento Deulofeu i allò que va dir en el llibre "Catalunya mare de la cultura europea" sobre al "Confederació Universal de les nacions VERNACLES" , en el correu, l'amic argentí em diu això:

«Alexandre Deulofeu (1903–1978) viajó a Argentina en 1978 y este viaje tuvo una gran importancia para el reconocimiento de su obra.Durante su estancia impartió conferencias y recibió una acogida muy favorable en ambientes universitarios e intelectuales de Buenos Aires.Este interés argentino estaba relacionado con una de sus tesis de la Matemática de la Historia:Deulofeu sostenía que, en el futuro, el Cono Sur -especialmente Argentina, Uruguay y el sur de Brasil- sería la cuna de una nueva civilización con un papel destacado en la historia mundial. Esta predicción despertó bastante curiosidad entre el público argentino. Mientras en Argentina fue homenajeado y llenó salas de conferencias, en Cataluña seguía siendo una figura relativamente desconocida, incomprendido, a veces marginado por los intelectuales académicos»

«Dado que te ocurre lo mismo que le ocurrió a Deulofeu —me dice—, te propongo traducir tus escritos al español y yo te buscaré un editor argentino que te lo publique. Quizás el vernaclismo sea este pensamiento que debe darse a conocer desde el Cono Sur de América. El pensamiento vernáclista, nacido en Cataluña y en lengua catalana, parece que en Cataluña no puede crecer. Lleva la semilla a Argentina, a éste Cono Sur de Amèrica señalado como predestinado por Deulofeu. Yo lo plantaré en esta tierra y quizá se haga realidad lo que dijo Deulofeu: la cuna de una nueva civilización con un papel destacado en la historia mundial»

Em demana autorització per traduir els meus escrits al castellà, llengua coneguda en el marc referencial colonial com a "lengua española".

¿El pensament vernaclista, nascut a Catalunya i en llengua catalana por ser el bressol d'una nova civilització amb un paper destacat a la història mundial? De fet, estic fent un llibre amb el títol de "Gaudi vernacliste" en el que exposo arguments i imatges vernaclistes del Temple de la Sagrada Família de Gaudí. Aquest passat mes de Juny, es va fer una inauguració de al Torre de Crist ( dic «Torre de Crist» i no dic «Torre de Jesús» en el meu llibre explico el motiu). Va tenir un ressò mundial. I en aquest temple, fet per un arquitecte català anomenat "l'arquitecte de Déu" s'hi posa de manifest el pensament Vernaclístic.

Els símbols hi són. Sembla ser que hi ha gent que no els veuen. Incomprensió? Adulteració? No ho saben reconèixer? No es vol que sigui reconegut?

Abans que a Deulofeu, la incomprensió i el desconsol, també el va patir Ramon Llull....I com ells, d'altres pensadors catalans. Sembla ser que a Gaudí, o no se l'entén o se'l manipula de forma adultera....

Hauríem de reflexionar-hi com a poble.

Que li passa la terra catalana que sembla ser certes llavors autòctones no hi poden créixer?

Li he autoritzat a l' Ángel Roca la traducció dels meus escrits. Diu que ho farà amb la I.A. i m'ho enviarà perquè ho revisi.

https://

La Decepció i el Desconsol de Ramon Llull

Diálogo con Ángel Roca 1

Diálogo con Ángel Roca 2

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Venaclisme i Feminisme

 VERNACLISME I FEMINISME

Diàleg amb la I.A.

 

—Fes-me un resum del llibre "Gender " de Ivan Illich i diga'm si hi ha un capítol que es diu "Vernacular Gender"

—Sí. De fet, "Vernacular Gender" és el títol del tercer capítol del llibre Gender (1982) d'Ivan Illich. A més, abans de la publicació definitiva del llibre, Illich havia fet circular un text independent amb aquest mateix títol.

Resum de Gender

Gender és una de les obres més originals i controvertides d'Illich. El seu objectiu no és defensar el feminisme ni atacar-lo, sinó qüestionar les categories modernes amb què entenem els sexes.

La tesi central és que les societats preindustrials vivien sota el que Illich anomena "règim de gènere vernacle", mentre que la societat industrial ha imposat un "règim de sexe econòmic".

Què és el "gènere vernacle"?

Per Illich, el terme "gender" no significa identitat de gènere en el sentit actual. Designa una estructura cultural en què homes i dones ocupen àmbits diferents però complementaris.

En moltes societats tradicionals:

• hi havia eines pròpies d'homes i de dones;
• tasques pròpies d'homes i de dones;
• espais, llenguatges i rituals diferenciats;
• una complementarietat asimètrica entre ambdós sexes.

Segons Illich, aquestes diferències no eren vistes com una desigualtat entre individus competidors, sinó com dues maneres diferents de participar en la comunitat.

La crítica a la modernitat

Amb el desenvolupament del capitalisme i de la societat industrial, aquestes diferències vernacles desapareixen.

Homes i dones passen a ser:

• individus intercanviables;
• treballadors del mercat;
• consumidors;
• unitats econòmiques comparables.

Això crea el que Illich anomena "economic sex" ("sexe econòmic"): la relació entre home i dona deixa de ser una complementarietat vernacla i es converteix en una competició dins del mercat laboral i institucional.

El concepte de vernacle

Aquest és un dels conceptes més importants d'Illich.

"Vernacle" designa allò que:

• neix localment;
• no és produït pel mercat;
• no depèn d'institucions professionals;
• forma part de la vida quotidiana de la comunitat.

Per això Illich parla també de:

• llengua vernacla,
• habitatge vernacle,
• economia vernacla,
• gènere vernacle.

La desaparició del vernacle és, per a ell, una de les conseqüències principals de la industrialització. 

El capítol "Vernacular Gender"

És probablement el nucli teòric del llibre.

Hi desenvolupa idees com:

• la diferència entre gènere vernacle i "rol sexual";
• la complementarietat entre home i dona en les societats tradicionals;
• la crítica a les interpretacions sociològiques modernes;
• la idea que el gènere vernacle és tan propi d'una cultura com la seva llengua vernacla.

Per a Illich, el gènere vernacle és una realitat cultural concreta, mentre que el "sex role" modern és una construcció abstracta pròpia de la societat industrial.

Relació amb el vernaclisme

Aquest llibre és especialment interessant per a tu perquè la noció illichiana de vernacle és una de les fonts més importants del pensament vernaclista contemporani.

Quan Illich defensa la llengua vernacla, l'habitar vernacle o el gènere vernacle, està afirmant una idea molt propera al principi vernaclista: que allò universal només es manifesta plenament a través de formes culturals arrelades, concretes i viscudes.

Això no significa que el vernaclisme hagi d'assumir totes les tesis d'Illich sobre les relacions entre homes i dones, però sí que el seu concepte de vernacular gender constitueix un dels intents més profunds de pensar la diferència cultural des de la categoria de "vernacle".

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa: Discurs de Mireia Juanola

 Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa:

 Discurs de Mireia Juanola 

Benvinguts a la Diada de les llengües, cultures i Nacions Vernacles

Abans de res, un agraïment a totes les persones que desinteressadament heu fet possible aquesta Diada i gràcies per haver-m’hi convidat.

La Diada de les Llengües, Cultures i Nacions Vernacles és una Diada d’exaltació a les nacions que provenen d’una realitat natural, aquelles que tenen les seves arrels i els seus orígens en el Genius Loci i és, per tant, una crida a la Pau i al respecte per les llengües, cultures i nacions que, com la nostra, volen ser destruïdes per estats adulteradors i imperialistes, que volen fer-les desaparèixer.

I és que les llengües, cultures i les nacions vernacles són aquelles que sorgeixen de manera natural en un lloc, en un territori concret, i que es desenvolupen gràcies a la transmissió dels seus parlants, generació rere generació. Són llengües genuïnes, les vertaderes, les que responen al Genius Loci (com deien els romans) i que són el gen, la gènesi (com deien els grecs) de tot allò que és veritable, l’essència més pura i l’esperit d’una gent i d’una cultura que van emergir en consonància i harmonia amb la terra i la naturalesa d’aquell lloc.

 La llengua catalana, la nostra, és la llengua natural, la genuïna i pròpia, la vernacla d’aquí, d’aquest lloc que ara és Catalunya, però que aviat s’escampà també per bona part de la Mediterrània i Occitània, pel que avui anomenem Països Catalan si més enllà, tot aportant coneixement i valors propis, i que configuraren el nucli essencial de l’Europa actual.

Avui dia, encara, són moltes les nacions vernacles existents que estan oprimides, colonitzades, sotmeses o soterrades per Estats d’arreu del món, on la llengua geni del lloc ha estat desterrada, i on els estats opressors intenten imposar un marc mental aliè per diluir la cultura autòctona, com per exemple a Euskadi, Occitània, Irlanda, Escòcia, Galícia, el Tibet, el Kurdistan i tantes altres...

Aquesta adulteració genera una dissonància entre allò natural que ens uneix a la terra pròpia, amb allò que ens expliquen de forma artificial pels mitjans de comunicació o a través d’altres relats inventats per destruir-les.

Des d’aquest punt de vista, el Dr. Trueta, en el seu llibre L’Esperit de Catalunya, ens explicava que Catalunya té un esperit propi, un esperit que neix amb la llengua autòctona i que s’escampa amb la història, la cultura i la nostra manera de ser per tot el món, i que ens aporta un ideal basat en els valors i el coneixement, i que cal que nosaltres recollim, com una herència pròpia que hem de cuidar, com un deure incontestable.

 El Santuari Ecològic del Castell de Gallifa és un lloc adient per a celebrar aquesta Diada.

Primerament perquè és l’herència de Mn Dalmau, un prohom catalanista que va vetllar per la espiritualitat de la nació catalana en temps molt difícils. Des d’aquí el nostre reconeixement.

I segonament,  perquè ecologisme i vernaclisme tenen molts punts en comú. D’aquests conceptes se’n desprèn, també l’ecologisme cultural que defensa que, per protegir la natura, cal també protegir la cultura pròpia de cada poble, ja que les tradicions, la manera de viure i els coneixements transmesos són l’essència que fan perdurar els llocs.

I d’aquí, també, l’ecologisme lingüístic, que diu que les llengües formen part d’un ecosistema cultural: i com en la biodiversitat natural, al món hi ha, també, diversitat lingüística, i quan una llengua desapareix es perd la cultura i el coneixement d’un poble, com quan mor una espècie animal.

I és en aquest context de l’ecolingüisme on apareix el vernaclisme, que, com ja us hem explicat, defensa l’ús de la llengua vernacla, la pròpia i genuïna, la que emergeix del propi lloc, del territori per generació espontània, i considera que la llengua va més enllà de ser un instrument per comunicar-se, sinó que és la manera com un poble pensa, entén el món i transmet la seva cultura, és l’esperit del poble, i que necessita tenir un lloc central en la seva vida social: a l’educació, a l’administració, als mitjans i a la cultura. Perquè la llengua genuïna és essencial per evitar processos de substitució lingüística i de dependència cultural que pretenen els Estats impositius i colonitzadors.

Defensar la llengua pròpia és també defensar la identitat, la cultura i la llibertat d’un poble. Tal com l’ecologisme protegeix la biodiversitat de la natura, el vernaclisme defensa la diversitat lingüística i cultural del món sencer.

Per això diem que: l’ecologisme és Vernaclisme i el Vernaclisme és ecologisme.

I aquest Santuari Ecològic de Gallifa és el lloc on enllaça el món mediambiental amb el món espiritual del Dr. Trueta i el seu llibre L’Esperit de Catalunya i que Mn Dalmau va saber transmetre a través de la seva filosofia i religió, basada en un catalanisme reivindicatiu, que ja advertia dels perills d’un Estat espanyol, castellà, mentider i adulterador, anorreador de la nostra cultura pròpia i autòctona, que des de fa segles intenta imposar un marc mental espanyol inventat i fals.

Així doncs, tot això que us hem explicat són les raons per les quals avui, primer diumenge després de l’Equinocci de Primavera, punt vernal i primigeni en el concepte temps, en l’espai del Santuari de l’Ecologisme de la Catalunya ancestral, redós de la espiritualitat catalana, ens trobem aquí per fer una crida a totes les persones de les nacions vernacles en general i en concret a la catalana, a identificar-nos vernaclísticament amb la nostra llengua autòctona, la nostra cultura i el nostre geni català, per alliberar-nos de l’adulteració imposada per les llengües forànies, alienes i alienadores i per exigir el reconeixement i el respecte que ens correspon per imperatiu natural!

Així sigui!

 I per finalitzar l’acte, abans d’hissar la bandera vernaclística, només dir-vos que:

 

Ser català és quelcom transcendent, un sentiment, una manera de pensar que et transporta i et transforma cap a un ideal positiu, comú; un ideal que busca l’assossec i la comprensió, i la Pau, a partir del respecte i l’harmonia amb la natura, amb nosaltres mateixos i amb els altres;

un ideal espiritual i conceptual, simbòlic, que ens lliga als nostres ancestres i als nostres avantpassats, que estaven vinclats a la terra i els seus elements.

 

Els catalans hem estat, som i serem un poble natural, genuí, vernacle que porta al seu ADN els quatre elements de la vida aferrats a les quatre barres de la seva bandera, en forma de terra, aigua, foc i aire.

 

Terra, perquè la nostra cultura emergeix de la pròpia terra, centrada en l’astronomia, l’agricultura i la gastronomia que ha esdevingut un referent mundial.

 

Aigua, perquè la nostra cultura va escampar-se per la Mediterrània, aportant comerç, seguretat i Pau, a través del Consolat de Mar

 

Foc, perquè el foc ens agermana com a poble de parla catalana cada nit de Sant Joan, per recordar els nostres ancestres i el nostre passat natural i cosmològic, i

 

Aire:  perquè la catalanitat sempre ha estat lligada a l’espiritualitat i a la saviesa, començant per Gerbert d’Orlhac conegut com a Papa Silvestre II, que ja al segle X escampà la matemàtica, la ciència, l’astronomia i la filosofia en tota la cristiandat, passant per Ramon Llull, filòsof, Arnau de Vilanova, metge i teòleg, l’esmentat Dr. Trueta o el propi Antoni Gaudí, amb la seva arquitectura natural, plena de valors i simbolismes.

 

Però no vull acabar l’acte sense llegir l’últim paràgraf del llibre del Dr. Trueta:

 

“... Observadors superficials podran dir  -i ho han fet-  que aquesta vegada  el problema dels catalans ha estat liquidat per sempre sota la pressió d’un regim totalitari. Ja es convenceran del seu error. Fa anys, dos observadors anglosaxons  [...] quedaren impressionats per la vitalitat i caràcter individual d’un poble  sobre la veritable existència de la qual no tenien notícies prèvies [...]. El primer d’aquests, Havellock Ellis, escriví el 1908: 

“Els catalans són una gent robusta i vigorosa que, des de l’antigor, s’han plantat sòlidament a cavall de la part oriental dels Pirineus [...] la seva indomable energia els ha capacitat  per conservar  un alt grau d’independència". 

I anys més tard, Waldo Frank digué dels catalans: Són un poble subtil i graciós. El seu secret de supervivència es manifesta en les dones, delicades filles d’Eva, potser les més boniques d’Europa, acolorides com les hortes a l’abril i amb els ulls amarats de crepuscle. No tenen la permanència de les coses eternes sinó de l’evanescència que retorna. La flor que fou Grècia ha estat llançada sobre una costa d’Espanya i ha florit de nou. 

La seva vida no resisteix: retorna.  França dominà els catalans: ells retornaren. Aragó se serví d’ells cruelment en la guerra: ells tornaren. Castella els ofega i vexa: ells estan tornant.

Perquè són com la Primavera, l’evanescent Primavera que sempre torna...”

  

Visca la vernaclística, visca Catalunya lliure i visca els catalans!