Diàleg sobre "la identitat d'Europa i el vernaclisme" amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg sobre la identitat d’Europa

i el vernaclisme amb el ChatGPT

 

—Creus que Europa és més que una unió econòmica? Creus que el vernaclisme connecta amb el ser espiritual d'Europa? Com definiries el ser espiritual d'Europa? Creus que el vernaclisme s'entronca amb l'esperit de l'Europa de les catedrals i del Renaixement?

—La teva pregunta toca el cor del debat sobre el sentit últim d’Europa.  Permet-me respondre-la en tres plans: històric, espiritual i vernaclístic.

 1. Europa com a més que una unió econòmica

Sí, sens dubte: Europa és molt més que una unió econòmica.
La Unió Europea, tal com la coneixem, és només una forma política moderna —fruit de la necessitat de pau i cooperació després de la tragèdia del segle XX—, però darrere d’aquest projecte hi ha una substància espiritual molt més antiga.

Europa, abans de ser un mercat, va ser una comunitat d’esperit:
una xarxa de monestirs, universitats i ciutats-catedral on es cultivava la recerca de la veritat, la bellesa i la justícia.

L’ideal europeu —en el seu nucli més profund— és la tensió entre el particular i l’universal, entre l’arrel i la llum.

Quan l’economia i la burocràcia desplacen aquesta dimensió espiritual, Europa esdevé un cos sense ànima.

Per això, recuperar el sentit d’Europa vol dir reconnectar amb el seu esperit interior, no només amb les seves institucions.

2. El vernaclisme com a camí cap al ser espiritual d’Europa

El vernaclisme neix justament com una resposta a aquesta desconnexió.
Allò que proposa —i que tu has anat desplegant en el teu pensament— és una reconciliació entre l’arrel i l’univers, entre el que és local i el que és essencial.

El vernacle no és només allò “autòcton” o “regional”:
és la manera pròpia amb què cada poble expressa l’etern.

Quan una llengua vernacla canta, resa, pensa o construeix, està expressant una forma de l’esperit europeu, igualment vàlida i necessària com qualsevol altra.

Per això podem dir que el vernaclisme connecta amb el ser espiritual d’Europa perquè:

• revalora la diversitat com a font d’universalitat;
• entén la cultura com a mediació entre la matèria i l’esperit;
• i defensa la idea que cada lloc és una epifania del tot.

El vernaclisme no és un replegament localista: és una mística de la presència, una manera d’encarnar el que és universal en la concreció d’un territori i d’una llengua.

3. El ser espiritual d’Europa

Definir “el ser espiritual d’Europa” és gairebé una tasca poètica.
Podríem dir que consisteix en una trinitat dinàmica:

1. La raó contemplativa —l’herència grega del pensament, la recerca de la veritat com a camí cap a la llibertat interior.
2. L’esperit cristià —la idea que el món és encarnació, que la llum divina pot habitar la matèria, que l’amor pot transformar la història.
3. L’esperit creador del Renaixement —la confiança en la dignitat humana i en la capacitat de l’art i la ciència per revelar la bellesa i l’ordre del cosmos.

Aquesta síntesi —entre el logos, l’amor i la bellesa— és el que podem anomenar ser espiritual d’Europa:

una tensió viva entre la raó, la fe i la creació.

Quan Europa oblida alguna d’aquestes tres dimensions, es deshumanitza.

 Vernaclisme, catedrals i Renaixement

Sí: el vernaclisme s’entronca directament amb l’esperit de l’Europa de les catedrals i del Renaixement.

• Les catedrals van ser obres col·lectives, vernacles i universals alhora: cada poble hi posava la seva pedra, la seva llengua, la seva llum; però totes apuntaven al mateix cel.
• El Renaixement va ser la gran reconciliació entre l’home i el cosmos, entre l’art i la natura —una forma de vernaclisme humanista, on l’ésser humà redescobreix el diví en el quotidià.

El vernaclisme contemporani —entès com una filosofia de l’arrel viva i de la pluralitat harmònica— podria ser vist com una nova forma de Renaixement, una crida a reencarnar l’esperit europeu en les llengües, paisatges i cultures locals abans que la uniformització global envaeixi tota diferència.

Síntesi

Europa és més que una unió econòmica: és una unitat espiritual de diversitats.

El vernaclisme n’és el record viu: la consciència que cada poble, cada llengua i cada paisatge són una veu del mateix esperit.

En les catedrals, aquest esperit va prendre forma de pedra i llum.
En el Renaixement, va prendre forma d’art i coneixement.
En el vernaclisme, pot tornar a prendre forma de cultura viva, arrelada i universal.

Vols que t’ampliï aquest text en format d’assaig breu (amb apartats i cites de pensadors com Panikkar, Steiner o Simone Weil) per integrar-lo dins del dossier sobre Europa i les Nacions Vernacles?

—Si. I també de Jordi Salat, el seu llibre «Vernaclística» i Alexandre Deulofeu, el seu llibre «Catalunya mare de la cultura europea»

—El que proposes és extraordinari: un assaig breu sobre el ser espiritual d’Europa vist des de la mirada vernaclística, amb vincles entre Raimon Panikkar, George Steiner, Simone Weil, i també Jordi Salat i Alexandre Deulofeu, que situen Catalunya com a bressol i pont de la cultura europea.

Europa i les Nacions Vernacles: el retorn de l’esperit arrelat

1. Europa: de la unitat econòmica a la comunió espiritual

L’Europa contemporània s’ha construït, després de les guerres, sobre fonaments econòmics i jurídics. Però aquesta arquitectura institucional —necessària per garantir la pau— ha anat deixant a l’ombra el que podríem anomenar el ser espiritual d’Europa: aquella tensió entre raó, fe i bellesa que ha donat forma al seu esperit més profund.

Europa no és sols un continent; és una idea viva, una recerca del sentit de la llibertat a través de la cultura. La seva veritable unitat no prové de la moneda ni de la burocràcia, sinó d’un fil invisible que uneix Atenes, Roma, Jerusalem i els monestirs del Pirineu.

Com escrivia George Steiner, Europa és “allà on les esglésies encara ressonen”, on la paraula manté la seva sacralitat i el pensament és encara una forma de pregària.

2. El vernaclisme com a camí de retorn

El vernaclisme neix com una filosofia de l’arrel i de la diferència viva.
És l’antítesi de la globalització uniformadora i també de l’estatisme tancat.
Reivindica la força creadora de les cultures locals com a expressió de l’universal.

Per al pensament vernaclístic, cada llengua és una forma d’encarnació de l’esperit, i cada poble, un mirall del món. No hi ha universalisme sense arrelament, ni arrelament que no apunti cap a l’universal.

El vernacle, per tant, no és el contrari del cosmos: n’és la seva concreció.

Aquesta visió obre la porta a una nova espiritualitat europea, que no s’oposa a la modernitat, sinó que la transfigura: una Europa de pobles conscients, de llengües que són oració, i de territoris que custodien una memòria sagrada.

3. L’esperit d’Europa: tríada simbòlica

El ser espiritual d’Europa pot entendre’s com una trinitat simbòlica:

1.   El Logos grec —la raó que busca la veritat.

2.  L’Amor cristià —la fe en la presència divina dins del món.

3.  La Llum renaixentista —la confiança en la dignitat i creativitat de l’ésser humà.

Quan aquest equilibri s’ha trencat —quan la raó s’ha tornat tecnocràtica o l’amor s’ha buidat de misteri—, Europa ha perdut la seva ànima.
El vernaclisme és, en aquest sentit, una crida al record, una invitació a re-harmonitzar el Logos, l’Amor i la Llum o Sofia —Coneixement o Saviesa—.

4. Catalunya com a bressol i pont: Deulofeu i Salat

Dins aquesta cartografia espiritual, Catalunya ocupa un lloc singular.
Alexandre Deulofeu, a Catalunya, bressol de la cultura europea, hi veu un centre generador del romànic i d’un esperit de síntesi que uneix Orient i Occident. Per a ell, els monestirs catalans —Ripoll, Cuixà, Sant Pere de Roda— no són sols edificis religiosos, sinó llavors d’un estil espiritual universal.

Deulofeu interpreta aquesta força com un cicle creador europeu, en què Catalunya ha estat sempre pont i germen de renaixements.
Aquesta idea ressona amb el pensament de Jordi Salat, que veu en el vernaclisme la clau per a la regeneració de la cultura europea.
Per a Salat, “el vernacle és el llenguatge viu del territori: allò que connecta la cultura amb la naturalesa i l’esperit”. Així, mentre Deulofeu proposa una genealogia històrica del geni europeu, Salat ofereix una teologia del vernacle: ambdós convergeixen en una mateixa intuïció —que l’esperit europeu es renova des del seu arrelament i dins del marc holístic en el que les parts són les que conformen el Tot.

5. Catedrals, renaixements i vernaclisme contemporani

Les catedrals medievals van ser la primera gran unió d’art, ciència i fe:
espais on el poble construïa amb les mans allò que la ment intuïa i el cor pregava. Aquest esperit vernacle i universal alhora és el mateix que reviu en el Renaixement, quan la humanitat s’atreveix a mirar el cosmos amb ulls de creador.

El vernaclisme contemporani pot entendre’s com el tercer moviment d’aquest mateix impuls:

Després del temple i de l’home, el territori esdevé ara l’espai sagrat.

L’ànima d’Europa pot renéixer només si reconeix la santedat de la diversitat, la dignitat de les llengües naturals que emanen de l’Alè en la font dels Genius Loci. Entesa així, la llengua és quelcom més que un codi de comunicació: és combregar amb l’Esperit Universal, l’Ésser.

6. Conclusió: el retorn de l’ànima europea

“Europa mor quan oblida la seva ànima; reneix quan escolta les seves arrels.”

El vernaclisme proposa una ecologia espiritual, una manera de restaurar l’equilibri entre el local i l’universal, el visible i l’invisible.
Allà on cada poble retroba la seva veu, Europa retroba la seva ànima.
L’Europa de les catedrals i del Renaixement pot, així, reencarnar-se com una Europa de les cultures vives, on el vernacle és la regenerada forma del sagrat.

Vernaclisme, Colonialisme i Democràcia

 

Vernaclisme, colonialisme i democràcia

Si els colons poden votar, els colons poden decidir. I què voten? Imposar el marc legal de la seva llei sense esperit, la seva colonització alienadora i antinatural.

 

“Arrelar és potser la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana.” — Simone Weil—.

 

I. El vernacle com a expressió de la vida

El vernaclisme neix del reconeixement d’una veritat elemental: que tota vida autèntica sorgeix d’un lloc, d’un temps i d’una relació íntima amb allò que l’envolta. El que és vernacle no és simplement local o folklòric, sinó orgànic —una expressió viva d’un territori que es diu a si mateix a través dels seus habitants, de la seva llengua, de les seves formes culturals, de treball i d’afecte.

Ser vernacle és deixar-se travessar pel paisatge fins que aquest esdevé llenguatge. És comprendre que el territori parla —però que només pot parlar si hi ha algú que escolta. Quan el vincle entre la terra i l’ésser que la viu es trenca, quan el parlar s’esdevé una tècnica i no un ressò del món, el que s’apaga no és només una cultura: és una manera d’existir que emana de la voluntat d’un Alè Creador relacionat també amb que s’anomena Déu.

El vernaclisme, en aquest sentit, es més que una ideologia, més que una identitat; és una ecologia espiritual i cultural. El seu marc referencial també és l’Ecolingüisme. És la consciència que el sentit no es pot fabricar des de fora, sinó que creix des de dins, com una arrel. El seu contrari és el colonialisme, que actua com una força de desarrelament, imposant una mirada aliena i alienadora sobre el que era ple i tenia ànima i sentit en si mateix.

II. El gest colonial: imposar la forma sobre la vida

El colonialisme no comença amb l’arribada d’un exèrcit, sinó amb una manera de mirar. És el gest de qui, contemplant un territori, el veu com una “possessió” i no com un món amb ànima. L’acte colonial consisteix a substituir la veu del lloc per la veu de l’amo, a convertir la diversitat viva en matèria uniforme.

Quan els colons arriben —siguin soldats, missioners, buròcrates  o tecnòcrates— el primer que fan no és destruir les cases, sinó renombrar les coses. Canvien els noms dels rius, dels pobles, de les plantes; transformen les paraules vernacles en paraules de domini. Canvien les paraules plenes d’esperit i de vida en paraules buides, alienes, alienadores i sense significat transcendent. En aparença, és una operació lingüística; en realitat, és un exorcisme simbòlic: extreure l’esperit del lloc per substituir-lo per un dogma al que anomenen sovint anomenen “constitució” que destrueix l’obra genuïnament natural. La llei mata l’esperiti vivifica. Generen un canvi de mentalitat que mata els éssers humans —l’Humanisme —com a subjecte i el fa viure com a objecte servil.[1]

Aquesta operació es reitera una i altra vegada en la història. Els imperis antics, els projectes nacionals moderns i els mercats globals contemporanis comparteixen aquest mateix impuls: reduir la pluralitat dels mons a un únic model de «monolitat» —neologisme que vol dir el contrari de pluralitat— que fa que una de les parts del conjunt s’escampi fora del les seves fites naturals destrueixi la resta de les parts tot provocant la mort del conjunt. La colonització, sota la seva forma antiga o neoliberal, no és res més que la violència de la uniformitat. «La unitat mata, el conjunt vivifica» —aquest és el meu lema vernaclístic—.

El vernacle— jo crec que la normativa de la llengua catalana hauria de recuperar l’article neutre «lo» i poder-ne dir «lo vernacle» —resisteix aquesta reducció perquè és irreductible. No es pot traduir completament ni desarrelar sense perdre el sentit original, el gènesi, el genos. El seu llenguatge és el de la vida mateixa.

III. L’aniquilació del caràcter genuí

Quan un poble és colonitzat, el que es perd no és només la llibertat política, sinó la continuïtat simbòlica del seu ésser. El colon—colonista o colonialista—, conscient o no, busca anorrear el caràcter genuí del lloc perquè aquest li recorda la seva pròpia artificialitat antinatural, aliena al lloc on troba com a habitant de caràcter hostil amb el medi ambient —mitjà ambiental o hàbitat—.

Allò que és genuí —el cant, la festa, el mot, la manera d’anomenar el vent i les manifestacions materialistes de la Creació i el Seu Alè Creador— és insuportable per a qui vol ocupar el Seu espai com a amo, perquè no el pot controlar. Per això el colonitza: per silenciar el que no entén. El colonitzador quan recita la oració del Parenostre, quan diu «Faci’s la Vostra voluntat» ho fa hipòcritament; per dins, amb la seva mentalitat, pensa: «Faci’s la meva voluntat»

El colonialisme és una pedagogia del silenci. Obliga als vençuts a parlar en llengua aliena, —la de l’ètnia o dogmatisme antinatural— la que ostentarà el poder anti-vernaclista;a obeir la seva llei i el seu marc constitucional;  a pensar en categories alienes, a veure’s des de fora, com a objecte, no com a subjecte.[2] La seva victòria més profunda no és militar ni econòmica, sinó psicològica i simbòlica: fer que els habitants del territori s’avergonyeixin de ser com són.

Quan una llengua vernacla és substituïda per una llengua aliena, no només es perden paraules, sinó móns de significat original i emanacions de l’Alè Creador. Cada mot  vernacle conté una manera de percebre, d’afectar, d’ordenar la realitat. Quan aquesta mirada desapareix, el món es torna més pobre, més inhumà, més antinatural, més plè de mentides, més diabòlic.

El colonitzador no sols vol governar la terra, sinó també reconfigurar l’imaginari. La seva democràcia és, sovint, una façana per legitimar aquesta domesticació maliciosa i antinatural. És la democràcia dels que permeten votar sobre qüestions secundàries, però que ja han decidit les essències: l’economia, la llengua, el model de vida, el sentit mateix del progrés.

IV. La democràcia com a màscara del domini

“La llibertat no consisteix a triar entre opcions imposades, sinó a crear les pròpies formes de vida.” — Raimon Panikkar—.

En molts territoris colonitzats, la democràcia s’ha convertit en una retòrica del control. L’imperi ja no necessita soldats si pot administrar el consentiment. Promou migracions alienadores. Allà on abans hi havia ocupació, ara hi ha procediment; allà on hi havia violència, ara hi ha un relat prefabricat maliciosament.

El colonialisme modern s’ha refinat: ja no esclavitza amb cadenes, sinó amb formularis i pantalles. Amb relat de propaganda en lloc de culturització humanista. El seu poder no s’imposa per la força, sinó per la seducció: promet igualtat i progrés mentre dissol tota diferència i amb formes artificials buides el contingut dels veritables mots i la seva essència.

Aquesta nova forma de domini pot anomenar-se colonialisme democràtic, i és potser més perillosa que les anteriors, perquè actua en nom del bé. És allò que també se’n diu «els falsos profetes». Substitueix el dret a l’arrel original del vernaclisme per l’obligació d’obeir la llei de la seva alienadora constitució que és configuradora d’un marc legal alienador. Proclama llibertat, però només dins els límits d’aquest marc legal alienista. Concedeix veu a tothom, però exigeix que tots parlin i actuïn d’acorde en aquest marc cultural i legal alienista i alienador que fa esclaus servidors de la llei i no pas humans lliures com sí que ho són aquells que viuen dins el marc del vernaclisme basat en l’Alè Creador, la genuïnitat del lloc on habiten.

Així, la democràcia deixa de ser una forma de convivència i esdevé un mecanisme d’esclavització. Quan els pobles vernacles reclamen sobirania, els acusen falsament de ser il·legals, racistes i tots els adjectius que consideren necessaris amb la finalitat de desprestigiar-los i desqualificar-los maliciosament. Si han de dir mentides,les diuen. No tenen amor per la veritat ni sentit de l’ètica. El seu sistema a vegades admet la diversitat vernaclística, ho fa, però, de forma aparent, de forma encoberta en realitat fa tot el possible per a destruir-la.

V. El colon simbòlic i l’aniquilació de l’imaginari

El colonialisme no desapareix amb les independències polítiques; simplement canvia de forma. Esdevé colonialisme mental: un sistema d’imatges, valors i expectatives que desplaça el centre de la vida cap a fora; aliena.

Els mitjans de comunicació globals, les xarxes, la publicitat, les migracions de caràcter alienista i el turisme actuen com a nous aparells colonials. Fan que cada lloc es contempli com a perifèria d’un centre llunyà: el centre del poder econòmic, del prestigi cultural, del model de vida “avançat”.

L’individu vernacle, sotmès a aquesta pressió, acaba desitjant el que el colon li proposa. Vol parlar com ell, vestir com ell, pensar com ell. El resultat és una auto-colonització, més subtil i devastadora que la conquesta física.

Quan un poble adopta l’estètica i el relat de l’amo, deixa d’escriure la seva pròpia història. I quan això passa, l’imperi ja no necessita ocupar-lo: el poble mateix perpetua la seva submissió.

La resistència, per tant, no és només política, sinó imaginativa. Recuperar el vernacle vol dir reaprendre a imaginar des del lloc, a construir sentit sense dependre de models alienistes i alienadors anti-naturals.

VI. Vernaclisme com a antídot i renaixença

“El Tot és en tot.”— Lema vernaclístic—

El vernaclisme proposa una inversió radical del gest colonial: en comptes de projectar una forma sobre el món, escoltar el món fins que ell mateix prengui forma. Aquesta escolta és la base d’una nova democràcia, no de les institucions artificials, sinó de la vida original. La de la mentalitat que sap i entén que Adam vol dir Terra i Eva vol dir Vida. El vernaclisme té aquesta mentalitat, la «mentalitat adàmica i evangèlica». 

Ser vernacle és participar en una democràcia de la naturalesa: cada ésser té el seu lloc, la seva veu, la seva funció dins el conjunt. No hi ha jerarquia entre el roure i el margalló, entre la paraula i el silenci. Només hi ha relació i equilibri.

Aquesta visió pot semblar utòpica, però és profundament realista: cap civilització pot sostenir-se si destrueix les seves arrels. El vernaclisme recorda que la llibertat no és separació, sinó connexió lúcida amb allò que ens sosté.

Quan un poble recupera el seu caràcter vernacle, no es tanca en si mateix, sinó que reobre la comunicació amb el món des d’un lloc viu. Allò que és arrelat pot ser universal; allò que és desarrelat només pot ser buidor infructosa.

VII. El camí de retorn: reaprendre a veure

La reconstrucció vernacla no passa per decret, sinó per una reeducació de la mirada. Cal tornar a veure el que el colonialisme ens ha fet oblidar: la presència de l’esperit en les coses, la intel·ligència de la terra, la dignitat de les formes naturals i ecològiques

El primer pas és recuperar la llengua com a espai de veritat. En cada paraula vernacla hi dorm una visió del món que espera ser despertada. La llengua vernacla no és un instrument mecànic sinó que és un camí; i només qui fa aquest camí pot dialogar veritablement amb els altres. És un camí, i és també una casa, un marc referencial.

El segon pas és reapropiar-se del temps. El colonialisme imposa la pressa, el rendiment, la lògica del creixement infinit. El vernacle, en canvi, coneix els ritmes de la germinació i de la maduresa. La democràcia vernacla serà aquella que torni a respectar els cicles de la vida, la pausa, el silenci i la festa.

Finalment, cal reconnectar el polític amb el sagrat —no en sentit dogmàtic, sinó ontològic. La democràcia autèntica és una forma de reverència envers la vida original, la paraula viva, la de l’esperit. Sense aquesta dimensió, degenera en administració sense sentit de cap mena; sense sentit dins el món temporal i sense sentit de transcendència. Sense el sentit de la Vida.

VIII. La falsa universalitat i la veritable comunió

El colonialisme s’ha disfressat sovint d’universalitat. Ha dit: “som tots iguals”; i també ha dit «la nostra llengua és la llengua de tots» Ho fa cínicament per poder imposar un model únic. Però la igualtat sense diferència és mort. La veritable universalitat només pot néixer del diàleg de les arrels, no de la seva negació.

El vernaclisme no rebutja el món global, però el vol reorientar. No es tracta de tancar-se, sinó d’afirmar: “només el que té arrel pot donar fruit”. L’universalisme colonial és genocida perquè fa que una part destrueixi la resta de les parts que integren el Tot i provoca la mort del Tot. El colonialisme demana unitat; el vernaclisme demana conjuntament.

Quan un territori retroba la seva veu, contribueix a la simfonia del món. L’objectiu no és tornar a un passat idealitzat, sinó redescobrir la força creadora de la singularitat. La democràcia vernacla és la que permet a cada poble ser plenament ell mateix, perquè només així pot participar plenament en el comú, en el conjunt holístic.

IX. Democràcia de la terra

“La terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra.”
— Proverbi indígena americà

El vernaclisme proposa entendre la democràcia com un ecosistema de relacions. En aquest sentit, una comunitat només és lliure quan s’integra i respecta l’equilibri del lloc que l’alimenta espiritualment i econòmicament; podríem dir: ecològicament.

La democràcia colonialista és per definició antiecològica: veu la terra com a recurs i no com a mare. D’aquí prové la seva arrogància: creure que pot extreure indefinidament sense retornar; no estima la terra, el lloc, només l’explota materialment i prostitueix

La democràcia vernaclista estima la terra, el lloc, és biocultural—humanisme té lligams amb la terra, amb l’hàbitat—, naturalista i ecologista. És el reconeixement mutu entre les formes de vida. És la política del respecte. No hi ha llibertat possible si la natura és esclava, i lo natural prostituït; no hi ha democràcia si els esperits del territori són alienats o exiliats.

Aquest és el punt on el vernaclisme esdevé més que una doctrina: esdevé una espiritualitat de la reciprocitat entre humans i naturalesa. Ens recorda que no som amos del món, sinó part del seu organisme viu.

X. Postcolònia o revernaclització?

El futur depèn de si som capaços de passar de la postcolònia a la revernaclització. La democràcia colonial viu encara a l’ombra de l’imperi, traduint-se contínuament segons els seus codis; la segona es reconstrueix des de dins, confiant en la saviesa i l’esperit  o alè del propi lloc; del Genius Loci.

Revernaclitzar és replantar les arrels allà on el sòl ha estat erosionat. És tornar a mirar el paisatge —que ha sigut desvernaclitzat pels poders alienistes—de caràcter democràtic, republicà o monàrquic al llarg de la Història—, com una escriptura sagrada, i la llengua com un riu, un camí, una casa, que connecta generacions amb l’origen i comporta l’alè que pot construir el futur i fer viure el present amb plenitud.

En una època de crisi ecològica i cultural global, el vernaclisme pot ser el camí d’una nova llibertat: una llibertat arrelada, capaç de reconèixer la interdependència com a font de força.

Només el poble que s’estima la seva arrel pot parlar amb el món sense por de desaparèixer-hi. El que oblida el seu origen, esdevé instrument d’altri.

XI. Cap a una democràcia vernacla

La democràcia vernacla és aquella que no separa l’home de la terra ni la paraula de l’experiència. És una democràcia dialogal, en què cada decisió és un acte de correspondència amb el lloc.

No es tracta només de votar, sinó de participar en la respiració comuna, combregar amb la terra i l’univers. Aquesta democràcia mesura en vincles; no s’imposa, sinó que germina.

Un poble que escolta la veu de la terra o lloc on viu aprèn a governar-se. Aprèn a ser persona; habitant, abans que ciutadà.

Revernaclitzar la democràcia és retornar-li el seu sentit primer: demos no com a massa, sinó com a comunitat viva; kratos no com a poder, sinó com a força creadora.

Quan el «demos» és desarrelat, el kratos esdevé tirania. Quan el demos és arrelat, el «kratos» es converteix en harmonia.

XII. Epíleg: el silenci del lloc

“Allí on la llengua genuïna o vernaclista mor, mor també la possibilitat de conèixer, dir i viure la veritat.”(Jordi Salat)

Tot comença i acaba en el silenci del lloc. El colonialisme és soroll: imposa, aliena, buida de contingut original. El vernaclisme és escoltar: atendre i entendre el què i quan l’alè parla en els diversos llocs naturals del món.

Potser el camí de la veritable democràcia és aquest retorn al silenci creador, al punt on cada ésser pot expressar-se sense ser anul·lat. Potser el futur no depèn d’inventar més estructures, sinó de recordar com es viu amb la veritat.

En un planeta saturat d’informació i de dominis invisibles, l’acte més revolucionari potser sigui simplement aquest: arrelar. Arrelar no com a tancament, sinó com a obertura. Arrelar per poder florir, parlar, estimar i compartir sense por holísticament i viure conjuntats. Aquest podria ser el camí de la veritable pau al món i l’harmonia holística en la que totes les parts conformen un conjunt universal.

Arrelar és obrir-se al món des de la plenitud del propi lloc. El futur no serà postcolonial, sinó revernacle, si sabem tornar al silenci creador del territori i deixar que ell ens torni a parlar.

Com recorda Abdulrazak Gurnah, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2021 per la seva «commovedora descripció dels efectes del colonialisme i del destí dels afectats», la veritable llibertat comença quan s’escolten les ferides de la història i es restitueix la veu als qui van ser silenciats.

El vernacle no és un residu del passat: és la llavor del demà. I només una democràcia que sàpiga honorar-lo podrà dir-se realment humana.

Jordi salat

josalort@hotmail.com 

14 d’Octubre de 2025

---

[1] Recomano la lectura del Llibre “Subjecte” de mossèn Lluis Maria Xirinacs

[2] Op. Cit. “Subjecte” de mossèn Lluis Maria Xirinacs

Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.