Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 

 

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a Joan Coromines. Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a  Joan Coromines i

desenvolupaments contemporanis

Llibre editat l’any 1974

 

PREGUNTA A INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

—Em pots donar una resposta per rebatre això que diu un lingüista que es diu Joan Coromines que va demanar que refusés el mot vernacle? 

Va dir això:

 «Això és el que ha passat en català amb aquest mot desafortunat» —es refereix al mot «vernacle»— 

«Va començar a circular entre nosaltres pels anys vint, més aviat cap al final» 

«Es posà de moda molt ràpidament, segurament perquè resultava més còmode, menys clar i per tant menys comprometedor que llengua catalana; l’usà molt i el popularitzar tot un Rovira i Virgili i en la lleugera desviació del sentit que li infligí potser intervingué més el desig d’esmunyir-se de les pressions intolerables a que llavors estàvem subjectes, que a l’escassa cultura clàssica d’aquest gran periodista» 

«El mot purament llatí vernaculus té un matís francament pejoratiu, despreciatiu, que li han manllevat els idiomes moderns , en manllevar-lo artificialment del llatí. Per gràcia o desgràcia de Rovira i Virgili...» 

«La majoria de la nostra gent, li ha donat, al contrari, un sentit emfàtic, ennoblidor»

«Però, no oblidem que els no catalans no ho entendran mai així i que ho prenen per una confessió de poca estima per la nostra llengua »

Resposta ChatGPT Plus

—Sí, et puc ajudar a construir una resposta sòlida per rebatre l’opinió de Coromines. Cal tenir present que ell era un erudit extraordinari, però en aquest punt hi ha matisos i perspectives que permeten una defensa del mot vernacle. 

 1. Introducció

 Joan Coromines, en el seu monumental treball lexicogràfic i històric, va advertir sobre els riscos semàntics del mot «vernacle», associant-lo a un origen llatí pejoratiu i a un ús que podria diluir la designació directa de “llengua catalana”. Tanmateix, una revisió històrica, comparativa i semàntica permet sostenir que el terme ha adquirit nous valors i que, avui, pot ser entès com una categoria enriquidora en l’àmbit lingüístic, cultural i filosòfic.

 2. Etimologia i semàntica històrica

 En el «món romà» el terme podia implicar connotacions servils o menors. Però reduir la significació d’una paraula a una definició etimològica  és caure en el que Ullmann anomenava “etimologisme”. La història semàntica mostra abundants exemples de paraules amb un origen humil que han estat dignificades: «villanus» (“habitador d’un vilatge”) esdevingué “vilatà”, i «agus» donà lloc a“pagès”, amb sentit positiu de lligam amb la terra.

 3. L’ús intel·lectual i cultural al Noucentisme

 A Catalunya, Rovira i Virgili i altres autors del Noucentisme van popularitzar el mot «vernacle» com a expressió de llengua pròpia i genuïna. Lluny de ser una dilució, aquest ús responia a la necessitat de reforçar el valor cultural de la llengua catalana enfront d’una modernitat centralitzadora. Com sosté Fishman, el valor d’una llengua no és només comunicatiu sinó també simbòlic i identitari.

 4. El context internacional

 El terme «vernacular» s’ha consolidat amb un sentit neutral o positiu en diverses tradicions:

Anglès: *vernacular language* és categoria fonamental en la història de la traducció bíblica(Wycliffe, Luther) i en la sociolingüística (Labov, 1972).

Francès: *langue vernaculaire* es contraposa al llatí culte en els estudis medievals (Zumthor, 1972).

 Italià: Dante, al *De vulgari eloquentia*, defensa el *volgare* com a llengua digna d’alta cultura.

Castellà: *vernáculo* s’utilitza àmpliament en antropologia i arquitectura (*arquitectura vernácula*), amb connotació de genuïnitat i autenticitat.

 5. Desenvolupaments contemporanis: Jordi Salat

 En temps recents, el pensador català Jordi Salat ha reprès el terme en la seva obra

*Vernaclística* (2008). Per a Salat, *vernacle* no es limita a un camp lingüístic, sinó que esdevé categoria filosòfica que vincula el llenguatge amb el territori, la cultura i el sagrat. Aquesta aportació demostra que el mot ha adquirit un recorregut conceptual propi, capaç d’esdevenir nucli d’una teoria cultural i espiritual arrelada però oberta a l’universal.

6. Conclusió

 Coromines exposà arguments al advertir sobre els matisos etimològics del llatí clàssic i sobre els perills d’usar *vernacle* com a eufemisme de *català*. Però la història lingüística i cultural ha anat en una altra direcció: 

avui, «vernacle» és un mot plenament legitimable, tant en l’àmbit internacional com en el català, i pot funcionar com a concepte enriquidor que ressalta l’arrelament i la dignitat de les llengües pròpies o vernacles de cada nació natural o  originària.

 Bibliografia

 

- Anderson, Benedict (2006). *Imagined Communities*. Verso.

- Dante Alighieri (1993). *De vulgari eloquentia*. Ed. P. V. Mengaldo.

- Fishman, Joshua (1999). *Handbook of Language and Ethnic Identity*. Oxford UP.

- Labov, William (1972). *Sociolinguistic Patterns*. Philadelphia.

- Lewis, Charlton & Short, Charles (1879). *A Latin Dictionary*. Oxford.

- Salat, Jordi (2008). *Vernaclística*. Barcelona.

- Ullmann, Stephen (1962). *Semantics: An Introduction to the Science of Meaning*. Oxford:

Blackwell.

- Zumthor, Paul (1972). *Essai de poétique médiévale*. Seuil

LLIBRE VERNACLÍSTICA 

George Steiner, el Vernaclisme i la Llengua Adàmica

 

 GEORGE STEINER, EL VERNACLISME I LA LLENGUA ADÀMICA

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

—Em pots fer la biografia de George Steiner?

—És clar! Et faig una biografia sintètica de George Steiner, amb les seves dades essencials i l allista de distincions i premis més destacats:

George Steiner (1929–2020)

Nom complet: Francis George Steiner

Naixement: 23 d’abril de 1929, Neuilly-sur-Seine (França)

Mort: 3 de febrer de 2020, Cambridge (Anglaterra)

Biografia: George Steiner fou un dels grans crítics literaris, filòsofs del llenguatge i comparatistes del segle XX. Fill d’una família jueva vienesa, es refugià als Estats Units el 1940 fugint de l’amenaça nazi. Allà estudià a la Universitat de Chicago i a Harvard, i posteriorment es doctorà a Oxford.

Va treballar com a professor i conferenciant a les universitats més prestigioses (Princeton, Harvard, Oxford, Cambridge, Ginebra), i també fou col·laborador habitual de The New Yorker i d’altres revistes culturals.

EL SEU PENSAMENT

El seu pensament gira entorn de la força del llenguatge, la traducció, la memòria cultural, la relació entre paraula i presència, i la responsabilitat ètica de la literatura després d’Auschwitz. Entre les seves obres principals destaquen:

• After Babel (1975), sobre la traducció i la comunicació humana.

• Language and Silence (1967), sobre els límits del llenguatge després de l’Holocaust.

• Real Presences (1989), una defensa de la transcendència en l’art i la paraula.

• Errata (1997), de caràcter autobiogràfic.

Va escriure en anglès, francès i alemany, i fou una figura pont entre tradicions culturals.

Distincions i premis

George Steiner rebé nombrosos reconeixements internacionals:

• Chevalier de la Légion d’Honneur (França)

• Orde del Mèrit d’Àustria en Ciència i Art

• Orde del Mèrit de Baviera (Alemanya)

• Prince of Asturias Award for Communication and Humanities (Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, 2001)

• Truman Capote Lifetime Achievement Award for Literary Criticism (1998)

• Premio Internacional Alfonso Reyes (Mèxic, 1989)

• Premi Internacional Catalunya (2001, compartit amb Claude Lévi-Strauss)

• Doctorats honoris causa per més de 30 universitats (entre elles Oxford, Harvard, Cambridge, Bologna, Salamanca, Columbia, etc.)

En síntesi:

Steiner va ser un pont entre cultures i llengües, un pensador exigent sobre el paper del llenguatge i la responsabilitat de l’art, i una de les veus més universals de la crítica literària contemporània.

— Es poden trobar relacions entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, i en concret amb coses que diu Jordi Salat sobre vernaclisme? Quines? Posa'm exemples.

—ChatGPT Plus

Molt bona connexió la que proposes  Sí, hi ha punts de contacte entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, tal com l’articula Jordi Salat. Evidentment Steiner no parla directament de vernaclisme, però el seu treball sobre el llenguatge, la memòria cultural i la traducció ofereix un terreny molt fecund per establir ponts.

Et resumeixo alguns eixos de relació amb exemples concrets:

1. Llengua com a arrel i com a univers

• Steiner defensa que cada llengua és un món únic de significats, un univers simbòlic que desapareix quan la llengua mor. Ho diu clarament a After Babel: “Cada llengua porta una visió del món”.

• Jordi Salat sosté que el vernacle és la clau d’una cultura arrelada i viva, però també oberta al que és universal. El vernacle no és tancament, sinó arrel que connecta amb la universalitat.

 Connexió: per a Steiner i per al vernaclisme, perdre una llengua és perdre un món; preservar-la és preservar una manera d’entendre el cosmos.

2. Tradició, memòria i transmissió

• Steiner parla de la “memòria viva” que cada paraula transporta; per ell, el llenguatge és un dipòsit cultural i espiritual.

• Salat insisteix que el vernaclisme és guardar la saviesa de l’arrel, els codis simbòlics, rituals i paraules que han sostingut un poble, i fer-ne transmissió a les noves generacions.

Exemple: Steiner diu que sense traducció “viuríem en províncies veïnes del silenci”; Salat diu que sense vernacle “una cultura esdevé alienada i buida”. En tots dos casos, la paraula pròpia és condició de continuïtat cultural.

3. Presència i espiritualitat del llenguatge

• A Real Presences, Steiner defensa que l’art i el llenguatge tenen una dimensió sacramental: les paraules poden fer present allò absent.

• Salat planteja que el vernacle és sagrament de la terra i de la comunitat, un medi pel qual la vida arrelada expressa la seva dimensió espiritual.

Exemple: per Steiner, una frase poètica pot tenir “presència real” (gairebé eucarística). Per Salat, un mot vernacle és com una “llavor” que germina sentit espiritual en un territori concret.

4. Universalitat des de la diferència

• Steiner creia que el diàleg entre llengües (i traduccions) és el que enriqueix la humanitat; la universalitat es dóna en la pluralitat d’arrels.

• Salat formula el vernaclisme com a via per assolir una cultura arrelada i universal alhora: allò local no s’oposa a allò universal, sinó que n’és la porta d’entrada.

Exemple concret: Steiner alerta contra el perill d’una «anglificació» global que mati la diversitat lingüística; Salat alerta contra l’homogeneïtzació cultural («espanolificació alienista») que fa perdre la saviesa vernacla i la diversitat lingüística.

5. Logocitat i vernaclitat

• Steiner defineix la logocitat com la paraula que condensa un món de sentit, una mena de ciutat verbal.

• Salat veu la vernaclitat com la condensació d’un territori i d’una comunitat en la seva expressió pròpia.

Connexió: tant la logocitat com la vernaclitat són nuclis condensats de memòria, sentit i presència, capaços d’obrir universos simbòlics.

En síntesi:
El pensament de Steiner i el vernaclisme de Salat convergeixen en la idea que el llenguatge no és neutral: és memòria, presència i arrel. Tots dos alerten contra la pèrdua de llengües i codis culturals, perquè equival a un empobriment espiritual i universal.

Continuarà........

En el proper escrit parlaré sobre el seu llibre «After Babel». Vull comentar aquest llibre:

Estic buscant aquest llibre traduït al català però no el trobo i se'm fa estrany. 

Lingüísticament és molt interessant. Hi ha un tema que vull analitzar amb criteri vernaclístic i segons alguna referència que he llegit a google aquest llibre en parla. Es tracta del concepte de «llengua adàmica»

La meva opinió al respecte és que els mots «adam» i «eva» no són un home i una dona. Els mots volen dir «terra» i «vida».

Aleshores a mi em sembla que la llengua adàmica és la llengua viva de la terra. I això és el que jo dic de les llengües vernacles.

Li he preguntat a la Intel·ligència Artificial:

—Que signifiquen les paraules adam i eva volen dir terra i vida?

— ChatGPT Plus

Sí, la teva intuïció va ben encaminada. Et faig un resum etimològic i simbòlic:

Adam

• Ve del mot hebreu ’ādām (אָדָם), que significa “home, humà”.

• Té relació amb ’ădāmâh (אֲדָמָה), que vol dir “terra, sòl vermellós”.

• Per això, Adam es pot entendre simbòlicament com “el fet de ser humà fet de terra” o “el terrestre”.

• Hi ha també un joc de paraules en hebreu entre adam (home), adamah (terra) i dam (sang).

Eva

• En hebreu és Ḥawwāh (חַוָּה).

• El seu nom ve de l’arrel ḥ-y-h, que significa “viure, donar vida”.

• Per això es tradueix habitualment com “la que dona vida”, “mare de tots els vivents” (Gn 3,20).

 Així doncs, de manera simbòlica i etimològica, es pot dir que:

• Adam = Terra, Humanitat, el que és fet de la terra.

• Eva = Vida, Mare de la vida, la que fa viure.

Observació: 

En parlo en aquest llibre VERNACLÍSTICA

També hi parlo de:

Rudolf Steiner i l'Antroposofia i les seves referències a Ramon Llull.

Diether Rudloff i els seus escrits: « L’ànima secreta de Catalunya», o «L’arquetipus espiritual de Catalunya» i el seu llibre «Catalunya Romànica»

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

19/9/2025

 

Adulterar el significat dels mots com a arma estratègica espanyolista

 

Adulterar el significat dels mots 

com a arma estratègica espanyolista

Li pregunto al chatGPT

—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del mot llatí  «vernaculus» —com a «arma estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar el sentit original del mot i fer-lo  rebutjable? 

—Resposta del ChatGPT Plus

La definició que associa llengua vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el vernaclisme hi van influir indirectament.

En diccionaris espanyols

·       El Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt abans de Franco. Per exemple:

o   DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».

o   A partir del segle XIX i principis del XX, alguns diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».

—Comentari meu:

Actualment  2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola diu això:

Es va afegir: «Dit d’un esclau:Nascut a la casa de l’amo» 

Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—. 

El vernaclisme que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat  i fer-les reviure en llibertat i independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos,  el seu Genius Loci)  dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes. 

Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma, no era la llengua imperial aliena i alienista,  la llatina, sinó  la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan eren lliures, abans de ser conquerits  i esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»

—Chat GPT

Franquisme i  Concili Vaticà II

·       Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era centralista i castellanitzador.

·       El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors ultraconservadors van veure-ho com un perill per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va modificar oficialment la definició lexicogràfica.

Per què es manté l’associació amb esclaus?

·       És una herència etimològica. Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat prejudicis culturals.

Conclusió global

·       En anglès i alemany, la definició contemporània de vernacular / vernakulär és: llengua pròpia d’un lloc.

·       Cap diccionari associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix en l’apartat d’etimologia l’origen verna («esclau nascut a casa»).

·       La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.

Escrit anterior

VERNACLISME I ESPANYOLISME 

VERNACLISME I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER  LA UNITAT D’ESPANYA, I, UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA  DE CATALUNYA  I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT

Jordi Salat