Viatge a Sant Julià de
Cerdanyola (2)
Monument a la Fia-Faia, les cases anomenades Cal Salat i la font de sant Galderic
Monument a la Fia Faia a Sant
Julià de Cerdanyola. Foto. Jordi Salat
Quan arribo al
poble de Sant Julià de Cerdanyola, m’agrada veure que encara
existeix la casa on jo anava de colònies situada al costat de l’església. Recordo la
pica d’aigua freda on ens rentaven la cara cada matí, el menjador amb el balcó
que donava a la plaça on hi havia un arbre gran i també la sala on anàvem a
veure cinema, quasi sempre, pel·lícules dels còmics americans d’Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts
popularment com a “El gras i el
Prim”. Em vénen molts records al cap, fets que van passar ara fa molt de temps,
més cinquanta anys, de manera que es converteixen en records del present. També
m’agrada tornar a beure l’aigua de la Font del Castell on anàvem d’excursió, i
veure que encara hi ha aquella taula envoltada amb seients que tenen forma de
bolet on ens menjàvem el berenar. Darrera la font hi ha la carretereta que
porta fins al santuari d’El Falgars on actualment hi ha una hostatgeria. Allí,
en aquells boscos, vaig trobar-hi una flor de neu que encara guardo entre les
pàgines d’un llibre de l’escola, crec que és en el llibre de literatura, posat
en un prestatge de la llibreria de fusta del meu despatx. Pujant per la
carretereta, es troba un camp pla a mà dreta amb una excel·lent vista de la muntanya
del Pedraforca a la llunyania.
Observo que a
l’entrada del poble hi ha un monument que fa referència la Fia-Faia una tradició
cultural típicament pirinenca de característiques zodiacalistes relacionada amb
el solstici d’hivern i les celebracions de Nadal que es fan el 24 de desembre.
M’agrada veure aquest monument ja que m’identifico amb aquestes tradicions
zodiacalistes, com n’és el cas de les que es relacionen amb els solsticis, que
en el fons són un denominador comú en les cultures vernacles d’arreu del món. I, en concret de les autòctones del Pirineu
com són la basca, occitana, aragonesa i catalana; podria dir de les cultures
naturals dels regnes de la Corona d’Aragó.
L’any 2010, la
festa de la Fia-Faia fou declarada
Festa Patrimonial d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya juntament
amb les Falles d’estiu, solstici
d’estiu, que coincideix amb les Festes de Sant Joan, en d’altres pobles del Pirineu.
Mentre la miro em ve una pregunta al cap:
quins són els monuments que hi ha a la ciutat de Barcelona, la capital de
Catalunya, que facin referència a la tradició cultural catalana? N’hi ha algun
a l’entrada de Barcelona per autopista, port de mar, estació de tren o
aeroport? Només me’n un al cap que és les quatre columnes de la Universitat de
Bellaterra de l’artista valencià Andreu Alfaro. A la muntanya de Montjuïc n’hi ha dedicat a
la Sardana, la dansa nacional catalana.
Però resulta curiós que aquest dos referents no es vegin en les postals
turístiques de l a ciutat de Barcelona. Ni tampoc el monument que Josep
Maria Subirachs va fer a la muntanya de
Montserrat dedicat a l’Escala de l’enteniment de Ramon Llull. Penso que a Barcelona
hi hauria d’haver més monuments amb referència a la identitat nacional
catalana.
Em pregunto què
vol dir Fia-Faia? Agafo el meu
telèfon mòbil i cerco informació a Google.
La Fia-Faia és una torxa de faies, que són
branques de fusta primes i seques.
Infereixo que, etimològicament,
el mot fia podria ser una iodització o ieisme de filla ja que he escoltat moltes vegades
que les persones que parlen amb iodització es refereix a la seva filla dient-li
“la meva fia” i el mot faia podria ser una iodització o ieisme de falla
Què és la iodització o ieisme? La iodització o ieisme és un tret
històricament propi de dialectes del català que consisteix en l'articulació com
a i en lloc ll (elle).
Aquest fenomen, que s’observa a molts llocs del
Pirineu, té una extensió prou considerable. En llengua occitana per
exemple és la forma dominant en la variant provençal. També es troba aquesta
mateixa iodització en moltes varietats lingüístiques la Llombardia i la
Toscana, al nord del estat actualment conegut com a Itàlia, on per cert, hi
trobem la presència de la cultura d’Occitània, tal i com encara es pot veure a
l’escut de Pisa que té
la bandera occitana com a referent identitari.
Cal tenir en compte que en català antic en els municipis de Sant Julià
de Cerdanyola, Guardiola de Berguedà, Bagà i altres de la zona, no empraven el
so que avui garfíem amb “ll (elle)” sinó el so d'origen que sona a l'actual “i”.
Probablement també per influència de l’occità. Així, doncs
Fia
Faia, sense iodització, seria el
mateix que Filla Falla. Aquesta és
la deducció que en faig. És la meva hipòtesi. No sé si és certa, però li he
trobat un sentit. I, si una cosa té un sentit, vol dir que se li ha trobat un
significat. Això la fa interessant. Tot allò que té un sentit en el fons té
quelcom de veritat. Té algun sentit anomenat a la torxa com a la Filla del Foc?
Jo penso que sí.
Si observem el ritual de la Fia Faia podem inferir que sí, que pot
tenir un sentit. En un sentit religiós, fa referència als fills del foc de l’Esperit i en aquest sentit, cal tenir present la
tradició cristiana de les llengües de foc
en les esglésies romàniques del Pirineu.
A l’art romànic de les esglésies del Pirineu i arreu
d’Europa, posa llengües de foc al damunt dels caps dels Apòstols de Crist, fent
referència al do de llengües que infon l’Esperit Sant i el cercle daurat al
voltant del cap faria referència al Sol.
És doncs una tradició cristiana que es pot relacionar amb la Tradició Johanita i la Tradició de Sant
Pau, la del llibre de la Revelació de Sant Joan ( Apocalipsi en grec), la que
seguien els cristians albigesos o càtars. La que diu que Déu és el Pare
Celestial propi dels evangelis del Nou Testament i la que diu que Jahveh no és
Déu, i no s’identifica amb la Tradició Jahvehita de l’Antic Testament.
Fetes aquests reflexions, em pregunto si el iodisme
lingüístic de Fia Faia pot tenir alguna relació amb el nom Fai,
tot pensa ten el santuari de Sant Miquel
del Fai, on hi havia el culte a una verge negra, que es troba a prop de
Caldes de Montbui ,o com jo crec que es
deia originalment, Montbohí. És el mot Fai el masculí de Faia? Fai sense
iodització s’escriu Fall. Es diria el Fall i la Falla.
La festa de la Fia Faia, o sense iodització, consisteix
en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la nit de
Nadal, dia dels solstici d’hivern. Aquesta nit hi ha una tradició típica dels
pobles del Pirineu que consistia en anar a veure l’Estel Catarí de la qual
parlo en el meu llibre Dotze Escriptures
Heterodoxes. Abans
d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es
pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de
fallaires en una vistosa davallada nocturna. Aquest moment s'acompanya pel
següent cant: Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia.
Sense iodització Paia, s’escriu Palla. La festa,
d'arrels precristianes, és un ritual relacionat amb el solstici d’hivern.
M’adono que en el fons de les reflexions que m’estic fent
hi ha hi ha un costumari que encaixa
en el marc referencial zodiacalista del qual parlo en el meu esmenat llibre
quan parlo del pensament vernaclístic i del cristianisme hel·lenista i de
Tradició Johanita.
Les faies són fetes amb una herba anomenada
Cephalaria leucantha, a la qual s'atribueixen certs poders purificadors i que
s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans.
A prop del monument
dedicat a la Fia Faia vaig veure un mapa amb la distribució de les cases
del poble i els seus. Dues d’elles porten el nom Salat que és el nom del meu
cognom Salat.
Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb el meu Salat,
el qual, està relacionat amb Occitània. Allà hi trobem el riu Salat afluent del riu Garona, que dóna nom a
diversos municipis occitans com és el cas de Saliás deth Salat
Potser hauríem de escriure-ho S’Alat i resultaria ser un
altre topònim salat com abans he comentat amb el cas de la verge de Nostra Senyora Les Poses? El cas és que
si busquem en heràldica el nom Salas ens trobem que a l’escut hi ha una ala;
infereixo que a Salat també. No obstant, a mi em sembla que Salat, també podria derivar del basc,
Salatu, que vol dir “revelar, delatar
o donar a conèixer” ja que es pot relacionar el basc amb l’iber, i l’iber amb el
camita. I amb la cultura camita, la cultura zodiacalista de la mitologia de Bel i Astarteh. Què en sabem dels
noms originals?
Mentre miro el mapa amb les cases de Sant Julià de
Cerdanyola que es diuen Cal Salat i Salat Nou, m’adono que hi ha una font
dedicada a Sant Galderic, un sant nascut a Occitània. Em vénen novament records
de temps passats que ara es fan presents. Ara fa uns quants anys, vaig promoure
la restitució del culte a l’occità Sant Galderic que havia sigut substituït als
municipis de Catalunya com a patró dels pagesos,
pel culte a l’espanyol San Isidro, un sant nascut a Madrid.
Font de Sant Galderic a Sant Julià de Cerdanyola
Davant la Font de Sant Galderic, vaig recordar els anys en
que reivindicava la restitució del culte a Sant Galderic tot denunciant l’espanyolització castellanista
que comportava la seva substitució per culte al madrileny San Isidro. D’això fa
més de vint anys. Ho feia amb entusiasme
ja que em semblava que la restitució
dels referents catalans que havien sigut tapats pels referents espanyols era un
servei a la dignitat i a la identitat catalana. Creia que el criteri autoctonista o
vernaclista havia estat adulterada per una estratègia política i cultural
anexionista aliena i alienant que tenia per objectiu adulterar la Veritat, la
Naturalitat i mantenir mentalment
dominats i subordinats als catalans tot adulterant l’Humanisme autoctonista o
vernaclista a les terres de cultura naturalment catalana. L’autoctonitat o
vernaclitat comportava llibertat. El marc referencial havia de ser restituït i
posat d’acord amb l’espiritualitat original del territori.
Davant la font em vénen records de quan vaig anar al
santuari de Gallifa, amb mossèn Dalmau. Allí també hi ha una font dedicada a
Sant Galderic. Hi vam cantar un dels seus goigs, el dia 16 d’Octubre dia de
Sant Galderic. Recordo que vaig escriure
una carta a un alcalde catalanista i
independentista d’un municipi de Catalunya on es celebrava la Fira de Sant
Isidre el 15 de Maig per a demanar-li que canviés i la dediqués a un sant
occità o català com era el cas de Sant Galderic, la festa del qual es celebra
el 16 d’Octubre. Va contestar-me el següent: “Ho he consultat amb els pagesos
catalans i m’han dit que no ho volen
canviar perquè el mes de Maig tenen més productes per vendre que no pas el mes
d’octubre. A més, nosaltres ja ho tenim en català, li diem Sant Isidre, en
català, no li diem San Isidro en
castellà. He recordat altre exemples com aquest amb respostes com aquesta. Fa
anys que, decebut, vaig deixar aquesta reivindicació. Recordo que vaig fer un
escrit on parlava d’aquestes actituds, i també dels que anomenava els catalans descatalanitzats i Catalunya descatalanitzada. A la majoria
de municipis i cooperatives agrícoles de Catalunya encara ara hi trobem el nom
del madrileny San Isidro (escrit
en català Sant Isidre)i no el de l’occità Sant Galderic.Així,
posant els referents castellans en català l’espanyolisme castellanista a més a
més de fer-ho amb al llengua castellana, va anorreant el marc
referencial català.
Ens estan desvernaclitzant, desnaturalitzant. Tot poder
imperial, al llarg de la Història de la Humanitat ha tingut cura d’anorrear el Geni del Lloc, allò
que els imperialistes romans en deien el Genius Loci. Això comporta
l’anorreament d’una concepció cultural vernaclista, la que es basa en l’esperit
i la naturalitat territorial pròpia de cada lloc emanada amb caràcter
veritablement universal, com a part d’un Tot.
Les experiències que vaig viure, em van fer a arribar a la
conclusió que alguna mena de poder desoccitanitza Catalunya i els territoris
dels regnes de la Corona d’Aragó. Podria afegir-hi comentaris sobre Sant Roch,
Sant Sadurní també anomenat Sant Serni o Sant Saturní, Santa Coloma, Sant
Guifré i d’altres. Qui ho fa i per quin motiu? Per altre banda, vaig descobrir
una manca dignitat, autoestima i amor propi per part de molts catalans que
prioritzaven l’obtenció de diners i béns
materials al testimoni d’un ideal espiritual. Durant aquells anys, vaig fer
coses com:
Concurs fotogràfic amb tremes de la pagesia i les feines
agrícoles i les seves festivitats zodiacalistes.
Vaig organitzar visites al Monestir de Sant Martí del
Canigó on hi ha les relíquies de sant Galderic.
Vaig registrar la marca Sant Galderic i vaig
comercialitzar diversos productes agrícols catalans i occitans.
Vaig promoure la Ruta de turisme cultural de Sant Galderic
entre diversos municipis i llocs on hi havia alguna referència seva. Entre
aquests, el Santuari de Gallifa i l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona.
Vaig promoure la lletra i la música del goig de Sant
Galderic amb mossèn Dalmau de Gallifa.
Continuarà...
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes
Fira Faia a Sant Julià de Cerdanyola
