Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occitània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occitània. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de juny del 2023

Cardona. El comte de Barcelona Borrell II i la Carta de població de Cardona

 


Monument al comte de Barcelona

 el bel·lònida Borrell II a la plaça de Cardona

A la plaça de la de Cardona hi ha un monument dedicat a Comte Borrell II que és obra  de Josep Maria Subirachs.



Estàtua del comte Borrell II (930) fill de Riquilda de Tolosa de Llenguadoc ciutat del regne d’Aquitània ara Occitània. Casat amb Letgarda que també era de Tolosa de Llenguadoc. Va rebre la Carta de Poblament de Cardona atorgada pel seu avi Guifré el “Bel·lós” parent del comte Bel·ló de Carcassona (Occitània) i de Salomó, comte de Narbona (Occitània) ciutat on es troba la catedral dedicada a Sant Just i Sant Pastor relacionada amb la basílica de Sant Just i Sant Pastor una basílica relacionada amb els cristians arrians que també trobem a Barcelona.

Borrell II el primer independentista català amb arrels occitanes i la Independència de Catalunya[1]

Borrell II es va destacà per negar-se a renovar el Pacte de Vassallatge amb el rei francès de la dinastia capeta, Hug Capet després que aquest es negués a ajudar-lo a lluitar contra els musulmans, per la qual cosa els seus comtats catalans passaren a ser independents de Facto, ara en diríem  de forma Unilateral.

A part dels títols comtals hereditaris, emprava els títols honorífics de marquès i duc de la Gòtia dux Gothicae (Borrelli ducis Gothicae) (971), així com el títol de "príncep de Gothlandia" amb connotacions de sobirania. Quan arribà el decisiu any 987, quan Borrell II demanà auxili al rei franc  Hug Capet per valer el pacte de vassallatge, el cronista de la cort franca Richer el qualificà de duc de la Hispània Citerior, un títol que Borrell II mai no utilitzà per a si mateix; davant la ineficàcia de l'auxili franc el pacte de vassallatge quedà trencat. Vers el març del 988 Borrell II s'intitulava gratia Dei hibereo duci atque marchiso («per la gràcia de Déu duc ibèric i marquès») i hom no coneix cap precepte reial franc per a la Gòtia posterior al 986. Això no obstant però, en tots els documents de la Gòtia es continuaran datant els documents oficials per la data del regnat dels reis francs —i no per l’Era Hispànica—, una pràctica que continuaria fins que el llinatge dels comtes de Barcelona esdevingueren reis de la Corona d’Aragó.[2]

 

Les guies i els guies de turisme oficials de Catalunya, ja des de la seva formació acadèmica, no arriben a aquest nivell històric que configura un Marc Referencial d’arrels occitanes. Aquest marc comporta relacions amb la dinastia dels bel·lònides, el cristianisme arrià, els càtars, les llegendes del sant Graal i la revelació “poliglota” vernaclista de Pentecostès.....

Hi ha un filtreig o censura  per part d'un poder fàctic que intervé en la formació acadèmica el qual condiciona i determina la mentalitat del poble català, els habitants de Catalunya i la identitat catalana, la identificació de la catalanitat i el seu reconeixement genuí? Jo crec que sí.

 

 Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

dimecres, 21 de juny del 2023

Cardona. Arrels occitanes i dinastia bel·lònida

 

CARDONA

Arrels occitanes i dinastia bel·lònida

Un lloc, un castell, una església i uns personatges amb arrels occitanes i llinatge bel·lònida. Què representen els tres cards de l'escut Cardona en funció de la cultura celta? Quin sentit tenen els cards a Escòcia on el card és la Flor Nacional? Era aquest és símbol del primer català amb arrels occitanes el comte Borrell II, quan va declarar la independència de Catalunya de forma unilateral?

 

La primera cosa que vaig fer quan vaig començar a preparar el viatge a Cardona va ser cercar el significat del topònim: què vol dir Cardona? D’entrada no ho vaig trobar. Vaig trobar la següent informació: “el nom de la vila de Cardona (Barcelona) d’origen preromà i significat desconegut....” i també “Cardona existia en temps del ibers com ho testimonien les restes iberes trobades en el lloc” Bé, aleshores, dedueixo que tenia un nom en llengua iber. Què pot significar Cardona en iber?

Sovint les autoritats oficials i acadèmiques  expliquen els orígens dels topònims de Catalunya i la Península Ibèrica, donant-los orígens llatins. No reconeixen significats ibers. Potser perquè no es troben escrit ibers i sí que es troben escrits en llatí fets per monjos de l’església catòlica de Roma. En aquest texts sovint en lloc de parlar d’Ibèria, s’hi ha escrit Hispània.

Sembla ser que en algunes ocasions s’obviava intencionadament els significats ibers o anteriors al escrits llatins per motius de adaptar-ho al criteri polític i religiós de Roma i el seu marc referencial imperialista que era de caire patriarcal en detriment del criteri iber que era matriarcal i paganista.

Trobo una informació que fa derivar el nom de Cardona del llatí i es basa en documentació escrita en temps de dominació romana que es quan s’escrivia oficialment en llatí i sota el nihil obstat de l’església catòlica de Roma: “Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d'Abril del 986, dia en què el comte  Borrell II atorgà la  Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 789. Recordo haver llegit que en llengua ibera, CAR volia dir PEDRA. Ara fa uns quants anys vaig fer un estudi sobre els topònims que començaven per CAR, com per exemple: Cardedeu, Carcassona – ciutat situada a Occitània-, Cartagena, Carmançó,  Vall de Cardós, Ribera de Cardós, riu Cardener, Serra de Cardó ....

Donat que en tots aquests llocs hi ha hagut presència d’ibers penso  que podria trobar el sentit que busco pel nom de Cardona. I atès que Carcassona acaba amb ONA igual com Cardona, em plantejo la possible i hipotètica relació. Però, atès que Carcassona està situada geogràficament a Occitània,  actualment sota administració política de França, i Cardona està situada geogràficament a Catalunya, actualment sota administració política d’Espanya hauria de trobar uns lligams històrics entre elles, entre Carcassona i Cardona. Per això analitzo la història de Cardona. Existeix alguna relació entre Cardona( Catalunya) i Carcassona (Occitània)?

Llegeixo  una informació on es diu que “ els primers Cardona provenen del llinatge Folch i comencen a denominar-se Cardona al rebre, per mercè o gràcia reial, el senyoriu de la vila situada on ara és província de Barcelona, la qual tenia aquest nom” A partir d’aquí em faig un quadre cronològic. L’any 986 es va donar la Carta de Població a un tal Ermemir. 

Any 986 Ememir

Cardona té una data de naixement documentada el 23 d’Abril, actualment dia de Sant Jordi, de l’any 986. La carta de població  va ser donada a un noble  que es deia  Ermemir i era vescomte d’Osona, ara comarca que té la capitalitat a Vic. Aquest municipi  originàriament s’escrivia Vich. Posteriorment a la reforma de Pompeu Fabra se li va posar Vic sense la “h”. Aquest mot Vich jo  relaciono amb el nom de la ciutat occitana anomenada Vichy. Oficialment, però,  diuen que Vic, ve del llatí Vicus. Jo això no ho crec perquè el seu nom original era Vich i crec que ens han volgut esborrar les arrels del mot Vich amb l’occitanitat del mot Vichy. I dit això torno a la pregunta que m’he fet anteriorment: hi ha alguna relació entre Cardona de Catalunya i Carcassona d’Occitània? Hi ha alguna relació entre Vich de Catalunya i Vichy d’Occitània? Si Vic prové del llatí Vicus, d’on prové la “h” de Vichy? Continuo cercant les arrels i la identificació del comte Ermemir.

Els descendents el comte Ermemir del Comtat d’Ausònia ara dita Osona un anys després de rebre la Carta de Poblament de Cardona l’any 1062 prengueren la denominació de vescomtes de Cardona. Adoptaren i férem propi “el nom del lloc”. Per quin motiu?  Hi havien tingut avantpassats en temps anteriors a la dominació sarraïna o musulmana que va provocar una migració de habitants d’aquestes terres cap a l’altra banda dels Pirineus? Cal buscar el significat del mot en el llatí o bé en l’iber que s’hi havia parlat anteriorment?



L'Escut dels Cardona

Cardona. Arrels occitanes i dinastia bel·lònida 2 L'Escut dels Cardona

El comte Borrell II i la Carta de població de Cardona 

Cardona. Arrels occitanes i dinastia bel·lònida 4 El comte de Barcelona, el bel·lònida Borrell II

Jordi Salat

josalort@hotmail.com



dissabte, 11 de juny del 2022

Visita a Bordeus (1) Monument a la Memòria dels Girondins

VISITA A BORDEUS

La meva visita a Bordeus (Gasconha. Occitània) ha començat al Monument a la Memòria dels Girondins. Fotos del monument, l'estàtua que representa a la República amb la mà que representar el dret a votar ( el què vol l'esser humà, no el què permet la llei imposada constitucionalment) i les tres estàtues que representen el mal en la política: la ignorància, la mentida i el vici.














dijous, 10 de març del 2022

DOTZERIES 2 Diàleg amb un lector basc que em llegeix i escolta en català

 

DOTZERIES

Diàleg pluripersonal amb els lectors del llibre DOTZE, informacions complementàries i addicionals

2 Primera Part


Diàleg amb un lector basc, que em llegeix  i escolta en català


Aquest mes de Març de 2022, he rebut un correu electrònic d’una persona que s’ha presentat començant el seu escrit en llengua euskara i que tot seguit m’ha continuat escrivint en llengua catalana. Vet aquí el nostre diàleg.

M’ha dit:

 

Arratsalde on Salat jaun txoil agurgarria, nire izena Mikel  da.(Bona tarda, senyor Salat, em dic Mikel)

 

Badakit Euskara ikasi eta erabiltzen duzula baina biok Katalanez erosoago egongo garelakoan nago.(Sé que aprens i fas servir el basc, però crec que ens trobarem més còmodes en català)

 

Espero que em pugui disculpar les faltes orotgràfico-gramaticals que pugui tenir.

 

He llegit treballs seus, he sentit conferències seves i segueixo el seu Blog Vernacle. Admiro molt el que fa encara que em costi comprendre tot, quan el sento o llegeixo haig de rumiar o tornar a llegir però m'entren ganes de saber més.

 

El que busco és el lloc dels bascos al món i el seu significat còsmic.

 

He llegit a Maria Montessori que l'hi dona moltíssima importància a l’"Educació Còsmica" i educar per a la pau; a Teillard de Chardin i m'agrada la seva visió de l'amor fora del "romanticisme sucrós" que se l'hi dona avui dia. De gent actual segueixo molt an Asisko Urmeneta, un altre que com vostè busca les raons i arrels de les coses més enllà de "el que sabem fins ara", de fet va ser gràcies a ell que vaig saber sobre Alexandre Deulofeu, també segueixo a la Toti Martínez de Lezea amb una bibliografia molt ampla.

 

Després de d'aquest camí en comtes de tenir més seguretat en el que sé m'adono que el que sé és ben poc i em sento bastant perdut.

 

M'agradaria saber quina és la seva visió del nostre lloc en aquesta Europa dels pobles que hem de tornar a regenerar. Moltes  gràcies per tot. Mila-mila esker(Moltes mercès).Mikel

 

Li he contestat

Arratsalde on, Mikel,   eskerrik asko nire idatziak irakurtzeagatik,irakurri nire bloga eta entzun nire hitzaldiak.  Katalanez ondo idazten duzu. Katalunian bizi zara? Katalana ikasi  duzu?  duela urte euskara pixka bat ikasi nuen....(Bona tarda, Mikel, gràcies per llegir els meus escrits, llegir el meu bloc i escoltar les meves xerrades. Escrius bé en català. Vius a Catalunya? Has après català? Vaig aprendre una mica de basc fa anys....)

M’ha fet sentir molt content rebre el teu correu. Em planteges unes qüestions molt interessants. Abans de respondre voldria saber una mica més de tu. He rebut correus de persones amb falsa identitat. Laster arte, Mikel

M’ha dit

Molt bones senyor Salat i gràcies per respondre’m. Doncs soc Basc, visc a Vitòria i tinc 39 anys, vaig estudiar magisteri  a Girona; vaig fer màster en educació Montessori.   Als seus escrits hi vaig arribar mentre buscava informació sobre els càtars, Occitània, Catalunya. Llavors em va agradar allò dels zodíacs dels pobles i m'agradaria a aprofundir i ja que hi som doncs saber el que vostè pensa sobre el poble basc en aquest sentit. No sé si és prou amb això o necessita alguna cosa més. Moltes gràcies de nou. Mikel

Li he contestat

Kaixo Mikel, arratsalde on (Hola Mikel, bona tarda)

 Amb molt de gust et contestaré el què m'has preguntat i tot el que vulguis preguntar-me. M'agradaria molt tenir un  llarg i profund diàleg amb tu, tot cercant els orígens còsmics. Es més, segurament faré un escrit específic sobre el tema.

Tinc  aquesta resposta al teu primer correu:

Hori esaten didazu: (Em dius això)

 1.-El que busco és el lloc dels bascos al món i el seu significat còsmic. 

 2.-Després de d'aquest camí en comptes de tenir més seguretat en el que sé me n’adono de que el que sé és ben poc i em sento bastant perdut. 

 3.-M'agradaria saber quina és la seva visió del nostre lloc en aquesta Europa dels pobles que hem de tornar a regenerar. 

 Trobo que són qüestions molt interessants. 

 La meva resposta a la primera qüestió, “El que busco és el lloc dels bascos al món i el seu significat còsmic” comença per dir-te que jo he buscat i busco el mateix pels catalans. Ho faig dins el marc referencial del que anomeno vernaclisme. I dins d’aquest marc penso que també hi un lloc pel bascos. De fet, quan vaig pensar això, jo vaig estudiar basc o èuscara. Jo vaig néixer a un poble de les terres de Lleida (ilerda) i el meu cognom Salat l’he trobat a Occitània, i a Euskadi ( Salatu vol dir revelar, donar a conèixer). 

He trobat el meu lloc en el món? 

Primer m’he de trobar a mi mateix, conèixer-se a un mateix és essencial. 

Després has de tenir alguna facultat o quelcom que estiguis preparat per a fer-hi, per encaixar en la Realitat com a ésser actiu, com a part d’un conjunt. 

 Pensant en tot això es plantegen molts preguntes: 

 El factor que comporta un significat còsmic al món 

Com definir i identificar el factor vernaclístic 

Com identificar el lloc 

Com percebre o entendre i combregar amb  el significat còsmic 

 He trobat un referent en el que anomeno vernaclisme, que vol dir allò que uneix un lloc amb quelcom espiritual o còsmic. Una mena de comunió entre persona, lloc i alè vital o esperit. Probablement el mateix que el budistes en diuen Prana i els xinesos en diuen Tao. I, crec que la llengua és un vehicle de comunió i de comunicació per mitjà de la que rebem idees, podem dir:  ens omplim interiorment amb quelcom que ens fa trobar “el sentit” i “el significat” de les coses dins el marc de l’espai i el temps. Es per això que jo parlo de llengües vernacles o territorials ( i no pas de llengües maternes, minoritàries, etc.) 

Sobre la segona qüestió Després de d'aquest camí en comptes de tenir més seguretat en el que sé e n’adono de que el que sé és ben poc i em sento bastant perdut. Jo a vegades he tingut i a vegades encara tinc, aquesta sensació i això que ara ja tinc 72 anys. Això que tu has fet de escriure’m a mi, jo també ho he fet i ho faig, i escric a persones amb les que he llegit i escoltat quelcom que m’ha semblat podia ser-me d’interès i m’hi sentia identificat.  Espero que puguem mantenir un diàleg enriquidor!  

Sobre la tercera qüestió M'agradaria saber quina és la seva visió del nostre lloc en aquesta Europa dels pobles que hem de tornar a regenerar.  La meva visió  del nostre lloc,  basc i català ( i de totes les nacions naturals o vernacles), dins  el marc referencial de l’Europa dels Estats, és  negativa ja que no hi poden créixer, la llavor que ens identifica no  hi troba la terra adequada. Les seves lleis constitucionals ens resulten hostils i no en són terra fèrtil per la nostra espiritualitat,- el nostre Prana, el nostre Tao, la nostra Particular Substància Universal-,  són tot el contrari. Quan ho focalitzo en el marc del vernaclisme, aleshores sí que hi veig que podem “ser-hi” com a part de la confederació universal de les nacions vernacles o naturals. Fa anys que es parlava de l’Europa de les Regions, entenent per regions les nacions vernacles o naturals. Actualment no conec cap polític que en parli. Ni tampoc cap intel·lectual ni periodista. Fa temps que espero un partit polític a les eleccions europees, que  ho reivindiqui i que utilitzi aquest llenguatge. El vernaclisme que jo exposo des de fa molts anys, crec que és el camí  que tornant als orígens comportarà  obrir la porta del futur. Laster arte (Fins aviat)

Segona Part

Per a llegir Dotzeries 2 Segona Part clica a:

DOTZERIES 2 Segona Part Comentari personal amb reflexions, records i qüestions de filosofia i religiositat heterodoxa


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Web Jordi Salat






dilluns, 1 de novembre del 2021

DOTZENERIES. Hi ha qui m'ha dit. Diàleg Pluripersonal.

DOTZENERIES

Hi ha qui m’ha dit

Diàleg pluripersonal amb els lectors del  blog Vernacle i del llibre DOTZE, amb noves qüestions que he pensat i m’han fet pensar així com informacions i reflexions complementàries

1

Hi ha qui m’ha dit:

 Avui he recordat el teu llibre DOTZE, perquè al col·legi del meu fill els han recomanat la lectura del llibre El Paradís Perdut ( en l’original anglès Paradis Lost) de John Milton. Aquest llibre és considerat un dels grans clàssics de la literatura anglesa.  Va ser publicat el 1667 i és un poema estructurat en deu llibres.  L’any 1674 l’autor va fer-ne una nova edició i la va reestructurà en dotze llibres.  Va fer-ho emulant l’Eneida de Virgili. Quan ho llegit m’he recordat de que tu també has estructurat el teu llibre el dotze parts. Pots explicar-me per què ho has fet en dotze parts? Ho expliques a la Introducció del teu llibre però m’ha quedat la sensació que no acabo d’entendre  el sentit que vols transmetre en el nivell més profund i ample de la teva visió.

Li he contestat:

 En el fons hi ha una concepció platònica del món.  El filòsof Plató relaciona el dotze amb l’estructura de l’Univers i per tant de la Creació del món. I també, al meu entendre, aquesta concepció platònica està en sintonia, amb la concepció de la Creació del món  que s’exposa en el llibre de La Revelació de Joan l’evangelista. Molta gent, influïda per la versió canònica oficialista interpreta el llibre de la Revelació – anomenat Apocalipsi en grec o hel·lènic- com un llibre de desgràcies que patirà la Humanitat. Per a mi, i per a d’altres pensadors, entre aquests, pels cristians albigesos o càtars, la interpretació és diferent. Comporta un concepte de Déu basat en la comunió i testimoni en el Coneixement no pas en la servitud en obediència de la Llei. Cal meditar-ho tot això que et dic. El llibre de John Milton, parla de la Bíblia i fa referència al Paradís Perdut i a Adam i Eva. Jo també parlo de la Bíblia i parlo de les dues tradicions: La Tradició Jahvehita ai la Tradició Johanita. En el fons hi ha dues concepcions diferents de  la Divinitat o Déu. Jahveh de l’Antic Testament en la Tradició Jahvehita i el Pare Celeste i la Mare Terra en el Nou Testament de  Tradició Johanita. La Tradició Johanita està relacionada amb els nacionalismes vernaclistes o naturalistes. Dels quals en parlo també i en relaciono uns quants d’Europa i altres continents, fins i tot assignant-los una bandera identitària com a senyal vernaclística. Ramon Llull, que era cristià de Tradició Johanita, ens parla de les arrels celestes de les llengües vernacles. I per deducció també de les nacions vernacles que són les nacions autèntiques per ser naturals.

Hi ha qui m’ha dit:

Si, he llegit aquesta referència en el teu llibre. I les altres frases que esmentes  d’Alexandre Deulofeu, Pere Duran Farell, i també la del pare de la física quàntica Werner Heissenberg  que has posat a la contraportada del llibre.

Li he contestat:

L’estructura que va fer John Milton en dotze parts, la va fer en referència a La Eneida de Virgili. Jo també en parlo d’aquest llibre. I parlo dels dotze treballs d’Hèrcules. Alguns autors han escrit que Odisseu també va fer el seu viatge amb dotze naus. Aquest obres són admirables. El meu llibre, encara que s’estructuri en dotze parts i vulgui dir coses que aquests llibres diuen, no està escrit poèticament.  No està a la seva alçada ni molt menys! Tant de bò ho hagués sabut escriure poèticament.  Jo he fet un humil llibre d’assaig sobre diversos temes que tenen un fons essencialment comú.

Hi ha qui m’ha dit:

El llibre El Paradís Perdut està escrit en llengua anglesa. El llibre la Eneida està escrit en llengua grega. Aquestes llengües són vernacles? Tu valores les llengües vernacles com a llengües celestes o inspirades.  Però la llengua catalana està plena de mots que provenen d’altres llengües, com és el cas de la llengua  ibera, camita, semita, occitana, àrab, grega, anglesa,...Creus que això té alguna relació amb el fet que  tu no hagis tingut la gràcia necessària per haver escrit el teu llibre poèticament?

Li he contestat:

La gràcia és un misteri. Saber escriure poèticament és un do o una gràcia que jo valoro molt, igual que valoro la Bellesa, la Fortuna i altres gràcies. Però, el Verb, que és una expressió del Ser, també és present en l'Escriptura encara que no sigui poètica. El factor essencial d’una llengua és que tingui un esperit que li doni vida. I la llengua catalana té esperit. Un exemple el tenim en l’obra de l’arquitecte Gaudí. Considerat l’arquitecte de Déu, Gaudí pensava i parlava en català. Fins i tot, el van tancar a la presó per haver-li parlat en català a un policia nacional espanyol que li exigia que li parlés en espanyol o sigui, en castellà!! He observat que a la vida, hi ha uns elements essencial que es combinen. La Creació també és combinacions d’elements. Vet aquí la importància de l’Art de la Combinatòria. Què fan els químics? Combinar elements. Què fan els músics? Combinar notes musicals. En el fons de l’Art Combinatòria hi trobem una Matemàtica. En el fons de les llengües ha d’haver-hi una matemàtica.  La llengua catalana l’ha té. No obstant, hauràs llegit en el meu llibre que jo parlo de la degeneració que s’està produint amb la llengua catalana. En parlo quan parlo del “cataloní”, on exposo com l’accent de Barcelona està degenerant etimològicament la llengua catalana. I també les normes que, com el cas de treure els accents diacrítics, l’estan espatllant.  Algú ho està fent a propòsit per a destruir el seu factor de creativitat. I, molts catalans estan badant, no se n’adonen. Malgrat tot, encara es pot dir que parlant en català es pot arribar fins a l’Infinit. A nivell polític, la catalanitat es troba frenada per un mur fet per un determinat espanyolisme que talment sembla que parlant no pot anar més enllà de la constitución española. L’esperit de la llengua catalana vol anar més enllà. I, es per això que jo recordo en el meu llibre la frase bíblica: la Llei, mata; l’Esperit vivifica.

Hi ha qui m’ha dit:

Voldria parlar més sobre  El Paradís Perdut, l’obra de John Milton ja que m’ha fet plantejar molts preguntes que em sembla que tenen quelcom a veure amb el que exposes en el teu llibre. El llibre, de Milton, segons he llegit a l’enciclopèdia, “és una epopeia sobre la caiguda de l'ésser humà d'acord amb la Tradició Judeocristiana, relatant la temptació de Satanàs a dam i Eva i la posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. El protagonista principal n'és Satanàs, presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar  Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós mitjançant els éssers humans que acaba de crear”.

Li he contestat:

En primer lloc, això de la Tradició Judeocristiana, comporta una possible interpretació que resulta ser un engany. Què vol dir Tradició Judeocristiana? Si llegim la Bíblia, veiem que ens parla de dues tradicions jueves: la del regne de Salomó i la del regne de Judà. Quina de les dues es pot relacionar amb la Tradició Cristiana? En el meu llibre exposo que és la Tradició del regne de Salomó. I aquest tradició és la que jo relaciono amb els jueus d’Occitània, amb la dinastia del Bel·lònides i el simbolisme dels quatre pals vermells sobre fons daurat i l’estrella de dotze puntes. La Tradició del regne de Judà és de Tradició Jahvehita. La Tradició del regne de Israel amb Salomó no és de Tradició Jahvehita. Si llegim la Bíblia veiem que Salomó va fer construir el que es coneix com a Temple de Salomó, a arquitectes camites, vinguts del regne d’Hiram, on la cultura era zodiacalista i es donava culte a divinitats zodiacalistes, com Baal i Astarteh. El rei Salomó no va ficar el Tabernacle de Jahveh en el seu temple. I això, no ho dic jo; és el que es llegeix a la Bíblia: “El primer Temple o Temple del rei Salomó es construeix en el segle X aC. Per a  substituir el Tabernacle dedicat a Jahveh o Jehovah que durant segles, des de l’Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte”.[1] De la Bíblia se n’han fet traduccions adúlteres. Relacionar al serp amb Satanàs  com fan uns, i d’altres amb el Diable, és quelcom que necessita explicar-se de la forma correcta i sovint no es fa així. La serp simbolitza el Coneixement. I, tenir coneixement és dolent? Qui ho ha escrit això? Per altre banda, com ja t’he comentat, cal discernir Jahveh de Déu. Qui és mostra hostil amb la serp de l’Arbre del Coneixement que hi havia al Paradís Perdut, segons els relats bíblics, és Jahveh, i com deien els cristians albigesos i càtars, entre d’altres al llarg de la Història, no és Déu. Ens han fet creure que és el mateix i jo penso que no és el mateix.  La dialèctica entra la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita de les quals parlo, es poden trobar al llarg de la Història humana. Jo esmento un punt de partida per a fer una filiació històrica que també comporta una filiació i identificació de caràcter nacionalista, i és La Maledicció de Noé ( Gen. 9:25). Al llarg del llibre ho explico en diversos arguments i citacions i arribo fins el nacionalisme del segle XXI; i ho faig, també, dins el marc la dialèctica entre Monarquia i República. El meu marc referencial està per damunt del marc social de dretes i esquerres. Hi ha una altra lluita en aquest món. La del Ser o No-Ser. I, pel que fa referència al mot “crear” , t’has plantejat què significa el fet de crear i què s’infereix? Fer una cosa del “no-res”? Res vol dir “cosa” en grec.  En el “no-res”, en el buit, hi és tot en potència, no hi ha res creat. Però  l’Ésser  hi és. Si Déu ho és Tot, el què és i el què no és, els humans també són divins, si no, inferim que Déu no és Tot. Calo dilucidar què és fet del no-res, què és fet amb combinacions d’elements creats del no-res i que es fet amb els elements fruit de combinacions. Un dels mals del nostre món es creure sense pensar. Un Mal poder ha fet creure i vol fer creure que Déu o l’Ésser és lo que no és. I, dic lo perquè el considero un article necessari, i reivindico que es torni a restituir com article neutre a la normativa de la llengua catalana. De la descatalanització que està sotmesa la llengua catalana també en parlo en diversos capítols


[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Temple_de_Jerusalem

 

                                                                      

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Llibre DOTZE    



dilluns, 20 de setembre del 2021

Llibre DOTZE

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes


El 12 és un número significatiu en moltes tradicions culturals. A la portada té un Dodecaedre, polígon de 12 cares, que segons el filòsof Plató té quelcom a veure amb l'estructura de l'Univers.

En el Dodecaedre hi ha quatre pals vermells sobre fons daurat que representen els quatre elements de la Creació.

Per mitjà de dotze escrits, distribuïts en quatre parts, Foc, Aire, Aigua i Terra, exposa una manera de interpretar la Història  de les nacions dins el marc referencial de dues tradicions bíbliques, la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita o Baalita a partir de la Maledicció de Noé que s’esmenta a la Bíblia Gènesi 9:25

Dins aquest marc referencial situa els elements culturals que justifiquen el necessari reeiximent de les mentalitats i nacionalismes humanistes que anomena nacionalismes vernaclistes - indígenes, autòctons o naturals- els quals són presents als cinc continents.

Fer possible aquest reeiximent a mena de ressorgiment que es manifesta i fa present al llarg de la Història  comporta un canvi de l’actual mentalitat ortodoxa.

Parla del nacionalisme català, occità, basc, irlandès, escocès, cors, flamenc, i d'altres d'Europa no reconeguts per constitucions d'Estats en estat de corrupció i decadència.

A la lamentació negativa del “No és això”,  i el “Diguem no”  hi  contraposa  una mentalitat alternativa amb l’afirmació positiva del “És això” i el “Diguem si”:  “Sí que és això”





"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.


Et convido a llegir-lo  


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE  














dissabte, 19 de setembre del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània (3) Referents identitaris, Identitat i Criteri identificador

 

La Bisbal d’Empordà i Occitània (3)

L'occità Pere de Carcassona,  el català Berenguer de Cruïlles i el valencià Roderic Borja, si.  El castellà, l'inquisidor Francisco Arévalo, no

Castell Palau dels bisbes de Girona: Pere de Carcassona (Occitània), Berenguer de Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i Roderic Borja, Papa de Roma

 

Aquella nit vaig cercar informació a internet sobre aquest Castell Palau  i vaig llegir el següent:

El Castell Palau




El castell situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura romànica  civil de l'edat mitjana.

Em pregunto perquè en el fulletó informació turística de La Bisbal han posat de forma indefinida El Castell Palau, i han fet omissió del subjectes propietaris els bisbes de Girona. Per què no han fet constar El Castell Palau dels bisbes de Girona?

L'any 844, un precepte  carolingi esmenta els drets del bisbe de Girona sobre la parròquia de Santa Maria, posteriorment dita de la Bisbal, drets que passarien als vescomtes de Cabrera (1110-1150).

El bisbe Guifré de Cruïlles

En fou nomenat batlle Guifré – Gausfred o Jofre-  de Cruïlles, ( no diu que era fill de Gilabert de Cruïlles.[1] Ni tampoc se’l relaciona amb el nom de Guifré “el Bel·lós” encara oficialment mal anomenat “Pilós” ni esmenta la dinastia bel·lònida)[2]

El castell és documentat l'any 1180. A cavall dels segles xii i xiii va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I[3] (no diu que era occità nascut a Montpeller, relacionat amb els bel·lònides i rei dels regnes de la Corona d’Aragó.[4])

Busco la llista dels bisbes de Girona i  entre d’altres, trobo els següents que considero molt significatius:

Llistat de bisbes de Girona

Les primeres notícies d'un bisbe a Girona són del segle iv en el baix Imperi Romà i posteriorment en els regnes visigòtics de Tolosa de Llenguadoc (Occitània)[5] i Toledo. Aquest bisbes visigots estaven relacionats amb els cristians arrians.[6] Recordo, mentre escric, que el mot arrià està relacionat amb Guifré d’Arrià,  nom de municipi actualment adulterat i afrancesat com a “Rià”.[7]

El bisbe Ot

El bisbe 26, el primer bisbe que esmenta, com a oficial, és l’abat Odó, també anomenat Ot segons algunes fonts (? - 1010),  que fou bisbe de Girona (995-1010) i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès [8] [9]

Suposadament de procedència d'alt llinatge aristocràtic, probablement bel·lònida, Odó ingressà com a levita en el monestir entorn de l'any 970. E986, l'abat Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II.

Com no es diu qui era aquest Silvestre II i ho considero molt important ens deixo constància i en parlo abans de continuar amb la llista de bisbes de Girona.

Qui era Silvestre II? [10] Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en langue d’oil o francés Gerbert d'Aurillac) va nèixer a Belliach,[11] Comtat d’Alvèrnia[12] a Occitània, l’any 938 i fou Papa de Roma on va morir l’any 1003. Va ser el primer Papa d'origen occità.

Com a  filòsof i matemàtic  va introduir el nombre zero a Europa i  a l’Occident, va ser un dels actors principals de la renaixença gnòstica de la religiositat cristiana basada en el Nou Testament, l’evangeli de Sant Joan i de Sant Pau (com posteriorment professaren els arrians, càtars, i com fou la religiositat “nou renaixement” del segle XV amb un altre Papa amb arrels occitanes com fou Alexandre VI, de nom Roderic Borja) hagut a Occident.

També cal recordat que Gerbert d’Orlhac, el Papa Silvestre II, va ser conseller dels  l’emperadors Ot I i Ot II dels Sacre Imperi Romano Germànic.[13]

Després del bisbe de Girona, número 26 de la llista, significativament de nom,  Ot (995-1010) tenim als següents:

El bisbe Pere de Carcassona (Occitània)

El 27 va ser  Pere Roger o Pere de Carcassona (1010-1050)[14] germà d’Ermessenda de Carcassona.[15] Carcassona[16] és una important ciutat d’Occitània.[17]

El bisbe Guillem de Peratallada

El 33 va ser Guillem de Peratallada o Ròctalhada (en occità) (1160-1168)[19]

El bisbe Arnau de Mont-rodón

El 50 Arnau de Mont-rodón (1335-1348)[21] Un templer anomenat Mont-rodón va ser mestre, tutor, del rei Jaume I

El bisbe Berenguer de Cruïlles


Escut heràldic dels Cruïlles o Croilhes (en occità)

Placa al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya

 

El 51 Berenguer de Cruïlles (1348-1362)[22] Primer president de la Diputació del General de Catalunya. Aquest bisbe de Girona, amb arrels occitanes, relacionat amb el Castell Palau dels bisbes de Girona de la Bisbal d’Empordà, es considerat el primer President de la Generalitat de Catalunya. Nascut a Peratallada d’Empordà.[23] El municipi està relacionat amb un dels místics visionaris més importants d’Europa,  el germà  franciscà Joan de Rocatallada; si bé se’l considera d’origen occità, igual que Gerbert d’Orlhac, també aquest està molt relacionat amb Catalunya i la cultura de llengua catalana i el cristianisme espiritualista basat en el Nou Testament.[24]

 

El bisbe Roderic de Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI

Escut  heràldic dels Borja com a Papa Alexandre VI


Escut  damunt la porta  de pedra del Palau dels Borja de Gandia

( País Valencià. Corona d’Aragó). El posen en els fulletons turístics.

 El bisbe 63 va ser Roderic de Borja, que ho fou l’any 1458 i 1458, posteriorment traslladat a València. Roderic Borja (1431-1503) va ser Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI. Va ser el Papa del Renaixement  i està relacionat amb la història dels fets coneguts com a “ la Descoberta d’Amèrica” . Considero que  la seva identitat amb arrels occitanes no ha estat prou explicada segons el meu parer, degut a que està relacionada amb la identitat de “Cristòfor Colom”, gran personatge del Renaixement amb la religiositat relacionada amb el cristianisme de l’Esperit Sant i no amb el Jahveh de l’Antic Testament, a Europa,  i les seves arrels amb els Colom de Bordeus (Occitània) esmentats ja en el segle XII.

El  bisbe Joan Margarit Pau[25]

El bisbe 68, Joan Margarit Pau (1462-1484)  Un noble anomenat Margarit, de Girona, probablement relacionat amb aquest Margarit Pau  que va ser home de confiança del rei Ferran II de la Corona d’Aragó conegut a Castilla com a el Catalanote, està relacionat amb Cristòfor Colom i els viatges a Amèrica.

El bisbe Guillem Ramon de Bohil

El bisbe 69 Guillem Ramon Bohil (Bouhil) (1503-1532)   Amb Cristòfor Colom, en el segon viatge també hi anà un monjo de Santa Maria de Montserrat anomenat Bohil i ho va fer com a delegat del Papa de Roma que era el català de València Roderic Borja, Papa Alexandre VI que com hem dit va ser bisbe de Girona.

El bisbe Joan de Margarit

El bisbe 70, Joan de Margarit (1534-1554) 50é President de la Diputació del General de Catalunya.

El bisbe Francisco Arévalo de Zuazo

El bisbe 75, va ser  Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611), un bisbe del reino de Castilla, per tant de parla castellana.

A la llinda de la porta principal, feta l'any 1604, hi ha les armes i el nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, que en commemora les obres de reforma realitzades. Durant el segle xix s'utilitzà com a presó.

Fulletó turistic de La Bisbal

I arribat aquí, em pregunto:

amb tota aquesta llista de bisbes tant importants, a nivell de Catalunya i d’Europa, com van ser per exemple, el Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i el Borja que va arribar a ser Papa de Roma i i important figura del Renaixement a Europa i la gesta dels viatges a Amèrica el 1492, en el fulletó informació turística és adient posar-hi l’escut de Francisco Arévalo de Zuazo, un bisbe castellà,  l’únic bisbe no català ni occità, de la llista de més de setanta bisbes, i a més representant de la Inquisició hostil amb els cristians catalans?

 Aquesta és una bona imatge? Aquest és un bon referent català? Qui ho ha fet aquest fulletó que trobo tant indigne, em pregunto. I, faig un escrit que envio a diversos mitjans de comunicació social, associacions culturals i partits polítics de La Bisbal.


L’endemà vaig visitar el Castell  Palau  i en cap lloc  referencialment significatiu hi vaig veure que hi posés que era “dels bisbes de Girona”. La visita comença per la visió d’un audiovisual. Vaig pensar que en aquell audiovisual parlaria dels bisbes propietaris del castell. No va ser així. S’hi parla d’un personatge anomenat Pere Canyà, síndic remença de la Bisbal d’Empordà, que va intervenir en la Revolta dels Remences i les converses mantingudes amb Castilla  amb el rei Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castilla. La seva actuació només es coneguda en la fase de negociacions- ara potser en diríem diàleg- que seguí el fracàs de la revolta de Pere Joan sala.

I, em torno a preguntar: amb una llista de bisbes tant importants, aquest, Pere Canyà, és el personatge més adient per a ser protagonista de l’audiovisual del Castell  Palau dels Bisbes de Girona?

Faig un correu a diverses associacions, entitats culturals  i partits polítics de la Bisbal d’Empordà i els envio el meu escrit sobre la identificació de la creu de l’escut de La Bisbal d’Empordà i la creu d’Occitània esmentant la relació  específica d’un bisbe, Pere de Carcassona (Occitània). Esmento altres bisbes com Berenguer de Cruïlles[26] i Roderic de Borja.

I, específicament pregunto perquè han posat l’escut de l’inquisidor de Castilla al fulletó turístic del municipi.

Només rebo dues respostes, la resta no van mostrar interès. Rebo les següents respostes:  

“Perfecte, Jordi! I tant que ens interessa!”

Ha passat dos mesos, no n’he sabut res més.

Referent a l’escut del inquisidor castellà, pregunto:

“Podeu dir-me qui és el responsable d’aquest fulletó d’informació turística? A qui se li ha acudit posar posar l’escut d’un inquisidor de Castilla  quan s’hi podria posar l’escut  dels  bisbes catalans, com, per exemple, n’és el cas de Berenguer de Cruïlles o Croilhes en occità, primer President de la Generalitat de Catalunya; i el del Roderic Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI?

Ho vaig escriure pensat que potser em dirien que ho havia fet un polític d’algun partit polític espanyolista. Vaig rebre una resposta i va ser d’un partit catalanista que té la independència de Catalunya  i la reunificació dels pobles de la Corona d’Aragó en el seu programa.

La resposta va ser aquesta:

“A veure...., l’escut hi és de sempre. El castell de la Bisbal pertanyia al bisbe de Girona, per això ell mateix s’hi va posar el seu escut. Res a veure amb Cruïlles. Si vols et passaré contacte amb l’ historiador local i en parleu. Per part meva estem en contacte. Anem parlant, Jordi!”


Extret del llibre DOTZE  de Jordi Salat

josalort@hotmail.com


La Bisbal d'Empordà i Occitània (1)

La Bisbal d'Empordà i Occitània (2)



[11] Crec que actualment es diu Sant Simó https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Simon_(Cantal)

[12] Comtat d’Alvèrnia https://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_d%27Alv%C3%A8rnia Mot relacionat amb Albera i Alberes

[23] Peratallada (Pedra Tallada o en occità Pèira Talhada) https://ca.wikipedia.org/wiki/Peratallada

[24] Recomano la lectura del llibre Visionarios, Beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV) de Josep Maria Pou Marti. 

[26] Presidents de la Generalitat de Catalunya de Berenguer de Cruïlles fins a Quim Torra https://docplayer.es/87257901-De-berenguer-de-cruilles-a-quim-torra-els-131-presidents-de-la-generalitat.html