Rosalia, el disc «Lux» , Simone Weil i el vernaclisme (1/3)

 

Diàleg amb Elior V

Rosalia, el disc «Lux» , Simone Weil i  la vernaclística

Rosalia, Simone Weil 

E.- Rosalia ha parlat de la seva admiració per Simone Weil en algunes entrevistes.  En els teus llibres tu també parles de Simon Weil (1909-1943).

J.- Si, en el llibre Vernaclística hi dic això:

«En el llibre “El Geni d’Oc” de Simon Weil, editat per J. De Olañeta Editor, el següent:

Simon Weil veia en els valors de la civilització occitana medieval, la llavor per a un projecte que permetés recuperar una Europa que necessitava urgentment un re-equilibri espiritual. (Pàgina 45).

Ella, ens diu: “La vocació espiritual de la Grècia antiga és la vocació mateixa d’Europa “ (pag 97).

“Grècia va rebre el missatge d’Egipte”(pag 99).

“La nostra època tots nosaltres encara patim les conseqüències d’aquella desfeta” (pàg.82). (Fa referència a la derrota de la batalla de Muret (1243) on va morir Pere el Catòlic, en occità Pèire, casat amb Ma- ria de Montpeller, pare de Jaume I el Conqueridor, segons uns historia- dors nascut a Montblanc, segons altres nascut a Osca, comte del Casal de Barcelona i rei dels regnes bel·Iònides de la Corona d’Aragó, heroi de la Batalla de Las Navas de Tolosa. El 1201 va fundar l’Orde militar dels Cavallers de Sant Jordi d’Alfama. Està enterrat al Panteó Reial del Monestir de Santa Maria de Sixena. Era cristià però atès que va defensar els cristians càtars, es pot sobreentendre que no era catòlic niceanià.

També hi llegeixo: nascuda en el sí d’una família jueva absolutament laica, se situarà en la total oposició a les concepcions veterotestamentàries del diví; el Déu de l’Antic Testament, gelós, violent, implacable, el Jahveh “Senyor Déu dels exèrcits” no serà mai el seu com no ho fou mai dels “bons homes”, els bons cristians càtars o cristians albigesos de manera que aquests passaran a encarnar per a ella l’autèntic esperit del cristianisme allò que ella entenia com a platonisme cristià. (pàg. 47,48)».

 

E.- Què ha dit la Rosalia de Simon Weil?

J.- Ha dit diverses coses. Li he preguntat al chatGPT que cerqui informació. M’ha contestat això:

Chat GPT

—Aquestes són algunes de les coses que ha dit la cantant Rosalía sobre la pensadora-mística Simone Weil i la seva influència en el seu nou àlbum Lux (2025):

·       Rosalía assenyala que es va inspirar en Simone Weil — juntament amb altres autores i textos espirituals i hagiogràfics — per al discurs líric i conceptual de Lux. Wikipedia+2infobae+2

·       Citant a Simone Weil, Rosalía diu que “l’amor és estimar la distància entre nosaltres i l’objecte estimat”:[1] aquesta idea tradueix en la seva voluntat d’explorar la “distància” cultural, espiritual i lingüística — per exemple, cantant en 13 llengües a l’àlbum — com una forma d’obrir-se a l’altre i, alhora, a si mateixa. ElNacional.cat+1

·       També ha declarat que Lux té una intenció espiritual: no només volig crear música per divertir-se, sinó que vol apropar-se a “una verticalitat”, a una recerca de transcendència i profunditat, allunyant-se del superficial; una intuïció que, segons ella, sempre havia tingut però que ara ha volgut plasmar de forma molt conscient. Remezcla+2AOL+2

·       Finalment, a partir de l’herència de Simone Weil i altres referents, Rosalía entén Lux com un homenatge a la “mística femenina universal”: no només des del cristianisme o una tradició concreta, sinó des d’una mirada plural de les tradicions espirituals i de les dones santificades o místiques de diverses cultures. Vogue Adria+2Remezcla+2

Si vols — com sé que tens interès en temes espirituals i simbòlics — puc fer-ne una traducció al català de les quotes més rellevants de Rosalía sobre Simone Weil, i un comentari simbòlic des del teu punt de vista (vernaclisme, espiritualitat, simbologia). Vols que ho facin?

—Si

—Perfecte —aquí tens una traducció al català de les declaracions més rellevants de Rosalía sobre Lux, i després un comentari simbòlic tenint en compte el teu interès per espiritualitat, símbols i cultura.

 Què ha dit Rosalía sobre Lux (i la inspiració espiritual)

·       Sobre la intenció espiritual de Lux: — “He tingut sempre aquest desig: com puc acostar-me a Déu? Com puc estar més a prop de Déu? Aquesta sensació espiritual sempre hi ha estat; només que no l’havia racionalitzat ni intentat intel·lectualitzat.” ELLE+2infobae+2

·       Sobre l’elecció de moltes llengües i cultures: quan canta en diversos idiomes, l’objectiu no és només estètic, sinó com una forma de “comprendre l’altre” — segons ella, inspirada per pensadores com Simone Weil. ELLE+2infobae+2

·       Sobre el misticisme femení i la sacralitat universal: Lux recorre “històries de dones santificades, misticisme femení, hagiografies, monja-poetises, figures de diverses tradicions espirituals”, més enllà d’una sola religió. Vogue Adria+2infobae+2

·       Sobre la divisió del disc i el concepte global: ha parlat de Lux com un “rompecabezas”[2] / “laberint” creatiu, una obra amb intenció de profunditat, d’anar “més enllà del superficial”,[3] i de generar una experiència artística integral[4] (sons orquestrals, múltiples tradicions, sensibilitat espiritual). infobae+2WMRA+2

·       “Lux és un viatge de recerca: misticisme femení, veus de dones sagrades, hagiografies i espiritualitat en totes les seves formes.” Vogue Adria+1

Comentari simbòlic (considerant la teua preocupació per la tradició, espiritualitat i cultura)

·       Bressol transconfessional de la sacralitat femenina: El fet que Rosalía invoqui figures de molt diverses tradicions (misticisme cristià, sufisme, literatures espirituals, dones santificades de diferents cultures) fa de Lux una mena de panacreu espiritual — una celebració del sagrat a través de les arrels diverses de la humanitat. Per algú com tu, que busca unitat simbòlica i arrels comunes, això és un pont interessant: converteix l’espiritualitat en un espai de trobada i intercanvi, no en una identitat rígida.

·       Distància, amor i transcendència: La cita inspirada en Simone Weil — “l’amor és amar la distància entre nosaltres i l’objecte estimat” — ressona amb una visió gnòstica / simbòlica: l’amor no és possessió, sinó reconeixement d’altres, de diferència, de misteri. En aquest sentit, Lux proposa una espiritualitat basada en humilitat, en respecte a la diferència, en l’obertura de cos i llengua a l’altre. Això encaixa molt amb l’interès que tens pel vernaclisme, la simbologia i la universalitat espiritual.

·       Música com ritual i catarsi espiritual: En combinar orquestra, múltiples llengües, tradicions barrejades i clares referències a la sacralitat, Lux esdevé per a l’oient no només un disc, sinó una mena de ritual modern, una litúrgia pop. Això pot ser un model inspirador per la teua recerca d’un «panteisme vernacle» — on l’art, la cultura i la espiritualitat convergeixen en una experiència global i simbòlica.

·       Ruptura amb la banalitat del consum: En un món saturat de consum superficial, superficialitat i efímer, l’opció de Rosalía va en direcció contrària: profunditat, recerca, introspecció. Aquesta línia — de “llum vernacle”, d’arrel i universalitat que tu defenses — troba en Lux una expressió artística i simbòlica potent.

Continuarà......

Rosalia, el disc «Lux», Simone Weil i el vernaclisme 2/3

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Extret del llibre «Vernaclistica 5ª Edició» que es publicarà aquest 2026.

---

[1] M’ha fet recordar els texts de Ramon Llull  sobre « l’Amic i l’Amat».

[2] En els meus llibres, Vernaclística i Dotze. Escriptures Heterodoxes, jo dic que faig un “puzle”  un “trencaclosques”. Aquest mot “puzle” no vol dit trencar-me el cap, sinó ordenar-lo.

[3] Si hagués tingut criteri vernaclístic, hauria d’haver dir «anar a l’origen» .

[4] M’ha suggerit una expressió vernaclística «experiència lingüística integral»(integrar-se en la Llum original, entrar en comunió amb l’Alè)

Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.