Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 

 

 

Llengua, cultura, política i nació amb criteri vernaclístic

 

Llengua, cultura, política i nació 

amb criteri vernaclístic

El Marc Referencial per la llibertat i sobirania de "les nacions naturals" 

Vindrà un dia que el Pirineu regnarà i la corona serà de la dinastia bel·lònida occitano-catalana-aragonesa

Jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà! (Joan Maragall)

Les llengües i les nacions vernacles, el seu esperit,  la seva identificació, el seu pensament, la seva voluntat, els seus drets nacionals, la seva llibertat i la seva unitat holística que vol dir confederalista o conjunta (l'harmonia holística de les particularitats, que és diferent de la unitat imperialista genocida i alienadora)

A tot el món s’observa un renaixement del nacionalisme vernacle o indigenista que queda escindit entre autoctonistes i forasteristes. A Catalunya entre catalans autòctons i espanyols castellanòfons o castellanistes. A Irlanda, entre irlandesos i britànics o anglòfons. A Ucraïna entre ucraïnesos i soviètics russòfons. A Occitània entre occitans (llengua d’oc) i francesos (llengua d’oil). A Euskal Herria entre euskalduns (llengua euskera) i espanyols (llengua castellana). La llista de nacions genuïnes – naturals o vernaclístiques- podria fer-se molt més llarga. A la premsa he llegit referències a Caledònia, Escòcia, Geòrgia, Llombardia, Galícia, Còrsega, Hawai …

Totes aquestes voluntats democràtiques de caràcter autòcton o genuí  o vernaclístiques estan sotmeses a un marc legal o Constitució  Estat de caràcter imperialista – alienista i depredador- que les condiciona. També a un medi social advers compost per una població trasplantada amb caràcter hostil i adversària, marc legal que comporta una determinada mentalitat i concepció cultural adúltera i antinatural feta a mida i conveniència dels poders dominadors.

Es tracta d’un fenomen internacional. Pel que respecta a les poblacions trasplantades o desterrades amb caràcter alienador i desnaturalitzador em pregunto: quin nom té aquest fenomen de migracions amb caràcter desnaturalitzador o alienador? 

Quines són les conseqüències socials i culturals? És un fenomen característic dels poders imperialistes? És un fenomen que es fa present en els diversos sistemes polítics tant a monarquies com a repúbliques?

Ens hauríem de preguntar: qui vol dominar aquestes nacions políticament amb la cultura i llengües que manifesten originalment com a emanacions genuïnes? D’on surten aquestes emanacions? Hi ha un “poder” que opera a escala terrenal abastant tot el planeta Terra? 

Potser també opera a un nivell còsmic interplanetari? Cal identificar aquest poder malèvol i hostil amb les nacions, llengües i cultures genuïnes. Sense identificar-lo no se’l pot combatre.

Els polítics han de cercar un discurs que no estigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots? Quin és el seu discurs? 

Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries? 

No crec que sigui aquest el camí de la pau, l’equitat i l’harmonia humanística. Volen sumar a còpia de negar. Aquesta actitud és una mala política.

 VERNACLISME I  INTEL·LIGÈNCIA  ARTIFICIAL

VIA VERNACLÍSTICA I INDEPENDÈNCIA  I REEXIMENT ESPERIT NACIONAL 

Jordi Salat (Escrit  any 2023)

josalort@hotmail.com

Nota:

Glossa de Joan Maragall

¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà! 

TRADUCCIÓ A L'HONGARÈS FETA AMB  I.A.

TRADUCCIÓ D'AQUEST ESCRIT DEL CATALÀ  A L'HONGARÈS

Vernaclisme i Intel·ligència Artificial

     

Bandera Vernaclística

Què és el vernaclisme

Li he preguntat a GPT què és el vernaclisme i m'ha contestat això:  

El vernaclisme és un concepte que fa referència a l’ús o revalorització de la llengua vernacla, és a dir, la llengua pròpia d’un poble o comunitat, especialment en contraposició a llengües considerades més universals o dominants.

En contextos diferents, pot tenir matisos diferents:

Llengua i literatura:

El vernaclisme implica l’ús de la llengua pròpia del poble en lloc del llatí (en l’edat mitjana) o en lloc de llengües imposades per processos colonials o centralistes. Per exemple, en la literatura medieval, l’ús del català en comptes del llatí és un gest vernaclístic.

Arquitectura i cultura popular:

També es parla d’arquitectura vernacla, que és l’arquitectura tradicional feta amb materials i tècniques locals, pròpia d’una regió o comunitat, sense influència d'estils forans. (Afegeixo: I per arquitectes naturals i habitants del lloc)

Política i ideologia:

En alguns casos, el vernaclisme pot prendre un sentit ideològic o identitari, defensant l’ús de la llengua i cultura pròpia enfront de les dominants, com una forma de resistència cultural.

Exemple:

El moviment literari de la Renaixença a Catalunya és un exemple de vernaclisme perquè reivindica l’ús del català en la literatura i la cultura després d’un llarg període de predomini del castellà i del francès.

Chat GPT

20-4-2025

VERNACLÍSTICA i VERNACLISME

Enllaç a Canal Youtube

1ª Diada de les llengües i nacions vernacles a Agramunt

Primer diumenge després de l'Equinocci de Primavera 23 de març de 2025

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Conferència a Agramunt "Via Vernaclística i llibertat nacional de Catalunya dins el marc referencial del vernaclisme"

 

Via Vernaclística i llibertat nacional de Catalunya 

dins el Marc Referencial del Vernaclisme

Conferència i presentació de llibre Vernaclística a Agramunt (l'Urgell. Lleida)

Celebració 1ª Diada de les llengües i nacions vernacles 2025 

23 de Març, primer diumenge després de l'equinocci de primavera

Enllaç Canal Youtube

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Diada Vernaclística 2025 a Agramunt. Entrevista a Ràdio Sió després de l'acte

 Diada Vernaclística 2025 a Agramunt. 

Entrevista a Ràdio  Sió

Àudio Canal Youtube

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Entrevista a Ràdio Sió d'Agramunt Projecte Diada llengües i nacions vernacles 2025

 

1a Diada de les llengües i nacions vernacles

Entrevista a Ràdio Sió d'Agramunt

ÀUDIO

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona a Jordi Salat "Vernaclística i identitat original"

 

"Vernaclística i identitat original"

Llengua, Pensament i Societat

Entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona a Jordi Salat 

ÀUDIO

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Conferència i Ressenya del llibre VERNACLÍSTICA 4ª Edició 2024

 

Llibre “ Vernaclística”

1

Comprar llibre a Amazon

Adquirir el llibre a Amazon

2

Comprar llibre en paper i fotos en color

per correu postal contra reembossament correu certificat

20 euros + 8 euros = 28 euros 

demanar a : josalort@hotmail.com 

Cliqueu per escoltar la conferència:

Conferència presentació del llibre VERNACLÍSTICA a Santa Oliva (Baix Penedès)

RESSENYA

Els utopians aprenen les ciències en la seva pròpia llengua o vernacla, que és rica, harmoniosa i fidel intèrpret del pensament. (Utopia, de Tomàs More.

 Citat per en Jordi Salat a Vernaclística.

 Deia en Jordi Salat en una piulada del 18/5/2024: La mentalitat vernaclística farà que Catalunya i l'ideal genuí dels regnes de la Corona d'Aragó liderin el ressorgiment i reeiximent de les nacions naturals, originals o genuïnes a nivell internacional. El camí és la Via Vernaclística.

Jo no sé si això que afirma en Jordi Salat serà exactament així o no, però sí que crec que la Vernaclística és una filosofia que haurà de formar part del futur que volem millor per a la Nació Catalana i per a tota la Humanitat. Segurament, en aquest horitzó, els marcs de pensament de referència que ens serviran de guia, ja no seran una doctrina única contra la resta, com fins ara, dins d'un joc de sistemes de dogmes tancats i excloents tots ells, sinó que més aviat se semblaran a una constel·lació de fonts filosòfiques diverses que sumaran en una mateixa direcció alliberadora, i on el Genius Loci (l'Esperit del Lloc) de cada poble esdevindrà la veritable base d'una autèntica interculturalitat planetària. I en aquest projecte d'alliberament de les nacions i dels pobles, penso que la Vernaclística haurà d'ocupar un lloc ben destacat perquè explica com haurien de ser les coses si no volem destruir la saviesa i el patrimoni cultural acumulat de l'espècie humana. En aquest propòsit, el llibre d'en Jordi Salat esdevé una proposta imprescindible, perquè el nucli principal de la seva reflexió, quan l'has llegit, ja no es pot obviar. 

En aquest viatge que ens proposa en Salat, podràs acompanyar-lo fins més lluny o quedar-te més a prop, però si veritablement somnies la llibertat de tots els pobles i cultures del món, et serà impossible no desitjar-li sort. 

Com a catalans, es fa inevitable relacionar el treball d'en Salat amb la reflexió de per què del resultat decebedor del procés independentista que va culminar amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre de 2017. Avui sabem que mentre suposadament avançàvem cap a la restitució de la llibertat de la Catalunya ocupada al sud dels Pirineus, ens anàvem buidant de contingut nacional, cultural i lingüístic. Paradoxalment, com més ens apropàvem a la independència, menys catalans érem. Així que la repressió aclaparadora exercida per Espanya ha acabat sent com l'aigua que cau en terreny mullat, aigualit per nosaltres mateixos en autodiluir-nos en una nació irreconeixible i sense ànima, en un no res de nació mentre, contradictòriament, reivindicàvem la independència per una comunitat nacional inexistent. 

I és aquí on la Vernaclística d'en Jordi Salat ens obre un horitzó d'esperança per reconstruir-nos com a poble in extremis, just la nit abans de desaparèixer per sempre. Ens omple de llum i de raons per retornar als orígens, en contemplar la cultura de cada lloc com el fet més natural d'imaginar una Humanitat a la mida humana. Ens recorda que la llengua vernacla de cada terra, és molt més que una eina de comunicació: és un sistema cultural i de pensament propi i singular, un instrument lligat a l'hàbitat i la natura, des d'on emergeix la nostra creativitat i a partir d'on s'ha construït el progrés de la Humanitat (i on fins i tot la física quàntica té coses a explicar). Perquè on regnen les llengües vernacles, on es pot expressar el Genius Loci dels pobles, hi ha llibertat creativa, però allà on les cultures vernacles han estat ofegades i uniformitzades, llavors parlem d'una altra cosa. De submissió i esclavitud. 

Però per reconstruir-nos nacionalment, cal saber qui som, d'on venim i on anem. I per fer això, el llibre Vernaclística ens torna a oferir un full de ruta essencial, holístic, en què la part és en el Tot i el Tot és la part. Perquè el vernaclisme ens permet guiar-nos en el redescobriment de qui som, és a dir, del nostre ésser català. D'una manera de ser, de pensar, de fer pròpia, amb un Genius Loci i un esperit singular oposat a l'esperit imperialista que ha construït Espanya a costa de destruir les nacions ocupades per Castella. 

Ara bé, la recuperació de qui som i d'on venim que ens proposa en Salat, va molt més enllà d'una descoberta del coneixement. És també una reapropiació de la nostra autoestima robada, un acte d'amor cap a nosaltres mateixos en tant que poble històric, distint i distingible. És una invitació a tornar a ser una nació lluminosa i influent en el context internacional, no des de la lògica de la guerra, sinó de la pau. Des del pensament científic i filosòfic que podem aportar en tant que catalans inspirats per Ramon Llull, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Josep Trueta, Antoni Gaudí i tants altres. 

Tanmateix, el viatge apassionant cap al passat que ens suggereix el vernaclisme, no té un destí pròxim. Sempre s'hi pot anar més lluny, com el Viatge a Ítaca d'en Kavafis musicat per en Lluís Llach, un dels cantautors preferits de l'autor. Perquè en l'exploració del nostre passat i en la recuperació d'un recorregut cultural històric i coherent de la manera de fer dels catalans, basada en la llibertat, la justícia i en l'ús dels camins de la raó i el seny, el fil conductor que lliga la Nació Catalana amb la cultura dels occitans, els càtars, els cristians arrians, el zodiacalisme, l'hel·lenisme, els bel·lònides, els baalites, etc., no és cap anècdota. Ans al contrari, endinsar-nos en aquest túnel esborrat del temps pel qual ha transitat i resistit la nació, per en Salat esdevé una obligació si volem copsar l'Esperit Català autèntic (originari) i conèixer quina és la nostra missió al món. 

I, efectivament, Vernaclística és un exercici de recuperació de l'autoestima en un trajecte que ens durà fins on estiguem disposats a arribar, desafiant els nostre propis prejudicis d'autoodi cultural imposats per una colonització mental indiscutible, fruit de segles d'ocupació violenta. Perquè, justament, Vernaclística connecta la recuperació de la nostra identitat nacional, la manera pròpia de ser catalans, amb els lligams que aquesta comunitat humana hem teixit des de bon començament amb valors universals nuclears que després s'han continuat expressant i reproduint al llarg dels segles a través de la nació cultural dels catalans. Des del simbolisme dels quatre elements de la natura a les quatre barres o pals de la senyera (terra, mar, aire i foc) sobre fons daurat (el Punt Vernal, el sol creador, l'apocalipsi entesa com a revelació o naixement), fins al constitucionalisme confederal dels catalans, gairebé únic al món i expressió d'una forma d'organització humana basada en el pacte equitatiu i el respecte a la llibertat (vernaclística) de l'altre. I entremig, a manera de pega indestructible, la recuperació de la tríada Veritat-Bondat-Bellesa com a guia humana de principis immutables que defineix l'esperit universal d'un poble. 

I sobre el cap a on anem, què? Doncs sobre la nostra missió espiritual en el futur planetari, en Jordi Salat ens trasllada a la solució final apel·lant a allò que és científic i natural i cau pel seu propi pes: el respecte (nacionalisme) vernaclístic que els catalans desitgem per a nosaltres és, en coherència amb la nostra manera confederal de fer, el mateix que reclamen per a la resta dels pobles de la Terra: un nou ordre vernaclístic mundial. Això és, una confederació universal de nacions vernacles. 

I si algú encara no en té prou per animar-se a pujar aquesta escala cap a un enteniment alliberador, que sàpiga que això va de debò i que en el cim tenim plantat un arbre i una bandera.

 

L'avi Miquel

@lavimiquel1714

Llibre Nosaltres els Catalans Lliures escrit per l'Avi Miquel 

La Vernaclística. Una Concepció Cultural Humanística i un Marc Referencial polític

 Conferència presentació del llibre a Santa Oliva (Baix Penedès)

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom

La Catalunya adulterada: 

Posar la "i" entre cognom i co-cognom

és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 

Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.

I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes