DOTZENERIES
Hi ha qui m’ha dit
Diàleg pluripersonal amb
els lectors del blog Vernacle i del llibre
DOTZE, amb noves qüestions que he pensat i m’han fet pensar així com informacions
i reflexions complementàries
1
Hi
ha qui m’ha dit:
Avui he recordat el teu llibre DOTZE, perquè
al col·legi del meu fill els han recomanat la lectura del llibre El Paradís Perdut
( en l’original anglès Paradis Lost) de
John Milton. Aquest llibre és considerat un dels grans clàssics de la
literatura anglesa. Va ser publicat el
1667 i és un poema estructurat en deu llibres.
L’any 1674 l’autor va fer-ne una nova edició i la va reestructurà en
dotze llibres. Va fer-ho emulant
l’Eneida de Virgili. Quan ho llegit m’he recordat de que tu també has
estructurat el teu llibre el dotze parts. Pots explicar-me per què ho has fet
en dotze parts? Ho expliques a la Introducció del teu llibre però m’ha quedat
la sensació que no acabo d’entendre el
sentit que vols transmetre en el nivell més profund i ample de la teva visió.
Li
he contestat:
En el fons hi ha una concepció platònica del
món. El filòsof Plató relaciona el dotze
amb l’estructura de l’Univers i per tant de la Creació del món. I també, al meu
entendre, aquesta concepció platònica està en sintonia, amb la concepció de la
Creació del món que s’exposa en el
llibre de La Revelació de Joan
l’evangelista. Molta gent, influïda per la versió canònica oficialista
interpreta el llibre de la Revelació – anomenat Apocalipsi en grec o hel·lènic-
com un llibre de desgràcies que patirà la Humanitat. Per a mi, i per a d’altres
pensadors, entre aquests, pels cristians albigesos o càtars, la interpretació
és diferent. Comporta un concepte de Déu basat en la comunió i testimoni en el
Coneixement no pas en la servitud en obediència de la Llei. Cal meditar-ho tot
això que et dic. El llibre de John Milton, parla de la Bíblia i fa referència
al Paradís Perdut i a Adam i Eva. Jo també parlo de la Bíblia i parlo de les
dues tradicions: La Tradició Jahvehita ai la Tradició Johanita. En el fons hi
ha dues concepcions diferents de la
Divinitat o Déu. Jahveh de l’Antic Testament en la Tradició Jahvehita i el Pare
Celeste i la Mare Terra en el Nou Testament de Tradició Johanita. La Tradició Johanita està
relacionada amb els nacionalismes vernaclistes o naturalistes. Dels quals en
parlo també i en relaciono uns quants d’Europa i altres continents, fins i tot
assignant-los una bandera identitària com a senyal vernaclística. Ramon Llull,
que era cristià de Tradició Johanita, ens parla de les arrels celestes de les
llengües vernacles. I per deducció també de les nacions vernacles que són les
nacions autèntiques per ser naturals.
Hi
ha qui m’ha dit:
Si, he llegit aquesta referència en el teu
llibre. I les altres frases que esmentes
d’Alexandre Deulofeu, Pere Duran Farell, i també la del pare de la
física quàntica Werner Heissenberg que
has posat a la contraportada del llibre.
Li
he contestat:
L’estructura
que va fer John Milton en dotze parts, la va fer en referència a La Eneida de
Virgili. Jo també en parlo d’aquest llibre. I parlo dels dotze treballs
d’Hèrcules. Alguns autors han escrit que Odisseu també va fer el seu viatge amb
dotze naus. Aquest obres són admirables. El meu llibre, encara que s’estructuri
en dotze parts i vulgui dir coses que aquests llibres diuen, no està escrit
poèticament. No està a la seva alçada ni
molt menys! Tant de bò ho hagués sabut escriure poèticament. Jo he fet un humil llibre d’assaig sobre
diversos temes que tenen un fons essencialment comú.
Hi
ha qui m’ha dit:
El
llibre El Paradís Perdut està escrit en llengua anglesa. El llibre la Eneida
està escrit en llengua grega. Aquestes llengües són vernacles? Tu valores les
llengües vernacles com a llengües celestes o inspirades. Però la llengua catalana està plena de mots
que provenen d’altres llengües, com és el cas de la llengua ibera, camita, semita, occitana, àrab, grega,
anglesa,...Creus que això té alguna relació amb el fet que tu no hagis tingut la gràcia necessària per
haver escrit el teu llibre poèticament?
Li
he contestat:
La gràcia és un misteri. Saber escriure poèticament és un do o una
gràcia que jo valoro molt, igual que valoro la Bellesa, la Fortuna i altres
gràcies. Però, el Verb, que és una expressió del Ser, també és present en
l'Escriptura encara que no sigui poètica. El
factor essencial d’una llengua és que tingui un esperit que li doni vida. I la
llengua catalana té esperit. Un exemple el tenim en l’obra de l’arquitecte
Gaudí. Considerat l’arquitecte de Déu, Gaudí pensava i parlava en català. Fins
i tot, el van tancar a la presó per haver-li parlat en català a un policia
nacional espanyol que li exigia que li parlés en espanyol o sigui, en
castellà!! He observat que a la vida, hi ha uns elements essencial que es
combinen. La Creació també és combinacions d’elements. Vet aquí la importància
de l’Art de la Combinatòria. Què fan els químics? Combinar elements. Què fan
els músics? Combinar notes musicals. En el fons de l’Art Combinatòria hi trobem
una Matemàtica. En el fons de les llengües ha d’haver-hi una matemàtica. La llengua catalana l’ha té. No obstant,
hauràs llegit en el meu llibre que jo parlo de la degeneració que s’està
produint amb la llengua catalana. En parlo quan parlo del “cataloní”, on exposo
com l’accent de Barcelona està degenerant etimològicament la llengua catalana.
I també les normes que, com el cas de treure els accents diacrítics, l’estan
espatllant. Algú ho està fent a propòsit
per a destruir el seu factor de creativitat. I, molts catalans estan badant, no
se n’adonen. Malgrat tot, encara es pot dir que parlant en català es pot
arribar fins a l’Infinit. A nivell polític, la catalanitat es troba frenada per
un mur fet per un determinat espanyolisme que talment sembla que parlant no pot
anar més enllà de la constitución
española. L’esperit de la llengua catalana vol anar més enllà. I, es per
això que jo recordo en el meu llibre la frase bíblica: la Llei, mata; l’Esperit
vivifica.
Hi
ha qui m’ha dit:
Voldria
parlar més sobre El Paradís Perdut,
l’obra de John Milton ja que m’ha fet plantejar molts preguntes que em sembla
que tenen quelcom a veure amb el que exposes en el teu llibre. El llibre, de
Milton, segons he llegit a l’enciclopèdia, “és una epopeia sobre la caiguda de l'ésser humà d'acord amb la Tradició
Judeocristiana, relatant la temptació de Satanàs a dam i Eva i la
posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. El protagonista principal n'és Satanàs,
presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar
Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós
mitjançant els éssers humans que acaba de crear”.
Li
he contestat:
En primer
lloc, això de la Tradició Judeocristiana, comporta una possible interpretació
que resulta ser un engany. Què vol dir Tradició Judeocristiana? Si llegim la
Bíblia, veiem que ens parla de dues tradicions jueves: la del regne de Salomó i
la del regne de Judà. Quina de les dues es pot relacionar amb la Tradició
Cristiana? En el meu llibre exposo que és la Tradició del regne de Salomó. I
aquest tradició és la que jo relaciono amb els jueus d’Occitània, amb la
dinastia del Bel·lònides i el simbolisme dels quatre pals vermells sobre fons
daurat i l’estrella de dotze puntes. La Tradició del regne de Judà és de
Tradició Jahvehita. La Tradició del regne de Israel amb Salomó no és de
Tradició Jahvehita. Si llegim la Bíblia veiem que Salomó va fer construir el
que es coneix com a Temple de Salomó, a arquitectes camites, vinguts del regne
d’Hiram, on la cultura era zodiacalista i es donava culte a divinitats
zodiacalistes, com Baal i Astarteh. El rei Salomó no va ficar el Tabernacle de
Jahveh en el seu temple. I això, no ho dic jo; és el que es llegeix a la
Bíblia: “El primer Temple o Temple del rei
Salomó es construeix en el segle X aC. Per a substituir el Tabernacle dedicat a Jahveh o
Jehovah que durant segles, des de l’Èxode, es venia utilitzant com a lloc
de reunió i de culte”. De la
Bíblia se n’han fet traduccions adúlteres. Relacionar al serp amb Satanàs com fan uns, i d’altres amb el Diable, és
quelcom que necessita explicar-se de la forma correcta i sovint no es fa així.
La serp simbolitza el Coneixement. I, tenir coneixement és dolent? Qui ho ha
escrit això? Per altre banda, com ja t’he comentat, cal discernir Jahveh de
Déu. Qui és mostra hostil amb la serp de l’Arbre del Coneixement que hi havia
al Paradís Perdut, segons els relats bíblics, és Jahveh, i com deien els
cristians albigesos i càtars, entre d’altres al llarg de la Història, no és
Déu. Ens han fet creure que és el mateix i jo penso que no és el mateix. La dialèctica entra la Tradició Jahvehita i
la Tradició Johanita de les quals parlo, es poden trobar al llarg de la
Història humana. Jo esmento un punt de partida per a fer una filiació històrica
que també comporta una filiació i identificació de caràcter nacionalista, i és
La Maledicció de Noé ( Gen. 9:25). Al llarg del llibre ho explico en diversos
arguments i citacions i arribo fins el nacionalisme del segle XXI; i ho faig,
també, dins el marc la dialèctica entre Monarquia i República. El meu marc
referencial està per damunt del marc social de dretes i esquerres. Hi ha una
altra lluita en aquest món. La del Ser o No-Ser. I, pel que fa referència al
mot “crear” , t’has plantejat què significa el fet de crear i què s’infereix?
Fer una cosa del “no-res”? Res vol dir “cosa” en grec. En el “no-res”, en el buit, hi és tot en
potència, no hi ha res creat. Però
l’Ésser hi és. Si Déu ho és Tot,
el què és i el què no és, els humans també són divins, si no, inferim que Déu
no és Tot. Calo dilucidar què és fet del no-res, què és fet amb combinacions
d’elements creats del no-res i que es fet amb els elements fruit de
combinacions. Un dels mals del nostre món es creure sense pensar. Un Mal poder
ha fet creure i vol fer creure que Déu o l’Ésser és lo que no és. I, dic lo
perquè el considero un article necessari, i reivindico que es torni a restituir
com article neutre a la normativa de la llengua catalana. De la
descatalanització que està sotmesa la llengua catalana també en parlo en
diversos capítols
Jordi
Salat
josalort@hotmail.com
Llibre DOTZE
