dilluns, 28 de desembre de 2020
La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana
dissabte, 8 d’agost de 2020
Escrits antics amb paraules actuals 4
La
grana que es fa a Catalunya
i
l’ideal de l’Europa del segle XXI[1]
Tot
llegint el llibre Les llengües d’Europa
escrit per Jordi Ventura [2] i editat
per Edicions d’Aportació Catalana a
Barcelona l’any 1963, se m’han acudit un
feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat amuntegant, alguns sota el nom de
vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han
passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta
el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit,
però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a
l’espai. Potser sí que tenen força i la
causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la
seva sembra o de la seva fructificació i
collita.
Hi
ha persones que són les pedres dels fonaments, - com diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant
en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4] talment com els grans que en el silenci van
fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana?
Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint
de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.
Vet
aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa
quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són
vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:
“Si cal que l’edifici
s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics
rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat
internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són –
d’Europa- la seva essència”[5]
“Els qui no encerten a
treure el gra de la palla, mai no saben com és
la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla.
Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]
Un
cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment els politics i buròcrates dels “Estats” europeus des de Brussel·les?
Jo
penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen.
Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la
Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.
I, amb aquest escrit, deixo constància de que,
al meu entendre, en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets
indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum
de l’1 d’octubre de 2017, hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a
aquesta grana, grana vernaclea.
Constato
que, hi ha europeus que no ho saben; hi ha
catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen
saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica
els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats
volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de
la grana.
Parlar
de gra i de grana, és llenguatge de
pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb la mentalitat urbana, i sembla ser que,
aquesta mena de gent, és la que ens mana.
La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que
tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les
biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.
Aquesta
grana de la que parlo, té alguna relació
amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac,
monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el
nom de Silvestre II, i conseller de
l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?
Vaig
tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns
trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre
esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art
romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema
i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre
“Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la
Història”, algunes coses em fan concloure que sí.
“Els qui no encerten a treure el gra de la
palla, mai no saben com és la llavor que
dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal
sembrar-la amb al seva grana”
Salves
a Ceres,[7] alabances
a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a
les eres hi bufi el vent, que s’endugui la palla i deixa el gra i la grana. Les llengües vernacles d’Europa, la llengua vernacla de Catalunya i dels regnes de la
Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i amb Occitània.
Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.
Europa, serà vernaclista o no serà.
Jordi
Salat
josalort@hotmail.com
[1] La grana https://ca.wikipedia.org/wiki/Llavor
[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia
[5] Jo les
anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu, nacions i llengües vernacles, no pas
minoritàries lo vernacle és un concepte
essencial, lo minoritari és un concepte quantificatiu.
[6] Jordi Ventura (Les
llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)
dilluns, 3 d’agost de 2020
Escrits antics amb paraules actuals 3
Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa
i les seves nacions naturals
“Cal
donar als Estats Units d’Europa
una
vida política, econòmica i espiritual”
Conseller
Ludwig Erhard[1]
He
llegit aquesta frase en el llibre “La construcció
política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55
anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i
espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte
de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del
nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu
esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als
Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va
dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units
d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,
- que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català
esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està
desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove
generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta
hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha
donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.
A
mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni
Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment
real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : “L’acció vital o moviment
lliure d’un poble o nació s’encamina
a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”
I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa.
I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.
Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits
d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells
valors esperitualistes que tingueren
un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren
en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o
vernacles.
Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en
parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la
Història, comprovo que no esmenten el mot esperit
ni tampoc vernacle.
És qüestió de paraules.
Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?
dilluns, 20 de juliol de 2020
Escrits antics amb paraules actuals 2
Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé
La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.
divendres, 17 de juliol de 2020
La Bisbal d'Empordà i Occitània 1
La creu amb dotze esferes
L’escut de
l’església parroquial de La Bisbal d’Empordà (Catalunya. En altres temps dels
quals parlo, Principat dels regnes de la Corona d’Aragó)
Aquest sant, Sadurní, “Serni”, Saturio, o Saturnino, molt present en diversos noms de pobles de Catalunya[1] i també a terres de Sòria o S’Òria i altres llocs amb presència d’esglésies romàniques, és un sant occità, amb una interessant llegenda que parla d’un toro o un bou, i una verge negra Nostra Senyora de Thaur, la qual té una lectura zodiacalista, molt interessant. Està molt ben explicada a la catedral de Tolosa de Llenguadoc, la capital d’Occitània. [2]
Observació:
Entre d’altres personatges, que no apareixen en el fulletó d'informació turística ni a l'audiovisual del Castell Palau dels Bisbes de La Bisbal de l’Empordà, n’hi ha alguns dels quals se’n poden deduir importants relacions amb la identitat catalana i les seves arrels occitanes, i que poden plantejar importants qüestions relacionades amb la identitat i la identificació de la catalanitat en funció d’uns conceptes culturals. I, no solament relacionats amb la identificació dels catalans, sinó també europeus.
I
d’una cristiandat vernaclística o zodiacalista diferent de la Jahvehítica, que sí que és un element que
trobem en la identificació de
l’espanyolitat castellanista a partir del Compromís de Casp i especialment a
partir del rei d’origen flamenc, Felipe
II de España i el seu catolicisme jahvehista, imperialista i colonialista, antivernaclista i hostil amb la reforma
cristiana d’Europa basada en el Crist del Nou Testament i la muntanya no
anomenada o enigmàtica on es va fer el Sermó de les vuit benaurances i no pas en
el Jahveh de la muntanya del Sinaí, on es van dictar els deu preceptes legals de
la Llei donada a Moisès segons llegim a
l’Antic Testament.
Per
exemple:
Guifré o Jofré
Gilabert de Cruïlles - Creuilles o Croilhes probablement
en occità-.
Berenguer de Cruïlles – Creuilles o Croilhes- primer president de la Generalitat de
Catalunya.
Escut dels Creuilles, Croilhes o Cruïlles.
Joan de Peratallada
o Ròcatalhada en occità
Roderic de Borja, Papade Roma amb el nom d’Alexandre VI el 1492
relacionat amb Cristòfor Colom, el qual, al meu entendre, era franciscà català
amb arrels occitanes, en concret a Bordeus, on ja hi trobem un important cognom
“Colom” en el segle XII.
També
faré una reflexió sobre el motiu pel qual, malgra<t les profundes i
essencials relacions de Catalunya i la Corona d’Aragó amb Occitània, Pompeu Fabra va desoccitanitzar la llengua catalana
en el seu diccionari normatiu, contràriament al que volia fer el lingüista
Josep Carbonell. En parlo en aquest escrit El Cataloní
ARTICLES RELACIONATS
Escut de Pisa i la bandera d'Occitània
Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 1
Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 2
Catalunya Occitània i Anglaterra
Aragón i Occitània
La llengua catalana la genuïna i la "desoccitanitzada": Josep Carbonell i Pompeu Fabra. El cataloní
VIDEO CONFERÈNCIA
Catalunya, Occitània i Europa