dissabte, 8 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dilluns, 3 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat


dilluns, 20 de juliol de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 2



Català o De Catalunya no vol dir el mateix

identificació cultural o identificació geogràfica



Referent identitari catalanitat


Mapa dels regnes de la Corona d’Aragó 

 Mapa de Catalunya


Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé


Mentre faig aquest recull de frases de JTB, expressions del seu llenguatge, quan parla de lo Català” i no de Catalunya,  se m’acudeixen reflexions. En alguns casos relacionades amb notícies actuals.

Quan, aquest dies es parla de política a Euskadi  i a Galícia sento noms de partits polítics com Partido Nacionalista Vasco i Bloque Nacionalista Galego.

Quan es parla de política a Catalunya, sento noms de partits polítics com: 

Convergència Democràtica de Catalunya; 
Esquerra Republicana de Catalunya,  
Partit dels Socialistes de Catalunya, 
Partit Nacional de Catalunya, 
Unió Democràtica de Catalunya, 
Junts per Catalunya.

No porten la paraula “català”; en el seu lloc porten l’expressió “de Catalunya” o “per Catalunya”.

No és el mateix ser de Catalunya que ser Català. 

La primera fa referència a un lloc geogràfic  la segona fa referència a un Ser espiritual o Alè.

No són el mateix, ni a efectes de identificació ni a efectes de element de cohesió.

Si es vol ampliar la base de cara a futures eleccions, tal com volen molts partits polítics a Catalunya, he pensat, potser hauríem de començar per posar noms que comportin una identificació de catalanitat que vagi a l’ànima i no uns noms que comporten una identificació geogràfica.

Recordant el pensament de JTB, he escrit: 

La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.

Fa anys que en parlo en els meus escrits sobre vernaclisme. A això em refereixo quan parlo d’Identitat humanista i territori geogràfic. Fa anys que  parlo del zodiacalisme i la seva “immaculada” concepció cultural que es present a l’origen de totes les cultures humanes del món. Només cal  interpretar amb sentit i raonabilitat les mitologies engendrades a l’origen del Pensament Humà.

També he sentit l’expressió partits polítics de casa nostra. Perquè no diuen partits polítics catalans?

Amb la televisió  i la ràdio podríem dir el mateix: Ràdio Nacional de Catalunya o Televisió de Catalunya. Perquè no Radio Catalana i Televisió Catalana

Ho comento a diverses persones, algunes són lingüistes i en algun cas membres de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alguns em diuen que és el mateix. Jo els contesto no us heu fixat que els espanyols diuen “Televisión Española” i vosaltres dieu “Televisió de Catalunya”?

Quan  el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili  l’any 1977 es va dirigir al poble des del balcó de la Generalitat de Catalunya amb la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Va dir “ciutadans” no va dir “catalans”. Actualment són moltes les notícies que parlen del fracàs  de la reforma democràtica i de la restauració de la catalanitat als seus territoris geogràfics  per part del que s’anomena règim del 78 en referència als polítics  i la política  d’aquells anys i els noms que va fer servir en els seus discursos. No és el mateix “catalans” que “ciutadans” de Catalunya.

Tampoc és el mateix Generalitat de Catalunya que Generalitat Catalana. I, aquí, vull deixar constància que els valencians han estat  més identitaris nacionalment i vernaclísticament parlant,  ja que no han posat una nomenclatura geogràfica com hauria estat Generalitat de València, sinó que han posat nomenclatura identitària com ho és,  Generalitat Valenciana; i a mi em sembla molt bé.

Avui m'han enviat un escrit  fet pel Front Nacional de Catalunya. He pensat que si es diguessin Front Nacional Català, podrien obtenir la identificació més amplia ja que geogràficament a més de Catalunya podrien  incloure Balears i País Valencia, i algun territori més, allò que alguns en diuen Paisos Catalans i jo en dic regnes de la Corona d'Aragó.  

JTB ho explicava molt bé, els mots tenen un esperit, un ésser. 

I, aquest és el seu factor universal integrador de la diversitat. Aquesta paraula que tant valorava JTB ha estat corrompuda i pervertida per uns religiosos  hipòcrites, més diabòlics que divins, els quals han corromput la religiositat i volen fer creure allò que no és. S’han apropiat d’uns mots i han falsejat el seu sentit.

El llenguatge amb el que escriu i fa el seu discurs JTB parla de Tradició Catalana no parla de Tradició de Catalunya.[1]

I, una vegada més, tot fent reflexions em venen al cap texts que va escriure Erasme de Rotterdam en el llibre “ Elogi de l’Estultícia”, en el que s’explica com és l’Estultícia la que mana i imposa el seu criteri a la gent del món. Estultícia vol dir Estupidesa. El llibre ha estat traduït com a Elogi de la Follia. A vegades he pensat que aquest títol l’ha ficat algun estúpid que no vol ser identificat pels lectors.

Erasme parlava de la gent del segle XVI. Ara fa més de 500 anys. JTB parlava de la gent del segle XX. Ara fa més de 100 anys.

Res de nou sota el Sol. Llegeixo  les notícies dels diaris actuals, i l’Estupidesa  hi és present.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

ESCRIT ANTERIOR




[1] Josep Trueta va escriure L’Esperit de Catalunya. Em pregunto si algú ha escrit un llibre sobre L’Esperit Català.

divendres, 3 de juliol de 2020

La verge negra de Sant Cugat del Vallès


La verge negra de Sant Cugat del Vallès

Calculo que deuria ser l’any 1998, ara fa uns vint-i-dos anys  aproximadament, vaig visitar el monestir romànic de Sant Cugat del Vallès, municipi català que es troba a prop de Barcelona. Va cridar-me l’atenció el frontal d’un petit altar que estava situat a la l’esquerra de l’altar principal. 

En el centre del frontal, fet amb un material que em va recordar el coure hi havia una verge negra.



Verge Negra del monestir de Sant Cugat del Vallès

Va ser una agradable sorpresa ja que des de fa anys estic estudiant el tema de les verges negres i desconeixia l’existència de la verge negra del monestir de sant Cugat del Vallès. 

En alguns escrits meus ja havia denunciat la adulteració que s’ha fet de la iconografia de les verges negres. Malgrat tot, encara ara  es fa creure a la gent que la seva negror és a causa del fum. 

Això és mentida. Això és diu, es vol fer creure i molta gent s’ho creu, per amagar el seu veritable sentit. Un sentit que es troba en els textos del Llibre de l’Apocalipsi o Llibre de la Revelació de Sant Joan el qual té una interpretació zodiacalista  que es vol amagar. 

Què vull dir quan dic "zodiacalista"? Doncs que consideren que  el missatge de Déu és en el Llibre de la Naturalesa i no pas en Llibre de ela Llei de Jahveh o Jehovah. En el fet de rebre l'Alè que fa pensar i dóna ésser  als humans i no en la llei que fa obeir als servidors de forma alienant.Aquesta identificació amb "lo zodiacal" el troben a l'origen de totes les mitologies engendrades pel pensament humà. Podríem dir-ne Substància Universalment Humana.
En la mesura que la cultura d'una llengua - tal és el cas de la catalana- es partícip d'aquesta Substància, és pot dir que és una llengua universal amb la qual tothom s'hi pot sentir identificat. Una de les característiques d'aquesta concepció cultural, que jo anomeno vernacla, és el vincle essencial amb el lloc o territori on es viva. És una cultura territorial no és ètnica.És una cultura espiritual  d'alè, no és una cultura biològica de sang.

Una interpretació que identifica la divinitat amb el Llibre de la Naturalesa, relacionat amb els espiritualistes democràtics propis de les repúbliques i no en el Llibre de la Llei de Jahveh, relacionat amb els dogmatismes doctrinaris dels funcionaris de la Jerarquia Eclesialista i els seus fidels poders basats en l’autoritarisme  que fa obeir la llei per sobre de l’espiritualisme que fa pensar, personificats en  Estats Constitucionalistes i Monarquies Absolutistes.

"Una gran senyal va aparèixer en el cel
Una dona vestida del Sol
Amb la Lluna sota els seus peus
I una corona de dotze estrelles
al damunt del seu cap”
 (Ap. 12, 1)

El cristianisme amb criteri sanjoanista - el del do de llengües relacionat amb el colom de l'Esperit Sant-- ha estat adulterat i la gent crèdula ha quedat captiva dins d’un marc mental pervers. 

Hi ha gent que hi viu dins sense deixar-se convèncer pels falsos conceptes antinaturals i irracionals, i resistint l’engany, es declara atea. Hi ha gent que hi predica la concepció de veritat. 

Entre aquests, n’hi ha que han estat acusats d’heretges, contraris a la llei, i han estat tancats a la presó o han hagut de fugir a l’exili. Tal va ser el cas del mateix Sant Joan.

Les verges negres, doncs, no fan referència a un personatge històric sinó a una idea que comporta la concepció de la Realitat i el sentit de la Vida. Maria, la mare de Crist, té una interpretació santjoanista en el sentit de ser considerada com a encarnació física d’aquesta realitat idealista o espiritual. 

Així és com ho entenien els templers identificats amb el Rei Salomó i el text del Càntic dels Càntics on es diu “nigra sum”.[1]

El nom original  que rebien les icones de les verges negres era el de “Nostra Senyora” Ara els hi diuen “Mare de Déu”...

 Aquells que us agradi la semiologia o semiòtica[2] trobareu en aquest canvi de nom una adulteració “descaradament subtil”: no és el mateix “ que sigui la nostra senyora” a que sigui “la mare de Déu”. I si enteneu que és el mateix: per quin motiu van canviar la manera de nomenar-les? 
Potser pel mateix motiu que a moltes icones de verges negres van blanquejar-les. La verge negra de Sant Cugat era coneguda amb el nom de Nostra Senyora del Bosch

Al meu entendre pervertir i amagar el seu sentit zodiacalista, ja que el negre, fa referència a la nit que és quan es veuen  les estrelles:

"Una gran senyal va aparèixer en el cel
Una dona vestida del Sol
Amb la Lluna sota els seus peus
I una corona de dotze estrelles
al damunt del seu cap”
 (Ap. 12, 1)

El cas és que aquest any 2020 he tornar a anar al monestir de Sant Cugat del Vallès,  seria més correcte dir,  monestir de Santa Maria, a Sant Cugat del Vallès, i amb desagradable sorpresa he vist que aquell frontal que vaig fotografiar no hi és. En el seu lloc hi ha una fotografia!


Abans
Ara  

Què se n’ha fet d’aquell frontal? He preguntat i un capellà del monestir m’ha dit que l’havien portat a un museu de Torino a Itàlia. I quan li van portar? M’ha dit que va ser en el segle XIX, amb la Desamortización de Mendizábal

Com pot ser - he pensat -, si jo ho vaig veure i fotografiat  l’any 1989, segle XX? I, per altre banda, quina explicació té que Mendizábal ho portés a Torino?

He buscat a Internet a veure  informació sobre aquest museu. I he trobat això:

Vergine in trono; storiedell’infanzia di Cristo;orte della Vergine. sculture catgalano/proveniente da Sant Cugat del Vallès. 





Aquest  frontal no és el  frontal que vaig fotografiar jo l’any 1989 al monestir de Sant Cugat.

Què se n’ha fet d’aquell frontal? Què se n’ha fet d’aquell frontal on s’hi podia veure la imatge d’una verge negra?

Ara la imatge que s’hi pot veure sobre una peanya, és aquesta: una verge  blanquejada. Un referent  del cristianisme “sanjoanista” adulterat.



Què se n’ha fet d’aquest frontal? I, qui ha fet el que s’hagi fet? A mi m’han vingut diverses respostes al cap.  Però de moment, no les dic. Deixo que els lectors d’aquest escrit puguin pensar cadascú per si mateix i posar atenció a la seva pròpia resposta.


Verge Negra Nostra Senyora del Bosch de Sant Cugat del Vallès


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Interpretacions musicals 

Nigra Sum
Cor Infantil de Sant Cugat del Vallès

Nigra Sum
Geriona




[1] El català Pau Casals li va dedicar una composició musical NIGRA SUM