dilluns, 28 de desembre del 2020

La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana

La descatalanització de la llengua catalana
Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial 
Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla 

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". 

Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? 

Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims? 

 A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc. 

 He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. 

O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era  un funcionari  espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia. 

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.

Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista. 

 Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. 
 
Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí

Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català. 

Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. 

Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità,  i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat  portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.

Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".

Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. 

Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han  desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original. 

Per altra banda, la mateixa definició de llengua  comporta una desvirtuació  o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un  definició quantitativa  i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa  que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana  té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-. 
Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).

Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el  Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres,  també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.
i vol fer creure que es la lengua de todos.

Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural-  amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.

Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...

I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona,  per negar-se a parlar espanyol a un policia español.

Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües  parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?

Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i  uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït  com  a Elogi de la Follia),  o  comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas,  volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.

S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.
Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.


Jordi Salat



dissabte, 19 de setembre del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània (3) Referents identitaris, Identitat i Criteri identificador

 

La Bisbal d’Empordà i Occitània (3)

L'occità Pere de Carcassona,  el català Berenguer de Cruïlles i el valencià Roderic Borja, si.  El castellà, l'inquisidor Francisco Arévalo, no

Castell Palau dels bisbes de Girona: Pere de Carcassona (Occitània), Berenguer de Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i Roderic Borja, Papa de Roma

 

Aquella nit vaig cercar informació a internet sobre aquest Castell Palau  i vaig llegir el següent:

El Castell Palau




El castell situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura romànica  civil de l'edat mitjana.

Em pregunto perquè en el fulletó informació turística de La Bisbal han posat de forma indefinida El Castell Palau, i han fet omissió del subjectes propietaris els bisbes de Girona. Per què no han fet constar El Castell Palau dels bisbes de Girona?

L'any 844, un precepte  carolingi esmenta els drets del bisbe de Girona sobre la parròquia de Santa Maria, posteriorment dita de la Bisbal, drets que passarien als vescomtes de Cabrera (1110-1150).

El bisbe Guifré de Cruïlles

En fou nomenat batlle Guifré – Gausfred o Jofre-  de Cruïlles, ( no diu que era fill de Gilabert de Cruïlles.[1] Ni tampoc se’l relaciona amb el nom de Guifré “el Bel·lós” encara oficialment mal anomenat “Pilós” ni esmenta la dinastia bel·lònida)[2]

El castell és documentat l'any 1180. A cavall dels segles xii i xiii va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I[3] (no diu que era occità nascut a Montpeller, relacionat amb els bel·lònides i rei dels regnes de la Corona d’Aragó.[4])

Busco la llista dels bisbes de Girona i  entre d’altres, trobo els següents que considero molt significatius:

Llistat de bisbes de Girona

Les primeres notícies d'un bisbe a Girona són del segle iv en el baix Imperi Romà i posteriorment en els regnes visigòtics de Tolosa de Llenguadoc (Occitània)[5] i Toledo. Aquest bisbes visigots estaven relacionats amb els cristians arrians.[6] Recordo, mentre escric, que el mot arrià està relacionat amb Guifré d’Arrià,  nom de municipi actualment adulterat i afrancesat com a “Rià”.[7]

El bisbe Ot

El bisbe 26, el primer bisbe que esmenta, com a oficial, és l’abat Odó, també anomenat Ot segons algunes fonts (? - 1010),  que fou bisbe de Girona (995-1010) i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès [8] [9]

Suposadament de procedència d'alt llinatge aristocràtic, probablement bel·lònida, Odó ingressà com a levita en el monestir entorn de l'any 970. E986, l'abat Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II.

Com no es diu qui era aquest Silvestre II i ho considero molt important ens deixo constància i en parlo abans de continuar amb la llista de bisbes de Girona.

Qui era Silvestre II? [10] Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en langue d’oil o francés Gerbert d'Aurillac) va nèixer a Belliach,[11] Comtat d’Alvèrnia[12] a Occitània, l’any 938 i fou Papa de Roma on va morir l’any 1003. Va ser el primer Papa d'origen occità.

Com a  filòsof i matemàtic  va introduir el nombre zero a Europa i  a l’Occident, va ser un dels actors principals de la renaixença gnòstica de la religiositat cristiana basada en el Nou Testament, l’evangeli de Sant Joan i de Sant Pau (com posteriorment professaren els arrians, càtars, i com fou la religiositat “nou renaixement” del segle XV amb un altre Papa amb arrels occitanes com fou Alexandre VI, de nom Roderic Borja) hagut a Occident.

També cal recordat que Gerbert d’Orlhac, el Papa Silvestre II, va ser conseller dels  l’emperadors Ot I i Ot II dels Sacre Imperi Romano Germànic.[13]

Després del bisbe de Girona, número 26 de la llista, significativament de nom,  Ot (995-1010) tenim als següents:

El bisbe Pere de Carcassona (Occitània)

El 27 va ser  Pere Roger o Pere de Carcassona (1010-1050)[14] germà d’Ermessenda de Carcassona.[15] Carcassona[16] és una important ciutat d’Occitània.[17]

El bisbe Guillem de Peratallada

El 33 va ser Guillem de Peratallada o Ròctalhada (en occità) (1160-1168)[19]

El bisbe Arnau de Mont-rodón

El 50 Arnau de Mont-rodón (1335-1348)[21] Un templer anomenat Mont-rodón va ser mestre, tutor, del rei Jaume I

El bisbe Berenguer de Cruïlles


Escut heràldic dels Cruïlles o Croilhes (en occità)

Placa al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya

 

El 51 Berenguer de Cruïlles (1348-1362)[22] Primer president de la Diputació del General de Catalunya. Aquest bisbe de Girona, amb arrels occitanes, relacionat amb el Castell Palau dels bisbes de Girona de la Bisbal d’Empordà, es considerat el primer President de la Generalitat de Catalunya. Nascut a Peratallada d’Empordà.[23] El municipi està relacionat amb un dels místics visionaris més importants d’Europa,  el germà  franciscà Joan de Rocatallada; si bé se’l considera d’origen occità, igual que Gerbert d’Orlhac, també aquest està molt relacionat amb Catalunya i la cultura de llengua catalana i el cristianisme espiritualista basat en el Nou Testament.[24]

 

El bisbe Roderic de Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI

Escut  heràldic dels Borja com a Papa Alexandre VI


Escut  damunt la porta  de pedra del Palau dels Borja de Gandia

( País Valencià. Corona d’Aragó). El posen en els fulletons turístics.

 El bisbe 63 va ser Roderic de Borja, que ho fou l’any 1458 i 1458, posteriorment traslladat a València. Roderic Borja (1431-1503) va ser Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI. Va ser el Papa del Renaixement  i està relacionat amb la història dels fets coneguts com a “ la Descoberta d’Amèrica” . Considero que  la seva identitat amb arrels occitanes no ha estat prou explicada segons el meu parer, degut a que està relacionada amb la identitat de “Cristòfor Colom”, gran personatge del Renaixement amb la religiositat relacionada amb el cristianisme de l’Esperit Sant i no amb el Jahveh de l’Antic Testament, a Europa,  i les seves arrels amb els Colom de Bordeus (Occitània) esmentats ja en el segle XII.

El  bisbe Joan Margarit Pau[25]

El bisbe 68, Joan Margarit Pau (1462-1484)  Un noble anomenat Margarit, de Girona, probablement relacionat amb aquest Margarit Pau  que va ser home de confiança del rei Ferran II de la Corona d’Aragó conegut a Castilla com a el Catalanote, està relacionat amb Cristòfor Colom i els viatges a Amèrica.

El bisbe Guillem Ramon de Bohil

El bisbe 69 Guillem Ramon Bohil (Bouhil) (1503-1532)   Amb Cristòfor Colom, en el segon viatge també hi anà un monjo de Santa Maria de Montserrat anomenat Bohil i ho va fer com a delegat del Papa de Roma que era el català de València Roderic Borja, Papa Alexandre VI que com hem dit va ser bisbe de Girona.

El bisbe Joan de Margarit

El bisbe 70, Joan de Margarit (1534-1554) 50é President de la Diputació del General de Catalunya.

El bisbe Francisco Arévalo de Zuazo

El bisbe 75, va ser  Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611), un bisbe del reino de Castilla, per tant de parla castellana.

A la llinda de la porta principal, feta l'any 1604, hi ha les armes i el nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, que en commemora les obres de reforma realitzades. Durant el segle xix s'utilitzà com a presó.

Fulletó turistic de La Bisbal

I arribat aquí, em pregunto:

amb tota aquesta llista de bisbes tant importants, a nivell de Catalunya i d’Europa, com van ser per exemple, el Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i el Borja que va arribar a ser Papa de Roma i i important figura del Renaixement a Europa i la gesta dels viatges a Amèrica el 1492, en el fulletó informació turística és adient posar-hi l’escut de Francisco Arévalo de Zuazo, un bisbe castellà,  l’únic bisbe no català ni occità, de la llista de més de setanta bisbes, i a més representant de la Inquisició hostil amb els cristians catalans?

 Aquesta és una bona imatge? Aquest és un bon referent català? Qui ho ha fet aquest fulletó que trobo tant indigne, em pregunto. I, faig un escrit que envio a diversos mitjans de comunicació social, associacions culturals i partits polítics de La Bisbal.


L’endemà vaig visitar el Castell  Palau  i en cap lloc  referencialment significatiu hi vaig veure que hi posés que era “dels bisbes de Girona”. La visita comença per la visió d’un audiovisual. Vaig pensar que en aquell audiovisual parlaria dels bisbes propietaris del castell. No va ser així. S’hi parla d’un personatge anomenat Pere Canyà, síndic remença de la Bisbal d’Empordà, que va intervenir en la Revolta dels Remences i les converses mantingudes amb Castilla  amb el rei Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castilla. La seva actuació només es coneguda en la fase de negociacions- ara potser en diríem diàleg- que seguí el fracàs de la revolta de Pere Joan sala.

I, em torno a preguntar: amb una llista de bisbes tant importants, aquest, Pere Canyà, és el personatge més adient per a ser protagonista de l’audiovisual del Castell  Palau dels Bisbes de Girona?

Faig un correu a diverses associacions, entitats culturals  i partits polítics de la Bisbal d’Empordà i els envio el meu escrit sobre la identificació de la creu de l’escut de La Bisbal d’Empordà i la creu d’Occitània esmentant la relació  específica d’un bisbe, Pere de Carcassona (Occitània). Esmento altres bisbes com Berenguer de Cruïlles[26] i Roderic de Borja.

I, específicament pregunto perquè han posat l’escut de l’inquisidor de Castilla al fulletó turístic del municipi.

Només rebo dues respostes, la resta no van mostrar interès. Rebo les següents respostes:  

“Perfecte, Jordi! I tant que ens interessa!”

Ha passat dos mesos, no n’he sabut res més.

Referent a l’escut del inquisidor castellà, pregunto:

“Podeu dir-me qui és el responsable d’aquest fulletó d’informació turística? A qui se li ha acudit posar posar l’escut d’un inquisidor de Castilla  quan s’hi podria posar l’escut  dels  bisbes catalans, com, per exemple, n’és el cas de Berenguer de Cruïlles o Croilhes en occità, primer President de la Generalitat de Catalunya; i el del Roderic Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI?

Ho vaig escriure pensat que potser em dirien que ho havia fet un polític d’algun partit polític espanyolista. Vaig rebre una resposta i va ser d’un partit catalanista que té la independència de Catalunya  i la reunificació dels pobles de la Corona d’Aragó en el seu programa.

La resposta va ser aquesta:

“A veure...., l’escut hi és de sempre. El castell de la Bisbal pertanyia al bisbe de Girona, per això ell mateix s’hi va posar el seu escut. Res a veure amb Cruïlles. Si vols et passaré contacte amb l’ historiador local i en parleu. Per part meva estem en contacte. Anem parlant, Jordi!”


Extret del llibre DOTZE  de Jordi Salat

josalort@hotmail.com


La Bisbal d'Empordà i Occitània (1)

La Bisbal d'Empordà i Occitània (2)



[11] Crec que actualment es diu Sant Simó https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Simon_(Cantal)

[12] Comtat d’Alvèrnia https://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_d%27Alv%C3%A8rnia Mot relacionat amb Albera i Alberes

[23] Peratallada (Pedra Tallada o en occità Pèira Talhada) https://ca.wikipedia.org/wiki/Peratallada

[24] Recomano la lectura del llibre Visionarios, Beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV) de Josep Maria Pou Marti. 

[26] Presidents de la Generalitat de Catalunya de Berenguer de Cruïlles fins a Quim Torra https://docplayer.es/87257901-De-berenguer-de-cruilles-a-quim-torra-els-131-presidents-de-la-generalitat.html