dilluns, 28 de desembre de 2020

La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana

La descatalanització de la llengua catalana
Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial 
Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla 

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". 

Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? 

Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims? 

 A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc. 

 He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. 

O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era  un funcionari  espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia. 

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.

Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista. 

 Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. 
 
Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí

Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català. 

Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. 

Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità,  i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat  portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.

Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".

Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. 

Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han  desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original. 

Per altra banda, la mateixa definició de llengua  comporta una desvirtuació  o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un  definició quantitativa  i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa  que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana  té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-. 
Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).

Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el  Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres,  també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.
i vol fer creure que es la lengua de todos.

Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural-  amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.

Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...

I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona,  per negar-se a parlar espanyol a un policia español.

Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües  parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?

Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i  uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït  com  a Elogi de la Follia),  o  comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas,  volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.

S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.
Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.


Jordi Salat



dissabte, 8 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dilluns, 3 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat


dilluns, 20 de juliol de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 2



Català o De Catalunya no vol dir el mateix

identificació cultural o identificació geogràfica



Referent identitari catalanitat


Mapa dels regnes de la Corona d’Aragó 

 Mapa de Catalunya


Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé


Mentre faig aquest recull de frases de JTB, expressions del seu llenguatge, quan parla de lo Català” i no de Catalunya,  se m’acudeixen reflexions. En alguns casos relacionades amb notícies actuals.

Quan, aquest dies es parla de política a Euskadi  i a Galícia sento noms de partits polítics com Partido Nacionalista Vasco i Bloque Nacionalista Galego.

Quan es parla de política a Catalunya, sento noms de partits polítics com: 

Convergència Democràtica de Catalunya; 
Esquerra Republicana de Catalunya,  
Partit dels Socialistes de Catalunya, 
Partit Nacional de Catalunya, 
Unió Democràtica de Catalunya, 
Junts per Catalunya.

No porten la paraula “català”; en el seu lloc porten l’expressió “de Catalunya” o “per Catalunya”.

No és el mateix ser de Catalunya que ser Català. 

La primera fa referència a un lloc geogràfic  la segona fa referència a un Ser espiritual o Alè.

No són el mateix, ni a efectes de identificació ni a efectes de element de cohesió.

Si es vol ampliar la base de cara a futures eleccions, tal com volen molts partits polítics a Catalunya, he pensat, potser hauríem de començar per posar noms que comportin una identificació de catalanitat que vagi a l’ànima i no uns noms que comporten una identificació geogràfica.

Recordant el pensament de JTB, he escrit: 

La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.

Fa anys que en parlo en els meus escrits sobre vernaclisme. A això em refereixo quan parlo d’Identitat humanista i territori geogràfic. Fa anys que  parlo del zodiacalisme i la seva “immaculada” concepció cultural que es present a l’origen de totes les cultures humanes del món. Només cal  interpretar amb sentit i raonabilitat les mitologies engendrades a l’origen del Pensament Humà.

També he sentit l’expressió partits polítics de casa nostra. Perquè no diuen partits polítics catalans?

Amb la televisió  i la ràdio podríem dir el mateix: Ràdio Nacional de Catalunya o Televisió de Catalunya. Perquè no Radio Catalana i Televisió Catalana

Ho comento a diverses persones, algunes són lingüistes i en algun cas membres de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alguns em diuen que és el mateix. Jo els contesto no us heu fixat que els espanyols diuen “Televisión Española” i vosaltres dieu “Televisió de Catalunya”?

Quan  el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili  l’any 1977 es va dirigir al poble des del balcó de la Generalitat de Catalunya amb la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Va dir “ciutadans” no va dir “catalans”. Actualment són moltes les notícies que parlen del fracàs  de la reforma democràtica i de la restauració de la catalanitat als seus territoris geogràfics  per part del que s’anomena règim del 78 en referència als polítics  i la política  d’aquells anys i els noms que va fer servir en els seus discursos. No és el mateix “catalans” que “ciutadans” de Catalunya.

Tampoc és el mateix Generalitat de Catalunya que Generalitat Catalana. I, aquí, vull deixar constància que els valencians han estat  més identitaris nacionalment i vernaclísticament parlant,  ja que no han posat una nomenclatura geogràfica com hauria estat Generalitat de València, sinó que han posat nomenclatura identitària com ho és,  Generalitat Valenciana; i a mi em sembla molt bé.

Avui m'han enviat un escrit  fet pel Front Nacional de Catalunya. He pensat que si es diguessin Front Nacional Català, podrien obtenir la identificació més amplia ja que geogràficament a més de Catalunya podrien  incloure Balears i País Valencia, i algun territori més, allò que alguns en diuen Paisos Catalans i jo en dic regnes de la Corona d'Aragó.  

JTB ho explicava molt bé, els mots tenen un esperit, un ésser. 

I, aquest és el seu factor universal integrador de la diversitat. Aquesta paraula que tant valorava JTB ha estat corrompuda i pervertida per uns religiosos  hipòcrites, més diabòlics que divins, els quals han corromput la religiositat i volen fer creure allò que no és. S’han apropiat d’uns mots i han falsejat el seu sentit.

El llenguatge amb el que escriu i fa el seu discurs JTB parla de Tradició Catalana no parla de Tradició de Catalunya.[1]

I, una vegada més, tot fent reflexions em venen al cap texts que va escriure Erasme de Rotterdam en el llibre “ Elogi de l’Estultícia”, en el que s’explica com és l’Estultícia la que mana i imposa el seu criteri a la gent del món. Estultícia vol dir Estupidesa. El llibre ha estat traduït com a Elogi de la Follia. A vegades he pensat que aquest títol l’ha ficat algun estúpid que no vol ser identificat pels lectors.

Erasme parlava de la gent del segle XVI. Ara fa més de 500 anys. JTB parlava de la gent del segle XX. Ara fa més de 100 anys.

Res de nou sota el Sol. Llegeixo  les notícies dels diaris actuals, i l’Estupidesa  hi és present.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

ESCRIT ANTERIOR



En venda a Amazon:


[1] Josep Trueta va escriure L’Esperit de Catalunya. Em pregunto si algú ha escrit un llibre sobre L’Esperit Català.

divendres, 17 de juliol de 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


La Bisbal d’Empordà i l’Occitània

La creu amb dotze esferes

L’escut  de l’església parroquial de La Bisbal d’Empordà (Catalunya. En altres temps dels quals parlo, Principat dels regnes de la Corona d’Aragó)


He passat uns dies fent turisme rural a un poble que es diu Sant Sadurní de l’Heura i he fet una ruta de turisme cultural sobre tema medieval o mitjaval,  per diversos pobles del Baix Empordà, a les Gavarres,  a Girona, Catalunya,  relacionats amb la Història de l’Edat Mitjana: Peratallada, Monells, Sant Miquel de Cruïlles, ermita de Sant Joan de Salelles,  Santa Pellaia, Matajudaica, Palau Sator, Pals, Corçà, Púbol i La Bisbal d’Empordà.

M’ha sorprès veure sobre el portal d’entrada a l’església de Santa Maria, l’església parroquial de La Bisbal, aquest escut que detallo a continuació:

  




Quan l’he vist, m’ha vingut una pregunta al cap: què hi fa la bandera d’Occitània, la dels comtes de Tolosa de Llenguadoc,  sobre la porta del l’església parroquial de La Bisbal de l’Empordà?



Bandera d’Occitània i comtes de Tolosa de Llenguadoc

He observat que la bandera i l’escut del municipi de La Bisbal d’Empordà tenien aquesta creu:




He cercat informació i he trobat temes relacionats amb personatges  i topònims que resulten molt interessants. Per exemple el nom del municipi  de Sant Sadurní de l’Heura. 

Aquest sant, Sadurní, “Serni”, Saturio,  o Saturnino, molt present  en diversos noms de pobles de Catalunya[1]  i també a terres de Sòria o S’Òria i altres llocs amb presència d’esglésies romàniques, és un sant occità,  amb una interessant llegenda que parla d’un toro o un bou,  i una verge negra Nostra Senyora de Thaur, la qual té una lectura zodiacalista, molt interessant. Està molt ben explicada a la catedral de Tolosa de Llenguadoc, la capital d’Occitània. [2]

M’he fixat en detalls  dins de l’església de La Bisbal, i també del castell, he preguntat a diverses persones sobre aquesta creu, i de tot plegat, n’he tret les meves conclusions personals que exposaré en proper escrit.







Jordi Salat
josalort@hotmail.com


Observació:

 

Entre d’altres personatges, que no apareixen en el fulletó d'informació turística  ni a l'audiovisual del Castell Palau dels Bisbes de La Bisbal de l’Empordà,  n’hi ha alguns dels quals se’n poden deduir importants relacions amb la identitat catalana i les seves arrels occitanes, i que poden plantejar importants qüestions relacionades amb la identitat i  la identificació de la catalanitat  en funció d’uns conceptes culturals. I, no solament relacionats amb la identificació dels catalans, sinó també europeus.

I d’una cristiandat vernaclística o zodiacalista diferent de la  Jahvehítica, que sí que és un element que trobem en la identificació  de l’espanyolitat castellanista a partir del Compromís de Casp i especialment a partir del rei d’origen flamenc, Felipe II de España i el seu catolicisme jahvehista, imperialista i colonialista, antivernaclista i hostil amb la reforma cristiana d’Europa basada en el Crist del Nou Testament i la muntanya no anomenada o enigmàtica on es va fer el  Sermó de les vuit benaurances i no pas en el Jahveh  de la muntanya del Sinaí,  on es van dictar els deu preceptes legals de la Llei  donada a Moisès segons llegim a l’Antic Testament.

 

Per exemple:

Guifré  o Jofré Gilabert de Cruïlles - Creuilles o Croilhes  probablement en occità-.

 

Berenguer de Cruïlles – Creuilles o Croilhes- primer president de la Generalitat de Catalunya.

 


                                   Escut dels Creuilles, Croilhes o Cruïlles.


 

Joan de Peratallada o Ròcatalhada en occità




Roderic de Borja, Papade Roma amb el nom d’Alexandre VI el 1492 relacionat amb Cristòfor Colom, el qual, al meu entendre, era franciscà català amb arrels occitanes, en concret a Bordeus, on ja hi trobem un important cognom “Colom” en el segle XII.



També faré una reflexió sobre el motiu pel qual, malgra<t les profundes i essencials relacions de Catalunya i la Corona d’Aragó amb Occitània,  Pompeu Fabra va  desoccitanitzar la llengua catalana en el seu diccionari normatiu, contràriament al que volia fer el lingüista Josep Carbonell. En parlo en aquest escrit El Cataloní


 





ARTICLES RELACIONATS

Escut de Pisa i la bandera d'Occitània

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 1

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 2

Catalunya Occitània i Anglaterra

Aragón i Occitània

La llengua catalana  la genuïna i  la "desoccitanitzada": Josep Carbonell i Pompeu Fabra. El cataloní

VIDEO CONFERÈNCIA

Catalunya, Occitània i Europa