ENTREVISTES I VIDEOS
CANAL YOU TUBE
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
dilluns, 28 de setembre de 2020
dissabte, 19 de setembre de 2020
La Bisbal d'Empordà i Occitània (3) Referents identitaris, Identitat i Criteri identificador
La
Bisbal d’Empordà i Occitània (3)
L'occità Pere de Carcassona, el català Berenguer de Cruïlles i el valencià Roderic Borja, si. El castellà, l'inquisidor Francisco Arévalo, no
Castell
Palau dels bisbes de Girona: Pere de Carcassona (Occitània), Berenguer de
Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i Roderic Borja, Papa de
Roma
Aquella nit vaig cercar informació
a internet sobre aquest Castell Palau i vaig llegir el següent:
El Castell Palau
El castell situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència
dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat.
Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura romànica civil de
l'edat mitjana.
Em pregunto perquè en el fulletó informació
turística de La Bisbal han posat de forma indefinida El Castell Palau, i han fet omissió del subjectes propietaris els bisbes de Girona. Per què no han fet
constar El Castell Palau dels bisbes de Girona?
L'any 844, un precepte carolingi esmenta
els drets del bisbe de Girona sobre la parròquia de Santa Maria, posteriorment
dita de la Bisbal, drets que passarien als vescomtes de Cabrera
(1110-1150).
El bisbe Guifré
de Cruïlles
En fou nomenat batlle Guifré – Gausfred o
Jofre- de Cruïlles, ( no diu que era
fill de Gilabert de Cruïlles.[1] Ni
tampoc se’l relaciona amb el nom de Guifré “el Bel·lós” encara oficialment mal
anomenat “Pilós” ni esmenta la dinastia bel·lònida)[2]
El castell és documentat l'any 1180. A cavall dels
segles xii i xiii va ser escenari dels durs
enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el
bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de
Jaume I[3] (no diu
que era occità nascut a Montpeller, relacionat amb els bel·lònides i rei dels
regnes de la Corona d’Aragó.[4])
Busco la llista dels bisbes de
Girona i entre d’altres, trobo els
següents que considero molt significatius:
Llistat de bisbes de Girona
Les primeres notícies d'un bisbe a
Girona són del segle iv en
el baix Imperi Romà i posteriorment en els
regnes visigòtics de Tolosa
de Llenguadoc (Occitània)[5] i Toledo.
Aquest bisbes visigots estaven relacionats amb els cristians arrians.[6] Recordo,
mentre escric, que el mot arrià està relacionat amb Guifré d’Arrià, nom de municipi actualment adulterat i
afrancesat com a “Rià”.[7]
El bisbe Ot
El
bisbe 26, el primer bisbe que esmenta, com a oficial, és l’abat Odó, també anomenat Ot segons
algunes fonts (? - 1010), que fou bisbe de
Girona (995-1010) i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès [8]
[9]
Suposadament de procedència d'alt llinatge
aristocràtic, probablement bel·lònida, Odó ingressà com a levita en el monestir
entorn de l'any 970. El 986, l'abat
Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels
seus béns del rei franc Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II.
Com no es diu qui era aquest
Silvestre II i ho considero molt important ens deixo constància i en parlo
abans de continuar amb la llista de bisbes de Girona.
Qui era Silvestre II? [10] Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en langue d’oil o francés Gerbert
d'Aurillac) va nèixer a Belliach,[11]
Comtat d’Alvèrnia[12] a
Occitània, l’any 938 i fou Papa de Roma on va morir l’any 1003. Va ser el
primer Papa d'origen occità.
Com a filòsof i
matemàtic va introduir el nombre zero a
Europa i a l’Occident, va ser un dels
actors principals de la renaixença gnòstica de la religiositat cristiana basada
en el Nou Testament, l’evangeli de Sant Joan i de Sant Pau (com posteriorment
professaren els arrians, càtars, i com fou la religiositat “nou renaixement” del
segle XV amb un altre Papa amb arrels occitanes com fou Alexandre VI, de nom
Roderic Borja) hagut a Occident.
També cal recordat que Gerbert
d’Orlhac, el Papa Silvestre II, va ser conseller dels l’emperadors Ot I i Ot II dels Sacre Imperi
Romano Germànic.[13]
Després del bisbe de Girona, número
26 de la llista, significativament de nom,
Ot (995-1010) tenim als següents:
El bisbe Pere de Carcassona (Occitània)
El 27 va ser Pere Roger o Pere de Carcassona (1010-1050)[14]
germà d’Ermessenda de Carcassona.[15]
Carcassona[16] és una important ciutat
d’Occitània.[17]
El bisbe Guillem de Peratallada
El 33 va ser Guillem de
Peratallada o Ròctalhada (en occità) (1160-1168)[19]
El bisbe Arnau de Mont-rodón
El 50 Arnau de Mont-rodón
(1335-1348)[21] Un templer anomenat
Mont-rodón va ser mestre, tutor, del rei Jaume I
El bisbe Berenguer de Cruïlles
Escut heràldic dels Cruïlles o Croilhes (en occità)
El 51 Berenguer de Cruïlles
(1348-1362)[22] Primer president de la
Diputació del General de Catalunya. Aquest bisbe de Girona, amb arrels
occitanes, relacionat amb el Castell Palau dels bisbes de Girona de la Bisbal
d’Empordà, es considerat el primer President de la Generalitat de Catalunya.
Nascut a Peratallada d’Empordà.[23] El
municipi està relacionat amb un dels místics visionaris més importants
d’Europa, el germà franciscà Joan de Rocatallada; si bé se’l
considera d’origen occità, igual que Gerbert d’Orlhac, també aquest està molt
relacionat amb Catalunya i la cultura de llengua catalana i el cristianisme
espiritualista basat en el Nou Testament.[24]
El bisbe Roderic de Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre
VI
Escut heràldic dels Borja com a Papa Alexandre VI
Escut damunt la porta de pedra del Palau dels Borja de Gandia
( País Valencià. Corona d’Aragó).
El posen en els fulletons turístics.
El bisbe Joan
Margarit Pau[25]
El bisbe 68, Joan Margarit Pau
(1462-1484) Un noble anomenat Margarit,
de Girona, probablement relacionat amb aquest Margarit Pau que va ser home de confiança del rei Ferran
II de la Corona d’Aragó conegut a Castilla
com a el Catalanote, està
relacionat amb Cristòfor Colom i els viatges a Amèrica.
El bisbe Guillem Ramon de Bohil
El bisbe 69 Guillem Ramon Bohil
(Bouhil) (1503-1532) Amb Cristòfor
Colom, en el segon viatge també hi anà un monjo de Santa Maria de Montserrat
anomenat Bohil i ho va fer com a delegat del Papa de Roma que era el català de
València Roderic Borja, Papa Alexandre VI que com hem dit va ser bisbe de
Girona.
El bisbe Joan de Margarit
El bisbe 70, Joan de Margarit
(1534-1554) 50é President de la Diputació del General de Catalunya.
El bisbe Francisco Arévalo de Zuazo
El bisbe 75, va ser Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611), un
bisbe del reino de Castilla, per tant
de parla castellana.
A la llinda de la porta principal,
feta l'any 1604, hi ha les armes i el nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo,
que en commemora les obres de reforma realitzades. Durant el segle xix s'utilitzà com a presó.
Fulletó turistic de La Bisbal
I arribat aquí, em pregunto:
amb tota aquesta llista de bisbes
tant importants, a nivell de Catalunya i d’Europa, com van ser per exemple, el
Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i el Borja que va arribar a
ser Papa de Roma i i important figura del Renaixement a Europa i la gesta dels
viatges a Amèrica el 1492, en el fulletó
informació turística és adient posar-hi l’escut de Francisco Arévalo de Zuazo,
un bisbe castellà, l’únic bisbe no
català ni occità, de la llista de més de setanta bisbes, i a més representant
de la Inquisició hostil amb els cristians catalans?
Aquesta és una bona imatge? Aquest és un bon referent
català? Qui ho ha fet aquest fulletó que trobo tant indigne, em pregunto. I,
faig un escrit que envio a diversos mitjans de comunicació social, associacions
culturals i partits polítics de La Bisbal.
L’endemà vaig visitar el
Castell Palau i en cap lloc
referencialment significatiu hi vaig veure que hi posés que era “dels
bisbes de Girona”. La visita comença per la visió d’un audiovisual. Vaig pensar
que en aquell audiovisual parlaria dels bisbes propietaris del castell. No va
ser així. S’hi parla d’un personatge anomenat Pere Canyà, síndic remença de la
Bisbal d’Empordà, que va intervenir en la Revolta dels Remences i les converses
mantingudes amb Castilla amb el rei
Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castilla. La seva actuació només es coneguda en
la fase de negociacions- ara potser en diríem diàleg- que seguí el fracàs de la
revolta de Pere Joan sala.
I, em torno a preguntar: amb una
llista de bisbes tant importants, aquest, Pere Canyà, és el personatge més
adient per a ser protagonista de l’audiovisual del Castell Palau dels Bisbes de Girona?
Faig un correu a diverses
associacions, entitats culturals i
partits polítics de la Bisbal d’Empordà i els envio el meu escrit sobre la
identificació de la creu de l’escut de La Bisbal d’Empordà i la creu
d’Occitània esmentant la relació
específica d’un bisbe, Pere de Carcassona (Occitània). Esmento altres
bisbes com Berenguer de Cruïlles[26]
i Roderic de Borja.
I, específicament pregunto perquè
han posat l’escut de l’inquisidor de Castilla al fulletó turístic del municipi.
Només rebo dues respostes, la
resta no van mostrar interès. Rebo les següents respostes:
“Perfecte, Jordi! I tant que ens
interessa!”
Ha passat dos mesos, no n’he sabut
res més.
Referent a l’escut del inquisidor
castellà, pregunto:
“Podeu dir-me qui és el
responsable d’aquest fulletó d’informació turística? A qui se li ha acudit
posar posar l’escut d’un inquisidor de Castilla
quan s’hi podria posar l’escut
dels bisbes catalans, com, per
exemple, n’és el cas de Berenguer de Cruïlles o Croilhes en occità, primer
President de la Generalitat de Catalunya; i el del Roderic Borja, Papa de Roma
amb el nom d’Alexandre VI?
Ho vaig escriure pensat que potser
em dirien que ho havia fet un polític d’algun partit polític espanyolista. Vaig
rebre una resposta i va ser d’un partit catalanista que té la independència de
Catalunya i la reunificació dels pobles
de la Corona d’Aragó en el seu programa.
La resposta va ser aquesta:
“A veure...., l’escut hi és de
sempre. El castell de la Bisbal pertanyia al bisbe de Girona, per això ell
mateix s’hi va posar el seu escut. Res a veure amb Cruïlles. Si vols et passaré
contacte amb l’ historiador local i en parleu. Per part meva estem en contacte.
Anem parlant, Jordi!”
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
La Bisbal d'Empordà i Occitània (1)
La Bisbal d'Empordà i Occitània (2)
[9] La verge negra del monestir de Sant Cugat del Vallès https://vernaclistes.blogspot.com/2020/07/la-verge-negra-de-sant-cugat-del-valles.html
[10] Papa Silvestre II https://ca.wikipedia.org/wiki/Silvestre_II
[11] Crec que actualment es diu Sant Simó https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Simon_(Cantal)
[12] Comtat d’Alvèrnia https://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_d%27Alv%C3%A8rnia Mot relacionat amb Albera i Alberes
[23] Peratallada (Pedra Tallada o en occità Pèira Talhada) https://ca.wikipedia.org/wiki/Peratallada
[24] Recomano
la lectura del llibre Visionarios, Beguinos y fraticelos catalanes (siglos
XIII-XV) de Josep Maria Pou Marti.
[25] Bisbe Joan Margarit Pau https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Margarit_i_Pau
[26] Presidents de la
Generalitat de Catalunya de Berenguer de Cruïlles fins a Quim Torra https://docplayer.es/87257901-De-berenguer-de-cruilles-a-quim-torra-els-131-presidents-de-la-generalitat.html
divendres, 18 de setembre de 2020
El castellà dialecte del català? (1) Llengua fractal i idioma colonial
Escrit el 2007, revisat i ampliat 2020
EL CATALÀ VERNACLE LLENGUA FRACTAL UNIVERSAL,
EL ESPAÑOL CASTELLANISTA IDIOMA COLONIAL
El castellà, un
dialecte del català ? ( 1 )
Diàleg a la catalana i Facultat creativa de la
llengua vernacla
He entrat a un restaurant de Madrid i he vist un rètol que hi posava: Prohibido Fumar.
He preguntat als meus acompanyants:
Des de quan a Madrid parlen català?
M'han mirat amb una
mirada estranya, com volent dir: què diu
aquest?
Els he tornat a llegir el rètol Prohibido Fumar i els fet la següent observació:
Fumar és una paraula catalana derivada del català fum. En castellà fum es diu humo. En castellà, doncs, s'hauria de dir Prohibido
Humar. Se’m diu que derive del
llatí Fumus. Bé, però en castellà li diuen Humo i aquí hi posa Fumar no
hi posa Humar.
La meva observació els ha sorprès no se n'havien adonat. La qüestió pot semblar simple, superficial, banal i poc acadèmica. No ho és. I, n’hi ha moltes més i molt ben raonades. Algunes tenen arguments relacionats amb la poesia.
Per exemple “el sonet” originat en llengua d’oc - llengua provençal o occitana- es va traduir a la llengua castellana i es va fer des del català que es parlava al Regne de Sicília quan aquest formava part de la Corona d’Aragó.
Són moltes les paraules catalanes que s'han ficat a la llengua castellana, tantes, que fins i tot hom podria dir que el castellà – anomenat español pels poders colonials i imperialistes- és un dialecte del català? Jo crec que no. No ho podem dir, entre d'altres motius, perquè també hi té incorporades paraules basques. I, actualment, també paraules de l’anglès.
Una cosa sí és evident i certa: en
el castellà, anomenat español en tant que llengua colonial, hi ha moltes
paraules originalment catalanes.
Ferrocarril que deriva del
català ferro i que en castellà s'hauria de dir hierrocarril
derivat del castellà hierro.
Ferroviario que deriva del
català ferro i que en castellà s'hauria de dir hierroviario derivat del castellà hierro.
Transportar, que deriva del català portar i que en
castellà s'hauria de dir transllevar derivat
del castellà llevar
Naufragio que deriva del
català nau i que en castellà s'hauria de dir navefragio, derivat del castellà nave.
Portafolios que deriva del
català portar i que en castellà s'hauria de dir llevafolios, derivat del castellà llevar.
Capicua que deriva del
català cap-i-cua i que en castellà
s'hauria de dir cabeza-y-cola, derivat
del castellà cabeza y cola.
Forastero que deriva del
català fora i que castellà s'hauria de dir Fuerastero,
derivat del castellà fuera.
Enseñar que deriva del català seny i
que en castellà, com no existeix “Señ” que seria la transcripció del català
“Seny” potser s'hauria de dir poner en el
sano juicio.
El diàleg a la catalana, com digué Francesc Pujols, autor del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana", el català és l'única llengua del món que té el mot seny amb un sentit que no es troba a cap altra llengua i que del fet de parlar se'n diu enraonar. Aquesta és la característica del diàleg a la catalana.
Aquestes dues observacions són d'una gran importància a l'hora d'escollir el català com a llengua pel diàleg i l'enteniment entre els humans alhora de camí per a trobar la Veritat com ell, en Pujols, com a deixeble de Ramon Llull, molt bé ens deixà ensenyat.
El diálogo a la española té unes característiques diferents. En aquest, la conveniència, impera per sobre de la Raó i la Veritat o Seny. ( tal i com s’està posant de manifest en la política actualment entre els polítics catalans, de llengua catalana, i els politics espanyols de llengua castellana. I això és així des de fa segles al llarg de la Història) Amb aquestes condicions és molt difícil la conversió, la concòrdia, allò que també se n’ha dit la comunió en esperit.
I, els efectes de la llengua, a nivell de creació, el podríem ampliar, i en els meus escrits del Blog Vernacle, ho he fet i ho continuaré fent amb noves argumentacions. Per exemple: la llengua catalana, ha engendrat sistemes filosòfics, com n’és el cas l’Ars Magna de Ramon Llull i El Globàlium de Lluis Maria Xirinacs.[1]
No conec cap sistema filosòfic creat en llengua castellana o español.
I, els efectes de la llengua, en el sentit de facultat creadora,
els podem argumentar també dins el marc de l’arquitectura.
L’arquitectura del romànic, per exemple. Amb el gran mestre de Cabestany i centenars d’esglésies i ermites, a més de catedrals. I en el segle XX, amb el Modernisme i el gran Antoni Gaudí.
Qui per cert, va ser tancat a la presó per negar-se a parlar en castellà a un policia espanyol.
Tal com estem veien actualment passa a molts catalans amb la policia i guardia civil espanyols que provoquen agressions emocionals i a vegades multes i presó. L’arquitectura pensada i creada en llengua castellana o española, quina és?
Quan vaig visitar Madrid, la capital de España, el guia turístic va començar la visita als edificis de l’arquitectura dient: Madrid tiene dos partes la de los Austrias y la de los Borbones. Els uns amb Felipe II (1556) van portar arquitectes de Flandes, no parlaven castellà. Els altres, van portar arquitectes de França que no parlaven castellà i amb Carlos III (1759) van portar arquitectes de Itàlia que no parlaven castellà. On és l’arquitectura creada en llengua castellana?
I, per altra banda és una arquitectura de culte i glorificació de personalitats, Reyes d'España, igual com a l'imperi de Roma es feia glorificació de emperadors. No és com la que s'engendra amb llengua catalana, la romànica o gaudiniana, que glorifica a Déu i l'obra del Seu esperit religiós.
La importància d’una llengua està en el seu esperit, l’alè que la fa llengua viva, més que no pas en la quantitat de gent que la parla. I, això pel vernaclisme que professo i predico, està relacionat amb la naturalitat del lloc geogràfic on es parla.
Les llengües vives són les llengües ben engendrades, les que creixen amb un esperit a dins, igual que creixen els arbres amb la saba que porten dins; en aquest sentit podríem parlar de “llengües fractals”[2] i llengües territorials.
Aquestes són les llengües vives. Però aquest llenguatge no es fa servir, es parla de llengües minoritàries i minoritzades de forma que es configura un marc lingüístic on no es té en compte el més essencial: l’alè de les llengües i la seva relació amb el lloc on es parlen. [3]
Especialment quan parlem dels termes relacionats amb el món
mariner ja que a la geografia de la llengua castellana no hi ha mar, no és un marc geogràficament marinerista, és un marc de geografia mesetarista. Aquest
fet, deixà dit Antoni Gaudí, comporta un determinisme que configura mentalitats diferents.[4]
[1] També
podríem afegir hi la Càbala, si tenim en compte les relacions de la llengua
catalana amb la llengua occitana i La Provença. El jueu nascut a
Berlin ho explica molt bé en el seus llibres. https://ca.wikipedia.org/wiki/Gershom_Scholem The origins of Kabbalah Provence and Girona .
La Provença (Occitània) es de llengua vernacla occitana-provençal. Girona
(Catalunya. Corona d’Aragó) és de llengua vernacla catalana.
[3] També és essencial que
aquells que parlen la llengua territorial vernacla tinguin sentit de l’ètica per a gaudir de la seva efectivitat. Els egoistes,
estúpids, traïdors, mesquins, vanitosos, mentiders, ... No obtindran allò que
Ramon Llull en deia l’afat, i per tant encara que parlin les llengües vernacles
no crearan res ni tampoc tindran enteniment.
[4] Gaudí, ciutadà i
politic/Gaudí, citizen and politicien. Xavier Iparraguirre. Pàgina 32 i 102.
Llibres de l’Índex. 2011
Lluis Maria Xirinacs "Només obeïa els dictats de la seva consciència"( No pas les obligacions de La Llei, de les lleis)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)