REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

Llegeixo dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la llengua.

Un d’elles parla de l’edició d’un llibre  escrit per filòlegs catalans que, exposen que  la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana està maltractada dins la Monarquia “española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.

Però, una altra notícia sembla que ho contradiu.

L’altra notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual ha dit que “accepta discutir amb els independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República francesa, sobre  l’autonomia, si cessen els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha tabús, però la llengua de la República, és el francès”

La llengua de la República de França és el francès.

La llengua del Reino de España es el español.

Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa

Sembla ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua francesa a la República i  la lengua española.[2] a la Monarquia.

Quin és el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme reconegut?

En el meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre? Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió, essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que, posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i descentralitzada.

Aquesta mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del Renaixement.

Aquells que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.

 

 

Thomas More,  ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església Anglicana, i  fet Patró dels Governants i Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que,  enganyats per la propaganda anti-vernaclística fomentada pels imperialistes,  encara consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà, i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat nacional?

Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2

 " Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"

Jordi Salat

Wewb personal

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

NOTÍCIES

Notícies sobre Còrsega i Catalunya

Llibertat, Amnistia i Estatut Autonomia 2022 a Còrsega

Solidaritat Còrsega i Catalunya 

Còrsega i Catalunya una nova geopolítica mediterrània

Catalunya i Còrsega estrenyen vincles

Còrsega Autonomia dins França

Titular premsa: Visca el poble cors! Fora França!

Un català ,Manuel Valls, diu que Còrsega no existeix

Incidents a l'enterrament d'un independentista cors perquè els policies francesos canten l'himne francès

---

[1] Escric “fós” perquè discrepo de les normes oficials que han tret  una accentuació de la llengua catalana  que jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol dir “ temps del verb fondre”. Fòs,  vol dir topònim d’Occitània.

[2] De fet  lingüísticament la llengua anomenada francesa és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]

Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.

[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  

Europa, serà vernaclista o no serà.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

---

[1] La grana https://ca.wikipedia.org/wiki/Llavor

[2] https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Ventura_i_Subirats

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[4] https://quinalafem.blogspot.com/2017/01/1628-menterro-en-els-fonaments.html

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

[7] Ceres https://ca.wikipedia.org/wiki/Ceres_(mitologia)

Escrits antics amb paraules actuals 2

Català o De Catalunya no vol dir el mateix

identificació cultural o identificació geogràfica

Referent identitari catalanitat

Mapa dels regnes de la Corona d’Aragó 

 Mapa de Catalunya

Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé

Mentre faig aquest recull de frases de JTB, expressions del seu llenguatge, quan parla de lo Català” i no de Catalunya,  se m’acudeixen reflexions. En alguns casos relacionades amb notícies actuals.

Quan, aquest dies es parla de política a Euskadi  i a Galícia sento noms de partits polítics com Partido Nacionalista Vasco i Bloque Nacionalista Galego.

Quan es parla de política a Catalunya, sento noms de partits polítics com: 

Convergència Democràtica de Catalunya; 

Esquerra Republicana de Catalunya,  

Partit dels Socialistes de Catalunya, 

Partit Nacional de Catalunya, 

Unió Democràtica de Catalunya, 

Junts per Catalunya.

No porten la paraula “català”; en el seu lloc porten l’expressió “de Catalunya” o “per Catalunya”.

No és el mateix ser de Catalunya que ser Català. 

La primera fa referència a un lloc geogràfic  la segona fa referència a un Ser espiritual o Alè.

No són el mateix, ni a efectes de identificació ni a efectes de element de cohesió.

Si es vol ampliar la base de cara a futures eleccions, tal com volen molts partits polítics a Catalunya, he pensat, potser hauríem de començar per posar noms que comportin una identificació de catalanitat que vagi a l’ànima i no uns noms que comporten una identificació geogràfica.

Recordant el pensament de JTB, he escrit: 

La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.

Fa anys que en parlo en els meus escrits sobre vernaclisme. A això em refereixo quan parlo d’Identitat humanista i territori geogràfic. Fa anys que  parlo del zodiacalisme i la seva “immaculada” concepció cultural que es present a l’origen de totes les cultures humanes del món. Només cal  interpretar amb sentit i raonabilitat les mitologies engendrades a l’origen del Pensament Humà.

També he sentit l’expressió partits polítics de casa nostra. Perquè no diuen partits polítics catalans?

Amb la televisió  i la ràdio podríem dir el mateix: Ràdio Nacional de Catalunya o Televisió de Catalunya. Perquè no Radio Catalana i Televisió Catalana? 

Ho comento a diverses persones, algunes són lingüistes i en algun cas membres de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alguns em diuen que és el mateix. Jo els contesto no us heu fixat que els espanyols diuen “Televisión Española” i vosaltres dieu “Televisió de Catalunya”?

Quan  el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili  l’any 1977 es va dirigir al poble des del balcó de la Generalitat de Catalunya amb la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Va dir “ciutadans” no va dir “catalans”. Actualment són moltes les notícies que parlen del fracàs  de la reforma democràtica i de la restauració de la catalanitat als seus territoris geogràfics  per part del que s’anomena règim del 78 en referència als polítics  i la política  d’aquells anys i els noms que va fer servir en els seus discursos. No és el mateix “catalans” que “ciutadans” de Catalunya.

Tampoc és el mateix Generalitat de Catalunya que Generalitat Catalana. I, aquí, vull deixar constància que els valencians han estat  més identitaris nacionalment i vernaclísticament parlant,  ja que no han posat una nomenclatura geogràfica com hauria estat Generalitat de València, sinó que han posat nomenclatura identitària com ho és,  Generalitat Valenciana; i a mi em sembla molt bé.

Avui m'han enviat un escrit  fet pel Front Nacional de Catalunya. He pensat que si es diguessin Front Nacional Català, podrien obtenir la identificació més amplia ja que geogràficament a més de Catalunya podrien  incloure Balears i País Valencia, i algun territori més, allò que alguns en diuen Paisos Catalans i jo en dic regnes de la Corona d'Aragó.  

JTB ho explicava molt bé, els mots tenen un esperit, un ésser. 

I, aquest és el seu factor universal integrador de la diversitat. Aquesta paraula que tant valorava JTB ha estat corrompuda i pervertida per uns religiosos  hipòcrites, més diabòlics que divins, els quals han corromput la religiositat i volen fer creure allò que no és. S’han apropiat d’uns mots i han falsejat el seu sentit.

El llenguatge amb el que escriu i fa el seu discurs JTB parla de Tradició Catalana no parla de Tradició de Catalunya.[1]

I, una vegada més, tot fent reflexions em venen al cap texts que va escriure Erasme de Rotterdam en el llibre “ Elogi de l’Estultícia”, en el que s’explica com és l’Estultícia la que mana i imposa el seu criteri a la gent del món. Estultícia vol dir Estupidesa. El llibre ha estat traduït com a Elogi de la Follia. A vegades he pensat que aquest títol l’ha ficat algun estúpid que no vol ser identificat pels lectors.

Erasme parlava de la gent del segle XVI. Ara fa més de 500 anys. JTB parlava de la gent del segle XX. Ara fa més de 100 anys.

Res de nou sota el Sol. Llegeixo  les notícies dels diaris actuals, i l’Estupidesa  hi és present.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

ESCRIT ANTERIOR

Escrits antics amb paraules actuals 1

En venda a Amazon:

Llibre DOTZE

---

[1] Josep Trueta va escriure L’Esperit de Catalunya. Em pregunto si algú ha escrit un llibre sobre L’Esperit Català.