La llengua dels cristians

 LA LLENGUA DELS CRISTIANS

Segons es pot llegir a la Bíblia, a les ensenyances evangèliques, una paraula que prové d’Eva, que vol dir Vida, els apòstols van preguntar-li a Crist «¿quan anem a predicar pel món en nom Teu els evangelis com serem reconeguts com a autèntics, com ho sabrà la gent que no som falsos profetes»? Crist el va respondre, segons llegim al Nou Testament, a Fets dels Apòstols 2:4-6:

“perquè l’Esperit  Sant us infondrà el do de llengües i a tot arreu on anireu en nom Meu us sentiran parlar  en la llengua pròpia de cada lloc».

D’això es dedueix que la llengua dels  cristians és la llengua pròpia de cada lloc.

Això vol dir:

A  Catalunya i l’àrea catalana (els Països Catalans)  en català; no en espanyol o castellà, ni en francès o langue d’oil.

A l’Alguer, en català, no en italià

A Occitània, en occità; no en francès o langue d’oil; no en espanyol o castellà.

A Bretanya, en bretó; no en francès o langue d’oil.

A Euskal Herria  en èuscar; no en espanyol o castellà; no en francès o langue d’oil. 

A Còrsega en cors; no en francès o langue d’oil.

La llista d’aquestes nacions que tenen característiques vernaclistes i llengües pròpies naturals —originals o vernacles—és molt més llarga i té exemples a tot el món, en els cinc continents.

La reivindicació d’aquestes llengües pròpies o vernacles ha estat senyal identitari característic  de la tradició cristiana des del principi del cristianisme. L’art religiós cristià i especialment l’art romànic és plè de referents relacionats amb el compliment a la Pentecosta:  Els apòstols reben l'Esperit Sant i comencen a parlar en les llengües de totes les nacions d'on venien els oients. Fets 2:4, 6

«Tots es van omplir de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües [...] cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»

El seu símbol representatiu és el colom.

Basílica de Sant Pere de Roma (Vaticà)

 

La vinguda de l’Esperit Sant

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts.  ² De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. ³ Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven  sobre cada un d’ells.  Tots van quedar plens de l’Esperit Sant  i començaren a parlar en diverses llengües,  tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.[1]

Mural del Monestir de Santa Maria de Montserrat (Catalunya)

 

El Concili Vaticà II  (any 1965) i el vernaclisme

El Concili Vaticà II (1962-1965) i concretament la constitució litúrgica Sacrosanctum Concilium (1963), van obrir la porta a l'ús de les llengües vernacles (les llengües pròpies de cada territori nacional) en la missa i els actes litúrgics substituint progressivament el llatí. Això obria una porta extraordinària per a llengües com el català, el basc i el gallec.

Aquesta decisió va provocar una forta tensió i oposició per part del règim espanyolista del General Franco atès que va xocar directament amb un dels pilars ideològics de la dictadura franquista que imposava el monolingüisme de la llengua castellana a la qual denominava “lengua española” i la imposava fent creure a la gent que aquesta era “la lengua de todos”. Franco havia prohibit parlar llengües vernacles com era el cas del  català, basc i gallec.  

El sector conservadors de l'episcopat espanyol (com el cardenal de Tarragona, Benjamin de Arriba y Castro) van posar moltes traves a l'aprovació oficial dels textos litúrgics en català o euskera, retardant-ne la publicació i autorització durant anys.

Censura i control de la policia: El règim va mantenir la vigilància policial a l'interior i a les portes de les esglésies. Els sacerdots que feien l'homilia o deien la missa en català o basc sovint eren denunciats i multats per "actes contra la unitat nacional espanyola".

ADULTERACIO DEL DICCIONARI “ESPAÑOL”

Una estratègia que va fer servir el règim espanyol castellanista per desprestigiar les llengües vernacles va ser  adulterar la definició el mot “Vernacle” en el diccionari i  fer creure aquesta definició adúltera a la gent per a provocar el seu rebuig. Van afegir  una segona definició que deia “esclau” i així van provocar el rebuig al mot que volia dir “propi del lloc”

Aquesta definició adúltera i tendenciosa  va afectar a molts acadèmics que encara actualment rebutgen el mot Vernacle.  En el llibre “Vernaclística” reivindico amb diversos arguments i referents simbòlics la recuperació original del mot vernacle i el corresponent marc referencial vernaclista en el que les llengües, cultures i nacions vernacles són subjecte polítics independents del marc referencial dels estats imperialistes i colonials que les oprimeixen, alienen i volen anorrear.

Considero que la independència de Catalunya (Països Catalans) i les diverses nacions vernacles del món, han de recuperar aquest marc referencial vernaclista dins  del qual  el concepte “ecolingüisme” i té una funció essencial que sintonitza amb una concepció cultural ecologista. Vernaclisme, Ecolingüisme i Cristianisme tenen una sintonia essencial.

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

https://vernaclistes.blogspot.com/

Llibre Vernaclística a Amazon

https://www.amazon.es/VERNACL%C3%8DSTICA-Jordi-Salat/dp/B0H1536R7V

 

 

 DIADA VERNACLISTA 2026 Entrevista Ràdio Codinenca  

DIADA VERNACLISTA 2026 Santuari  Ecològic de Gallifa

DIADA VERNACLISTA  2026 Santuari Ecològic de Gallifa 2 Discurs Mireia Juanola

Sòcrates i el concepte de llengua 1(2) Vernaclea o Convencional

 

EL CONCEPTE DE LLENGUA SEGONS SÒCRATES 1(2)

Vernaclea o Convencional. Sòcrates no parla de llengües maternes o minoritàries.

 

Les llengües són un conjunt de signes i sons que tenen caràcter natural o convencional. Natural en el sentit  d’autòctona o vernacla i  convencional en el sentit d’ artificial.

Sòcrates, filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 aC, ens parla en un dels seus llibres del diàleg mantingut entre Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua i exposa les seves argumentacions.  

 

Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua. Aquest concepte no comporta cap sentit espiritual.

Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser o Alè Creador" , “Déu” o la “Divinitat”. Aquest concepte comporta un sentit espiritual.

L’opinió de Cràtil està en sintonia amb el concepte de llengua que tenia el Ramon Llull, el filòsof català, quan ens diu:

«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»[1]

I també està en sintonia amb el concepte de llengua que tenien els cristians autèntics atès que segons llegim a la Bíblia, Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc”. L’Església celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. El vernaclisme va ser reconegut novament en el Concili Vaticà II l’any 1965.

La càbala  diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’Alè Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions.

 

La física quàntica ens diu que la Matèria és una ona amb una determinada vibració que col·lapsa. La paraula, és també essencialment una ona amb una determinada vibració en consonància amb el món, el lloc i  la matèria del lloc on es parla. Aquest concepte ens permet parlar de llengües geogràfiques o d’ ecolingüísme.

 

El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula. “Déu ─ens diuen els cristians, especialment els gnòstics─, és la Paraula.

El pensament d’ Hermògens encaixa amb el pensament dels universalistes  imperials que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, construïda de forma convencional.

 

El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees i valora les llengües territorials, naturals o vernacles pròpies de cada lloc. Les anomena autòctones. Cràtil  exposa el concepte de les llengües genuïnes i pròpies de cada lloc que donen testimoni de l’Alè Creador.  Aquesta és la concepció lingüística de la cultura vernaclística i del nacionalisme vernaclístic.

 

Sòcrates ens dóna arguments per escollir la llengua que hem de parlar si volem ser com hem de ser, i estar en sintonia amb l’esperit o alè del lloc on habitem. També ens dóna arguments per a obrir un diàleg i parlar sobre què és la cultura. Quina és la diferència entre la cultura de llengües vernacles o genuïnes i la cultura de llengües convencionals?

Continuarà.....

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrit  el 2010. Revisat Febrer de 2025

 

---

[1] E. C. Agrippa en el llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes.

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

Llegeixo dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la llengua.

Un d’elles parla de l’edició d’un llibre  escrit per filòlegs catalans que, exposen que  la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana està maltractada dins la Monarquia “española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.

Però, una altra notícia sembla que ho contradiu.

L’altra notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual ha dit que “accepta discutir amb els independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República francesa, sobre  l’autonomia, si cessen els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha tabús, però la llengua de la República, és el francès”

La llengua de la República de França és el francès.

La llengua del Reino de España es el español.

Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa

Sembla ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua francesa a la República i  la lengua española.[2] a la Monarquia.

Quin és el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme reconegut?

En el meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre? Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió, essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que, posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i descentralitzada.

Aquesta mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del Renaixement.

Aquells que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.

 

 

Thomas More,  ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església Anglicana, i  fet Patró dels Governants i Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que,  enganyats per la propaganda anti-vernaclística fomentada pels imperialistes,  encara consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà, i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat nacional?

Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2

 " Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"

Jordi Salat

Wewb personal

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

NOTÍCIES

Notícies sobre Còrsega i Catalunya

Llibertat, Amnistia i Estatut Autonomia 2022 a Còrsega

Solidaritat Còrsega i Catalunya 

Còrsega i Catalunya una nova geopolítica mediterrània

Catalunya i Còrsega estrenyen vincles

Còrsega Autonomia dins França

Titular premsa: Visca el poble cors! Fora França!

Un català ,Manuel Valls, diu que Còrsega no existeix

Incidents a l'enterrament d'un independentista cors perquè els policies francesos canten l'himne francès

---

[1] Escric “fós” perquè discrepo de les normes oficials que han tret  una accentuació de la llengua catalana  que jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol dir “ temps del verb fondre”. Fòs,  vol dir topònim d’Occitània.

[2] De fet  lingüísticament la llengua anomenada francesa és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]

Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.

[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  

Europa, serà vernaclista o no serà.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

---

[1] La grana https://ca.wikipedia.org/wiki/Llavor

[2] https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Ventura_i_Subirats

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[4] https://quinalafem.blogspot.com/2017/01/1628-menterro-en-els-fonaments.html

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

[7] Ceres https://ca.wikipedia.org/wiki/Ceres_(mitologia)