dimarts, 24 de desembre de 2019

Què celebrem per Nadal?:El neixement de dalt


Quina ensenyança cristiana es celebra per Nadal?

El Naixement de dalt

(Evangeli de Sant Joan,3 Nou Testament. La Bíblia)


Diàleg entre Crist i Nicodem,  seguidor de Moisès i la Llei de Jahveh[1]

L’evangeli de sant Joan ens parla del diàleg entre Crist el camita galileu i  el judaic jahvehita Nicodem, sacerdot de Moisès servidor de Jahveh i la seva Llei, i ens diu el següent:

Crist va dir: “De veritat, de veritat et dic que el que no neix d’aigua i d’Esperit, no pot entrar en el regne de Déu. Qui neix de carn, és carn; qui neix d’Esperit és Esperit. Us és necessari néixer de nou. Ningú ha pujat al cel, sinó qui a baixat del cel. No t’estranyis que t’hagi dit: Cal que nasqueu de dalt” (Ev. Segons Sant Joan 5,6)

El Nadal és una celebració cristiana que fa referència a aquesta ensenyança evangèlica relacionada amb “el naixement de dalt”  del fet de "néixer en Esperit".

 

Bateig de Crist per Sant Joan Baptiste. Verrocchio i Leonardo da Vinci

Aquesta imatge de Crist batejat en el riu Jordà, és al meu entendre la més adient representació del néixer de dalt que es celebra per Nadal.

I aquest “nàixer en l’Esperit” ho és en sentit  – personal i nacional -. A nivell nacional, l’espiritualisme,  és  manifesta socialment com una voluntat democràtica. Aquesta voluntat espiritual sovint es oprimida i reprimida per un marc legal.
Això és al meu entendre el que va passar amb els cristians dins el marc legal de la Constitució de Roma.
Això, segons el meu entendre, és el que passa actualment amb l’Esperit de Catalunya[2] i els catalans que volen autodeterminar-se en funció dels seus sentiments, pensaments espirituals i voluntat pròpia dins el marc legal de la Constitució d’Espanya. Res de no sota el Sol.
L’esperit del referèndum vivifica, la llei del dogmatisme religiós i constitucional mata – aquesta és una ensenyança evangèlica relacionada amb aquest naixement de dalt-.

Aquest naixement té un sentit al·legòric o iniciàtic  en el sentit de bateig, de rebuda interior, que està més enllà dels fets històrics que s'expliquen de forma literal. 
El pessebre, l’arbre, el Tió  i d'altres elements habituals en aquesta celebració tenen també una interpretació cristiana.  
També s'han convertit en elements de "costums popular" i festius que sovint han amagat  l'ensenyança essencial original.
I, poden tenir també interpretacions paganes relacionades amb el significat zodiacalista, - solsticis i equinoccis-, del concepte Pare Celestial o Abba equiparables a religiositats de cultes mesopotàmics i egipcis.
No obstant, en temps d’idolatria, els ornaments festius o digxuem-ne “el vestiment”, tapa l’ensenyança”; la “forma”, tapa “el contingut”; l’”estança” tapa la “substància”.

Per a mi, la millor representació del Nadal, expressivament fidel a l’ensenyança (derivada  de “seny”) que el cristianisme original considera “néixer de dalt”, està en el quadre de Leonardo da Vinci.[3] I, en els retaules romànics del Sant Esperit [4]  presents a  la tradició religiosa de Catalunya i els altres pobles de la Corona d’Aragó.

Aquesta és, per a mi, la  imatge més representativa del Nadal.




Detall quadre de Leonardo da Vinci. Detall Retaule Sant Esperit de la catedral de Manresa

 

Crist va dir: “Els qui han nascut de dalt, parlen d’allò que han pensat, vist i sentit, però ningú terrenal accepta el seu testimoni” (Ev. segons Sant Joan 31,32)
Molts nascuts de dalt, incompresos, sense poder compartir-se, caminen solitaris, fins hi tot en mig de la gent.
En mig de carrers i places amb molts  llums encesos, aparadors de botigues amb regals, trobades familiars biològiques i polítiques, brindis amb cava, carn d’olla, sopa de galets ... els “nascuts de dalt” fan camí i pugen per l’Escala de l’Enteniment. La Paraula, i el Verb – paraula escrita-, són una escala. [5][6]

Una de les qüestions que planteja aquest mena de “bateig” és una dualitat sobre la que cal discernir, entre donar testimoni de l’Esperit o Alè de la Paraula Viva, enfront l’obediència a la Lleia o Paraula Escrita. Esperit i Dogma.

Nadal, és la festa nacional dels nascuts de dalt.
Hi haurà hagut qui m’haurà entès. Hi haurà hagut qui no m’haurà entès.
Bon neixement a tothom
Jordi Salat




Nota:


Detall Retaule del Sant Esperit de Manresa

En l’art romànic català es representa aquest “néixer de dalt”  o néixer en esperit a molt retaules. Com per exemple el Retaule de Sant Esperit de Manresa i el Retaulede Sant Esperit de l’església de Sant Llorenç de Morunys. Aquesta mena de retaules em sembla que també són un bon referent per a una bona felicitació de Nadal https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-5866-cat-retaule_del_sant_esperit.htm

 

 

 




[1] Els fariseus portaven les patilles (diminutiu del mot derivat del castellà “pata”, en català “pota”, diminutiu “potetes”)   molt llargues, no se les afaiten,  ja que no se les tallaven mai, i  es tallaven el tel del prepuci  en operació de fimosi (circumcisió) perquè Jahveh va dir – segons llegim a l’Antic Testament- que aquest seria senyal d’identificació del seu poble servidor. A les patilles, les  anomenen “peots” https://es.chabad.org/library/article_cdo/aid/3003569/jewish/Por-qu-algunos-judos-jasdicos-usan-las-peot-largas-tirabuzones.htm
Jo no crec que Crist portés “peots”. Crist parla de l’Esperit amb “paràboles” no parla de “lleis” com feia Moisès quan predicava les lleis de Jahveh. Per altre cantó, cal tenir present que Jesucrist no es deia Jesucrist ja que Crist és un mot grec i Jesús vivia a Galilea no pas a Grècia. També cal reflexionar sobre el fet que en l’Anunciació, l’àngel va demanar-li a Maria que al seu fill concebut per l’Esperit Sant li posés Emmanuel, no pas Jesús.

dimarts, 17 de desembre de 2019

Oratori "El Pessebre" de Pau Casals



Per Nadal, s'escau de programar audicions musicals al Palau de la Música Catalana.

Aquest any han programat l'oratori de Bach i l’oratori “El Messies” de Händel,




No sé si han programat l'oratori "El Pessebre" del català Pau Casals.



He pensat que seria "catalanejador" que s’instaurés la seva audició com una tradició nadalenca catalana a Barcelona.

Fer-ho al Palau de la Música Catalana seria un bon lloc. No obstant, també he pensat que podria fer-se en el Temple Expiatori de la Sagrada Família de Gaudí. Donaria un ressò internacional a la cultura en llengua  catalana i un referent  identitari de Catalunya al món.

El Pessebre, a  més a més de prestar-se a parlar del tema identitari religiós cristià, que és el que fa referència la celebració del Nadal, i les seves diverses interpretacions espiritualistes, zodiacalistes[1] amb afinitats amb determinades celebracions paganes i dogmàtiques que anteposen l’obediència a les lleis – interpretades sovint de forma adúltera, degenerada i hipòcrita per les autoritats eclesiàstiques oficials -  abans que el testimoni del pensament, sentiment i voluntat de  l’esperit que ens bateja a nivell personal i nacional, també es presta en el cas de Pau Casals a parlar del tema identitari català, l’exili, la República, - potser hauríem de parlar de la “República de l’Esperit en el cas cristià-, la situació política en el passat, en el present i en els ideals del futur que es vol construir. Un d’aquest ideals, la pau, relaciona parlament a la seu de la ONU seguint una tradició catalana que es remunta a l’Abat Oliba i la Pau i Treva.







Informació complementària

Pau Casals

Entrega de la medalla de la Pau a Pau Casals. Parlament a l’ONU  24 d’octubre de l’any 1971

La Pau




 Jordi Salat



[1] El criteri  de la fe del cristianisme zodiacalista pagà, relaciona, pel que fa al Pessebre, el ruc amb el Sol i el bou amb la Lluna. El llibre de la Divinitat  és  el Cosmos o Univers – el Pare Celestial- i la Natura o Mare Terra. El Pater i la Mater. La Tradició zodiacalista  es basa en el Nou Testament dels 12 apòstols, tants com mesos té l’any i tants com cases zodiacals hi ha en el cel. I, rebutja l’Antic Testament  ja que aquest  concepció de la Divinitat es diferent de la que comporta Jahveh i la seva Llei relacionada amb Moisès. Aquesta era la fe dels càtars o cristians  albigesos occitans i catalans. Podríem dir també, que era la fe dels nobles bel·lònides de la Corona dels regnes d’Aragó a diferència de la fe catòlica del cristianisme dogmàtic del reino de Castilla?

dilluns, 9 de desembre de 2019

Viatge a Dinamarca 5 (1) Els comtes i comtesses de Barcelona i Flandes. Carles d'Aragó, emperador d'Europa, Joana d'Aragó reina de Flandes






A partir de l’escut que vaig trobar a la catedral d’Aarhus (Dinamarca) he trobat un fil conductor que relaciona Flandes, Dinamarca, Noruega, Àustria i altres Estats europeus amb Catalunya, els comtes i comtesses de Barcelona i els regnes de la Corona d’Aragó, on s’hi parlava occità, basc i català ( castellà a partir del segle XV), per mitjà de personatges històrics, que detallo a continuació:

Isabel d’Aragó reina consort de Dinamarca amb Cristian II. 
Filla de Joana, la comtessa de Barcelona.

Joana, comtessa de Barcelona, filla de Ferran II dels regnes de la Corona d ’Aragó i Isabel I de Castilla. Reina de Flandes pel casament amb  Felip, el fill de l'emperador  d'"Europa", Maximilià d'Àustria.

Carles d’Aragó, el seu germà, nascut a Flandes, emperador d’”Europa” , Comte de Barcelona i hereu dels regnes de la Corona d’Aragó.

Molts segles abans,  també m’he trobat que Guifré I el “Bel·lós” (mal anomenat Pilós o Pelós),  comte bel·lònida i nom germànic que vol dir "Pau Victoriosa", "reinstaurador" del símbol dels quatre pals vermells sobre fons daurat,  ensenya identitària dels bel·lònides, Casal de Barcelona, Regne de La Provença, i dels regnes de la Corona d'Aragó, va casar-se amb Guinidilda, filla de la comtessa Judith de Flandes. 



Origen de l'escut del comtat de Barcelona. Claudi Lorenzale (1843-1844) Escola natzarenista. El natzarenisme relaciona artistas catalans amb Àustria i un ideal d’Europa.

Curiosament, mentre escric aquest capítol del meu llibre, veig a la premsa la notícia de que Jan Jambon, el president de Flandes ha vingut a Barcelona per a tenir una entrevista amb Quim Torra,  el president de la Generalitat de Catalunya.
La notícia llegida al diari El Punt Avui (14/IX/2019) diu el següent: “Catalunya i Flandes s’alien per un referèndum acordat”.





Sembla ser que el fil conductor que vaig començar a descabdellar a la catedral d’Aarhus, ve d’un cabdell molt antic, i que encara es va fent més gran.


En aquest capítol he de començar parlant de Carles d’Aragó, germà de la reina consort de Dinamarca, Isabel d’Aragó relacionats amb el Casal de Barcelona i els bel·lònides, i la Corona d’Aragó, el qual va ser l’emperador d’Europa – Sacre Imperi Romà-Germànic-, amb el nom de Carles V.


Escut Sacre Imperi Romà i Germànic

A les enciclopèdies espanyoles el presenten com a Carlos I de España. He llegit una informació que assegura que ell ho va demanar. No ho era; ho era dels “regnes” de la Corona d’Aragó als quals s’hi havia incorporat el reino de Castilla y León.(Aquests dos regnes tenen arrels occitanes. També les tenen els regnes de la Corona d’Aragó)





Fresc catedral Aarhus. Carles d’Aragó, emperador Carles V i el seu escut

Quan he vist el seu arbre familiar, posat a continuació, he observat que al final de tot hi havia un escut que podria ser el que vaig veure a la catedral d’Aarhus. Aquest escut correspondria al seu fill, Felipe II.







    
       
He anat fins els orígens, al fons de la qüestió, i he trobat que aquest escut està relacionat amb Joana de la Corona d’Aragó (1479-1555), comtessa de Barcelona, la capital de Catalunya.


Escut de Joana d’Aragó, comtessa del Casal  bel·lònida de Barcelona, reina de Flandes, arxiduquessa d’Àustria, reina de la Corona d’Aragó, reina de Castilla.


Després que el seu pare  Ferran II de la Corona d’Aragó, que era una confederació de regnes, nascut a Sos,[1] (Aragó) es casés amb Isabel de Castilla, incorporat el regne de Castilla  a la federació de regnes de la Corona d’Aragó, esdevingué reina Joan I de Castilla. 

Ferran II de la Corona d’Aragó, era conegut al regne de Castilla com a “el catalanote”, superlatiu  castellanitzat del mot  “catalanot” de llengua catalana, al qual se li va afegir “e”  per la castellanització del mot català. Es dedueix, doncs, que parlava la llengua catalana.


Escut del rei Ferran II de la Corona d’Aragó

Escut de Ferran II d’Aragó un cop incorporat el regne de Castilla a la seva Corona d’Aragó; i escut amb l’àguila del Sacre Imperi Romà Germànic relacionada amb el regne aragonès de Sicília i la família Hohenstaufen alemanya.

Observem que hi ha la creu que també es pot veure a la catedral d’Aarhus i que relaciono amb la creu d’Eneko Artiza, un noble del regne basc de Navarra, regne integrat a la Corona d’Aragó. 

Creu del fresc pintat a la catedral d’Aarhus. 

Creu del basc navarrès Eneko Aritza a la Corona d’Aragó



Jordi Salat
Continuarà.....

Viatge a Dinamarca 1








Jordi Salat



[1] El municipi aragonès de Sos, està a tres hores en cotxe del municipi català anomenat Soses; etimològicament està relacionat amb el català Os, com Os de Balaguer o Os de Civis. En català salat que posa article “s” en lloc de l’article “l” , es diria S’Os.

Viatge a Dinamarca 5(2) Casal de Barcelona,Europa:Reforma i Contrareforma. El factor "castiñol" i "castiñolicanista"



5/2
Cristianisme protestant i cristianisme catòlic. Reforma i Contrareforma religiosa del segle XVI i Reforma i Contrareforma democràtica del segle XX a Europa. El factor castiñol i el castiñolicanista.


A l’origen d’aquesta recerca hi he trobat l’emperador Maximilià d’Àustria (1459-1519) el qual tingué un secretari, E.C. Agrippa, que ensenyava la filosofia del català Ramon Llull, mestre de la Universitat occitana de Montpeller i fins i tot li va dedicar el seu llibre més important:

De Occulta Philosofia, De vanitatescientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii.




L’he vist editat en espanyol, amb el títol de  “ De ocuilta filosofia”. Lo de In Artem Breuem Raimundi Lulii , que fa referència al català de Mallorca, Ramon Llull, ho han posat. 

L’espanyolisme castellanista, que jo anomeno “castinyolisme”, en moltes ocasions, esborra per omissió els referents catalans i aragonesos de la  Història.

 I, si anem més als orígens, ens trobem que l’emperador Ot i el seu fill Ot II, tingueren de secretari o assessor a l’occitanocatalà, Gerbert d’Orlhac, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II (931-1003)




Els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, d’Europa, tingueren assessors culturals occitans i catalans. 

I, anys abans, ens trobem amb la filla de Judith de Flandes, la “comtessa” Guinidilda, [1]esposa de Guifré I el Bel·lós (mal anomenat Pelós o Pilós) de la nissaga dels bel·lònides; dels Comtes del Casal de Barcelona i dels diversos regnes de la Corona d'Aragó.


Aquest eren cristians però amb una concepció cristiana entesa de manera diferent a la que fa creure un determinat dogmatisme en determinats moments al llarg de la Història, poders europeus constituïts a l’Estat Vaticà i a l’Estat d’España (entre d’altres estats), els quals han originat “reformes” i “contrareformes”.

El fill de l’emperador Maximilià, Felip dit el Bell (1478-1506), es casa amb Joana d’Aragó (1479-1555), comtessa del Casal bel·lònida de Barcelona filla de Ferran II rei de la Corona d’Aragó i de Isabel reina de Castella, la  qual esdevé arxiduquessa d’Àustria i reina de Flandes




La seva filla, Isabel d’Aragó (1501-1526), noble bel·lònida del Casal de Barcelona, arxiduquessa d’Àustria, es casa amb Cristian II rei de Dinamarca, i esdevé reina de Dinamarca tal com hem exposat en el capítol anterior.[2] Amb la qual es relaciona l’escut del fresc de la catedral d’Aarhus segons el meu anterior escrit.

He llegit que van preguntar-li a Carles V quin era per a ell el més important dels seus títols, i va contestar que per a ell el més preuat era el de Comte del Casal de Barcelona.

Aquest títol, que és pròpiament bel·lònida, està entre els més valorats d’Europa, i jo  penso que  està relacionat amb el títol de rei de Jerusalem.

En el llibre “ Les dones en la nostra Història” de Ferran Soldevila, llegeixo quelcom sobre les dones de Catalunya que han estat casades amb reis i emperadors.

“ En aquests dies – ens diu Ferran Soldevila a la pàgina 21 del llibre esmentat -, que Etiòpia ha arribat a ocupar un lloc destacat entre els Estats africans, escau de recordar l’aventura que va estar a punt d’ocórrer a Joana d’Urgell. Llavors Etiòpia era un país inconegut: se n’explicaven les coses més fantàstiques. Una ambaixada del negus va arribar a la cort d’Alfons V el Magnànim i va proposar-li ,entre altres coses, un doble matrimoni. El d’una princesa etiòpica amb un germà d’Alfons V el Magnànim ,i el propi negus amb alguna dona de la família reial: la víctima elegida fou Joana d’Urgell”



Per quin motiu va escollir aquesta dona catalana el rei d’Etíopia?[3]
Perquè hi ha tantes dones occitanes i catalanes en la noblesa d’Europa

Els historiadors espanyolistes de parla castellana, els “castinyolistes”, presenten a la comtessa de Barcelona, i reina de Flandes, Joana d’Aragó  com a Juana I de Castilla, la Loca.

Boja de gelosia pel seu marit- ens diuen els historiadors espanyolistes castellanistes o “castinyols”-.

Però, jo no crec que estigués boja, sinó que era una dona amb una mentalitat diferent de la que imperava a Castilla

Jo penso que al reino de Castilla la van fer tancar a la presó per motius polítics i també religiosos. 

Qui ho va fer? Jo penso que un poder que es perllonga al llarg de la Història, des de fa segles, i que resulta complex de definir.


En aquells temps de controvèrsia entre cristians protestants i cristians catòlics, Joana d’Aragó, no era catòlica.

Per la banda de la Corona dels regnes d’Aragó i com a comtessa de Barcelona, tenia arrels occitanes. Això ens portaria a mentalitats de dones de la noblesa bel·lònida relacionades amb els cristians càtars i els occitans de Tolosa de Llenguadoc i a Carcassona. 
Potser tenia una mentalitat semblant a la que va tenir Elionor d’Aquitània[1], o la Dhuoda, un comtessa de Barcelona del segle IX també tancada i separada del seu marit.[2]

 Per altra banda, les enciclopèdies espanyolistes (“castinyoles”) quan la presenten, anteposen el títol de reina de Castilla  per a castellanitzar la seva història. 

Va ser el regne de Castilla el que es va incorporar al regne de la Corona d’Aragó amb el matrimoni dels seus pares Isabel del regne de  Castilla i Ferran II de la Corona d’Aragó, que era una confederació de regnes. 

Per tant, els títols més importants eren reina de la Corona d’Aragó i comtessa del Casal de Barcelona més no pas el de reino de Castilla.

Donat que l’escut que vaig veure a la catedral d’Aarhus, relacionat amb Isabel d’Aragó reina de Dinamarca i el seu germà Carles d’Aragó, emperador d’Europa i el seu fill Felipe II dit de España,  té elements  corresponents a la Corona d’Aragó i el Casal bel·lònida de Barcelona, i de la Isabel ja n’he parlat en el capítol anterior, ara parlaré dels dos personatges: 

Carles d’Aragó, emperador d’Europa (Sacre Imperi Romà Germànic)
 Felipe II dit d’España.

Els dos estan relacionats amb la “Reforma o regeneració” i la “Contrareforma” d’Europa.


Dues concepcions  del cristianisme en el sentit de tornar als orígens, -com van fer Francesc d’Assís-,  la Reforma protestant promoguda per Martí Luter, i la “Contrareforma”.


Monjo Martin Luter


Mapa Europa  cristianisme protestant

Felipe II, dit de España, parlava castellà o espanyol; ja no parlava flamenc ni les llengües dels seus avantpassats de la Corona d’Aragó. 

Va ser  protagonista de la “contrareforma catòlica enfront la reforma cristiana protestant”. 
Entre d’altres coses va organitzar una guerra contra Anglaterra per anar contra  els cristians espiritualistes protestants de Germania i a favor dels cristians dogmàtics  catòlics de Roma. Aquests rei de parla castellana o española, l’any 1588 va organitzar una gran flota, la denominada sarcàsticament  Armada Invencible, per a conquerir Anglaterra i destronar a la reina anglesa perquè era de fe cristiana no catòlica-vaticanista  per  imposar-hi el catolicisme.

Felip II del regne de Castella, dit d'España,  considerava la protestant  Elisabeth I d'Anglaterra i la considerava una heretge que, a més a més, donava suport a la revolta neerlandesa - Flandes- contra Espanya.

Felipe II i els catòlics vaticanistes van perdre la batalla. Déu no els va donar la victòria. 
Però ells no van canviar de fe. Als “contrareformistes” avui en diríem “ultracatólics”. 

Jo també els anomeno en el marc referencial històric espanyol amb els neologismes: 

“castiñolicanista” 
(propi de la mentalitat i el poder castellanista, espanyolista i catòlic vaticanista).


"castiñol” 
(de mentalitat i poder que  considera exclusivament espanyol, lo castellà- ho castellanitza tot en nom d’España, confonent castellanitat i espanyolitat en un sol referent i imposant lo castellano com a lo de todos; i la llengua castellana com a la llengua de tots; i ho fa en nom d’España)


Jordi Salat




[2] No confondre amb Isabel d’Aragó (1470-1498) filla de Ferran II d’Aragó i Isabel de Castilla que fou reina de Portugal. Isabel d’Aragó reina de Dinamarca es filla de la filla de Ferran II rei de la Corona d’Aragó i Isabel reina de Castilla: Joana d’Aragó.
[3] Les dones catalanes i la Història de Catalunya. Blog Vernacle https://vernaclistes.blogspot.com/2011/07/les-dones-catalanes-i-la-historia-de.html