THE VALUE OF VERNACULAR LANGUAGES. Languages of the spirit. Living languages. Languages of freedom.

 

Translated from the original written in the catalan language into English

"Then there appeared to them tongues as of fire, which distributed themselves and rested upon each of them. They were all filled with the Holy Spirit and began to speak in other tongues, just as the Spirit enabled them to express themselves" (Acts of the Apostles 2:1–4)

THE VALUE OF VERNACULAR LANGUAGES

Languages of the spirit. Living languages. Languages of freedom.

Vernacular languages always spring up anew and survive the imposition of imperial and colonialist languages forced upon them by adulterating and alienating powers that seek to destroy them.

Mural of the Monastery of Santa Maria de Montserrat and Black Virgin (Catalonia)

1965 SECOND VATICAN COUNCIL

—The Second Vatican Council and the revaluation of vernacular languages

The Second Vatican Council (1962–1965) was a fundamental event in the history of the Catholic Church, convened by Pope John XXIII and continued by Paul VI with the objective of updating the Church for the contemporary world (aggiornamento).

It brought together more than 2,000 bishops from around the world and approved 16 documents renewing liturgy, theology, and the relationship with modern society. The key aspect regarding vernacularism is found in the Constitution Sacrosanctum Concilium (December 4, 1963) on the liturgy: the Council declared that «the use of the Latin language is to be preserved», but «that the use of the mother tongue in the mass of the people is frequently of great advantage to the people and may be permitted more widely» (SC 36). This meant the end of the liturgical monopoly of Latin and the elevation of the natural or proper languages of each place as legitimate instruments of worship. Catalan, Basque, and Galician were heard in churches once again after decades of repression, especially in contexts such as Francoism.

1965 VERNACULARISM: A DANGER TO THE UNITY OF SPAIN

—Franco’s regime was deeply anti-vernacular because it attacked the languages and cultures rooted in its territories, imposing a linguistic and cultural uniformity based on Castilian as the sole official language of the State. This behavior responded to a centralist and Spanish nationalist vision that denied the historical plurality of the peninsula.

·       Letter from Spanish bishops to Paul VI (1964):

«This doctrine [concerning religious freedom and liturgical reform] constitutes an inadmissible break with tradition. We beg that it be withdrawn from the conciliar deliberation.»

·       Report by Military Bishop Alonso Muñoyerro:

«Spain has enjoyed Catholic unity since the 7th century, and we cannot permit this reform, which favors the use of dialects, to weaken our national essence.»

(Source: Episcopal report preserved in the Vatican Secret Archive, cited by historians of the Spanish Episcopal Conference)

—The Dictionary of the Royal Spanish Academy (DRAE) included a second definition to adulterate the meaning of the word and make it objectionable.

It was added: «Said of a slave: Born in the master’s house.» Adulterating the meaning of words was intended to provoke rejection of the term. Adulterating the meaning of words is a weapon of the vernacular counter-reformation that had been reopened with the Second Vatican Council. Did they succeed?

THE TRAP OF ADULTERATING THE DEFINITION OF WORDS

1974 Book by Joan Coromines

In Joan Coromines’ book Lleures i converses d'un filòleg (Leisures and Conversations of a Philologist), on pages 53 and 54 under the title ¿VERNÁCULO? (VERNACULAR?), the topic is addressed with comments on the use given to the word vernacular, and page 54 includes comments that justify the rejection of the term.

«It became fashionable very quickly, surely because it was more comfortable, less clear, and therefore less compromising than the Catalan language; it was used a lot and popularized by none other than Rovira i Virgili, and in the slight deviation of meaning that he inflicted upon it, the desire to escape the intolerable pressures to which we were then subject perhaps played a greater role than the scarce classical culture of this great journalist.»

«The purely Latin word vernaculus has a frankly pejorative, disparaging nuance, which modern languages borrowed when artificially taking it from Latin. By the grace or misfortune of Rovira i Virgili...»

In Catalonia, Rovira i Virgili and other authors of Noucentisme popularized the word «vernacle» (vernacular) as an expression of the proper and genuine language of Catalonia.

In my opinion, there is an important reason to value vernacular languages. It is a reason related to the essential teaching of Christianity, the one celebrated at Pentecost and which speaks to us of the coming of the Holy Spirit. According to this Christian teaching celebrated at Pentecost, the Holy Spirit infuses—like a kind of baptism—the gift of tongues to people. The Holy Spirit is represented by a dove, and this dove can be seen as an essential benchmark in Christian churches.

Examples:

Catalan Romanesque art. Pentecost. 12th-century mural painting by the Master of Osomort. Apse of the church of Sant Joan de Bellcaire de l’Empordà (Catalonia). Art Museum of Girona.

Vernaclist Flag[1]

Within this frame of reference, vernacular nations are more powerful than artificial states.

The vernacular flag incorporates the Catalan flag within this international framework formed by languages, cultures, and nations that share a naturalistic identification, values, an ideal, a spirituality, and a conception of reality.

Vernaclist Flag and Catalan Flag

Within this vernaclistic frame of reference, Romanesque art and its symbolism of the dove associated with the gift of tongues celebrated at Pentecost have an essential function. A function of regeneration, of return to origins without alienating adulterations.

In this line of thought, one must bear in mind the prediction written by Alexandre Deulofeu in one of his books on The Mathematics of History entitled Catalunya mare de la cultura europea (Catalonia, Mother of European Culture), to the effect that «from Catalonia this thought would spread throughout the world to constitute the Universal Confederation of Vernacular Nations».

Jordi Salat Orteu

josalort@hotmail.com

Book in Amazon catalan edition

https://vernaclistes.blogspot.com/

[1] Created by Jordi Salat Orteu and symbolically explained in the book “Vernaclística”.

 

Shakespeare and Llull can be considered vernacularists or vernaclerists.

 

Translate from catalan language by English with AI

SHAKESPEARE AND RAMON LLULL: VERNACULARISTS?

A Dialogue with AI

W. Shakespeare

Ramon Llull

Vernaclistic Flag/ Bandera Vernaclística 

I asked the AI:

—Can Shakespeare be considered a vernacularist?

It told me this:

—“Yes, you can consider him a vernacularist for three main reasons.

One of them is this:

—“A conscious choice of English: In the sixteenth century, many scholars and intellectuals regarded English as a ‘barbarous’, crude language, incapable of expressing complex ideas, and therefore preferred to write in Latin. Shakespeare chose English for all his works, demonstrating that the language of the people could attain the same level of artistic excellence and depth as the Greco-Latin classics.”

I then asked it this other question:

—Can this be compared with what Ramon Llull did with Catalan several centuries earlier?

It answered me:

—Yes, the comparison is entirely valid in substance, although Ramon Llull’s achievement was even more pioneering and revolutionary for his time.

Both authors share the same historical impact: they used their own language for fields in which Latin held an almost absolute monopoly, elevating the vernacular to the status of a language of culture.

There are differences in context and degree that make Llull’s case unique in Europe:

Similarities: The vernacularist impulse

Breaking the monopoly of Latin: Both Llull in the thirteenth century and Shakespeare in the sixteenth century chose not to confine themselves to Latin, demonstrating that Romance or Germanic languages could express the same intellectual or artistic complexity.

Creation and expansion of vocabulary: In order to discuss philosophy (Llull) or human passions and theatre (Shakespeare), neither language had sufficient vocabulary in everyday speech. Llull had to coin hundreds of Catalan words derived from Latin (such as demonstració, substància and intel·lecte); Shakespeare did the same in English.

Who are they?

W. Shakespeare

Ramon Llull

What is vernacularism or Vernaclerism?

Blog Vernacle

Book: Amazon "Vernaclística"  Catalan Edition

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

The "kriya yoga" and Vernacularism (In English. Translated from the Catalan language)

 

KRIYA YOGA AND VERNACULARISM

Here is the English translation of your  catalan text, formatted for clarity and readability:

I asked AI a question after reading a summary of this book: Autobiography of a Yogi, written by Paramahansa Yogananda and first published in 1946. It is one of the most influential and widely read spiritual books of the 20th century. This masterpiece of spiritual literature describes the author's extraordinary life and introduces Western (and Eastern) readers to the ancient science of Kriya Yoga and Vedic philosophy.

QUESTION TO THE A.I.

—Search and see if you can find any points of convergence between what Paramahansa Yogananda says and what Jordi Salat says about vernacularism.

ANSWER FROM THE A.I.

—Although Paramahansa Yogananda (1893–1952) writes from India's spiritual yoga tradition and Jordi Salat (1949) formulates his thought around vernacularism and the heterodox/spiritual Catalan tradition, there are fundamental points of convergence in their worldview.

Jordi Salat’s vernacularism is based on the revaluation of one's own spirit, native tradition (lo vernacle), connection with nature, and the transcendent dimension. Comparing Autobiography of a Yogi with vernacular philosophy reveals these main meeting points:

1. The Science of the Spirit and Modern Science (Quantum Physics)

• Jordi Salat: Defends vernacularism in harmony with spiritualism and modern physics (such as that of Max Planck or Werner Heisenberg), postulating that behind matter lies a conscious mind or spirit supporting everything.

• Yogananda: In Autobiography of a Yogi, he explains the miracles and phenomena of saints not as "magical methods," but as the application of higher scientific laws and the mastery of energy (prana or vibration).

• Both authors agree that science and metaphysics or spirituality are not in conflict, but rather converge into the same underlying reality.

2. One's "Own Genius" and the Spiritual Dimension of Culture

• Jordi Salat: Considers that every people or nation has its own "genius" or spiritual archetype, a cosmic memory linked to its land and roots.

• Yogananda: Although he preaches a universal truth, he places immense emphasis on respecting a people's spiritual roots and legacy. He claims India’s heritage (the Vedic tradition) not as a closed nationalist doctrine, but as this civilization's genuine and "vernacular" contribution to the common good of humanity.

3. Critique of Modern Materialism and Skepticism

• Jordi Salat: Rejects the emptiness of modern Western society, dominated by skepticism, uncritical materialism, and the neglect of life's sacred dimension.

• Yogananda: Journeying to the West in the 1920s, Yogananda diagnosed that the West had achieved excellent mastery over the material world but suffered from a profound spiritual hunger. His message proposed balancing Western efficiency with Eastern spiritual depth.

4. Primordial Unity or "Cosmic Harmony"

• Jordi Salat: Takes inspiration from thinkers like Ramon Llull or the tradition of cosmic harmony, seeking the living truth that manifests in the order of nature.

• Yogananda: The central pillar of Kriya Yoga and Yogananda's teachings is Self-Realization: the direct perception that the individual soul is part of the same Cosmic Consciousness that governs the universe.

Summary of Convergence

In essence, both thinkers—from different geographical and cultural contexts—agree that human beings cannot be reduced to matter or social mechanics. Both maintain that returning to truth (whether through one's own "vernacular" root or through yoga meditation) is the way to overcome the spiritual crisis of the modern world.

Note:

On page 159 of Paramahansa Yogananda's aforementioned book, there is a footnote that I quote verbatim and in its entirety, which mentions the dove and places it in its proper context: "The light of the body is the eye: if therefore thine eye be single, thy whole body shall be full of light" (Matthew 6:22). During deep meditation, the single eye or spiritual eye becomes internally visible at the center of the forehead. In the scriptures, the omniscient eye is referred to as the third eye, the Star of the East, the inner eye, the dove descending from heaven, the eye of Shiva, the intuitive eye, etc.

Vernacularism finds its most elemental symbolic reference in the dove representing the Holy Spirit, which carries the faculty of the gift of tongues.

Tongtues of Fire. Catalan Romanesque Art. Montserrat Monastery

The dove and the twelve tongues of fire

Tongues of Fire. Pentecost. Catalan Romanesque Art. 

Church of Sant Joan de Bellcaire d'Empordà. Girona Museum.

TO BE CONTINUED

KRIYA YOGA

Gandhi, yoga, thought, non-violence (peaceful testimony), politics, and India's independence, from Great Britain.

KRIYA IOGA

L. M. Xirinacs, yoga (Xirinacs practiced yoga), thought, non-violence (peaceful witness), politics, and the independence of Catalonia from "Spain."

Foreword: Father Josep Dalmau de Gallifa (founder of the Ecological Sanctuary of the Castle of Gallifa), dated December 10, 1974. First printing: February 26, 1975.

Shakespeare i Ramon Llull : Vernaclistes? Diàleg amb la I.A.

 

SHAKESPEARE I RAMON LLULL: VERNACLISTES?

Diàleg amb la I.A.

 

Li he preguntar a la I.A.

—Es pot considerar  Shakespeare vernacliste ?

M’ha dit això:

—«Si, el pots considerar vernacliste per tres raons principals.

Una d’elles és aquesta:

—«Elecció conscient de l'anglès: En el segle XVI, molts erudits i intel·lectuals consideraven que l'anglès era una llengua "bàrbara", tosca i incapaç d'expressar idees complexes, per la qual cosa preferien escriure en llatí. Shakespeare va optar per l'anglès per a tota la seva obra, demostrant que la llengua del poble podia assolir el mateix nivell d'art i profunditat que els clàssics grecollatins».

 

Li he fet aquesta altra  pregunta:

 

—Es pot comparar amb el que va fer Ramon Llull amb el català uns segles abans?

 

M’ha contestat això:

 

—Sí, la comparació és totalment encertada en la substància, tot i que el gest de Ramon Llull va ser encara més d'avantguarda i revolucionari per a la seva època.

Tots dos autors comparteixen el mateix impacte històric: utilitzar la seva llengua pròpia per a disciplines on el llatí tenia el monopoli absolut, elevant el vernacular a la categoria de llengua de cultura.

Hi ha diferències de context i de grau que fan que el cas de Llull sigui únic a Europa:

Similituds: L'impuls vernacliste

 Ruptura del monopoli del llatí: Tant Llull al segle XIII com Shakespeare al segle XVI van decidir no limitar-se al llatí, demostrant que les llengües romàniques o germàniques podien expressar la mateixa complexitat intel·lectual o artística.

 

Creació i eixamplament del lèxic: Per poder parlar de filosofia (Llull) o de passions humanes i teatre (Shakespeare), cap dels dos tenia prou eines en el vocabulari de carrer. Llull va haver d'inventar centenars de paraules en català derivades del llatí (com demostració, substància o intel·lecte); Shakespeare va fer el mateix en anglès.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

2026.10.4

Blog Vernacle

Llibre Vernaclistica  a Amazon 

 

Venaclisme i Feminisme

 VERNACLISME I FEMINISME

Diàleg amb la I.A.

 

—Fes-me un resum del llibre "Gender " de Ivan Illich i diga'm si hi ha un capítol que es diu "Vernacular Gender"

—Sí. De fet, "Vernacular Gender" és el títol del tercer capítol del llibre Gender (1982) d'Ivan Illich. A més, abans de la publicació definitiva del llibre, Illich havia fet circular un text independent amb aquest mateix títol.

Resum de Gender

Gender és una de les obres més originals i controvertides d'Illich. El seu objectiu no és defensar el feminisme ni atacar-lo, sinó qüestionar les categories modernes amb què entenem els sexes.

La tesi central és que les societats preindustrials vivien sota el que Illich anomena "règim de gènere vernacle", mentre que la societat industrial ha imposat un "règim de sexe econòmic".

Què és el "gènere vernacle"?

Per Illich, el terme "gender" no significa identitat de gènere en el sentit actual. Designa una estructura cultural en què homes i dones ocupen àmbits diferents però complementaris.

En moltes societats tradicionals:

• hi havia eines pròpies d'homes i de dones;
• tasques pròpies d'homes i de dones;
• espais, llenguatges i rituals diferenciats;
• una complementarietat asimètrica entre ambdós sexes.

Segons Illich, aquestes diferències no eren vistes com una desigualtat entre individus competidors, sinó com dues maneres diferents de participar en la comunitat.

La crítica a la modernitat

Amb el desenvolupament del capitalisme i de la societat industrial, aquestes diferències vernacles desapareixen.

Homes i dones passen a ser:

• individus intercanviables;
• treballadors del mercat;
• consumidors;
• unitats econòmiques comparables.

Això crea el que Illich anomena "economic sex" ("sexe econòmic"): la relació entre home i dona deixa de ser una complementarietat vernacla i es converteix en una competició dins del mercat laboral i institucional.

El concepte de vernacle

Aquest és un dels conceptes més importants d'Illich.

"Vernacle" designa allò que:

• neix localment;
• no és produït pel mercat;
• no depèn d'institucions professionals;
• forma part de la vida quotidiana de la comunitat.

Per això Illich parla també de:

• llengua vernacla,
• habitatge vernacle,
• economia vernacla,
• gènere vernacle.

La desaparició del vernacle és, per a ell, una de les conseqüències principals de la industrialització. 

El capítol "Vernacular Gender"

És probablement el nucli teòric del llibre.

Hi desenvolupa idees com:

• la diferència entre gènere vernacle i "rol sexual";
• la complementarietat entre home i dona en les societats tradicionals;
• la crítica a les interpretacions sociològiques modernes;
• la idea que el gènere vernacle és tan propi d'una cultura com la seva llengua vernacla.

Per a Illich, el gènere vernacle és una realitat cultural concreta, mentre que el "sex role" modern és una construcció abstracta pròpia de la societat industrial.

Relació amb el vernaclisme

Aquest llibre és especialment interessant per a tu perquè la noció illichiana de vernacle és una de les fonts més importants del pensament vernaclista contemporani.

Quan Illich defensa la llengua vernacla, l'habitar vernacle o el gènere vernacle, està afirmant una idea molt propera al principi vernaclista: que allò universal només es manifesta plenament a través de formes culturals arrelades, concretes i viscudes.

Això no significa que el vernaclisme hagi d'assumir totes les tesis d'Illich sobre les relacions entre homes i dones, però sí que el seu concepte de vernacular gender constitueix un dels intents més profunds de pensar la diferència cultural des de la categoria de "vernacle".

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa: Discurs de Mireia Juanola

 Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa:

 Discurs de Mireia Juanola 

Benvinguts a la Diada de les llengües, cultures i Nacions Vernacles

Abans de res, un agraïment a totes les persones que desinteressadament heu fet possible aquesta Diada i gràcies per haver-m’hi convidat.

La Diada de les Llengües, Cultures i Nacions Vernacles és una Diada d’exaltació a les nacions que provenen d’una realitat natural, aquelles que tenen les seves arrels i els seus orígens en el Genius Loci i és, per tant, una crida a la Pau i al respecte per les llengües, cultures i nacions que, com la nostra, volen ser destruïdes per estats adulteradors i imperialistes, que volen fer-les desaparèixer.

I és que les llengües, cultures i les nacions vernacles són aquelles que sorgeixen de manera natural en un lloc, en un territori concret, i que es desenvolupen gràcies a la transmissió dels seus parlants, generació rere generació. Són llengües genuïnes, les vertaderes, les que responen al Genius Loci (com deien els romans) i que són el gen, la gènesi (com deien els grecs) de tot allò que és veritable, l’essència més pura i l’esperit d’una gent i d’una cultura que van emergir en consonància i harmonia amb la terra i la naturalesa d’aquell lloc.

 La llengua catalana, la nostra, és la llengua natural, la genuïna i pròpia, la vernacla d’aquí, d’aquest lloc que ara és Catalunya, però que aviat s’escampà també per bona part de la Mediterrània i Occitània, pel que avui anomenem Països Catalan si més enllà, tot aportant coneixement i valors propis, i que configuraren el nucli essencial de l’Europa actual.

Avui dia, encara, són moltes les nacions vernacles existents que estan oprimides, colonitzades, sotmeses o soterrades per Estats d’arreu del món, on la llengua geni del lloc ha estat desterrada, i on els estats opressors intenten imposar un marc mental aliè per diluir la cultura autòctona, com per exemple a Euskadi, Occitània, Irlanda, Escòcia, Galícia, el Tibet, el Kurdistan i tantes altres...

Aquesta adulteració genera una dissonància entre allò natural que ens uneix a la terra pròpia, amb allò que ens expliquen de forma artificial pels mitjans de comunicació o a través d’altres relats inventats per destruir-les.

Des d’aquest punt de vista, el Dr. Trueta, en el seu llibre L’Esperit de Catalunya, ens explicava que Catalunya té un esperit propi, un esperit que neix amb la llengua autòctona i que s’escampa amb la història, la cultura i la nostra manera de ser per tot el món, i que ens aporta un ideal basat en els valors i el coneixement, i que cal que nosaltres recollim, com una herència pròpia que hem de cuidar, com un deure incontestable.

 El Santuari Ecològic del Castell de Gallifa és un lloc adient per a celebrar aquesta Diada.

Primerament perquè és l’herència de Mn Dalmau, un prohom catalanista que va vetllar per la espiritualitat de la nació catalana en temps molt difícils. Des d’aquí el nostre reconeixement.

I segonament,  perquè ecologisme i vernaclisme tenen molts punts en comú. D’aquests conceptes se’n desprèn, també l’ecologisme cultural que defensa que, per protegir la natura, cal també protegir la cultura pròpia de cada poble, ja que les tradicions, la manera de viure i els coneixements transmesos són l’essència que fan perdurar els llocs.

I d’aquí, també, l’ecologisme lingüístic, que diu que les llengües formen part d’un ecosistema cultural: i com en la biodiversitat natural, al món hi ha, també, diversitat lingüística, i quan una llengua desapareix es perd la cultura i el coneixement d’un poble, com quan mor una espècie animal.

I és en aquest context de l’ecolingüisme on apareix el vernaclisme, que, com ja us hem explicat, defensa l’ús de la llengua vernacla, la pròpia i genuïna, la que emergeix del propi lloc, del territori per generació espontània, i considera que la llengua va més enllà de ser un instrument per comunicar-se, sinó que és la manera com un poble pensa, entén el món i transmet la seva cultura, és l’esperit del poble, i que necessita tenir un lloc central en la seva vida social: a l’educació, a l’administració, als mitjans i a la cultura. Perquè la llengua genuïna és essencial per evitar processos de substitució lingüística i de dependència cultural que pretenen els Estats impositius i colonitzadors.

Defensar la llengua pròpia és també defensar la identitat, la cultura i la llibertat d’un poble. Tal com l’ecologisme protegeix la biodiversitat de la natura, el vernaclisme defensa la diversitat lingüística i cultural del món sencer.

Per això diem que: l’ecologisme és Vernaclisme i el Vernaclisme és ecologisme.

I aquest Santuari Ecològic de Gallifa és el lloc on enllaça el món mediambiental amb el món espiritual del Dr. Trueta i el seu llibre L’Esperit de Catalunya i que Mn Dalmau va saber transmetre a través de la seva filosofia i religió, basada en un catalanisme reivindicatiu, que ja advertia dels perills d’un Estat espanyol, castellà, mentider i adulterador, anorreador de la nostra cultura pròpia i autòctona, que des de fa segles intenta imposar un marc mental espanyol inventat i fals.

Així doncs, tot això que us hem explicat són les raons per les quals avui, primer diumenge després de l’Equinocci de Primavera, punt vernal i primigeni en el concepte temps, en l’espai del Santuari de l’Ecologisme de la Catalunya ancestral, redós de la espiritualitat catalana, ens trobem aquí per fer una crida a totes les persones de les nacions vernacles en general i en concret a la catalana, a identificar-nos vernaclísticament amb la nostra llengua autòctona, la nostra cultura i el nostre geni català, per alliberar-nos de l’adulteració imposada per les llengües forànies, alienes i alienadores i per exigir el reconeixement i el respecte que ens correspon per imperatiu natural!

Així sigui!

 I per finalitzar l’acte, abans d’hissar la bandera vernaclística, només dir-vos que:

 

Ser català és quelcom transcendent, un sentiment, una manera de pensar que et transporta i et transforma cap a un ideal positiu, comú; un ideal que busca l’assossec i la comprensió, i la Pau, a partir del respecte i l’harmonia amb la natura, amb nosaltres mateixos i amb els altres;

un ideal espiritual i conceptual, simbòlic, que ens lliga als nostres ancestres i als nostres avantpassats, que estaven vinclats a la terra i els seus elements.

 

Els catalans hem estat, som i serem un poble natural, genuí, vernacle que porta al seu ADN els quatre elements de la vida aferrats a les quatre barres de la seva bandera, en forma de terra, aigua, foc i aire.

 

Terra, perquè la nostra cultura emergeix de la pròpia terra, centrada en l’astronomia, l’agricultura i la gastronomia que ha esdevingut un referent mundial.

 

Aigua, perquè la nostra cultura va escampar-se per la Mediterrània, aportant comerç, seguretat i Pau, a través del Consolat de Mar

 

Foc, perquè el foc ens agermana com a poble de parla catalana cada nit de Sant Joan, per recordar els nostres ancestres i el nostre passat natural i cosmològic, i

 

Aire:  perquè la catalanitat sempre ha estat lligada a l’espiritualitat i a la saviesa, començant per Gerbert d’Orlhac conegut com a Papa Silvestre II, que ja al segle X escampà la matemàtica, la ciència, l’astronomia i la filosofia en tota la cristiandat, passant per Ramon Llull, filòsof, Arnau de Vilanova, metge i teòleg, l’esmentat Dr. Trueta o el propi Antoni Gaudí, amb la seva arquitectura natural, plena de valors i simbolismes.

 

Però no vull acabar l’acte sense llegir l’últim paràgraf del llibre del Dr. Trueta:

 

“... Observadors superficials podran dir  -i ho han fet-  que aquesta vegada  el problema dels catalans ha estat liquidat per sempre sota la pressió d’un regim totalitari. Ja es convenceran del seu error. Fa anys, dos observadors anglosaxons  [...] quedaren impressionats per la vitalitat i caràcter individual d’un poble  sobre la veritable existència de la qual no tenien notícies prèvies [...]. El primer d’aquests, Havellock Ellis, escriví el 1908: 

“Els catalans són una gent robusta i vigorosa que, des de l’antigor, s’han plantat sòlidament a cavall de la part oriental dels Pirineus [...] la seva indomable energia els ha capacitat  per conservar  un alt grau d’independència". 

I anys més tard, Waldo Frank digué dels catalans: Són un poble subtil i graciós. El seu secret de supervivència es manifesta en les dones, delicades filles d’Eva, potser les més boniques d’Europa, acolorides com les hortes a l’abril i amb els ulls amarats de crepuscle. No tenen la permanència de les coses eternes sinó de l’evanescència que retorna. La flor que fou Grècia ha estat llançada sobre una costa d’Espanya i ha florit de nou. 

La seva vida no resisteix: retorna.  França dominà els catalans: ells retornaren. Aragó se serví d’ells cruelment en la guerra: ells tornaren. Castella els ofega i vexa: ells estan tornant.

Perquè són com la Primavera, l’evanescent Primavera que sempre torna...”

  

Visca la vernaclística, visca Catalunya lliure i visca els catalans!

Diada Vernaclista al Santuari Ecològic del  Castell de Gallifa 1

Jordi Salat

josalort@hotmail.com