Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 

 

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a Joan Coromines. Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a  Joan Coromines i

desenvolupaments contemporanis

Llibre editat l’any 1974

 

PREGUNTA A INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

—Em pots donar una resposta per rebatre això que diu un lingüista que es diu Joan Coromines que va demanar que refusés el mot vernacle? 

Va dir això:

 «Això és el que ha passat en català amb aquest mot desafortunat» —es refereix al mot «vernacle»— 

«Va començar a circular entre nosaltres pels anys vint, més aviat cap al final» 

«Es posà de moda molt ràpidament, segurament perquè resultava més còmode, menys clar i per tant menys comprometedor que llengua catalana; l’usà molt i el popularitzar tot un Rovira i Virgili i en la lleugera desviació del sentit que li infligí potser intervingué més el desig d’esmunyir-se de les pressions intolerables a que llavors estàvem subjectes, que a l’escassa cultura clàssica d’aquest gran periodista» 

«El mot purament llatí vernaculus té un matís francament pejoratiu, despreciatiu, que li han manllevat els idiomes moderns , en manllevar-lo artificialment del llatí. Per gràcia o desgràcia de Rovira i Virgili...» 

«La majoria de la nostra gent, li ha donat, al contrari, un sentit emfàtic, ennoblidor»

«Però, no oblidem que els no catalans no ho entendran mai així i que ho prenen per una confessió de poca estima per la nostra llengua »

Resposta ChatGPT Plus

—Sí, et puc ajudar a construir una resposta sòlida per rebatre l’opinió de Coromines. Cal tenir present que ell era un erudit extraordinari, però en aquest punt hi ha matisos i perspectives que permeten una defensa del mot vernacle. 

 1. Introducció

 Joan Coromines, en el seu monumental treball lexicogràfic i històric, va advertir sobre els riscos semàntics del mot «vernacle», associant-lo a un origen llatí pejoratiu i a un ús que podria diluir la designació directa de “llengua catalana”. Tanmateix, una revisió històrica, comparativa i semàntica permet sostenir que el terme ha adquirit nous valors i que, avui, pot ser entès com una categoria enriquidora en l’àmbit lingüístic, cultural i filosòfic.

 2. Etimologia i semàntica històrica

 En el «món romà» el terme podia implicar connotacions servils o menors. Però reduir la significació d’una paraula a una definició etimològica  és caure en el que Ullmann anomenava “etimologisme”. La història semàntica mostra abundants exemples de paraules amb un origen humil que han estat dignificades: «villanus» (“habitador d’un vilatge”) esdevingué “vilatà”, i «agus» donà lloc a“pagès”, amb sentit positiu de lligam amb la terra.

 3. L’ús intel·lectual i cultural al Noucentisme

 A Catalunya, Rovira i Virgili i altres autors del Noucentisme van popularitzar el mot «vernacle» com a expressió de llengua pròpia i genuïna. Lluny de ser una dilució, aquest ús responia a la necessitat de reforçar el valor cultural de la llengua catalana enfront d’una modernitat centralitzadora. Com sosté Fishman, el valor d’una llengua no és només comunicatiu sinó també simbòlic i identitari.

 4. El context internacional

 El terme «vernacular» s’ha consolidat amb un sentit neutral o positiu en diverses tradicions:

Anglès: *vernacular language* és categoria fonamental en la història de la traducció bíblica(Wycliffe, Luther) i en la sociolingüística (Labov, 1972).

Francès: *langue vernaculaire* es contraposa al llatí culte en els estudis medievals (Zumthor, 1972).

 Italià: Dante, al *De vulgari eloquentia*, defensa el *volgare* com a llengua digna d’alta cultura.

Castellà: *vernáculo* s’utilitza àmpliament en antropologia i arquitectura (*arquitectura vernácula*), amb connotació de genuïnitat i autenticitat.

 5. Desenvolupaments contemporanis: Jordi Salat

 En temps recents, el pensador català Jordi Salat ha reprès el terme en la seva obra

*Vernaclística* (2008). Per a Salat, *vernacle* no es limita a un camp lingüístic, sinó que esdevé categoria filosòfica que vincula el llenguatge amb el territori, la cultura i el sagrat. Aquesta aportació demostra que el mot ha adquirit un recorregut conceptual propi, capaç d’esdevenir nucli d’una teoria cultural i espiritual arrelada però oberta a l’universal.

6. Conclusió

 Coromines exposà arguments al advertir sobre els matisos etimològics del llatí clàssic i sobre els perills d’usar *vernacle* com a eufemisme de *català*. Però la història lingüística i cultural ha anat en una altra direcció: 

avui, «vernacle» és un mot plenament legitimable, tant en l’àmbit internacional com en el català, i pot funcionar com a concepte enriquidor que ressalta l’arrelament i la dignitat de les llengües pròpies o vernacles de cada nació natural o  originària.

 Bibliografia

 

- Anderson, Benedict (2006). *Imagined Communities*. Verso.

- Dante Alighieri (1993). *De vulgari eloquentia*. Ed. P. V. Mengaldo.

- Fishman, Joshua (1999). *Handbook of Language and Ethnic Identity*. Oxford UP.

- Labov, William (1972). *Sociolinguistic Patterns*. Philadelphia.

- Lewis, Charlton & Short, Charles (1879). *A Latin Dictionary*. Oxford.

- Salat, Jordi (2008). *Vernaclística*. Barcelona.

- Ullmann, Stephen (1962). *Semantics: An Introduction to the Science of Meaning*. Oxford:

Blackwell.

- Zumthor, Paul (1972). *Essai de poétique médiévale*. Seuil

LLIBRE VERNACLÍSTICA 

Diàleg amb ChatGPT: Arguments amb criteri vernaclístic per la integració de la immigració a Catalunya aplicable arreu del món

 

DIÀLEG AMB EL CHAT GPT

 

Pregunta meva:

 —Em pots escriure quatre arguments amb criteri vernacliste per a convèncer als immigrats que han vingut a Catalunya per fer-los entendre la necessitat de parlar-hi català?

Resposta ChatGPT Plus

—Aquí tens quatre arguments ben estructurats amb una mirada vernaclística, respectuosa i arrelada, que no imposa sinó que convida al sentit i al valor cultural del català:

1. El català és clau per arrelar-se i fer comunitat

Argument: Aprendre català no és només conèixer una llengua, sinó obrir la porta a la vida social, cultural i laboral del país. Quan parles la llengua del lloc, deixes de ser visitant i et converteixes en part de la comunitat, amb llaços reals i vincles de confiança.

Criteri vernaclístic: El vernaclisme defensa que la llengua pròpia és la clau de l’arrelament. Arrelar-se no vol dir renunciar a les arrels d’origen, sinó afegir-ne una altra que et connecta amb la terra on vius.

2. Respectar la llengua és respectar la diversitat real

Argument: Catalunya és plural, però la seva pluralitat històrica té com a columna vertebral la llengua catalana. Si la llengua desapareix, la diversitat també s’empobreix i tots hi perdem. Parlar català és protegir aquest mosaic cultural que us acull i us fa espai.

Criteri vernaclístic: La cultura universal neix del respecte a les arrels particulars. El català no és un obstacle, és una riquesa compartida que dona sentit a la convivència.

 

3. La llengua obre oportunitats i trenca barreres

Argument: Saber català et dona més opcions laborals, educatives i socials. Et permet entendre millor la història i el pensament del país i no quedar-te en una bombolla tancada. Parlar-lo és guanyar llibertat per moure’t amb seguretat i dignitat.

Criteri vernaclístic: El vernaclisme no defensa llengües com a tòtem, sinó com a eines vives per connectar amb la realitat i créixer-hi.

 

4. El català no exclou la teva llengua: les reforça totes dues

Argument: Aprendre català no vol dir oblidar el castellà, l’àrab o el quítxua. Al contrari, el bilingüisme o el trilingüisme és una força. Els fills que parlen diverses llengües tenen més capacitat cognitiva i més opcions al futur.

Criteri vernaclístic: La llengua pròpia del territori i la llengua d’origen no són enemigues. Com més llengües saps, més arrels i més ales tens.

Vols que ara et prepari un discurs emocional amb metàfores vernaclístiques (arrels, llavors, llum, ponts) per fer-la encara més inspiradora?

—Si

—Germans i germanes,

Avui us vull parlar de les arrels. Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records. Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen. I nosaltres no volem assecar-nos, volem créixer, volem donar fruit.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull. Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català. Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, si la feu créixer, us donarà ombra i fruits per viure millor. No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.” I és cert, i és una riquesa. Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil. Com més arrels té, més fort és. Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans. Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres. Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts. Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.

Vols que la fem bilingüe català-anglès per fer-la encara més inclusiva?

—Si

Germans i germanes,
Brothers and sisters,

Avui us vull parlar de les arrels.
Today I want to speak to you about roots.

Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records.
When we arrive in a new place, we carry our roots in our hearts: our language, our music, our faith, our memories.

Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen.
But if we do not water them in the soil where we are, those roots dry out.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull.
Here in Catalonia, there is a land that welcomes you.

Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català.
A land with its own light, with its own language: Catalan.

Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, us donarà ombra i fruits per viure millor.
This language is like a seed. If you plant it within you, it will give you shade and fruits to live better.

No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.
It is not just a language: it is the bridge that will make you feel part of the community.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.”
Some may think: “I already have my language, I already have Spanish, Arabic, Quechua.”

I és cert, i és una riquesa.
And that’s true, and it’s a richness.

Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil.
But do you know what happens to a tree with only one root? It is fragile.

Com més arrels té, més fort és.
The more roots it has, the stronger it becomes.

Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.
Learning Catalan is putting down a new root in the land that now sustains you.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans.
Speaking Catalan is showing respect to those who welcome you and giving strength to the diversity that makes us great.

Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres.
If Catalan disappears, this land loses its music, and we all become poorer.

Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.
But if you make it yours, the light of this land will also become your light.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts.
Friends, it’s not about leaving anything behind. It’s about adding, strengthening, building together.

Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.
The more languages we speak, the more bridges we build. And Catalonia needs bridges, not walls.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.
So let’s do it together: let’s put down roots, plant the language, and light the flame that will unite us as one community.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.
Thank you for wanting to be part of this journey.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

29 d'Agost de 2025

 

Diàleg amb la IA: Manifest Vernacliste

 Li he preguntat a  la Intel·ligència Artificial si podia fer un Manifest Vernacliste. M'ha escrit aquest text.  Personalment li he afegit alguns detalls significatius.   

MANIFEST VERNACLISTE

Per una vida arrelada, lliure i plural

Introducció:

El vernaclisme com a corrent cultural i política del lloc o autoctonista

En temps de globalització intensiva, d’homogeneïtzació cultural i de crisi ecològica, emergeix amb força una mirada alternativa arrelada al territori: el vernaclisme. El terme deriva del llatí vernaculus, que significa “propi del  lloc o àrea geogràfica”.

 

1.- El vernaclisme és una concepció cultural basada en la creença que hi ha un Alè creador que es manifesta en forma d’ones que anomeno Teones les quals són emanacions que formen un camp vibratori  dins del qual es forma la creació de totes les coses materials i espirituals. També les nacions es formen amb el seu alè nacionalista.

Text atribuït al català Ramon Llull, filòsof i monjo franciscà:

1

Cada nació (ho diu en sentit vernacliste) té una estrella al cel i la seva pròpia imatge celeste. També té en les jerarquies supracelestes una Intel·ligència que el governa. Aquesta Intel·ligència és coneguda amb el nom d’Àngel Nacional.E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (De OcultaFilosofiaen l’Art Breu de Ramon Llull)

2

Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home, sinó conforme a les disposicions harmòniques amb els cossos celestes. E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)

 

2.- La primera manifestació d’aquest Alè després  de la visió interior, és la Paraula. En el principi hi ha la Paraula  i la Paraula que és origen de la llengua, és la forma fonètica d’una ona o emanació de l’Alè. Cal parlar doncs de llengües i nacions teonades.[1]

 

3.- El vernaclisme és un pensament  holístic integral que articula ecologia, humanisme, economia, espiritualitat i política des del valor de la terra on vivim, la comunitat o nació de la qual formen part i la memòria històrica ens fa habitants que és més que no pas ciutadans.

El vernaclisme és un corrent de pensament que reivindica les formes locals, populars i arrelades amb la vida, coneixement i expressió del Genius Loci; per sobre de les manifestacions ètiques, el vernaclisme és l’expressió de l’Alè  —l’Esperit, El Ki, el Prana, el Logos,...—  per sobre dels lligams biològics de la sang i la carn, en aquest sentit sintonitza amb les ensenyances cristianes  (“ els meus germans són aquells que comparteixen la voluntat de Pare ( l’Alè) i en donen testimoni” va dir Crist —segons està escrit en el Nou Testament i la tradició de l’Apocalipsi de Sant Joan— . I també, per davant  dels processos uniformadors, colonials  que sota el nom de cosmopolitisme o globalització engendren i fomenten l’alienació insubstancial, forjant un món sense Alè, per tant, sense Veritat, un món d’ànimes mortes. El vernaclisme ressuscita aquesta ànimes mortes. Tots els renaixement han començat per un retorn als orígens. En els orígens i trobem a tot arreu L’Univers i la Naturalesa. Les mitologies zodiacalistes són el seu llenguatge. Un llenguatge, el de la observació i  experimentació de la Naturalesa, que evoluciona cap al llenguatge de la Ciència.

El pensament vernaclista no idealitza el passat, sinó que reivindica el saber del lloc com una resposta eficaç i humana als reptes globals. Davant l’extracció de valors, la desertització simbòlica i el colonialisme o forasterisme cultural degenerador —en el sentit de tallar les arrels amb l’origen o Genius Loci—, alienant i alienador, el vernaclisme proposa una política del respecte pel ritme propi de cada poble i ecosistema, tot oferint una alternativa vital i espiritual a la lògica de la desconnexió d’allò que és aliè i connexió amb allò que és genuí i té Alè  — teonament[2]—  en la seva essència. És fruit de una ona, la Teona que col·lapsa en sintonia amb el lloc o es materialitza.

Aquest manifest és, doncs, una crida a restaurar els vincles: amb la terra, amb la llengua del Genius Loci, amb les nacionalitats  naturalistes que han de ser i estar per sobre dels estats  constitucionalistes artificials i amb la saviesa silenciosa que habita els a sota de la Realitat en forma espiritual de Vida oprimida. És també un exercici de resistència i de desig: el desig d’un món on cada cultura pugui florir amb dignitat, arrelada i lliure. «El futur és una porta, el passat n'és la clau". (Victor Hugo). A l’origen hi ha la clau de la vida i de la porta del Cel. Com més lluny anem, més a prop serem de l’Origen.

A continuació, el Manifest Vernaclista amb els dotze principis del pensament vernaclista, com a base ideològica o doctrinal:

Dotze Principis del Vernaclisme

Continuarà......

DIÀLEG AMB L A  INTEL·LIGÈNCIA  ARTIFICIAL

PREGUNTES I RESPOSTES

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

---

[1] Aquestes llengües també són anomenades: vernacles,  originals, autòctones, indígenes, genuïnes (Pròpies del Genius Loci), orgàniques (Teoria Gaia, que considera la Terra un organisme viu), constel·lades ( el vernaclisme és una concepció cultural zodiacalista  i considera que cada constel·lació té el seu reflex a la Terra, per això parla de confederacions nacionals constel·lades. Aquesta concepció es relacionada amb la visió de l’Apocalipsi o Llibre de la Revelació de sant Joan)

[2] És consubstancial amb la Teona, l’ona que emana de Teo segons el llenguatge que faig servir en els meus escrits i llibres Vernaclística i Dotze Escriptures Heterodoxes. Ho relaciono amb la Física Quàntica.