Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalana. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de febrer del 2021

Adulteracions: La Guitarra Catalana




La guitarra catalana o la guitarra espanyola? 

L'adulteració de la Història comença amb la substitució de noms propis originals per noms aliens colonials

He visitat la secció de guitarres del Museu de la Música de Barcelona que es troba a l’edifici de l’Auditori. 

A més de preguntar-me quan li posaran un nom propi que l'identifiqui amb  la catalanitat i li posin el nom algun dels grans musics catalans, com s'ha fet a altres auditoris de Catalunya, i si es quedarà així, l'Auditori, sense definició identitària catalana malgrat estar escrit en català, com a passat amb altres temes com el camp de fútbol del F. C. Barcelona,  el "Camp Nou", i fer-me la mateixa reflexió sobre els noms dels teatres i cinemes de Barcelona, m’he fixat en un escrit que diu el següent: «J. Tinctoris. atribueix l'origen de la guitarra als catalans»

He cercat a Viquipèdia : Johannes Tinctoris ( 1435-1511) va ser un compositor flamenc, de Flandes, i un teòric de la música del Renaixement.

 Els seus escrits van influenciar a compositors i d'altres teòrics de la música renaixentistes. Com la majoria dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic, i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat. 

 Sempre trobem que es fa referència a aquest instrument musical de la guitarra clàssica, es fa presentant i anomenant-la “guitarra espanyola”. 

Ara resulta que és un instrument musical   presentat arreu del món com a guitarra espanyola,  segons aquest estudiós de Flandes, en realitat seria d’origen català. Una altra cosa que s’han apropiat els espanyols que s’identifiquen amb la llengua castellana!

Penso també que si els espanyols que van anar a sotmetre els flamencs de Flandes amb Los Tercios de Flandes haguessin guanyat la batalla i els haguessin fet súbdits espanyols ens trobaríem a les enciclopèdies espanyoles que Hergé, el creador del Tintín, també seria espanyol. I, si Argentina no s'hagués independitzat d'España, Jorge Luis Borges, seria considerat un escriptor espanyol i el tango seria un ball español. I si Mèxic no s'hagués independitzat d'España Cantinflas seria considerat español.

Les identificacions polítiques no sempre coincideixen amb les identitats genuïnes naturals (vernacles). En nom d'España s'han adulterat moltes identitats genuïnes naturals o vernacles. Aquest adulteració comporta una classe de Maldad.

Vivim dins una gran closca mental feta a base de falsificacions, tergiversacions, mentides i adulteracions. 

Les adulteracions són moltes i de diversa índole. La Realitat ha estat alterada de forma malèvola.  I, què es pot fer? Fer ús de la Raó 

De què serveix aquesta actitud  de fer ús de la Raó quan els malèfics fan ús de la Força?  I, un cop aconseguida la Victòria amb l’ús de la Força, constitueixen un marc legal lleis injustes i malèvoles que imposen als dominats? 

I no solsament s'apropien de un instrument com és la guitarra, també de les cançons. Una de les cançons de guitarra que més m’agraden i que forma part de la meva selecció personal és una que es coneix amb el nom castellà de “Romance Anónimo” . En algunes gravacions que he trobar a internet, en concret al YouTube , fins i tot el presenten com a “Spanish Romance” 

Moltes vegades, quan una cosa es presenta com a “anònima” en la cultura espanyola de llengua castellana és per amagar que el seu autor va ser català . 

Aquesta composició musical era catalana? 

A mi em sembla que encaixa amb les característiques de la tradició musical catalana. I, si a més, resulta que la guitarra és un instrument musical d’origen català, doncs la resposta és, sí. 

És, probablement, la cançó per a guitarra més interpretada de tota la història de la música, i per guitarristes de totes les èpoques i de tots els països el món. Potser hauríem d'anomenar-la "La Romança Anònima Catalana". 

Escoltem-la   Romanço Anònim 

Trobem informació a diversos llocs i diverses enciclopèdies 

Informació a Viquipèdia  Guitarra 

A mitjans del segle XIV apareix esmentada a la cort del Príncep Joan d'Aragó, nascut a Perpinyà el 1350. Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular.

 No diuen, però, que la guitarra és un instrument originari català; potser seria més correcte dir relacionat amb els regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels amb Occitània i el món dels trobadors.

L'espanyolisme castellanista ho amaga o tergiversa; unes vegades per esborrar la identitat catalana, altres vegades per apropiar-s'ho i donar a creure a l'opinió que són fruit de la cultura de llengua castellana ( "espanyola" en diuen ells) quan en realitat són fruit de la cultura de llengua catalana. I, cal entendre la catalanitat,  dins el marc  referencial cultural dels regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels occitanes relacionades amb la noble dinastia dels bel·lònides.

 

Jordi Salat

Escrit fet l'any 2011, fa 10 anys. Revisat i ampliat el 2021

Llibre DOTZE

BookTràiler Llibre DOTZE


Apèndix:

En el mateix sentit podria parlar del català Antoni Soler, presentat a les  com a "el español" Antonio Soler. Un olotí monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat,  compositor excepcional d'obres per a  guitarra.

 Sonata en Sol Major del monjo català  Antoni Soler

Interpretació a piano

Sonata Nº 84 en Re Major del monjo català Antoni Soler


Al youtube no he trobat cap guitarrista que l'interpreti. Això també és significatiu. 
Segons un amic meu, que és psicòleg, això és degut a que entre els catalans no es valoren els artistes propis, per desconeixement, per enveja o per autoodi, en aquest cas,  a vegades, degut al complex d'inferioritat que, en part ,és degut a la propaganda del poder que domina Catalunya i els diversos regnes de la Corona d'Aragó i  que ha engendrat una  mentalitat subordinada, dins un  marc referencial que falseja la veritable Realitat i fa creure allò que no és de Veritat i ho imposa amb lleis qiue no són de la Justícia, sinó de la Conveniència del dominador adulterista.

També és significatiu que artistes considerats espanyols l'interpretin i se l'hagin fet seu...

Afortunadament, hi ha, i n'hi ha molts, catalans que que no s'han deixat acomplexar i són fidels a la cultura catalana:

Tinc un disc de música de guitarra del monjo Antoni Soler que he escoltat moltes vegades al llarg de la meva vida. És un dels meus músics preferits.

També, vull afegir-hi, que quan vaig estudiar guitarra, tocava la cançó Llàgrima del valencià Francesc Tàrrega, un altre músic de guitarra que està entre els meus preferits.


  
Avui tot cercant a google he trobat aquest disc que desconeixia. No és interpretat amb guitarra és interpretat amb piano.

Disc de música del Pare Antoni Soler


La pianista barcelonina Sira Hernández, gran improvisadora i coneixedora d’autors com Mompou i Scarlatti, il·lumina dotze sonates del Pare Antoni Soler, transcrites pel musicòleg Joaquim Nin i Castellanos. Un gran treball per conèixer un compositor del Barroc tardà i el primer Classicisme.



dimarts, 16 d’octubre del 2007

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom


La Catalunya adulterada: 
Posar la "i" entre cognom i co-cognom
és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 
Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

dimarts, 20 de març del 2007

La Catalunya adulterada: El Rellotge Català i altres referents censurats


La Catalunya adulterada
El Rellotge català



L'Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya. 

He anat a veure la façana de l'Ajuntament de Barcelona i no l'hi he vist. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d'haver vist l'original rellotge, s'haurien assabentat de l´existència de la cultura catalana. Una imatge identitària val més que mil paraules. Són milions els turistes que visiten Barcelona sense assabentar-se que són a Catalunya. 

Només cal mirar les imatges de les postals que hi ha als quioscos de la Rambla, lloc turístic per excel·lència, per adonar-se'n. A les postals se'ls hi ha tret fins i tot l'escut de Barcelona amb els  quatre pals catalans, cosa que no s'havia fet ni en temps de la dictadura de Franco. Ja no ens cal censura espanyola, hem renunciat a donar imatge de catalanitat. 

A algunes postals fins i tot hi podem veure que hi posa "España" i no hi posa "Catalunya". 
A les etiquetes dels productes fets a fàbriques que són a polígons industrials de Catalunya, hi posa el nom de la ciutat però no hi posa cap referència a que aquesta ciutat, com pot ser Barcelona, pertany a Catalunya. Només hi posen España. 

Entre els recordatoris turístics que es comercialitzen a Catalunya, especialment a Barcelona i altres llocs com són museus i monestirs, es poden trobar toros i nines amb vestit flamenc andalús que han estat utilitzats per espanyolejar però no hi trobem castellers ni nines amb el vestit de pubilla i hereu que són representatius de la cultura catalana. 
Renunciar als senyals d'identitat vernacla és com enterrar-se en vida. 

El rellotge de l'Ajuntament de Barcelona, la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català. 

És un altre símbol català al que hem renunciat a donar-ne testimoni. Per què renunciem als nostre senyals d'identitat i els símbols i mites propis?

Quina mena de complex autodestructiu estem patint? Som víctimes d'una campanya desvernaclitzadora que vol dominar a la humanitat sota una realitat identitària falsa, tergiversada i buida de contingut?

Hi ha un pacte de govern- em pregunto tot sovint, quan veig determinats fets i actituds de molts polítics catalans - pel qual el poder hispano-castellà de Madrid renuncia a la censura, a canvi de que el poder català o catalanista de Barcelona renunciï a la catalanitat?

Per què no s'explica en els programes escolars, la diferència que hi ha entre cultura vernacla o autòctona i cultura colonial i la funció que les llengües en aquest procés? Per què es parla de cultura, nació i llengua majoritària o minoritària i no de cultura, nació i llengua sense l'esperit del lloc i amb l'esperit del lloc? Què se n'ha fet del Genius Loci?

Està clar que la llengua vernacla dels Països Catalans és la llengua catalana i que aquesta té els seus senyals i símbols propis que han de ser presents en el seu espai geogràfic natural. 

Déu - llegim a la Bíblia-, va distribuir els pobles per la Terra, cadascún segons la seva llengua i costums. Així, doncs, perquè no hem de posar la llengua i simbologia catalana al seu lloc?

Qui i perquè s'oposa a aquest ordenament i mentalitat política i  cultural? 

Cal recordar novament aquelles quatre columnes simbòliques que el 1919 va construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona  i van ser enderrocades el 1928 pel dictador espanyolista Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol català. 

A mi em sembla que s'haurien de restituir aquelles quatre columnes, i fer-ho amb el sentit original i no amb un sentit adulterat com el que s'ha fet, ja que no eren per a fer un monument als patriotes catalns de tots els temps sinó per a representar un ideal seguit pels catalans de tots els temps. I, això, que està relacionat amb els bel·lònides i la seva concepció zodiacalista del cristianisme no s'explica.

També em sembla que cal restituir el rellotge català. Em sembla que cal restituir els símbols propis o vernacles de cada lloc per a restituir un equilibri que ha estat alterat de forma perjudicial per a les persones que volen viure-hi i realitzar-hi com cal fer-ho per a realitzar un pla ideal que alguns no dubten en qualificar de diví ja que forma part de la formació del món. Quina forma ha de tenir el mapa nacionalista de les nacions, cultures i llengües naturals? 

Els símbols són el pont o la porta entre el món físic i el món espiritual. Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols de la seva pròpia identitat autòctona o vernacla. 

Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. 
Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

Per què no el pot tenir Barcelona? Barcelona, la ciutat de Gaudí, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans. Per què s’ha tret el referent de l’escut de Catalunya a les postals turístiques de Barcelona? Per censurar tots els símbols i referències a la identificació catalana. 

El Rellotge Català podria ser un d'aquests símbols. És un d'aquests símbols que cal restituir. Pel que fa referència als immigrats o nouvinguts, jo crec que aquests símbols facilitarien la seva integració. Integrar-se vol dir formar part de la totalitat per mitjà de la particularitat natural que li correspon. 

Els símbols catalans ajudarien a tenir percepció de la veritable realitat; ajudaria a fer-los perceptible que són a l'espai de la catalanitat i no a l'espai de l'espanyolitat. 

La catalanitat és un espai cultural animat per un esperit infinit que necessita llibertat per a fer-se realitat; l'espanyolitat és un espai polític que té unes lleis i constitucions que condicionen la llibertat a l'obediència. 
 Recordo ara aquella vella ensenyança cristiana: la paraula vivifica, la llei mata. Quan els catalans parlem, ens trobem tot sovint davant el mur d'alguna llei espanyola. I, alguns catalans fins i tot han acabat tancats a presons espanyoles per parlar, i dir les paraules pensades.

Els símbols faciliten la integració en una identitat. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols, és una qüestió de ser, una qüestió espiritual. És, des del punt de vista de la funció cultural, una manera d'integrar-se en la realitat. 

El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional de la cultura catalana, - al que jo anomeno el rellotge català-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present a tots els seus municipis, especialment en els llocs oficials com són els Ajuntaments i les esglésies. http://www.comunicaciodigital.com/rellotge_catala/# 

El Rellotge Català, s'hauria de posar al Palau de la Generalitat, a l' Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana Catalunya en Miniatura, a les esglésies parroquials, a les estacions d'autobusos i trens, ... 

No l'he vist, però, ni al Monestir de Poblet, ni en el Monestir de Santes Creus, ni el Monestir de Ripoll, ni el Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes... 

També hauria de ser a l'estadi del F. C. Barcelona, un estadi, per cert que també hauria de tenir un nom propi català i que encara està sense nom - li continuem dient Camp Nou, en català però no porta cap nom català.  

Un club que és, i vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, hauria de tenir el rellotge català a l'estadi. 

També ho hauria de tenir TV3 la Televisió de Catalunya. 

Crec que s'hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya. La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural. 
El rellotge que medeix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat. Seguiran l'exemple de l'Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?

Seguiran altres mossèn de Catalunya l'exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona, que sí ha posat a la torre del campanar de l'església parroquial el rellotge català?

Posaran aquest rellotge que símbol de la cultura vernacla a les altres parròquies de Catalunya, donat que l'església catòlica genuïnament cristiana, més que no pas dogmàticament vaticanista, sempre ha mostrat predilecció per les llengües i els símbols vernacles per allò del "do de llengües", ensenyança essencial del cristianisme que celebren per la Pentacosta?

 ¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudo-modernitat d'un disseny "light", indefinit i sense sentit, com ho van fer fet els responsables de la mascota olímpica en els JJOO'92, dita "cobi" - un nom sense significat -, i del canvi de l'escut municipal de Barcelona del que en van treure els quatre pals bel·lònides i la creu dels templers i de Sant Jordi?

 M'agradaria menjar-me els dotze gatims de raïm de la propera nit de cap d'any, escoltant les campanades d'un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts. 

Només conec dos llocs a tot Catalunya on es pugui veure el rellotge català que marca les hores amb el sistema dels quarts, aquest llocs són: L'Ajuntament de Cardedeu i la parròquia de Sant Josep de Badalona. 
 Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

El catalans també tenim un rellotge propi. Per què no hem d'exhibir el rellotge català els catalans?

La qüestió és: S'ha d'exhibir el rellotge català com a senyal d'identitat en els Països Catalans? 

Si la resposta és afirmativa... Perquè no ho fem?

Aquest Cap d'any 2020... 
Transmetrà TV3 les campanades de Cap d'Any davant d'un rellotge que marqui les hores amb el sistema horari català? 

Des del 2000, que jo sàpiga no n'hi ha cap més.....
Som al 2020... 
Des del 2000 fins al 2020 han passat 20 anys
Durant quants anys hauré de publicar aquest escrit fins que es faci  realitat la identificació digna sense adulteració d'un referent catal`pa relacionat amb el rellotge i la mesura del temps?

La Catalunya adulterada no es  regenera, i es continua adulterant. 

I també passa amb qüestions de la llengua en les que a l' adulteració i degeneració dels mots, se les presenta com a evolució!  Han trobat la paraula per enganyar-nos. 

En parlaré altre vegada per Sant Jordi, abans dia del Patró de Catalunya, ara Dia del Llibre i la Rosa. 

I el 16 d'Octubre  dia del catalanoccità Sant Galderic, Patró dels  Pagesos catalans,  ara substituït per Sant Isidro, el sant de Madrid.

Avui he rebut publicitat de dues cooperatives catalanes que es diuen Cooperativa de Sant Isidre, una m'ofereix oli i l'altra fruita i vi. 

He preguntat perquè porteu un nom d'un sant de Madrid que no veieu que és espanyolització això? 

Una no m'ha contestat res. L'altra m'ha dit "nosaltres ja ho tenim en català, li diem Sant Isidre, no li diem San Isidro".

La descatalanització de Catalunya continua....
Ara la promouen fins i tot alguns catalans que sense ser espanyolistes,  fins i tot són independentistes,  ho fan sense adonar-se'n, perquè  ells mateixos ja han sigut i estan descatalanitzats

Ens cal des-adulterar-nos...

Jordi Salat 

Revisat l'any 2004 
Revisat 2011 
Tornat a revisar el 2021
josalort@hotmail.com