dissabte, 16 d’octubre de 2021

El Pere i l'Hèlia (2) Un altre món

 Benvolguts lectors,

si us plau endinsar-vos en el món de la Fantasia que ens ajuda a conèixer la Realitat, a trobar-hi un sentit i a entendre-hi un significat, us convido a a llegir el llibre El Pere i l'Hèlia que publico per capítols a la revista La Tortuga Avui de Caldes de Montbui.

El Pere i l'Hèlia Capitol 2 "Un altre món" pàgina 17,18 i 19

El Pere i l'Hèlia Capítol 1 "La Fada Farella i la muntanya d'El Farell" pàgina 17


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes




dijous, 14 d’octubre de 2021

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2) Fia-Faia, Cal Salat i Sant Galderic

 

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2)

Monument a la Fia-Faia, les cases anomenades Cal Salat i  la font de sant Galderic


 




Monument a la Fia Faia a Sant Julià de Cerdanyola. Foto. Jordi Salat

  Quan arribo al poble de Sant Julià de Cerdanyola[1], m’agrada veure que encara existeix la casa on jo anava de colònies  situada al costat de l’església. Recordo la pica d’aigua freda on ens rentaven la cara cada matí, el menjador amb el balcó que donava a la plaça on hi havia un arbre gran i també la sala on anàvem a veure cinema, quasi sempre, pel·lícules dels còmics americans d’Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts  popularment com a “El  gras i el Prim”. Em vénen molts records al cap, fets que van passar ara fa molt de temps, més cinquanta anys, de manera que es converteixen en records del present. També m’agrada tornar a beure l’aigua de la Font del Castell on anàvem d’excursió, i veure que encara hi ha aquella taula envoltada amb seients que tenen forma de bolet on ens menjàvem el berenar. Darrera la font hi ha la carretereta que porta fins al santuari d’El Falgars on actualment hi ha una hostatgeria. Allí, en aquells boscos, vaig trobar-hi una flor de neu que encara guardo entre les pàgines d’un llibre de l’escola, crec que és en el llibre de literatura, posat en un prestatge de la llibreria de fusta del meu despatx. Pujant per la carretereta, es troba un camp pla a mà dreta amb una excel·lent vista de la muntanya del Pedraforca a la llunyania.

Observo que a l’entrada del poble hi ha un monument que fa referència la Fia-Faia una tradició cultural típicament pirinenca de característiques zodiacalistes relacionada amb el solstici d’hivern i les celebracions de Nadal que es fan el 24 de desembre. M’agrada veure aquest monument ja que m’identifico amb aquestes tradicions zodiacalistes, com n’és el cas de les que es relacionen amb els solsticis, que en el fons són un denominador comú en les cultures vernacles d’arreu del món.  I, en concret de les autòctones del Pirineu com són la basca, occitana, aragonesa i catalana; podria dir de les cultures naturals dels regnes de la Corona d’Aragó.

L’any 2010, la festa de la Fia-Faia fou declarada Festa Patrimonial d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya juntament amb les Falles d’estiu, solstici d’estiu, que coincideix amb les Festes de Sant Joan,  en d’altres pobles del Pirineu.

 Mentre la miro em ve una pregunta al cap: quins són els monuments que hi ha a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, que facin referència a la tradició cultural catalana? N’hi ha algun a l’entrada de Barcelona per autopista, port de mar, estació de tren o aeroport? Només me’n un al cap que és les quatre columnes de la Universitat de Bellaterra de l’artista valencià Andreu Alfaro.  A la muntanya de Montjuïc n’hi ha dedicat a la  Sardana, la dansa nacional catalana. Però resulta curiós que aquest dos referents no es vegin en les postals turístiques de l a ciutat de Barcelona. Ni tampoc el monument que Josep Maria  Subirachs va fer a la muntanya de Montserrat dedicat a l’Escala de l’enteniment de Ramon Llull. Penso que a Barcelona hi hauria d’haver més monuments amb referència a la identitat nacional catalana.

Em pregunto què vol dir Fia-Faia? Agafo el meu telèfon mòbil i cerco informació a Google.

La Fia-Faia és una torxa de faies, que són branques  de fusta primes i seques.

Infereixo que, etimològicament, el mot fia  podria ser una iodització o ieisme de filla ja que he escoltat moltes vegades que les persones que parlen amb iodització es refereix a la seva filla dient-li “la meva fia”  i el mot faia  podria ser una iodització o ieisme de falla

Què és la iodització o ieisme? La iodització o ieisme és un tret històricament propi de dialectes del català que consisteix en l'articulació com a i en lloc ll (elle).

Aquest fenomen, que s’observa a molts llocs del Pirineu, té una extensió prou considerable. En llengua occitana per exemple és la forma dominant en la variant provençal. També es troba aquesta mateixa iodització en moltes varietats lingüístiques la Llombardia i la Toscana, al nord del estat actualment conegut com a Itàlia, on per cert, hi trobem la presència de la cultura d’Occitània, tal i com encara es pot veure a l’escut de Pisa[2] que té la bandera occitana com a referent identitari.

Cal tenir en compte que en català antic en els municipis de Sant Julià de Cerdanyola, Guardiola de Berguedà, Bagà i altres de la zona, no empraven el so que avui garfíem amb “ll (elle)”  sinó el so d'origen que sona a l'actual “i”.

Probablement també per influència de l’occità. Així, doncs Fia Faia,  sense iodització, seria el mateix que Filla Falla.  Aquesta és la deducció que en faig. És la meva hipòtesi. No sé si és certa, però li he trobat un sentit. I, si una cosa té un sentit, vol dir que se li ha trobat un significat. Això la fa interessant. Tot allò que té un sentit en el fons té quelcom de veritat. Té algun sentit anomenat a la torxa com a la Filla del Foc? Jo penso que sí.

Si observem el ritual  de la Fia Faia podem inferir que sí, que pot tenir un sentit. En un sentit religiós, fa referència als fills del foc de l’Esperit i en aquest sentit, cal tenir present la tradició cristiana de les llengües de foc  en les esglésies romàniques del Pirineu.

A l’art romànic de les esglésies del Pirineu i arreu d’Europa, posa llengües de foc al damunt dels caps dels Apòstols de Crist, fent referència al do de llengües que infon l’Esperit Sant i el cercle daurat al voltant del cap  faria referència al Sol. És doncs una tradició cristiana que es pot relacionar amb  la Tradició Johanita i la Tradició de Sant Pau, la del llibre de la Revelació de Sant Joan ( Apocalipsi en grec), la que seguien els cristians albigesos o càtars. La que diu que Déu és el Pare Celestial propi dels evangelis del Nou Testament i la que diu que Jahveh no és Déu, i no s’identifica amb la Tradició Jahvehita de l’Antic Testament.

Fetes aquests reflexions, em pregunto si el iodisme lingüístic de Fia Faia pot tenir alguna relació amb el nom Fai, tot pensa ten el santuari de Sant Miquel del Fai, on hi havia el culte a una verge negra, que es troba a prop de Caldes de Montbui ,o  com jo crec que es deia originalment, Montbohí. És el mot Fai el masculí de Faia? Fai sense iodització s’escriu Fall. Es diria el Fall i la Falla.

La festa  de la Fia Faia, o sense iodització, consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la nit de Nadal, dia dels solstici d’hivern. Aquesta nit hi ha una tradició típica dels pobles del Pirineu que consistia en anar a veure l’Estel Catarí de la qual parlo en el meu llibre Dotze Escriptures Heterodoxes.[3] Abans d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. Aquest moment s'acompanya pel següent cant: Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia. Sense iodització Paia, s’escriu Palla. La festa, d'arrels precristianes, és un ritual relacionat amb el  solstici d’hivern.

M’adono que en el fons de les reflexions que m’estic fent hi ha hi ha un costumari que encaixa en el marc referencial zodiacalista del qual parlo en el meu esmenat llibre quan parlo del pensament vernaclístic i del cristianisme hel·lenista i de Tradició Johanita.

Les faies són fetes amb una herba anomenada  Cephalaria leucantha, a la qual s'atribueixen certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans.

A prop del monument  dedicat a la Fia Faia vaig veure un mapa amb la distribució de les cases del poble i els seus. Dues d’elles porten el nom Salat que és el nom del meu cognom Salat.

 



Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb el meu Salat, el qual, està relacionat amb Occitània. Allà hi trobem el riu Salat[4]  afluent del riu Garona, que dóna nom a diversos municipis occitans com és el cas de Saliás deth Salat[5]

 


 Potser hauríem de escriure-ho S’Alat i resultaria ser un altre topònim salat com abans he comentat amb el cas de la verge de Nostra Senyora Les Poses? El cas és que si busquem en heràldica el nom Salas ens trobem que a l’escut hi ha una ala; infereixo que a Salat també. No obstant, a mi  em sembla que Salat, també podria derivar del basc, Salatu, que vol dir “revelar, delatar o donar a conèixer” ja que es pot relacionar el basc amb l’iber, i l’iber amb el camita. I amb la cultura camita, la cultura zodiacalista de la  mitologia de Bel i Astarteh. Què en sabem dels noms originals?

Mentre miro el mapa amb les cases de Sant Julià de Cerdanyola que es diuen Cal Salat i Salat Nou, m’adono que hi ha una font dedicada a Sant Galderic, un sant nascut a Occitània. Em vénen novament records de temps passats que ara es fan presents. Ara fa uns quants anys, vaig promoure la restitució del culte a l’occità Sant Galderic que havia sigut substituït als municipis de Catalunya  com a patró dels pagesos, pel culte a l’espanyol San Isidro, un sant nascut a Madrid.

 

Continuarà...

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE EscripturesHeterodoxes


 

 

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (1) Mare de Déu de les Esposes o bé Nostra Senyora de Les Poses?

 

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (1)

Ermita de la Mare de Déu de les Esposes o de Nostra Senyora de les Poses?

 

Aquesta setmana he anat a visitar el poble de Sant Julià de Cerdanyola actualment a la comarca del Berguedà,  un poble al qual havia anat de colònies d’estiu quan tenia  uns deu anys, d’això fa més de cinquanta anys.  Al poble s’hi arriba pujant per  la carretera que surt de Guardiola de Berguedà. En el trajecte, al costat  de la carretera, es troba una  ermita. El nom d’aquesta ermita és Mare de Déu de les Esposes.

Li comento a la meva dona, que venia amb mi en el cotxe: “No sabia que les “esposes “ teníeu una verge específica.   Tu saps si els marits també en tenim una?”  La meva dona que coneix la meva manera de pensar  sobre aquesta temàtica religiosa, em contesta: “ Esposes és una mot català? En català no es diu “muller”  o “dona”? I, trobo que té raó,  doncs, el mot “esposes” no és un mot català. Què vol dir doncs “esposes” Per altre banda, la denominació original, i això ho explico també amb més detall  en el meu esmentat llibre,  en català, quan es parlava genuïnament i no pas de forma adulterada,  a les verges, especialment a les verges negres, se les anomenava “Nostra Senyora” i no pas “Mare de Déu”. Dit això, vaig pensar en el significat de “esposes”. Què volia dir?

Algunes persones que han llegit el meu llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes m’han mostrat la seva sorpresa sobre el fet que escrigui S’Aragossa i no pas Saragossa. M’han comentat  que han trobat encertades les argumentacions  amb les que ho justifico tot basant-me en la utilització del l’article es i sa propi de l’anomenat català salat en molts dels topònims  catalans en lloc de l’article el o la.

Tal és el cas de l’Escala que s’hauria de dir “La Cala” (Es Cala). Una altra seria Escaldes d’Andorra, que hauria de ser “Les Caldes” (Es Caldes). En el meu llibre faig una relació més llarga de topònims salats.

Sempre cerco en el significat dels mots algun referent que tingui quelcom a veure amb la orografia,  ja sigui de les muntanyes sigui de les valls, la geografia del lloc. Mentre observava la forma de les muntanyes del voltants i la panoràmica del paisatge, em va venir al cap un topònim que existeix a un altre indret de les muntanyes del Pirineu. Es tracta del Pic de Posets. Aquest és el nom del segon pic més alt del Pirineu. Miro a google i llegeixo que la seva descripció fa referència a una “prominència”  al vell mig del massís. A l’explicació oficial es diu que el nom pot fer referència a uns pous que hi ha a un poble de les rodalies. A mi no em sembla creïble l’explicació dels pous. Trobo més coherent la de la prominència orogràfica. Hi ha alguna prominència(elevació d’alguna cosa que hi ha a la vora) a l’orografia de “Nostra Senyora de Es Poses”? ( poso el nom que jo trobo més adient i genuí que no pas Santa Maria de les Esposes). I sí, efectivament, hi ha una prominència just al costat de l’ermita.




Emita de “Nostra Senyora de les Poses” a la dreta i una de les prominències al costat. Foto feta des de Guardiola de Berguedà

 

A aquesta prominència rocosa, el grup que érem a la Casa de Colònies o convivències a Sant Julià de Cerdanyola hi aïnàvem d’excursió a buscar petxines fòssils incrustades a la roca. Ens deien que hi havia petxines perquè en temps antics aquestes muntanyes havien estat sota el mar. A sota de l’ermita també hi anàvem ja que hi hi ha un salt d’aigua molt bonic que es diu Les Nou Fonts.

Ermita de Nostra Senyora de les Poses des de la que es veuen dues prominències muntanyoses en la panoràmica que mira cap a Guardiola de Berguedà

 

Les informacions oficials ens parlen d’aquesta dient que era un santuari i el situen a tres quilòmetres de la carretera que va de Guardiola de Berguedà a Sant  Julià de Cerdanyola. La desdripció que en fan  és la següent: Santa Maria de les Esposes ( no li diuen Nostra Senyora) és una església d'una sola nau, orientada cap a llevant. Està coberta, de dins amb volta de canó i amb arcs torals i, per fora, està protegida amb un teulat -de teules àrabs- a doble vessant i té la porta adovellada. La dovella és una peça trapezoïdal feta servir en la construcció d’arcs i voltes que, en ser més estreta d'un costat que de l'altre, fa funció de falca i distribueix les forces dels murs que hi ha a sobre dels arcs. De la seva història ens diuen que l’obra correspon al  segle XIX, concretament l'any  1858. Es pot incloure, junt amb moltes altres esglésies d'aquesta comarca, dins el corrent del neoclàssic tardà i rural. Es considera una construcció sense cap interès artístic. És un important centre de devoció a Guardiola i a tot el terme municipal de Sant Julià de Cerdanyola.

Aquestes explicacions oficials no expliquen perquè van posar-li el nom de Santa Maria de les Esposes, ni tampoc si ja existia  un culte anterior al segle XIX. A mi em sorprèn que un culte tant important a la comarca tingui el seu origen en el segle XIX i no tingui antecedents medievals.

Cercant a google descobreixo que hi ha un altre lloc que es troba bastant a prop en la mateixa àrea geogràfica de la serralada de Cadí-Moixeró que també es diu Les Esposes on hi ha un refugi de muntanya el Refugi el Serrat de les Esposes.[1] I, al Pirineu, a un lloc relacionat amb Occitània, la muntanya d'Els Posets.


Continuarà....

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com


Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

Llibre a Amazon Llibre DOTZE EscripturesHeterodoxes

 



 



diumenge, 10 d’octubre de 2021

Observacions Significatives: referents identitaris i esport

 Observacions Significatives


Sense comentaris.
Una imatge val més que mil paraules.


USAP DE PERPINYA (Catalunya. France)
Porten l'Estelada
Més que un club.


F.C. BARCELONA ( Catalunya. España)
No porten l'Estelada
Més que un club?



Jordi Salat
josalort@hotmail.com




El Pere i l'Hèlia Capítol 1

 El Pere i l'Hèlia


Benvolguts lectors,

si us plau endinsar-vos en el món de la Fantasia que ens ajuda a conèixer la Realitat, a trobar-hi un sentit i a entendre-hi un significat, us convido a a llegir el llibre El Pere i l'Hèlia que publico per capítols a la revista La Tortuga Avui de Caldes de Montbui.

Capitol 1 "La Fada Farella, la fada de la muntanya d'El Farell"





Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

Jordi Salat. Promotor Cultural

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Sardenya i Catalunya i la voluntat democràtica de sobirania dins d'Europa

 Sardenya i Catalunya 

dues nacions dins d'Europa

La imatge del president Puigdemont a Sardenya confirma, al meu entendre, el què exposo en el meu llibre DOTZE sobre la identificació de les nacions naturals o vernacles d'Europa i el lideratge que podria tenir Catalunya 



Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes



Més notícies


Rebutjo el nomenclàtor que parla de "nacions minoritzades" per considerar-lo tendenciós
En el meu llibre en dic "nacions vernacles, autòctones o naturals" identifico la nació amb el ser qualitatiu de l'Esperit Universal no amb la magnitud quantitativa que les identifica com a petites.La grandesa d'una nació està en el seu seu ser qualitatiu, l'Esperit Universal que la vivifica no pas en el seu ser quantitatiu i dins d'aquest marc referencial vernaclístic Sardenya i Catalunya són  dues Grans Nacions d'Europa






dilluns, 20 de setembre de 2021

Llibre DOTZE "Escriptures Heterodoxes"

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes

En aquest llibre fet amb dotze escriptures distribuïdes en quatre parts: foc, aire, aigua i terra, exposo amb el nom de vernaclisme, la meva manera de veure el món. 

Ho faig dins un marc referencial català que encaixa amb les mitologies de totes les cultures del món que es basen en el Zodiacalisme, la Naturalesa, l'Alè creador i la seva filiació amb l'Humanisme i els nacionalismes vernaclistes que, com el català, occità, basc, escocès, irlandès, i d'altres a Europa i a tots els Continents, són els autòctons originals de cada territori sovint sotmesos a l'adulterisme cultural i l'anorreament sota el poder i les lleis dels Estats imperialistes alienats i alienadors que els volen genocidar. 

En aquest marc referencial, cal identificar una concepció cultural representada en les Mitologies Zodiacalistes i cal discernir dues tradicions: La Tradició Jahvehita relacionada amb l'Antic Testament bíblic i la Tradició Johanita relacionada amb el Nou Testament bíblic. 

Dins d'aquest marc referencial, Occitània, Catalunya, els regnes de la Corona d'Aragó i les seves llengües territorials - autòctones o vernacles -, hi tenen un protagonisme que relaciono amb la Tradició  Johanita. També Gerbert d'Orlhac, Ramon Llull, Jaume I, Antoni Gaudí. 

Ens cal tornar al l'origen per a construir el futur i el camí original és el de les llengües vernacles- autòctones o territorials- no és el de les llengües imperials alienadores. 

Als territoris catalans, la llengua que porta a l'origen és la llengua catalana. 

Als territoris catalans, parlant en català es pot arribar fins a l'Infinit. Parlant en espanyol,  no és pot anar més enllà de "la Constitución Española"? Ho dic pensant en el que va passar amb el referèndum fet a Catalunya l'1 d'Octubre de 2017 el qual va ser considerat il·legal. Un fet històric que també cal analitzar dins el marc referencial  de les dues Tradicions: La Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita.

Alguna cosa de les que dic en aquestes escriptures heterodoxes té quelcom a veure amb alguna cosa que també es diu en el llibre "Història espiritual de les Espanyes. Les dues tradicions" de mossèn Carles Cardó Sanjoan ( Valls 1884-Barcelona 1958)

"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.

"La màxima activitat de la cultura Occidental tingué a Catalunya i Occitània, que donaren  a la cultura universal l'art romànic, i les primeres figures del nou cicle científic i filosòfic"

Extret del llibre " La pau al món per la matemàtica de la Història" d'Alexandre Deulofeu

Et convido a llegir-lo  

Subratlla en el llibre allò que et faci sentir identificat i fes el teu puzle personal amb les "escriptures heterodoxes" que em plau compatir amb tu, benvolgut lector que has sentit ganes de llegir-les.

Booktràiler

Llibre "DOTZE Escriptures Heterodoxes"