Tot un manifest en favor de les cultures naturals o zodiacalistes i la concepció d'un ideal universal.
Europa serà vernaclista o no serà
Jordi Salat
La independència de Catalunya respecte del "Estado Español" és una necessitat històrica per tal d' aconseguir l'objectiu de la pau mundial amb la confederació internacional de les nacions genuïnes, les naturals o vernacles. Tard o d'hora farem d'aquest Ideal, "l'égregor" identitari del moviment polític a escala catalana i internacional.
Jordi Salat
Entrevista a Jordi Salat 25 de desembre de 2013 feta per Daniel Solano Bello
En
un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el
respecte per les cultures naturals de cada lloc, les originals o
vernacles, que han de ser el marc referencial de integració de la diversitat en
un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat, la genuïnitat.
Només,
des de dins del marc original es pot anar cap al Infinit.
Ser
universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del “Genius
Loci”.
Hem
volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de
Jordi Salat.
Autor
del llibre Les quatre columnes catalanes
i Vernaclística, tot un
manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i
el seu sentit universal.
- Quines són les llengües que anomenem vernacles?
- Són les llengües de la terra,
naturals i pròpies de cada lloc, les llengües del la “pensa”( allò que és el contingut del
pensament), i de la creativitat. Son l'expressió del genius
loci o saviesa del lloc. Les llengües vives.
- No és un concepte massa conegut...
- Una vegada un professor d'universitat em va advertir que això de les llengües
vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat pel
franquisme de manera despectiva. Per tant, hi ha tota un generació d'acadèmics
que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme.
- Es un terme proscrit.
- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el
llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que
fins-i-tot el principal representant de l'escolàstica, Sant Tomàs d'Aquino,
autor de la 'Summa Theològica', pensava en una llengüa vernacle i llegia
diverses llengües vernacles. Aquest senyor va recollir tot el saber del moment
en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí.
Però aquests sabers, els va transcriure d'altres llengües, que són les llengües
originals i creatives.
- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua de pensament...
- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de
creació. El que va fer l'imperi romà és transcriure els coneixements de les
llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva era la llengüa de
la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de
l'Edat Mitjana i el renaixement, l'han repetit molts imperis, entre ells
l'espanyol.
- En quina llengua pensava Sant Tomàs d'Aquino?
- Hi ha indicis per pensar que ho va fer en català. Aquino és una població del
Laci que al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, va pertanyer al Regne de
Sicília. Aquest sant, va passar part de la seva vida en territoris de domini de
la corona catalana. En aquells moments a Aquino no es parlava llatí. Per tant,
la seva llengüa vernacle no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de
família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb
els Urgell catalans. Una dada interessant és que l'antic escut d'armes dels
Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d'aquest
personatge hagin estat manipulats, com tants d'altres de la nostra història.
Aquest senyor podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats.
- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües
vernacles?
- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de
primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les
seves llengües vernacles. El català n'és una d'elles. Han volgut fer creure a
l'academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de
l'estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona
categoria.
- Llavors la llengua castellana no és vernacle?
- La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a
Castella, però quan s'exporta a l'exterior, perd el 'genius loci', perd la
creativitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat
vincula la llengua a la riquesa del lloc.
- El vernaclisme és només un tema de llengües?
- No. L'obra d'Oteiza o d'Antoni Tàpies, per exemple, son fruit de cultures
vernacles. El seu treball va ser pensat en llengüa vernacle i respon a
l'energia d'un lloc determinat, a un 'genius loci' concret.
- L'enemic del vernaclisme seria l'imperialisme?
- El que passa és que l'imperialisme acaba negant les cultures i les nacions
vernacles perquè, amb l'excusa de fer-ne una síntesi, al final acaba creant una
nova entitat que no s'ajusta a la realitat i que ho confon tot. A més,
l'imperialisme respón a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una
noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques.
- Astrològiques?
- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa't
que hel·lenisme ve d'Helena, però també d'Helios, que vol dir sol. Totes les
cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic que sovint va lligat
al lloc on es desenvolupen. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa,
París o l'antiga Tàuride. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de
la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta
barreja de l'antic i el nou testament que han fet els catòlics.
- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?
- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va
originar les nacions vernacles d'Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la
Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l'esperit creador del geni del lloc. Però
compte que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte
de llengua no és ètnic, sinó territorial. Pel vernaclisme, la llengua materna
no és la de la mare humana, sinó la de la terra on has nascut.
- Europa és vernacla?
- L'actual Europa està donant l'esquena a les nacions, llengües i cultures
vernacles. Quan s'estava construint la Unió Europea es parlava de l'Europa de
les Nacions, enteses com a nacions vernacles. Però ara ja no. Als anys 60, per
exemple, al Concili Vaticà II, l'esglèsia reivindicava que s'havien de
recuperar les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una
contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat. Només cal
escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola. Sembla que si no es
parla en castellà ja no ets cristià. A l'Amèrica Llatina, en canvi, les coses
van per un altre camí. Allí s'ha recuperat una bandera anomenada 'Wiphala' que
representa les nacions originàries d'Amèrica i que està relacionada amb una
divinitat negra que anomenen 'Pachamama', de l'estil de les nostres verges
negres o de la deesa Isis d'Egipte. I els presidents com l'Evo Morales l'onegen
en les seves institucions al mes alt nivell.
- Una senyera vernaclística.
- Els nadius americans son conscients del poder d'aquest símbol. I els pobles
originaris europeus també necessitem una 'Wiphala' que ens faci caminar
plegats. Aquesta seria la nostra bandera, i no pas l'actual bandera europea,
que és l'emblema d'una Europa dels estats que tots estem veient que no funciona
perquè no és natural. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles,
mai els estats imperialistes. I les nacions originàries juntes poden tenir la
força necessària per transformar l'Europa dels estats.
–En quina llengua
pensava Sant Tomàs d’Aquino?
–Primer s’hauria
de dilucidar què vol dir «pensar», i, què vol dir «parlar». Entenc que les
llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc,
l’alè de la terra, el ki de l’Univers (com en diuen els taoistes); això és el
que jo identifico també com l’alè d’Asherah, la Senyora Reina del Cel de la
cultura camita d’Ur de Caldea; Isthar, Astarteh, la Nut i Isis d’Egipte.
Aquesta concepció de la divinitat es relacionada amb la concepció hermètica de
les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre
dame. Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de construcció
de catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el
valor essencial del lloc, donant noms a arbres (Nostra Senyora del Lledó) i
muntanyes (Nostra Senyora de Montserrat), resistint-se a ser canviades del lloc
on han estat trobades. Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada, i
encara ara, es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa
del fum de les espelmes. Això és fals. Aquesta característica, de «llengua del
lloc», a Catalunya i els Països Catalans, a la Corona d’Aragó, només la té la
llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està relacionada amb
l’iber, abans que amb el llatí. Sobre en quina llengua pensava Sant Tomàs
d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest el nivell dels
meus estudis actuals. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies,
i al Laci s’hi parla llatí; però no especifiquen que, al segle XIII, en temps
de Tomàs de Aquino, nascut 1225 al castell de Rocasseca, aquella terra no
pertanyia al Laci; no era italiana ni s’hi parlava italià. Va viure, en una
terra sota influència de noblesa germànica, el Regne de Sicília (1130) i Regne
de Nàpols, dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els
germànics que hi eren nobles habitants del lloc, van estar relacionats amb la
Corona d’Aragó, la qual, tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment
va ser annexionada al que ara es coneix com a Itàlia. Dominació germànica dels
Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell,
Corona d’Aragó (1282-1442). El rei català, Pere el Gran, es casà amb la
germànica Hohenstaufen, Constança de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília,
fou enterrada a la catedral de Barcelona.
Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona.
Els dos reialmes,
Sicília i Nàpols, estaran separats fins el 1442 quan el Alfons el Magnànim, que
ja no era del Casal de Barcelona, sinó que era de Castilla, un Trastàmara,
conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues
Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.
En aquells temps a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengua
vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família
germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el
Casal de Barcelona i els Urgell catalans.
Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics i quatre
pals catalans del Casal de Barcelona.
Una dada
interessant és que l’antic escut d’armes dels Aquino porta la senyera. Per
tant, podria ser que els orígens d’aquest personatge hagin estat manipulats,
com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de
Aquino, podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats. Ens diuen
que va escriure llibres en llatí, però en realitat els va traduir al llatí. De
quines llengües va traduir i posar en llatí? Aquesta és la qüestió per esbrinar
quines són les llengües realment vives i creadores.
Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals del Casal de Barcelona, i de la Corona
d’Aragó.
No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català.
D’altra banda, la
tomba de Sant Tomàs d’Aquino, es troba a Tolosa de Llenguadoc, a Occitània, on
es parla llengua d’oc com a llengua vernacla. Actualment ha estat afrancesat i
s’hi parla oficialment francès o sigui langue d’oil. En aquell temps no s’hi
parlava francès, o sigui, langue d’oil, s’hi parlava llengua
d’oc.
Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Convent del Jacobins de Tolosa de Llenguadoc
(Occitània).
–Tornant al
vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?
–Malauradament,
moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i
llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües
vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys, hem
llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols
castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com
a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet.
Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les
vernacles –naturals o originàries– dels seus respectius llocs. El català n’és
una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme
castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la
Franja que ara vol fer anomenar «lapao». Han volgut fer creure a l’academicisme
internacional que el castellà és l’única llengua culta de l’estat espanyol i
que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat
despectivament de les llengües vernacles, les quals, com he comentat són
llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de
Realitat, parla de «Legalitat». Talment sembla, en base als arguments que
llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia
catalana, es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot
arribar fins a la «Constitución Española». La creativitat, però, està en
les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens
d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí,
Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà
o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a «espanyols», no esmenten
la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.
–Llavors la
llengua castellana no és vernacla?
–La llengua
castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva
àrea geogràfica natural; però quan s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva
frontera natural, perd el contacte amb el «genius loci», o sigui amb allò que
els taoistes xinesos en diuen l’energia «ki» i perd la creativitat ja que no té
vincle amb la vernaclitat, amb el geni del lloc. Es el mateix que passa a totes
les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el
lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials,
parla només de llengües individuals per afavorir la llengua castellana, ja que
és la seva llengua vehicular imperial. I, ho fa, perquè la concepció de llengua
individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i
depredació colonial. Una llengua sense vernaclitat, –alè, ki, esperit–, és una
llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense
vernaclitat fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb
vernaclitat, fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és
una bombolla, és una esfera autènticament global, com una volta obóveda celeste.
Esfera Celeste i
Esfera model Globàliumde Lluís Maria Xirinacs.
El vernaclisme és només un tema de
llengües?
-No. L’obra del basc Oteiza o del
català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la
basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a
l’energia d’un lloc determinat, a un «genius loci» concret. En els mitjans de
comunicació anti-vernaclistes, són presentats com a espanyols perquè Euskadi i
Catalunya estan dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i
català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o
sigui, en castellà; pensaven en basc i en català, dues llengües vernacles,
originals, naturals, del seu territori o geografia: Euskadi i Catalunya. És,
doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que
comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural, una
cosmogonia, amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en
funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o
minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el
valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva.
Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té
«geni», origeneïtat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que
els cristians en diuen alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en
diuen energia vital.
-L’enemic del vernaclisme seria
l’imperialisme?
-El que passa és que l’imperialisme, és
que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades, trobem una
«confederació», que amb el temps i l’organització del poder, acaba negant les
cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i
amb mutu respecte. Amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final,
s’acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot.
De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme
respon a criteris polítics patriarcalistes, mentre que el vernaclisme és una
noció cultural, matriarcalista, més lligada al territori i a unes nocions
astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb
la llengua del territori. A l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana,
llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès
a la nació catalana, en nom de Roma o Espanya, sempre han volgut destruir la
catalanitat, la origeneïtat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del
llibre L’Esperit de Catalunya de Josep Trueta, i La
matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu.
-Astrològiques?
-Es basa en conceptes astrològics i aspectes
de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també
d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc
referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen.
La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món,
te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa,
París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals. I al
darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és
molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou
testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció
zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del
Pirineu (català, occità, aragonès i basco-navarrés).
El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.
-Podem parlar, per tant, de nacions
vernacles?
-Alexandre Deulofeu ja va distingir un
cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa,
com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen
l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas
de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó
territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme
castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega
aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana
o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on hom
habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del
lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el
llenguatge del Globàlium xirinaquià, en podríem dir llengua i nació tel·lúrica
o noümènica.
-Europa és vernacla?
-En la mitologia original, sí, donat
que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era
original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els
filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians
primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de
llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el
vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals.
L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures
vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava
construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a
nacions vernacles o naturals. Alguns en deien «regions». Ara, però, ja no en
sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys
seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica
reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües
vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que
nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que
les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal
Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es
parla en castellà ja no ets cristià. Quan, la característica cristiana original
era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics
vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una
contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants
espanyolistes.
A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha
recuperat una bandera anomenada «Wifala».
Aquesta bandera representa les nacions
originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus
discursos, el president de l’Estat «Plurinaconal» de Bolívia, Evo Morales,
parla d’una divinitat anomenada «Pachamama», que té característiques que es
poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el
seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els
presidents dels Estats llatinoamericans, com l’Evo Morales, fan onejar la
Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a
Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles,
originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili
Vaticà II. M’identifico, en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales
conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol, fet
el 2013.
A mi em sembla que a les nacions
vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional
conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa «una bandera
internacional». Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un
discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols
castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests, els que
hi tenen al l’Estat vaticà.
-Una senyera vernaclística.
-Els nadius, les nacions originàries o
vernacles, de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi
com a Abya Yala, el seu nom original, son conscients del poder d’aquest símbol
que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també
necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.
Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.
Aquesta Europa que s’està fent, no té
en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les
nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi
imperen els valor mercantils. Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica,
hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà. Malgrat l’empressada voluntat
sobiranista del poble català, de la qual l’exitosa Via Catalana del passat 11
de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en
boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions
que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei,
per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania. No ens
adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat
espanyol i l’Estat vaticà, s’està tornant una tirania?
Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base
de la confederació de les nacions originals o vernacles.
Aquesta és la línia que jo veig que
indica el camí que fa el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de
Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és
l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les
autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica
voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no
funciona; no funciona perquè no és natural. Europa serà vernaclística o no
serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats
imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la
força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat Plurinacional,
sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà
recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a Europa, i a
nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins
del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure,
tot essent-ne la característica pròpia i vigent en el segle XXI, la qual ens
porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals
o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi. Cal sortir del marc
legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en
el qual, l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot «esperit», per
trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la
religiositat hipòcrita, diguem-li «energia», diguem-li «energia ki» en
llenguatge taoista, diguem-li «noumènia» en llenguatge globlaliumnístic del
model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància
que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb
els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal
identificadors.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
.jpg)