COLOM: Parlem de Cristòfor Colom i la seva catalanitat 1 i 2/4

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT[1] 1/4

Dibuix referent a la Nau de Cristòfor Colom amb creu vermella sobre fons blanc. Creu de l’Orde del Temple del Rei Salomó i de Sant Jordi

Per què ets va interessar per aquest tema?

L’explicació  que em van donar a l’escola dient que  Castilla havia participat en  la descoberta d’Amèrica  no em va deixar mai convençut,  ja que , pensava: com pot ser  això si a Castella no hi ports de mar i per tant no hi ha mariners?

Pertanys alguna institució o associació d’estudis colombins?

No.

Està reconeguda la teva feina en els estudis sobre Colom?

Per part d’algunes persones sí; valoren i comparteixen les meves hipòtesi, investigacions, conjectures, deduccions i conclusions. N’hi ha d’altres que no.

Has publicat treballs o articles sobre Colom?

Si. Es poden consultar en el meu web www.jordisalat.cat

Estàs d’acord en que Colom és l’home de les mil cares?

No. Colom era un monjo terciari franciscà i això comporta una identificació, i uns principis, que tenen en la bondat, la sinceritat i honestedat una de les seves bases essencials. S’ha de discernir el gra de la palla. Colom va ser, i encara és,  difamat i  calumniat. Per a descobrir qui era realment Colom, el català Colom, s’ha de fer servir el seny o sentit comú, ja que no ens podem refiar dels documents. El “documentarisme”, és de mal fiar, ja que hui han hagut moltes adulteracions.

Colom amb l’hàbit franciscà i envoltat de franciscans en el moment de la seva mort

Per què creus que Colom no deia mai d’on era?

Colom no deia mai d’on era?  Què t’ho ha fet pensar això? Qui t’ho ha fet creure això? Jo penso que sí que ho deia, però ens ho han amagat. Ell, no; els altres. Com es pot signar un document davant d’un notari, com va fer a les Capitulacions de Santa Fe, sense estar identificat? Ningú s’ha fixat en que el Notari, Joan de Coloma, era català, funcionari de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català? Per a què volien una reina que parlava castellà, i un  genovès que parlava genovès ( Itàlia encara no existia com la coneixem actualment), un notari que escrivia en català, la llengua oficial de la Corona d’Aragó i Catalunya?  La Corona d’Aragó i Catalunya era una confederació d’Estats amb sobirania política i moneda pròpia.  Quin sentit té que un notari d’aquest Estat, que repeteixo, tenia com a  llengua oficial la llengua catalana,  sigui  redactant les Capitulacions, escriptura del contracte subscrit entre un genovès, Colombo, i una castellana la reina Blanca de Castilla? Ara bé, si tenim en compte que l’altre personatge present, el rei Ferran II, era rei  de la Corona de  Catalunya i Aragó, aleshores sí que en té de sentit; això vol dir que el contracte es va fer amb l’Estat que tenia com a llengua oficial el català: la Corona d’Aragó, que era integrada pels “regnes” de Catalunya[2], Aragó, València, Mallorca i probablement relacionats amb  el Regne de Sardenya, el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília que formaren part de la Corona d’Aragó. Preguntem-nos: Cristoforo Colombo, un genovès que no sabia català, podia signar i donar el seu vist-i-plau,  un document tant important com les Capitulacions de Santa Fe,  escrites per un notari català, en català, sense entendre allò que s’hi deia? 

Quantes teories colombines hi ha avui en dia serioses?

Penso que  n’hi ha diverses; no sé  quantes.  A mi , hi ha una teoria que la considero seriosa, i que és la teoria que  ens diu que  Colom era cristià,  un monjo terciari franciscà, relacionat amb els templers i amb “Torroja” de la Segarra. ( El seu nom original  d’aquest municipi era “Torroja” ara l’han adulterat i li diuen “Tarroja”)  I, relacionat per tant,  en certa manera, amb el templer nascut a Solsona, Arnau de Torroja, novè Gran Mestre del Temple. Castilla no ha tingut mai cap Gran Mestre del Temple. Catalunya n’ha tingut més de quatre. I, alguns templers importants eren de les terres de Lleida. N’estic convençut que Colom era templer. I, penso que els cavallers de l’Orde del Temple del Rei Salomó,  eren “asherahites” no eren “jahvehites”; això vol dir que el seu cristianisme era el del culte a la deessa Asherah. Jahvé va prohibir aquest culte, que està relacionat amb el zodiacalisme i les divinitats, i verges, negres com és el cas d’Isis. El culte a Isis venera el toro no el mata, com fan els espanyols. Asherah. té com a simbolisme l’arbre i els troncs. Considero que el “Tió” , que és un tronc, és una tradició cultural asherahita i que aquesta cultura és la que tenia Colom en tant que català i  templer, ja que, al meu entendre,  era la del rei Salomó.

  

---

[1] Entrevista feta per R.C. alumne d’una escola de Lleia a Jordi Salat

[2] La història oficial diu que Catalunya era un Principat, del qual  l’antic Regne de Lleida en formava part. Tot això s’ha d’explicar més extensament,   en una entrevista no hi ha prou espai.

Luis de Ulloa y Cisneros

Va ser important la feina de Lluís Ulloa? Per què?

El considero el millor historiador de tots el que he llegit sobre  el tema de la catalanitat de Cristòfor Colom. Per diversos motius, a més de ser un meticulós historiador i molt professional, volia fer honor a la Veritat i fer-ho amb dignitat i sense vanitat.

1.- Ulloa era peruà,  d’origen gallec, i volia demostrar que Colom era gallec. Quan va anar investigant i va arribar a la conclusió que era català, ho va dir anteposant la veritat a la vanitat.

2.- L’espectre de temes relacionats amb Colom que va plantejar és molt ampli. Ell,el va relacionar amb Ramon Llull.

Vol destacar algun historiador català que hagi tractat el tema Colom?

Només un, en Caius Parellada. Entre els historiadors catalans,m’atreveixo a dir que, tots, han fet aportacions molt lloables. No obstant,  no s’ha fet bona pinya, no s’han articulat les aportacions en un conjunt. He trobat  moltes lluites egòlatres i gelosies, mútues desqualificacions: A vegades, amb  argumentacions mancades de respecte. He sentit a dir davant d’una discrepància, despectivament,  “aquest el que vol és marcar paquet”, en lloc d’oferir una reflexió respectuosa com a resposta constructiva. Egos que cerquen  la pròpia glòria vanitosa més que no pas descobrir  la Veritat.   Per altra banda, alguns són ateus i materialistes, no han tingut formació cultural cristiana o bíblica; i, els documents que analitzen sobre els fets relacionats amb Colom, trobo que  no els saben interpretar dins el marc referencial corresponent, que és un marc religiós. Colom,  era molt religiós; era cristià. Va posar-se un nom adoptiu, com feien els frares franciscans que feien els vots religiosos, “Cristo Ferens” o “Xristo Ferens”. Aquest, però, no era el seu nom de pila baptismal. Colom, parlava de l’Esperit Sant. Això també ho feien els càtars i els “santjoanistes”.  Això comporta una determinada concepció “espiritual” (ell era franciscà, templer franciscà, això penso ). Està documentat que el seu guia espiritual era un català de Calàbria, en Joaquim de Flor, conegut amb els seu nom italianitzat de “Joachim de Fiore. No era catòlic  d’obediència servil a la dogmàtica de la jerarquia religiosa de l’Estat Vaticà.  Potser per això no l’han fet “sant” tot i ser l’evangelitzador cristià més gran de la Història. Les investigacions sobre Cristòfor Colom, han de fer-se dins el marc de la religiositat cristiana i dins del marc de la història de la Corona d’Aragó  que tenia com a llengua oficial la llengua catalana.  Em sembla que alguns historiadors catalans diuen autèntics disbarats. Per altra banda,  jo, de moment, no em puc creu que Colom tingués 70 anys l’any 1492 . S’ha de tenir molta empenta per a fer aquella gran proesa  marinera. Hi ha qui diu que sí que pot ser, potser per a  justificar la seva personal teoria, pecant de vanitat, però jo no m’ho puc creure ( de moment). Al meu entendre, cap historiador català ha arribat a l’alçada del peruà, d’origen gallec, Don  Luis de Ulloa y Cisneros. Les seves recomanacions respecte  de la relació de Colom amb Ramon Llull, un altre català franciscà, no han estat prou estudiades. Aquesta és la meva línia d’estudi i d’investigació. Els  nobles i reis catalans de la Corona d’Aragó,  com Jaume I, eren sota la guia espiritual de frares franciscans i relacionats amb els templers. I, Colom, era un noble català i penso que templer. Els nobles de la Corona de Castilla, estaven relacionats  amb els dominics, no pas amb els franciscans. Els nobles de Gènova no estaven pas relacionats amb els franciscans. Colom, va anar a la Ràbida, un convent de franciscans. El Dr. Ulloa, també ens va indicar la importància de Dídac Colom, el germà de Colom, que era sacerdot,  del qual ens diu que, probablement, era el seu germà gran, i que  no era ben vist per les autoritats catòliques de Roma. S’hauria d’esbrinar quina mena de cristianisme professava en Dídac Colom. De tots els historiadors “colomians”, a qui més  admiro és a Don Luís de Ulloa y Cisneros, per la seva investigació, les seves intuïcions exposades com a hipòtesi de treball  i per la seva noblesa d’ànima. Estimava la Veritat i no es deixava vèncer per la vanitat, ni per les actituds hostils dels ignorants que el calumniaven i difamaven.

Seria possible reconstruir l’ADN a partir dels ossos de Colom?

Si es sabés del cert que són de Colom potser si. Però, no es pot saber del cert. Qui ho pot assegurar que són els ossos de Colom?

S’ha fet?

S’ha fet sobre uns suposats ossos  que es troben a Sevilla. Els resultats, que jo sàpiga, no s’han dit públicament.

Suposant que el descobridor era català es pot assegurar de quina zona era?

Es pot exposar, a mena de conjectura, com a hipòtesi sobre argumentacions raonables.   Les conjectures,  són molt importants, quan segueixen un fil “senyat”  d’observacions. No s’han de menystenir. S’han de valorar en la seva justa mesura. Tot sovint la veritat,  com els grans descobriments, tenen el seu origen en una conjectura. D’altra banda tenim un document  que hi posa “Colom”.

Carta de Colom, on es pot llegir “Colom”

Psicoanàlisi i política: " El complex de Coriolà"

E.- Has vist la pel·lícula  dirigida per Ralph Fiennes, "Coriolanus", basada en  l'obra  teatral de William Shaskespeare?

J.- Sí;  m'ha semblat una gran pel·lícula. A més a més,  la manera com està feta, combinant els temps en que es produeixen  els fets, de manera que es veuen imatges situades en els temps antics i  altres en els temps actuals,  facilita la comprensió del missatge.

E.- Quin missatge hi has trobat?

J.- Coriolanus és un bon patriota, que ha viscut fidel a la seva pàtria, Roma, amb honradesa, lleialtat i noblesa, donant testimoni del valors i coneixement de l'esperit cultural en els que es basa la seva identitat nacional.  Fins hi tot lluita en batalla contra els enemics, els invasors  que volen oprimir la seva nació, els volscs. Coriolanus, en llatí Cneus Marcius Coriolanus, en català, Coriolà,  fou un heroi llegendari romà. Els romans el fan descendent del rei Anc Marci.

E.- Els volscs, en llatí  volsci,  foren un poble del centre del que actualment és coneix com a Itàlia, els quals van tenir un paper important a l'antiga història de  Roma.

J.- El valor i les virtuts que dignificaven a Coriolà, van fer que guanyés la batalla contra els invasors volscs,els quals volien conquerir i oprimir Roma, la pàtria de Coriolà, lleis injustes, imposant-los impostos depredadors colonialistes i una llengua forastera sense creativitat, i per tant, impròpia del seu país. Amb la victòria, va aconseguir mantenir la seva pàtria en la llibertat i en la sobirania nacional. 

El poble, admirava a Coriolà i el tenia com a heroi, un heroi nacional per al qual sentia simpatia i congenialitat.

En les eleccions democràtiques van votar a favior d'ell i va ser escollit per un alt càrrec de representant polític. 

Posteriorment, les intrigues polítiques entre tribuns i patricis, diguem-ne, els dos partits polítics del govern de Roma, van maquinar contra ell fins que va aconseguir fer que el poble li girés l'esquena, no el reconegués ni el valorés com es mereixia per la seva dedicació i bon servei. Coriolà, decebut, ferit en la seva dignitat, va marxar de Roma, se'n va anar a l'exili. 

Va anar-se'n a veure els  volscs, els enemics de Roma, i els va oferir el seu servei. Va passar-se a l'altre bàndol. No ho va fer per sentiment de traïció; va fer-ho per sentiment de revenja, per a recobrar la dignitat, perduda a causa de la decepció deguda a un maltracte indecent. Com a cap dels volscs, Coriolà, va tornar a Roma, però aquesta vegada lluitant a favor dels volscs, i va guanyar la batalla; Roma, els seus compatriotes, se li van rendir.  Aleshores, els romans van valorar-lo i li van oferir reconeixement; van demanar-li que els perdonés, però, ja era massa tard. Els romans van obtenir la gràcia de quedar-se vius, però van pagar la seva culpa, quedant-se vius, sí, però,  com a  esclaus dels volscs. Aquests els cobraven els impostos i els obligaren a parlar una llengua que no era la seva pròpia del lloc. Els conqueridors, acomodant-se moralment com a dominadors dins d'un marc legal fet a al seva mida d'opressors d'un poble dominat, esdevingueren els amos d'una terra que no era la seva terra natural, era, només, la seva terra conquerida. Coriolà, va ser mort pels volscs. Roma perdé la seva independència i quedà sota les lleis  dels invasors que l'havien conquerit.

E.- Tothom interpreta aquesta obra com ho fas tu?

J.- A internet hi he trobat altres interpretacions.  Aquesta és la que jo he fet perquè n'he tret una ensenyança.

E.- Quina ensenyança n'has tret?

J.- He descobert, segurament degut a la meva inclinació natural per la psicologia, un nou complexe  per afegir a la llarga llista de comportaments neuròtics que integren els estudis de les anàlisi psicoanalítiques; l'anomeno el complex de Coriolà.

E.- En què consisteix aquesta actitud o comportament neuròtic  de transtorn de la personalitat?

J.- El considero neuròtic de conseqüència, degut a una causa externa, no pas de  naturalesa pròpia o intrínseca a la personalitat. Vull dir, amb això, que és una autodefensa contra el maltractament que hom sofreix per part dels propis compatriotes. Unes vegades per enveja, altres per ignorància, incomprensió i tot sovint per egoismes, mesquineses i gelosies de diverses modalitats. N'hi ha afeccions de diferents intensitats i formes. Algunes, es queden en el ressentiment, o allò que se'n diu, quedar-se dolgut; aquesta és una actitud de forma passiva, sense acció de  revenja.

E.- Podries posar-me un exemple de personatge català al qual consideris que  va ser un exiliat coriolà?

J.- Si; ara mateix te'n podria dir dos:  Anselm Turmeda i Eugeni d'Ors. Te'n diré més, ja que, a Catalunya, de genis catalans, artistes, poetes, arquitectes, futbolistes, empresaris, ..., N'hi ha hagut molts de maltractats, difamats, menystinguts, escarnits i marginats  pels seus propis compatriotes catalans. La llista dels  catalans dolguts per culpa d'altres catalans es podria fer molt llarga. Podria afegir-hi, Gaudí, Dalí, Verdaguer, Xirinacs,...Afortunadament, tots no han caigut en el complex de Coriolà, sinó que  s'an mantingut ferms en la catalanitat.Però, dolguts; perquè són humans.

E.- El teatre, és teràpia en el món hel·lènic. Penses que aquest, recent  "complex de Coriolà" que acabes de descobrir en una obra de teatre de Shakespeare,  és un dels mals psicològics que pateix la societat catalana?  Catalunya com a nació?

J.- Sí.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

L'Enigma de l'Orant de Sant Quirze de Pedret 2ª part

La Vinguda de l'Esperit Sant
sobre Maria Santíssima i
els apòstols.
Retaule de l'Esperit Sant de
Manresa (Pere Serra, 1394)

E.- Aquesta ensenyança del do de llengües, la va tenir molt present l’Església Catòlica en temps del Papa Joan XXIII i  els  cristians del Concili Vaticà II dels anys 60. Després, però, sembla que l’Església vaticana ha tornat a  oblidar-ho i ha defensat les llengües imperials oficials dels Estats i  ha deixat de reivindicar la  creativitat i cristianitat de  les llengües vernacles,  naturals, autòctones, pròpies de cada lloc,  de cada Nació autèntica o natural.  

J.- Alguns lectors del meu llibre “Vernaclística”, m’han escrit per dir-me que consideren a  l’Església Catòlica, culpable d’ actituds anti-vernaclistes, i  em posen com a exemple,  els sermons dels bisbes de la Conferencia Episcopal Española que són  favorables a  l’Espanya  que imposa el castellà , tot anomenant-lo español, a tot arreu, en contra de les llengües vernacles o genuïnes de cada lloc, com és el cas del català a les terres catalanes; el basc, a les terres euskaldunes o basques; el gallec, a les terres gallegues...I, a més a més, caldria afegir la destrucció de llengües vernacles que van fer a Amèrica i Filipines. L’espanyolisme quan es converteix en narcisisme, esdevé una patologia, i es comporta com una marabunta[1] quan destrueix a tot arreu la vernaclitat o cultures i llengües naturals pròpies de cada lloc.

E.- Talment sembla que aquesta mena de gent,  que tot sovint es presenten com a catòlics, són tot el contrari que cristians. Hipocresia i adulteració, són dos dels mals d’aquesta societat, víctima del Mal, que ha estat tancada dins d’un gran engany, dins d’una mena de closca mental. La vida ha estat encapsulada dins una mena de Matrix, una falsa concepció de la Realitat i un pervertit sentit de l’Existència.  El problema de fons és l’adulterisme. I, els adulteristes, són ficats per tot arreu. Ens volen fer creure allò que no és. En aquest cas de Sant Quirze de Pedret, diuen que, l’animal del dibuix, és un paó tot relacionant-lo amb la immortalitat i censuren que és un colom, que es relaciona amb el do de llengües de la Pentacosta;  així tergiversen el seu sentit. Al monestir de Montserrat, ahir ho vaig sentir dir a una persona que hi fa de guia turística, diuen que la negror de la icona de la verge bruna, és degut al “fum de les espelmes” i no expliquen la seva significació hermètica que la relaciona amb altres divinitats negres com és el cas  de la deessa Isis a Egipte i  Isthar i Asherah a Mesopotàmia o la Pachamama a la cultura precolombina.

J.- Potser per això, els  “poders oficials” ens diuen que l’animal de Pedret és un «paó reial» i no un «colom» perquè no volen  donar a conèixer ni justificar que, aquest símbol artístic de l’art romànic ens  ensenya que  la llengua de l’Esperit és  «la llengua pròpia del lloc» i no «la  llengua materna” entesa com a llengua ètnica. Ens trobem davant d’un cas de manifestació artística manipulada pel poder? Quin poder? Amb quina intenció? Amb quina finalitat?  A un full informatiu d’una  oficina de turisme  oficial catalana,  observo que no és diu “ L’Orant de Sant Quirze de Pedret” , s’hi posa només  “L’Orant de Pedret”, això probablement es degut a que, els noms de “sants cristians” , determinats poders laics,  nihilistes, ateus  o agnòstics, els van esborrant dels referents identificadors. A Tiana, municipi de prop de Badalona, hi ha una ermita que es deia “ Ermita de Nostra Senyora de l’Alegria” i ara es diu “Ermita de l’Alegria”.

E.-  Queda adulterat, buidat de sentit. Això és molt greu. Em consta que d’exemples com aquests n’hi ha molts més i que un mal poder desvirtua, no solament a Catalunya, sinó per  tot el món. I, no solament el cristianisme genuí, sinó tota creença veritablement transcendent i significativa. També desvirtua les mitologies que posen de manifest  l’explicació d’un sentit de la Vida, de l’Ésser creador,  i l’Existència dels éssers humans. Vivim dins la bombolla d’una gran mentida.  Volen fer  creure allò que no és.

J.-  Llegeixo a una enciclopèdia, el següent : “L'església de Sant Quirze de Pedret, dins el comtat de Berga i la jurisdicció del bisbat d'Urgell, té uns orígens molt poc documentats. La primera notícia del lloc és de l'any 983 i en aquell temps va ser des de Ripoll, rodalies de Pedret per la banda de les muntanyes,  d’on va donar-se a conèixer el número zero a Europa. Un monjo occità de Ripoll, Gerbert d’Orlhac esdevindria Papa de l’Església Catòlica. Aquest Papa va ser “un científic” un savi en matemàtiques.  Era considerat “mag” astròleg i cabalista. Parlem d’uns temps en que  fe cristiana, raó filosòfica i ciència, anaven juntes.[2]

En alguns textos es diu que l’Orant de Pedret correspon a les manifestacions de l’art pre-romànic. I, ens hem de preguntar: Què vol dir pre-romànic? L’art pre-romànic té un nom propi: Art iber. Perquè tot sovint no és diu pel seu nom propi?

E.-  Potser perquè els ibers tenien un concepte de la Divinitat Maternal; donaven culte a la “Deessa-Mare” i això ho han volgut tapar els que han donat culte a la Divinitat  Patriarcal basada en el concepte de  “Déu-Pare”. Des de fa segles, sobretot des de Constantí  i Teodosi  el cristianisme ha sofert una barreja entre allò que es diu de Jahvé a l’Antic Testament  amb Moisès i allò que es diu del Pare Celestial amb Jesús al Nou Testament  que ha creat confusió i no ha donat una veritable Teofonia o explicació de la Creació. Es va sacrificar la Veritat per a obtenir la unitat dels ciutadans que havien d’obeir les lleis  o constitució de l’imperi.

J.- El cas és que a l’art iber hi trobem representacions d’animals. Un dels animals amb simbolisme religiós, és precisament “el colom”. No és el paó reial.

Una figura de ceràmica  que representa un colom corresponent a l’art iber.

Tornant a la figura artística de  l’església de Pedret, observem que a sota de l’animal, que jo,  i moltes persones que han respost l’enquesta que he fet, identifiquem amb un colom  i no pas amb un paó, malgrat que la versió oficial diu que hi ha un paó ( no ens podem auto-censurar i deixar de dir allò que pensem amb sentit crític davant l’autoritat del poder acadèmic que al llarg de la Història s’ha comprovar que ha hagut de canviar d’opinió en moltes ocasions i en altres ha falsejat la Veritat per servir al poder ideològic dominant) , observem  que, a més del colom,   hi ha dibuixat un cercle. Què representa el cercle?

E.- Considerar que la figura animal és un colom té un sentit.  La percepció de l’obra artística es diferent , està clar, a la de les opinions que consideren que l’animal no és un colom sinó un paó. Hi ha gent que pensa així malgrat que la figura d’un paó no té sentit dins l’art romànic i iber, mentre que, el colom, sí que hi té sentit.  El colom representa un tema  essencial pel cristianisme, sobretot el gnòstic,  i molt popularitzat durant l’Edat Mitjana que és  el de l’Esperit Sant . Aquest tema va associat a la festa de la Pentacosta i, per tant,  al do de llengües : “ Reconeixeran que sou els Meus deixebles veritables – va dir Jesucrist – perquè l’Esperit Sant us infondrà el do de llengües i allà on anireu a parlar en nom Meu, parlareu amb la llengua pròpia de cada lloc” ( No va dir la llengua materna, ni la llengua imperial. Va dir la llengua pròpia, que vol dir natural, congenial ( la del Geni del Lloc)  o vernacla).

J.- El Papa de Roma, Francesc, ens ho ha recordat  el passat 19 de maig de 2013 en l’Homilia de la Pasqua Granada o de Pentacosta “Van començar a parlar en altres llengües, segons l’Esperit els concedia de manifestar-se (...) cada un escoltava els apòstols en la seva pròpia llengua nativa” ( Sant Lluc. Fets dels Apòstols 2,1-11 )  Ho pot sentir personalment  a aquest enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=FEgiI2KgWSw   Alguns mitjans de comunicació anti-vernaclistes, han tergiversat la traducció de la paraula, ien lloc de “nativa” han escrit “materna” o bé, senzillament, només han posat “llengua” sense especificar. Els adulteradors són molts i, entre aquests, són molts els qui tenen títols oficials que els donen autoritat acadèmica,http://www.apostolatseglarbcn.org/node/279  Per altra banda el Papa Francesc, el passat 13 d’Octubre de 2013, en l’acte de beatificació  que va tenir lloc a Tarragona, va dirigir-se als assistents parlant en castellà. Donat que Tarragona, és a Catalunya, i la seva llengua nadiu o vernacla és la catalana, ho hauria d’haver fet en català. Al no fer-ho,  contradiu allò que va dir per la Pentacosta “ cada un escoltava els apòstols en la seva pròpia llengua nativa” .  A Tarragona,  els nadius no el van escoltar en català, la seva llengua nadiua.  D’allò que  va dir a l’homilia del  19 de maig, a el què va fer el 13 d’Octubre a mi em sembla que hi ha una contradicció. I, ho dic, amb tot el respecte i  de bona fe.

Representació del colom i el do de llengües a una pintura romànica.

A  totes hi trobem el colom, símbol de l’Esperit Sant i el do de llengües. 

Representació de la Pentacosta i el do de llengües al peu d’una creu romànica

  

E.-  El cercle, pintat de forma que  recorda la pell d’una  serp, representa la eternitat ( també la immortalitat) i té el seu equivalent simbòlic en la figura de l’ourobouros – la serp que es mossega la cua -. Aquesta representació del Ourobouros la podem veure  també en el Park Gúell ficada per l’arquitecte Antoni Gaudí i relacionada amb els quatre pals vermells sobre fons daurant que, a més de ser un símbol  nacional català  i de la noblesa de la Casa de Barcelona,  tenen un significat hermètic relacionat amb les quatre lletres o elements naturals del nom de Déu.

Museu Park Güell. Foto: Jordi Salat

Per a aprofundir més en aquest tema gaudinià recomano  la lectura del llibre “ La Visió artística i religiosa d’en Gaudí” escrit per Francesc Pujols,  filòsof identificat  amb el pensament de Ramon Llull i  mestre espiritual de Salvador Dalí. El cercle  de l’església de Pedret, està pintat de manera que recorda a una serp enroscada  en la qual es dibuixa una ziga-zaga. Dins del cercle la figura de l’ ésser humà amb  els braços oberts sembla adoptar  el senyal de la creu. Hi ha a qui li ha recordat l’home de Vitrubi de Leonardo Da Vinci. M’ha semblat oportú fer constar que hi ha historiadors que pensen que la família  de Leonardo – potser fins i tot ell mateix – eren originaris  del municipi català de Vinçà emigrats a terres que avui són italianes. Per cert,  hauries de investigar si Leonardo té quelcom a veure amb el municipi català de “Vinçà” que es troba a prop de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, bressol de l’art romànic. I, a prop de Cabestany, d’on era el mestre de Cabestany, famós constructor d’esglésies romàniques a la Llombardia. Era català,  està clar que Cabestany és a la Catalunya actualment francesa, i no obstant diccionaris i enciclopèdies italianes i espanyoles i franceses el presenten com a italià.  Am Leonardo, potser passi el mateix. Cal estudiar les migracions medievals de Vinçà, Rosselló català , a  Vinci, a la Llombardia i Vall d’Aosta.

J.- Ho estic fent, i de moment, he trobat, amb sorpresa, que, el cognom Salat, el meu cognom, es originari d’Occitània. Diversos municipis porten el nom donat per un riu que es diu Salat. Entre aquests, Salies-du-Salat ( nom afrancesat). I, m’he trobat un  cognom “Salati” present a la Vall d’Aosta, una vall en la que s’hi parla occità. Occità i català tenen molt en comú. Malgrat la influència  imposada oficialment  de l’italià, encara el parlen més d’un 30 % de la població. Alguns diccionaris italians, l’anomenen “francoprovençal”. Tot forma part d'una gran adulteració, que te com a objectiu, fer creure  al poble, a la Humanitat, allò que no és Veritat.

E.- Aquest paradigma mental adúlter, serveix per a justificar  un paradigma polític, pervers i maligne, com és el cas de l’espanyolisme castellanista, defensat en diverses ocasions al llarg de la Història, - tal va ser el cas de la croada contra els cristians albigesos o càtars i el cas de la il·legalització dels Templers, darrera dels  dos casos, hi trobem a Blanca de Castilla, com a reina de Castilla o regent de França -.   La independència de Catalunya, i las resta de nacions vernacles , -originàries o naturals-,  respecte d’aquest paradigma polític i el seu marc legal que oprimeix, espolia i esclavitza,  és una alliberament polític i econòmic. Per assolir, però, la llibertat que fa viure en la Veritat i en la Realitat  autèntiques, i  per tant, genuïnes; és necessari un canvi de mentalitat, que alliberi del paradigma mental que fa ignorants, tot fent que es visqui malament, dins d’un gran engany. Caldrà revisar el planter acadèmic que integra les institucions docents, els acadèmics i doctors de la llei, i el fals coneixement; s’han cregut fal·làcies i les ensenyen impunement  tot enganant al poble, emparant-se en títols universitaris atorgats per poders censuradors, pervertidors i adulteradors, que han fet creure allò que no és. Totes les dictadures, treuen la censura quan ja tenen els acadèmics adoctrinats, convertits en autoritats oficials, instruint al poble en allò que és un gran engany, ensenyant com a veritat allò que és mentida.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

---

[1] Plaga de formigues depredadores que anorreen tot allò que hi ha a tot arreu on passen.

[2] Per a més informació sobre tot això que estic dient  recomano la lectura de l’obra de Alexandre Deulofeu  «La matemàtica de la Història», en concret el volum setè « Catalunya mare d’Europa» 

L'Enigma de l'Orant de Sant Quirze de Pedret 1 ª part

L’enigma de l’Orant de Sant Quirze de Pedret  (1ª part)

J.- Sobre la història de l’església de Sant Quirze de Pedret, dins el comtat de Berga i la jurisdicció del bisbat d'Urgell, té uns orígens molt poc documentats. La primera notícia del lloc és de l'any 983, que surt esmentat Pedret com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en la seva acta de consagració i dotació (Et in Pedredo masos .II., cum terras et vineas). El 20 d'octubre del 983 es consagrava l'església de Sant Miquel de Sant Llorenç prop Bagà; el levita Francó donà a aquesta església un alou amb les seves cases, horts, vinyes i totes les seves possessions i una església, el nom de la qual és esborrat en el document, situada al comptat de Berga, a la muntanya de Pedret i al lloc de Nesplosa (...cum ipsa ecclesia sancti... qui est in comitatu Bergitano, in monte Petreto in locum vocitatum Nesplosa).

E.- Què diu, que es va esborrar el nom?

J.- A què et refereixes?

E. A això que has dit: “una església, el nom de la qual és esborrat en el document”

J.- Sí, això és el que diu la informació històrica que he trobat.

E.- També m’ha cridat l’atenció això altre: “  el levita Francó”. A què es refereix quan diu “levita”?

J.- No ho sé. En el diccionari hi he trobat això:  Israelita de la tribu de Leví, dedicada especialmente al culte religiós. Els levites podien ser sacerdots i ajudants de la  liturgia.

E.- I, el nom “Sant Quirze”? Qui era aquest “Quirze”?

J.- El mot “quirze” podria derivar de “quer” que vol dir “pedra”. Això encaixaria amb el fet que orogràficament el lloc està relacionat amb la pedra i que el seu nom que l’acompanya “pedret” és un diminutiu de “pedra”.  Podria ser un exemple de sobre posicionament de noms com passa amb la “Vall d’Aran”. “Vall”  és un mot que vol dir el mateix que “Aran”. Aran vol dir “vall” en èuscar o llengua basca. Referent al sant, al personatge, no ho sé. Deuria ser important ja que a Catalunya tenim Sant Quirze de Pedret, Sant Quirze de Safaja,  Sant Quirze del Vallès i Sant Quirze de Besora.

E.- I, has trobat informació sobre qui era aquest Quirze que, venerat coma Sant?

J.- He cercat informació i he trobat això: “Festivitat 16 de Juny. Ens sap greu però no tenim més informació sobre aquest sant. Si en tens qualsevol dada i ens vols ajudar envia'ns un email a santoral@llaurado.info”.
Quan he cercat amb el seu nom en italià, “Quirico” he trobat altres esglésies com és el cas de San Quirico d’Orcia a la Toscana. M’he assabentat que les seves relíquies són a Wavre ( Flandes). He trobat una ermita dedicada a San Quirico que es troba a la Rioja. A Navarra, en el municipi anomenat Uribarri-Kuartango hi ha una església  romànica del segle XII-XIII,  de San Quirico i Santa Julita. Al municipi català de Durro hi tenen una església on hi havia  un retaule que ara es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona.

 E.- Hi ha una  llegenda,  la qual té una explicació arquetípica de comportament humà, que ens parla d’un nen anomenat Quirze, nascut a Licaonia o Licaonya. Com ja saps, les llegendes,  es fan historia quan algú les encarna i testimonia amb la seva vida personal.  Aquest nen, era fill de Santa Julieta.   Els dos van ser torturats pels soldats de Roma, per negar-se a renegar de la seva fe cristiana. El significat de  “Quirze”, alguns historiadors, el fan derivar del grec “ Kyriakos”

Santa Julieta es torturada en presència del seu fill Quirze

pels soldats romans que acaben matant-los als dos.

Pintura església de Ternate ( Llombardia)

J.- Aquí hi ha alguna cosa que no m’encaixa: com es pot fer sant a un nen de tres anys, a aquesta aquell que diu, no ha tingut us de raó? I, tant important va ser amb tres anys, com perquè  es dediquessin al seu culte,  tantes esglésies dedicades al seu culte a diversos nacions d’Europa? Com a llegenda, en sentit al·legòric, comporta una ensenyança? El fet, és que,   els romans, els volien “romanitzar” i ells, els licaonians, es van mantenir fidels a la seva  fe, que probablement anava lligada a la seva identitat nacional, eren ciutadans de Licaonia o Licaonya. Això em recorda les actituds de tots els imperialistes que volen anorrear identitats vernacles o originals del lloc on són naturals. Això de “romanitzar” em fa recordar d’allò que va dir el ministre espanyol, Wert, sobre  la necessitat, vista des de determinats poders de Madrid,  d’“espanyolitzar”  als nens catalans. Per cert, on és  i què és Licaonia o Licaonya? Se li pot trobar algun paral·lelisme entre la romanització dels licaonians i l’espanyolització dels catalans? Shakespeare en sabria fer una bona obra de teatre amb aquest arquetip.

E.- Licaònia era una gran regió a l'interior d'Àsia Menor, al nord de la muntanya Taure. Es limita a l'est amb Capadòcia, al nord per Galàcia, a l'oest amb Frígia. En el segle I  a.C. va ser annexionat a Galàcia i posteriorment fou convertida en una província dins l’imperi de Roma.

J.- Sobre la història, de Sant Quirze de Pedret, no podem assegurar que aquesta fos l'església de Sant Quirze de Pedret, car el document ha perdut aquest fragment, però si ho fos, Sant Quirze no tindria aleshores caràcter parroquial. El 20 de Març de 1168 el bisbe de la Seu d'Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l'oratori de Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret a precs de Bertran d'Avià, fundador i dotador de l'oratori; aquest fundador havia de donar anualment, per quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell.

Aquesta església, que feia un segle que havia estat profanada i abandonada, fou retornada al culte el 6 de setembre de 1964. Avui l'església només té culte, el dia de la festa anual, i depèn de l'església parroquial de Berga. La conservació del monument depèn de l'Ajuntament de Berga, en virtut d'un acord sotscrit entre el bisbat de Solsona i aquest ajuntament, que vinculava Pedret al Museu Comarcal de Berga. 

L'any 1989 s'inicià la segona i definitiva restauració.   Pel que fa al programa iconogràfic de les pintures de Pedret, constitueix, sens dubte, el conjunt de temàtica apocalíptica[1] de pintura mural més extens i complex de Catalunya. Cicle apocalíptic que pertany a la família europea, amb antecedents immediats a la Bíblia de Rodes[2]. Acompanyen i es relacionen amb el cercle apocalíptic de l'absis central, la decoració de les absidioles: la paràbola de les verges prudents i les nècies, com al·legoria de les ànimes de l'església universal, tema vinculat al Judici Final[3]. La presència de l'església entronitzada, es relaciona amb la iconografia de l'altra absidiola, la càtedra de St. Pere i el col·legi apostòlic. La riquesa i varietat temàtiques, juntament a l'elecció excepcional de certes imatges, situen Pedret entre les obres més importants fetes a Catalunya durant el període romànic.  (Text: Catalunya Romànica Volum XII)

E.- Quin és el seu significat, quin és el seu missatge?

J.- Allò que crida més l’atenció és la imatge de l’Orant, l’ésser humà,  i la figura de l’animal o animals que s’hi poden veure representats.

E.- La paraula “orant” per definició vol dir “persona que està  en actitud d’oració”. La paraula “or” en llengua hebrea vol dir “llum” ; o sigui que, orant, també  es podria traduir  com “il·luminant-se”.  En el dibuix s’hi observa tres elements: un animal, un cercle, que podria ser una serp mossegant-se la cua,  i una figura humana. 

J.- L’animal, segons “la versió oficial”  diu que és la que s’explica als visitants i en els fulletons turístics diu que és un«paó» i és diu que el seu simbolisme fa referència a la “immortalitat”. 

E.- A mi em embla que podria ser un colom. Un colom hi tindria sentit ja que està relacionat amb l’Apocalipsi, llibre escrit per Sant Joan Evangelista i faria referència als dons de l’Esperit Sant, en concret al do de llengües.

J.- Jo hi veig un colom. No obstant, t’he de dir que he fet una enquesta entre diverses persones i el resultat ha estat divers, malgrat que majoritàriament, la gent hi veu un «colom» i no pas  un «paó».   De fet,  tal com tu dius, té  més sentit que sigui un colom  ja que és un animal que es troba a les esglésies  romàniques dels Pirineus i arreu d’Europa on n’hi ha,  i per tant a les de Catalunya. L’església de sant Quirze de Pedret, és una església romànica. La simbologia del colom fa referència a l’Esperit Sant i per tant a la Pentacosta i el do de llengües que infon l’Esperit Sant.

Mural habitual a les esglésies romàniques dels Pirineus

S’hi veu el colom i les llengües de foc infoses als apòstols de Jesús.

En cap església de Catalunya, que jo sàpiga, no hi ha cap “paó”. L’animal típic i característic  de les esglésies romàniques, és el colom. D’altra banda, el colom, està relacionat amb l’evangeli de Sant Joan i l’Apocalipsi i es troba a les piles baptismals.  El “colom” és el símbol al·legòric  del que  s’anomena “el bateig de dalt” . Del “fet de néixer de dalt” en  parlen els cristians tot referint-se al passatge de la Bíblia en la que se’ns diu que, al ser preguntat Jesucrist  pels Apòstols sobre com serien reconeguts els cristians quan anessin  a predicar pel món,   els va respondre: L’Esperit  Sant  us infondrà el do de llengües i tot arreu hi  parlaren en les llengües pròpies de cada lloc. 

Aquest any, per la Festa de la Pentacosta ens ho ha recordat el Papa de Roma, recuperant, al meu entendre,  el missatge evangèlic del Concili Vaticà II. Extret de la Homilia del Papa Francesc, el dia 19 de maig de 2013: “Estimats germans i germanes. Contemplem i revivim en la litúrgia l’ efusió de  l’Esperit Sant que Crist ressuscitat va vessar sobre l’Església... I , tot fent referència a Sant Lluc ( Fets dels Apòstols 2,1-11)  ens  continua dient:  “Van  començar a parlar en altres llengües, cadascú oeix  parlar als Apòstols en la seva pròpia llengua. Tothom experimenta quelcom nou, que mai havia passat: Els oïm “parlar” en la nostra llengua nadiua””

Aquest mot que ha emprat el papa Francesc: llengua nadiua,  al meu entendre, fa referència a la llengua pròpia de cada lloc. A aquesta llengua territorial és anomenada també llengua vernacla. No diu llengua materna, diu llengua nadiua. De llengües maternes en el sentit de mare que ens ha parit, a les terres catalanes, n’hi ha moltes, però de llengua nadiua – original, natural o vernacla- només n’hi ha una: la llengua catalana. El símbol d’aquesta ensenyança cristiana celebrada per la Pentacosta, en el murals de les esglésies romàniques, i en tota la cristiandat,  és el colom.

Església de Sant Quirze de Pedret ( Berguedà.Catalunya)

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

Continuarà....

---

[1] Aquesta temàtica està relacionada amb el llibre “Apocalipsi” (Revelació) de Sant Joan Evangelista .Aquest llibre era el que tenien com a lectura habitual els càtars o cristians albigesos.

[2] El manuscrit conegut com a Bíblia de Rodes és obra dun monjo de l'escriptori del monestir  de Ripoll (probablement entre els anys 1010-1015, època enque el Papa de Roma era Gerbert D’Orlhac , monjo del mateix monestir amb el nom de Silvestre II). Actualment és a la Biblioteca Nacional de França (París), ms. llatí 6. Aquesta Bíblia fou adquirida al final del segle XI pel monestir  també català  de Sant Pere de Rodes, el qual fou espoliat per les tropes franceses a la fi del segle XVII. El manuscrit passà a les col·leccions reials de França i més endavant a la Biblioteca Nacional de França. Allí fou dividida i enquadernada en quatre volums de grans dimensions (505 x 345 mm). Ambdós còdex, Bíblia de Sant Pere de Rodes i Bíblia de Ripoll que es troba a la Biblioteca del Vaticà, obres manuscrites del primer quart del segle XI, han estat l'admiració dels historiadors de l'art, dels amants de la literatura cristiana antiga i de la iconografia judeocristiana, tardoromana i carolíngia; obra d'artistes ben dotats i sovint genials. Són un monument de l'art religiós català de l'alta edat mitjana.

[3] Cal recordar en aquest sentit la tradició cultural catalana de “El Cant de la Sibil·la”