PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT 1 i 2/4

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT[1] 1/4

Dibuix referent a la Nau de Cristòfor Colom amb creu vermella sobre fons blanc. Creu de l’Orde del Temple del Rei Salomó i de Sant Jordi

Per què ets va interessar per aquest tema?

L’explicació  que em van donar a l’escola dient que  Castilla havia participat en  la descoberta d’Amèrica  no em va deixar mai convençut,  ja que , pensava: com pot ser  això si a Castella no hi ports de mar i per tant no hi ha mariners?

Pertanys alguna institució o associació d’estudis colombins?

No.

Està reconeguda la teva feina en els estudis sobre Colom?

Per part d’algunes persones sí; valoren i comparteixen les meves hipòtesi, investigacions, conjectures, deduccions i conclusions. N’hi ha d’altres que no.

Has publicat treballs o articles sobre Colom?

Si. Es poden consultar en el meu web www.jordisalat.cat

Estàs d’acord en que Colom és l’home de les mil cares?

No. Colom era un monjo terciari franciscà i això comporta una identificació, i uns principis, que tenen en la bondat, la sinceritat i honestedat una de les seves bases essencials. S’ha de discernir el gra de la palla. Colom va ser, i encara és,  difamat i  calumniat. Per a descobrir qui era realment Colom, el català Colom, s’ha de fer servir el seny o sentit comú, ja que no ens podem refiar dels documents. El “documentarisme”, és de mal fiar, ja que hui han hagut moltes adulteracions.

Colom amb l’hàbit franciscà i envoltat de franciscans en el moment de la seva mort

Per què creus que Colom no deia mai d’on era?

Colom no deia mai d’on era?  Què t’ho ha fet pensar això? Qui t’ho ha fet creure això? Jo penso que sí que ho deia, però ens ho han amagat. Ell, no; els altres. Com es pot signar un document davant d’un notari, com va fer a les Capitulacions de Santa Fe, sense estar identificat? Ningú s’ha fixat en que el Notari, Joan de Coloma, era català, funcionari de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català? Per a què volien una reina que parlava castellà, i un  genovès que parlava genovès ( Itàlia encara no existia com la coneixem actualment), un notari que escrivia en català, la llengua oficial de la Corona d’Aragó i Catalunya?  La Corona d’Aragó i Catalunya era una confederació d’Estats amb sobirania política i moneda pròpia.  Quin sentit té que un notari d’aquest Estat, que repeteixo, tenia com a  llengua oficial la llengua catalana,  sigui  redactant les Capitulacions, escriptura del contracte subscrit entre un genovès, Colombo, i una castellana la reina Blanca de Castilla? Ara bé, si tenim en compte que l’altre personatge present, el rei Ferran II, era rei  de la Corona de  Catalunya i Aragó, aleshores sí que en té de sentit; això vol dir que el contracte es va fer amb l’Estat que tenia com a llengua oficial el català: la Corona d’Aragó, que era integrada pels “regnes” de Catalunya[2], Aragó, València, Mallorca i probablement relacionats amb  el Regne de Sardenya, el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília que formaren part de la Corona d’Aragó. Preguntem-nos: Cristoforo Colombo, un genovès que no sabia català, podia signar i donar el seu vist-i-plau,  un document tant important com les Capitulacions de Santa Fe,  escrites per un notari català, en català, sense entendre allò que s’hi deia? 

Quantes teories colombines hi ha avui en dia serioses?

Penso que  n’hi ha diverses; no sé  quantes.  A mi , hi ha una teoria que la considero seriosa, i que és la teoria que  ens diu que  Colom era cristià,  un monjo terciari franciscà, relacionat amb els templers i amb “Torroja” de la Segarra. ( El seu nom original  d’aquest municipi era “Torroja” ara l’han adulterat i li diuen “Tarroja”)  I, relacionat per tant,  en certa manera, amb el templer nascut a Solsona, Arnau de Torroja, novè Gran Mestre del Temple. Castilla no ha tingut mai cap Gran Mestre del Temple. Catalunya n’ha tingut més de quatre. I, alguns templers importants eren de les terres de Lleida. N’estic convençut que Colom era templer. I, penso que els cavallers de l’Orde del Temple del Rei Salomó,  eren “asherahites” no eren “jahvehites”; això vol dir que el seu cristianisme era el del culte a la deessa Asherah. Jahvé va prohibir aquest culte, que està relacionat amb el zodiacalisme i les divinitats, i verges, negres com és el cas d’Isis. El culte a Isis venera el toro no el mata, com fan els espanyols. Asherah. té com a simbolisme l’arbre i els troncs. Considero que el “Tió” , que és un tronc, és una tradició cultural asherahita i que aquesta cultura és la que tenia Colom en tant que català i  templer, ja que, al meu entendre,  era la del rei Salomó.

  

---

[1] Entrevista feta per R.C. alumne d’una escola de Lleia a Jordi Salat

[2] La història oficial diu que Catalunya era un Principat, del qual  l’antic Regne de Lleida en formava part. Tot això s’ha d’explicar més extensament,   en una entrevista no hi ha prou espai.

Luis de Ulloa y Cisneros

Va ser important la feina de Lluís Ulloa? Per què?

El considero el millor historiador de tots el que he llegit sobre  el tema de la catalanitat de Cristòfor Colom. Per diversos motius, a més de ser un meticulós historiador i molt professional, volia fer honor a la Veritat i fer-ho amb dignitat i sense vanitat.

1.- Ulloa era peruà,  d’origen gallec, i volia demostrar que Colom era gallec. Quan va anar investigant i va arribar a la conclusió que era català, ho va dir anteposant la veritat a la vanitat.

2.- L’espectre de temes relacionats amb Colom que va plantejar és molt ampli. Ell,el va relacionar amb Ramon Llull.

Vol destacar algun historiador català que hagi tractat el tema Colom?

Només un, en Caius Parellada. Entre els historiadors catalans,m’atreveixo a dir que, tots, han fet aportacions molt lloables. No obstant,  no s’ha fet bona pinya, no s’han articulat les aportacions en un conjunt. He trobat  moltes lluites egòlatres i gelosies, mútues desqualificacions: A vegades, amb  argumentacions mancades de respecte. He sentit a dir davant d’una discrepància, despectivament,  “aquest el que vol és marcar paquet”, en lloc d’oferir una reflexió respectuosa com a resposta constructiva. Egos que cerquen  la pròpia glòria vanitosa més que no pas descobrir  la Veritat.   Per altra banda, alguns són ateus i materialistes, no han tingut formació cultural cristiana o bíblica; i, els documents que analitzen sobre els fets relacionats amb Colom, trobo que  no els saben interpretar dins el marc referencial corresponent, que és un marc religiós. Colom,  era molt religiós; era cristià. Va posar-se un nom adoptiu, com feien els frares franciscans que feien els vots religiosos, “Cristo Ferens” o “Xristo Ferens”. Aquest, però, no era el seu nom de pila baptismal. Colom, parlava de l’Esperit Sant. Això també ho feien els càtars i els “santjoanistes”.  Això comporta una determinada concepció “espiritual” (ell era franciscà, templer franciscà, això penso ). Està documentat que el seu guia espiritual era un català de Calàbria, en Joaquim de Flor, conegut amb els seu nom italianitzat de “Joachim de Fiore. No era catòlic  d’obediència servil a la dogmàtica de la jerarquia religiosa de l’Estat Vaticà.  Potser per això no l’han fet “sant” tot i ser l’evangelitzador cristià més gran de la Història. Les investigacions sobre Cristòfor Colom, han de fer-se dins el marc de la religiositat cristiana i dins del marc de la història de la Corona d’Aragó  que tenia com a llengua oficial la llengua catalana.  Em sembla que alguns historiadors catalans diuen autèntics disbarats. Per altra banda,  jo, de moment, no em puc creu que Colom tingués 70 anys l’any 1492 . S’ha de tenir molta empenta per a fer aquella gran proesa  marinera. Hi ha qui diu que sí que pot ser, potser per a  justificar la seva personal teoria, pecant de vanitat, però jo no m’ho puc creure ( de moment). Al meu entendre, cap historiador català ha arribat a l’alçada del peruà, d’origen gallec, Don  Luis de Ulloa y Cisneros. Les seves recomanacions respecte  de la relació de Colom amb Ramon Llull, un altre català franciscà, no han estat prou estudiades. Aquesta és la meva línia d’estudi i d’investigació. Els  nobles i reis catalans de la Corona d’Aragó,  com Jaume I, eren sota la guia espiritual de frares franciscans i relacionats amb els templers. I, Colom, era un noble català i penso que templer. Els nobles de la Corona de Castilla, estaven relacionats  amb els dominics, no pas amb els franciscans. Els nobles de Gènova no estaven pas relacionats amb els franciscans. Colom, va anar a la Ràbida, un convent de franciscans. El Dr. Ulloa, també ens va indicar la importància de Dídac Colom, el germà de Colom, que era sacerdot,  del qual ens diu que, probablement, era el seu germà gran, i que  no era ben vist per les autoritats catòliques de Roma. S’hauria d’esbrinar quina mena de cristianisme professava en Dídac Colom. De tots els historiadors “colomians”, a qui més  admiro és a Don Luís de Ulloa y Cisneros, per la seva investigació, les seves intuïcions exposades com a hipòtesi de treball  i per la seva noblesa d’ànima. Estimava la Veritat i no es deixava vèncer per la vanitat, ni per les actituds hostils dels ignorants que el calumniaven i difamaven.

Seria possible reconstruir l’ADN a partir dels ossos de Colom?

Si es sabés del cert que són de Colom potser si. Però, no es pot saber del cert. Qui ho pot assegurar que són els ossos de Colom?

S’ha fet?

S’ha fet sobre uns suposats ossos  que es troben a Sevilla. Els resultats, que jo sàpiga, no s’han dit públicament.

Suposant que el descobridor era català es pot assegurar de quina zona era?

Es pot exposar, a mena de conjectura, com a hipòtesi sobre argumentacions raonables.   Les conjectures,  són molt importants, quan segueixen un fil “senyat”  d’observacions. No s’han de menystenir. S’han de valorar en la seva justa mesura. Tot sovint la veritat,  com els grans descobriments, tenen el seu origen en una conjectura. D’altra banda tenim un document  que hi posa “Colom”.

Carta de Colom, on es pot llegir “Colom”

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 3/3

- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?

- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys,  hem llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les vernacles – naturals o originàries- dels seus respectius llocs. El català n’és una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la Franja que ara vol fer anomenar “lapao”. Han volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles,les quals, com he comentat són llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de Realitat, parla de “Legalitat”.  Talment sembla, en base als arguments que llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia catalana,  es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot arribar fins a la “Constitución Española”.  La creativitat, però, està en les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí, Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a “espanyols”, no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.

- Llavors la llengua castellana no és vernacla?

La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural; però quan  s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera natural,  perd el contacte amb el ‘genius loci’, o sigui amb allò que els taoistes xinesos en diuen l’energia “ki”, o Xirinacs en diu en el seu model Globàlium el “noümen”,  i perd la creativitat ja que no té vincle amb la vernaclitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals. I, ho fa perquè  la concepció de llengua individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial i  imperialista. Una llengua sense  vernaclitat, - alè, ki, esperit, noümen-, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat  fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat , fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una  volta o bóveda celeste. 

Esfera Celeste  i   Esfera model Globàlium de Ll. M. Xirinacs

- El vernaclisme és només un tema de llengües?

- No. L’obra del basc Oteiza o del català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a l’energia d’un lloc determinat, a un ‘genius loci’ concret. En els mitjans de comunicació anti-vernaclistes, son presentats com a espanyols perquè Euzkadi i Catalunya estan  dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o sigui, en castellà; pensaven en basc i en català; dues llengües vernacles, oringlas . naturals del seu territori o geografia natural: Euskadi i Catalunya. És, doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural , una cosmogonia amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva. Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té “geni”, origeneitat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que els cristians en diuen  alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en diuen energia vital.

- L’enemic del vernaclisme seria l’imperialisme?

- El que passa és que l’imperialisme, és que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades,  trobem una “confederació”, que amb el temps i l’organització del poder,  acaba negant les cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i amb mutu respecte, perquè, amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot. De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme respon a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb la llengua del territori. A  l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana, llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès a la nació catalana, sempre han volgut destruir la catalanitat, la origeneitat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del llibre “L’Esperit de Catalunya” de Josep Trueta, i “`La matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.

- Astrològiques?

- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món,  te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals[1]. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del Pirineu ( català, occità, aragonès i  basco-navarrés).

Art romànic del Pirineu

El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.

- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?

- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on  hom habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el llenguatge  del Globàlium  xirinaquià, en podríem dir llengua i nació  tel·lúrica o noümènica.

- Europa és vernacla?

-  En la mitologia original, sí, donat que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals. L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles o naturals. Alguns en deien “regions”. Ara, però,  ja no en sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià.  Quan, la característica cristiana original era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants espanyolistes. 

A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha recuperat una bandera anomenada ‘Wifala’.

Aquesta bandera representa les nacions originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus discursos, el president de l’Estat “Plurinaconal” de Bolívia, Evo Morales,  parla d’una divinitat anomenada ‘Pachamama’, que té característiques  que es poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els presidents dels Estats llatinoamericans,  com l’Evo Morales, fan onejar la Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles, originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili Vaticà II. M’identifico,  en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol , fet el 2013

 http://www.telam.com.ar/notas/201212/2602-evo-morales-y-el-manifiesto-de-la-isla-del-sol.html

A mi em sembla que a les nacions vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa “una bandera internacional” . Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests,  els que hi tenen al l’Estat vaticà. 

- Una senyera vernaclística.

- Els nadius, les nacions originàries o vernacles,  de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi com a Abya Yala, el seu nom original,  son conscients del poder d’aquest símbol que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.

Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.

Aquesta Europa que s’està fent, no té en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi imperen els valor mercantils.  Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica, hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà.  Malgrat l’empressada voluntat sobiranista del poble català, de la qual  l’exitosa Via Catalana del passat 11 de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei, per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania.  No ens adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat espanyol i  l’Estat  vaticà, s’està tornant una tirania?

Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base de la confederació de les nacions originals o vernacles.

Aquesta és la línia que jo veig que indica el camí que fa  el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no funciona;  no funciona perquè  no és natural. Europa serà vernaclística o no serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat  Plurinacional, sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a  Europa, i a nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure,  tot essent-ne  la característica pròpia i vigent en el  segle XXI, la qual ens porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi.  Cal sortir del marc legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en el qual,  l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot “esperit”,  per trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la religiositat hipòcrita, diguem-li “energia”, diguem-li  “energia ki” en llenguatge taoista, diguem-li “noumènia”[1] en llenguatge globlaliumnístic del model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal identificadors.

Per a més informació recomanem la lectura del Llibre Vernaclística de Jordi Salat

---

[1] Neologisme que vol dir  allò que està com a  l’ésser o essència, dins el fus dit Noümen, de la Hiperesfera del  model filosòfic de Ll. M. Xirinacs.

---

[1] Tàuride amb Taure, Síria amb Sírius. China, amb l’energia còsmica Chi, anomenada també Ki

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 2//3

- En quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino?

Primer s’hauria de dilucidar què vol dir “pensar” i que vol dir “parlar”. Jo entenc que les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc, l’alè de la terra,  el Ki de l’Univers, en diuen els taoistes; això és el que jo identifico també com  l’alè d’ Asherah, la Senyora Reina del Cel de la cultura camita d’Ur de Caldea, o la Nut i Isis d’Egipte. Aquesta concepció de la divinitat es relacionada amb la concepció hermètica de les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre dame. Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de construcció de catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el valor essencial del lloc, com es fa vernaclísticament amb les llengües del lloc.  Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada i encara ara es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa del fum de les espelmes. Això és fals. Aquesta  característica, de “llengua del lloc”,  a Catalunya i els Països Catalans de la Corona d’Aragó, només la té la llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està relacionada amb l’iber, abans que amb el llatí.  Sobre en quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest el nivell dels meus estudis actuals. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies, però no especifiquen que,  al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, nascut 1225 al castell de Rocasseca aquella terra no era italiana ni s’hi parlava italià. Va viure, en unes terres sota influència de noblesa germànica, el Regne de Sicília (1130) i Regne de Nàpols, dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els germànics que hi eren nobles habitants del lloc, van estar relacionats amb la Corona d’Aragó, la qual,  tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment va ser annexionada al que ara es coneix com a Itàlia. Dominació germànica dels Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell,  Corona d’Aragó ( 1282-1442).  El rei català, Pere el Gran, es casà amb la germànica Hohenstaufen, Constança  de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília, fou enterrada a la catedral de Barcelona.

Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona

 Els dos reialmes, Sicília i Nàpols, estaran separats fins el  1442  quan el  Alfons el Magnànim, que ja no era del Cas de Barcelona, sinó que era de Castilla, un Trastàmara,  conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.

En aquells temps a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengua vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el Casal de Barcelona i els  Urgell catalans. 

Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics  i quatre pals catalans del Casal de Barcelona

Una dada interessant és que l’antic escut d’armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d’aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de Aquino,  podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats.  Ens diuen que va escriure llibres en llatí, però en realitat els va traduir al llatí. De quines llengües  va traduir i posar en llatí? Aquesta és la qüestió  per esbrinar quines són les llengües realment vives i creadores.

Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó

No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català

D’altra banda, la tomba de Sant Tomàs d’Aquino, es troba a Tolosa de Llenguadoc, a Occitània, on es parla llengua d’oc com a llengua vernacla. Actualment ha estat afrancesat i s’hi parla oficialment francès o sigui langue d’oil.  En aquell temps no s’hi parlava francès, o sigui, langue d’oil.

Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Conventdel Jacobins de Tolosa de Llenguadoc ( Occitània)

Psicoanàlisi i política: " El complex de Coriolà"

E.- Has vist la pel·lícula  dirigida per Ralph Fiennes, "Coriolanus", basada en  l'obra  teatral de William Shaskespeare?

J.- Sí;  m'ha semblat una gran pel·lícula. A més a més,  la manera com està feta, combinant els temps en que es produeixen  els fets, de manera que es veuen imatges situades en els temps antics i  altres en els temps actuals,  facilita la comprensió del missatge.

E.- Quin missatge hi has trobat?

J.- Coriolanus és un bon patriota, que ha viscut fidel a la seva pàtria, Roma, amb honradesa, lleialtat i noblesa, donant testimoni del valors i coneixement de l'esperit cultural en els que es basa la seva identitat nacional.  Fins hi tot lluita en batalla contra els enemics, els invasors  que volen oprimir la seva nació, els volscs. Coriolanus, en llatí Cneus Marcius Coriolanus, en català, Coriolà,  fou un heroi llegendari romà. Els romans el fan descendent del rei Anc Marci.

E.- Els volscs, en llatí  volsci,  foren un poble del centre del que actualment és coneix com a Itàlia, els quals van tenir un paper important a l'antiga història de  Roma.

J.- El valor i les virtuts que dignificaven a Coriolà, van fer que guanyés la batalla contra els invasors volscs,els quals volien conquerir i oprimir Roma, la pàtria de Coriolà, lleis injustes, imposant-los impostos depredadors colonialistes i una llengua forastera sense creativitat, i per tant, impròpia del seu país. Amb la victòria, va aconseguir mantenir la seva pàtria en la llibertat i en la sobirania nacional. 

El poble, admirava a Coriolà i el tenia com a heroi, un heroi nacional per al qual sentia simpatia i congenialitat.

En les eleccions democràtiques van votar a favior d'ell i va ser escollit per un alt càrrec de representant polític. 

Posteriorment, les intrigues polítiques entre tribuns i patricis, diguem-ne, els dos partits polítics del govern de Roma, van maquinar contra ell fins que va aconseguir fer que el poble li girés l'esquena, no el reconegués ni el valorés com es mereixia per la seva dedicació i bon servei. Coriolà, decebut, ferit en la seva dignitat, va marxar de Roma, se'n va anar a l'exili. 

Va anar-se'n a veure els  volscs, els enemics de Roma, i els va oferir el seu servei. Va passar-se a l'altre bàndol. No ho va fer per sentiment de traïció; va fer-ho per sentiment de revenja, per a recobrar la dignitat, perduda a causa de la decepció deguda a un maltracte indecent. Com a cap dels volscs, Coriolà, va tornar a Roma, però aquesta vegada lluitant a favor dels volscs, i va guanyar la batalla; Roma, els seus compatriotes, se li van rendir.  Aleshores, els romans van valorar-lo i li van oferir reconeixement; van demanar-li que els perdonés, però, ja era massa tard. Els romans van obtenir la gràcia de quedar-se vius, però van pagar la seva culpa, quedant-se vius, sí, però,  com a  esclaus dels volscs. Aquests els cobraven els impostos i els obligaren a parlar una llengua que no era la seva pròpia del lloc. Els conqueridors, acomodant-se moralment com a dominadors dins d'un marc legal fet a al seva mida d'opressors d'un poble dominat, esdevingueren els amos d'una terra que no era la seva terra natural, era, només, la seva terra conquerida. Coriolà, va ser mort pels volscs. Roma perdé la seva independència i quedà sota les lleis  dels invasors que l'havien conquerit.

E.- Tothom interpreta aquesta obra com ho fas tu?

J.- A internet hi he trobat altres interpretacions.  Aquesta és la que jo he fet perquè n'he tret una ensenyança.

E.- Quina ensenyança n'has tret?

J.- He descobert, segurament degut a la meva inclinació natural per la psicologia, un nou complexe  per afegir a la llarga llista de comportaments neuròtics que integren els estudis de les anàlisi psicoanalítiques; l'anomeno el complex de Coriolà.

E.- En què consisteix aquesta actitud o comportament neuròtic  de transtorn de la personalitat?

J.- El considero neuròtic de conseqüència, degut a una causa externa, no pas de  naturalesa pròpia o intrínseca a la personalitat. Vull dir, amb això, que és una autodefensa contra el maltractament que hom sofreix per part dels propis compatriotes. Unes vegades per enveja, altres per ignorància, incomprensió i tot sovint per egoismes, mesquineses i gelosies de diverses modalitats. N'hi ha afeccions de diferents intensitats i formes. Algunes, es queden en el ressentiment, o allò que se'n diu, quedar-se dolgut; aquesta és una actitud de forma passiva, sense acció de  revenja.

E.- Podries posar-me un exemple de personatge català al qual consideris que  va ser un exiliat coriolà?

J.- Si; ara mateix te'n podria dir dos:  Anselm Turmeda i Eugeni d'Ors. Te'n diré més, ja que, a Catalunya, de genis catalans, artistes, poetes, arquitectes, futbolistes, empresaris, ..., N'hi ha hagut molts de maltractats, difamats, menystinguts, escarnits i marginats  pels seus propis compatriotes catalans. La llista dels  catalans dolguts per culpa d'altres catalans es podria fer molt llarga. Podria afegir-hi, Gaudí, Dalí, Verdaguer, Xirinacs,...Afortunadament, tots no han caigut en el complex de Coriolà, sinó que  s'an mantingut ferms en la catalanitat.Però, dolguts; perquè són humans.

E.- El teatre, és teràpia en el món hel·lènic. Penses que aquest, recent  "complex de Coriolà" que acabes de descobrir en una obra de teatre de Shakespeare,  és un dels mals psicològics que pateix la societat catalana?  Catalunya com a nació?

J.- Sí.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 1/3

Una entrevista del periodista  Daniel Solano a Jordi Salat

En un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el respecte  per les cultures naturals de cada lloc, les originals o vernacles, que han de ser el marc referencial d’integració de la diversitat en un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat. Només, des de dins del marc original es pot anar cap a l’infinit.  Ser universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del “Genius Loci”.  Hem volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de l’inesgotable investigador i historiador Jordi Salat. Autor del llibre ‘Les quatre columnes catalanes’ i del documental ‘Ramon Llull, Montserrat i l’escala de l’enteniment’, ara acaba de presentar, fa uns mesos, el seu nou llibre anomenat ‘Vernaclística’, tot un manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i el seu sentit universal. 

  

- Quines són les llengües que anomenem vernacles?

- Són les llengües de la terra, del lloc, són les del geni o origen de la paraula. Són llengües amb alè creatiu. En llenguatge oriental podríem dir que són llengües que tenen energia “Ki”, i combreguem amb el Tao, perquè són plenes de l’energia creadora. Son l’expressió del ‘genius loci’, que les fa llengües vives i creadores de Realitat.  Les entenc com a les llengües que participen de la Creació del món, les que són subjectes actius, llengües vives, del “Llibre de les Metamorfosis o Canvis” anomenat I King o I Ching. Jo també els dic que són les llengües de la deessa Asherah, la Senyora Reina del Cel,  de la que parlen les antigues cultures d’Ur de Caldea. En el sistema filosòfic de Ll. M. Xirinacs, el model Globàlium, se les podria anomenar llengües tel·lúriques o noumèniques. Diversos sistemes filosòfics i religions els han donat els seus respectius noms. En el fons, en essència, volen dir el mateix. L’Església Catòlica, en el Concili Vaticà II, les va anomenar “llengües vernacles”.

Tai Ki .Tao te King

Les quatre columnes amb símbols zodiacals. Monument a la deessa Asherah d’ Ur de Caldea

Hiperesfera del Model Globàlium de Ll. M. Xirinacs.

- No és un concepte massa conegut...

- Una vegada un professor d’universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat de manera despectiva  per l’espanyolisme del règim del general Franco. Per tant, hi ha tota un generació d’acadèmics formats sota aquest règim, que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme. Hem de renunciar a una paraula pel fet que ens ha estat adulterada o l’hem de revestir amb el seu concepte original? Penso que s’ha de  regenerar, o sigui, genuinitzar, tornar al sentit original,  tot allò que ha estat adulterat. Buscar paraules substitutives és fer una Realitat alternativa,  que no vol dir  fer la Realitat de Veritat.

- Es un terme proscrit.

- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l’escolàstica, Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), autor de la Summa Theológica, pensava en una llengua vernacle i llegia diverses llengües vernacles.  De fet, en la seva “Summa”,  es va dedicar a traduir al llatí allò que s’havia “pensat” en llengües vernacles, com la jònica, hel·lènica, de Grècia i altres de diversos llocs d’Europa que no han estat reconeguts com a nacions ni Estats. Aquest monjo, fet sant, va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d’altres llengües, que són les llengües originals i creatives, llengües vernacles, com per exemple ho era l’esmentada  la llengua jònica hel·lènica. El lloc on va viure Sant Tomàs, Aquino, està a les terres de Sicília, terres de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català. Sant Tomàs, era d’origen germànic, de la noble família Hohenstaufen. L’escut del Regne de Sicília, porta l’àguila dels Hohenstaufen i els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó. O sigui, l’escut de La Provença i  original del noble Casal de Barcelona. Un poder malèfic, que adultera la Realitat i la Història, i adultera enciclopèdies i diccionaris,  ens vol fer creure allò que no és Veritat, i ha proscrit allò que és Veritat. Ha proscrit l’Ésser i vol fer adorar el No-Ésser. Aquest poder malèfic, presenta a  Tomàs de Aquino com a italià i la llengua llatina de Roma com a llengua culta, tot negant el valor de les llengües vernacles i la identificació autèntica del personatge històrics en el seu marc natural vernacle, que en cas de  Tomàs de Aquino, era alemany i català.

Escut Regne de Sicília

Escut de Aquino

- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua sàvia...

- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. Allò que va fer l’imperi romà, va ser transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva llengua era la llengua de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l’edat mitjana i el renaixement, l’han repetit molts imperis; entre ells, els imperialistes espanyols, que ho volgut fer creure que la llengua viva era la llengua “espanyola” o castellana, ( negant el valor a les llengües vernacles com les de Catalunya, Galícia i Euskadi) igual com els imperialistes de Roma van voler fer creure que ho era la llengua “romana” o llatí ( negant el valor a les llengües de Nursia amb Sant Benet (480-547), d’Umbría amb Joan Bernat d’Assís, conegut com a Sant Francesc (1182-1226), i de Sicília amb Sant Tomàs de Aquino (1225-1274) ). Així ens trobem que les enciclopèdies espanyoles  diuen “el espanyol” quan parlen de Dalí, Gaudí, Miró, Tàpies, Pep Guardiola, Ferran Adrià, etc, sense esmentar la seva identitat vernacla o original catalana.  Configuren la Realitat en funció dels interessos polítics de l’espanyolitat castellanista,  no pas de la vernaclitat universalista,  o sigui dels orígens que ens fan sintonitzar amb el geni i l’alè ;  el Ki, del qual parlen els taoistes; o, l’Esperit Sant, del qual parlen els cristians, que ho celebren per la Festa de Pentacosta. Recentment, tot estudiant el sistema filosòfic fet per Ll. M. Xirinacs, el Globàlium, model relacionat amb el marc de raonabilitat i cientificitat de l’Ars Magna de Ramon Llull, m’he adonat que la llengua vernacla es pot dir també, llengua tel·lúrica o llengua noumènica;  la lingüística està en les seves vuitanta categories i en el fusos que componen la seva Hiperesfera  de base quàntica.

 Hiperesfera del model Globàlium de Ll. M. Xirinacs