La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (2)

2

Així ho pensaven també els cristians gnòstics i arrians, i rebutjaven el valor de les llengües forasteres, anti-naturals i merament etnocentristes que s’imposen, a vegades per convencionalismes i per la voluntat de migracions forasteristes manipulades per poders que són contraris a la cultura vernacla, el pensament, la concepció cultural i l’ordre nacionalista que aquesta comporta.

D’aquí ve l’ensenyança evangèlica que els cristians celebren per la Pentecosta, per recordar el “do de llengües” que l’Esperit Sant “infón” als que prediquen la Veritat en nom de Jesucrist. Aquesta ensenyança cristiana la va tenir molt present l’Església Catòlica en els anys 60, en els temps del Papa Joan XXIII. Actualment, no és així. Hi ha hagut una adulteració de l’ensenyança genuïnament cristiana.

Pel que fa a Catalunya i a la llengua catalana, s’ha fet un " Nou Diccionari" en el qual s´ hi han inclòs nous mots "acceptats" com a catalans. ¿Amb quin criteri s’ha fet aquesta selecció? ¿Amb el criteri de Cràtil o amb el criteri de Hermògens?

A mi em dóna la impressió que s’ha fet amb el criteri d’Hermògens. S’han agafat uns mots per convenció social i s’han acceptat molts vocables derivats de llengües forasteres, com la llengua francesa, la llengua anglesa i de la llengua castellana, - talment com abans s’havia fet amb la llengua llatina i la llengua grega -, per l’ ús social que se’n fa, més que no pas pel seu caràcter científicament natural, com hauria estat el de les combinacions matemàtiques i valors numèrics de la càbala, cas d’haver-se aplicat el criteri de Cràtil, i també, al meu entendre, el criteri de Ramon Llull.

Com podem comprovar per les coses escrites, el tema de l’actitud lingüística que han d’adoptar els ciutadans fa anys que es vol justificar per mitjà de la filosofia i la religió. Els filòsofs, amb Sócrates al capdavant, actualment uns 2.480 anys, ja es plantejaven el tema del “bilingüisme”.

Els filòsof volien i volen trobar una raó per a convèncer que els ciutadans parlin en una llengua vernacla com és el català als Països Catalans o una llengua forastera convencional.

Si observeu la realitat, veureu que les llengües vernacles – pròpies de cada lloc o tiferèthiques -, són llengües que fan pensar.

Les llengües no-vernacles, són llengües que no fan pensar, només fan obeir, perquè són les llengües imposades pels poders que volen dominar als pobles conquerits i imposar una cultura que no els permeti pensar a fi que es converteixin en els seus esclaus.

I, perquè a tothom li quedi clar, doncs és molta la presència en el món de la mala voluntat que tergiversa el sentit de les paraules, vull deixar constància de que: als Països Catalans, la llengua vernacla – natural, tiferèthica, autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni del Lloc, la llengua creativa, és la llengua catalana.

Els indicis que trobo en els estudis de la física quàntica i en concret en la Teoria de les Cordes, que té molt present la importància de les vibracions en la composició del món material, em fan pensar que en aquest segle XXI, seran els científics els qui recomanaran parlar en les llengües vernacles, i per tant als Països Catalans, en català.

La ciència vernaclística demostrarà, probablement amb formules matemàtiques, que la consciència vernacla és un nivell evolutiu superior a la consciencia ètnica. El pensament platònic de Cràtil, ─el que ja professaven els cristians albigesos o càtars i Ramon Llull─ guanyarà al pensament aristotèlic d’Hermògens.

Les noves descobertes científiques probablement comportin un nou mapa de la geografia internacional. La ciència vernaclística reconeixerà la identitat vernacla dels Països Catalans i el seu espai propi dins del conjunt universal.

Acceptaran els polítics el dictàmen dels científics i canviaran el marc de referència legal i els nous paràmetres

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Article escrit l’any 2004

Revisat el 12 d’Abril de 2010

La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (1)

1

Podríem definir la llengua com un conjunt de signes i sons que serveixen per a mantenir contacte amb el món de les idees o de l’Esperit i per a la comunicació amb la naturalesa i entre els éssers humans. A aquest conjunt de signes i sons, hom li atribueix un caràcter natural o convencional. De base autòctona o vernacla i de base genealògica o etnocentrista.

Sòcrates, el filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 abans de Crist, o sigui , ara, any 2010, fa 2.480 anys, ens explicà en un dels seus llibres el diàleg mantingut per Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua amb la qual s’havia de parlar: El concepte de llengua.

Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua.

Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser Creador" , “Déu” o la “Divinitat”.

L’opinió de Cràtil és propera al concepte de llengua que tenia el filòsof català Ramon Llull quan ens diu, segons deixà escrit E. C. Agrippa en el seu llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes, el següent:

«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»

Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc. L’Església cristiana celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. Iconogràficament està representada per les llengües de foc sobre els cap dels Apòstols de Jesús.

La tradició de la càbala catalana i cristiana, tal com jo l’entenc, fa distinció entre “llengua yesòdica” o genealògicament ètnica i “llengua tiferèthica” o vernacla que vol dir autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni dels Llocs ( “Genius Loci” en deien els romans)

La càbala entesa com a tradició cultural naturalista o panteista diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’esperit Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions pel que fa referència als sons, relacionades amb les vibracions que constitueixen els àtoms de la matèria i, per tan, la naturalesa, el món.

Atribueix a cada lletra un valor numèric i construeix les paraules i el discurs lingüísticament per mitjà de combinacions alfabètiques fetes matemàticament. Això vol dir que si una paraula es perd, és pot recuperar per mitjà del seu valor numèric.

El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula: Déu va dir:" Que sigui", i el món material es va fer realitat. “Déu ─ens diuen els cristians, especialment els gnòstics─, és el Verb, la Paraula”.

El pensament d’Hermògens encaixa amb el pensament d’ Aristòtil i el dels universalistes que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, acceptada de forma convencional per tothom a tot arreu.

El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees, explicat en el mite de la caverna.

El pensament de Plató, i també Pitàgores, encaixa amb el de la càbala i el pensament d’aquells naturalistes que prediquen el valor de les llengües naturals autòctones de cada lloc, les llengües vernacles, que es distribueixen pel món en funció d’unes coordinades astrològiques. Els cristians albigesos o càtars, en el tema de la llengua eren considerats platònics i per això parlaven en la llengua del lloc, occità i català quan els frares dominics fundats pel Domingo de Guzmán de Castilla, amb el recolzament del Vaticà de Roma, els volien imposar el llatí.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

El simbolisme de les 4 columnes

Les 4 columnes al Temple de la deessa Atenea Niké. Atenes (Grècia)









Les 4 columnes a Barcelona (Catalunya)

Monument construit per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch com a part d'un conjunt arquitectònic hel·lènic a la muntanya de Montjuïc de Barcelona l'any 1919








Les 4 columnes a la Casa Blanca. Washington Districte Columbia. EEUU.










Les 4 columnes a La Casa Legislativa de La Ciutat de la Plata (Argentina)














Quin és el simbolisme d'aquest monument?







Més informació:

Les 4 columnes i la cultura hel·lènica



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Catalunya «In Hoc Signo Vinces» 1

Una  visita a Església Basílica  

de "Nostra Senyora" de la Mercè de Barcelona

El dia 2 de Setembre de 2009 vaig fer una visita a l'església de Nostra Senyora de la Mercè, Patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, amb la idea de continuar fent recerca per a demostrar que la icona de NS de la Mercè era una verge negra. La informació que hi he trobat m’ha resultat molt interessant. Pujant per l’escala que porta al cambril de la verge hi llegeixo la següent informació en un escrit posat a la paret :

L’any 1888 ( 21-10-1888) la imatge de N.S. de la Mercè va ser coronada.
L’any 1939 – Catalunya era sota el règim polític espanyolista de Franco – va ser restaurada. Era bisbe el murcià Miguel de los Santos Díaz de Gómara.
L’any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.

«La fi de la guerra (1936) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara»

Aquesta ha estat la informació que he trobat a l'Enciclopèdia sobre aquest bisbe que l’any 1939 que va fer “restaurar” la imatge. Com era la imatge d’abans d'aquesta restauració?

La podem veure a la coronació de l’any 1888, ja que se’n va fer ressò la revista “La Hormiga de Oro” i va publicar-ne un dibuix que adjunto a continuació on es pot veure com era. En el dibuix es pot observar l’estètica de les verges negres com és el cas de la de Montserrat, però a més a més de la impressió visual, en el text s’esmenta que era “trigueña”. El diccionari diu que "trigueña" vol dir “morena”.

Li dic "nostra senyora" i no “marededéu”, perquè és com se li deia originàriament en català i per part dels catalans. 

Aquest mot de “senyora” deriva de "seny" igual que "senyor" i són mots adoptats per la llengua castellana com a "señora" y "señor". Això de dir-li "marededéu" va ser una manera subtil de distreure el significat que el mot "senyora" comporta. I, és clar, també el mot "nostra", doncs la "Mercè" es va aparèixer a tres catalans a Barcelona l'any 1218. És, per tant, una icona catalana. És “nostra”, dels catalans. Ara, li diuen “Mercè”, ni “marededéu” ni “nostrasenyora”, cosa pròpia dels temps de indefinició, buidor de contingut i significat.

Algun dia s'hauria de fer una representació teatral d’aquest fet que es va produir l’any 1218 pels voltants de la catedral barcelonina, a prop d’on per cert, també hi havia una església dedicada a una altra verge negra que era Nostra Senyora de Mont Sió. Una imatge relacionada amb els templers, Jerusalem o Urshalim, i el monestir de santa Caterina del Mont Sinaí.

A Barcelona, ens diuen els historiadors i les llegendes, que un dels tres catalans a qui es va aparèixer la "senyora" de la «Mercè» - mot que vol dir "gràcia"  en occità o llengua d'oc,  va ser el rei  dels regnes de la Corona d’Aragó, l'occità Jaume I el Conqueridor nascut a Montpelhièr.

Jaume I va ser protagonista d’una "Confederació de regnes" en la qual el Principat de Catalunya i les llengües occitana, catalana i la basca del regne de Navarra tingueren un paper essencial.

Un Estat Confederal que s’anava escampant pel món amb un ideari basat en un Ideal. Quin era aquest ideal nacional? Era un ideal que tenia relació amb el pensament del monjo franciscà que fou Ramon Llull. El seu pensament es va ensenyar a la Universitat o Estudis Generals de Lleida. Actualment no s'ensenya  el seu Ars Magna a cap Universitat de Catalunya ni dels regnes de la Corona d'Aragó.

Potser hauríem de parlar d’un altre personatge que va marcar l’inici de cicle l’any 800 i que va ser l’Abat Oliba i la difusió de l’art romànic des de Sant Pere de Rodes i Ripoll. Aquest Ideeal català i dels regnes de la Corona d'Aragó també està present en l'Art Romànic que té com a una representació simbòlica el colom de l'Esperit Sant que infon el do de llengües, el qual és la base de pensament vernacliste amb el que ho identifico i també està relacionat amb el pensament de Sant Joan exposat en el llibre de la Revelació o Apocalipsi.

La verge que es digué Nostra Senyora de la Mercè i que era una verge negra amb un escapulari amb la creu vermella sobre fons blanc i els quatre pals vermells sobre fons daurat,  va ser el signe que va veure el rei Jaume I a Barcelona, la capital de Catalunya, la seu del Casal de Barcelona, el Comtat de Barcelona relacionat amb els nobles de la dinastia bel·lònida que tenia arrels occitanes i en concret amb Bel·ló de Carcassona i Salomó de Narbona.

Si recuperem aquell signe o senyal  i expliquen el seu significat el qual comporta una concepció del món recuperarem la nostra llibertat, reeiximent i sobirania nacional?

Quin és el significat d' aquell senyal o signe, el  IN HOC SIGNO VINCES de Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó?

Vivim un temps en el que els símbols  han estat adulterats i  han estat convertits en alienadors. El Mal Poder que domina les nacions autèntiques - naturals, genuïnes o vernacles-,  amb constitucions de males lleis no és de drets ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà, el Mal Poder és adulteriste. L'adulterisme és el Mal  que impera en el món i és per això que cal regenerar, tornar al orígens, redescobrir el sentit original dels símbols. I entre aquests, el de les verges negres.

Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó. Quin era el sentit que tenien les verges negres pels templers?

Els simbolisme de Nostra Senyora de la Mercè, comença pel nom “senyora” i “nostra”. Després vénen els seus atributs que són:

- Era representada per una icona de verge negra.
- Una creu blanca sobre fons vermell.
- Els quatre pals vermells sobre fons daurat o groc.

El rei català d’Aragó, Jaume I, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, van constituir l’Orde de la Mercè, amb aquest signe català, els mercedaris es van escampar per tot el món (només cal entrar a un cercador d’internet per comprovar-ho, malgrat que arreu diuen que són senyals identitaris catalans) Una ordre que tenia com a objectiu “alliberar als oprimits”

M'adono que mentre escrit això escolto per la ràdio que hi ha una manifestació a Barcelona d’unes entitats catalanes que reclamen el “dret a decidir”, la “llibertat nacional” per a Catalunya i una altra notícia parla de la voluntat de fer una consulta el proper dia 13 de Setembre 2009 sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya la qual es vol prohibir, per la qual cosa s’ha nomenat un Advocat de l’Estat Espanyol per a debatre si la consulta és legal en funció d’allò que diu i permet o no permet la Constitució espanyola. 

I jo penso: Va haver-hi un temps en que Nostra Senyora de la Mercè era “Advocata Nostra”.  Ara, però, som en temps en que, d’una banda, hi ha “falsos profetes que han tergiversat el sentit de les paraules, l’art i totes les manifestacions espirituals”, fins i tot les que es manifesten per mitjà de la voluntat del poble sotmès a la Llei i el seu marc legal; i de l’altra banda, la de les persones que amb «seny» diuen en llenguatge negativista «no és això» i «diguem no» mentre es proclamen agnòstics i ateus sense redescobrir “allò espiritual i veritable” que hi ha amagat sota les mentides que ens han imposat i volgut fer creure “falsos profetes” i poders malèfics.

Aquests poders malèfics amb la veritat ens enganyen perquè en tergiversen el sentit; no obstant crec que només amb la Veritat aconseguirem ser lliures. Cal redescobrir l’autèntic sentit de les manifestacions espirituals. Si els catalans fóssim nacionalment independents potser tot seria més fàcil. 

Què ha de fer-se primer: Fer-nos independents dels qui no ens deixen ser com som; o ser com som i fer-nos independents de la mà de la Veritat restaurada en el seu veritable sentit original?

Resulta paradoxal que una cultura, la catalana, que ha donat al món una icona, Nostra Senyora de la Mercè o de la Gràcia, alliberadora dels oprimits, es manifesti demanant llibertat per decidir. Hi que hi hagi milions de catalans que es sentin en una situació opressiva de dependència d’un poder que no la deixa sentir-se lliure. Perquè no ens allibera a nosaltres, els catalans que volem la independència d’Espanya i el seu marc legal així com un reeiximent espiritualment català, la Nostra Senyora – em pregunto -. Era la seva simbologia el nostre IN HOC SIGNO VINCES en temps de Jaume I. I, ara, ho és o no ho és? Perquè si i perquè no?

El catalans podríem dir aquest ha estat el nostre IN HOC SIGNO VINCES. No obstant, he de deixar constància de que sempre se m'ha fet estrany que la creu mercedària sigui «blanca sobre fons vermell» ja que Jaume I era templer i com a templer feia servir la creu «vermella sobre fons blanc» que és com la de sant Jordi tant simbòlicament identitària en allò que fa referència a la catalanitat. 

De fet, els quatre pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida, i es per això que a vegades dic que  la meva identitat nacional  és "Bel·lònia"   un espai cultural que  configura un Marc Referencial dins el qual i tenen lloc Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó i altres nacions vernacles d'Europa. Per entendre això  que dic cal tenir present que l'occità Jaume I, Comte de Barcelona i rei dels regnes de la Corona d'Aragó  es va casar amb Violant del regne d'Hongria. La dinastia bel·lònida  occitano-catalana-navarresa-aragonesa i la dinastia àrpad hongaresa tenien lligams significatius.

En la meva visita a l’església basílica de Nostra Senyora de la Mercè  vaig adonar-me que darrera de la imatge, en una mena de petita habitació darrera del cambril, hi havia el següent:

1.- A l'esquerra, una placa de bronze on es veia la imatge de Nostra Senyora de la Mercè, l'escut mercedari que consisteix en una creu i els quatre pals que identifiquen Catalunya, el temple de la Sagrada Família i la imatge del fundador de l'Opus Dei amb una inscripció que hi deia "sant Josemaría Escrivà de Balaguer" pregant a la verge.
2.- A la dreta hi vaig veure una bandera dels requetès amb dues cintes que eren, una la bandera catalana i l'altra la bandera espanyola. El requetè fou l'organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX. L'ús més antic del terme "requetè" correspon al Tercer Batalló de Navarra, denominat del Requetè, el 1835, durant la Primera guerra Carlina.
Què significa que hi hagi aquests referents carlins i de l’opus dei aquí? - vaig pensar -. Nostra Senyora de la Mercè està relacionada amb Barcelona, Catalunya i amb els catalans Jaume I, sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort, als quals es va aparèixer l'any 1218 i el seu missatge va ser relacionat l'alliberament de captius.

Quins són els referents identitaris catalans? S’han apropiat poders aliens dels referents identitaris catalans i n’han esborrat o canviat el sentit? Sabem reconèixer els referents catalans?

Mentre escrit aquest ratlles, milers de catalans es manifesten demanant la llibertat nacional per Catalunya. Es posa de manifest una voluntat. S’ha de posar de manifest una ètica. S’ha de posar de manifest un ideal. Amb les tres «gràcies» esdevindrà la victòria.

Observo que a sota de la icona de la verge hi ha un relleu escultòric on es veuen dos àngels aguantant un escut amb els quatre pals vermells sobre fons groc. Tenen algun simbolisme religiós els quatre pals vermells sobre fons groc?

Recordo haver-los vist en vitralls, com és el cas de l’església de Sant Just i sant Pastor de Barcelona ( on per cert l’altar es presidit per una verge negra com la de Montserrat) i en els capitells del claustre del monestir de Pedralbes. Va ser un senyal religiós el que vam adoptar els catalans com a ensenya política des de Guifré el Pelós fins a Jaume I ?

Quin significat religiós té aquest senyal? La resposta que jo he trobat, és que representa les quatre lletres del nom de Déu, enteses com a forces de la Naturalesa en la línia que ho explica Plató en el “Timeu” referint-se als quatre elements que són: aire, aigua, terra i foc. 

És aquest el secret del IN HOC SIGNO VINCES? Cal redescobrir el secret i donant-lo a conèixer i restituint-lo en el seu veritable significat, s’esdevindrà la restitució de la sobirania nacional catalana, el reconeixement internacional de la seva identitat i l’admiració i respecte per haver-lo donat a conèixer a tota la Humanitat? Si fos així, es complirien les previsions o profecies de Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu de cara al segle XXI. Abans, però, del canvi de mentalitat, i això també es profecia o previsió, hi haurà d'haver hagut una regeneració moral de la societat catalana.

En el segle XIII-XIV, aquest símbol català, amb Jaume I el Conqueridor conqueria el món. En el segle XXI també ho pot fer. Comença un nou cicle.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com



IN HOC SIGNO VINCES 2

Nostra Senyora Mercè Verge Negra de Barcelona

La Història, Catalunya, Espanya i Europa segons Deulofeu

Gràfica del 1er. cicle nacionalista de Catalunya. La Història – ens diu Alexandre Deulofeu -, és un procés biològic, i per tant natural, que es manifesta en forma d’ona de caràcter espiritual, el qual segueix unes pautes matemàtiques en funció del temps i en funció de l’espai geogràfic. Els arguments de Deulofeu estan basats en la pròpia observació dels fets històrics. A més a més, les dades han estan comparades amb les prediccions deduïdes a partir de les proporcions matemàtiques i desxiframent dels jeroglífics amb que estan fetes les piràmides d’Egipte, en concret, ell parla de la Gran Piràmide . En el pensament de Deulofeu hi trobem quelcom de profètic. Aquestes pautes matemàtiques, que determinen les civilitzacions, diguem-ne “matemàtiques deulofeulianes”, són les següents: - Una civilització dura 5100 anys. - Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 ) - Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys ( 650 + 1.050 = 1700) - El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora. - El període de 1.050 anys correspon a un temps de unificació imperialista en el que la cultura s’escampa però no es crea. El nacionalisme crea. L’imperialisme, s’apropia de les obres creades pels nacionalismes.No té esperit, fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil·len més o menys entre 500 i 550 anys.( Posem 500 + 550 = 1050) Deulofeu va calcular que l'imperialisme espanyol va iniciar-se l'any 1.479 amb l'asumpció del poder per part dels Reis Catòlics ( Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i acabaria l'any 2029 ja que aquesta és la xifra que dóna la matemàtica de la Història: 1.479 + 550 = 2.029 Deulofeu va preveure fets històrics com la desintegració de l'URSS i la reunificiació d'Alemnya amb la caiguda del mur de Berlin. Això, per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de que la matemàtica deulofeuliana de la Història és una veritat observable i per tant científica. El cicle o procés de la Història té diverses fases tot alternant «nacionalisme o temps de fragmentació» i imperialisme o temps de unificació» Les fases són: 1.- Aristocràcia Sacerdotal de caire religiós. 2.- Aristocràcia de la riquesa. Burgesa 3.- Democràcia 4.- Decadència El procés segueix el cicle de la Vida: Neix, creix, fructifica i mor. Després, com si també l’Esperit tingués la seva primavera, torna a renéixer. Els fets que exposa Deulofeu en el seu llenguatge matemàtic, també es poden explicar per mitjà del llenguatge mitològic. Els mites egipcis d’Osiris, Isis i Horus , i els mites grecs de Dionisos, Apol·lo i Demèter tenen també els seus processos cíclics. Quan el procés arriba al seu període de decadència, es forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segona vegada. El segon procés també s’acaba i després torna a començar un tercer. Finalitzar el tercer cicle, acabats els 5.100 anys, la civilització es mor. Durant aquest procés, l’Ona Creadora és manifesta a uns llocs concrets de la geografia. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d’Orient cap a Occident. Els seus estudis els fa sobre Sumer, Egipte, Grècia, Roma i altres cultures. La seva obra són 15 volums agrupats sota el títol de «La matemàtica de la Història». Un dels volums, el setè, està dedicat a Catalunya i es titula « Catalunya mare de la cultura europea» El reeiximent i renaixement d’una nació que ha estat oprimida dins d’un imperi durant el temps corresponent del seu cicle d'unificació, ens diu Deulofeu que sempre va acompanyat d’un sentiment religiós. «La caiguda de les civilitzacions no és a causa de la destrucció dels pobles que la van produir, sinó a causa de la seva degeneració Quan aquestes es troben dins la seva fase de vitalitat, l’anhilament és superficial i les ciutats ressorgeixen” ( “ Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia” Volum novè de la Matemàtica de la Història d’A. Deulofeu. Ed. Maig 2005. pàg. 256) Ara, malgrat tot, som en temps en el que domina l’ateisme i l’agnosticisme. Els vells símbols religiosos han estar tergiversats i es desconeix el seu significat transcendent. Són, per tant, ignorats pel poble. En el seu moment es retrobarà el veritable sentit. Ara diem «no és això, això no és». En el seu moment direm «és això, això és» « De 1962 a agost de 1967. Gestació del que serà el Gran final dels Finals. L’economia mundial trontollarà en els països de les dites monedes fortes. El valor de l’or es posarà en discussió. L’església cristiana es fraccionarà per tendències, entre els que pensen com a vells i el que pensen com a joves. Un Concili intentarà evitar l’enfonsada total i un Papa viatjarà cridant al corral les ovelles que no hi tornaran. Perquè l’esperit s’ha allunyat de la ment de l’home i la vocació religiosa ja no és en els cors, puix l’èxtasi espiritual ha estat substituït per la intoxicació amb enervants, fenomen que anirà en augment incontrolable. D’aquí que la bellesa de la música serà substituïda pel tam-tam dels tambors sensuals i primitius. Perquè els valors morals i espirituals s’estan enfonsant. Les barbes crescudes, seran símbol de rebel·lia» ( pàgina 188 Op. Cit.) «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors» ens digué Francesc Pujols, gran deulofeulià i amic personal de Deulofeu. Que ningú es pensi que el pensament català rebrotarà del materialisme ni de l’ateisme i l’agnosticisme. Deulofeu ho explica molt bé: El procés biològic de la Història té un despertar espiritual. Com serà aquesta espiritualitat del segle XXI? Mentre la llavor creix...

Llegeixo a Salvador Espriu: Giravoltem penjats als braços dels arbres secs del pensament. Res no s'entén. Un vent dolent ens va escanyant amb parats llaços El vell arbre va caure no pels anys. l'Abatien destrals de cims, a penes baixos graons que duen per laberints 

 Jordi Salat