dilluns, 19 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (1)

Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó, i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apòstolica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.

LA NIT TRANSPARENT


No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.

La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.

Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.
I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.




Carles Cardó
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Card%C3%B3

Jordi Salat

1 comentari:

Dídac López ha dit...

Diu el proverbi àrab: 'qui plora per haver perdut el sol no veurà pas els estels'.

I just això ens revela la nit. La foscúria de l'atmosfera en l'hemisferi nocturn del nostre planeta, ens permet de veure a ull nu els estels.

Des dels antics grecs fins a Nicolau de Cusa, des dels antics babilonis fins als astrònoms indis i xinesos, els estels han servit de reflexió. Ja d'antuvi hom sospitava que els estels no eren més que astres com el nostre sol, però molt més allunyats.

És després de les aportacions d'Edwin Hubble, en els anys 1920, que la ciència moderna es consciencia de les dimensions de l'univers.

Algunes de les reflexions de Carles Cardó recorden algunes de les reflexions que Joan Sales posava en boca d'en Cruells a 'Incerta glòria'. Milions i milions de galàxies, amb milions i milions d'estels, empetiteixen l'home, i condueixen, a en Cruells, a una crisi religiosa. La nàusea davant del no-res també fou explorada per Sartre en aquella mateixa època de gran crisi del capitalisme i de les democràcies liberals.