dilluns, 19 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent





HISTÒRIA ESPIRITUAL DE LES ESPANYES


Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó (1884-1958), i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". 



A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apostòlica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.




LA NIT TRANSPARENT




No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.




La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.




Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.

I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.

Moltes religions han vist en el somni un possible camí d’epifania, una cruïlla on els humans poden escaure’s, i s’escau sovint, amb l’Esperit Creador. Manta vegada els profetes d’Israel reberen en somnis les paraules roents del Senyor i no en manquen exemples en l’hagiografia cristiana, començant per les revelacions nocturnes de Sant Pau relatades en els Fets dels Apòstols.



I és que, talment com en l’odre material la llum immediata ens ullprèn i limita a la Terra l’àrea de la nostra mirada, també en l’odre espiritual les petites llumeneres d’aquesta vida, sense excloure’n la ciència i l’art, ens tenen , ens tenen espiritualment ullpresos en les coses d’ací baix, i mai no alçaríem la vista a la llum eterna si la cortina de la llum material no es retirava , si no envoltava l’esperit la nit de la tribulació, que mata les fulgors fugisseres i apaga les remors seductores del món de la matèria.




Ens cal la nit o per a veure el cel. La llum d’aquest món és impura, perquè tant com il·lumina enlluerna. Il·lumina per fer veure el petit, enlluerna per no deixar veure el gran. És una condició trista, però certa, de l’ésser humà que la prosperitat d’ací baix , majorment en avantatges i comoditats corporals , li limita la visió a una àrea poc més extensa que la de les bèsties, li suggestiona la mirada de l’enteniment fins a no deixar-li apartar de les coses sensibles, l’enlluerna amb petites refulgències fugisseres que li permeten de veure les coses eternes, i en aquesta distracció, el fa viure negligent de les seves supremes finalitats.




Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.




Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.




Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.




Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.




Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.




Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.




El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.


Carles Cardó. Prevere

Barcelona, Gener del 1935

... fa 85 anys.....
Llegeixo la premsa d'avui, 24/3/2020 i talment sembla que tot segueix igual Carles Cardó

Carles Cardó Sanjoan (Valls5 de maig del 1884 – Barcelona24 de març del 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista. En el camp polític fou un ideòleg del moviment catalanista i, en el camp religiós, promotor del cristianisme social.


Jordi Salat
Vaig escriure aquest post l'any 2008. L'inclouré en el llibre que editaré aquest 2020. Més enllà del temps, hi ha una lluita hostil constantment present, des de fa segles, entre dues forces, en aquest lloc  on volem ser catalans i ser-ho  amb uns valors universals

1 comentari:

DL ha dit...

Diu el proverbi àrab: 'qui plora per haver perdut el sol no veurà pas els estels'.

I just això ens revela la nit. La foscúria de l'atmosfera en l'hemisferi nocturn del nostre planeta, ens permet de veure a ull nu els estels.

Des dels antics grecs fins a Nicolau de Cusa, des dels antics babilonis fins als astrònoms indis i xinesos, els estels han servit de reflexió. Ja d'antuvi hom sospitava que els estels no eren més que astres com el nostre sol, però molt més allunyats.

És després de les aportacions d'Edwin Hubble, en els anys 1920, que la ciència moderna es consciencia de les dimensions de l'univers.

Algunes de les reflexions de Carles Cardó recorden algunes de les reflexions que Joan Sales posava en boca d'en Cruells a 'Incerta glòria'. Milions i milions de galàxies, amb milions i milions d'estels, empetiteixen l'home, i condueixen, a en Cruells, a una crisi religiosa. La nàusea davant del no-res també fou explorada per Sartre en aquella mateixa època de gran crisi del capitalisme i de les democràcies liberals.