Verge Negra patrona de Catalunya.
Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor
de Barcelona.
DESCATALANITZAR I DESCATALUNYITZAR
Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la
descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense
adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional
català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la
vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.
Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta
identitat? La identificació amb la
catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya és
una qüestió viva, vital i de plena actualitat.
Aquest ideal català, espiritualitat
universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues
forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear.
El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els
càtars o cristians albigesos.
El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians
albigesos que volien fer-la realitat o reeixir
Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan
relacionats amb la gran qüestió shakespeariana
del "Ser" i el "No Ser" i probablemente també amb la filosofía
del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es
debat entre aquest dos principis.
Descatalanitzar
i descatalunyitzar són conceptes
que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que
la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni
amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en
harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de
ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè
forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la
Realitat.
Entenc per descatalunyització, el fet de
"treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de
Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de
reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)
Exemples de descatalunyització:
1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en
català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del
nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds
descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a
continuació "Espanya"
2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la
persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds
descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a
continuació "Espanya"
3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són
"El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això
ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi,
Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com
nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i
naturalment vernacla que és Catalunya)
4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors,
poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap
esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament
els mitjans de comunicació espanyols)
5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha
fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir
unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que
no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen
mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors”
espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la
Veritat i la Justícia.
Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És
una perversa estratègia de desidentificacionalització; i ,de substitució de la
identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)
Entenc per descatalanització "el fet de
treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els
mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.
Exemples de descatalanització:
Mots
Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí
i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest
mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de
colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb
l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del
castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat
del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre
aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va
ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat
com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de
restituir “mahonesa” el seu nom original.
Topònims
Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu
significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el
cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”;
“Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era
una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola”
que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en
lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”;
Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin
“Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es
van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren
molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és
la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia
dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en
els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se
li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns
lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de
Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en
Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és
un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han
canviat per “Vaquèira”
“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs”
municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li
diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i
aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí
“Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes
no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)
A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble
que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat
“Utrx”
Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre”
, mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha
esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica
barcelonina).
També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer
Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la
versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va
passar a Elz i posteriorment a Eus.
A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot
“Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que
memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes
engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne
donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la
censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es
fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es
rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom
"Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz"
contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.
Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a
altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu",
"Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu"
que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen
alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests
lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un
personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per
a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren
descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-25, però aquest és
una altre tema que ara no és moment de parlar-ne.
Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i
les seves nacions vernacles (conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca
Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona (temps
del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom
i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen
l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre
roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de
la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim Torroja del
Priorat , li han conservat el nom).
Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El
Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació
catalana de la “ll” a final de paraula? (Un pagès em va dir: És que els
espanyols no la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català.
Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em
deia ens estan descatalanitzant el català)
Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat
“Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich,
Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència
d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb
un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com
a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó
un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.
Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom
afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber
pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el
mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem
pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel
que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa
referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització
d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la
seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon
amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges
A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat Raimundo Lulio i en molts casos precedit
del prefix El espanyol Raimundo Lulio”.
No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni en el XV. La oprova
és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i
Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes
al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia. Un altre
tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya,
més quan el Papa que ho va atorgar era català de València...
D'altra banda, em pregunto:
Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el
referent lul·lisme en lloc de fer-lo
derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme" o “llullisme”?.
El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen
"Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de
"Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom"
Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels
“fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat
i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i
els catalans.
Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot
m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només a Catalunya i
els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és
“limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen
centenars de milions.
Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i
fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa
veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la
Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten
perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística
que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no
perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit.
Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant
ens fa universals.
Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans-
ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement
naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit
Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans
del món i de la Creació.
Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada
per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.
He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i
ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està
descatalanitzant Catalunya en català.
A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri
científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot
desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni
cultural català.
Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que
aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un
determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original
dels símbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la
"creença"
Jordi Salat