divendres, 10 de gener de 2020

El "factor castiñol" i la democràcia del Nihil Obstat com a factor d'involució a Europa


S’ha posar de manifest a rel del procés sobiranista català que hi ha i ha hagut una contrareforma democràtica a Europa? Avui l’opinió periodística parla d’involució democràtica. Tornem cap al Nihil Obstat del segle XV: aprovació oficial per part d’un censor abans de fer-se un llibre. 
Segle XXI, democràcia a l’espanyola o democràcia amb Nihil Obstat: aprovació oficial per part d’un censor abans que pugui fer-se un referèndum. Allò que es fa sense permís del censor és il·legal. Quin factor ho ha originat?

Hi ha darrera aquesta contrareforma o involució democràtica del segle XXI A Europa el mateix poder o factor que el que hi hagué darrera de la contrareforma catòlica  en el segle XVI a l’època del Renaixement. Ha tornat la inquisició espanyola a apoderar-se d’Europa? Jo penso que sí. Al factor que provoca la involució o contrareforma al llarg de la Història, l’anomeno factor castiñol. Què vol dir?  Que és el poder, la mentalitat i la voluntat que considera lo español como a una identificació exclusiva amb lo castellano.

La democràcia a l’espanyola és la democràcia amb nihil obstat. Hi ha  darrera d’aquesta democràcia espanyola o del  Nihil Obstat l’Opus Dei de concepció ultracatòlica, segons diuen alguns historiadors? El Papa de Roma, Francisco, ha rebutjat a un polític espanyol, Fernández Díaz, que va protagonitzar accions hostils i barroeres amb els catalans i el procés sobiranista de Catalunya, com a ambaixador per ser de l’Opus Dei. Aleshores el neologisme que proposo  per a aquest factor és “factor castiñolicanista” que identifica lo castellà, lo espanyol i lo vaticanista. Allò que en el règim  nacionalista espanyol o “nazinyolista” de Franco es deia nacional catolicismo.
 Aquest factor castinyol i castinyolicanista el podem veure al llarg de la Història d’Europa com un factor involutiu.

En el segle VI, en que alguns historiadors situen  l’origen d’España, ens trobem amb el rei Recaredo va renegar de la fe cristiana arriana dels visigots europeus que tenien la capital a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i a Barcelona (Catalunya).

En el segle X, l’emperador Ot va promoure una reforma cultural cristiana a Europa assessorat per Gerbert d’Orlhac, Papa Silvestre II, l’occità monjo del monestir català de Santa Maria de Ripoll. Va haver-hi una contrareforma.
En el segle XIV, la reina Isabel de Castilla va promoure la croada contra els cristians càtars o albigesos, també occitans, amb la col·laboració del frare dominic de Castilla, Domingo de Guzmán.  I, com a regent de França, va instigar i donar  origen a promoure el judici contra el cristians templers i es va condemnar a l’Orde del Temple.

En el segle XIV, Arnau de Vilanova va parlar de la vinguda de l’Anticrist i va promoure una “reforma” de la Cristiandad a Europa exposada en el Raonament d’Avinyó, protagonitzada pels reis Jaume de Mallorca i Frederic de Sicília de la Corona d’Aragó. Hi hagué una “contrareforma” amb protagonistes del reino de Castilla.

En el segle XVI, Felipe II de España, va promoure croades contra els cristians protestants – erasmistes i luterans- de Flandes, Alemanya, Anglaterra i també de la Corona d’Aragó.[1] protagonitzant la contrareforma contra la reforma de la fe cristiana.

En el segle XXI, Felipe VI  de España, com passarà a la Història? 
Es farà una contrareforma dels acords del Concili Vaticà II i el cristianisme vernaclista que va tornar a resorgir?

Estem vivint en els temps actuals una contrareforma del model democràtic genuí d’Europa per substituir-lo per un model democràtic condicional o del Nihil Obstat inquisitorial que no permet votar allò que el poble vol sinó només allò que se li permet, la democràcia a l’espanyola o democràcia del nihil obstat? 
Des de quan es democràtica un estat de dret sense dret a decidir? Una democràcia on posar les urnes per votar es il·legal? 

La sentència del TJUE de Luxemburg d’aquest 20/12/19 sobre el cas Oriol Junqueras és una bona notícia pel nacionalisme català, i també, per la resta de nacions naturals o vernacles europees, que volen i senten la necessitat de construir Europa amb sentit genuïnament  democràtic, l’Europa de les nacions naturals originals i donar testimoni del pensament i l’esperit o alè que les anima.

Què hi ha en el fons del factor castinyol i castinyolicanista hostil que vol adulterar i anorrear l’ideal  i la voluntat que faci realitat aquesta Europa?
Allò que hi ha, és un mal. És aquest mal, la vinguda de l’Anticrist que va anunciar Arnau de Vilanova en el segle XIV? La Corona d’Aragó representava l’Ideal genuí de la Cristiandat, i una concepció d’Europa basada en les nacions o regnes  i llengües naturals.

Amb les conseqüències de la Sentència o Compromís de Casp (1412) i la posterior incorporació del reino de Castilla a la Corona d’Aragó,  es vas instaurar un altra mena de poder, implantar un altra llengua – la castellana- i un altra mentalitat.

Aquesta argumentació plateja una qüestió a la qual s’ha de donar resposta. Podria ser la conclusió de l’Arnau de Vilanova, debatuda a nivell d’Europa, sobre la vinguda de l’Anticrist?  Actualment ningú es planteja la utilització d’aquest concepte. N’hi ha d’altres? Quin concepte podem fer servir ara que faci palès el fons de la qüestió?

Una de les proves de que   “una determinada religiositat dogmàtica de dubtosa fiabilitat” està relacionada i enganxada amb el factor “castiñol” i “castiñolicaniste” la tenim en algunes de les declaracions  de caràcter involutiu i contràries a les reformes que volen regenerar un marc ple de mentides i corrupcions de tota mena fetes en aquests darrers mesos de l’any 2019 per capellans, i també bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola que són identificadores d’un “factor castiñol” que es manifesta al llarg dels segles. Quina és la identitat que hi ha en el fons d’aquest factor? Aquesta és la qüestió que plantejo.

Jordi Salat
Observació:

Recomano llegir “La polèmica gerundense sobre el Anticristo entre Arnau de Vilanova y los Dominicos” de Joaquin Carreras Artau. En el fons d’aquesta disputa de Girona que m’he proposat portar al teatre, hi ha temes que són d’actualitat.

N’hi ha un que és el  de “l’instint caïnita” que tant de mal ha fet entre els catalans.

A Girona, va ser el de Bernat de Puigcercós contra Arnau de Vilanova

A Barcelona i Palma de Mallorca, Nicolau Eymerich, contra Ramon Ramon Llulll (Que també va parlar de l’Anticrist).

Avui, però, ningú s’atreveix a parlar d’aquest marc referencial. Ens han “condicionat mentalment” amb un subtil Nihil Obstat imperceptible; acomplexats, ens trobem dins un marc referencial presoners de conceptes falsos i adúlters. Dins d’aquest marc referencial les coses que són raonables i de veritat, no hi tenen cabuda legal. 

Observació:

Avui  16/1/20 m'he comprat el libre de Joan Lluis Bozo, adaptació de l'obra Egmont de Goethe, amb pròleg del president en el exili, Carles Puigdemont. Hi he llegit coses que són un exemple del que anomeno a factor castinyol i castinyolicanista. En el segle XVI com en el segle XXI. Res de nou Sota el Sol.


Avui 12/6/2020
Jorge Fernandez Díaz És més, assegura que el papa Benet XVI li va donar una explicació definitiva sobre l’independentisme català: El diable vol destruir Espanya”.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fernandez-diaz-benet-xvi-dimoni-vol-trencar-espanya_512778_102.html


[1] En el segle XX, Franco va promoure també   una croada contra cristians que no eren catòlico-vaticanistes. Tenim l’exemple de cristians catalans com mossèn Dalmau mossèn Ll. M. Xirinacs entre molts d’altres de la Corona d’Aragó i altres territoris de la Península Ibèrica.

dimecres, 1 de gener de 2020

Referents i Tradicions: Els dotze grans de raïm per Cap d'Any


Referents, Costums i Tradicions identitàries:
Els dotze grans de raïm per Cap d’Any

 

El costum de menjar dotze grans de raïm per Cap d’Any sembla ser que té el seu origen en un “bando muncipal” de l’alcalde  de Madrid, que es deia José Abascal y Corredano de l’any 1882 i ha esdevingut una tradició espanyola.


Una altra opinió és que va néixer l’any 1909 a Alacant i la més acceptada diu que es va promoure perquè hi havia un excés de raïm per vendre, però, el mes de desembre no es temps de verema no crec que guardessin el raïm des del mes de setembre. 

El cas és que la premsa de Madrid ja ho comentava l’any 1895 on apareix una referència escrita sobre els dotze raïms que simbolitzen els dotze mesos de l’any, i el President del Consell de Ministres “despidió el año 1895 con uvas y champán”. 

I, jo em pregunto: en una Catalunya republicana i independent d’Espanya  hem de continuar amb les tradicions espanyoles?
No hauríem de identificar-nos amb identificacions de naturalitat catalana, que ens facin combregar amb les concepcions culturals  de la cultura catalana, amb sentit i criteri català, i  en comunió amb la part particular de la mare Naturalesa de la nostra geografia?
El dotze és una xifra que fa referència als dotze mesos de l’Any, i també a les dotze constel·lacions zodiacals, i als dotze apòstols cristians segons tradicions catalanes, - entre aquestes les dels cristians gnòstics - i les paganes.
 Caldrà anar-hi pensant amb els costums naturals que han de ser tradicionals en una Catalunya republicana i independent d’Espanya i els seus costums i els referents del seu marc cultural – determinat per la seva concepció cultural i la seva llengua espanyola-,  i el seu marc legal – condicionat per les seves lleis-.
Jo proposo que el simbolisme del dotze, que ja és present a la cultura catalana i a les mitologies zodiacalistes de tot el món, es mantingui i es celebri amb menjar de forma comunitària, tots plegats en el moment de les campanades, dotze ametlles o boletes de torró d’ametlla.
L’ametlla, és un fruït típic de Catalunya, la Corona d’Aragó i la Mediterrània amb connotacions mítiques i relacionat amb les branquetes d’ametller  florides que portaven els joglars i trobadors occitans de la Provença i catalans, mallorquins, valencians i d’altres de la Corona d’Aragó, com Navarra i part del regne de “León” ( que és un nom occità i no pas castellà que fa referència al Golf dau León a Occitània),[1] especialment quan a la Corona d’Aragó encara no s’hi parlava el castellà, la llengua  políticament anomenada “español”.
I, que les dotze campanes siguin a un lloc emblemàtic català i que hi hagi de referent un rellotge que marqui les hores a la catalana, o sigui amb els quarts propis del rellotge català.

Se m’acaba d’acudir pensar que m’agradaria que es fés una plaça on hi hagués un rellotge català i que el nom de la plaça es digués: la plaça del llaç groc.
I, que hi hagués un gran llaç groc en el centre d’aquesta plaça i que, aquesta plaça,  hagués estat inaugurada amb l’estrena d’una sardana que es digués “el llaç groc”..... Per cap d’any, tots tenim desitjos per fer realitat i somnis per somniar.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com
El Dia dels Reis, no gràcies; Dia dels Mags




[1] El Golf de León, (en francès, golfe du Lion; en occità: golf del/dau Leon;  és un ampli entrant del mar Mediterrani situat en el litoral de les ciutats occitanes com Marsella i part de la costa de Catalunya https://ca.wikipedia.org/wiki/Golf_del_Lle%C3%B3