Llengua, cultura, política i nació
amb criteri vernaclístic
El Marc Referencial per la llibertat i sobirania de "les nacions naturals"
Vindrà un dia que el Pirineu regnarà i la corona serà de la dinastia bel·lònida occitano-catalana-aragonesa
¡jo no sé quan, pro vindrà un
dia
que el Pirineu regnarà! (Joan Maragall)
Les llengües i les nacions vernacles, el seu esperit, la seva identificació, el seu pensament, la seva voluntat, els seus drets nacionals, la seva llibertat i la seva unitat holística que vol dir confederalista o conjunta (l'harmonia holística de les particularitats, que és diferent de la unitat imperialista genocida i alienadora)
A tot el món s’observa un renaixement
del nacionalisme vernacle o indigenista que queda escindit entre autoctonistes
i forasteristes. A Catalunya entre catalans autòctons i espanyols castellanòfons o castellanistes. A Irlanda, entre irlandesos i britànics o anglòfons. A Ucraïna
entre ucraïnesos i soviètics russòfons. A Occitània entre occitans (llengua
d’oc) i francesos (llengua d’oil). A Euskal Herria entre euskalduns (llengua
euskera) i espanyols (llengua castellana). La llista de nacions genuïnes –
naturals o vernaclístiques- podria fer-se molt més llarga. A la premsa he
llegit referències a Caledònia, Escòcia, Geòrgia, Llombardia, Galícia, Còrsega,
Hawai …
Totes aquestes voluntats
democràtiques de caràcter autòcton o genuí o vernaclístiques estan sotmeses a un marc
legal o Constitució Estat de caràcter
imperialista – alienista i depredador- que les condiciona. També a un medi
social advers compost per una població trasplantada amb caràcter hostil i
adversària, marc legal que comporta una determinada mentalitat i concepció
cultural adúltera i antinatural feta a mida i conveniència dels poders
dominadors.
Es tracta d’un fenomen internacional. Pel que respecta a les poblacions trasplantades o desterrades amb caràcter alienador i desnaturalitzador em pregunto: quin nom té aquest fenomen de migracions amb caràcter desnaturalitzador o alienador?
Quines són les
conseqüències socials i culturals? És un fenomen característic dels poders
imperialistes? És un fenomen que es fa present en els diversos sistemes
polítics tant a monarquies com a repúbliques?
Ens hauríem de preguntar: qui vol dominar aquestes nacions políticament amb la cultura i llengües que manifesten originalment com a emanacions genuïnes? D’on surten aquestes emanacions? Hi ha un “poder” que opera a escala terrenal abastant tot el planeta Terra?
Potser
també opera a un nivell còsmic interplanetari? Cal identificar aquest poder
malèvol i hostil amb les nacions, llengües i cultures genuïnes. Sense
identificar-lo no se’l pot combatre.
Els polítics han de cercar un discurs que no estigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots? Quin és el seu discurs?
Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries?
No crec que
sigui aquest el camí de la pau, l’equitat i l’harmonia humanística. Volen sumar
a còpia de negar. Aquesta actitud és una mala política.
VIA VERNACLÍSTICA I INDEPENDÈNCIA I REEXIMENT ESPERIT NACIONAL
Jordi Salat (Escrit any 2023)
Nota:
Glossa de Joan Maragall
¡jo no sé quan, pro vindrà un
dia
que el Pirineu regnarà!
Glosa (fragment)
Jo no sé com, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu. Navarra;
¡oh! catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s'acosta el dia que serem tot uns...
«Aquelles muntanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran».
Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavor,
i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mil reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l'aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.
De mar a mar només hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l'amor i és ell el qui m'inspira.
Donzelles i fadrins ja m'entendran:
¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — és la nova guspira,
d'un nou incendi els cims s'abrandaran!
«Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».
