dimarts, 27 de març de 2018

2 Occitània, Catalunya i l'Ideal d'Europa


Capítol 2

L’Esperit i el pensament

Des del meu punt de vista, a la batalla de Muret[1] (1213) aquesta concepció vernaclística d’Europa, la que és basada en  allò que és autòcton o original de cada lloc, inclosa la llengua territorial, va perdre la lluita i va fer-se una Europa de característiques diferents. Sense tenir en compte les fronteres naturals o zodiacals. Una Europa de estats artificials, no-naturals  - com diria Josep Puig Cadafalch en els eu discurs com a President del Centre Escolar Catalanista de Barcelona de l’any 1889-1990,-, justificada per marcs de lleis  - [2] o constitucions- anti-naturals i sense arguments raonables -, sense adaptació a la Realitat de Veritat.


S’instaurà l’adulterisme en la mentalitat europea. Es va fer creure allò que no és. Es va alterar malèficament un ordre natural. Encara en paguem i sofrim les conseqüències. Hi ha qui no està d’acord amb el que jo acabo de dir; hi ha qui ho veu de manera diferent. On podem trobar el factor del discerniment pur que ens faci tenir un criteri immaculat o objectiu, diguem-ne: una immaculada concepció del Ser i la Realitat ?


D’allò, ara fa uns set-cents anys. L’esperit d’aquell ideal i la voluntat d’aquells que s’hi identifiquen, però, continua viu?
L’Esperit que va sobreviure a la Batalla de Muret, té un temple solar a la muntanya de Mont  s’ Egur. Al peu d’aquesta muntanya hi ha, l’anomenat en català salat,  “Es camp o prat d’es Cremats” ( El camp o prat dels cremats) amb un monument de pedra, una estela, dedicat a la memòria dels càtars morts en holocaust.
Han passat set-cents anys. “Egur” vol dir “tronc de llenya” en euskara. Els pobles del Pirineu celebren festes zodiacals en els solsticis i porten troncs de llenya encesos per les muntanyes. S’han mantingut les brases, el tronc té flama. Aquestes tradicions estan relacionades amb  la religiositat dels pobles camites de l’Orient i les divinitats Asherah i Astarteh.

Estela situada a: “Es camp d’es cremats” a la plana de la muntanya de “Mont  s’Egur” ( Escrit originalment en català salat)[3] Oficialment afrancesat com a “Montségur”

El nom oficial que s’escriu francesísticament “Montségur” tergiversa el seu significat doncs es diu que vol dir “segur de seguretat” i no és així; “Mont s’Egur” voldria dir “muntanya del tronc” i va relacionat amb el culte a una deessa zodiacalista com podria ser Asherah, Astarteh o Belisena, esposa de Bel. Un poder fàctic ens adultera la concepció de la Realitat, adulterant els topònims que teòricament  l’haurien de reflectir. Tinguem present que el comte occità  de Carcassona, es deia “Bel·ló. I que, els comtes occitans, catalans i  reis de la Corona d’Aragó, eren bel·lònides.

S’han conservat  les brases d’un foc que avui, set-cents anys després, ja comença a ser flama? Som en els temps de les llengües de foc? Les llengües de l’Esperit que vivifica i s’expressa per la voluntat dels pobles d’Europa que demanen referèndums d’autodeterminació? Pels  bel·lònides – d’Occitània, de Catalunya, de València de Balears, i d’altres llocs, relacionats amb la Corona d’Aragó-,  la llengua d’oc i la llengua catalana, genuïnes, eren llengües espirituals. La llengua d’oil (francès) i la llengua castellana  que es parla a fora de Castilla(espanyola ) no ho eren. “On és el vostre do de llengües”  preguntaven els càtars als predicadors dominics de la Inquisició que els parlaven en castellà a Occitània i a Catalunya. Ha reverdit el llorer? Han encès la flama en el tronc de llenya les brases ocultes durant segles sota la cendra?
El símbol dels càtars - arrians o cristians albigesos-, era el colom, que representa l’Esperit Sant i el do de llengües.
La cultura dels bel·lònides tornarà a definir la identitat d’Europa i serà possible construir l’ordenament nacional de caràcter vernaclístic que comporta? 
Fa anys que reivindico que a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya i la ciutat dels comtes bel·lònides del Casal de Barcelona i de la Corona d’Aragó, hi hauria d’haver una gran avinguda amb el nom de: “Avinguda. dels Bel·lònides”.[4] Si de mi depengués, li posaria aquest significatiu nom a l’ actualment  anomenada “Diagonal”.

Quina era la cosmovisió i l’ideal europeu dels bel·lònides?






[1] Murèth en occità i antigament Murell  situat al departament de l'Alta Garona i  a L’Occitània a uns 20 quilòmetres al sud de Tolosa de Llengua d’Oc.  A les enciclopèdies i llenguatges de comunicació  de criteri  fracesistes i espanyatistes s’anomena “Sud de França” amb intenció política imperialista  per ignorar intencionadament el nom natural original i vernaclístic que és l’Occitània. El mateix es fa amb Catalunya, quan s’hi refereixen amb el nom de  “Sud Est de França” o “Nord Est d’Espanya”. Es vol ignorar una realitat que es té annexionada i “subjouada” (sotmesa).
[2] Discurs de Josep Puig Cadafalch 1899-1990  a Blog Vernacle http://vernaclistes.blogspot.com.es/2016/04/discurs-de-josep-puig-cadafalch-del.html

[3] El parlar salat és un tret dialectal que tradicionalment s'ha considerat una varietat del català. 
Consisteix a fer servir els articles dits salat, que són procedents dels demostratius llatins: ipseipsa. es i so (masculí singular), sa (femení singular), essosets (el masculí plural no tothom ho escriu així), i ses (femení plural). Tant el masculí «es» com el femení «sa» es redueixen a «s'» davant mot començat en vocal o hac.

[4] Els Bel·lònides[ foren una dinastia d'origen occità descendents del comte  Bel·ló de Carcassona, avi de Guifré el Bel·lós (mal anomenat “El Pelós” potser amb intenció adulteradora  amb l’objectiu de esborrar les arrels occitanes de la Història del noble Casal de Barcelona). Governaren els comtats catalans i més tard la corona d’Aragó del segle IX fins al segle XV, en concret fins el 1410, quan morí l'últim descendent legítim de la família: Martí l’Humà. Foren succeïts en la corona d'Aragó per la dinastia castellanista dels  Trastàmara, després del compromís de Casp (1412) i posteriorment, i fins actualment  en aquest any 2017 pels Borbons.







dilluns, 5 de març de 2018

1 Occitània, Catalunya i l'Ideal d'Europa


L’esperit i el pensament de les arrels occitano-catalanes
i la identificació  dels pobles o nacions naturals d’Europa



Començo aquest escrit amb unes referències al pensament de Simone Weil, que he  llegit en el llibre “El Geni d’Oc. Reflexions sobre la civilització occitana medieval”.  Simone Weil (1909-1943) (1), veia en els valors de la civilització occitana medieval, la llavor per a un projecte que permetés recuperar una Europa  que necessitava urgentment un re-equilibri espiritual (pàg 45).  Ella, ens diu: “La vocació espiritual de la Grècia antiga és la vocació mateixa d’Europa “(pag 97). “Grècia va rebre el missatge d’Egipte”(pag 99). “La nostra època (això ho deia abans de la seva mort el 1943) tots nosaltres encara patim les conseqüències d’aquella desfeta” (pàg.82), referint-se a la derrota de la batalla de Muret (1243) on va morir el català, nascut a Montblanc, Pere el Catòlic (comte del Casal de Barcelona i rei d’Aragó).
Capítol 1
L’esperit que va sobreviure a la derrota de batalla de Mureth (1213)

Va sobreviure l’esperit  que animava l’ànima dels protagonistes vençuts a la batalla de Muret? L’esperit que va sobreviure a la derrota de la batalla de Muret, comporta una visió del món i una configuració nacionalista de característiques vernaclístiques que serà l’Europa del segle XXI? He pensat moltes vegades en aquella “profecia” que, segons ens diu la llegenda,  van pronunciar quatre càtars quan fugien d’un castell que es trobava a la muntanya de Montsegur” o “Mont s’Egur”(2) després de la derrota dels exèrcits de la Corona d’Aragó a la Batalla de Muret (1213): “Dintre de set cents anys, reverdirà el llorer”

Muntanya de “Mont s’Egur” o Montsègur

 A la batalla de Mureth (1213) a prop de Tolosa de Llenguadoc, en terres d’Occitània, el català nascut a Montblanc, el rei Pere I de la Corona d’Aragó i  comte Pere II del comtat de Barcelona,  de la dinastia dels bel·lònides, dit “el Catòlic”,   va perdre  davant els exèrcits de Felip II de França, de la dinastia dels capets i després borbons.
Era la fi de la croada contra els cristians albigesos o càtars. Va quedar prohibida una creença i amb ella una configuració de les nacions  naturals d’Europa i les seves respectives llengües vernacles o territorials. Sóc dels investigadors que cerco informació sobre  una enigmàtica  “Taula del rei Salomó”  en la que segons una vella  i enigmàtica hipòtesi hi hauria dibuixat un mapa de les nacions  de Terra fet en funció de determinismes naturals o zodiacals que tindrien la seva base en el número dotze, el mateix que les constel·lacions astrals. La concepció cultural dels bel·lònides era zodiacalista. Aquest era, segons aquesta hipòtesi,  l’orde nacionalista que volien constituir els templers. Entre aquests, molts occitans i molts catalans – també aragonesos, bascos i navarresos-  amb les seves llengües territorials, naturals o vernaclístiques: occità, català,basc, volien constituir una nació al voltant del Pirineu.
Escut Comte de Tolosa. Bandera d'Occitània


Escut  dels bel·lònides. Escut Casal de Barcelona. Corona d’Aragó.



Escut dels Capets. Corona de França


“Déu va dividir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums” – deien els càtars quan llegien determinats texts de la Bíblia -. A L’Occitània, l’occità. A Catalunya el català.
Els càtars, cristians albigesos, tenien una voluntat política que els historiadors “francesistes” (expliquen fets que justifiquen l’hegemonia de  la langue d’oil  o francès a França)  i “espanyatistes” ( expliquen fets que justifiquen la la lengua castellana o espanyol a Espanya) han  esborrat de les seves històries; encara ara, es neguen a acceptar-ho.
Els cristians albigesos o càtars tenien criteri propi: lingüístic ( Pentecosta i do de llengües de l’Esperit Sant representat per un colom), filosòfic ( Llibre dels dos principis) , teològic ( Pare Celestial i Crist,  del Nou Testament)  i polític ( Confederació de nacions naturals vernacles al voltant del Pirineu - Occitània, Catalunya, Navarra i altres llocs que integraren en determinats temps la Corona d’Aragó en temps dels bel·lònides -  i a escala també europea i internacionalment)
Aquest criteri es basa en el reeiximent de l’esperit del lloc, el Genius Loci. Aquest criteri és el que jo anomeno vernaclístic. El seu símbol és el colom  i el relaciono amb  la creença cristiana, basada en el relat del evangelistes en el Nou Testament,   que se celebra per  La Pentecosta. Una ensenyança, per cert, molt present, i significativament, en l’art romànic.

Jordi Salat

NOTES
Capítol 1

1.- Simone Weil (Paris 1909 – Ashford (Anglaterra) 1943), fou una filòsofa, activista social i mística. Neix el 1909 com a segona filla d'una família burgesa, jueva i agnòstica (no practicava la fe jahvehita o de Moisès de l’Antic Testament bíblic pròpia del judaisme). El 1917 entra en un lycée per primera vegada, i alterna els estudis amb classes particulars i l'aprenentatge del grec antic. Des de 1927, manifesta posicions pacifistes participant en el grup Volonté de paix, fundat per Madeleine Vernet. Escrits d'aquesta època són Introduction à un Cours pour des ouvriers (1927) i Sur una tentative d'éducation du prolétariat(1930). La seva tesi de llicenciatura és Science et perception dans Descartes, escrita el 1929-1930. Després de llicenciar-se en filosofia el 1931, treballa com a professora d'aquesta matèria i de grec a l'institut de Le Puy. En aquest temps intensifica la seva activitat política, com una treballadora més.Quan les tropes alemanyes entren a França, la seva família, amb ella, fuig a Marsella. Allà coneix el poeta Joan Tortel, Jean Lambert i Lanza del Vasto. Escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers, i l'article, entre d'altres, de El Geni d’Oc. Va mantenir gran amistat amb l’occitanista i especialista en catarisme Deodat Roché. Entra en contacte amb grups de  sindicalistes revolucionaris. Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la Guerra civil espanyola, decideix travessar la frontera per fer costat al bàndol republicà.Escriu multitud d'articles i el text L'enracinement, en què tracta el tema de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per la seva dedicació excessiva a la feina, mor el 24 d'agost de 1943. Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, en què es barreja el misticisme amb unes grans clarividència i originalitat. Obres en català: En espera de Déu: Barcelona: Edicions 62, 1965. Escrits sobre la guerra: Alzira: Bromera, 1997. Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella: Paiporta: Denes (Col·lecció Rent), 2008. L'arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l'ésser humà: Barcelona: Edicions de 1984, 2016.



2 .- Actualment  he arribat a la conclusió que el nom original de Montsegur era  Mont S’Egur. El mot “egur” vol dir “tronc d’arbre” en euskera. A la  muntanya de Mont s’Egur, era un temple  “zodiacalista” o solar i està relacionat amb el culte a una divinitat  que podria ser “Bel·lisena”  l’esposa del déu “Bel”; interpreti que està relacionada amb el culte a divinitats mesopotàmiques d’origen camita com són Astarteh i Asherah.  Un compte anomenat Comte Bel·ló era el Senyor de Carcassona. Els comtes occitans eren i són bel·lònides. Els comtes de Barcelona eren i són bel·lònides. Penso i crec que els nobles de la Corona d’Aragó , fins al Compromís de Casp, amb Marti l’Humà, eren bel·lònides. Altres exemples que relaciono amb “egur” a Catalunya són els municipis de: Pobla de Segur( S’Egur) on es present encara la tradició relacionada amb  “Los Raiers” que transporten els arbres pel riu Segre; també Sant Pau de Seguries, Segur de Calafell. Estic estudiant el  cognom “Segura” en relació amb les migracions occitanes i també el topònim “Segura” relacionat amb el riu Segura de Múrcia per a veure si té alguna relació amb els occitans i catalans que van anar amb els exèrcits de l’occità Jaume I a reconquerir aquelles als àrabs; terres que havien estat dels ibers, un poble al qual jo considero relacionat amb els bascos i els camites. Una de les capitals dels pobles camites és Ur de Caldea. Els camites tenien a Baal o Bel i a la seva esposa Astarteh i Asherah entre les seves divinitat zodiacals.

A les terres que ara es coneixen amb el nom de Múrcia ( observo la presència de “ur” en el nom  de Múrcia;  “ur” en camita- i també en basc-, vol dir “aigua”), el català es va parlar, i encara es parla, a algunes zones. Des del segle XIII, època de Jaume I (1208-1276) fins a principis del segle XVI, es parlava el català a les àrees de l'Horta i del Camp de Cartagena (circa 1500). El català amb occitanismes pot ser considerat com un dels substrats del panotxo. Cal no confondre el català que històricament es va parlar a Múrcia, a les àrees susdites, amb el català que es parla a la zona murciana del Carxe.
La prova documental més coneguda que fa testimoni de la presència d'una comunitat lingüística en català a terres murcianes és la del Cronista Ramón Muntaner, que més de seixanta anys després de l'entrada del rei  nascut a Montpeller ( Occitània), en Jaume I, va escriure:
E com la dita ciutat hach presa e poblada tota de cathalans, e axí mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Cartagena e los altres llochs; sí que siats cert, que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia o els davant dits llochs són poblats, són vers cathalans e parlen del bell catalanesch del món
Pel que fa al riu “Segura”, que segons la meva hipòtesi basada en la influencia dels soldats que van anar amb Jaume I, entre els quals hi havia  mallorquins i rossellonesos de parlar dialectal “salat” ( article “s” enlloc de “l”) s’hauria d’escriure “S’Egura”. A Murcia trobem la devoció a una verge negra que es anomenada “morenica” igualment com a Catalunya s’anomena en català “moreneta” a la verge negra de Montserrat també patrona.  La tradició “hermètica” d’aquestes verges negres les relaciona amb Isis i Astarteh i Asherah. A Occitània hi trobem moltes verges negres com la de Tolosa, Nostra Dona la Daurada, que estan relacionades amb tradicions culturals portades pels templers a Europa.  Antigament la verge negra es deia “Arrixaca”, i aquesta imatge del segle  segle XIII està relacionada amb la Reconquesta  en temps de Jaume I, el Conqueridor, l’occità rei de la Corona d’Aragó. Aquest, com la majoria dels reis de la Corona d’Aragó, era templer. El nom “Arrixaca”  està probablement relacionat amb el basc “arri” ( harri) que vol dir “pedra”. No es estrany trobar topònims basco a l’actual Andalusia; “Granada” originalment es  deia “iliberris”. Per cert, igualment com el municipi de Catalunya Nord, “Elna”.