La Catalunya adulterada: l'urbanisme de Barcelona

J.- L’Ajuntament de Barcelona ja ha decidit, i per tant ha aprovat, segons llegeixo literalment a la premsa barcelonina, “el projecte urbanístic per la “Plaça de les Glòries”.

E.-  Qui ho ha decidit?

J.- Ho ha decidit un jurat integrat per 14 persones.

E.- No ho ha decidit el poble català? Els habitants naturals de Barcelona?

J.- “El jurat del concurs – diu la notícia de la premsa -, format per 14 membres, va emetre el veredicte per unanimitat. En la resolució van destacar com  apunts forts de la proposta guanyadora l’aposta per reintroduir la naturalesa a la ciutat” 

E.-Per quin motiu li diuen “Plaça de les Glòries” si el seu nom és “Plaça de les Glòries Catalanes”? Per què treuen “catalanes” del seu nom? La catalanitat, a Barcelona, és naturalitat. Per quin motiu ometen aquesta identificació i deixen només com “les Glòries”, expressió indefinida, o sigui, sense definició identitària?

J.-La indefinició és una estratègica i subtil forma de desidentificació. La notícia continua dient que “s’aposta per un gran parc amb mirador i zones verdes amb molts arbres”. La naturalitat està en les qüestions físiques o materials.

E.- La catalanitat és una qüestió  de "genuïnitat" identitària. 

J.- La notícia no diu res del plafons de ceràmica que hi havia ficats al voltant de la plaça, els quals, feien referència a qüestions identitàries catalanes, relacionades amb significatius moments i fets de la Història de Catalunya. D’aquí el seu nom “Plaça de les Glòries Catalanes”. Hi he anat a veure les obres que s’hi ha començat a fer.  A una pancarta que anuncia les obres, hi llegeixo el mot “desconstrucció”. He pogut comprovar que alguns d’aquest plafons ja estan fets miques, enderrocats.

E.- Desconstrucció i indefinició comportarà descatalanització? Esborrar els referents és esborrar la identitat?

J.- Crec que si. La notícia del projecte aprovat no diu res que faci referència als plafons històrics amb contingut identitari català.

E.- En el treu llibre “Vernaclística” ja vas posar de manifest alguns  aspectes identitaris relacionats amb l’urbanisme de Barcelona, oi?

J.- Sí; vaig fer esment de noms de carrer que han estat adulterats per a substituir la seva identificació i alterar-la tendenciosament. Per exemple, els noms dels carrers de l’Eixample de Barcelona i rodalies. Que és el lloc on es troba la Plaça de les Glòries Catalanes, al final de la Gran Via de les Corts Catalanes. El seu nom originalment previst havia de tenir identificació política relacionada amb la Corona d’Aragó, un reialme d’Estats confederats al voltant de la bandera del Comte de Barcelona,  en el qual, la llengua oficial era la llengua catalana. Aquells noms van ser subtilment adulterats per a donar-los un significat diferent, un significat geogràfic i no pas polític.

L’avinguda d’Aragó, havia de ser Avinguda de la Corona d’Aragó.

El carrer Mallorca, havia de ser carrer del Regne de Mallorca.

El carrer València, havia de ser carrer del Regne de València.

El carrer Lleida, havia de ser carrer del Regne de Lleida.

El carrer Sicília havia de ser carrer del Regne de Sicília.

El carrer Nàpols, havia de ser carrer del Regne de Nàpols.

El carrer Bruch, havia de ser carrer del Timbaler del Bruch.

El carrer Provença, havia de ser carrer del Regne de Provença.

El carrer Casp, havia de ser carrer del Compromís de Casp.

El carrer Llull, havia de ser carrer de Ramon Llull.

La plaça de Tetuan, havia de ser plaça de la Batalla de Tetuan.

El carrer Trafalgar, havia de ser carrer d ela Batalla de Trafalgar.
El carrer Navas, havia de ser carrer de la Batalla de les Navas de Tolosa
El Passeig de Sant Joan, hauria de ser passeig de Sant  Joan Baptista
Els referents polítics han quedat substituïts subtilment  per referents geogràfics, i per tant, adulterats, buidats de referents polític.

Podríem parlar també del fet que el monument a Pau Claris, actualment sense placa explicativa de la  victoriosa Batalla de Montjuic (1641). Aquest monument, actualment arraconat a un cantó del  l’Arc del Triomf, i sense informació identificadora del gloriós fet històric, havia de ser ficat a sota l’Arc del Triomf.

E.- En el teu llibre “Les quatre columnes catalanes” també vas posar de manifest altres enderrocs,  manipulacions i adulteracions. Fins i tot restitucions adúlteres, oi?

J.- Sí, i per exposar aquestes coses, a mi, també se m’ha censurat, silenciat i esborrat. La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula La gran estafa americana,  de David O. Russell. Em va fer reflexionar  sobre el fenomen de l’engany. Els qui enganyen i els qui es deixen enganyar sota els efectes d’una necessitat o prejudici sense la  influència de l’amor a la Veritat. Entre reflexió i reflexió, em venia a la ment una ensenyança cristiana que vaig rebre en la meva infantesa: Només la Veritat us farà lliures. És per aquest motiu que em dolen les adulteracions. La llibertat és quelcom més que la independència. Independència vol dir no-dependència. Llibertat vol dir identificació amb una identitat que es defineix en funció d’uns principis, d’uns valors i d’un coneixement de la Realitat i el misteri metafísic i místic de la Transcendència.   A vegades em fa l'efecte que s'ha perdut el sentit de la Vida. La "Plaça de les Glòries Catalanes" de Barcelona, en el futur, ha de continuar sent la Plaça de les Glòries Catalanes; no ha de ser una "Plaça de les Glòries" indefinida, sense cap identificació nacional catalana.  Serà així, o no serà?  
Es restituiran  les identificacions catalanes a la resta de carrers i avingudes de Barcelona actualment indefinits, entre aquests, els  de l'Ei8xample de Cerdà esmentats en aquest escrit?

La Catalunya adulterada: Sant Martí del Canigó: Adulteració de la identificació catalana

Adulteració de la identificació catalana:

 Monestir de Sant Martí del Canigó

Durant les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ( "anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.

 Ens va ensenyar la tomba de un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

 Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es molt greu per una nació els fet de  deixar-se substituir els referents identitaris.

La noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de guia turística a la francesa. 

A costat de Sant Martí del Canigó,  que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada de Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de"Vinçà". Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat nom català de  “Vinçà”.

A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès  “Castel” amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar  la “m” a final de paraula. Això, al meu entendre,  ha desvirtuat mols cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era , l’escut heràldic d’una família  noble que  es deia “Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català. Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es deuria dir “Colom”

Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.

 A mi em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau” ja que porta una branca d’olivera a la boca tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

 Davant d’aquest, n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de Llenguadoc, per a  constituir els Jocs Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.

La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el llenguatge, em fa pensar en la importància essencial  que té el fet de parlar amb la llengua original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu sentit hermètic, ocult o subjacent.

Aquesta facultat de les llengües originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i,  han posat la seva definició adúltera en el diccionari i volen fer creure que  “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua  original o vernacla, que és el vehicle de la seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  La identificació de la realitat, i també del monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o vernacle.  O sigui, en aquest cas, ha de ser una identificació catalana i no pas a la francesa.

Convido als lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”

Cap músic de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al ”Canigó” 

Cap poeta de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla,  en llengua original. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per tant,  perd el ser.  

Jordi Salat 

josalort@hotmail.com

http://vernaclistes.blogspot.com/

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom

La Catalunya adulterada: 

Posar la "i" entre cognom i co-cognom

és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 

Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.

I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

La Catalunya adulterada: El Rellotge Català i altres referents censurats

La Catalunya adulterada

El Rellotge català

L'Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya. 

He anat a veure la façana de l'Ajuntament de Barcelona i no l'hi he vist. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d'haver vist l'original rellotge, s'haurien assabentat de l´existència de la cultura catalana. Una imatge identitària val més que mil paraules. Són milions els turistes que visiten Barcelona sense assabentar-se que són a Catalunya. 

Només cal mirar les imatges de les postals que hi ha als quioscos de la Rambla, lloc turístic per excel·lència, per adonar-se'n. A les postals se'ls hi ha tret fins i tot l'escut de Barcelona amb els  quatre pals catalans, cosa que no s'havia fet ni en temps de la dictadura de Franco. Ja no ens cal censura espanyola, hem renunciat a donar imatge de catalanitat. 

A algunes postals fins i tot hi podem veure que hi posa "España" i no hi posa "Catalunya". 

A les etiquetes dels productes fets a fàbriques que són a polígons industrials de Catalunya, hi posa el nom de la ciutat però no hi posa cap referència a que aquesta ciutat, com pot ser Barcelona, pertany a Catalunya. Només hi posen España. 

Entre els recordatoris turístics que es comercialitzen a Catalunya, especialment a Barcelona i altres llocs com són museus i monestirs, es poden trobar toros i nines amb vestit flamenc andalús que han estat utilitzats per espanyolejar però no hi trobem castellers ni nines amb el vestit de pubilla i hereu que són representatius de la cultura catalana. 

Renunciar als senyals d'identitat vernacla és com enterrar-se en vida. 

El rellotge de l'Ajuntament de Barcelona, la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català. 

És un altre símbol català al que hem renunciat a donar-ne testimoni. Per què renunciem als nostre senyals d'identitat i els símbols i mites propis?

Quina mena de complex autodestructiu estem patint? Som víctimes d'una campanya desvernaclitzadora que vol dominar a la humanitat sota una realitat identitària falsa, tergiversada i buida de contingut?

Hi ha un pacte de govern- em pregunto tot sovint, quan veig determinats fets i actituds de molts polítics catalans - pel qual el poder hispano-castellà de Madrid renuncia a la censura, a canvi de que el poder català o catalanista de Barcelona renunciï a la catalanitat?

Per què no s'explica en els programes escolars, la diferència que hi ha entre cultura vernacla o autòctona i cultura colonial i la funció que les llengües en aquest procés? Per què es parla de cultura, nació i llengua majoritària o minoritària i no de cultura, nació i llengua sense l'esperit del lloc i amb l'esperit del lloc? Què se n'ha fet del Genius Loci?

Està clar que la llengua vernacla dels Països Catalans és la llengua catalana i que aquesta té els seus senyals i símbols propis que han de ser presents en el seu espai geogràfic natural. 

Déu - llegim a la Bíblia-, va distribuir els pobles per la Terra, cadascún segons la seva llengua i costums. Així, doncs, perquè no hem de posar la llengua i simbologia catalana al seu lloc?

Qui i perquè s'oposa a aquest ordenament i mentalitat política i  cultural? 

Cal recordar novament aquelles quatre columnes simbòliques que el 1919 va construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona  i van ser enderrocades el 1928 pel dictador espanyolista Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol català. 

A mi em sembla que s'haurien de restituir aquelles quatre columnes, i fer-ho amb el sentit original i no amb un sentit adulterat com el que s'ha fet, ja que no eren per a fer un monument als patriotes catalns de tots els temps sinó per a representar un ideal seguit pels catalans de tots els temps. I, això, que està relacionat amb els bel·lònides i la seva concepció zodiacalista del cristianisme no s'explica.

També em sembla que cal restituir el rellotge català. Em sembla que cal restituir els símbols propis o vernacles de cada lloc per a restituir un equilibri que ha estat alterat de forma perjudicial per a les persones que volen viure-hi i realitzar-hi com cal fer-ho per a realitzar un pla ideal que alguns no dubten en qualificar de diví ja que forma part de la formació del món. Quina forma ha de tenir el mapa nacionalista de les nacions, cultures i llengües naturals? 

Els símbols són el pont o la porta entre el món físic i el món espiritual. Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols de la seva pròpia identitat autòctona o vernacla. 

Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. 

Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

Per què no el pot tenir Barcelona? Barcelona, la ciutat de Gaudí, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans. Per què s’ha tret el referent de l’escut de Catalunya a les postals turístiques de Barcelona? Per censurar tots els símbols i referències a la identificació catalana. 

El Rellotge Català podria ser un d'aquests símbols. És un d'aquests símbols que cal restituir. Pel que fa referència als immigrats o nouvinguts, jo crec que aquests símbols facilitarien la seva integració. Integrar-se vol dir formar part de la totalitat per mitjà de la particularitat natural que li correspon. 

Els símbols catalans ajudarien a tenir percepció de la veritable realitat; ajudaria a fer-los perceptible que són a l'espai de la catalanitat i no a l'espai de l'espanyolitat. 

La catalanitat és un espai cultural animat per un esperit infinit que necessita llibertat per a fer-se realitat; l'espanyolitat és un espai polític que té unes lleis i constitucions que condicionen la llibertat a l'obediència. 

 Recordo ara aquella vella ensenyança cristiana: la paraula vivifica, la llei mata. Quan els catalans parlem, ens trobem tot sovint davant el mur d'alguna llei espanyola. I, alguns catalans fins i tot han acabat tancats a presons espanyoles per parlar, i dir les paraules pensades.

Els símbols faciliten la integració en una identitat. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols, és una qüestió de ser, una qüestió espiritual. És, des del punt de vista de la funció cultural, una manera d'integrar-se en la realitat. 

El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional de la cultura catalana, - al que jo anomeno el rellotge català-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present a tots els seus municipis, especialment en els llocs oficials com són els Ajuntaments i les esglésies. http://www.comunicaciodigital.com/rellotge_catala/# 

El Rellotge Català, s'hauria de posar al Palau de la Generalitat, a l' Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana Catalunya en Miniatura, a les esglésies parroquials, a les estacions d'autobusos i trens, ... 

No l'he vist, però, ni al Monestir de Poblet, ni en el Monestir de Santes Creus, ni el Monestir de Ripoll, ni el Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes... 

També hauria de ser a l'estadi del F. C. Barcelona, un estadi, per cert que també hauria de tenir un nom propi català i que encara està sense nom - li continuem dient Camp Nou, en català però no porta cap nom català.  

Un club que és, i vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, hauria de tenir el rellotge català a l'estadi. 

També ho hauria de tenir TV3 la Televisió de Catalunya. 

Crec que s'hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya. La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural. 

El rellotge que medeix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat. Seguiran l'exemple de l'Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?

Seguiran altres mossèn de Catalunya l'exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona, que sí ha posat a la torre del campanar de l'església parroquial el rellotge català?

Posaran aquest rellotge que símbol de la cultura vernacla a les altres parròquies de Catalunya, donat que l'església catòlica genuïnament cristiana, més que no pas dogmàticament vaticanista, sempre ha mostrat predilecció per les llengües i els símbols vernacles per allò del "do de llengües", ensenyança essencial del cristianisme que celebren per la Pentacosta?

 ¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudo-modernitat d'un disseny "light", indefinit i sense sentit, com ho van fer fet els responsables de la mascota olímpica en els JJOO'92, dita "cobi" - un nom sense significat -, i del canvi de l'escut municipal de Barcelona del que en van treure els quatre pals bel·lònides i la creu dels templers i de Sant Jordi?

 M'agradaria menjar-me els dotze gatims de raïm de la propera nit de cap d'any, escoltant les campanades d'un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts. 

Només conec dos llocs a tot Catalunya on es pugui veure el rellotge català que marca les hores amb el sistema dels quarts, aquest llocs són: L'Ajuntament de Cardedeu i la parròquia de Sant Josep de Badalona. 

 Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

El catalans també tenim un rellotge propi. Per què no hem d'exhibir el rellotge català els catalans?

La qüestió és: S'ha d'exhibir el rellotge català com a senyal d'identitat en els Països Catalans? 

Si la resposta és afirmativa... Perquè no ho fem?

Aquest Cap d'any 2020... 

Transmetrà TV3 les campanades de Cap d'Any davant d'un rellotge que marqui les hores amb el sistema horari català? 

Des del 2000, que jo sàpiga no n'hi ha cap més.....

Som al 2020... 

Des del 2000 fins al 2020 han passat 20 anys

Durant quants anys hauré de publicar aquest escrit fins que es faci  realitat la identificació digna sense adulteració d'un referent catal`pa relacionat amb el rellotge i la mesura del temps?

La Catalunya adulterada no es  regenera, i es continua adulterant. 

I també passa amb qüestions de la llengua en les que a l' adulteració i degeneració dels mots, se les presenta com a evolució!  Han trobat la paraula per enganyar-nos. 

En parlaré altre vegada per Sant Jordi, abans dia del Patró de Catalunya, ara Dia del Llibre i la Rosa. 

I el 16 d'Octubre  dia del catalanoccità Sant Galderic, Patró dels  Pagesos catalans,  ara substituït per Sant Isidro, el sant de Madrid.

Avui he rebut publicitat de dues cooperatives catalanes que es diuen Cooperativa de Sant Isidre, una m'ofereix oli i l'altra fruita i vi. 

He preguntat perquè porteu un nom d'un sant de Madrid que no veieu que és espanyolització això? 

Una no m'ha contestat res. L'altra m'ha dit "nosaltres ja ho tenim en català, li diem Sant Isidre, no li diem San Isidro".

La descatalanització de Catalunya continua....

Ara la promouen fins i tot alguns catalans que sense ser espanyolistes,  fins i tot són independentistes,  ho fan sense adonar-se'n, perquè  ells mateixos ja han sigut i estan descatalanitzats

Ens cal des-adulterar-nos...

Jordi Salat 

Escrit l'any 2000

Revisat l'any 2004 

Revisat 2011 

Tornat a revisar el 2021

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE