Desconstruir la catalanitat: La cripta del Park Güell de Barcelona feta per Gaudí

Cripta del Park Güell










Vaig escoltar els comentaris que feia una guia turística a un grup de turistes que visitaven el Park Güell, de Barcelona, construit per Antoni Gaudí. Es trobava davant de la construcció que es pot veure a la fotografia que encapçala aquest escrit.

Els deia que era una rotonda, i que "aquesta rotonda l'havia fet en Gaudí perquè hi poguessin donar la volta els carruatges que hi entraven amb els cavalls".


A mí se'm va fer molt estranya l'explicació. M'ho vaig mirar atentament i vaig constatar que un carruatge tirar per cavalls allí no hi podia donar la volta. per tant - vaig pensar- hi deu haver alguna altra explicació.

Vaig fer investigacions i una de les persones a qui vaig fer la consulta va dir-me que aquella construcció era un "elefant".

Un elefant? - li vaig insistir-.
Si si, va dir-me, és un elefant.









Un elefant- vaig comentar-li- es caracteritza per la trompa. On hi veus tu la trompa?
La trompa - va replicar- no hi és però les quatre potes si.
El meu interlocutor n'estava convençut i feia diverses teories al respecte.

Un dia vaig anar de visita al monestir de Sant Miquel de Cuixà. lloc relacionat amb la cultura catalana i Catalunya, actualment sotmès a l'administració política de França. Vaig veure la cripta d'aquest monestir i em va venir al cap la cripta del Park Güell que havia fet construir Gaudí.

Aquesta cripta té unes explicacions molt interessants pel seu significat, ja que té algunes observacions de caràcter hermètic relacionades amb els dons de l'Esperit Sant - segons em va dir un estudiós de la Catalunya Nord-, i també, arquitectònicament, pel fet de ser una cripta feta amb una columna central.




Cripta de Sant Miquel de Cuixà







Aquesta explicació em va semblar més convincent que no pas les anteriors.
Vaig fer-me una sèrie de raonaments al voltants de dos fets:

Com és que no expliquen això els guies turístics catalans que enseyen la cripta del Park Güell als milers de turistes que visiten Barcelona i per tant la capital de Catalunya?

Vaig pensar que probablement,i des de determinades instàncies acadèmiques, es vol amagar l'hermetisme de l'obra de Gaudí i també, evitar parlar d'uns territoris de cultura catalana, com és el cas de Sant Miquel de Cuixà, que va ser anexionat a França i dels fets històrics que ho va motivar.

Se'm fa evident que un poder fàctic està descatalanitzant i adulterant el patrimoni arquitectònic català i tergiversant l'obra d'Antoni Gaudí.

L'altra, és que, se'm fa evident que un determinat tipus de persones, autòctones que viuen aquí i forasters que venen a fer-hi turisme, s'empassen totes les explicacions que els donen sense pensar-s'ho. Sense raonament.

Una de les característiques negatives de la nostra societat actual, és aquesta actitud de "credulisme irracional". Creure, només pel fet que ho diu una autoritat acadèmica, en molts casos engendrada en un temps de censura en que s'ensenyava allò que convenia que fos cregut, més que no pas allò que era de Veritat. Es va abolir la censura,però ens va deixar els acadèmics censurats. Tenim, com a conseqüència de tot això, un problema de seny, de criteri propi que ens forgi una consciència raonada i també de mentalitat.

Hi ha persones que saben pensar, hi ha persones que necessiten creure.
Jo voldria ser dels que pensen, però encara no em conec prou a mi mateix.

Jordi Salat

El sistema vernaclista, alternativa al sistema capitalista

El “sistema vernaclista” alternativa al “sistema capitalista”

Milers d''indignats' s'han manifestat aquest diumenge 24-7-2011 a Madrid al crit de “No és la crisi, és el sistema” per denunciar el sistema capitalista, les retallades socials i reivindicar un canvi d'arrel seguint el moviment 15-M.
La manifestació l'han format 'indignats' procedents de diversos punts de l'Estat espanyol que van arribar aquest dissabte a Madrid després d'un mes caminant.

Bé, em pregunto:
quin és el sistema que ha de substituir al sistema capitalista?
Quins han de ser els nous paràmetres socials, culturals i econòmics?
Preguntats diversos periodistes a un programa de ràdio, tots contesten el mateix: No ho sé.

Des de fa anys, jo postulo el vernaclisme com alternativa. Perquè ho dic? Entre d’altres coses perquè llegint a Deulofeu vaig adonar-me que aquesta és l’alternativa que es dóna en l’esdevenir dels cicles de la Història.

També, observo allò que està al món, i veig que aquest segle XXI es caracteritza per un desvetllament de les nacions vernacles arreu del món.

Observo que arreu es torna als orígens. Al llarg de la història de la Humanitat, la sortida de les crisis, es comença amb un retorn als orígens. El vernaclisme és un origenisme. Aquest és, al meu entendre, doncs, el sistema alternatiu.

Al llarg de la Història de la Humanitat, quan es produeix la fi del cicle imperialista, i el sistema capitalista ho és, ressorgeix el cicle nacionalista. Quan l’imperialisme s’ha convertit en esclavitud i crisi, el nacionalisme es converteix en llibertat i progrés.


Així, doncs, l’alternativa al sistema imperialista actual, és el sistema nacionalista.

No obstant les forces mediàtiques, majoritàriament servidores dels sistema imperialista i capitalista, s’oposen a aquesta realitat emergent que és el nacionalisme. Aquest és el remi, però els imperialistes ho neguen.
Per una altra banda, no tots els nacionalismes són origenistes i, ho torno a dir: l’alternativa és el nacionalisme vernaclista el que retorna als orígens. No són els nacionalismes que es mouen en el paràmetres burgesos ni els que es mouen en la dialèctica de les esquerres i les dretes. El nacionalisme origenista o vernaclista és el que basa la dialèctica en el ser o no-ser.

Entre els indignats que es manifesten al crit de “No és la crisi, és el sistema” per denunciar el sistema capitalista, n’hi ha que no estan disposats a acceptar aquesta nova mentalitat vernaclista. Per quin motiu? Doncs, perquè el nou sistema comporta una organització política basada en les nacions vernacles i no pas en els Estats constitucionalistes.

Deulofeu va un estudi molt acurat de comes produeixen els desmembraments dels Estats,- “ España, ens diu Deulofeu, es desintegra l’any 2029”-, i es configura una confederació internacional de nacions vernacles.

El sistema alternatiu és el reconeixement de les nacions vernacles que comporten un retorn als orígens.

Als orígens s’hi retorna per mitjà del parlar en les llengües vernacles originals de cada lloc. Catalunya és una nació vernacla. A totes les terres de Catalunya en català. Parlar de llengües minoritàries, minoritzades o nacionals sense fer referència ala seva vernaclitat o “origenalitat” és emprar un llenguatge inapropiat.

A l’origen trobarem les llegendes si les mitologies. Al respecte, he de dir que he comprovat que hi ha catalans que no entenen el llenguatge mitològic que és en el seu origen. No fa gaires dies he comprovat com els mateixos catalans, uns incrèduls d’esquerres marxistes, i altres, creients de dretes catòliques, censuraven l’explicació de la mitologia vernacla de Catalunya. En concret, la llegenda d’Otger Cataló.

Una llegenda que ens porta fins al orígens en la seva concepció astrològica; amb una retrobada concepció de la Divinitat actualment mal explicada i per altra banda prohibida. Hi haurà un canvi de concepció cultural.

Ara per ara, he pogut constatar pels meus interlocutors, que no s’entén com jo ho entenc. Observo, però, que ens trobem en un procés.

Ens trobem en un procés de canvi en els que els imperialistes han de reconèixer allò que és, i aquells que són descobrir-se a si mateixos. Els imperialistes espanyols han de reconèixer Catalunya, i totes les nacions vernacles i els nacionalistes catalans han de redescobrir en els seus orígens la catalanitat.I, en ella, el denominador comú que compartim amb altres nacions naturals o vernacles, i que es troba present en les mitologies i llegendes originals de tot arreu.


"Tota nació ha de conservar i desplegar el seu geni propi. Tal és la fórmula espiritual del principi de les nacionalitats" ("El nacionalisme",Antoni Rovira Virgili, Edicions del Cotal, s.a, Barcelona,1978, "El principi de les nacionalitats. Fórmula Espiritual" pagina 22)


Jordi Salat

Les dones catalanes i la Història de Catalunya

Ermesenda de Carcassona

Quin és el model de la dona catalana ideal, la dona exemplar d’un temps i un país? Quins són els noms de les protagonistes que l’encarnen i ens en donen testimoni?

En el llibre “ Les dones en la nostra Història” de Ferran Soldevila, llegeixo quelcom sobre les dones de Catalunya que han estat casades amb reis i emperadors.
Uns fets, per cert, poc coneguts a nivell del poble català; a les escoles no s’ensenyen; no hi ha prou monuments que ho commemorin i en facin memòria.

“ha estat dit i repetit que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres”-ens diu Ferran Soldevila a l’esmentat llibre-. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?

“Si per història entenem allò que escriuen els historiadors – ens diu a la pàgina 8 -, el fet és indiscutiblement cert. Entre els responsables que les dones de Catalunya no hagin tingut Història, hi ha els historiadors catalans”

Ha estat només qüestió dels historiadors? I els autors de teatre, novel·la, cinema i òperes musicals, han fet obres basades en les dones catalanes? Tenim monuments, places i carrers, noms de teatres, hotels i cinemes que portin el seu nom, noms de dones il·lustres de Catalunya?

Tinc damunt la taula del meu escriptori, des de fa mesos, una llibre que parla de la reina Leonor d’Aquitània , una dona que, en tant que occitana té quelcom de catalana, amb la voluntat de fer-ne una obra teatral o una novel·la i recordar i perpetuar artísticament i afegir al patrimoni cultural occitano-català, la vida i l’exemple de la que va ser considerada “ la reina dels trobadors”.

Segle XII-XIV

El llibre ens parla de tres moments de plenitud, i, comença amb el moment trobadoresc. Ens recorda una poesia del trobador Guerau de Riquier que deia:

En Catalunya la gaia
Entre els catalans valents
E les dones avinents

La “gaia” es refereix al llenguatge que comporta un sentit al·legòric o doble sentit; un llenguatge màgic, amb un contingut, amb una sub-estància o substància dins de les paraules. Aquesta mena de llenguatge era el que feien servir els trobadors i Mestres en Gaia Ciència. Aquest és un tret característic de la llengua catalana en concret i de les llengües vernacles en general.

També ens transcriu una frase de l’emperador Frederic Hohenstaufen, alemany, rei de Sicília, ben relacionat amb la noblesa catalana:
Plau-me el cavaller francès
E la dona catalana
Això de “francès” ho deia referint-se als habitants del Comtat Franc, d’origen germànic i relacionats amb occitans i provençals, els quals, no parlaven francès o langue d’oil que era la llengua del Nord, la de Paris, ja que França no existia com a Estat; parlaven la seva pròpia llengua vernacla local. La dels trobadors. A Alemanya es deien “minesingers”

Frederic II Hohenstaufen, emperador d’Europa, alemany - com l’emperador Carles el Calb el que va donar a Guifré el Bel·lós ( anomenat oficialment com a El Pelós) el dret d’autodeterminació per Catalunya i com l’emperador Otó que va congeniar amb el Papa Silvestre II de l’església Catòlica, el qual era occitano-català i monjo del monestir de Ripoll-, estava casat amb una princesa catalana, de la Casa de Barcelona, probablement de forma indirecta, també del Casal d’Urgell : La princesa Constança, germana de Pere el Catòlic. 

Aquest rei català dels regnes de la Corona d’Aragó va morir a la batalla de Muret defensant els occitans i els càtars quan des del poder Vaticà de Roma es va promoure la croada contra els albigesos. Defensant, també un model polític i cultural per a Europa. Una croada promoguda per la reina Blanca de Castilla i Domingo de Guzmán, fets molt ben explicats en el llibre Cercamón de Lluis Racionero. 

Una figura poc estudiada”-ens diu Soldevila, referint-se a la princesa Constança- “que degué ser una dona excepcional, que atreia damunt d’ella l’atenció i l’afecció dels magnats de la Terra”.

Quan Frederic II va casar-s’hi ja era vídua d’un altre monarca, Eimerich d’Hongria, i el Papa Inocènci III va patrocinar l’enllaç. Els lligams entre la dinastia Àrpàrt d'Hongria i la dinastia Bel·lònida  dels nobles d'Urgell, el comtat de Barcelona i els regnes de la Corona d'Aragó són molt interessants per la Història de Catalunya. Poc comentats pels historiadors catalans. 

La princesa catalana Constança “va cenyir al seu front la Corona de Sant Esteve Hongaresa i la Corona imperial dels Otons i dels Staufen, la corona de ferro dels llombards, la corona del normands, la corona de Sicília”

A continuació, en el llibre, se’ns ens parla d’una altra dona. Es tracta de Saurimonda , l’estimada i inspiradora del trobador Guillem de Cabestany.
Segle XV

A partir de la Sentència o Compromís de Casp, quan, mort el rei català, Martí I l’Humà, es dóna la corona reial d’Aragó a Ferran I d’Antequera, enlloc de donar-la al català Jaume d’Urgell es trenca un fil de la Història. Un fil que es relaciona amb la Maledicció de Noè que s'esmenta a Gènesi 9:25  i les monarquies sorgides d'aquell fet.

Ferran i la seva dinastia s’apropiava també del títol de Rei de Jerusalem, que pertanyia al Casal de Barcelona i relacionat amb els bel·lònides com n'és el cas de Guifré el Bel·lós i Peronelha de Barbastre,  esposa del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el Sant, filla de l'occitana o aquitana Agnès de Peitèu enterrada a la catedral de Barcelona.

Dic Casal de Barcelona,  capital de Catalunya que era Principat dels regnes de la Corona d'Aragó. Principat vol dir Principal i prové de Principi.

El títol de rei de Jerusalem, és un títol molt important. Jo el relaciono amb els bel·lònides. Per això, l’emperador Carles V d’Alemanya i I de la confederació de regnes lligats a la Corona d’Aragó, al qual les enciclopèdies espanyoles presenten com a Rei de España tendenciosament,  quan el va heretar en el segle XVI, va dir que preferia el títol de Comte de Barcelona més que no pas el d’Emperador d’Europa.

Les enciclopèdies presenten a aquest emperador com a Carlos I de Espanya, de forma tendenciosa per a justificar interessos polítics del poder espanyol capitalitzat a Madrid, o sigui de l’espanyolisme castellanista i vaticanista, més que no pas per a ser fidel a les veritats històriques. Una gran mentida tergiversa la Història i vol conformar un món injustament i de mala manera. En el fons hi ha una qüestió religiosa. Carles I era servidor del clero  catòlic de Roma que predicava el Credo de Nicea. Els nobles bel·lònides dels  del Casal de Barcelona i els regnes de la Corona d'Aragó i  eren cristians d'un altre Credo Cristià. Quin era aquest  altre Credo? Jo l'anomeno Credo de Ràvenna i el relaciono amb els arrians, els càtars, els protestants i originalment amb Marció de Sinope (segle I d.C).  Jo entenc l'espanyolisme castellanista com a catòlic niceanià i el catalanisme vernaclista com a  cristià marcionià i el relaciono amb Fèlix d'Urgell. 

Malgrat que la nissaga catalana d’Urgell fou apartada del poder per la sentència del Compromís de Casp, les monarquies d’arreu del món, sabien de la seva importància. En un fet es va poder veure: Prínceps i reis foren pretendents a casar-se amb les princeses catalanes d’Urgell. Elles, van ser, per dir-ho d’una manera entenedora en comparació amb el segle XX, com la princesa Diana de Gales, les “Lady Di” d’aquells temps.

Ferran Soldevila, ens fa una presentació de les dones de la Casa d’Urgell, filles de Jaume d’Urgell, el Dissortat, el qui hauria d’haver estat el rei català dels regnes de la Corona d’Aragó, Jaume II d’Urgell, nascut a Balaguer (Lleida). 

Aquest, després de la sentencia del Compromís de Casp (1412) que l'aparta del tron monàrquic, es refugia un temps a Balaguer. Més endavant, fou mort, assassinat per dos cavallers que tenien títol de nobles de Castilla, que, malgrat tenir el títol de nobles, es van comportar amb manca de noblesa al trair un pacte que havien fet amb el rei de Portugal, sogre de Jaume II d’Urgell per alliberar-lo de la captivitat en que vivia al castell de Xàtiva.

Aquestes dones, quatre filles-Isabel, Elionor, la tercera no se sap el nom, i Joana-, que li van ser arrabassades al seu pare, són unes dones catalanes molt importants.

1.- Isabel d’Urgell es casà amb el rei Pere de Portugal , Duc de Coïmbra, i va tenir dues filles: Beatriu i Felipa.
Aquesta Felipa d’Urgell i de Coïmbra, seria la dona, una de les dues dones, amb qui ¾ segons diversos historiadors¾, va casar-se el català Cristòfor Colom.

2.- Elionor d'Urgell va ser casada amb el noble italià Ramon d’Ursino, comte de Nola. Cal recordar que el primer llibre de cuina es crit a Europa, “El llibre del Coch” va ser escrit en llengua catalana per un tal Robert de Nola, per tant, natural d’aquest comtat regit per una comtessa catalana de la nissaga d’Urgell.
El llibre del Sent Soví, que es disputa amb el llibre del coch, l’antiguitat en el tema d’escriure sobre cuina, també va ser escrit en català. Això, les receptes culinàries, de les que també se n’ocupà el gran Leonardo da Vinci a l’època seva, posa de manifest un elevat nivell cultural, refinat, de relacions socials i coneixements científics de la cultura que es feia a Catalunya en llengua catalana.

3.- La tercera, potser pel fet d’haver mort jove, no se’n sap, o millor dit, jo no he trobat informació del seu nom.

4.- Joana d'Urgell, va ser casada per Alfons V el Magnànim, un rei català però Trastàmara descendent del castellà Ferran I d’Antequera, amb el comte de Foix, d'Occitània. Abans però, aquesta princesa catalana va viure un fet històric que té una gran transcendència en el fet de preguntar-nos: Com és que la que hauria estat princesa catalana Joana d’Urgell, va ser pretesa en matrimoni pel rei d’Etiòpia, en aquells temps, emperador d’Àfrica.

“ En aquests dies – ens diu Ferran Soldevila a la pàgina 21 del llibre esmentat -, que Etiòpia ha arribat a ocupar un lloc destacat entre els Estats africans, escau de recordar l’aventura que va estar a punt d’ocórrer a Joana d’Urgell. Llavors Etiòpia era un país inconegut: se n’explicaven les coses més fantàstiques. Una ambaixada del negus va arribar a la cort d’Alfons V el Magnànim i va proposar-li ,entre altres coses, un doble matrimoni. El d’una princesa etiòpica amb un germà d’Alfons V el Magnànim ,i el propi negus amb alguna dona de la família reial: la víctima elegida fou Joana d’Urgell”

És molt xocant això que un rei d’Etiòpia vingui a Barcelona per casar-se amb una princesa catalana.
També ho és el judici que en Ferran Soldevila al considerar víctima a la princesa que es demanada en matrimoni per l’Emperador africà. Hauria esdevingut una mena de reina de Saba una de les dones més poderoses del món. Per quin motiu va escollir aquesta dona catalana el rei d’Etíopia?

Cal tenir present que a Etiòpia hi havia l’Arca de l’Aliança, presència de templers, i el mateix negus - títol que ostentava aquest rei-, era, a més a més, Senyor de les Taules del Rei Salomó. Aquestes Taules són les taules que va donar Jahvé a Moisès a dalt de la muntanya del Sinaí. Són les Taules de la Llei del poble d’Israel; les que segueixen els jueus que es consideren poble escollit. Són els llibres de la Torà que segueixen determinats corrents religiosos de la càbala jueva i de la càbala catalana. A Etiòpia hi ha un poble que segueix la religió basada en la llei mosaica.

A mi em sembla que s’haurien d’analitzar els possibles lligams del Casal d’Urgell i la possible relació amb la ciutat d’Ur de Caldea, capital camita pàtria de arquitectes com Hiram, que van fer el temple del rei Salomó. I, probablement l’art romànic.

El cas és que la relació cultural entre Catalunya i Etiòpia es va donar en el passat, doncs a l’esmentat llibre de Ferran Soldevila pàgina 22 podem llegir-hi:

“ en aquells temps en que sols es tenia d’Abisínia una coneixença llegendària, en que la pobra donzella d’Urgell hauria sucumbit pel camí, com van sucumbir-hi uns quants dels operaris que el rei Alfons hi va trametre a petició del negus”


Quina feina feien aquest operaris?
Per què va demanar el negus que anessin a Etiòpia?
A fer què?
Això explicaria que s’hi hagin trobat esglésies romàniques com les de Catalunya?
Eren constructors que coneixien l’arquitectura esotèrica del número d’or relacionat amb l’arquitectura del Temple del Rei Salomó que albergava l’Arca de l’Aliança, que en aquells temps, segons consta en documents, era a Etiòpia?
Tot això resulta , al meu entendre, molt curiós i interessant, històricament transcendental.

“Ha estat dit i repetit-ens diu Ferran Soldevila- que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres”. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Llibre DOTZE

La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (2)

2

Així ho pensaven també els cristians gnòstics i arrians, i rebutjaven el valor de les llengües forasteres, anti-naturals i merament etnocentristes que s’imposen, a vegades per convencionalismes i per la voluntat de migracions forasteristes manipulades per poders que són contraris a la cultura vernacla, el pensament, la concepció cultural i l’ordre nacionalista que aquesta comporta.

D’aquí ve l’ensenyança evangèlica que els cristians celebren per la Pentecosta, per recordar el “do de llengües” que l’Esperit Sant “infón” als que prediquen la Veritat en nom de Jesucrist. Aquesta ensenyança cristiana la va tenir molt present l’Església Catòlica en els anys 60, en els temps del Papa Joan XXIII. Actualment, no és així. Hi ha hagut una adulteració de l’ensenyança genuïnament cristiana.

Pel que fa a Catalunya i a la llengua catalana, s’ha fet un " Nou Diccionari" en el qual s´ hi han inclòs nous mots "acceptats" com a catalans. ¿Amb quin criteri s’ha fet aquesta selecció? ¿Amb el criteri de Cràtil o amb el criteri de Hermògens?

A mi em dóna la impressió que s’ha fet amb el criteri d’Hermògens. S’han agafat uns mots per convenció social i s’han acceptat molts vocables derivats de llengües forasteres, com la llengua francesa, la llengua anglesa i de la llengua castellana, - talment com abans s’havia fet amb la llengua llatina i la llengua grega -, per l’ ús social que se’n fa, més que no pas pel seu caràcter científicament natural, com hauria estat el de les combinacions matemàtiques i valors numèrics de la càbala, cas d’haver-se aplicat el criteri de Cràtil, i també, al meu entendre, el criteri de Ramon Llull.

Com podem comprovar per les coses escrites, el tema de l’actitud lingüística que han d’adoptar els ciutadans fa anys que es vol justificar per mitjà de la filosofia i la religió. Els filòsofs, amb Sócrates al capdavant, actualment uns 2.480 anys, ja es plantejaven el tema del “bilingüisme”.

Els filòsof volien i volen trobar una raó per a convèncer que els ciutadans parlin en una llengua vernacla com és el català als Països Catalans o una llengua forastera convencional.

Si observeu la realitat, veureu que les llengües vernacles – pròpies de cada lloc o tiferèthiques -, són llengües que fan pensar.

Les llengües no-vernacles, són llengües que no fan pensar, només fan obeir, perquè són les llengües imposades pels poders que volen dominar als pobles conquerits i imposar una cultura que no els permeti pensar a fi que es converteixin en els seus esclaus.

I, perquè a tothom li quedi clar, doncs és molta la presència en el món de la mala voluntat que tergiversa el sentit de les paraules, vull deixar constància de que: als Països Catalans, la llengua vernacla – natural, tiferèthica, autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni del Lloc, la llengua creativa, és la llengua catalana.

Els indicis que trobo en els estudis de la física quàntica i en concret en la Teoria de les Cordes, que té molt present la importància de les vibracions en la composició del món material, em fan pensar que en aquest segle XXI, seran els científics els qui recomanaran parlar en les llengües vernacles, i per tant als Països Catalans, en català.

La ciència vernaclística demostrarà, probablement amb formules matemàtiques, que la consciència vernacla és un nivell evolutiu superior a la consciencia ètnica. El pensament platònic de Cràtil, ─el que ja professaven els cristians albigesos o càtars i Ramon Llull─ guanyarà al pensament aristotèlic d’Hermògens.

Les noves descobertes científiques probablement comportin un nou mapa de la geografia internacional. La ciència vernaclística reconeixerà la identitat vernacla dels Països Catalans i el seu espai propi dins del conjunt universal.

Acceptaran els polítics el dictàmen dels científics i canviaran el marc de referència legal i els nous paràmetres

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Article escrit l’any 2004

Revisat el 12 d’Abril de 2010

La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (1)

1

Podríem definir la llengua com un conjunt de signes i sons que serveixen per a mantenir contacte amb el món de les idees o de l’Esperit i per a la comunicació amb la naturalesa i entre els éssers humans. A aquest conjunt de signes i sons, hom li atribueix un caràcter natural o convencional. De base autòctona o vernacla i de base genealògica o etnocentrista.

Sòcrates, el filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 abans de Crist, o sigui , ara, any 2010, fa 2.480 anys, ens explicà en un dels seus llibres el diàleg mantingut per Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua amb la qual s’havia de parlar: El concepte de llengua.

Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua.

Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser Creador" , “Déu” o la “Divinitat”.

L’opinió de Cràtil és propera al concepte de llengua que tenia el filòsof català Ramon Llull quan ens diu, segons deixà escrit E. C. Agrippa en el seu llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes, el següent:

«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»

Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc. L’Església cristiana celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. Iconogràficament està representada per les llengües de foc sobre els cap dels Apòstols de Jesús.

La tradició de la càbala catalana i cristiana, tal com jo l’entenc, fa distinció entre “llengua yesòdica” o genealògicament ètnica i “llengua tiferèthica” o vernacla que vol dir autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni dels Llocs ( “Genius Loci” en deien els romans)

La càbala entesa com a tradició cultural naturalista o panteista diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’esperit Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions pel que fa referència als sons, relacionades amb les vibracions que constitueixen els àtoms de la matèria i, per tan, la naturalesa, el món.

Atribueix a cada lletra un valor numèric i construeix les paraules i el discurs lingüísticament per mitjà de combinacions alfabètiques fetes matemàticament. Això vol dir que si una paraula es perd, és pot recuperar per mitjà del seu valor numèric.

El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula: Déu va dir:" Que sigui", i el món material es va fer realitat. “Déu ─ens diuen els cristians, especialment els gnòstics─, és el Verb, la Paraula”.

El pensament d’Hermògens encaixa amb el pensament d’ Aristòtil i el dels universalistes que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, acceptada de forma convencional per tothom a tot arreu.

El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees, explicat en el mite de la caverna.

El pensament de Plató, i també Pitàgores, encaixa amb el de la càbala i el pensament d’aquells naturalistes que prediquen el valor de les llengües naturals autòctones de cada lloc, les llengües vernacles, que es distribueixen pel món en funció d’unes coordinades astrològiques. Els cristians albigesos o càtars, en el tema de la llengua eren considerats platònics i per això parlaven en la llengua del lloc, occità i català quan els frares dominics fundats pel Domingo de Guzmán de Castilla, amb el recolzament del Vaticà de Roma, els volien imposar el llatí.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

El simbolisme de les 4 columnes

Les 4 columnes al Temple de la deessa Atenea Niké. Atenes (Grècia)









Les 4 columnes a Barcelona (Catalunya)

Monument construit per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch com a part d'un conjunt arquitectònic hel·lènic a la muntanya de Montjuïc de Barcelona l'any 1919








Les 4 columnes a la Casa Blanca. Washington Districte Columbia. EEUU.










Les 4 columnes a La Casa Legislativa de La Ciutat de la Plata (Argentina)














Quin és el simbolisme d'aquest monument?







Més informació:

Les 4 columnes i la cultura hel·lènica



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Catalunya «In Hoc Signo Vinces» 1

Una  visita a Església Basílica  

de "Nostra Senyora" de la Mercè de Barcelona

El dia 2 de Setembre de 2009 vaig fer una visita a l'església de Nostra Senyora de la Mercè, Patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, amb la idea de continuar fent recerca per a demostrar que la icona de NS de la Mercè era una verge negra. La informació que hi he trobat m’ha resultat molt interessant. Pujant per l’escala que porta al cambril de la verge hi llegeixo la següent informació en un escrit posat a la paret :

L’any 1888 ( 21-10-1888) la imatge de N.S. de la Mercè va ser coronada.
L’any 1939 – Catalunya era sota el règim polític espanyolista de Franco – va ser restaurada. Era bisbe el murcià Miguel de los Santos Díaz de Gómara.
L’any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.

«La fi de la guerra (1936) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara»

Aquesta ha estat la informació que he trobat a l'Enciclopèdia sobre aquest bisbe que l’any 1939 que va fer “restaurar” la imatge. Com era la imatge d’abans d'aquesta restauració?

La podem veure a la coronació de l’any 1888, ja que se’n va fer ressò la revista “La Hormiga de Oro” i va publicar-ne un dibuix que adjunto a continuació on es pot veure com era. En el dibuix es pot observar l’estètica de les verges negres com és el cas de la de Montserrat, però a més a més de la impressió visual, en el text s’esmenta que era “trigueña”. El diccionari diu que "trigueña" vol dir “morena”.

Li dic "nostra senyora" i no “marededéu”, perquè és com se li deia originàriament en català i per part dels catalans. 

Aquest mot de “senyora” deriva de "seny" igual que "senyor" i són mots adoptats per la llengua castellana com a "señora" y "señor". Això de dir-li "marededéu" va ser una manera subtil de distreure el significat que el mot "senyora" comporta. I, és clar, també el mot "nostra", doncs la "Mercè" es va aparèixer a tres catalans a Barcelona l'any 1218. És, per tant, una icona catalana. És “nostra”, dels catalans. Ara, li diuen “Mercè”, ni “marededéu” ni “nostrasenyora”, cosa pròpia dels temps de indefinició, buidor de contingut i significat.

Algun dia s'hauria de fer una representació teatral d’aquest fet que es va produir l’any 1218 pels voltants de la catedral barcelonina, a prop d’on per cert, també hi havia una església dedicada a una altra verge negra que era Nostra Senyora de Mont Sió. Una imatge relacionada amb els templers, Jerusalem o Urshalim, i el monestir de santa Caterina del Mont Sinaí.

A Barcelona, ens diuen els historiadors i les llegendes, que un dels tres catalans a qui es va aparèixer la "senyora" de la «Mercè» - mot que vol dir "gràcia"  en occità o llengua d'oc,  va ser el rei  dels regnes de la Corona d’Aragó, l'occità Jaume I el Conqueridor nascut a Montpelhièr.

Jaume I va ser protagonista d’una "Confederació de regnes" en la qual el Principat de Catalunya i les llengües occitana, catalana i la basca del regne de Navarra tingueren un paper essencial.

Un Estat Confederal que s’anava escampant pel món amb un ideari basat en un Ideal. Quin era aquest ideal nacional? Era un ideal que tenia relació amb el pensament del monjo franciscà que fou Ramon Llull. El seu pensament es va ensenyar a la Universitat o Estudis Generals de Lleida. Actualment no s'ensenya  el seu Ars Magna a cap Universitat de Catalunya ni dels regnes de la Corona d'Aragó.

Potser hauríem de parlar d’un altre personatge que va marcar l’inici de cicle l’any 800 i que va ser l’Abat Oliba i la difusió de l’art romànic des de Sant Pere de Rodes i Ripoll. Aquest Ideeal català i dels regnes de la Corona d'Aragó també està present en l'Art Romànic que té com a una representació simbòlica el colom de l'Esperit Sant que infon el do de llengües, el qual és la base de pensament vernacliste amb el que ho identifico i també està relacionat amb el pensament de Sant Joan exposat en el llibre de la Revelació o Apocalipsi.

La verge que es digué Nostra Senyora de la Mercè i que era una verge negra amb un escapulari amb la creu vermella sobre fons blanc i els quatre pals vermells sobre fons daurat,  va ser el signe que va veure el rei Jaume I a Barcelona, la capital de Catalunya, la seu del Casal de Barcelona, el Comtat de Barcelona relacionat amb els nobles de la dinastia bel·lònida que tenia arrels occitanes i en concret amb Bel·ló de Carcassona i Salomó de Narbona.

Si recuperem aquell signe o senyal  i expliquen el seu significat el qual comporta una concepció del món recuperarem la nostra llibertat, reeiximent i sobirania nacional?

Quin és el significat d' aquell senyal o signe, el  IN HOC SIGNO VINCES de Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó?

Vivim un temps en el que els símbols  han estat adulterats i  han estat convertits en alienadors. El Mal Poder que domina les nacions autèntiques - naturals, genuïnes o vernacles-,  amb constitucions de males lleis no és de drets ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà, el Mal Poder és adulteriste. L'adulterisme és el Mal  que impera en el món i és per això que cal regenerar, tornar al orígens, redescobrir el sentit original dels símbols. I entre aquests, el de les verges negres.

Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó. Quin era el sentit que tenien les verges negres pels templers?

Els simbolisme de Nostra Senyora de la Mercè, comença pel nom “senyora” i “nostra”. Després vénen els seus atributs que són:

- Era representada per una icona de verge negra.
- Una creu blanca sobre fons vermell.
- Els quatre pals vermells sobre fons daurat o groc.

El rei català d’Aragó, Jaume I, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, van constituir l’Orde de la Mercè, amb aquest signe català, els mercedaris es van escampar per tot el món (només cal entrar a un cercador d’internet per comprovar-ho, malgrat que arreu diuen que són senyals identitaris catalans) Una ordre que tenia com a objectiu “alliberar als oprimits”

M'adono que mentre escrit això escolto per la ràdio que hi ha una manifestació a Barcelona d’unes entitats catalanes que reclamen el “dret a decidir”, la “llibertat nacional” per a Catalunya i una altra notícia parla de la voluntat de fer una consulta el proper dia 13 de Setembre 2009 sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya la qual es vol prohibir, per la qual cosa s’ha nomenat un Advocat de l’Estat Espanyol per a debatre si la consulta és legal en funció d’allò que diu i permet o no permet la Constitució espanyola. 

I jo penso: Va haver-hi un temps en que Nostra Senyora de la Mercè era “Advocata Nostra”.  Ara, però, som en temps en que, d’una banda, hi ha “falsos profetes que han tergiversat el sentit de les paraules, l’art i totes les manifestacions espirituals”, fins i tot les que es manifesten per mitjà de la voluntat del poble sotmès a la Llei i el seu marc legal; i de l’altra banda, la de les persones que amb «seny» diuen en llenguatge negativista «no és això» i «diguem no» mentre es proclamen agnòstics i ateus sense redescobrir “allò espiritual i veritable” que hi ha amagat sota les mentides que ens han imposat i volgut fer creure “falsos profetes” i poders malèfics.

Aquests poders malèfics amb la veritat ens enganyen perquè en tergiversen el sentit; no obstant crec que només amb la Veritat aconseguirem ser lliures. Cal redescobrir l’autèntic sentit de les manifestacions espirituals. Si els catalans fóssim nacionalment independents potser tot seria més fàcil. 

Què ha de fer-se primer: Fer-nos independents dels qui no ens deixen ser com som; o ser com som i fer-nos independents de la mà de la Veritat restaurada en el seu veritable sentit original?

Resulta paradoxal que una cultura, la catalana, que ha donat al món una icona, Nostra Senyora de la Mercè o de la Gràcia, alliberadora dels oprimits, es manifesti demanant llibertat per decidir. Hi que hi hagi milions de catalans que es sentin en una situació opressiva de dependència d’un poder que no la deixa sentir-se lliure. Perquè no ens allibera a nosaltres, els catalans que volem la independència d’Espanya i el seu marc legal així com un reeiximent espiritualment català, la Nostra Senyora – em pregunto -. Era la seva simbologia el nostre IN HOC SIGNO VINCES en temps de Jaume I. I, ara, ho és o no ho és? Perquè si i perquè no?

El catalans podríem dir aquest ha estat el nostre IN HOC SIGNO VINCES. No obstant, he de deixar constància de que sempre se m'ha fet estrany que la creu mercedària sigui «blanca sobre fons vermell» ja que Jaume I era templer i com a templer feia servir la creu «vermella sobre fons blanc» que és com la de sant Jordi tant simbòlicament identitària en allò que fa referència a la catalanitat. 

De fet, els quatre pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida, i es per això que a vegades dic que  la meva identitat nacional  és "Bel·lònia"   un espai cultural que  configura un Marc Referencial dins el qual i tenen lloc Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó i altres nacions vernacles d'Europa. Per entendre això  que dic cal tenir present que l'occità Jaume I, Comte de Barcelona i rei dels regnes de la Corona d'Aragó  es va casar amb Violant del regne d'Hongria. La dinastia bel·lònida  occitano-catalana-navarresa-aragonesa i la dinastia àrpad hongaresa tenien lligams significatius.

En la meva visita a l’església basílica de Nostra Senyora de la Mercè  vaig adonar-me que darrera de la imatge, en una mena de petita habitació darrera del cambril, hi havia el següent:

1.- A l'esquerra, una placa de bronze on es veia la imatge de Nostra Senyora de la Mercè, l'escut mercedari que consisteix en una creu i els quatre pals que identifiquen Catalunya, el temple de la Sagrada Família i la imatge del fundador de l'Opus Dei amb una inscripció que hi deia "sant Josemaría Escrivà de Balaguer" pregant a la verge.
2.- A la dreta hi vaig veure una bandera dels requetès amb dues cintes que eren, una la bandera catalana i l'altra la bandera espanyola. El requetè fou l'organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX. L'ús més antic del terme "requetè" correspon al Tercer Batalló de Navarra, denominat del Requetè, el 1835, durant la Primera guerra Carlina.
Què significa que hi hagi aquests referents carlins i de l’opus dei aquí? - vaig pensar -. Nostra Senyora de la Mercè està relacionada amb Barcelona, Catalunya i amb els catalans Jaume I, sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort, als quals es va aparèixer l'any 1218 i el seu missatge va ser relacionat l'alliberament de captius.

Quins són els referents identitaris catalans? S’han apropiat poders aliens dels referents identitaris catalans i n’han esborrat o canviat el sentit? Sabem reconèixer els referents catalans?

Mentre escrit aquest ratlles, milers de catalans es manifesten demanant la llibertat nacional per Catalunya. Es posa de manifest una voluntat. S’ha de posar de manifest una ètica. S’ha de posar de manifest un ideal. Amb les tres «gràcies» esdevindrà la victòria.

Observo que a sota de la icona de la verge hi ha un relleu escultòric on es veuen dos àngels aguantant un escut amb els quatre pals vermells sobre fons groc. Tenen algun simbolisme religiós els quatre pals vermells sobre fons groc?

Recordo haver-los vist en vitralls, com és el cas de l’església de Sant Just i sant Pastor de Barcelona ( on per cert l’altar es presidit per una verge negra com la de Montserrat) i en els capitells del claustre del monestir de Pedralbes. Va ser un senyal religiós el que vam adoptar els catalans com a ensenya política des de Guifré el Pelós fins a Jaume I ?

Quin significat religiós té aquest senyal? La resposta que jo he trobat, és que representa les quatre lletres del nom de Déu, enteses com a forces de la Naturalesa en la línia que ho explica Plató en el “Timeu” referint-se als quatre elements que són: aire, aigua, terra i foc. 

És aquest el secret del IN HOC SIGNO VINCES? Cal redescobrir el secret i donant-lo a conèixer i restituint-lo en el seu veritable significat, s’esdevindrà la restitució de la sobirania nacional catalana, el reconeixement internacional de la seva identitat i l’admiració i respecte per haver-lo donat a conèixer a tota la Humanitat? Si fos així, es complirien les previsions o profecies de Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu de cara al segle XXI. Abans, però, del canvi de mentalitat, i això també es profecia o previsió, hi haurà d'haver hagut una regeneració moral de la societat catalana.

En el segle XIII-XIV, aquest símbol català, amb Jaume I el Conqueridor conqueria el món. En el segle XXI també ho pot fer. Comença un nou cicle.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com



IN HOC SIGNO VINCES 2

Nostra Senyora Mercè Verge Negra de Barcelona

La Història, Catalunya, Espanya i Europa segons Deulofeu

Gràfica del 1er. cicle nacionalista de Catalunya. La Història – ens diu Alexandre Deulofeu -, és un procés biològic, i per tant natural, que es manifesta en forma d’ona de caràcter espiritual, el qual segueix unes pautes matemàtiques en funció del temps i en funció de l’espai geogràfic. Els arguments de Deulofeu estan basats en la pròpia observació dels fets històrics. A més a més, les dades han estan comparades amb les prediccions deduïdes a partir de les proporcions matemàtiques i desxiframent dels jeroglífics amb que estan fetes les piràmides d’Egipte, en concret, ell parla de la Gran Piràmide . En el pensament de Deulofeu hi trobem quelcom de profètic. Aquestes pautes matemàtiques, que determinen les civilitzacions, diguem-ne “matemàtiques deulofeulianes”, són les següents: - Una civilització dura 5100 anys. - Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 ) - Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys ( 650 + 1.050 = 1700) - El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora. - El període de 1.050 anys correspon a un temps de unificació imperialista en el que la cultura s’escampa però no es crea. El nacionalisme crea. L’imperialisme, s’apropia de les obres creades pels nacionalismes.No té esperit, fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil·len més o menys entre 500 i 550 anys.( Posem 500 + 550 = 1050) Deulofeu va calcular que l'imperialisme espanyol va iniciar-se l'any 1.479 amb l'asumpció del poder per part dels Reis Catòlics ( Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i acabaria l'any 2029 ja que aquesta és la xifra que dóna la matemàtica de la Història: 1.479 + 550 = 2.029 Deulofeu va preveure fets històrics com la desintegració de l'URSS i la reunificiació d'Alemnya amb la caiguda del mur de Berlin. Això, per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de que la matemàtica deulofeuliana de la Història és una veritat observable i per tant científica. El cicle o procés de la Història té diverses fases tot alternant «nacionalisme o temps de fragmentació» i imperialisme o temps de unificació» Les fases són: 1.- Aristocràcia Sacerdotal de caire religiós. 2.- Aristocràcia de la riquesa. Burgesa 3.- Democràcia 4.- Decadència El procés segueix el cicle de la Vida: Neix, creix, fructifica i mor. Després, com si també l’Esperit tingués la seva primavera, torna a renéixer. Els fets que exposa Deulofeu en el seu llenguatge matemàtic, també es poden explicar per mitjà del llenguatge mitològic. Els mites egipcis d’Osiris, Isis i Horus , i els mites grecs de Dionisos, Apol·lo i Demèter tenen també els seus processos cíclics. Quan el procés arriba al seu període de decadència, es forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segona vegada. El segon procés també s’acaba i després torna a començar un tercer. Finalitzar el tercer cicle, acabats els 5.100 anys, la civilització es mor. Durant aquest procés, l’Ona Creadora és manifesta a uns llocs concrets de la geografia. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d’Orient cap a Occident. Els seus estudis els fa sobre Sumer, Egipte, Grècia, Roma i altres cultures. La seva obra són 15 volums agrupats sota el títol de «La matemàtica de la Història». Un dels volums, el setè, està dedicat a Catalunya i es titula « Catalunya mare de la cultura europea» El reeiximent i renaixement d’una nació que ha estat oprimida dins d’un imperi durant el temps corresponent del seu cicle d'unificació, ens diu Deulofeu que sempre va acompanyat d’un sentiment religiós. «La caiguda de les civilitzacions no és a causa de la destrucció dels pobles que la van produir, sinó a causa de la seva degeneració Quan aquestes es troben dins la seva fase de vitalitat, l’anhilament és superficial i les ciutats ressorgeixen” ( “ Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia” Volum novè de la Matemàtica de la Història d’A. Deulofeu. Ed. Maig 2005. pàg. 256) Ara, malgrat tot, som en temps en el que domina l’ateisme i l’agnosticisme. Els vells símbols religiosos han estar tergiversats i es desconeix el seu significat transcendent. Són, per tant, ignorats pel poble. En el seu moment es retrobarà el veritable sentit. Ara diem «no és això, això no és». En el seu moment direm «és això, això és» « De 1962 a agost de 1967. Gestació del que serà el Gran final dels Finals. L’economia mundial trontollarà en els països de les dites monedes fortes. El valor de l’or es posarà en discussió. L’església cristiana es fraccionarà per tendències, entre els que pensen com a vells i el que pensen com a joves. Un Concili intentarà evitar l’enfonsada total i un Papa viatjarà cridant al corral les ovelles que no hi tornaran. Perquè l’esperit s’ha allunyat de la ment de l’home i la vocació religiosa ja no és en els cors, puix l’èxtasi espiritual ha estat substituït per la intoxicació amb enervants, fenomen que anirà en augment incontrolable. D’aquí que la bellesa de la música serà substituïda pel tam-tam dels tambors sensuals i primitius. Perquè els valors morals i espirituals s’estan enfonsant. Les barbes crescudes, seran símbol de rebel·lia» ( pàgina 188 Op. Cit.) «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors» ens digué Francesc Pujols, gran deulofeulià i amic personal de Deulofeu. Que ningú es pensi que el pensament català rebrotarà del materialisme ni de l’ateisme i l’agnosticisme. Deulofeu ho explica molt bé: El procés biològic de la Història té un despertar espiritual. Com serà aquesta espiritualitat del segle XXI? Mentre la llavor creix...

Llegeixo a Salvador Espriu: Giravoltem penjats als braços dels arbres secs del pensament. Res no s'entén. Un vent dolent ens va escanyant amb parats llaços El vell arbre va caure no pels anys. l'Abatien destrals de cims, a penes baixos graons que duen per laberints 

 Jordi Salat

COLOM: Cristòfor Colom, Gorriti, Catalunya i Navarra: «monasterio de Cataláin» (2)

Al marge de totes aquestes consideracions, hi ha un altre fet que s’explica en el llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundos», i en concret, s’explica al capítol que porta per nom «El enigma romànico de la Valdorba» que resulta molt interessant. Valdorba, és una vall.

En primer lloc fer constar la toponímia de la qual s’ens parla.Per exemple el topònim «Valdorba».(En èuscar no existeix la «v» i ho escriuen «Baldorba»; resulta curiós ja que en èuscar "vall" es diu "haran". No sé perquè li diuen «Baldorba» i no li diuen «Harandorba»)

Aquest topònim...Té algun significat en llengua èuscar? Té algun significat en llengua castellana? Té algun significat en llengua catalana? En llengua èuscar a l’espai geogràfic que designa una vall, se’l denomina amb el mot “haran”, en llengua castellana se’l denomina amb el mot «valle» i en llengua catalana se’l denomina «vall». Trobo significatiu el fet que en èuscar es digui "Baldorba", ja que en èuscar no hi ha la lletra "v" i no li diguin "Haran Orba".
Aquest mot de «Valdorba» o «Baldorba», doncs, de quina llengua prové? El fet etimològic i també el fet que en el llibre s’esmenti, com ja he dit abans, migracions de catalans i occitans, em fa pensar que pot derivar del mot català «vall». El primer que em pregunto és: Tindria algun sentit en llengua catalana la denominació de «Vall d’Orba”?
Mentre ho pensava, abans de fer una afirmació que potser podria ferir alguna sensibilitat i amb molta cura de ser fidel a al Veritat i no pas a cap passió de fanatisme etnocentrista, vaig recordar un fet: Quan vaig comprar e llibre, al fullejar-lo, em va cridar l’atenció un nom: «monasterio de Cataláin». Ara, torno a fullejar el llibre cercant aquestes paraules i trobo, a la pàgina 180, el text següent: « El taller de Bearne fué un fichaje estrella de Sancho VI el Sabio, el monarca que transformó el primitivo reino de Pamplona en el pujante reino de Navarra. Para poblar i reforzar sus territorios más expuestos(...)recuperó viejos caminos como los que unía Sangüesa con Estella a través de Valdorba y los dotó de servicios ( pueblos, monasterios, hospederias, templos). Así, activó un tráfico intenso de comerciantes, viajeros y peregrinos. Consta que el monasterio de Cataláin servía diez mil raciones anuales a los caminantes jacobeos» I, continua dient: « El rey otorgó privilegios a los nuevos pobladores judíos y francos para que colonizaran el valle». Els "francos" eren occitans, catalans i gascons.

Ara, sí que, quan he llegit que hi havia un monestir amb el nom de “Cataláin” se m’ha acudit de pensar, i a més, m’atreveixo a dir que el topònim navarrés de «Valdorba», més que probablement prové del català « Vall d’Orba».

I, també he recordat que el «Bearn» és una àrea geogràfica, la qual durant l’Edat Mitjana, estava vinculada, ètnicament, culturalment i políticament, a Catalunya i Occitània. En certa manera, també prodríem aprofundir les seves relacions amb la Gascunya, àrea de llengua èuscar. Actualment aquesta àrea està soterrada i pertany a l’administració de França. Els referetns s'han anat esborrant, en moltes ocasions,premeditadament i per exterminar una realitat, que a més a més, de política, tenia una característica vernacla. O sigui que, era el testimoni de l'Esperit del Lloc. Allò que els romans en digueren: El Genius Loci.Hi havia un «Coneixement», i unes llengües naturals, pròpies del lloc : iber, èuscar, occità i català, que amb el pas del temps sota domini aliè, francès ( llengua d'oil) i espanyol (llengua castellana), s'ha anat esborrant i oblidant fins el punt que desconeixem els codis del seu llenguatge i no entenem el poc simbolisme que queda encara, més a menys ben conservat. D'aquest «Coneixement» en va sortir l'art romànic.

I, aquí, torno a recordar-me de Cristòfor Colom i allò que d’ell es diu sobre una relació familiar amb uns gascons anomenats «Casanova Coullon o Colom» i la família “Bertrand” i els Santa Coloma, avui anomenats «Sainte Colombe». Tot això ho trobo de prou interès com per continuar esbrinant.


Jordi Salat
josalor@hotmail.com

Colom, Llull, Ulloa i la càbala cristiana

Cristòfor Colom, Ramon Llull i Luís de Ulloa

En el llibre que Luís de Ulloa ( Lima 1869 - Barcelona 1936) va editar l’any 1927 amb el títol de “Cristòfor Colom fou català” hi ha un capítol, en concret el IX en el que sota el nom de “Colom i el llull·llisme” es parla de Ramon Llull, del viatge de Llull en la nau d’un mariner de cognom Colom, de la inspiració llull·lliana en l'Almirall Colom, del simbolisme en la càbala ( pàgina 91), la propagació de la fe cristiana i redempció del Sant Sepulcre.

Tots aquests temes estan relacionats amb Colom, i resulten molt interessants a l'hora de cercar quina era la seva mentalitat i la seva "cultura materna", la de al seva “nació”; en concret: la de la seva nació vernacla i la seva fe espiritual.

Ens diu, l'historiador peruà, Luis de Ulloa:


« No és la influència exclusiva , diguem-ne directa, de Llull, sinó la del llull·llisme, la que cal cercar en Colom» ( Pàgina 92)

«Observem – fent referència a l'enigmàtica signatura de Colom - de seguida la forma triangular, derivada probablement del llull·llisme, i que expressa, sens dubte, el concepte de la Santíssima Trinitat, una altra de les devocions de Llull i Colom» ( Pàgina 113).

« Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114)

« Jo m’inclino a creure que la interpretació onomàstica familiar predominava sobre la merament religiosa, en l’esperit de l’al·ludida signatura de Cristòfor Colom». (Pàgina 115)



Cal remarcar la gosadia i la valentia d’Ulloa pel fet d’esmentar la càbala com un dels factors ha tenir en consideració a l’hora d’estudiar la figura i el pensament de Cristòfor Colom.

Va fer-ho l’any 1927, i avui, 2009, passats 82 anys després, el tema de la càbala encara fa por de esmentar-lo degut a prejudicis, tergiversacions i malentesos. Quan jo parlo de la càbala, igual que quan parlo de la devoció a les verges negres, un altre dels factors relacionat amb Cristòfor Colom ( Nostra Senyora de Sió, Nostra Senyora de Montserrat, Nuestra Señora de la Cuevas) ho faig dintre dels paradigmes de la cultura hel·lènica; tinc en compte el “Timeu” de Plató: «Hi ha tres gèneres: Allò que s’esdevé, allò esdevingut, allò la imitació del qual fa que neixi el que s’esdevé. És natural que allò que rep es compari amb la Pare, el que s’imita amb el Pare i la naturalesa d’entremig amb el Fill» M’agradaria que , explicat això, s’estalviïn malentesos sobre quina és la meva religiositat.

I, sobre quina era la religiositat de Colom. Colom, es va fer enterrar amb l’hàbit franciscà. Això és molt significatiu. Ramon Llull també era franciscà. El Papa català de València, que hi havia a Roma dirigint la Cristiandat l’any 1492, era franciscà. En el Compromís de Casp, els defensors del català comte Jaume II d'Urgell, eren franciscans. Els defensors del castellà "Fernando de Antequera, el Trastámara" eren dominics. Uns i altres discutien sobre la vinguda i la identitat de l'Anticrist. Colom es va posar "Cristo-Ferens" amb lletra "X" ( Xristo-ferens)

A mi em sembla que el tema de la càbala en la mentalitat de Colom, com molt bé apuntà Luís de Ulloa, és un tema sobre el qual cal fer-ne més estudis.

Però, ha de ser ,al meu entendre, una càbala basada en el concepte de Déu del Nou Testament bíblic i no pas amb el concepte de Déu de l'Antic Testament bíblic. Colom era franciscà no era rabí. Els franciscans, en tant que cristians, creuen que Déu era el Pare Celestial del qual parla Jesús en el Nou Testament. Els rabins creuen que Déu és Jahvé de qui parla Moisès a l'Antic Testament. a mí em sembla interessant estudiar la càbala de l'Azriel de Girona. Perquè la seva concepció de la Divinitat és naturalista, com la de Plató en el Timeu.

El concepte de divinitat del Nou Testament, en tant que «Pare Celestial», guarda relació amb la definició que es fa de la divinitat al Timeu de Plató, la Tetraktis de Pitàgores i el Panteisme d'Spinoza.

Recordem que els càtars o cristians albigesos ja afirmaven que el Jahvé de Moisès no era Déu; Déu, deien , és el Pare Celestial de Jesús. Jahvé i Pare Celestial no és pas el mateix. Només cal llegir allò que diuen Esdres d’una banda i Sant Joan de l’altra per adonar-se’n.

Després de llegir allò que és diu a la Bíblia, Gènesi 9-11 on s'explica que Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a viure sota el domini del seu germà Sem i les seves nacions, em sembla important distingir entre els cabalistes naturalistes o hel·lenistes i els cabalistes no-naturalistes. Entre els jueus, distingir entre aquells que són semites, aquells que són camites i els que són jafethians.

Pels hel·lenistes el Tetragramma o quatre lletres del nom de Déu, són les quatre forces de la Naturalesa: Aigua, Terra, Aire i Foc. Pels judaics, el Tetragramma o 4 lletres del nom de Déu són les lletres YHVH, del nom de Jahvé. Jahvé, ens diu la Bíblia, viatja en un “núvol fosforescent de nit i grisós de dia”...
La concepció hel·lènica i cristiana, o sigui del Nou Testament, de la Divinitat no accepta aquesta interpretació com a literal.
El judaisme, si. Fa una interpretació literal de l’Antic Testament i basant-se en Jahvé i Moisès, fa seguidisme de la “llei mosaica” enfront dels cristians que segueixen el Nou Testament, Jesús i el Sermó de la Muntanya. Actualment hi ha una gran confusió ja que a partir5 de determinat Concili, s’ha fet una fusió de «Jahvé» i «Pare Celestial» i s’ha imposat oficialment que els dos noms signifiquen el mateix.
Hi ha, però, una tradició cultural que no accepta aquesta imposició dogmàtica i actua de forma discreta i soterrada.

I si Cristòfor Colom, està relacionat amb la mentalitat de la càbala cristiana i hel·lènica, com apunta Luis de Ulloa en el seu llibre, la de Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista (Apocalisis i Anticrist) i Sant Pau, quan diu «Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114) »

Per aquest camí, el del seu pensament, també es pot demostrar la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no es troben proves, cal buscar raons. El tema comporta una concepció del món, una concepció de la Divinitat, una ordenació política i un reconeixement de les autèntiques nacions que durant segles han estat submergides sota la closca d'Estats que es justifiquen en la mentida i en allò que no és de Veritat. Parlo de les nacions vernacles i dels Estats no-vernacles.


Jordi Salat