divendres, 6 de març del 2009

COLOM: Cristòfor Colom, Gorriti, Catalunya i Navarra: «monasterio de Cataláin» (2)


Al marge de totes aquestes consideracions, hi ha un altre fet que s’explica en el llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundos», i en concret, s’explica al capítol que porta per nom «El enigma romànico de la Valdorba» que resulta molt interessant. Valdorba, és una vall.

En primer lloc fer constar la toponímia de la qual s’ens parla.Per exemple el topònim «Valdorba».(En èuscar no existeix la «v» i ho escriuen «Baldorba»; resulta curiós ja que en èuscar "vall" es diu "haran". No sé perquè li diuen «Baldorba» i no li diuen «Harandorba»)

Aquest topònim...Té algun significat en llengua èuscar? Té algun significat en llengua castellana? Té algun significat en llengua catalana? En llengua èuscar a l’espai geogràfic que designa una vall, se’l denomina amb el mot “haran”, en llengua castellana se’l denomina amb el mot «valle» i en llengua catalana se’l denomina «vall». Trobo significatiu el fet que en èuscar es digui "Baldorba", ja que en èuscar no hi ha la lletra "v" i no li diguin "Haran Orba".
Aquest mot de «Valdorba» o «Baldorba», doncs, de quina llengua prové? El fet etimològic i també el fet que en el llibre s’esmenti, com ja he dit abans, migracions de catalans i occitans, em fa pensar que pot derivar del mot català «vall». El primer que em pregunto és: Tindria algun sentit en llengua catalana la denominació de «Vall d’Orba”?
Mentre ho pensava, abans de fer una afirmació que potser podria ferir alguna sensibilitat i amb molta cura de ser fidel a al Veritat i no pas a cap passió de fanatisme etnocentrista, vaig recordar un fet: Quan vaig comprar e llibre, al fullejar-lo, em va cridar l’atenció un nom: «monasterio de Cataláin». Ara, torno a fullejar el llibre cercant aquestes paraules i trobo, a la pàgina 180, el text següent: « El taller de Bearne fué un fichaje estrella de Sancho VI el Sabio, el monarca que transformó el primitivo reino de Pamplona en el pujante reino de Navarra. Para poblar i reforzar sus territorios más expuestos(...)recuperó viejos caminos como los que unía Sangüesa con Estella a través de Valdorba y los dotó de servicios ( pueblos, monasterios, hospederias, templos). Así, activó un tráfico intenso de comerciantes, viajeros y peregrinos. Consta que el monasterio de Cataláin servía diez mil raciones anuales a los caminantes jacobeos» I, continua dient: « El rey otorgó privilegios a los nuevos pobladores judíos y francos para que colonizaran el valle». Els "francos" eren occitans, catalans i gascons.

Ara, sí que, quan he llegit que hi havia un monestir amb el nom de “Cataláin” se m’ha acudit de pensar, i a més, m’atreveixo a dir que el topònim navarrés de «Valdorba», més que probablement prové del català « Vall d’Orba».

I, també he recordat que el «Bearn» és una àrea geogràfica, la qual durant l’Edat Mitjana, estava vinculada, ètnicament, culturalment i políticament, a Catalunya i Occitània. En certa manera, també prodríem aprofundir les seves relacions amb la Gascunya, àrea de llengua èuscar. Actualment aquesta àrea està soterrada i pertany a l’administració de França. Els referetns s'han anat esborrant, en moltes ocasions,premeditadament i per exterminar una realitat, que a més a més, de política, tenia una característica vernacla. O sigui que, era el testimoni de l'Esperit del Lloc. Allò que els romans en digueren: El Genius Loci.Hi havia un «Coneixement», i unes llengües naturals, pròpies del lloc : iber, èuscar, occità i català, que amb el pas del temps sota domini aliè, francès ( llengua d'oil) i espanyol (llengua castellana), s'ha anat esborrant i oblidant fins el punt que desconeixem els codis del seu llenguatge i no entenem el poc simbolisme que queda encara, més a menys ben conservat. D'aquest «Coneixement» en va sortir l'art romànic.

I, aquí, torno a recordar-me de Cristòfor Colom i allò que d’ell es diu sobre una relació familiar amb uns gascons anomenats «Casanova Coullon o Colom» i la família “Bertrand” i els Santa Coloma, avui anomenats «Sainte Colombe». Tot això ho trobo de prou interès com per continuar esbrinant.


Jordi Salat
josalor@hotmail.com

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Jordi,

Joan de Coloma, el conegut signant de les Capitulacions, és a Perpinyà el 1492 per tancar les negociacions i recuperar el Rosselló. Simptomàtic, que sigui el mateix any que Colom marxa, perquè seria gairebé en compliment d'una clàusula capitular forçada per en Colom... El secretari dels Reis hi és amb en Joan Albión (que serà alcalde de Perpinyà, ell o un fill seu del mateix nom) i amb un Joan de León, que també es troba escrit Jean Mauleon. Tinc per a mi que aquest darrer podria ser un alter ego del Juan Velázquez de León que acompanya Hernán Cortés a la conquesta de Tenoctitlan i mor en la desfeta, diuen (tots els qui no existeixen els han de fer desaparèixer d'alguna manera i els van matant o els fan naufragar quan els convé).

L'altre, en Joan Albión podria ser el pare de Jaume Albión qui, el 1493, es casa amb Maria d'Omedes i Coscó, tia de Leandre Coscó (font: Mitjana de las Doblas), el clergue que tradueix la carta catalana d'en Colom al llatí i l'escampa pel món.
A la pàg. 212 (ho tinc anotat, però el llibre és de la Biblioteca i ara no el tinc aquí. No sé què en diu, per tant) del Colom venç Colombo, d'en Caius Parellada, hi ha informació d'un tal Joan d'Albí, que podria molt ben ser aquest Joan d'Albión. I ja tens una connexió amb l'Albí...

I curiosament, entre els plenipotenciaris francesos que negocien amb Ferran el Catòlic, suposo que a través d'aquests prohoms destacats com a ambaixadors, hi trobem el bisbe d'Albi (Llenguadoc) i el de Leytora. No deixa de ser curiós. La font és la pàg. 199 de Colom i el món català.
En aquest mateix llibre hi ha llarga i valuosa documentació sobre el pare Boïl, i tal com tu dius, ja havia anat a França en companyia del també ambaixador i parent d'en Colom, Joan de Marimon, el desembre de 1486, per negociar el retorn dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (pg. 304). De fet, acabarà els seus serveis a la Catalunya avui francesa, des del 1500 fins al 1520, any de la seva mort, sent abat comendatari de Sant Miquel de Cuixà, per disposició de Ferran el Catòlic.


Pep Mayolas

Anònim ha dit...

Veig que Boïl ocupà l'ermita de la Trinitat, a Montserrat (pag. 305, Colom i el món català), que a Sant Miquel de Cuixà s'edificà l'habitatge del sagristà major a la capella de la Trinitat, al segle XV en ruines, diu la Viquipèdia (St. M. de Cuixà), i que a Amèrica també hi ha una illa batejada com a Trinitat, em sona. Quina fixació, tu.
I això d'Oleta està molt a prop de Sant Miquel de Cuixà, de Vilafranca del Conflent i de Prada, en francès Prades, i d'en Boïl se'ns diu que intentà de fundar un monestir o recer anacorètic a la serra de Prades, a les comarques de Tarragona, però la cronologia no acaba de quadrar. I fra Bernat de Boïl, en la seva estada a França, conegué al futur Sant Francesc de Paula, i demanà d'ingressar a la seva congregació de l'orde mínim. Francesc de Paula li assignà la condició de corrector i vicari general "per a les Espanyes", segons acreditació expedida pels RRCC el 6 d'octubre de 1492. Nova orde d'observança dels pobres ermitans, vet aquí. No sé si ja estàs al cas de tot això, suposo que sí. M'ho vaig trobant conforme consulto el magnífic llibre «Colom i el món català».

Pep Mayolas

Anònim ha dit...

Jordi

He llegit això en el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana:

Orb, orba: 1. Privat de la vista, cec. 2. Agr. Dit del cereal, de l'espiga, etc, que no ha granat i s'ha tornat negre per malaltia, especialment la càries. Una civada orba. Un blat orb. Una espiga orba.

Potser es podria mirar si aquesta vall quedava cega, o era de difícil accés, o només en tenia un, d'accés, i a l'altra banda estava "cega".

Josep Mayola

RESPOSTA

El sentit que se li podria donar és "Vall Amagada". Al Pirineu català tenimuna vall que es diu "Vall Fosca".

Jordi Salat

Anònim ha dit...

El fet que diguin que són "jueus i francs" els qui poblaren la vall... Resta prou clar que som nosaltres.


Josep Mayolas

Anònim ha dit...

Crec que tens molta raó en allò del Genius Loci. Mira els topònims de la nostra Ribagorça i el Pallars: Esterri, Durro, Barruera, Tor... Tot això sona a euskera. A les muntanyes, on els àrabs van tenir mandra de pujar, o van abandonar després de fer-ho, es parlava aquesta llengua primigènia, que per als castellans sempre fou una llengua no cristiana, i d'aquí la seva persecució sistemàtica i encara més cruel que amb el català.
Per tot això que t'he escrit, doncs, no em sorprèn el Monasterio de Cataláin que has trobat. S'hi adiu perfectament.


Josep Mayolas