COLOM: Parlem de Cristòfor Colom i la seva catalanitat 1 i 2/4

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT[1] 1/4

Dibuix referent a la Nau de Cristòfor Colom amb creu vermella sobre fons blanc. Creu de l’Orde del Temple del Rei Salomó i de Sant Jordi

Per què ets va interessar per aquest tema?

L’explicació  que em van donar a l’escola dient que  Castilla havia participat en  la descoberta d’Amèrica  no em va deixar mai convençut,  ja que , pensava: com pot ser  això si a Castella no hi ports de mar i per tant no hi ha mariners?

Pertanys alguna institució o associació d’estudis colombins?

No.

Està reconeguda la teva feina en els estudis sobre Colom?

Per part d’algunes persones sí; valoren i comparteixen les meves hipòtesi, investigacions, conjectures, deduccions i conclusions. N’hi ha d’altres que no.

Has publicat treballs o articles sobre Colom?

Si. Es poden consultar en el meu web www.jordisalat.cat

Estàs d’acord en que Colom és l’home de les mil cares?

No. Colom era un monjo terciari franciscà i això comporta una identificació, i uns principis, que tenen en la bondat, la sinceritat i honestedat una de les seves bases essencials. S’ha de discernir el gra de la palla. Colom va ser, i encara és,  difamat i  calumniat. Per a descobrir qui era realment Colom, el català Colom, s’ha de fer servir el seny o sentit comú, ja que no ens podem refiar dels documents. El “documentarisme”, és de mal fiar, ja que hui han hagut moltes adulteracions.

Colom amb l’hàbit franciscà i envoltat de franciscans en el moment de la seva mort

Per què creus que Colom no deia mai d’on era?

Colom no deia mai d’on era?  Què t’ho ha fet pensar això? Qui t’ho ha fet creure això? Jo penso que sí que ho deia, però ens ho han amagat. Ell, no; els altres. Com es pot signar un document davant d’un notari, com va fer a les Capitulacions de Santa Fe, sense estar identificat? Ningú s’ha fixat en que el Notari, Joan de Coloma, era català, funcionari de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català? Per a què volien una reina que parlava castellà, i un  genovès que parlava genovès ( Itàlia encara no existia com la coneixem actualment), un notari que escrivia en català, la llengua oficial de la Corona d’Aragó i Catalunya?  La Corona d’Aragó i Catalunya era una confederació d’Estats amb sobirania política i moneda pròpia.  Quin sentit té que un notari d’aquest Estat, que repeteixo, tenia com a  llengua oficial la llengua catalana,  sigui  redactant les Capitulacions, escriptura del contracte subscrit entre un genovès, Colombo, i una castellana la reina Blanca de Castilla? Ara bé, si tenim en compte que l’altre personatge present, el rei Ferran II, era rei  de la Corona de  Catalunya i Aragó, aleshores sí que en té de sentit; això vol dir que el contracte es va fer amb l’Estat que tenia com a llengua oficial el català: la Corona d’Aragó, que era integrada pels “regnes” de Catalunya[2], Aragó, València, Mallorca i probablement relacionats amb  el Regne de Sardenya, el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília que formaren part de la Corona d’Aragó. Preguntem-nos: Cristoforo Colombo, un genovès que no sabia català, podia signar i donar el seu vist-i-plau,  un document tant important com les Capitulacions de Santa Fe,  escrites per un notari català, en català, sense entendre allò que s’hi deia? 

Quantes teories colombines hi ha avui en dia serioses?

Penso que  n’hi ha diverses; no sé  quantes.  A mi , hi ha una teoria que la considero seriosa, i que és la teoria que  ens diu que  Colom era cristià,  un monjo terciari franciscà, relacionat amb els templers i amb “Torroja” de la Segarra. ( El seu nom original  d’aquest municipi era “Torroja” ara l’han adulterat i li diuen “Tarroja”)  I, relacionat per tant,  en certa manera, amb el templer nascut a Solsona, Arnau de Torroja, novè Gran Mestre del Temple. Castilla no ha tingut mai cap Gran Mestre del Temple. Catalunya n’ha tingut més de quatre. I, alguns templers importants eren de les terres de Lleida. N’estic convençut que Colom era templer. I, penso que els cavallers de l’Orde del Temple del Rei Salomó,  eren “asherahites” no eren “jahvehites”; això vol dir que el seu cristianisme era el del culte a la deessa Asherah. Jahvé va prohibir aquest culte, que està relacionat amb el zodiacalisme i les divinitats, i verges, negres com és el cas d’Isis. El culte a Isis venera el toro no el mata, com fan els espanyols. Asherah. té com a simbolisme l’arbre i els troncs. Considero que el “Tió” , que és un tronc, és una tradició cultural asherahita i que aquesta cultura és la que tenia Colom en tant que català i  templer, ja que, al meu entendre,  era la del rei Salomó.

  

---

[1] Entrevista feta per R.C. alumne d’una escola de Lleia a Jordi Salat

[2] La història oficial diu que Catalunya era un Principat, del qual  l’antic Regne de Lleida en formava part. Tot això s’ha d’explicar més extensament,   en una entrevista no hi ha prou espai.

Luis de Ulloa y Cisneros

Va ser important la feina de Lluís Ulloa? Per què?

El considero el millor historiador de tots el que he llegit sobre  el tema de la catalanitat de Cristòfor Colom. Per diversos motius, a més de ser un meticulós historiador i molt professional, volia fer honor a la Veritat i fer-ho amb dignitat i sense vanitat.

1.- Ulloa era peruà,  d’origen gallec, i volia demostrar que Colom era gallec. Quan va anar investigant i va arribar a la conclusió que era català, ho va dir anteposant la veritat a la vanitat.

2.- L’espectre de temes relacionats amb Colom que va plantejar és molt ampli. Ell,el va relacionar amb Ramon Llull.

Vol destacar algun historiador català que hagi tractat el tema Colom?

Només un, en Caius Parellada. Entre els historiadors catalans,m’atreveixo a dir que, tots, han fet aportacions molt lloables. No obstant,  no s’ha fet bona pinya, no s’han articulat les aportacions en un conjunt. He trobat  moltes lluites egòlatres i gelosies, mútues desqualificacions: A vegades, amb  argumentacions mancades de respecte. He sentit a dir davant d’una discrepància, despectivament,  “aquest el que vol és marcar paquet”, en lloc d’oferir una reflexió respectuosa com a resposta constructiva. Egos que cerquen  la pròpia glòria vanitosa més que no pas descobrir  la Veritat.   Per altra banda, alguns són ateus i materialistes, no han tingut formació cultural cristiana o bíblica; i, els documents que analitzen sobre els fets relacionats amb Colom, trobo que  no els saben interpretar dins el marc referencial corresponent, que és un marc religiós. Colom,  era molt religiós; era cristià. Va posar-se un nom adoptiu, com feien els frares franciscans que feien els vots religiosos, “Cristo Ferens” o “Xristo Ferens”. Aquest, però, no era el seu nom de pila baptismal. Colom, parlava de l’Esperit Sant. Això també ho feien els càtars i els “santjoanistes”.  Això comporta una determinada concepció “espiritual” (ell era franciscà, templer franciscà, això penso ). Està documentat que el seu guia espiritual era un català de Calàbria, en Joaquim de Flor, conegut amb els seu nom italianitzat de “Joachim de Fiore. No era catòlic  d’obediència servil a la dogmàtica de la jerarquia religiosa de l’Estat Vaticà.  Potser per això no l’han fet “sant” tot i ser l’evangelitzador cristià més gran de la Història. Les investigacions sobre Cristòfor Colom, han de fer-se dins el marc de la religiositat cristiana i dins del marc de la història de la Corona d’Aragó  que tenia com a llengua oficial la llengua catalana.  Em sembla que alguns historiadors catalans diuen autèntics disbarats. Per altra banda,  jo, de moment, no em puc creu que Colom tingués 70 anys l’any 1492 . S’ha de tenir molta empenta per a fer aquella gran proesa  marinera. Hi ha qui diu que sí que pot ser, potser per a  justificar la seva personal teoria, pecant de vanitat, però jo no m’ho puc creure ( de moment). Al meu entendre, cap historiador català ha arribat a l’alçada del peruà, d’origen gallec, Don  Luis de Ulloa y Cisneros. Les seves recomanacions respecte  de la relació de Colom amb Ramon Llull, un altre català franciscà, no han estat prou estudiades. Aquesta és la meva línia d’estudi i d’investigació. Els  nobles i reis catalans de la Corona d’Aragó,  com Jaume I, eren sota la guia espiritual de frares franciscans i relacionats amb els templers. I, Colom, era un noble català i penso que templer. Els nobles de la Corona de Castilla, estaven relacionats  amb els dominics, no pas amb els franciscans. Els nobles de Gènova no estaven pas relacionats amb els franciscans. Colom, va anar a la Ràbida, un convent de franciscans. El Dr. Ulloa, també ens va indicar la importància de Dídac Colom, el germà de Colom, que era sacerdot,  del qual ens diu que, probablement, era el seu germà gran, i que  no era ben vist per les autoritats catòliques de Roma. S’hauria d’esbrinar quina mena de cristianisme professava en Dídac Colom. De tots els historiadors “colomians”, a qui més  admiro és a Don Luís de Ulloa y Cisneros, per la seva investigació, les seves intuïcions exposades com a hipòtesi de treball  i per la seva noblesa d’ànima. Estimava la Veritat i no es deixava vèncer per la vanitat, ni per les actituds hostils dels ignorants que el calumniaven i difamaven.

Seria possible reconstruir l’ADN a partir dels ossos de Colom?

Si es sabés del cert que són de Colom potser si. Però, no es pot saber del cert. Qui ho pot assegurar que són els ossos de Colom?

S’ha fet?

S’ha fet sobre uns suposats ossos  que es troben a Sevilla. Els resultats, que jo sàpiga, no s’han dit públicament.

Suposant que el descobridor era català es pot assegurar de quina zona era?

Es pot exposar, a mena de conjectura, com a hipòtesi sobre argumentacions raonables.   Les conjectures,  són molt importants, quan segueixen un fil “senyat”  d’observacions. No s’han de menystenir. S’han de valorar en la seva justa mesura. Tot sovint la veritat,  com els grans descobriments, tenen el seu origen en una conjectura. D’altra banda tenim un document  que hi posa “Colom”.

Carta de Colom, on es pot llegir “Colom”

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE

L'Enigma de l'Orant de Sant Quirze de Pedret 1 ª part (Extret Llibre DOTZE)

L’enigma de l’Orant de Sant Quirze de Pedret  (1ª part)

J.- Sobre la història de l’església de Sant Quirze de Pedret, dins el comtat de Berga i la jurisdicció del bisbat d'Urgell, té uns orígens molt poc documentats. La primera notícia del lloc és de l'any 983, que surt esmentat Pedret com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en la seva acta de consagració i dotació (Et in Pedredo masos .II., cum terras et vineas). El 20 d'octubre del 983 es consagrava l'església de Sant Miquel de Sant Llorenç prop Bagà; el levita Francó donà a aquesta església un alou amb les seves cases, horts, vinyes i totes les seves possessions i una església, el nom de la qual és esborrat en el document, situada al comptat de Berga, a la muntanya de Pedret i al lloc de Nesplosa (...cum ipsa ecclesia sancti... qui est in comitatu Bergitano, in monte Petreto in locum vocitatum Nesplosa).

E.- Què diu, que es va esborrar el nom?

J.- A què et refereixes?

E. A això que has dit: “una església, el nom de la qual és esborrat en el document”

J.- Sí, això és el que diu la informació històrica que he trobat.

E.- També m’ha cridat l’atenció això altre: “  el levita Francó”. A què es refereix quan diu “levita”?

J.- No ho sé. En el diccionari hi he trobat això:  Israelita de la tribu de Leví, dedicada especialmente al culte religiós. Els levites podien ser sacerdots i ajudants de la  liturgia.

E.- I, el nom “Sant Quirze”? Qui era aquest “Quirze”?

J.- El mot “quirze” podria derivar de “quer” que vol dir “pedra”. Això encaixaria amb el fet que orogràficament el lloc està relacionat amb la pedra i que el seu nom que l’acompanya “pedret” és un diminutiu de “pedra”.  Podria ser un exemple de sobre posicionament de noms com passa amb la “Vall d’Aran”. “Vall”  és un mot que vol dir el mateix que “Aran”. Aran vol dir “vall” en èuscar o llengua basca. Referent al sant, al personatge, no ho sé. Deuria ser important ja que a Catalunya tenim Sant Quirze de Pedret, Sant Quirze de Safaja,  Sant Quirze del Vallès i Sant Quirze de Besora.

E.- I, has trobat informació sobre qui era aquest Quirze que, venerat coma Sant?

J.- He cercat informació i he trobat això: “Festivitat 16 de Juny. Ens sap greu però no tenim més informació sobre aquest sant. Si en tens qualsevol dada i ens vols ajudar envia'ns un email a santoral@llaurado.info”.
Quan he cercat amb el seu nom en italià, “Quirico” he trobat altres esglésies com és el cas de San Quirico d’Orcia a la Toscana. M’he assabentat que les seves relíquies són a Wavre ( Flandes). He trobat una ermita dedicada a San Quirico que es troba a la Rioja. A Navarra, en el municipi anomenat Uribarri-Kuartango hi ha una església  romànica del segle XII-XIII,  de San Quirico i Santa Julita. Al municipi català de Durro hi tenen una església on hi havia  un retaule que ara es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona.

 E.- Hi ha una  llegenda,  la qual té una explicació arquetípica de comportament humà, que ens parla d’un nen anomenat Quirze, nascut a Licaonia o Licaonya. Com ja saps, les llegendes,  es fan historia quan algú les encarna i testimonia amb la seva vida personal.  Aquest nen, era fill de Santa Julieta.   Els dos van ser torturats pels soldats de Roma, per negar-se a renegar de la seva fe cristiana. El significat de  “Quirze”, alguns historiadors, el fan derivar del grec “ Kyriakos”

Santa Julieta es torturada en presència del seu fill Quirze

pels soldats romans que acaben matant-los als dos.

Pintura església de Ternate ( Llombardia)

J.- Aquí hi ha alguna cosa que no m’encaixa: com es pot fer sant a un nen de tres anys, a aquesta aquell que diu, no ha tingut us de raó? I, tant important va ser amb tres anys, com perquè  es dediquessin al seu culte,  tantes esglésies dedicades al seu culte a diversos nacions d’Europa? Com a llegenda, en sentit al·legòric, comporta una ensenyança? El fet, és que,   els romans, els volien “romanitzar” i ells, els licaonians, es van mantenir fidels a la seva  fe, que probablement anava lligada a la seva identitat nacional, eren ciutadans de Licaonia o Licaonya. Això em recorda les actituds de tots els imperialistes que volen anorrear identitats vernacles o originals del lloc on són naturals. Això de “romanitzar” em fa recordar d’allò que va dir el ministre espanyol, Wert, sobre  la necessitat, vista des de determinats poders de Madrid,  d’“espanyolitzar”  als nens catalans. Per cert, on és  i què és Licaonia o Licaonya? Se li pot trobar algun paral·lelisme entre la romanització dels licaonians i l’espanyolització dels catalans? Shakespeare en sabria fer una bona obra de teatre amb aquest arquetip.

E.- Licaònia era una gran regió a l'interior d'Àsia Menor, al nord de la muntanya Taure. Es limita a l'est amb Capadòcia, al nord per Galàcia, a l'oest amb Frígia. En el segle I  a.C. va ser annexionat a Galàcia i posteriorment fou convertida en una província dins l’imperi de Roma.

J.- Sobre la història, de Sant Quirze de Pedret, no podem assegurar que aquesta fos l'església de Sant Quirze de Pedret, car el document ha perdut aquest fragment, però si ho fos, Sant Quirze no tindria aleshores caràcter parroquial. El 20 de Març de 1168 el bisbe de la Seu d'Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l'oratori de Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret a precs de Bertran d'Avià, fundador i dotador de l'oratori; aquest fundador havia de donar anualment, per quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell.

Aquesta església, que feia un segle que havia estat profanada i abandonada, fou retornada al culte el 6 de setembre de 1964. Avui l'església només té culte, el dia de la festa anual, i depèn de l'església parroquial de Berga. La conservació del monument depèn de l'Ajuntament de Berga, en virtut d'un acord sotscrit entre el bisbat de Solsona i aquest ajuntament, que vinculava Pedret al Museu Comarcal de Berga. 

L'any 1989 s'inicià la segona i definitiva restauració.   Pel que fa al programa iconogràfic de les pintures de Pedret, constitueix, sens dubte, el conjunt de temàtica apocalíptica[1] de pintura mural més extens i complex de Catalunya. Cicle apocalíptic que pertany a la família europea, amb antecedents immediats a la Bíblia de Rodes[2]. Acompanyen i es relacionen amb el cercle apocalíptic de l'absis central, la decoració de les absidioles: la paràbola de les verges prudents i les nècies, com al·legoria de les ànimes de l'església universal, tema vinculat al Judici Final[3]. La presència de l'església entronitzada, es relaciona amb la iconografia de l'altra absidiola, la càtedra de St. Pere i el col·legi apostòlic. La riquesa i varietat temàtiques, juntament a l'elecció excepcional de certes imatges, situen Pedret entre les obres més importants fetes a Catalunya durant el període romànic.  (Text: Catalunya Romànica Volum XII)

E.- Quin és el seu significat, quin és el seu missatge?

J.- Allò que crida més l’atenció és la imatge de l’Orant, l’ésser humà,  i la figura de l’animal o animals que s’hi poden veure representats.

E.- La paraula “orant” per definició vol dir “persona que està  en actitud d’oració”. La paraula “or” en llengua hebrea vol dir “llum” ; o sigui que, orant, també  es podria traduir  com “il·luminant-se”.  En el dibuix s’hi observa tres elements: un animal, un cercle, que podria ser una serp mossegant-se la cua,  i una figura humana. 

J.- L’animal, segons “la versió oficial”  diu que és la que s’explica als visitants i en els fulletons turístics diu que és un«paó» i és diu que el seu simbolisme fa referència a la “immortalitat”. 

E.- A mi em embla que podria ser un colom. Un colom hi tindria sentit ja que està relacionat amb l’Apocalipsi, llibre escrit per Sant Joan Evangelista i faria referència als dons de l’Esperit Sant, en concret al do de llengües.

J.- Jo hi veig un colom. No obstant, t’he de dir que he fet una enquesta entre diverses persones i el resultat ha estat divers, malgrat que majoritàriament, la gent hi veu un «colom» i no pas  un «paó».   De fet,  tal com tu dius, té  més sentit que sigui un colom  ja que és un animal que es troba a les esglésies  romàniques dels Pirineus i arreu d’Europa on n’hi ha,  i per tant a les de Catalunya. L’església de sant Quirze de Pedret, és una església romànica. La simbologia del colom fa referència a l’Esperit Sant i per tant a la Pentacosta i el do de llengües que infon l’Esperit Sant.

Mural habitual a les esglésies romàniques dels Pirineus

S’hi veu el colom i les llengües de foc infoses als apòstols de Jesús.

En cap església de Catalunya, que jo sàpiga, no hi ha cap “paó”. L’animal típic i característic  de les esglésies romàniques, és el colom. D’altra banda, el colom, està relacionat amb l’evangeli de Sant Joan i l’Apocalipsi i es troba a les piles baptismals.  El “colom” és el símbol al·legòric  del que  s’anomena “el bateig de dalt” . Del “fet de néixer de dalt” en  parlen els cristians tot referint-se al passatge de la Bíblia en la que se’ns diu que, al ser preguntat Jesucrist  pels Apòstols sobre com serien reconeguts els cristians quan anessin  a predicar pel món,   els va respondre: L’Esperit  Sant  us infondrà el do de llengües i tot arreu hi  parlaren en les llengües pròpies de cada lloc. 

Aquest any, per la Festa de la Pentacosta ens ho ha recordat el Papa de Roma, recuperant, al meu entendre,  el missatge evangèlic del Concili Vaticà II. Extret de la Homilia del Papa Francesc, el dia 19 de maig de 2013: “Estimats germans i germanes. Contemplem i revivim en la litúrgia l’ efusió de  l’Esperit Sant que Crist ressuscitat va vessar sobre l’Església... I , tot fent referència a Sant Lluc ( Fets dels Apòstols 2,1-11)  ens  continua dient:  “Van  començar a parlar en altres llengües, cadascú oeix  parlar als Apòstols en la seva pròpia llengua. Tothom experimenta quelcom nou, que mai havia passat: Els oïm “parlar” en la nostra llengua nadiua””

Aquest mot que ha emprat el papa Francesc: llengua nadiua,  al meu entendre, fa referència a la llengua pròpia de cada lloc. A aquesta llengua territorial és anomenada també llengua vernacla. No diu llengua materna, diu llengua nadiua. De llengües maternes en el sentit de mare que ens ha parit, a les terres catalanes, n’hi ha moltes, però de llengua nadiua – original, natural o vernacla- només n’hi ha una: la llengua catalana. El símbol d’aquesta ensenyança cristiana celebrada per la Pentacosta, en el murals de les esglésies romàniques, i en tota la cristiandat,  és el colom.

Església de Sant Quirze de Pedret ( Berguedà.Catalunya)

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

Continuarà....

---

[1] Aquesta temàtica està relacionada amb el llibre “Apocalipsi” (Revelació) de Sant Joan Evangelista .Aquest llibre era el que tenien com a lectura habitual els càtars o cristians albigesos.

[2] El manuscrit conegut com a Bíblia de Rodes és obra d'un monjo de l'escriptori del monestir  de Ripoll (probablement entre els anys 1010-1015, època en que el Papa de Roma era Gerbert D’Orlhac , monjo del mateix monestir amb el nom de Silvestre II). Actualment és a la Biblioteca Nacional de França (París), ms. llatí 6. Aquesta Bíblia fou adquirida al final del segle XI pel monestir  també català  de Sant Pere de Rodes, el qual fou espoliat per les tropes franceses a la fi del segle XVII. El manuscrit passà a les col·leccions reials de França i més endavant a la Biblioteca Nacional de França. Allí fou dividida i enquadernada en quatre volums de grans dimensions (505 x 345 mm). Ambdós còdex, Bíblia de Sant Pere de Rodes i Bíblia de Ripoll que es troba a la Biblioteca del Vaticà, obres manuscrites del primer quart del segle XI, han estat l'admiració dels historiadors de l'art, dels amants de la literatura cristiana antiga i de la iconografia judeocristiana, tardoromana i carolíngia; obra d'artistes ben dotats i sovint genials. Són un monument de l'art religiós català de l'alta edat mitjana.

[3] Cal recordar en aquest sentit la tradició cultural catalana de “El Cant de la Sibil·la”

COLOM: Cristòfor Colom, El llibre de les Profecies, el pare Gorriti i Navarra (1)

(Valle de Baztan. Navarra. Euskal Herria)

Cristòfor Colom va escriure un llibre, així s’accepta oficialment, que és conegut com a “El Llibre de les Profecies». El seu títol original és molt més llarg; diu així: « Llibre col·lecció d’autoritats, dites, sentències i profecies al voltant de la recuperació de la Santa Ciutat i de la muntanya de Déu, Sió, i al voltant de la invenció i conversió de les illes de l’Índia i de totes les gents i nacions als nostres reis hispans»

Aquest llibre planteja molts enigmes: Quin era l’autèntic titol orginal? En quina llengua va ser escrit originalment? A quins reis es refereix quan diu “els nostres reis” hispans? Hispània era un concepte geogràfic o polític? Quantes nacions integraven Hispània? Quines eren les característiques culturals d’Hispània? La tradició ens diu que el rei d’Hispània era Túbal-Caím i que tenia el seu lloc o centre natural en els Pirineus ( Euskadi-Navarra, Andorra, Catalunya-Aragó, Occitània-Provença) i que no era pas a la Meseta on es troba Madrid. Qui era aquest rei Túbal-Caím? Era rei de les nacions camites? Qui era Cam? A la Bíblia , en concret al Gènesi 9-11 se’ns diu que Cam va ser maleït per Jahvé a ser esclau del seu germà Sem per haver vist la «nuesa» de Noé. S’ha d’interpretar la “nuesa” com a “coneixement”? Quin era aquest coneixement? Qui era Jahvé? Pot ser que Déu, que es bondat i amor, maleeixi a un ésser humà com és el cas de Cam?

Aquest llibre, del qual també n’és un enigma les pàgines que n’han estat arrencades (què s’hi deia, qui les va arrencar i per què?) va ser escrit per Cristòfor Colom l’any 1501. O on va ser escrit? Es creu que va ser escrit a la ciutat de Granada. Aquest llibre va ser enviat per Colom a un monjo que es deia “Gorritio”( A vegades es diu “Gorricio”). Qui era aquest monjo d’on era? He fet aquest pregunta a moltíssims estudiosos de la vida de Colom i he rebuts respostes diverses, cap documentació. Alguns, que consideren que Colom era genovès, m’han dit que pel seu nom deuria ser un monjo italià. Però, és que Colom, jo no crec que fos italià, sinó que penso que era català. S’han trobat referències a escrits de Colom en català ( La carta a Lluís de Santàngel) i cap constància de que hagués escrit mai en italià. D’altra banda ningú ha trobat cap constància a Itàlia de l’existència d’una família anomenada Gorritio.

Vaig deixar-me de plantejar-me la pregunta sobre el monjo “Gorritio” durant bastants anys i la tenia guardada en el meu, diguem-ne “arxiu mental”, com una peça d’un puzzle que no troba on encaixar-se. Ha estat amb la lectura del llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundo»” que se m’ha activat novament, quan hi he llegit el nom de “Casa Gorrienea” de Bozate ( Navarra. Euskal Herria). Després de llegir el que es diu en aquest llibre, se m’ha acudit de pensar que el monjo a qui va donar Cristòfor Colom el llibre escrit per ell, «El Llibre de les Profecies” podia ser un “Gorriti” navarrés, o sigui, al meu entendre: basc d’ Euskal Herria.

Ha estat, concretament, al llegir el capítol « La voz de los Agotes» ,en el que s’ens parla de l’ètnia maleïda (“los agotes”) que van habitar a Bozate, en el Valle de Baztan i que van ser uns habitants instal·lats a les valls de Navarra, originaris d’Occitània i Catalunya que fugien de les repressions contra els càtars o cristians albigesos degut a la croada del segle XIII. Em fixo també en que el nom “Albi” de la ciutat Occitana i de terres catalanes de Lleida, és present a llocs i en cognoms propis d’Euskal Herria.

En el llibre llegeixo això: «Esas gentes, instaladas desde la Edad Media en el gueto de Bozate ( en el pueblo de Arizkun, en el Valle de Baztán) sufrieron el desprecio y las marginaciones hasta bien entrado el siglo XX. ”Somos hijos de una raza maldita – dice el escultor Xabier Santxotena, descendiente de agotes-».

Aquest escultor és el que ha fet una casa museu amb el nom de “Casa Gorrienea” a Bozate. Veig en el mapa que es troba a prop del municipi d’Erratzu.

Recordo al Pirineu català, a prop del Canigó es troba un municipi anomenat “Erra”( en francès “Erre”) en el qual també hi havia un poble considerat maleït anomenat “Cagots”. Se’m fa evident que els “agotes” euskalduns navarresos i els “cagots” catalans i occitans són la mateixa gent i per tant la mateixa cultura. Jo relaciono aquesta cultura amb la dels camites i recordo la maledicció de Jahvé de la qual es fa ressò la Bíblia ( Gènesi, 9 -11). Els «cagots» se’ls distingeix perquè tenen les orelles sens lòbul. Quan ho vaig llegir, ara fa més de vint anys, si no ho recordo malament en un llibre de Joan Llach que parlava de mitologies dels Pirineus, cultura egípcia, càbala i alquímia, va cridar-me l’atenció de manera especial perquè jo tinc la meva orella esquerra sense lòbul.

He cercat a google el mot “gorriti” i m’he trobat una illa al Carib o mar de Les Antilles, illes descobertes per Colom, que porta aquest nom “ Isla Gorriti”. Em pregunto: Qui li va posar aquest nom? Sembla que el nom li van posar en el segle XVIII. Per tant, al meu entendre, no hi ha cap relació amb Colom i la Descoberta del Nou Món en el segle XV. També he trobat “Gorriti” com a cognom de bascos en diverses ocasions; entre aquestes, un que correspon a un famós organista de Navarra anomenat Felipe Gorriti i com a títol d’una cançó «Gorriti Aztia» del grup de música basc «Pirritx eta Porrotx».

Em pregunto què deu voler dia “Gorrienea”. El mot “gorri” en èuscar vol dir “roig” però “enea” no ho sé. Curiosament, o per allò que també se’n diu “coincidències significatives” o “sincronies”, per fer servir un terme del psicòleg C.G. Jung, quan vaig a classe d’èuscar la profesora explica que la traducció al català del mot “enea” vindia a ser “Can” ( Casa d’en). O sigui que “Gorritienea” voldria dir “Casa d’en Roig” , “Casa Vernella” o “Can Roig”.
Se m’acut pensar si pot tenir alguna relació amb allò que situa el naixement de Colom amb un lloc anomenat “Terra Rubra” ( Terra Roja ), però no se m'acut cap resposta.

També se m’acut pensar que “El Llibre de les Profecies” se’ns diu que va ser escrit o donat per Colom al pare Gaspar Gorritio a Granada, i que el nom original de Granada era “iliberis” ,un mot que també és basc. Podria ser iber però l’iber i el basc tenen tant en comú que n’hi ha qui diu que són la mateixa llengua. Una llengua “camita” o “semita” vet aquí la pregunta que em faig. El cas és que “ili-beris” podria ser un nom basc que podria significar “Ciutat Nova” o quelcom relacionat amb la “Lluna Nova”. («ilargi» vol dir «Lluna»; «Berri» vol dir «Nou».

D’altra banda , se’m fa evident que la lletra “o” del final de la paraula “Gorritio” , és una afegit propi dels qui parlen en lengua castellana, llengua coneguda internacionalment com a "llengua espanyola" degut a una determinada concepció d'Espanya basada en la confusió de la castellanitat amb l'espanyolitat a fi d'esborrar de la Realitat, les cultures vernacles que es volen dominar i anorrear. Una concepció, políticament contrària al respecte que s'ha de tenir per la diversitat de pobles naturals i psicològicament pròpia d'una neurosi narcisista.


Exemples, d'aquests acabats en "o", a més de "Gorriti" convertit en "Gorritio", en tenim amb altres cognoms com “Colom” convertit en “Colomo”; “Amat” convertit en “Amato” i “Cabot” convertit en “Caboto”.



Jordi Salat

COLOM:Cristòfor Colom: "Olleta" de Navarra i "Olleta" de Catalunya (3)

( Detall esglesia romànica d'Olleta. Baldorba. Navarra. Autor: Gotzone ELu)

A l'esmentat llibre de Ander Izagirre (pàgina 120) continuo llegint: «De las treinta iglésias románicas del valle, seis son excepcionales - explica el guia Javier Intxusta -. Y cuatro de ellas siguen el mismo patrón: las de Olleta,Orisoain, Cataláin y Echano.
Doncs, bé, resulta que «Olleta» (actualment amb el nom afrancesat com a “Ollette”) és també el nom d’un municipi de Catalunya Nord, situat en el Rosselló, a prop del Canigó, en el recorregut del famós “Tren Groc” que recorre els Pirineus catalans.
N'hi ha d'altres municipis anomenats "Olleta" a d'altres llocs dels quals ja en parlarem; ara, però, ens toca parlar d'aquests.
A la vora es troba també el municipi d’«Erra» del qual ja n’he parlat en explicar la meva comparació amb el municipi navarrés d’ «Erratzu» situat a la Vall de Baztan.

No gaire lluny d’«Erra», es troba el municipi “d’Arrià” on va néixer i tenia el castell el mític pare de la pàtria catalana, en Guifré el Pelós. Avui, amb el nom afrancesat, li diuen “Rià” però a mi em sembla que aquest nom, “Arrià”, ve del èuscar “Harria” que vol dir pedra. No obstant, jo situo les arrels de l’euskara en la llengua ibera i aquesta amb la cultura Camita.

«Esas cuatro iglesias – continua dient el llibre - se atribuyen al taller de Bearne, que dejó su sello en el monasterio de Leyre, en el castillo de Loarre..(...) A éste taller se le identifica por ciertos elementos formales, pero el rasgo más destacable es que sus obras transmiten mensajes fuera de lo común: quién sepa leerlos descubrirà que, en la arquitectura y en la escultura de Valdorba, se plasma el pensamiento más avanzado del siglo XII»

Se’n parla d’un “codi” per desxifrar el significat de les imatges de les esglésies romàniques. Aquest codi per a desxifrar els símbols, segons explica l’estudiós Jaime Cobreros ( Op. Cit. pàgina 178) és un llenguatge que té quatre nivells:

1.- El nivell de l’enteniment literal
2.- El nivell de l’enteniment moral
3.- el nivell de l’enteniment al·legòric
4.- El nivell de l’enteniment místic. El que revela veritats eternes pels cristians, veritats que condueixen a la pàtria celestial


Doncs bé, en el «Llibre de les Profecies» escrit per Cristòfor Colom, donat, segons consta en els documents oficials al monjo Gaspar de Gorritio, hi trobem escrit el següent:

«La Sagrada Escriptura – diu Cristòfor Colom -, s’exposa de quatre maneres:

1.- Segons el sentit històric

2.- És l’al·legòric de “lleó”, una paraula que significa “distintament” i “gore” que significa “dir” o “al·locució”, i això quan per mitjà d’un fet es dóna a entendre un altre molt diferent que ha de ser cregut.( En quina “gore” té un significat com el que diu Colom? En èuscar existeix “goren” que vol dir “més alt”)

3.- És el “tropològic” terme composat per “tropos” que significa “conversió” i la paraula “ “logos” que vol dir “definició”, i això mitjançant un fet es dóna a entendre quelcom que ens ensenya com hem de comportar-nos.

4.- És l’ “anagògic”, d’”ana” que significa “cap a dalt” i “goge” que significa “conducció”, i això per un fet quan es dóna a entendre allò que ha de ser desitjat, o sigui, la glòria celestial


Trobo significatiu el fet que a la vall navarresa, poblada per occitans i catalans, les esglésies romàniques construïdes pels mestres de Bearn, on hi trobem un municipi que és “Olleta” igual que un municipi català, on hi trobem el monestir de Catalàin, i, on hi ha un municipi que es “Gorriti”, es parli d’un llenguatge religiós de quatre nivells igual que es diu en el llibre donat per Colom a un monjo relacionat amb Granada.El nomoriginal de Granada és un nom èuscar:«iliberis».

Desprès de tot això, quelcom em fa pensar que aquest monjo Gaspar de Gorritio, a qui Cristòfor Colom va lliurar el seu llibre l'any 1503, «El llibre de Les Profecies», no era de Novara a Itàlia, com diuen alguns historiadors que basant-se en documents on diuen haver-hi llegit "Novara" l'han cercat inútilment, sinó de Navarra i en concret del municipi de Gorriti. I,per tant. aquest monjo, home de confiança de Colom, era basc.

Potser caldria dir, “euscatalà” donat que aquella vall, Baldorba (Probablement del català "Vall d'Orba" que voldia dir « Vall amagada» Derivat del català "orb" que vol cec o sense vista) és una vall, com ja s’ha explicat, pels mateixos bascos (no ho he llegit a cap llibre d'historiadors catalans, ho he llegit a l'esmentat llibre i per tant ho diuen els mateixos historiadors bascos,) històricament fou poblada per occitans, catalans i jueus.

I, a més, la qüestió resulta interessant perquè hi ha una hipòtesi sobre la pàtria origània de Colom, en estudi, que fa a Cristòfor Colom, parent de la nissaga noble dels Sò, nobses càtars occitano-catalans que tenien el seu castell a prop del municipi d'Olleta al Rosselló català. I, un altre tema que fa interessant aquesta qüestió, és elfet que hi ha documents que fana la família de Cristòfor Colom originaria dunlloc anomenat "Terra Rubra" i, mentre cercava informació per a documentar aquest escrit, he trobat a google una cançó de Benito Lerxundi titulada "Baldorba" en la qual s'hi referix tot dient: « Lur gorri » Traduit al llatí "Terra Rubra". Traduit al català "Terra Roja". Hi trobo suficients motius interessants com per a estudiar-ho a fons.

Baldorba

Ezkil gabeko elizen
eremu emankorra,
giza murzuriko
zure ardientzat.

Oi Baldorba!
eguzki eta haize idor,
mahats-ardo ibai,
galburuarena.

Lur gorri, harri landu,
mailu eta xixelaren kantu.



Penso en el correu que vaig rebre de Josep Mayolas, el qual,al llegir el meu primer escrit em diu: «És enlluernador, per les relacions que fas i els camps que s'obren de sobte. He vist que hi ha una població navarresa que es diu Gorriti, gairebé tocant al llindar entre Navarra i Guipúscoa, al peu de l'autopista que uneix Pamplona amb Donostia. Al mapa hi posen una ermita de Sta. Bàrbara al costat. No sé si t'aporta res, això» Sí,sí que m'aporta. M'aporta una mena d'entusiasme com sempre que hom creu haver trobat un fil de la Veritat i em desperta un interés suficient com per a dedicar-hi un temps de recerca.

El fet que «Gaspar de Gorritio», monjo a qui Cristòfor Colom va lliurar el seu "Llibre de les Profecies" pogués haver estat un basc de Navarra, d'una vall poblada per catalans, occitans i jueus, té, al meu entendre, una gran transcedència.
La possible identificació de Gaspar de Gorritio, amb un monjo franciscà basc de Gorriti i el lligam amb municipis com "Olleta" de terres les catalanes del Conflent al Rosselló, pot comportar un lligam significatiu amb la hipòtesi que fa a Cristòfor Colom del municipi de Tarroja de la Segarra (Lleida) i emparentat amb els nobles «Bertran» de Barcelona, els «Bertrand» d'Occitània i els «Sò», càtars, d'Èvol de Conflent, municipi que es troba al costat d'"Olleta".

Val la pena fer-ne recerca. Per què no ho l'hauriem de fer?

I amb molt més d'interès ara que,tot fent treballs de recerca, he trobat els quatre pals de la bandera catalana a l'escut del municipi navarrés de Lekunberri i a l'escut de l'agrupació de municipis d'una vall navarresa, i, entre els municipis d'aquest vall, trobar-m'hi el municipi de "Gorriti"

( Escut municipal del Lekunberri i Larraun. Navarra. Euskal Herria)





Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Catalunya "In Hoc Signo Vinces" 2

Foto: Àngels aguantant l'escut de Catalunya - quatre pals vermells sobre fons daurat - darrera l'altar, sota de la imatge de N.S. de la Mercè a l'església de Barcelona

Per a fer les foto dels dos àngels aguantant la senyera, l’escut amb els quatre pals, l’escut català, vaig haver d’entrar a la sagristia per a demanar permís a fi de poder-me situar al darrera de l’altar.
Hi havia tres persones parlant, i una d’elles, la qual vaig pensar que era el sagristà, va accedir a deixar-me passar a l’altar i fins i tot, molt amablement, va acompanyar-me a fer la foto. Li vaig preguntar si aquella imatge era l'original i em va dir:
- Aquesta és l'original del segle XIV
- Tenen alguna informació – li vaig preguntar - de la imatge anterior, la del segle XIII? I, vaig afegir: "una que era negra" com la de Montserrat.
- Sempre he sentit a dir que l’original era aquesta del segle XIV, no he sentit mai que “la Mare de Déu de la Mercè” fos una verge negra em va contestar -. Jo no n'he sentit a parlar mai d'aquesta imatge negra que vostè diu; però com ara està el mossèn aquí, potser seria interessant que ho parlés amb ell.
- Per cert – vaig afegir- no s’anomenava “Mare de Déu”, se li deia “Nostra Senyora”. També m’interessa saber quan es va fer el canvi de denominació.
A la sagristia hi havia dos capellans. Un vestit de paisà, l'altre amb "clergyman". Va presentar-me al que anava vestit de paisà. No em va dir el seu nom. Només va dir-me: “és el mossèn”
Em vaig presentar com una persona que estava fent un estudi sobre la imatge de “la Mercè” i cercava informació perquè havia descobert que la icona de Nostra Senyora de la mercè era una verge negra i volia promoure una campanya per a tornar-la a restituir tal com era originalment i no tal com era la que hi havia ara, que, al meu entendre, és falsa.
- La “Mare de Déu” d ela Mercè no ha estat mai negra – em va respondre amb cara de sorpresa -. Això ho té mal entès...Miri, aquí tenim molta documentació...
-
- La podria consultar?
- Si, es clar, però avui, precisament ara, estem fent el canvi de capellà, a mi em traslladen a una altra parròquia , i potser seria millor que això ho parlés amb el nom capellà, miri veu és aquests mossèn – em va dir tot dirigint la mirada al capellà que anava vestit amb “clergyman”. Jo ara he de fer missa i no tinc gaire temps, no obstant miri, vingui que li ensenyaré alguns documents.
Molt amablement em va fer entrar en el seu despatx i mentre em recomanava que em posés en contacte amb un tal pare Millán de la parròquia de sant Pere Nolasc de Barcelona, m’ensenyava una tesi doctoral i algunes fotografies i retalls de premsa que parlaven de la Mercè.

- Sap si el nom de la ciutat argentina de “Buenos Aires” – li vaig preguntar – ve del nom que li van posar uns catalans de Sardenya, en concret de Càller, on hi ha una imatge de la Mercè a la qual van rebatejar amb el nom de “Bon Aire” ?

- El mes de maig – va contestar amb entusiasme – vam tenir aquí una trobada de sards de Càller, miri, miri.... I, em va ensenyar un dossier amb fotos i informació de la trobada.
- Precisament – li vaig contestar – jo era a Sardenya el mes de maig, a l’Alguer, i vaig descobrir una altra verge negra portada pels catalans: Nostra Senyora d e la Vall Verda. Ell em va mirar i no em va dir res. Per al cap d’una estona, em va mirar i em va dir: “ Si diu que la verge de la Mercè era negra i promou una campanya per expluicar-ho es trobarà amb l’Església al davant “
- L’Església, mossèn – li vaig respondre – dóna testimoni de la Veritat i estima la Veritat, oi?
- Si, es clar!
- Doncs, jo, mossèn, dic la Veritat; i a més, tinc documentació i fotos, que testifiquen que la verge de la Mercè era negra com ho és la de Montserrat i he estudiat el seu significat durant molts anys i crec que el fet que siguin negres té un sentit que ens ha estat ocultat i se’ns vola amagar. I, crec que descobrir el seu sentit pot significar trobar un coneixement que sigui “denominador comú” de diverses creences religioses avui mútuament incompreses i contradictòriament en lluita i conseqüentment, penso que pot portar la pau i la concòrdia al món. Podria ser aquesta la missió de Catalunya i la cultura de llengua catalana en tant que vernacla, i aquest, el seu camí de reeiximent nacional i sobirania reconeguda internacionalment. Considero que el tema de la negritud de les verges negres és molt important.
- La documentació que tinc li deixaria consultar - va continuar dient-me - però és que avui estem fent canvi de capellà, a mi em traslladen a una altra església, i això fora millor que li ho facilités el nou mossèn. Ara he de fer missa, si li va bé quedem pel proper divendres per la tarda. «Per cert, vostè d’on és, que és de Lleida» - em va preguntar –
- Si, sóc nascut a un poble de Lleida i vaig estudiar a un col·legi  de frares caputxins que es deia  “Nostra Senyora de Montserrat”, una altra verge negra.
- Jo sóc de Lleida capital – em va contestar -.
Vàrem acordar, doncs, de veure'ns el divendres següent. Eren les set de la tarda i el mossèn havia de fer una missa.

Vaig continuar les meves investigacions al voltant del simbolisme de les verges negres i el nom occità "Mercè" que li va posar l'occità nascut a Montpeller Jaume I a aquesta verge negra de Barcelona. I  també al voltant dels fets històrics de la seva presència a terres del  que avui s'anomena Andalusia,  antigament, quan encara no s'hi parlava llengua castellana o espanyola es deia Bastetània. I em pregunto quina llengua era la que s'hi parlava a Bastetània?  

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Discurs de Josep Puig Cadafalch

Discurs en la sessió inaugural de 

Josep Puig Cadafalch

com a President del Centre Escolar Catalanista de Barcelona de l’any 1889-1990

“Som una veu del concert de pobles que ressusciten, com si hi hagués un sentit divinal senyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra de les antigues nacionalitats, pàtries naturals, que havien format segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes.

Es que els pobles no s’esborren per real ordre de sobre la terra.

Hi ha un encadenament en les idees tal que jo crec que el fet de la resurrecció de les antigues nacionalitats ( nacions naturals o vernacles) no és res més que una conseqüència dels caràcters del mètode científic aplicat modernament a totes les branques del saber.

Els caràcters dels pobles compleixen la llei que serveix en la zoologia i la botànica per formar les classificacions naturals.

Hi hagué un temps en que Europa volgué desconèixer que no està en ses mans lo forjar nacions i pobles; hi hagué un temps en que aquell uniformisme romà de tants segles enterrat va somoure la llosana de sa tomba i fou tret a la llum del dia; més disfressat com ridícol carnestoltes.

Fou llavors en què oblidant-se en totes les branques de l’activitat, la constitució natural dels pobles que anava fent l’Edat Mitjana, formant-se així de mica en mica les bases de la vera llibertat. Fou substituïda per l’artificialisme unitari de la tirania de les nacions ( Estats en diem actualment).

Llavors se volgué fer un sistema social deslligat en la història, com s’havia fet un bordissenc sistema artístic sense enllaç amb lo passat, sense descendir de ningú.
Veus aquí l’origen d’aquestes unitats nacionals que no ha fet la naturalesa .

Més per sort de la Pàtria, aquelles doctrines artificials, filles de l’apriorisme, passen ja de moda i la societat, sens adonar-se’n, sent la veu de la sang que li recorda sos pares i torna a voler la realitat en totes les branques de l’activitat humana.

La ciència en totes ses parts, vol ser experimental i d’observació; la literatura i l’art cerquen primer que tot la naturalitat i rebutgen les lleis d’acadèmia i d’escola; l’arquitectura torna a cercar en lo naturalisme constructiu la base de la forma com li buscà l’Edat Mitjana; i la sociologia emprèn lo camí de l’observació per guiar-se en los complicats problemes dels governs dels pobles, fomentant així l’escola històrica del dret contra la filosòfia ; tendències que porten al cap i a la fi al regionalisme, que és no més que l’escola naturalista en la constitució de les nacions.

Tal és lo camí que ha seguit la Renaixença en la nostra Pàtria.Començàrem fent catalanisme de vetllada literària, romàntic i platònic; començàrem enamorant-nos de l’avior, i era que tot això ens mostrava lo que som i lo que fórem per a poder demanar lo que volem ser.

La Catalunya adulterada: Sant Martí del Canigó: Adulteració de la identificació catalana

Adulteració de la identificació catalana:

 Monestir de Sant Martí del Canigó

Durant les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ( "anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.

 Ens va ensenyar la tomba de un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

 Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es molt greu per una nació els fet de  deixar-se substituir els referents identitaris.

La noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de guia turística a la francesa. 

A costat de Sant Martí del Canigó,  que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada de Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de"Vinçà". Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat nom català de  “Vinçà”.

A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès  “Castel” amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar  la “m” a final de paraula. Això, al meu entendre,  ha desvirtuat mols cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era , l’escut heràldic d’una família  noble que  es deia “Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català. Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es deuria dir “Colom”

Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.

 A mi em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau” ja que porta una branca d’olivera a la boca tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

 Davant d’aquest, n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de Llenguadoc, per a  constituir els Jocs Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.

La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el llenguatge, em fa pensar en la importància essencial  que té el fet de parlar amb la llengua original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu sentit hermètic, ocult o subjacent.

Aquesta facultat de les llengües originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i,  han posat la seva definició adúltera en el diccionari i volen fer creure que  “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua  original o vernacla, que és el vehicle de la seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  La identificació de la realitat, i també del monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o vernacle.  O sigui, en aquest cas, ha de ser una identificació catalana i no pas a la francesa.

Convido als lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”

Cap músic de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al ”Canigó” 

Cap poeta de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla,  en llengua original. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per tant,  perd el ser.  

Jordi Salat 

josalort@hotmail.com

http://vernaclistes.blogspot.com/