Discurs de Josep Puig Cadafalch

Discurs en la sessió inaugural de 

Josep Puig Cadafalch

com a President del Centre Escolar Catalanista de Barcelona 

de l’any 1889-1890

“Som una veu del concert de pobles que ressusciten, com si hi hagués un sentit divinal senyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra de les antigues nacionalitats, pàtries naturals, que havien format segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes.

Es que els pobles no s’esborren per real ordre de sobre la terra.

Hi ha un encadenament en les idees tal que jo crec que el fet de la resurrecció de les antigues nacionalitats ( nacions naturals o vernacles) no és res més que una conseqüència dels caràcters del mètode científic aplicat modernament a totes les branques del saber.

Els caràcters dels pobles compleixen la llei que serveix en la zoologia i la botànica per formar les classificacions naturals.

Hi hagué un temps en que Europa volgué desconèixer que no està en ses mans lo forjar nacions i pobles; hi hagué un temps en que aquell uniformisme romà de tants segles enterrat va somoure la llosana de sa tomba i fou tret a la llum del dia; més disfressat com ridícol carnestoltes.

Fou llavors en què oblidant-se en totes les branques de l’activitat, la constitució natural dels pobles que anava fent l’Edat Mitjana, formant-se així de mica en mica les bases de la vera llibertat. Fou substituïda per l’artificialisme unitari de la tirania de les nacions ( Estats en diem actualment).

Llavors se volgué fer un sistema social deslligat en la història, com s’havia fet un bordissenc sistema artístic sense enllaç amb lo passat, sense descendir de ningú.
Veus aquí l’origen d’aquestes unitats nacionals que no ha fet la naturalesa .

Més per sort de la Pàtria, aquelles doctrines artificials, filles de l’apriorisme, passen ja de moda i la societat, sens adonar-se’n, sent la veu de la sang que li recorda sos pares i torna a voler la realitat en totes les branques de l’activitat humana.

La ciència en totes ses parts, vol ser experimental i d’observació; la literatura i l’art cerquen primer que tot la naturalitat i rebutgen les lleis d’acadèmia i d’escola; l’arquitectura torna a cercar en lo naturalisme constructiu la base de la forma com li buscà l’Edat Mitjana; i la sociologia emprèn lo camí de l’observació per guiar-se en los complicats problemes dels governs dels pobles, fomentant així l’escola històrica del dret contra la filosòfia ; tendències que porten al cap i a la fi al regionalisme, que és no més que l’escola naturalista en la constitució de les nacions.

Tal és lo camí que ha seguit la Renaixença en la nostra Pàtria. Començàrem fent catalanisme de vetllada literària, romàntic i platònic; començàrem enamorant-nos de l’avior, i era que tot això ens mostrava lo que som i lo que fórem per a poder demanar lo que volem ser.