dilluns, 3 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat


Cap comentari: