dissabte, 8 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

Cap comentari: