Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occitània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occitània. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dilluns, 3 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat


divendres, 17 de juliol del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


La Bisbal d’Empordà i l’Occitània

La creu amb dotze esferes

L’escut  de l’església parroquial de La Bisbal d’Empordà (Catalunya. En altres temps dels quals parlo, Principat dels regnes de la Corona d’Aragó)


He passat uns dies fent turisme rural a un poble que es diu Sant Sadurní de l’Heura i he fet una ruta de turisme cultural sobre tema medieval o mitjaval,  per diversos pobles del Baix Empordà, a les Gavarres,  a Girona, Catalunya,  relacionats amb la Història de l’Edat Mitjana: Peratallada, Monells, Sant Miquel de Cruïlles, ermita de Sant Joan de Salelles,  Santa Pellaia, Matajudaica, Palau Sator, Pals, Corçà, Púbol i La Bisbal d’Empordà.

M’ha sorprès veure sobre el portal d’entrada a l’església de Santa Maria, l’església parroquial de La Bisbal, aquest escut que detallo a continuació:

  




Quan l’he vist, m’ha vingut una pregunta al cap: què hi fa la bandera d’Occitània, la dels comtes de Tolosa de Llenguadoc,  sobre la porta del l’església parroquial de La Bisbal de l’Empordà?



Bandera d’Occitània i comtes de Tolosa de Llenguadoc

He observat que la bandera i l’escut del municipi de La Bisbal d’Empordà tenien aquesta creu:




He cercat informació i he trobat temes relacionats amb personatges  i topònims que resulten molt interessants. Per exemple el nom del municipi  de Sant Sadurní de l’Heura. 

Aquest sant, Sadurní, “Serni”, Saturio,  o Saturnino, molt present  en diversos noms de pobles de Catalunya[1]  i també a terres de Sòria o S’Òria i altres llocs amb presència d’esglésies romàniques, és un sant occità,  amb una interessant llegenda que parla d’un toro o un bou,  i una verge negra Nostra Senyora de Thaur, la qual té una lectura zodiacalista, molt interessant. Està molt ben explicada a la catedral de Tolosa de Llenguadoc, la capital d’Occitània. [2]

M’he fixat en detalls  dins de l’església de La Bisbal, i també del castell, he preguntat a diverses persones sobre aquesta creu, i de tot plegat, n’he tret les meves conclusions personals que exposaré en proper escrit.







Jordi Salat
josalort@hotmail.com


Observació:

 

Entre d’altres personatges, que no apareixen en el fulletó d'informació turística  ni a l'audiovisual del Castell Palau dels Bisbes de La Bisbal de l’Empordà,  n’hi ha alguns dels quals se’n poden deduir importants relacions amb la identitat catalana i les seves arrels occitanes, i que poden plantejar importants qüestions relacionades amb la identitat i  la identificació de la catalanitat  en funció d’uns conceptes culturals. I, no solament relacionats amb la identificació dels catalans, sinó també europeus.

I d’una cristiandat vernaclística o zodiacalista diferent de la  Jahvehítica, que sí que és un element que trobem en la identificació  de l’espanyolitat castellanista a partir del Compromís de Casp i especialment a partir del rei d’origen flamenc, Felipe II de España i el seu catolicisme jahvehista, imperialista i colonialista, antivernaclista i hostil amb la reforma cristiana d’Europa basada en el Crist del Nou Testament i la muntanya no anomenada o enigmàtica on es va fer el  Sermó de les vuit benaurances i no pas en el Jahveh  de la muntanya del Sinaí,  on es van dictar els deu preceptes legals de la Llei  donada a Moisès segons llegim a l’Antic Testament.

 

Per exemple:

Guifré  o Jofré Gilabert de Cruïlles - Creuilles o Croilhes  probablement en occità-.

 

Berenguer de Cruïlles – Creuilles o Croilhes- primer president de la Generalitat de Catalunya.

 


                                   Escut dels Creuilles, Croilhes o Cruïlles.


 

Joan de Peratallada o Ròcatalhada en occità




Roderic de Borja, Papade Roma amb el nom d’Alexandre VI el 1492 relacionat amb Cristòfor Colom, el qual, al meu entendre, era franciscà català amb arrels occitanes, en concret a Bordeus, on ja hi trobem un important cognom “Colom” en el segle XII.



També faré una reflexió sobre el motiu pel qual, malgra<t les profundes i essencials relacions de Catalunya i la Corona d’Aragó amb Occitània,  Pompeu Fabra va  desoccitanitzar la llengua catalana en el seu diccionari normatiu, contràriament al que volia fer el lingüista Josep Carbonell. En parlo en aquest escrit El Cataloní


 





ARTICLES RELACIONATS

Escut de Pisa i la bandera d'Occitània

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 1

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 2

Catalunya Occitània i Anglaterra

Aragón i Occitània

La llengua catalana  la genuïna i  la "desoccitanitzada": Josep Carbonell i Pompeu Fabra. El cataloní

VIDEO CONFERÈNCIA

Catalunya, Occitània i Europa

dimecres, 1 de juliol del 2020

Els càtars de la Vall de Ribes


Els càtars de la Vall de Ribes
Turisme Cultural que relaciona Catalunya i Occitània




Nevà
Nevà 
És un poble agregat al municipi de Toses, a la Vall de Ribes, comarca catalana del Ripollès, situat al costat de Planoles. A la Vall de Ribes hi ha diversos castells i esglésies romàniques relacionades històricament i culturalment amb altres de la banda nord del Pirineu. Planès de la Vall de Ribes, té el seu poble homònim Planès del Conflent.

Història
Un noble local Hug de Nevà, va ser un conegut  com a càtar a final del segle XIII, així com també altres nobles que apareixen com a feudataris a la Vall de Ribes. Hi ha la creença popular que les ruïnes escampades per l’obaga  de la vall entre Nevà i Planoles pertanyen a antics recintes càtars. També les runes de l’anomenat “El Convent” a prop de Can Baldrich, situat sobre  un puig voltat d’avellaners amb una encantadora panoràmica.



Església de Nevà
L’església de Sant Cristòfol és un temple romànic del segle XI, del que resten dempeus les parets i el campanar. En el  segle XVIII fou abandonada per trobar-se en estat precari, i la parroquialitat fou traslladada a una nova església dedicada a la Mare de Déu del Carme situada dins el nucli i a l’extrem oposat del poble respecte la primera. Aquestes runes ens traslladen de manera evocadora al temps en que Nevà fou habitat per càtars, coneguts també  com a  “Perfectes” o “Bonshomes” d’on  probablement ve la presència del cognom “Bonshoms” que trobem en famílies habitants de la Vall de Ribes.



Creu relacionada amb l’antiga església dels càtars

El catarisme i la fe dels càtars.

A nivell doctrinal, el càtars, anomenats també cristians albigesos per la seva relació amb la ciutat de l’Albí a Occitània, s’identificaven amb les ensenyances evangèliques del Nou Testament que ens parla de Crist, però no s’identificaven amb l’Antic Testament que ens parla de Jahveh. 
”Jahveh no és Déu – deien-, Déu és el Pare Celestial i no són el mateix” 
Per a ells el  llibre de Déu  era la Creació – la Naturalesa i el Cosmos- no eren les Taules  de la Llei de Jahveh entregades a Moisès en el mont Sinaí. 

La seva concepció del cristianisme, que alguns historiadors l’anomenen gnòstic o zodiacaliste es va avançar en 300 anys a la concepció cristiana del Renaixement  que és l’època artística i cultural que dóna inici  a l’Edat Moderna en el segle XVI  en la que es reflecteixen els ideals del moviment Humaniste que definia els valors i principis de la identitat d’Europa. 

Estan relacionats amb la poesia i la música dels trobadors;tenien el seus rituals, per a ells eren “sagraments”, com és el cas de la imposició de mans, l’ endura i el consolament; valoraven especialment  el “do de llengües, que es representa icònicament amb el simbolisme del colom i les llengües de foc sobre el cap dels apòstols cristians.
Parlaven amb la llengua d’oc a Occitània i creien que els cristians parlen en la llengua de cada lloc, les llengües vernacles o naturals, per la gràcia infosa de l’Esperit Sant  fet que celebraven per la Pentecosta.
Llegien l’Apocalipsi de Sant Joan, interpretat en sentit al·legòric, al qual consideraven autèntic Llibre de la Revelació de Déu en contraposició a la Revelació de Jahveh en el mont Sinaí. 
S’autoanomenaren l’església de l’Amor, en contraposició a l’església de Roma. Amor és Roma escrit a l'inrevés. Per això també eren coneguts com a "fidels d'Amor"

La croada contra els albigesos 
Va ser una campanya militar de grans dimensions iniciada per l'església catòlica de Roma per perseguir i eliminar el  catarisme a Occitània. Una de les principals conseqüències polítiques fou l'eixamplament del domini dels nobles Capets francesos que parlaven amb  llengua d’oil (francès) i no llengua d’oc (occità) eliminant el domini dels nobles Bel·lònides occitans i catalans, i frenant l'acció política de la Corona d’Aragó vers Occitània. 
La croada va  iniciar el seu final a la Batalla de Murèth (1213), on van perdre els aragonesos, amb el rei català, nascut a Montblanc (1196), Pere el Catòlic[, comte de Barcelona (Catalunya) i Senyor de Montpelhièr (Occitània),  rei Pere II d'Aragó i Pere I de Catalunya. 

Uns historiadors diuen que les tropes de la Corona d’Aragó van perdre la batalla perquè el rei Pere el Catòlic havia passat la nit bevent i fornicant. Altres historiadors, diuen que van perdre perquè les tropes estaven cansades després del llarg viatge des de  Al Andalús, on havien combatut i guanyat heroicament a la Batalla de las Navas de Tolosa (1212) que va tenir lloc  a prop de Jaén, actualment Andalusia, on  participaren voluntaris occitans i catalans. 

D'aquí ve que a Sevilla hi hagi una església amb el culte a Nostra Senyora de Rocamador (Roca Amador), una verge negra d'Occitània relacionada amb els càtars i amb el franciscà, gran pensador cristià de llengua catalana que feia poesies en occità com a trobador, el català  de Mallorca, Ramon Llull. I a la catedral de Jerez de la Frontera,  en el segle  XIII, el culte a la verge negra  Nostra Senyora de la Mercè, patrona de Barcelona, capital de Catalunya. Mercè,  que molta gent es pensa que es francès (langue d'oil) en realitat és un mot occità que vol dir gràcies.
Hi ha historiadors  que estableixen  la hipòtesi  que el catarisme és una antiga forma de creença basada en conceptes zodiacalistes i naturalistes sorgida durant els primers temps del cristianisme, la qual, en unes circumstàncies favorables, va renéixer, d'una manera simultània, a Orient i a Occident vers l'any 1.000. 
És molt significatiu que  en aquest temps el Papa de Roma,màxima autoritat del cristianisme, Silvestre II,  fos un occità, Gerbert d’Orlhac,  que va estudiar al Monestir  català de Santa Maria de Ripoll, a la comarca on està ubicada la Vall de Ribes, i que això passés al voltant d’uns temps en que hi vivien càtars com el noble Hug de Nevà. 
Bibliografia  sobre el tema càtar:

“Cercamón” de Lluis Racionero Grau
“Los Cátaros“ de René Nelli
“El Geni d’Oc” de Simón Weil
“El veritable rostre dels càtars” d’Anne Brenon
“Les femmes cathares “ d’Anne Brenon


COM ARRIBAR AL CONVENT DELS CÀTARS

 

1

 Si pot anar des de Nevà, pel camí que surt de darrera de l'església.

 2

Si pot anar des de Can Gasparó de Planoles, per un caminet que surt des del pàrquing 

3

Si pot anar des de l'Alberg Maristes de Planoles que està a prop de l'estació del tren.

 Recomanem visitar l'església romànica de Sant Vicenç de Planoles

 Fotos del prat i les runes dels convent dels càtars






Jordi Salat
josalort@hotmail.com




Escrits en estudi  
per a publicar més endavant:

El romànic de la Vall de Ribes

Els castells de la Vall de Ribes (i els castells càtars d'Occitània)

Els ibers de la Vall de Ribes

La cuina autòctona de la Vall de Ribes

Hug de Nevà i els nobles de la Vall de Ribes (i Comarca d'El Ripollès)

Les verges romàniques i negres de la Vall de Ribes ( i la Comarca d'El Ripollès) i les verges negres d'Occitània

Llegendes de la Vall de Ribes (i la Comarca del Ripollès) i Occitània.

Sant Gil, de  Núria, no era grec, era occità? 


El nom original de Núria era N´Uria ( Derivat d'un mot iber, o del basc "Ur" que vol dir aigua, o del mot camita "Ur" de Caldea, la  terra d'Abraham?
Sant Gil 
Sant Geli comtat de la Provença(Occitània)
Abadia de Sant Geli (Occitània)


L'abadia de Sant Geli 

(en francès Saint-Gilles) és al centre de la població francesa de Sant Geli (municipi del Gard), a la regió d'Occitània. Està dedicada a Gil l'Eremita, el seu fundador i primer abat
Aquest lloc ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, dins del conjunt de monuments que formen part del Camí de Sant Jaume,