Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua materna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua materna. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de setembre del 2025

Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

  1. El sentit tradicional filològic i antropològic
    • En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
    • Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
  2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
    • Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
    • Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
    • Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
  3. Valor cultural i filosòfic del terme
    • L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
    • Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.


PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.