Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixença catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixença catalana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de setembre del 2025

El mot «vernacle» a debat: respostes a Joan Coromines. Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a  Joan Coromines i

desenvolupaments contemporanis

Llibre editat l’any 1974

 

PREGUNTA A INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

—Em pots donar una resposta per rebatre això que diu un lingüista que es diu Joan Coromines que va demanar que refusés el mot vernacle? 

Va dir això:

 «Això és el que ha passat en català amb aquest mot desafortunat» —es refereix al mot «vernacle»— 

«Va començar a circular entre nosaltres pels anys vint, més aviat cap al final» 

«Es posà de moda molt ràpidament, segurament perquè resultava més còmode, menys clar i per tant menys comprometedor que llengua catalana; l’usà molt i el popularitzar tot un Rovira i Virgili i en la lleugera desviació del sentit que li infligí potser intervingué més el desig d’esmunyir-se de les pressions intolerables a que llavors estàvem subjectes, que a l’escassa cultura clàssica d’aquest gran periodista» 

«El mot purament llatí vernaculus té un matís francament pejoratiu, despreciatiu, que li han manllevat els idiomes moderns , en manllevar-lo artificialment del llatí. Per gràcia o desgràcia de Rovira i Virgili...» 

«La majoria de la nostra gent, li ha donat, al contrari, un sentit emfàtic, ennoblidor»

«Però, no oblidem que els no catalans no ho entendran mai així i que ho prenen per una confessió de poca estima per la nostra llengua »

Resposta ChatGPT Plus

—Sí, et puc ajudar a construir una resposta sòlida per rebatre l’opinió de Coromines. Cal tenir present que ell era un erudit extraordinari, però en aquest punt hi ha matisos i perspectives que permeten una defensa del mot vernacle. 

 1. Introducció

 Joan Coromines, en el seu monumental treball lexicogràfic i històric, va advertir sobre els riscos semàntics del mot «vernacle», associant-lo a un origen llatí pejoratiu i a un ús que podria diluir la designació directa de “llengua catalana”. Tanmateix, una revisió històrica, comparativa i semàntica permet sostenir que el terme ha adquirit nous valors i que, avui, pot ser entès com una categoria enriquidora en l’àmbit lingüístic, cultural i filosòfic.

 2. Etimologia i semàntica històrica

 En el «món romà» el terme podia implicar connotacions servils o menors. Però reduir la significació d’una paraula a una definició etimològica  és caure en el que Ullmann anomenava “etimologisme”. La història semàntica mostra abundants exemples de paraules amb un origen humil que han estat dignificades: «villanus» (“habitador d’un vilatge”) esdevingué “vilatà”, i «agus» donà lloc a“pagès”, amb sentit positiu de lligam amb la terra.

 3. L’ús intel·lectual i cultural al Noucentisme

 A Catalunya, Rovira i Virgili i altres autors del Noucentisme van popularitzar el mot «vernacle» com a expressió de llengua pròpia i genuïna. Lluny de ser una dilució, aquest ús responia a la necessitat de reforçar el valor cultural de la llengua catalana enfront d’una modernitat centralitzadora. Com sosté Fishman, el valor d’una llengua no és només comunicatiu sinó també simbòlic i identitari.

 4. El context internacional

 El terme «vernacular» s’ha consolidat amb un sentit neutral o positiu en diverses tradicions:

Anglès: *vernacular language* és categoria fonamental en la història de la traducció bíblica(Wycliffe, Luther) i en la sociolingüística (Labov, 1972).

Francès: *langue vernaculaire* es contraposa al llatí culte en els estudis medievals (Zumthor, 1972).

 Italià: Dante, al *De vulgari eloquentia*, defensa el *volgare* com a llengua digna d’alta cultura.

Castellà: *vernáculo* s’utilitza àmpliament en antropologia i arquitectura (*arquitectura vernácula*), amb connotació de genuïnitat i autenticitat.

 5. Desenvolupaments contemporanis: Jordi Salat

 En temps recents, el pensador català Jordi Salat ha reprès el terme en la seva obra

*Vernaclística* (2008). Per a Salat, *vernacle* no es limita a un camp lingüístic, sinó que esdevé categoria filosòfica que vincula el llenguatge amb el territori, la cultura i el sagrat. Aquesta aportació demostra que el mot ha adquirit un recorregut conceptual propi, capaç d’esdevenir nucli d’una teoria cultural i espiritual arrelada però oberta a l’universal.

6. Conclusió

 Coromines exposà arguments al advertir sobre els matisos etimològics del llatí clàssic i sobre els perills d’usar *vernacle* com a eufemisme de *català*. Però la història lingüística i cultural ha anat en una altra direcció: 

avui, «vernacle» és un mot plenament legitimable, tant en l’àmbit internacional com en el català, i pot funcionar com a concepte enriquidor que ressalta l’arrelament i la dignitat de les llengües pròpies o vernacles de cada nació natural o  originària.

 Bibliografia

 

- Anderson, Benedict (2006). *Imagined Communities*. Verso.

- Dante Alighieri (1993). *De vulgari eloquentia*. Ed. P. V. Mengaldo.

- Fishman, Joshua (1999). *Handbook of Language and Ethnic Identity*. Oxford UP.

- Labov, William (1972). *Sociolinguistic Patterns*. Philadelphia.

- Lewis, Charlton & Short, Charles (1879). *A Latin Dictionary*. Oxford.

- Salat, Jordi (2008). *Vernaclística*. Barcelona.

- Ullmann, Stephen (1962). *Semantics: An Introduction to the Science of Meaning*. Oxford:

Blackwell.

- Zumthor, Paul (1972). *Essai de poétique médiévale*. Seuil


LLIBRE VERNACLÍSTICA