DIÀLEG
AMB EL CHATGPT
VERNACLISME
I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER
LA UNITAT D’ESPANYA. UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT
Li
he preguntat al chatGPT:
—Pots
explicar-me
en un petit escrit el comportament antivernacliste de Franco i si va fer lleis
antivernaclistes?
M’ha
contestat això:
—Sí, hi ha constància documental
i historiogràfica sobre la incomoditat del règim franquista arran del Concili Vaticà II (1962-1965), especialment pel que fa a la Constitució Sacrosanctum Concilium
(1963), que permetia l’ús de les llengües vernacles a la
litúrgia en lloc del llatí. Això xocava amb la política d’uniformisme lingüístic del franquisme.
Reacció del règim de Franco
·
Incomoditat
inicial i resistència:
Franco i els sectors més integristes del nacionalcatolicisme espanyol veien la
mesura com una amenaça a la “unitat nacional” i a la seva idea d’Espanya com a
“una, grande y libre”, amb “el castellà com a llengua única”.
·
Por
al catalanisme i al basquisme: temien que el retorn del català, el basc o el
gallec a les esglésies esdevingués una plataforma de resistència cultural i
política.
·
Control
episcopal:
el règim pressionava els bisbes afins perquè retardessin l’aplicació de la
reforma litúrgica a Espanya. Els bisbats més conservadors, sobretot a Castella,
van trigar anys a introduir el vernacle.
·
Contradicció
ideològica:
el franquisme havia basat part del seu poder en l’aliança amb l’Església;
desobeir el Concili era impossible, però aplicar-lo plenament també era un risc
polític.
Evolució posterior
·
A
partir de 1965, el Vaticà va pressionar per aplicar les reformes. Així, les llengües vernacles van tornar
tímidament a la litúrgia catalana i basca, però sempre sota supervisió
del règim, que controlava els textos i vigilava sermons.
·
Els
sectors més durs del règim ho interpretaren com una “concessió al separatisme”,
i alguns informes de Govern Civil recullen preocupacions per la “catalanització
de la missa”.
El xoc entre el franquisme i el
Concili Vaticà II: Antivernaclisme i nacionalcatolicisme espanyolista.
«El franquisme va construir la
seva identitat política sobre un espanyolisme
castellanista excloent, que vinculava la “unitat nacional” amb
la unitat
lingüística sota el
castellà i amb la “unitat catòlica” sota el règim. Aquesta fusió ideològica és
el que coneixem com a nacionalcatolicisme, una aliança entre Estat i Església
que legitimava la dictadura. En aquest context, la política franquista va ser
radicalment antivernaclística,
ja que prohibia o restringia l’ús públic del català, basc i gallec en escoles,
mitjans, documents i fins i tot en la litúrgia.
Quan el Concili Vaticà II (1962-1965)
va aprovar la Constitució
Sacrosanctum Concilium (1963), permetent l’ús de les llengües
vernacles a la missa en lloc del llatí, el règim va viure-ho com una amenaça.
La raó era clara: la litúrgia en català, basc o gallec podia esdevenir un espai
de reafirmació cultural que xocava amb el projecte uniformitzador del
franquisme.
Reaccions dels
espanyols castellanistes documentades
·
Carta
de bisbes espanyols a Pau VI (1964):
«Esta doctrina [sobre la libertad
religiosa y la reforma litúrgica] constituye una ruptura inadmisible con la
tradición. Rogamos que se retire de la deliberación conciliar»
(Font: Mare de Déu de
Montserrat - Arxiu de documents conciliars)
·
Informe
del bisbe castrense Alonso Muñoyerro:
«España frueix de la unidad
católica desde el siglo VII, y no podemos permitir que esta reforma, que
favorece el uso de dialectos, debilite nuestra esencia nacional»
(Font: Informe episcopal conservat a l’Arxiu Secret Vaticà, citat per
historiadors de la Conferència Episcopal Espanyola)
·
Circular
de Govern Civil (1965):
«Se vigilará que la introducción
del catalán o de otras lenguas en la misa no se convierta en pretexto para
manifestaciones separatistas»
(Font: Arxiu Històric Provincial
de Barcelona)
Cronologia del conflicte
· 1962: Inici del Concili Vaticà
II. Els bisbes espanyols, majoritàriament franquistes, expressen recel davant
la proposta de llengües vernacles.
· 1963: Sacrosanctum Concilium
aprovada. Reacció immediata dels sectors nacionalcatòlics: informes interns
qualifiquen la mesura de “ruptura inadmissible”.
· 1964: Cartes a Pau VI demanant
frenar la llibertat religiosa i la litúrgia en llengües nacionals.
· 1965: Pau VI pressiona per
aplicar el Concili. El franquisme accepta formalment, però amb vigilància
estricta.
· 1966-1969: Primeres misses en
català i gallec autoritzades amb censura. El règim controla textos i sermons.
· 1970: La introducció del
vernacle en litúrgia és una realitat parcial, tot i els intents de control.
L’adulteració dels mots en els diccionaris és una arma imperialista, l’han fet servir tots els imperis forasteristes i alienadors del món i sempre, al llarg de tota la Història. Amb aquesta adulteració han aconseguit un marc referencial favorable al seu domini mental dels pobles conquerits.
Per tornar a
ser lliures i reeixir genuïnament s’ha de sortir d’aquest marc referencial
adúlter i alienista antivernacliste. No hem d’intentar fugir-ne buscant mots nous, sinó reivindicar els mots originals, regenerant, tornant
als orígens, al que es coneix com a Genius Loci.
