Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

1. El sentit tradicional filològic i antropològic
• En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
• Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
• Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
• Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
• Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
3. Valor cultural i filosòfic del terme
• L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
• Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.

PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 

 

 

George Steiner, el Vernaclisme i la Llengua Adàmica

 

 GEORGE STEINER, EL VERNACLISME I LA LLENGUA ADÀMICA

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

—Em pots fer la biografia de George Steiner?

—És clar! Et faig una biografia sintètica de George Steiner, amb les seves dades essencials i l allista de distincions i premis més destacats:

George Steiner (1929–2020)

Nom complet: Francis George Steiner

Naixement: 23 d’abril de 1929, Neuilly-sur-Seine (França)

Mort: 3 de febrer de 2020, Cambridge (Anglaterra)

Biografia: George Steiner fou un dels grans crítics literaris, filòsofs del llenguatge i comparatistes del segle XX. Fill d’una família jueva vienesa, es refugià als Estats Units el 1940 fugint de l’amenaça nazi. Allà estudià a la Universitat de Chicago i a Harvard, i posteriorment es doctorà a Oxford.

Va treballar com a professor i conferenciant a les universitats més prestigioses (Princeton, Harvard, Oxford, Cambridge, Ginebra), i també fou col·laborador habitual de The New Yorker i d’altres revistes culturals.

EL SEU PENSAMENT

El seu pensament gira entorn de la força del llenguatge, la traducció, la memòria cultural, la relació entre paraula i presència, i la responsabilitat ètica de la literatura després d’Auschwitz. Entre les seves obres principals destaquen:

• After Babel (1975), sobre la traducció i la comunicació humana.

• Language and Silence (1967), sobre els límits del llenguatge després de l’Holocaust.

• Real Presences (1989), una defensa de la transcendència en l’art i la paraula.

• Errata (1997), de caràcter autobiogràfic.

Va escriure en anglès, francès i alemany, i fou una figura pont entre tradicions culturals.

Distincions i premis

George Steiner rebé nombrosos reconeixements internacionals:

• Chevalier de la Légion d’Honneur (França)

• Orde del Mèrit d’Àustria en Ciència i Art

• Orde del Mèrit de Baviera (Alemanya)

• Prince of Asturias Award for Communication and Humanities (Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, 2001)

• Truman Capote Lifetime Achievement Award for Literary Criticism (1998)

• Premio Internacional Alfonso Reyes (Mèxic, 1989)

• Premi Internacional Catalunya (2001, compartit amb Claude Lévi-Strauss)

• Doctorats honoris causa per més de 30 universitats (entre elles Oxford, Harvard, Cambridge, Bologna, Salamanca, Columbia, etc.)

En síntesi:

Steiner va ser un pont entre cultures i llengües, un pensador exigent sobre el paper del llenguatge i la responsabilitat de l’art, i una de les veus més universals de la crítica literària contemporània.

— Es poden trobar relacions entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, i en concret amb coses que diu Jordi Salat sobre vernaclisme? Quines? Posa'm exemples.

—ChatGPT Plus

Molt bona connexió la que proposes  Sí, hi ha punts de contacte entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, tal com l’articula Jordi Salat. Evidentment Steiner no parla directament de vernaclisme, però el seu treball sobre el llenguatge, la memòria cultural i la traducció ofereix un terreny molt fecund per establir ponts.

Et resumeixo alguns eixos de relació amb exemples concrets:

1. Llengua com a arrel i com a univers

• Steiner defensa que cada llengua és un món únic de significats, un univers simbòlic que desapareix quan la llengua mor. Ho diu clarament a After Babel: “Cada llengua porta una visió del món”.

• Jordi Salat sosté que el vernacle és la clau d’una cultura arrelada i viva, però també oberta al que és universal. El vernacle no és tancament, sinó arrel que connecta amb la universalitat.

 Connexió: per a Steiner i per al vernaclisme, perdre una llengua és perdre un món; preservar-la és preservar una manera d’entendre el cosmos.

2. Tradició, memòria i transmissió

• Steiner parla de la “memòria viva” que cada paraula transporta; per ell, el llenguatge és un dipòsit cultural i espiritual.

• Salat insisteix que el vernaclisme és guardar la saviesa de l’arrel, els codis simbòlics, rituals i paraules que han sostingut un poble, i fer-ne transmissió a les noves generacions.

Exemple: Steiner diu que sense traducció “viuríem en províncies veïnes del silenci”; Salat diu que sense vernacle “una cultura esdevé alienada i buida”. En tots dos casos, la paraula pròpia és condició de continuïtat cultural.

3. Presència i espiritualitat del llenguatge

• A Real Presences, Steiner defensa que l’art i el llenguatge tenen una dimensió sacramental: les paraules poden fer present allò absent.

• Salat planteja que el vernacle és sagrament de la terra i de la comunitat, un medi pel qual la vida arrelada expressa la seva dimensió espiritual.

Exemple: per Steiner, una frase poètica pot tenir “presència real” (gairebé eucarística). Per Salat, un mot vernacle és com una “llavor” que germina sentit espiritual en un territori concret.

4. Universalitat des de la diferència

• Steiner creia que el diàleg entre llengües (i traduccions) és el que enriqueix la humanitat; la universalitat es dóna en la pluralitat d’arrels.

• Salat formula el vernaclisme com a via per assolir una cultura arrelada i universal alhora: allò local no s’oposa a allò universal, sinó que n’és la porta d’entrada.

Exemple concret: Steiner alerta contra el perill d’una «anglificació» global que mati la diversitat lingüística; Salat alerta contra l’homogeneïtzació cultural («espanolificació alienista») que fa perdre la saviesa vernacla i la diversitat lingüística.

5. Logocitat i vernaclitat

• Steiner defineix la logocitat com la paraula que condensa un món de sentit, una mena de ciutat verbal.

• Salat veu la vernaclitat com la condensació d’un territori i d’una comunitat en la seva expressió pròpia.

Connexió: tant la logocitat com la vernaclitat són nuclis condensats de memòria, sentit i presència, capaços d’obrir universos simbòlics.

En síntesi:
El pensament de Steiner i el vernaclisme de Salat convergeixen en la idea que el llenguatge no és neutral: és memòria, presència i arrel. Tots dos alerten contra la pèrdua de llengües i codis culturals, perquè equival a un empobriment espiritual i universal.

Continuarà........

En el proper escrit parlaré sobre el seu llibre «After Babel». Vull comentar aquest llibre:

Estic buscant aquest llibre traduït al català però no el trobo i se'm fa estrany. 

Lingüísticament és molt interessant. Hi ha un tema que vull analitzar amb criteri vernaclístic i segons alguna referència que he llegit a google aquest llibre en parla. Es tracta del concepte de «llengua adàmica»

La meva opinió al respecte és que els mots «adam» i «eva» no són un home i una dona. Els mots volen dir «terra» i «vida».

Aleshores a mi em sembla que la llengua adàmica és la llengua viva de la terra. I això és el que jo dic de les llengües vernacles.

Li he preguntat a la Intel·ligència Artificial:

—Que signifiquen les paraules adam i eva volen dir terra i vida?

— ChatGPT Plus

Sí, la teva intuïció va ben encaminada. Et faig un resum etimològic i simbòlic:

Adam

• Ve del mot hebreu ’ādām (אָדָם), que significa “home, humà”.

• Té relació amb ’ădāmâh (אֲדָמָה), que vol dir “terra, sòl vermellós”.

• Per això, Adam es pot entendre simbòlicament com “el fet de ser humà fet de terra” o “el terrestre”.

• Hi ha també un joc de paraules en hebreu entre adam (home), adamah (terra) i dam (sang).

Eva

• En hebreu és Ḥawwāh (חַוָּה).

• El seu nom ve de l’arrel ḥ-y-h, que significa “viure, donar vida”.

• Per això es tradueix habitualment com “la que dona vida”, “mare de tots els vivents” (Gn 3,20).

 Així doncs, de manera simbòlica i etimològica, es pot dir que:

• Adam = Terra, Humanitat, el que és fet de la terra.

• Eva = Vida, Mare de la vida, la que fa viure.

Observació: 

En parlo en aquest llibre VERNACLÍSTICA

També hi parlo de:

Rudolf Steiner i l'Antroposofia i les seves referències a Ramon Llull.

Diether Rudloff i els seus escrits: « L’ànima secreta de Catalunya», o «L’arquetipus espiritual de Catalunya» i el seu llibre «Catalunya Romànica»

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

19/9/2025