Adulteració de la identificació catalana:
Monestir de Sant Martí del
Canigó
Durant
les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl,
de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només
parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic
meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els
espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja (
"anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li
"aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.
Per
cert, a la majoria de pobles de
Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans
ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir
per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí de descatalanització del santoral pròpiament
català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de
Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu
l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es
molt greu per una nació els fet de
deixar-se substituir els referents identitaris.
La
noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els
cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do
de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra
culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de
guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de
guia turística a la francesa.
A
costat de Sant Martí del Canigó, que es troba al voltant de l'àrea geogràfica
de Prada de Conflent, on es fa cada any la
Universitat Catalana d'Estiu, hi trobem també el municipi de"Vinçà". Hi ha una
argumentació històrica que diu que els avantpassats del genial Leonardo
da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci"
es la italianització o llatinització d'aquest
esmentat nom català de “Vinçà”.
A
sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell”
actualment anomenat en francès “Castel”
amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a
final de paraula. Curiosament, penso,
els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar la “m” a final de paraula. Això, al meu
entendre, ha desvirtuat mols cognoms i
topònims propis de la llengua catalana i
de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom
“Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor
d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que
ens feia de guia en francès i a la francesa,
ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va
dir que era , l’escut heràldic d’una família
noble que es deia “Colombe” i que
havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un
nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó, pels voltants del segle X, en aquestes terres
no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català.
Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es
deuria dir “Colom”
Segons llegeixo a
l’enciclopèdia, el monestir es va construir
cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de
Guifré el Pelós.
Davant d’aquest, n’hi ha un altre que
fa referència a un altre relat bíblic;
el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat
esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set, sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull
explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en
set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la
tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que
es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de
Llenguadoc, per a constituir els Jocs
Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit
hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.
La interpretació que es fa dels
símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla
a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el
llenguatge, em fa pensar en la importància essencial que té el fet de parlar amb la llengua
original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder
tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu
sentit hermètic, ocult o subjacent.
Aquesta facultat de les llengües
originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda
imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i, han posat la seva definició adúltera en el
diccionari i volen fer creure que “la
llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la
llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha
fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua original o vernacla, que és el vehicle de la
seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest
escrit els faci reflexionar i sortir del
l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació catalana i de la catalanitat. La identificació de la realitat, i també del
monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o
vernacle. O sigui, en aquest cas, ha de
ser una identificació catalana i no pas a la francesa.
Convido als lectors d’aquest escrit a
escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”
Cap músic de llengua d’oïl o francesa
li ha dedicat cap composició musical al Canigó.
Cap poeta de llengua d’oïl o francesa
li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en
llengua vernacla, en llengua original.
Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per
tant, perd el ser.
Jordi Salat
