El mot «vernacle» a debat: respostes a Joan Coromines. Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a  Joan Coromines i

desenvolupaments contemporanis

Llibre editat l’any 1974

 

PREGUNTA A INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

—Em pots donar una resposta per rebatre això que diu un lingüista que es diu Joan Coromines que va demanar que refusés el mot vernacle? 

Va dir això:

 «Això és el que ha passat en català amb aquest mot desafortunat» —es refereix al mot «vernacle»— 

«Va començar a circular entre nosaltres pels anys vint, més aviat cap al final» 

«Es posà de moda molt ràpidament, segurament perquè resultava més còmode, menys clar i per tant menys comprometedor que llengua catalana; l’usà molt i el popularitzar tot un Rovira i Virgili i en la lleugera desviació del sentit que li infligí potser intervingué més el desig d’esmunyir-se de les pressions intolerables a que llavors estàvem subjectes, que a l’escassa cultura clàssica d’aquest gran periodista» 

«El mot purament llatí vernaculus té un matís francament pejoratiu, despreciatiu, que li han manllevat els idiomes moderns , en manllevar-lo artificialment del llatí. Per gràcia o desgràcia de Rovira i Virgili...» 

«La majoria de la nostra gent, li ha donat, al contrari, un sentit emfàtic, ennoblidor»

«Però, no oblidem que els no catalans no ho entendran mai així i que ho prenen per una confessió de poca estima per la nostra llengua »

Resposta ChatGPT Plus

—Sí, et puc ajudar a construir una resposta sòlida per rebatre l’opinió de Coromines. Cal tenir present que ell era un erudit extraordinari, però en aquest punt hi ha matisos i perspectives que permeten una defensa del mot vernacle. Aquest article revisa la crítica de Joan Coromines al mot «vernacle», considerat per ell “desafortunat” per raons etimològiques i d’ús, i argumenta a favor de la seva rehabilitació i resignificació en el marc cultural català i internacional. L’estudi incorpora referències a tradicions  filològiques europees i a aportacions contemporànies com l’obra Vernaclística de Jordi Salat.

 1. Introducció

 Joan Coromines, en el seu monumental treball lexicogràfic i històric, va advertir sobre els riscos semàntics del mot «vernacle», associant-lo a un origen llatí pejoratiu i a un ús que podria diluir la designació directa de “llengua catalana”. Tanmateix, una revisió històrica, comparativa i semàntica permet sostenir que el terme ha adquirit nous valors i que, avui, pot ser entès com una categoria enriquidora en l’àmbit lingüístic, cultural i filosòfic.

 2. Etimologia i semàntica històrica

 En el «món romà» el terme podia implicar connotacions servils o menors. Però reduir la significació d’una paraula a una definició etimològica  és caure en el que Ullmann anomenava “etimologisme”. La història semàntica mostra abundants exemples de paraules amb un origen humil que han estat dignificades: «villanus» (“habitador d’un vilatge”) esdevingué “vilatà”, i «agus» donà lloc a“pagès”, amb sentit positiu de lligam amb la terra.

 3. L’ús intel·lectual i cultural al Noucentisme

 A Catalunya, Rovira i Virgili i altres autors del Noucentisme van popularitzar el mot «vernacle» com a expressió de llengua pròpia i genuïna. Lluny de ser una dilució, aquest ús responia a la necessitat de reforçar el valor cultural de la llengua catalana enfront d’una modernitat centralitzadora. Com sosté Fishman, el valor d’una llengua no és només comunicatiu sinó també simbòlic i identitari.

 4. El context internacional

 El terme «vernacular» s’ha consolidat amb un sentit neutral o positiu en diverses tradicions:

Anglès: *vernacular language* és categoria fonamental en la història de la traducció bíblica(Wycliffe, Luther) i en la sociolingüística (Labov, 1972).

Francès: *langue vernaculaire* es contraposa al llatí culte en els estudis medievals (Zumthor, 1972).

 Italià: Dante, al *De vulgari eloquentia*, defensa el *volgare* com a llengua digna d’alta cultura.

Castellà: *vernáculo* s’utilitza àmpliament en antropologia i arquitectura (*arquitectura vernácula*), amb connotació de genuïnitat i autenticitat.

 5. Desenvolupaments contemporanis: Jordi Salat

 En temps recents, el pensador català Jordi Salat ha reprès el terme en la seva obra

*Vernaclística* (2008). Per a Salat, *vernacle* no es limita a un camp lingüístic, sinó que esdevé categoria filosòfica que vincula el llenguatge amb el territori, la cultura i el sagrat. Aquesta aportació demostra que el mot ha adquirit un recorregut conceptual propi, capaç d’esdevenir nucli d’una teoria cultural i espiritual arrelada però oberta a l’universal.

6. Conclusió

 Coromines exposà arguments al advertir sobre els matisos etimològics del llatí clàssic i sobre els perills d’usar *vernacle* com a eufemisme de *català*. Però la història lingüística i cultural ha anat en una altra direcció: 

avui, «vernacle» és un mot plenament legitimable, tant en l’àmbit internacional com en el català, i pot funcionar com a concepte enriquidor que ressalta l’arrelament i la dignitat de les llengües pròpies o vernacles de cada nació natural o  originària.

 Bibliografia

 

- Anderson, Benedict (2006). *Imagined Communities*. Verso.

- Dante Alighieri (1993). *De vulgari eloquentia*. Ed. P. V. Mengaldo.

- Fishman, Joshua (1999). *Handbook of Language and Ethnic Identity*. Oxford UP.

- Labov, William (1972). *Sociolinguistic Patterns*. Philadelphia.

- Lewis, Charlton & Short, Charles (1879). *A Latin Dictionary*. Oxford.

- Salat, Jordi (2008). *Vernaclística*. Barcelona.

- Ullmann, Stephen (1962). *Semantics: An Introduction to the Science of Meaning*. Oxford:

Blackwell.

- Zumthor, Paul (1972). *Essai de poétique médiévale*. Seuil