La Història, Catalunya, Espanya i Europa segons Deulofeu

Gràfica del 1er. cicle nacionalista de Catalunya. La Història – ens diu Alexandre Deulofeu -, és un procés biològic, i per tant natural, que es manifesta en forma d’ona de caràcter espiritual, el qual segueix unes pautes matemàtiques en funció del temps i en funció de l’espai geogràfic. Els arguments de Deulofeu estan basats en la pròpia observació dels fets històrics. A més a més, les dades han estan comparades amb les prediccions deduïdes a partir de les proporcions matemàtiques i desxiframent dels jeroglífics amb que estan fetes les piràmides d’Egipte, en concret, ell parla de la Gran Piràmide . En el pensament de Deulofeu hi trobem quelcom de profètic. Aquestes pautes matemàtiques, que determinen les civilitzacions, diguem-ne “matemàtiques deulofeulianes”, són les següents: - Una civilització dura 5100 anys. - Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 ) - Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys ( 650 + 1.050 = 1700) - El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora. - El període de 1.050 anys correspon a un temps de unificació imperialista en el que la cultura s’escampa però no es crea. El nacionalisme crea. L’imperialisme, s’apropia de les obres creades pels nacionalismes.No té esperit, fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil·len més o menys entre 500 i 550 anys.( Posem 500 + 550 = 1050) Deulofeu va calcular que l'imperialisme espanyol va iniciar-se l'any 1.479 amb l'asumpció del poder per part dels Reis Catòlics ( Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i acabaria l'any 2029 ja que aquesta és la xifra que dóna la matemàtica de la Història: 1.479 + 550 = 2.029 Deulofeu va preveure fets històrics com la desintegració de l'URSS i la reunificiació d'Alemnya amb la caiguda del mur de Berlin. Això, per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de que la matemàtica deulofeuliana de la Història és una veritat observable i per tant científica. El cicle o procés de la Història té diverses fases tot alternant «nacionalisme o temps de fragmentació» i imperialisme o temps de unificació» Les fases són: 1.- Aristocràcia Sacerdotal de caire religiós. 2.- Aristocràcia de la riquesa. Burgesa 3.- Democràcia 4.- Decadència El procés segueix el cicle de la Vida: Neix, creix, fructifica i mor. Després, com si també l’Esperit tingués la seva primavera, torna a renéixer. Els fets que exposa Deulofeu en el seu llenguatge matemàtic, també es poden explicar per mitjà del llenguatge mitològic. Els mites egipcis d’Osiris, Isis i Horus , i els mites grecs de Dionisos, Apol·lo i Demèter tenen també els seus processos cíclics. Quan el procés arriba al seu període de decadència, es forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segona vegada. El segon procés també s’acaba i després torna a començar un tercer. Finalitzar el tercer cicle, acabats els 5.100 anys, la civilització es mor. Durant aquest procés, l’Ona Creadora és manifesta a uns llocs concrets de la geografia. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d’Orient cap a Occident. Els seus estudis els fa sobre Sumer, Egipte, Grècia, Roma i altres cultures. La seva obra són 15 volums agrupats sota el títol de «La matemàtica de la Història». Un dels volums, el setè, està dedicat a Catalunya i es titula « Catalunya mare de la cultura europea» El reeiximent i renaixement d’una nació que ha estat oprimida dins d’un imperi durant el temps corresponent del seu cicle d'unificació, ens diu Deulofeu que sempre va acompanyat d’un sentiment religiós. «La caiguda de les civilitzacions no és a causa de la destrucció dels pobles que la van produir, sinó a causa de la seva degeneració Quan aquestes es troben dins la seva fase de vitalitat, l’anhilament és superficial i les ciutats ressorgeixen” ( “ Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia” Volum novè de la Matemàtica de la Història d’A. Deulofeu. Ed. Maig 2005. pàg. 256) Ara, malgrat tot, som en temps en el que domina l’ateisme i l’agnosticisme. Els vells símbols religiosos han estar tergiversats i es desconeix el seu significat transcendent. Són, per tant, ignorats pel poble. En el seu moment es retrobarà el veritable sentit. Ara diem «no és això, això no és». En el seu moment direm «és això, això és» « De 1962 a agost de 1967. Gestació del que serà el Gran final dels Finals. L’economia mundial trontollarà en els països de les dites monedes fortes. El valor de l’or es posarà en discussió. L’església cristiana es fraccionarà per tendències, entre els que pensen com a vells i el que pensen com a joves. Un Concili intentarà evitar l’enfonsada total i un Papa viatjarà cridant al corral les ovelles que no hi tornaran. Perquè l’esperit s’ha allunyat de la ment de l’home i la vocació religiosa ja no és en els cors, puix l’èxtasi espiritual ha estat substituït per la intoxicació amb enervants, fenomen que anirà en augment incontrolable. D’aquí que la bellesa de la música serà substituïda pel tam-tam dels tambors sensuals i primitius. Perquè els valors morals i espirituals s’estan enfonsant. Les barbes crescudes, seran símbol de rebel·lia» ( pàgina 188 Op. Cit.) «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors» ens digué Francesc Pujols, gran deulofeulià i amic personal de Deulofeu. Que ningú es pensi que el pensament català rebrotarà del materialisme ni de l’ateisme i l’agnosticisme. Deulofeu ho explica molt bé: El procés biològic de la Història té un despertar espiritual. Com serà aquesta espiritualitat del segle XXI? Mentre la llavor creix...

Llegeixo a Salvador Espriu: Giravoltem penjats als braços dels arbres secs del pensament. Res no s'entén. Un vent dolent ens va escanyant amb parats llaços El vell arbre va caure no pels anys. l'Abatien destrals de cims, a penes baixos graons que duen per laberints 

 Jordi Salat

COLOM: Cristòfor Colom, Gorriti, Catalunya i Navarra: «monasterio de Cataláin» (2)

Al marge de totes aquestes consideracions, hi ha un altre fet que s’explica en el llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundos», i en concret, s’explica al capítol que porta per nom «El enigma romànico de la Valdorba» que resulta molt interessant. Valdorba, és una vall.

En primer lloc fer constar la toponímia de la qual s’ens parla.Per exemple el topònim «Valdorba».(En èuscar no existeix la «v» i ho escriuen «Baldorba»; resulta curiós ja que en èuscar "vall" es diu "haran". No sé perquè li diuen «Baldorba» i no li diuen «Harandorba»)

Aquest topònim...Té algun significat en llengua èuscar? Té algun significat en llengua castellana? Té algun significat en llengua catalana? En llengua èuscar a l’espai geogràfic que designa una vall, se’l denomina amb el mot “haran”, en llengua castellana se’l denomina amb el mot «valle» i en llengua catalana se’l denomina «vall». Trobo significatiu el fet que en èuscar es digui "Baldorba", ja que en èuscar no hi ha la lletra "v" i no li diguin "Haran Orba".
Aquest mot de «Valdorba» o «Baldorba», doncs, de quina llengua prové? El fet etimològic i també el fet que en el llibre s’esmenti, com ja he dit abans, migracions de catalans i occitans, em fa pensar que pot derivar del mot català «vall». El primer que em pregunto és: Tindria algun sentit en llengua catalana la denominació de «Vall d’Orba”?
Mentre ho pensava, abans de fer una afirmació que potser podria ferir alguna sensibilitat i amb molta cura de ser fidel a al Veritat i no pas a cap passió de fanatisme etnocentrista, vaig recordar un fet: Quan vaig comprar e llibre, al fullejar-lo, em va cridar l’atenció un nom: «monasterio de Cataláin». Ara, torno a fullejar el llibre cercant aquestes paraules i trobo, a la pàgina 180, el text següent: « El taller de Bearne fué un fichaje estrella de Sancho VI el Sabio, el monarca que transformó el primitivo reino de Pamplona en el pujante reino de Navarra. Para poblar i reforzar sus territorios más expuestos(...)recuperó viejos caminos como los que unía Sangüesa con Estella a través de Valdorba y los dotó de servicios ( pueblos, monasterios, hospederias, templos). Así, activó un tráfico intenso de comerciantes, viajeros y peregrinos. Consta que el monasterio de Cataláin servía diez mil raciones anuales a los caminantes jacobeos» I, continua dient: « El rey otorgó privilegios a los nuevos pobladores judíos y francos para que colonizaran el valle». Els "francos" eren occitans, catalans i gascons.

Ara, sí que, quan he llegit que hi havia un monestir amb el nom de “Cataláin” se m’ha acudit de pensar, i a més, m’atreveixo a dir que el topònim navarrés de «Valdorba», més que probablement prové del català « Vall d’Orba».

I, també he recordat que el «Bearn» és una àrea geogràfica, la qual durant l’Edat Mitjana, estava vinculada, ètnicament, culturalment i políticament, a Catalunya i Occitània. En certa manera, també prodríem aprofundir les seves relacions amb la Gascunya, àrea de llengua èuscar. Actualment aquesta àrea està soterrada i pertany a l’administració de França. Els referetns s'han anat esborrant, en moltes ocasions,premeditadament i per exterminar una realitat, que a més a més, de política, tenia una característica vernacla. O sigui que, era el testimoni de l'Esperit del Lloc. Allò que els romans en digueren: El Genius Loci.Hi havia un «Coneixement», i unes llengües naturals, pròpies del lloc : iber, èuscar, occità i català, que amb el pas del temps sota domini aliè, francès ( llengua d'oil) i espanyol (llengua castellana), s'ha anat esborrant i oblidant fins el punt que desconeixem els codis del seu llenguatge i no entenem el poc simbolisme que queda encara, més a menys ben conservat. D'aquest «Coneixement» en va sortir l'art romànic.

I, aquí, torno a recordar-me de Cristòfor Colom i allò que d’ell es diu sobre una relació familiar amb uns gascons anomenats «Casanova Coullon o Colom» i la família “Bertrand” i els Santa Coloma, avui anomenats «Sainte Colombe». Tot això ho trobo de prou interès com per continuar esbrinant.


Jordi Salat
josalor@hotmail.com