La Catalunya adulterada:
Posar la "i" entre cognom i co-cognom
és un castellanisme, una alienació o alienament descatalanitzador?
" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia
Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.
"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum.
Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.
"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum.
Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".
Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.
He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.
En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia.
Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.
He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.
En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia.
La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana, sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.
Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.
Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.
Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.
I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).
I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.
Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.
Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.
I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).
I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.
Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
I, a més, actualment no estan de moda.
Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya.
Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya.
Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)
Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans?
Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans?
Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.
L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.
En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.
He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.
En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.
He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
15 comentaris:
Enric Moreu-Rey (1917-1992) fou una de les deu figures més grans de la filologia catalana del segle XX.
De la qüestió del cognom i co-cognom, val a dir que en el poble català sempre ha primat l'economia. Un nom personal i, tot sovint, un únic cognom (bé d'origen toponímic, antroponímic, de professió o de malnom familiar).
Vicent Ferrer feia broma dels llargs noms dels castellans i els parodiava en un d'aquells discursos que va fer abans del Pacte de Casp (1412): "Fernando Fernandez de los Fernandales".
Naturalment emprar únicament nom i un cognom, fa que molta gent quedi sense gaire identificació nominal (penseu en tots els Jordi Puig, tots els Joan Vila, les Maria Soler o Marta Vidal). Potser en aquests casos si és convenient d'ajuntar un o més co-cognoms.
Trobo que es poden ficar cognom i co-cognom sense necessitat de posar la "i" entre l'un i l'altre com és costum de de fer entre la gent de Castilla. Per què ens hem de "castillanitzar" ?
Jordi Salat
Compte! Si el costum de posar la "i" entre els dos cognoms es considera castellà per aquests exemples, ens podriem estar equivocant greument. Hi ha més casos? Perquè en Santiago Ramon y Cajal era nascut a Navarra i de pare aragonès. En Gil y Gil és andalús, i en Servent... No serà més aviat que aquest "Cervantes y Saavedra" és un indici més que no era castellà?
Benvolgut Talaiòtic,
Llegeixo el teu blog, i et felicito pel seu contingut. Combrego amb el què hi escrius i amb l'esperit amb què ho fas.
També t'he de dir que hi he llegit referències a alguns escrits meus i t'agraeixo, valoro molt positivament i et tinc com a exemple d'ètica perquè sempre hi hagis fet constar la meva referència com a nom d'autor i procedència.
Tan de bò pogués dir el mateix de tots els textes meus que he vist escampats per internet "piratejats" per persones sense sentit de l'ètica.
En el tema de les 4 columnes, també m'he trobat "pirates" que, a més a més d'apropiar-se del tema sense esmentar-me, han desvirtuat el projecte pel qual porto lluitant fa més de 16 anys.
Dit això, que ha de ser considerat com una mostra admiració per tu, el teu sentit de l'ètica i la bona tasca que fas en el teu blog, he de confesar que m'he alegrat molt de llegir el teu comentari.
Tens molta intuició. Et felicito. Crec que entenc perquè dius això:
" Compte! No serà més aviat que aquest "Cervantes y Saavedra" és un indici més que no era castellà?"
Finxa't tu si "ho tinc en compte" que en el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" editar el gener de l'any 2004, ja faig una referència a la possible catalanitat de "Miguel de Cervanters i Saavedra"
Ho vaig escriure l'any 2004...I, ho "argumento" amb unes raons basades en la tradició catalana que s'embranca en el culte a la Dama del trobadors. Més propi i original de la literatura occitana i catalana que no pas de la castellana.
I també faig una referència als noms i alguna cosa relacionada amb el "Quixot" i la càbala.
Gràcies pels elogis! En correspondència et diré que els teus articles són inspiradors per mi, veritablement interessants.
Crec que el "DE Cervantes" amb la preposició davant el cognom sí que és costum castellà, però en canvi el "Cervantes Y Saavedra" amb la conjunció entre els cognoms diria que no és tradició castellana. Un cas a estudiar sens dubte.
Jo, signo amb la "i"entre els cognoms (Macià i Bassols)ho faig per que pensava que era costum catalana.No havía pensat més.I ara, com en Ferran C. vaig desconcertada.Ens diràs el k?
Gràcies.
Núria Macià
Jo personalment penso que posar la "i" és un costum castellà.
Des de fa tremps ens estan descatalantizant la llengua catalana. La "i" potser en sigui un exemple de forma.... Mostra'n més...
Aviat publicaré una llista de castellanismes que han "acceptat" com a català normatiu però que no són genuïnament catalans.
Per exemple:
"mescla" derivat del castellà "mezcla" substituint el català "barreja".
"intermedi" derivat del castellà "intermedio" substituint el catala`"entremig".
"vas" deribvat del castellà "vaso" substituint el català "got"
Ens enganyen fent-nos creure que provenen del llatí.
La llengua catalana té les seves arrels en l'iber, els "llatinismes" són incorporacions d'una època però no són l'esquelet essencial de la llengua catalana. Ho és l'iber.
Ara estic estudiant èuscar i trobo moltes coses interessants en la llengua basca.
S'ha acceptat el topònim "Vaquèira" derivat de "vaca" i és un error.
S'ha d'escriure "Baquèira" derivat de "bach" que vol dir "rierol"
Així té sentit ja que l'orografia del lloc està formada per rierols.
El sentit de les paraules en aquest cas de topònims s'ha de cercar en l'orografia
S'estan fent barbaritats.
I, el més greu: responsables d' institucions i associacions que diuen defensar la llengua catalana, ho accepten.
La estan descatalantizant i el que ès pitjor, no volen parlar-la.Jo sempre tinc problemes, SOC FUMADORA i CATALANA.Pel que sembla 2 fets IMPERDONABLES.(En aquestes Festes en 3 sopars,problemes, més pel CATALÀ que pel TABAC)Gràcias, jo, la "i" ja no la poso més.
Núria Macià
A Catalunya estanfent-se coses molt greus i les institucions en són responsables en gran part.
El tema que estic estudiant des de fa més de 16 anys, el de les 4 columnes de Montjuic, és molt greu. A mi per explicar-ho, em fan boicot, i fins i tot m'han amenaçat per explicar el seu significat. S'ho ha apropiat "algú" que ho tergiversa i els catlaans, enganyats, ho celebren mentre , també a nivell d'institucions, fan més cas als falsaris desvirtuadors de la catalanitat que no pas als qui la volem restituir per a renèixer.
Algu m'ha dit que hi ha espanyolistres infliltrats i que alguns màxims responsables de institucions catatalanes els fan més cas a ells que no pas als qui són genuïnament i veritablement catalanistes.
Tinc un correu electrònic d'una màxima institució de la cultura catalana que fa pena.Desvirtuen la catalanitat, també en el cas de les 4 columnes, i encara els defensen i festegen!!!!
... Mostra'n més...
S'ha perdut el sentit de la veritat i el sentit de l'ètica. No hi ha enteniment i la noció de la catalantiat!
Vaig llegir fa molts anys que Enric Moreu-Rey havia demostrat que posar "i" entre els cognoms era costum castellà. Vaig anar a un casament d'un amic a Castella i el jutge els escrigué al llibre de família a ambdós els cognoms amb la "y".
Francesc Fulquet
"Entre altres coses era especialista en toponom... Mostra'n més...àstica i autor del llibre Antroponímia, història dels nostres prenoms, cognoms i renoms (1991). Ens deia sovint als alumnes que la conjunció copulativa catalana "i" era una còpia de la castellana "y", que els hidalgos pobres feien servir, com el guionet [-] o la partícula "de", per unir el reguitzell de cognoms que els distingien els uns dels altres, ja que tots es deien Pérez o Fernández (uns veïns meus es diuen Fernández de Villavicencio y López de Lamadrid)".
http://www.elmundo.es/papel/2008/12/08/catalunya/2557405.html
Francesc Fulquet
La qüestió és: Què fan actualment LA MAJORIA d'espanyols? No es posen la i entre cognoms, ni el guionet, oi? Doncs nosaltres a la contra. Cal fer-ho per més origens hispans que tingui. Si avui ja és un tret diferencial català, endavant. Crec que cal ser pràctics i menys puristes. Ah, i el periodista aquell no cal fer-li tant de cas per més creus que tingui.
Joan-Marc Passada I Casserres
No he vist mai "provat" enlloc que el costum de posar la conjunció entre els llinatges sigui castellà. De fet ni un (ni un!) dels exemples esmentats és castellà. En canvi en podríem posar centenars (anteriors a Ramon Y Cajal o a Gil y Gil) de ben catalans com Rovira (i) Virgili.
La qüestió fonamental, ara mateix, és valorar si avui posar la i entre els llinatges "fa espanyol" o "fa càtalà". No tinc el més mínim dubte que, ni que fos cert (cosa mai "provada") que el costum prové de Castella, ara és un signe d'identitat catalana i, per això mateix, no faig comptes renunciar-hi. Així que, amb tot el respecte per la decisió personal d'Enric Moreu-Rey (que, ja que hi era, hauria pogut catalanitzar el llinatge) jo mantindré la meva opció personal i mantindré la i entre llinatges que, per cert, no m'ha estat acceptada mai tot i haver-ho intentat en renovar el document (espanyol) d'identitat. Una raó més per vindicar allò que em prohibeixen!
Salvadora Sales i Miquel (Girona)
Bach en alemany és exactament rierol
Publica un comentari a l'entrada