COLOM: Cristòfor Colom, El llibre de les Profecies, el pare Gorriti i Navarra (1)

(Valle de Baztan. Navarra. Euskal Herria)

Cristòfor Colom va escriure un llibre, així s’accepta oficialment, que és conegut com a “El Llibre de les Profecies». El seu títol original és molt més llarg; diu així: « Llibre col·lecció d’autoritats, dites, sentències i profecies al voltant de la recuperació de la Santa Ciutat i de la muntanya de Déu, Sió, i al voltant de la invenció i conversió de les illes de l’Índia i de totes les gents i nacions als nostres reis hispans»

Aquest llibre planteja molts enigmes: Quin era l’autèntic titol orginal? En quina llengua va ser escrit originalment? A quins reis es refereix quan diu “els nostres reis” hispans? Hispània era un concepte geogràfic o polític? Quantes nacions integraven Hispània? Quines eren les característiques culturals d’Hispània? La tradició ens diu que el rei d’Hispània era Túbal-Caím i que tenia el seu lloc o centre natural en els Pirineus ( Euskadi-Navarra, Andorra, Catalunya-Aragó, Occitània-Provença) i que no era pas a la Meseta on es troba Madrid. Qui era aquest rei Túbal-Caím? Era rei de les nacions camites? Qui era Cam? A la Bíblia , en concret al Gènesi 9-11 se’ns diu que Cam va ser maleït per Jahvé a ser esclau del seu germà Sem per haver vist la «nuesa» de Noé. S’ha d’interpretar la “nuesa” com a “coneixement”? Quin era aquest coneixement? Qui era Jahvé? Pot ser que Déu, que es bondat i amor, maleeixi a un ésser humà com és el cas de Cam?

Aquest llibre, del qual també n’és un enigma les pàgines que n’han estat arrencades (què s’hi deia, qui les va arrencar i per què?) va ser escrit per Cristòfor Colom l’any 1501. O on va ser escrit? Es creu que va ser escrit a la ciutat de Granada. Aquest llibre va ser enviat per Colom a un monjo que es deia “Gorritio”( A vegades es diu “Gorricio”). Qui era aquest monjo d’on era? He fet aquest pregunta a moltíssims estudiosos de la vida de Colom i he rebuts respostes diverses, cap documentació. Alguns, que consideren que Colom era genovès, m’han dit que pel seu nom deuria ser un monjo italià. Però, és que Colom, jo no crec que fos italià, sinó que penso que era català. S’han trobat referències a escrits de Colom en català ( La carta a Lluís de Santàngel) i cap constància de que hagués escrit mai en italià. D’altra banda ningú ha trobat cap constància a Itàlia de l’existència d’una família anomenada Gorritio.

Vaig deixar-me de plantejar-me la pregunta sobre el monjo “Gorritio” durant bastants anys i la tenia guardada en el meu, diguem-ne “arxiu mental”, com una peça d’un puzzle que no troba on encaixar-se. Ha estat amb la lectura del llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundo»” que se m’ha activat novament, quan hi he llegit el nom de “Casa Gorrienea” de Bozate ( Navarra. Euskal Herria). Després de llegir el que es diu en aquest llibre, se m’ha acudit de pensar que el monjo a qui va donar Cristòfor Colom el llibre escrit per ell, «El Llibre de les Profecies” podia ser un “Gorriti” navarrés, o sigui, al meu entendre: basc d’ Euskal Herria.

Ha estat, concretament, al llegir el capítol « La voz de los Agotes» ,en el que s’ens parla de l’ètnia maleïda (“los agotes”) que van habitar a Bozate, en el Valle de Baztan i que van ser uns habitants instal·lats a les valls de Navarra, originaris d’Occitània i Catalunya que fugien de les repressions contra els càtars o cristians albigesos degut a la croada del segle XIII. Em fixo també en que el nom “Albi” de la ciutat Occitana i de terres catalanes de Lleida, és present a llocs i en cognoms propis d’Euskal Herria.

En el llibre llegeixo això: «Esas gentes, instaladas desde la Edad Media en el gueto de Bozate ( en el pueblo de Arizkun, en el Valle de Baztán) sufrieron el desprecio y las marginaciones hasta bien entrado el siglo XX. ”Somos hijos de una raza maldita – dice el escultor Xabier Santxotena, descendiente de agotes-».

Aquest escultor és el que ha fet una casa museu amb el nom de “Casa Gorrienea” a Bozate. Veig en el mapa que es troba a prop del municipi d’Erratzu.

Recordo al Pirineu català, a prop del Canigó es troba un municipi anomenat “Erra”( en francès “Erre”) en el qual també hi havia un poble considerat maleït anomenat “Cagots”. Se’m fa evident que els “agotes” euskalduns navarresos i els “cagots” catalans i occitans són la mateixa gent i per tant la mateixa cultura. Jo relaciono aquesta cultura amb la dels camites i recordo la maledicció de Jahvé de la qual es fa ressò la Bíblia ( Gènesi, 9 -11). Els «cagots» se’ls distingeix perquè tenen les orelles sens lòbul. Quan ho vaig llegir, ara fa més de vint anys, si no ho recordo malament en un llibre de Joan Llach que parlava de mitologies dels Pirineus, cultura egípcia, càbala i alquímia, va cridar-me l’atenció de manera especial perquè jo tinc la meva orella esquerra sense lòbul.

He cercat a google el mot “gorriti” i m’he trobat una illa al Carib o mar de Les Antilles, illes descobertes per Colom, que porta aquest nom “ Isla Gorriti”. Em pregunto: Qui li va posar aquest nom? Sembla que el nom li van posar en el segle XVIII. Per tant, al meu entendre, no hi ha cap relació amb Colom i la Descoberta del Nou Món en el segle XV. També he trobat “Gorriti” com a cognom de bascos en diverses ocasions; entre aquestes, un que correspon a un famós organista de Navarra anomenat Felipe Gorriti i com a títol d’una cançó «Gorriti Aztia» del grup de música basc «Pirritx eta Porrotx».

Em pregunto què deu voler dia “Gorrienea”. El mot “gorri” en èuscar vol dir “roig” però “enea” no ho sé. Curiosament, o per allò que també se’n diu “coincidències significatives” o “sincronies”, per fer servir un terme del psicòleg C.G. Jung, quan vaig a classe d’èuscar la profesora explica que la traducció al català del mot “enea” vindia a ser “Can” ( Casa d’en). O sigui que “Gorritienea” voldria dir “Casa d’en Roig” , “Casa Vernella” o “Can Roig”.
Se m’acut pensar si pot tenir alguna relació amb allò que situa el naixement de Colom amb un lloc anomenat “Terra Rubra” ( Terra Roja ), però no se m'acut cap resposta.

També se m’acut pensar que “El Llibre de les Profecies” se’ns diu que va ser escrit o donat per Colom al pare Gaspar Gorritio a Granada, i que el nom original de Granada era “iliberis” ,un mot que també és basc. Podria ser iber però l’iber i el basc tenen tant en comú que n’hi ha qui diu que són la mateixa llengua. Una llengua “camita” o “semita” vet aquí la pregunta que em faig. El cas és que “ili-beris” podria ser un nom basc que podria significar “Ciutat Nova” o quelcom relacionat amb la “Lluna Nova”. («ilargi» vol dir «Lluna»; «Berri» vol dir «Nou».

D’altra banda , se’m fa evident que la lletra “o” del final de la paraula “Gorritio” , és una afegit propi dels qui parlen en lengua castellana, llengua coneguda internacionalment com a "llengua espanyola" degut a una determinada concepció d'Espanya basada en la confusió de la castellanitat amb l'espanyolitat a fi d'esborrar de la Realitat, les cultures vernacles que es volen dominar i anorrear. Una concepció, políticament contrària al respecte que s'ha de tenir per la diversitat de pobles naturals i psicològicament pròpia d'una neurosi narcisista.


Exemples, d'aquests acabats en "o", a més de "Gorriti" convertit en "Gorritio", en tenim amb altres cognoms com “Colom” convertit en “Colomo”; “Amat” convertit en “Amato” i “Cabot” convertit en “Caboto”.



Jordi Salat

COLOM:Cristòfor Colom: "Olleta" de Navarra i "Olleta" de Catalunya (3)

( Detall esglesia romànica d'Olleta. Baldorba. Navarra. Autor: Gotzone ELu)

A l'esmentat llibre de Ander Izagirre (pàgina 120) continuo llegint: «De las treinta iglésias románicas del valle, seis son excepcionales - explica el guia Javier Intxusta -. Y cuatro de ellas siguen el mismo patrón: las de Olleta,Orisoain, Cataláin y Echano.
Doncs, bé, resulta que «Olleta» (actualment amb el nom afrancesat com a “Ollette”) és també el nom d’un municipi de Catalunya Nord, situat en el Rosselló, a prop del Canigó, en el recorregut del famós “Tren Groc” que recorre els Pirineus catalans.
N'hi ha d'altres municipis anomenats "Olleta" a d'altres llocs dels quals ja en parlarem; ara, però, ens toca parlar d'aquests.
A la vora es troba també el municipi d’«Erra» del qual ja n’he parlat en explicar la meva comparació amb el municipi navarrés d’ «Erratzu» situat a la Vall de Baztan.

No gaire lluny d’«Erra», es troba el municipi “d’Arrià” on va néixer i tenia el castell el mític pare de la pàtria catalana, en Guifré el Pelós. Avui, amb el nom afrancesat, li diuen “Rià” però a mi em sembla que aquest nom, “Arrià”, ve del èuscar “Harria” que vol dir pedra. No obstant, jo situo les arrels de l’euskara en la llengua ibera i aquesta amb la cultura Camita.

«Esas cuatro iglesias – continua dient el llibre - se atribuyen al taller de Bearne, que dejó su sello en el monasterio de Leyre, en el castillo de Loarre..(...) A éste taller se le identifica por ciertos elementos formales, pero el rasgo más destacable es que sus obras transmiten mensajes fuera de lo común: quién sepa leerlos descubrirà que, en la arquitectura y en la escultura de Valdorba, se plasma el pensamiento más avanzado del siglo XII»

Se’n parla d’un “codi” per desxifrar el significat de les imatges de les esglésies romàniques. Aquest codi per a desxifrar els símbols, segons explica l’estudiós Jaime Cobreros ( Op. Cit. pàgina 178) és un llenguatge que té quatre nivells:

1.- El nivell de l’enteniment literal
2.- El nivell de l’enteniment moral
3.- el nivell de l’enteniment al·legòric
4.- El nivell de l’enteniment místic. El que revela veritats eternes pels cristians, veritats que condueixen a la pàtria celestial


Doncs bé, en el «Llibre de les Profecies» escrit per Cristòfor Colom, donat, segons consta en els documents oficials al monjo Gaspar de Gorritio, hi trobem escrit el següent:

«La Sagrada Escriptura – diu Cristòfor Colom -, s’exposa de quatre maneres:

1.- Segons el sentit històric

2.- És l’al·legòric de “lleó”, una paraula que significa “distintament” i “gore” que significa “dir” o “al·locució”, i això quan per mitjà d’un fet es dóna a entendre un altre molt diferent que ha de ser cregut.( En quina “gore” té un significat com el que diu Colom? En èuscar existeix “goren” que vol dir “més alt”)

3.- És el “tropològic” terme composat per “tropos” que significa “conversió” i la paraula “ “logos” que vol dir “definició”, i això mitjançant un fet es dóna a entendre quelcom que ens ensenya com hem de comportar-nos.

4.- És l’ “anagògic”, d’”ana” que significa “cap a dalt” i “goge” que significa “conducció”, i això per un fet quan es dóna a entendre allò que ha de ser desitjat, o sigui, la glòria celestial


Trobo significatiu el fet que a la vall navarresa, poblada per occitans i catalans, les esglésies romàniques construïdes pels mestres de Bearn, on hi trobem un municipi que és “Olleta” igual que un municipi català, on hi trobem el monestir de Catalàin, i, on hi ha un municipi que es “Gorriti”, es parli d’un llenguatge religiós de quatre nivells igual que es diu en el llibre donat per Colom a un monjo relacionat amb Granada.El nomoriginal de Granada és un nom èuscar:«iliberis».

Desprès de tot això, quelcom em fa pensar que aquest monjo Gaspar de Gorritio, a qui Cristòfor Colom va lliurar el seu llibre l'any 1503, «El llibre de Les Profecies», no era de Novara a Itàlia, com diuen alguns historiadors que basant-se en documents on diuen haver-hi llegit "Novara" l'han cercat inútilment, sinó de Navarra i en concret del municipi de Gorriti. I,per tant. aquest monjo, home de confiança de Colom, era basc.

Potser caldria dir, “euscatalà” donat que aquella vall, Baldorba (Probablement del català "Vall d'Orba" que voldia dir « Vall amagada» Derivat del català "orb" que vol cec o sense vista) és una vall, com ja s’ha explicat, pels mateixos bascos (no ho he llegit a cap llibre d'historiadors catalans, ho he llegit a l'esmentat llibre i per tant ho diuen els mateixos historiadors bascos,) històricament fou poblada per occitans, catalans i jueus.

I, a més, la qüestió resulta interessant perquè hi ha una hipòtesi sobre la pàtria origània de Colom, en estudi, que fa a Cristòfor Colom, parent de la nissaga noble dels Sò, nobses càtars occitano-catalans que tenien el seu castell a prop del municipi d'Olleta al Rosselló català. I, un altre tema que fa interessant aquesta qüestió, és elfet que hi ha documents que fana la família de Cristòfor Colom originaria dunlloc anomenat "Terra Rubra" i, mentre cercava informació per a documentar aquest escrit, he trobat a google una cançó de Benito Lerxundi titulada "Baldorba" en la qual s'hi referix tot dient: « Lur gorri » Traduit al llatí "Terra Rubra". Traduit al català "Terra Roja". Hi trobo suficients motius interessants com per a estudiar-ho a fons.

Baldorba

Ezkil gabeko elizen
eremu emankorra,
giza murzuriko
zure ardientzat.

Oi Baldorba!
eguzki eta haize idor,
mahats-ardo ibai,
galburuarena.

Lur gorri, harri landu,
mailu eta xixelaren kantu.



Penso en el correu que vaig rebre de Josep Mayolas, el qual,al llegir el meu primer escrit em diu: «És enlluernador, per les relacions que fas i els camps que s'obren de sobte. He vist que hi ha una població navarresa que es diu Gorriti, gairebé tocant al llindar entre Navarra i Guipúscoa, al peu de l'autopista que uneix Pamplona amb Donostia. Al mapa hi posen una ermita de Sta. Bàrbara al costat. No sé si t'aporta res, això» Sí,sí que m'aporta. M'aporta una mena d'entusiasme com sempre que hom creu haver trobat un fil de la Veritat i em desperta un interés suficient com per a dedicar-hi un temps de recerca.

El fet que «Gaspar de Gorritio», monjo a qui Cristòfor Colom va lliurar el seu "Llibre de les Profecies" pogués haver estat un basc de Navarra, d'una vall poblada per catalans, occitans i jueus, té, al meu entendre, una gran transcedència.
La possible identificació de Gaspar de Gorritio, amb un monjo franciscà basc de Gorriti i el lligam amb municipis com "Olleta" de terres les catalanes del Conflent al Rosselló, pot comportar un lligam significatiu amb la hipòtesi que fa a Cristòfor Colom del municipi de Tarroja de la Segarra (Lleida) i emparentat amb els nobles «Bertran» de Barcelona, els «Bertrand» d'Occitània i els «Sò», càtars, d'Èvol de Conflent, municipi que es troba al costat d'"Olleta".

Val la pena fer-ne recerca. Per què no ho l'hauriem de fer?

I amb molt més d'interès ara que,tot fent treballs de recerca, he trobat els quatre pals de la bandera catalana a l'escut del municipi navarrés de Lekunberri i a l'escut de l'agrupació de municipis d'una vall navarresa, i, entre els municipis d'aquest vall, trobar-m'hi el municipi de "Gorriti"

( Escut municipal del Lekunberri i Larraun. Navarra. Euskal Herria)





Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Catalunya "In Hoc Signo Vinces" 2

Foto: Àngels aguantant l'escut de Catalunya - quatre pals vermells sobre fons daurat - darrera l'altar, sota de la imatge de N.S. de la Mercè a l'església de Barcelona

Per a fer les foto dels dos àngels aguantant la senyera, l’escut amb els quatre pals, l’escut català, vaig haver d’entrar a la sagristia per a demanar permís a fi de poder-me situar al darrera de l’altar.
Hi havia tres persones parlant, i una d’elles, la qual vaig pensar que era el sagristà, va accedir a deixar-me passar a l’altar i fins i tot, molt amablement, va acompanyar-me a fer la foto. Li vaig preguntar si aquella imatge era l'original i em va dir:
- Aquesta és l'original del segle XIV
- Tenen alguna informació – li vaig preguntar - de la imatge anterior, la del segle XIII? I, vaig afegir: "una que era negra" com la de Montserrat.
- Sempre he sentit a dir que l’original era aquesta del segle XIV, no he sentit mai que “la Mare de Déu de la Mercè” fos una verge negra em va contestar -. Jo no n'he sentit a parlar mai d'aquesta imatge negra que vostè diu; però com ara està el mossèn aquí, potser seria interessant que ho parlés amb ell.
- Per cert – vaig afegir- no s’anomenava “Mare de Déu”, se li deia “Nostra Senyora”. També m’interessa saber quan es va fer el canvi de denominació.
A la sagristia hi havia dos capellans. Un vestit de paisà, l'altre amb "clergyman". Va presentar-me al que anava vestit de paisà. No em va dir el seu nom. Només va dir-me: “és el mossèn”
Em vaig presentar com una persona que estava fent un estudi sobre la imatge de “la Mercè” i cercava informació perquè havia descobert que la icona de Nostra Senyora de la mercè era una verge negra i volia promoure una campanya per a tornar-la a restituir tal com era originalment i no tal com era la que hi havia ara, que, al meu entendre, és falsa.
- La “Mare de Déu” d ela Mercè no ha estat mai negra – em va respondre amb cara de sorpresa -. Això ho té mal entès...Miri, aquí tenim molta documentació...
-
- La podria consultar?
- Si, es clar, però avui, precisament ara, estem fent el canvi de capellà, a mi em traslladen a una altra parròquia , i potser seria millor que això ho parlés amb el nom capellà, miri veu és aquests mossèn – em va dir tot dirigint la mirada al capellà que anava vestit amb “clergyman”. Jo ara he de fer missa i no tinc gaire temps, no obstant miri, vingui que li ensenyaré alguns documents.
Molt amablement em va fer entrar en el seu despatx i mentre em recomanava que em posés en contacte amb un tal pare Millán de la parròquia de sant Pere Nolasc de Barcelona, m’ensenyava una tesi doctoral i algunes fotografies i retalls de premsa que parlaven de la Mercè.

- Sap si el nom de la ciutat argentina de “Buenos Aires” – li vaig preguntar – ve del nom que li van posar uns catalans de Sardenya, en concret de Càller, on hi ha una imatge de la Mercè a la qual van rebatejar amb el nom de “Bon Aire” ?

- El mes de maig – va contestar amb entusiasme – vam tenir aquí una trobada de sards de Càller, miri, miri.... I, em va ensenyar un dossier amb fotos i informació de la trobada.
- Precisament – li vaig contestar – jo era a Sardenya el mes de maig, a l’Alguer, i vaig descobrir una altra verge negra portada pels catalans: Nostra Senyora d e la Vall Verda. Ell em va mirar i no em va dir res. Per al cap d’una estona, em va mirar i em va dir: “ Si diu que la verge de la Mercè era negra i promou una campanya per expluicar-ho es trobarà amb l’Església al davant “
- L’Església, mossèn – li vaig respondre – dóna testimoni de la Veritat i estima la Veritat, oi?
- Si, es clar!
- Doncs, jo, mossèn, dic la Veritat; i a més, tinc documentació i fotos, que testifiquen que la verge de la Mercè era negra com ho és la de Montserrat i he estudiat el seu significat durant molts anys i crec que el fet que siguin negres té un sentit que ens ha estat ocultat i se’ns vola amagar. I, crec que descobrir el seu sentit pot significar trobar un coneixement que sigui “denominador comú” de diverses creences religioses avui mútuament incompreses i contradictòriament en lluita i conseqüentment, penso que pot portar la pau i la concòrdia al món. Podria ser aquesta la missió de Catalunya i la cultura de llengua catalana en tant que vernacla, i aquest, el seu camí de reeiximent nacional i sobirania reconeguda internacionalment. Considero que el tema de la negritud de les verges negres és molt important.
- La documentació que tinc li deixaria consultar - va continuar dient-me - però és que avui estem fent canvi de capellà, a mi em traslladen a una altra església, i això fora millor que li ho facilités el nou mossèn. Ara he de fer missa, si li va bé quedem pel proper divendres per la tarda. «Per cert, vostè d’on és, que és de Lleida» - em va preguntar –
- Si, sóc nascut a un poble de Lleida i vaig estudiar a un col·legi  de frares caputxins que es deia  “Nostra Senyora de Montserrat”, una altra verge negra.
- Jo sóc de Lleida capital – em va contestar -.
Vàrem acordar, doncs, de veure'ns el divendres següent. Eren les set de la tarda i el mossèn havia de fer una missa.

Vaig continuar les meves investigacions al voltant del simbolisme de les verges negres i el nom occità "Mercè" que li va posar l'occità nascut a Montpeller Jaume I a aquesta verge negra de Barcelona. I  també al voltant dels fets històrics de la seva presència a terres del  que avui s'anomena Andalusia,  antigament, quan encara no s'hi parlava llengua castellana o espanyola es deia Bastetània. I em pregunto quina llengua era la que s'hi parlava a Bastetània?  

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Discurs de Josep Puig Cadafalch

Discurs en la sessió inaugural de 

Josep Puig Cadafalch

com a President del Centre Escolar Catalanista de Barcelona 

de l’any 1889-1890

“Som una veu del concert de pobles que ressusciten, com si hi hagués un sentit divinal senyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra de les antigues nacionalitats, pàtries naturals, que havien format segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes.

Es que els pobles no s’esborren per real ordre de sobre la terra.

Hi ha un encadenament en les idees tal que jo crec que el fet de la resurrecció de les antigues nacionalitats ( nacions naturals o vernacles) no és res més que una conseqüència dels caràcters del mètode científic aplicat modernament a totes les branques del saber.

Els caràcters dels pobles compleixen la llei que serveix en la zoologia i la botànica per formar les classificacions naturals.

Hi hagué un temps en que Europa volgué desconèixer que no està en ses mans lo forjar nacions i pobles; hi hagué un temps en que aquell uniformisme romà de tants segles enterrat va somoure la llosana de sa tomba i fou tret a la llum del dia; més disfressat com ridícol carnestoltes.

Fou llavors en què oblidant-se en totes les branques de l’activitat, la constitució natural dels pobles que anava fent l’Edat Mitjana, formant-se així de mica en mica les bases de la vera llibertat. Fou substituïda per l’artificialisme unitari de la tirania de les nacions ( Estats en diem actualment).

Llavors se volgué fer un sistema social deslligat en la història, com s’havia fet un bordissenc sistema artístic sense enllaç amb lo passat, sense descendir de ningú.
Veus aquí l’origen d’aquestes unitats nacionals que no ha fet la naturalesa .

Més per sort de la Pàtria, aquelles doctrines artificials, filles de l’apriorisme, passen ja de moda i la societat, sens adonar-se’n, sent la veu de la sang que li recorda sos pares i torna a voler la realitat en totes les branques de l’activitat humana.

La ciència en totes ses parts, vol ser experimental i d’observació; la literatura i l’art cerquen primer que tot la naturalitat i rebutgen les lleis d’acadèmia i d’escola; l’arquitectura torna a cercar en lo naturalisme constructiu la base de la forma com li buscà l’Edat Mitjana; i la sociologia emprèn lo camí de l’observació per guiar-se en los complicats problemes dels governs dels pobles, fomentant així l’escola històrica del dret contra la filosòfia ; tendències que porten al cap i a la fi al regionalisme, que és no més que l’escola naturalista en la constitució de les nacions.

Tal és lo camí que ha seguit la Renaixença en la nostra Pàtria. Començàrem fent catalanisme de vetllada literària, romàntic i platònic; començàrem enamorant-nos de l’avior, i era que tot això ens mostrava lo que som i lo que fórem per a poder demanar lo que volem ser.

La Catalunya adulterada: Sant Martí del Canigó: Adulteració de la identificació catalana

Adulteració de la identificació catalana:

 Monestir de Sant Martí del Canigó

Durant les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ( "anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.

 Ens va ensenyar la tomba de un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

 Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es molt greu per una nació els fet de  deixar-se substituir els referents identitaris.

La noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de guia turística a la francesa. 

A costat de Sant Martí del Canigó,  que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada de Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de"Vinçà". Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat nom català de  “Vinçà”.

A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès  “Castel” amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar  la “m” a final de paraula. Això, al meu entendre,  ha desvirtuat mols cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era , l’escut heràldic d’una família  noble que  es deia “Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català. Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es deuria dir “Colom”

Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.

 A mi em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau” ja que porta una branca d’olivera a la boca tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

 Davant d’aquest, n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de Llenguadoc, per a  constituir els Jocs Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.

La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el llenguatge, em fa pensar en la importància essencial  que té el fet de parlar amb la llengua original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu sentit hermètic, ocult o subjacent.

Aquesta facultat de les llengües originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i,  han posat la seva definició adúltera en el diccionari i volen fer creure que  “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua  original o vernacla, que és el vehicle de la seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  La identificació de la realitat, i també del monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o vernacle.  O sigui, en aquest cas, ha de ser una identificació catalana i no pas a la francesa.

Convido als lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”

Cap músic de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al ”Canigó” 

Cap poeta de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla,  en llengua original. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per tant,  perd el ser.  

Jordi Salat 

josalort@hotmail.com

http://vernaclistes.blogspot.com/

Pensar o Creure i el poder dels Doctors de la Llei

PENSAR O CREURE I EL PODER DELS DOCTORS DE LA LLEI.

J.- El nom basc, "aker" vol dir "boc" (en castellà "macho cabrio" ) i "larre" vol dir "prat on pasturen els animals o terreny silvestre"

E.- Així, doncs, el mot "akelarre", que està relacionat precisament amb les trobades de bruixes que ballen al voltant del boc , vol dir " el prat del boc"?

J.- Jo penso que sí. No obstant n'hi ha altres persones que ho tradueixen de manera diferent.

E.- Em pots posar un exemple?

J.- Si, es clar; mira el què em diu un historiador, que té milers de seguidors, els quals no s’atreveixen a creure res sense el seu vist-i-plau, en un correu que he rebut: "Jo no crec que akelarre vulgui dir el prat del bóc, sinó més aviat "cova", perquè els cultes d'iniciació es feien a les coves i l'akelarre de Zugarramurdi també. A més a més l'etimologia permet aquesta lectura; ake (pedra), larre (tallada).

E.- "Ake" vol dir "pedra"?

J.- Que jo sàpiga no; pedra, en basc, es diu "harri"

E.- Doncs, perquè diu això aquest historiador?

J.- Més greu que dir-ho, és que s'ho "creu" . Ell mateix diu " Jo no crec que ...”

E.- Per quin motiu s'ho creu?

J.- Dins de cada persona hi actua alguna força, per al meu enteniment, encara misteriosa, la qual ens fa discernir. Per quin motiu uns creuen una cosa i altres una d'altra? No ho sé. Quan jo tenia trenta anys també creia coses ( algunes me les feien creure sense pensar-les); ara, que en tinc més de seixanta, només les penso. Només crec que penso, però no em crec allò que penso. El pensament sempre flueix, allò que és, a la vegada és i no-és.

E.- El mot basc "larre" vol dir "tallada"?

J.- No; en basc, "tallar" es diu "ebaki"

E.- Doncs aquest historiador s'inventa les coses? I dius que té seguidors?

J.- Escriu molts llibres, i els seus llibres es venen molt; probablement dius coses que ens semblaran més lògiques.

E.- Si, potser si; però com discerneixen els seus seguidors allò que diu? La gent li fa cas?

J.- Hi ha gent que allò que necessita no és pensar, sinó creure. Ell té un títol universitari. La nostra societat, creu molt i pensa poc; si tens un títol hi ha gent que et creu perquè tens el suport oficial. Si no tens un títol, no et creuen. El fet de pensar sense el vist-i-plau del poder dominant està mal acceptat. Comporta, moltes vegades, anar contra el corrent.

E.- Em fas recordar una història bíblica; aquella que explica que Jesús va anar al Temple a parlar amb "els doctors de la Llei" després de viure en la solitud del desert....No tenia títols universitaris...

J.- Jesús parlava del Pare Celestial que ens fa pensar; els doctors de la Llei, parlaven de la Llei de Jahvé, la que l’Antic Testament ens diu que va ser donada a Moisès que ens fa obeir.

E.- La llei de Jahvé?

J.- Si. A la Bíblia, a l’Antic Testament es parla de Jahvé i Moisès. Al Nou Testament es parla de Jesús i el Pare Celestial. I, dotze apòstols; fixa´t-hi, “dotze”, el mateix nombre que les dotze cases zodiacals de l’astrologia o ciència dels astres celestes.

E.- Jahvé i Pare Celestial, és el mateix?

J. Hi ha qui creu que si; hi ha qui pensa que no. Els cristians albigesos o càtars pensaven que no són el mateix.

E.- La nostra societat viu en aquesta dialèctica: pensar o creure?

J.- A vegades he pensat que si; una d'aquesta vegades va ser quan vaig veure milers de catalans donant testimoni de la seva voluntat de ser independents d'Espanya i comprovar que les úniques raons que els espanyols esgrimien en contra d'aquesta voluntat catalanista, era exigir-los obediència a la llei que configura el marc legal de la Constitució espanyola. La naturalesa humana té aquestes dues actituds, la de pensar i la de creure. El “ser” és pensament; el “dogma” és creença. Els humans lliures pensen; els humans esclaus obeeixen; moltes vegades, obeeixen lleis que els fan fet creure.

E.- Què podem fer per a pensar?

J.- Per a mi, pensar vol dir combregar amb l’origen i el sentit vertader de les coses i les idees; sentir-te que formes part del Tot. Expressar i viure en funció d’allò que penses és un dret natural; un dret que, per cert, molts constitucions polítiques no respecten. Una de les vies per arribar al pensament, és parlar en la llengua natural – original o vernacla- de cada lloc.

E.- Existeixen encara aquestes llengües, quan durant segles hi ha hagut migracions i transplantament de poblacions d’un lloc cap a un altre? Quan la majoria de les llengües han adoptat mots d’altres llengües que no eren naturals del lloc on ara es parlen? Tenim l’exemple de “futbol” que és un mot derivat de l’anglès “foot” i “ball”( “peu “ i “pilota”) entre molts d’altres. En català tenim molts que vénen de l’iber, del grec, del llatí, de l’hebreu, de l’anglès, del francès o langue d’oil,....

J.- Sí, es clar que encara existeixen. Trobo molt interessant el fet parlar del concepte de llengua. El meu concepte de llengua és el de llengua natural o vernacla, ja que , al meu entendre, és la que combrega amb l’esperit o geni de cada lloc. La que ens fa pensar.

E.- Aquest concepte no coincideix amb el de llengua minoritzada o minoritària, oi que no?

J.- No, doncs, a dins de l’àrea cultural, naturalment catalana, la llengua vernacla es la catalana; i, hi podem trobar llengües minoritàries parlades per grups de nouvinguts. Quan una llengua forastera esdevé majoritària i substitueix la llengua vernacla o natural del lloc es produeix un acre anti-natural amb unes molts greus conseqüències; entre d’altres conseqüències perjudicials, unes que afecten a la mentalitat de les persones que hi habiten.

E.- Tens alguna altre comentari que voldries fer-me sobre d’historiador que abans m’has esmentat?

J.- Si, però no com a crítica personal, sinó com a denúncia de la idolatria que pateix la nostra societat actual. La nostra societat viu sotmesa a “la tirania i la censura dels doctors de la llei”. Aquest fet em fa recordar aquell passatge de la Bíblia, esmentat abans, on els doctors de la Llei ( que es sabien de memòria les lleis i preceptes d el llibre de Moisés que havia rebut de Jahvé), disputen contra Jesús que havia aprés els seus coneixements del Pare Celestial en el desert. “D’on ho has tret això” – li preguntaven-. Per cert, et recomano un llibre que acabo de llegir, on es parla de “logólatres” i “textólatres” , en certa manera és del què jo et vull palrar. El llibre es diu “ Los Logólatras” i és de George Steiner. Doncs, bé, perquè vegis el criteri de l’esmentat historiador que tradueix de manera distorsionada la llengua basca, “doctorat per la universitat” i amb “títols acadèmics que l’acrediten com a autoritat oficial reconeguda”, t’explico un altre detall. En una ocasió va dir-me: No facis servir el mot “doncs” ; és una expressió francesa; en català es diu “ja que”
O sigui, segons aquest historiador, acadèmic i doctorat en historia i lingüística, hem de substituir “doncs” per “ja que”. I, mira amb què ens trobem si li fem cas. T’ho explico en dues frases: “ Plou, doncs, agafo el paraigües”. Si dic la frase segons el consell d’aquest historiador, amb títols acadèmics, i doctor en història i lingüística, hauria de dir: “Plou, ja que, agafo el paraigües”

E.- Ha ha ha.....I em pots dir el nom d’aquest famós historiador?

J.- No, perquè sóc del parer que s’han de dir els pecats però no els pecadors. No obstant, guardo el seu correu electrònic, amb el seu consell, i comentaris sobre la seva traducció del basc, perquè, a vegades, cal defensar-se dels acadèmics i doctors de la llei. Només ho diré en cas de haver-me de defensar.

E.- Per a tenir coneixement, és més important tenir criteri que tenir informació i títols.

J.- Si, tens raó; moltes vegades he defensat que s'hauria de llegir el llibre " El Criteri" de Jaume Balmes a les escoles, especialment a les escoles catalanes.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com