Ens han alienat, adulterat i desgenuïtzat els referents, costums i tradicions identitàries:
« Els dotze grans de raïm per Cap d’Any»
Una altra
opinió és que va néixer l’any 1909 a Alacant i la més acceptada diu que es va
promoure perquè hi havia un excés de raïm per vendre, però, el mes de desembre
no es temps de verema no crec que guardessin el raïm des del mes de
setembre.
El cas és que la premsa de Madrid ja ho comentava l’any 1895 on apareix una
referència escrita sobre els dotze raïms que simbolitzen els dotze mesos de
l’any, i el President del Consell de Ministres “despidió el año 1895
con uvas y champán”.
No
hauríem de identificar-nos amb identificacions de naturalitat catalana, que ens
facin combregar amb les concepcions culturals de la cultura
catalana, amb sentit i criteri català, i en comunió amb la part
particular de la mare Naturalesa de la nostra geografia? A aquesta mena
d’identificacions jo les anomeno identificacions vernaclistes.
El dotze
és una xifra que fa referència als dotze mesos de l’Any, i també a les dotze
constel·lacions zodiacals, i als dotze apòstols cristians (segons tradicions
catalanes, - entre aquestes les dels cristians gnòstics - i les paganes que
veuen en la Naturalesa i el Cosmos el Llibre de Déu).
Caldrà
anar-hi pensant amb els costums naturals que han de ser tradicionals en una
Catalunya i independent d’Espanya i els
seus costums i els referents del seu marc cultural – determinat per la seva
concepció cultural i la seva llengua espanyola-, i el seu marc legal
– condicionat per les seves lleis-.
Jo
proposo que el simbolisme del dotze, que ja és present a la cultura catalana i
a les mitologies zodiacalistes de tot el món, es mantingui i es celebri amb
menjar de forma comunitària, tots plegats en el moment de les campanades. L’any
passat vaig ser a Les Açores per Cap d’Any i allí no es menja raïm.
Li he
preguntat al chat GPT:
—D'on ve el costum de
menjar raïm per cap d'any?
M’ha contestat:
—El costum de menjar dotze grans de raïm per Cap d’Any
té l’origen a l’Estat espanyol. Té el
seu orígen a Madrid, finals del segle XIX. Cap al 1880–1890, a Madrid algunes famílies
burgeses celebraven el Cap d’Any amb raïm i cava, imitant costums francesos. El
poble va començar a parodiar aquesta
pràctica reunint-se a la Puerta del Sol la nit del 31 de
desembre i menjant raïm al so de les campanades.
Un tema
relacionat amb les campanades és el rellotge. Quan es restituirà el rellotge
que marca el temps en català? El
rellotge que marc els quarts.[1]
Li he
preguntat al chatGPT:
—Pots
dir-me si en català es diu un quart d'una i en castellà es diu las doce y cuarto?
M’ha
contestat:
—Sí,
exactament — i és un molt
bon exemple de com català i castellà
estructuren el temps de manera diferent.
En
català es diu:
un
quart d’una
Això
vol dir:
- ha
passat un quart (15 minuts)
- del
camí cap a la una
És
una manera prospectiva: mirem cap a l’hora que ve.
En
castellà es diu:
las doce y cuarto
Aquí:
- es
parteix de l’hora que ja és (les dotze)
- s’hi
afegeixen minuts
És
una manera retrospectiva: mirem enrere, el que ja ha passat.
Diferència conceptual (molt interessant)
- Català
→ compta fraccions
de l’hora següent
- Castellà
→ suma minuts
a l’hora present
Aquesta
manera de dir l’hora en català és compartida amb altres llengües del nord
d’Europa (com l’alemany o el neerlandès), mentre que el castellà segueix el
patró llatí-romànic més general.
El
vernaclisme recomana recuperar i crear les tradicions autòctones —relacionades
amb la naturalitat del lloc i la seva
genuïnitat i no pas amb la subordinalitat política del poder
alienista dominant, les que identifiquen amb referents que ens fan ser persones
arrelades, i no pas amb les que ens fan ser súbdits d’identificacions sense sentit natural, alienistes i colonials —en
el cas de Catalunya, l’identificacionisme
que comporta l’espanyolisme castellanista— que a més a més adultera i desgenuiïza[2]
la Realitat.
Jordi
Salat
josalort@hotmail.com
El Dia dels Reis, no gràcies; Dia dels Mags
