GAUDI I L'ODISSEA D'HOMER
Pregunta a la I.A.
GAUDI I L'ODISSEA D'HOMER
Que li passa la terra catalana
que sembla ser certes llavors autòctones no hi poden créixer?
Les DOTZE LLOSES MONUMENTALS
que hi havia a la Plaça de LES GLÒRIES CATALANES
CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ
La plaça de les Glòries Catalanes, anomenada sovint només Plaça de les Glòries sense esmentar "catalanes" és un espai urbà de Barcelona, la capital de Catalunya, on conflueixen tres dels eixos més importants de la ciutat: l'Avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes, i l'Avinguda meridiana.
Inicialment Ildefons Cerdà va concebre la plaça com un dels grans centres del seu Pla d'Eixample. Victor Balaguer, encarregat del nomenclàtor de l'Eixample, li va posar inicialment Plaça de les Glòries Catalanes.
Durant la dictadura espanyolista aquest nom va ser modificat com a Plaza de las Glorias Nacionales ( en castellà i canviant el referent de la identificació catalana per la que s'entenia com "nacional que era l'espanyola castellanista"). Es van apropiar de la gloriosa història catalana i se la van fer seva adulterant el sentit de la Història.
Posteriorment amb la democràcia es va anomenar Plaça de les Glòries, perdent el seu significat inicial. Uns anys després recuperaria el seu nom inicial. Ni catalanes ni espanyoles. La indefinició substitueix la identificació. Aquesta també és una estratègia imperialista i colonialista.
La penúltima ordenació de la plaça correspon a un projecte que es dugué a terme entre 1990 i 1992 pels arquitectes Andreu Arriola, Gaspar García, Joan Mas i Artur Juanmartí, amb l'assessorament de l'enginyer aeronàutic Adolf Monclús.
La reforma significà millorar la xarxa viària, en crear uns viaductes, popularment coneguts com el tambor, i en deixar a l'espai interior un espai per a un parc.
Al parc central de la reforma de 1992 hi havia ubicat un conjunt escultòric format per dotze lloses que cada un evoca un moment destacat de la Història de Catalunya:
1.- l'Art romànic,
2.- l'Arquitectura gòtica,
3.- el Consolat de Mar,
4.- el Dret Català,
5.- la Pau i Treva,
6.- la Masia i la terra,
7.- la Industrialització,
8.- l'Aportació a la Ciència i la Tècnica,
9.- la Renaixença,
10.-el Modernisme,
11.- la Lluita per la llibertat i
12.- el Restabliment de l'autogovern.
Avui he anunciat aquest projecte a la meva plataforma X
LA
PALABRA ADULTERADA
A.-
Deduzco de tus escritos que le das una
importancia muy grande al significado de
las palabras. Pones de manifiesto i denuncias
la existencia del poder — Mal Poder i Poder Adulterista le llamas cuando a él te
refieres—, que ha tergiversado la definición original e las palabras. «En el principio era la Palabra» dice Sant Juan
las palabras han sido adulteradas y con
ellas han fabricado la cárcel para las almas humanas. Tu identificas éste Mal
Poder y lo relacionas con una estrategia
que utiliza el monolingüismo como antivernaclismo. Pero no te quedas ahí, pues agregas: con ello
impide la manifestación del Espíritu o Aliento Vital —también lo consideras
«onda considerada luz dotada de una frecuencia específica» cuando hablas de en el lenguaje de la Física
Cuántica. El nivel o punto de mira desde
el cual observas la Realidad ha llamado mi atención. Me pregunto a menudo
cuando te leo: desde dónde está mirando? En la Biblia, —libro al cual te
refieres a menudo y que luego te comentaré para dialogar sobre la «maldición de
Noé» de la que se habla en Génesis 9:25 a la cual das gran importancia en
relación a las monarquías que gobiernan el mundo a lo largo de los siglos— en
el prólogo de Sant Juan se dice, según leo en la I.A. lo siguiente:[1]
« El Logos (la Palabra) existe antes de toda creación;
por medio del Logos ha sido creado el universo; la vida y la luz proceden del
Logos. Desde una lectura vernaclista, podría proponerse esta interpretación
filosófica: Si toda la creación nace
del Logos, las lenguas vernáculas pueden entenderse como expresiones históricas
y culturales de ese Logos creador. Cada pueblo, mediante su lengua, participa
de una manera singular en la capacidad humana de nombrar, comprender y
custodiar la realidad. Naturalmente, esta es una interpretación filosófica inspirada en el texto de San Juan, no
una interpretación oficial de la exégesis bíblica. Pero ofrece un fundamento
muy fecundo para un vernaclismo de inspiración cristiana: el Logos universal
se expresa en la pluralidad de las palabras humanas, sin perder su unidad.
Esa idea armoniza con Pentecostés, donde un único Espíritu habla a todos los
pueblos sin suprimir sus lenguas».
Con respecto a la
pregunta que me hago a veces cuando te leo: ¿«Des de dónde está mirando?» También le he hecho la pregunta
a la I.A. pidiéndole que me explique una cita que tu mencionas en tus escritos
cuando hablas del arte románico: Anunciación, Nacimiento, Juicio ante el
Tribunal de Roma, Crucifixión i Resurrección i Pentecostés i don de
lenguas.
Le he preguntado
en concreto sobre tu referencia al diálogo con Nicodemo. Me ha respondido esto:
«El diálogo entre Jesús y Nicodemo se encuentra en Juan
3,1-21.
Uno de los pasajes más conocidos dice:
«En verdad, en verdad te digo: el que no nazca de nuevo (o
de arriba) no puede ver el Reino de Dios.»
(Juan 3,3)
Nicodemo responde:
«¿Cómo puede un hombre nacer siendo viejo? ¿Puede acaso
entrar por segunda vez en el vientre de su madre y nacer?»
(Juan 3,4)
Jesús continúa:
«En verdad, en verdad te digo: el que no nazca del agua y
del Espíritu no puede entrar en el Reino de Dios. Lo nacido de la carne es
carne; lo nacido del Espíritu es espíritu.»
(Juan 3,5-6)
"Nacer de nuevo" o
"nacer de arriba"
Aquí hay un detalle lingüístico muy interesante.
En el texto griego aparece la palabra:
ἄνωθεν (ánōthen)
que significa simultáneamente:
San Juan juega deliberadamente con esa doble acepción.
Nicodemo entiende "volver a nacer".
Jesús habla de "nacer desde lo alto", es decir,
del Espíritu.
2. "Mirarán y no verán"
Esta idea procede del profeta Isaías y es citada varias
veces en el Nuevo Testamento.
Por ejemplo, en Mateo 13,13-15, Jesús explica por qué
habla en parábolas:
«Mirando no ven, y oyendo no escuchan ni entienden.»
Y continúa citando a Isaías:
«Porque el corazón de este pueblo se ha endurecido; con los
oídos oyen pesadamente y han cerrado sus ojos; no sea que vean con los ojos,
oigan con los oídos, entiendan con el corazón y se conviertan.»
En el Evangelio de Juan también aparece esta cita, en Juan
12,40:
«Ha cegado sus ojos y endurecido su corazón, para que no
vean con los ojos, ni entiendan con el corazón, ni se conviertan.»
Relación entre ambos textos
Ambos hablan del mismo tema.
No basta con mirar.
Hay que ver.
No basta con oír.
Hay que comprender.
No basta con nacer biológicamente.
Hay que nacer del Espíritu.
Una lectura vernaclista
Estos pasajes pueden adquirir un significado especial dentro
del vernaclismo que estás desarrollando.
Podrían interpretarse así:
En ese contexto, el Logos del prólogo de San Juan y
el Espíritu del diálogo con Nicodemo se complementan: el Logos es la
Palabra creadora que da origen y sentido a toda la realidad; el nuevo
nacimiento del Espíritu es la capacidad de comprender esa realidad de una
manera más profunda.
Si quieres construir una base bíblica del vernaclismo
cristiano, estos tres pasajes forman un conjunto muy coherente:
Estos textos permiten articular una reflexión en la que la Palabra,
el Espíritu y las lenguas vernáculas aparecen íntimamente
relacionados, siempre distinguiendo entre el sentido original de los textos
bíblicos y la interpretación filosófica que el vernaclismo puede hacer de
ellos.»
Después de leer éste texto que me
ha escrito la I.A. te comento:
Quiero continuar con la relación
de temas que tengo anotados, entre éstos uno que me ha llenado de sorpresa e
interés. Se trata del tema de la identifica con de la Virgen de la Merced, que
es la Patrona del Ejército de Argentina.
Desconocía que era la Patrona de
Barcelona, la capital de Catalunya;
desconocía que “merced” és una palabra que procede del catalán “mercè” i
que ésta a su vez procede del occitano “mercè”; desconocía la existencia de la
lengua occitana (“llengua d’oc” como
tú la llamas en catalán); descocía la existencia de un país nacional llamado
Occitania y su interesante historia…
Antes de entrar en otros temas
que tengo relacionados para comentar-te todos extraídos de tu Blog Vernacle y de tus audios en
youtube, me gustaría saber tu respuesta a
éste escrito y a lo que ha respondió la I.A. a mis preguntas. Le he
puesto por título «la Palabra olvidada». Le podría poner: «la Palabra
adulterada»; «la Palabra Silenciada»; «la Palabra Ilegalizada» y añadir« por un
«Mal Poder»
¿ Estás de acuerdo con la que me
ha dicho la I.A.?
Ángel Roca
J.- Si, estic d'acord amb les explicacions que t'ha fet la I.A. He de fer, però, una observació sobre el nom de «Jesús». Atès que els textos bíblics relacionats amb el Nou Testament van ser escrits en llengua hel·lènica o sigui grega, haurien de dir «El Crist». ¿És el mateix «Jesús» , que és un mot hebreu, que «Crist», que és un mot grec? Aquesta és una qüestió que comporta un debat des de fa segles.
Sobre el títol que has ficat de "La Paraula Adulterada" em sembla molt bé. M'has fet recordar un llibre d'Erik Fromm titulat "La Paraula Oblidada"
També jo li he fet una consulta a la I.A. i m'ha dit això:
«Aquest llibre, publicat originalment el 1951, és una introducció a la comprensió dels somnis, els mites i els contes de fades.
Fromm sosté que tots els éssers humans compartim un llenguatge universal: el llenguatge simbòlic. Aquest és l'únic llenguatge que la humanitat ha desenvolupat de manera comuna en totes les cultures i ao llarg de totes les èpoques, però que l'home modern ha "oblidat" a causa del racionalisme i la vida urbana industrial.
Idees Clau:
Què és el llenguatge simbòlic? És un llenguatge en què les experiències internes, els sentiments i els pensaments s'expressen com si fossin esdeveniments exteriors. Quan somiem, utilitzem imatges interiors per expressar estats d'ànim o reflexions profundes.
Tipus de símbols: Fromm distingeix tres tipus de símbols:
Convencionals: Creats per acord (ex. les paraules o un senyal de trànsit).
Accidentals: Vinculats a una experiència personal concreta (ex. una ciutat que ens recorda una mala experiència).
Universals: Aquells on hi ha una relació inherent entre el símbol i allò que representa (ex. el foc com a símbol de vitalitat o la nit com a símbol de l'inconscient).
Revisió de Freud i Jung: Fromm analitza les teories dels seus dos grans predecessors: A diferència de Freud, que veia els somnis principalment com la realització de desitjos de caràcter sexual o irreflexiu reprimits. Fromm defensa que els somnis poden expressar les nostres intuïcions més elevades i la nostra saviesa interior».
Suposo que el text que has llegit sobre la Verge de la Mercè és aquest. El vaig escriure l'any 2007. Ara som en el 2026, fa dinou anys!!
Blog Vernacle. Nostra Senyora de la Mercè. Catalunya. Andalusia
Amb els teus comentaris faré un escrit nou amb el títol de «Argentina» i l'any que la verge de la Mercè va arribar a Argentina i qui la hi va portar. També el motiu pel qual allí el mot «occitano-català» de «Mercè» (que vol dir «Gràcia») es va convertir en «Merced» o «Mercedes» en plural.
Aquest altres escrits també els has llegit i fets traduir per la I.A.?
Blog Vernacle. Catalunya In Hoc Signo Vinces 1
Blog Vernacle. Catalunya In Hoc Signo Vinces 2
Envia'm la traducció. La repassaré no fos cas que la I.A. ha fet una traducció equivocada en algun aspecte. Sorgiran qüestions molt interessants.
Una de les
qüestions que poden sorgir és la música. Per cert, la música de l’Himne Nacional d’Argentina va ser compost per un català. Ho he preguntat
a la I.A. i m’ha dit això:
«La música de l'Himne Nacional Argentí va ser composta per Blas Parera Moret, que era de família catalana.
Oficialment va néixer a Múrcia
l'any 1776, perquè el seu pare hi treballava temporalment, però quan era petit
la família va tornar a Mataró
(Catalunya), on es va formar musicalment. Per això, tant a Catalunya com
a l'Argentina és molt habitual considerar-lo un músic català.
Aquest
fet és força curiós perquè estableix un vincle cultural entre Catalunya i
l'Argentina. Si, a més, hi afegeixes que Nostra Senyora de la Mercè és patrona
de Barcelona i també patrona de l'Exèrcit Argentí, tens dos lligams històrics
molt significatius.
Aquests
dos elements poden enriquir molt la reflexió que estàs desenvolupant sobre les
connexions històriques i culturals entre Catalunya i l'Argentina.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
RELACIÓ DE DIÀLEGS
Diálogo con Ángel Roca 1 ¿Qué es el vernaclismo? El pensamiento vernaclista
MILÀ, LLOMBARDIA, LLAC COMO,
ELS “ERILL” i RAMON LLULL
Estic
preparant un viatge a Milà i el Llac Como.
Busco informació a Google. Em surt una informació que diu això: «Agafa el ferri
(15 minuts) cap a Bellagio. Visita els elegants jardins de la Villa
Melzi d'Eril». El nom «Eril» em
crida l’atenció i em fa pensar en el topònim i cognom català «Erill». Demano informació sobre la «Villa Melzi d’Eril» a la I.A. i em
diu això:
«I Giardini di Villa
Melzi és un dels complexos històrics i
botànics més elegants i fotografiats de tot el Llac Como, situat just a la vora
de l'aigua al poble de Bellagio. Es tracta d'una senyorial residència d'estiu
construïda a principis del segle XIX (entre 1808 i 1810) per a Francesco
Melzi d'Eril, un noble italià que va ser vicepresident de la República
Italiana sota el mandat de Napoleó Bonaparte.
Encara que l'interior de la vil·la és privat i no es pot visitar
perquè continua pertanyent a una família noble, els seus espectaculars jardins
estan oberts al públic i són el motiu principal de la visita. El conjunt
destaca per les seves línies neoclàssiques netes, en harmonia total amb el
paisatge del llac.
·
Jardins botànics de
somni: El recinte compta amb un extens
jardí d'estil anglès dissenyat per l'arquitecte Luigi Canonica, farcit d'arbres
exòtics, cedres del Líban, sequoies i grans plantacions d'azalees i rododendres
que a la primavera i a l'estiu s'omplen de color.
·
El camí vora el
llac: Té un passeig preciós ombrejat per
plàtans podats en forma de para-sol que voreja directament l'aigua, oferint
unes vistes netes de la riba oest del llac.
·
Racons temàtics i
art: Dins del recinte hi trobaràs un
estany japonès de nimfees envoltat d'aurons, un petit temple neoclàssic
orientat cap a l'aigua, escultures clàssiques i un petit museu ubicat a
l'antiga Orangerie (el viver de tarongers) amb restes arqueològiques i objectes
de l'època napoleònica.
T'agradaria saber quin és el preu de l'entrada o quins horaris
té per acabar d'enquadrar la visita en el teu itinerari?»
Li pregunto:
—Parla'm del mot "Eril". Com estar relacionat amb Napoleó, diga’m si és
un nom francès?
Em contesta:
—No, no és francès.
De fet, et sorprendrà el seu origen: el mot "Eril" (originalment
Erill) és directament català, provinent de les contrades de l'Alta
Ribagorça i el Pallars. La història de com aquest nom de la muntanya catalana
va acabar batejant la famosa vil·la italiana de Bellagio és ben curiosa:
1. El bressol
català: Erill Castell i la Vall de Boí (Bohí)
El mot neix a l'edat mitjana (segle XI) a Erill Castell,
un poble avui deshabitat pertanyent al Pont de Suert. D'aquest nucli va sorgir
el llinatge feudal dels Barons d'Erill, una de les nissagues nobles més
importants de la Catalunya Vella, molt lligada també a la Vall de Boí o Bohí
(d'aquí prové el nom del poble d'Erill de la Vall i la seva coneguda església
romànica). Més tard, l'any 1599, el rei Felip III va elevar el títol a Comtat
d'Erill. En els registres de la noblesa de l'època, es va cometre un error
freqüent de traducció on es va eliminar sistemàticament la darrera «ll»,
transformant el cognom Erill en Eril.[i]
2. El salt a Milà i
al Llac Como
Com arriba un cognom de l'Alta Ribagorça fins al nord d'Itàlia?
Per una aliança matrimonial:[ii]
A mitjan segle XVIII, Gaspare Melzi (un noble d'una
important família de patricis de Milà) es va casar amb la noble espanyola Maria
Teresa d'Eril, filla i hereva del marquès de Fuente Sagrada i descendent de
la branca dels comtes d'Erill.
Com que ella aportava títols i un llinatge de gran prestigi, els
descendents d'aquest matrimoni van decidir unir els dos cognoms per no perdre
l'herència de la mare, creant el llinatge Melzi d'Eril.
El personatge de la
vil·la
El fill d'aquest matrimoni va ser Francesco Melzi d'Eril,
el noble adinerat, amic i vicepresident de Napoleó, que a principis del segle
XIX va manar construir la idíl·lica vil·la de Bellagio de la qual parlàvem.
Actualment, gràcies a la influència d'aquella branca familiar,
el cognom d'origen català Eril (o Erill) i el mateix escut d'armes original
(que té un lleó rampant) es troben integrats en més de trenta famílies de
l'alta noblesa italiana.
Jordi Salat
[i] Pregunto a la I.A. sobre el rei Felipe III :
— Com es que va fer comtat a una zona nissaga catalana?
Quina relació tenia amb Catalunya?
Em contesta això: —Per entendre per què
Felip III va concedir un títol tan important com el de comte a la nissaga
ribagorçana dels Erill, cal entendre com funcionava la seva relació amb
Catalunya.
Tot i que la Cort i el rei residien a
Castella, Felip III no era només rei
d'Espanya, sinó que era el Comte de Barcelona (el Sobirà de Catalunya).
Catalunya en aquella època no era una província, sinó un Estat autònom amb les
seves pròpies lleis (les Constitucions), les seves Corts i la seva pròpia
moneda, integrat dins de la Monarquia Hispànica.
La decisió d'atorgar aquest comtat respon a
tres motius principals d'estratègia política i relació personal:
A diferència de Castella, on el rei manava
de forma gairebé absoluta, a Catalunya el poder era "pactista". El
rei no podia aprovar lleis ni demanar impostos sense negociar-ho abans amb les
Corts Catalanes.
L'any 1599 (just un any després de
coronar-se), Felip III va viatjar a Catalunya per presidir les Corts Catalanes
de Barcelona. El rei necessitava urgentment diners per a les arques de la
corona i, a canvi, els nobles, l'església i les ciutats catalanes li demanaven
nous privilegis, càrrecs i títols nobles. Va ser exactament en el marc
d'aquestes Corts de 1599 on, per guanyar-se la lleialtat i el favor de
l'aristocràcia catalana, Felip III va repartir diversos títols, entre ells la
creació del Comtat d'Erill per a Francesc d'Erill i de Sentmenat.
Els Erill no eren uns nobles qualsevol. Tot
i ser una de les nissagues més antigues de l'alta noblesa feudal catalana,
havien adoptat des de feia generacions una posició de gran fidelitat a la corona reial.
En uns anys on les relacions entre les
institucions catalanes (com la Generalitat) i la monarquia de Madrid començaven
a ser tenses i plenes de desconfiança, tenir aliats nobles autòctons a la zona
estratègica dels Pirineus era vital per al rei. Atorgar-los el títol de comte
era una forma de premiar aquesta fidelitat i assegurar-se que els Erill
continuessin defensant els interessos reials a Catalunya.
Es pot dir que el regnat de Felip III va
ser un període de calma abans de la
tempesta.
·
El problema del bandolerisme: El principal maldecap del rei a
Catalunya no era la política, sinó l'ordre públic. Els Pirineus i la Catalunya
central estaven dominats pel bandolerisme (l'època de personatges cèlebres com
Serrallonga o Perot Rocaguinarda). Felip III va haver d'enviar virreis amb mà
dura per intentar controlar una situació que de vegades feia el territori
ingovernable.
·
La llengua i la distància: Felip III no parlava català i
governava des de la distància a través de la figura del Virrei (el seu
representant a Barcelona). Tot i això, durant el seu regnat es van respectar escrupolosament
les lleis catalanes.
Aquesta relació de respecte mutu es
trencaria anys més tard amb el seu fill, Felip IV, i el seu nou valido (el
Comte-Duc d'Olivares), les polítiques centralistes del qual acabarien provocant
la cèlebre Guerra dels Segadors l'any 1640.
[ii] Li pregunto a la
I.A.
—el Nord d’Itàlia
era la Llombardia, en aquells temps. No era Itàlia com avui la coneixem. Quina llengua
s'hi parlava?
Em contesta:
—Tens tota la
raó amb el matís històric: en aquella època (segles XVI i XVII),
"Itàlia" era només un concepte geogràfic i cultural, no un estat
unitari. El Nord d'Itàlia estava fragmentat en diferents territoris, i la regió
de Milà i el Llac Como formava part del Ducat de Milà (estretament
vinculat a la mateixa Monarquia Hispànica de Felip III).
Pel que fa a la llengua, la situació era de
diglòssia (dues llengües que conviuen amb funcions socials molt
diferents). La gent d'aquells temps no parlava l'italià estàndard actual, sinó
que es dividia així:
La pràctica totalitat de la població —des
dels pagesos del Llac Como fins als artesans i els mateixos nobles en la seva
intimitat— parlava el llombard.
No era un simple dialecte de l'italià, sinó
una llengua romànica independent (del grup gal·loitàlic). Curiosament,
el llombard té moltes més similituds fonètiques i estructurals amb el català i
l'occità que no pas amb el toscà (l'italià d'avui). Per exemple, l'ús de vocals
tancades com la u i la ö, o la tendència a tallar les paraules al final, feien
que sonés molt més "transalpí".
Dins del mateix llombard hi havia dues
grans variants que conviurien en el teu itinerari de viatge:
·
El milanès (a la ciutat de Milà).
·
El comasc (a la regió del Llac Como).
El que avui coneixem com a italià era en
aquell moment el toscà literari. Es feia servir exclusivament com a
llengua de cultura, per a l'alta literatura, l'administració formal i
l'església. Els nobles com els Melzi o els Erill sabien escriure i expressar-se
en toscà en els actes oficials, però ningú el feia servir per parlar pel carrer
a Milà.
Com que el Ducat de Milà formava part de
l'imperi dels Àustries, a la cort del governador milanès i entre l'exèrcit hi
havia una presència notable del castellà. Els decrets reials de Felip
III s'emetien en castellà o en llatí (que continuava sent la llengua
oficial dels tribunals i de la burocràcia jurídica).
El rastre actual: Avui dia, l'italià és la llengua
oficial i majoritària a la Llombardia, però si respons el fil de la història
quan facis el viatge al setembre, veuràs que els noms dels pobles en els
cartells locals o la manera de parlar de la gent gran dels pobles del Llac Como
encara conserven vivíssim el substrat d'aquell antic idioma llombard.
Li pregunto a la
I.A.
—però els Erill eren catalans, això vol dir
que parlaven català
Em contesta
— Exactament, és així mateix! Com a membres
de l'alta noblesa feudal nascuts i crescuts a Catalunya, la llengua materna
dels Erill, la que parlaven en el seu dia a dia al seu castell i amb la que es
relacionaven amb la resta de la societat catalana era, indiscutiblement, el català.
De fet, durant l'època de Felip III
(principis del segle XVII), la situació lingüística d'un noble català com
Francesc d'Erill era ben particular i es dividia en tres nivells:
·
El català per a la vida pública i privada: El català no
era només la llengua de casa. En aquell moment, era la llengua oficial de totes
les institucions de Catalunya. Les Corts de Barcelona de 1599 que hem comentat,
les lleis (Constitucions), els judicis de l'Audiència i tota la documentació de
la Generalitat es redactaven i es debatien en català. Per tant, els Erill
parlaven i escrivien en català habitualment.
·
El castellà com a llengua de la Cort: Com que el rei
s'havia instal·lat definitivament a Madrid, la noblesa catalana que volia fer
carrera a l'exèrcit de l'imperi, aconseguir càrrecs diplomàtics o moure's pels
passadissos del poder reial va haver d'aprendre a parlar i escriure
correctament en castellà. Era la seva eina per l'alta política amb el
Duc de Lerma o el mateix Felip III.
·
El llatí per a la cultura: Com a qualsevol noble culte de
l'Europa de l'època, se l'educava també en llatí, que continuava sent la
llengua de la diplomàcia internacional i dels llibres de filosofia o dret.
El més bonic d'aquesta història és que,
gairebé dos-cents anys després d'aquelles Corts de 1599, quan la descendents
dels Erill i els Melzi es van unir a Milà, es va produir una coincidència
curiosa: la llengua catalana que parlaven els avantpassats de la mare i la
llengua llombarda que es parlava a la zona del Llac Como on es va construir la
famosa Villa Melzi d'Eril s'assemblaven molt en l'oïda de l'època (molt
més que el castellà o l'italià de Florència).
Així que, d'alguna manera, el nom d'aquella
nissaga pirinenca que parlava català va acabar batejant un dels racons més
elegants de la Llombardia italiana que visitaràs al setembre.
Li pregunto a la I.A.
—Tens fotos de la Villa Menzi d'Eril?
Em contesta
—I tant! Aquí tens
unes imatges per començar a viatjar-hi visualment.
A la primera
fotografia pots veure una perspectiva clàssica des de l'interior dels seus
jardins: una font ornamental de nimfees i escultures que mira directament cap a
la immensitat blava del llac i les muntanyes de la riba del davant. A la segona
imatge es pot apreciar la façana neoclàssica i blanca de la vil·la senyorial
(l'edifici privat dels Melzi d'Eril) completament integrada en el paisatge
botànic vora l'aigua.
Els jardins botànics vora el llac. Fuente: Diego Fiore
/ Getty Images
La façana
de Villa Melzi d'Eril. Fuente: imagoDens / Getty Images
Com que hi aniràs a principis de setembre, et trobaràs tota aquesta vegetació encara ben verda i frondosa, i la llum d'aquella època de l'any sobre la façana és realment espectacular per fer-hi fotografies a la tarda.
Li pregunto a la I.A.
—Parla'm de Ramon Llull i la seva relació amb la nissaga dels Erill per part de la seva mare.
Em contesta
—La connexió
familiar entre Ramon Llull i la nissaga dels Erill és un
d'aquells detalls històrics fascinants que connecten el geni més gran de les
lletres catalanes medievals amb l'alta noblesa feudal dels Pirineus. Aquesta
relació és totalment directa per via materna: la mare de Ramon Llull es deia Elisabet
d'Erill (en algunes cròniques llatinitzada com Isabella).
1. Qui era Elisabet
d'Erill?
Elisabet pertanyia
precisament a la branca principal d'aquesta poderosa família que hem estat
comentant. Els Erill, originaris de l'Alta Ribagorça, no només tenien els seus
dominis muntanyencs, sinó que havien participat activament al costat dels reis
de la Corona d'Aragó en l'expansió territorial cap al sud i el Mediterrani.
2. El context: La
conquesta de Mallorca (1229)
Com va acabar una
Erill a Mallorca donant a llum a Ramon Llull? Per motius militars i de
repoblació:
·
El pare de Ramon Llull (Ramon Amat
Llull) era un noble català de l'entorn de Barcelona que va finançar i lluitar
al costat del rei Jaume I el Conqueridor en la presa de l'illa de
Mallorca l'any 1229, aleshores en mans musulmanes.
·
Els Erill també van participar en
aquella campanya militar històrica. Com a recompensa per la seva ajuda en la
conquesta, el rei Jaume I va repartir terres i riqueses a l'illa (el que es
coneix com el Repartiment de Mallorca) entre les principals famílies nobles
catalanes.
·
Va ser en aquest nou context de la
Mallorca cristiana on es va segellar el matrimoni entre el cavaller Ramon Amat
Llull i la noble Elisabet d'Erill. De la seva unió va néixer, l'any 1232 a la
ciutat de Palma, el cèlebre filòsof i místic franciscà català.
3. La influència de
la sang dels Erill en Ramon Llull
Néixer en el si
d'una família que unia el llinatge dels Llull i els Erill va marcar
profundament la primera etapa de la vida de Ramon Llull:
·
Posició a la Cort: Gràcies al prestigi de la nissaga de la seva mare i la riquesa
del seu pare, Ramon Llull va créixer com un típic noble cortesà. Va rebre una
educació d'elit, va ser nomenat senescal (administrador de la cort) del rei
Jaume II de Mallorca i va viure una joventut cortesana i cavalleresca, abans de
la seva famosa "conversió" mística als 30 anys.
·
Orgull de llinatge: Tot i que més tard Llull va renunciar a tots els seus béns
materials i riqueses per dedicar-se a la filosofia, la ciència i
l'evangelització, en alguns dels seus escrits autobiogràfics manté el record
del seu origen noble per via materna.
La connexió amb el teu viatge: És una paradoxa
històrica preciosa. La mateixa sang ribagorçana d'Elisabet d'Erill que corria
per les venes de Ramon Llull al segle XIII a Mallorca, és la que segles més
tard (per via de la branca que va marxar a Itàlia) acabaria donant nom als
jardins de la Villa Melzi d'Eril a Bellagio que veuràs aquest setembre.
Observació: «Erill» va ser el nom d’uns històrics cavallers
catalans que acudiren a la Crida d’Otger Cataló segons ens explica la llegenda
dels “Nou Barons de la Fama”