Vernaclisme,
colonialisme i democràcia
Si els colons poden votar, els colons poden decidir. I què voten? Imposar el marc legal de la seva llei sense esperit, la seva colonització alienadora i antinatural.
“Arrelar és potser la
necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana.” — Simone Weil—.
I. El vernacle com a
expressió de la vida
El vernaclisme neix del
reconeixement d’una veritat elemental: que tota vida autèntica sorgeix d’un
lloc, d’un temps i d’una relació íntima amb allò que l’envolta. El que és vernacle
no és simplement local o folklòric, sinó orgànic —una expressió viva
d’un territori que es diu a si mateix a través dels seus habitants, de la seva
llengua, de les seves formes culturals, de treball i d’afecte.
Ser vernacle és deixar-se
travessar pel paisatge fins que aquest esdevé llenguatge. És comprendre que el territori parla —però que només pot
parlar si hi ha algú que escolta. Quan el vincle entre la terra i l’ésser que
la viu es trenca, quan el parlar s’esdevé una tècnica i no un ressò del món, el
que s’apaga no és només una cultura: és una manera d’existir que emana de la
voluntat d’un Alè Creador relacionat també amb que s’anomena Déu.
El vernaclisme, en aquest
sentit, es més que una ideologia, més que una identitat; és una ecologia espiritual i
cultural. El seu marc referencial també és l’Ecolingüisme. És la
consciència que el sentit no es pot fabricar des de fora, sinó que creix des de
dins, com una arrel. El seu contrari és el colonialisme, que actua com
una força de desarrelament, imposant una mirada aliena i alienadora sobre el
que era ple i tenia ànima i sentit en si mateix.
II. El gest colonial: imposar
la forma sobre la vida
El colonialisme no comença
amb l’arribada d’un exèrcit, sinó amb una manera de mirar. És el gest de qui,
contemplant un territori, el veu com una “possessió” i no com un món amb
ànima. L’acte colonial consisteix a substituir la veu del lloc per la veu
de l’amo, a convertir la diversitat viva en matèria uniforme.
Quan els colons arriben
—siguin soldats, missioners, buròcrates o tecnòcrates— el primer que fan no és
destruir les cases, sinó renombrar les coses. Canvien els noms dels
rius, dels pobles, de les plantes; transformen les paraules vernacles en
paraules de domini. Canvien les paraules plenes d’esperit i de vida en paraules
buides, alienes, alienadores i sense significat transcendent. En aparença, és
una operació lingüística; en realitat, és un exorcisme simbòlic:
extreure l’esperit del lloc per substituir-lo per un dogma al que anomenen sovint
anomenen “constitució” que destrueix l’obra genuïnament natural. La llei mata
l’esperiti vivifica. Generen un canvi de mentalitat que mata els éssers humans
—l’Humanisme —com a subjecte i el fa
viure com a objecte servil.[1]
Aquesta operació es reitera
una i altra vegada en la història. Els imperis antics, els projectes nacionals
moderns i els mercats globals contemporanis comparteixen aquest mateix impuls:
reduir la pluralitat dels mons a un únic model de «monolitat»
—neologisme que vol dir el contrari de
pluralitat— que fa que una de les
parts del conjunt s’escampi fora del les seves fites naturals destrueixi la
resta de les parts tot provocant la mort del conjunt. La colonització, sota la
seva forma antiga o neoliberal, no és res més que la violència de la
uniformitat. «La unitat mata, el conjunt vivifica» —aquest és el meu lema
vernaclístic—.
El vernacle— jo crec que la
normativa de la llengua catalana hauria de recuperar l’article neutre «lo» i
poder-ne dir «lo vernacle» —resisteix aquesta reducció perquè és irreductible.
No es pot traduir completament ni desarrelar sense perdre el sentit original,
el gènesi, el genos. El seu llenguatge és el de la vida mateixa.
III. L’aniquilació del
caràcter genuí
Quan un poble és colonitzat,
el que es perd no és només la llibertat política, sinó la continuïtat
simbòlica del seu ésser. El colon—colonista o colonialista—, conscient o
no, busca anorrear el caràcter genuí del lloc perquè aquest li recorda la seva
pròpia artificialitat antinatural, aliena al lloc on troba com a habitant de
caràcter hostil amb el medi ambient —mitjà ambiental o hàbitat—.
Allò que és genuí —el cant,
la festa, el mot, la manera d’anomenar el vent i les manifestacions
materialistes de la Creació i el Seu Alè Creador— és insuportable per a qui vol
ocupar el Seu espai com a amo, perquè no el pot controlar. Per això el
colonitza: per silenciar el que no entén. El colonitzador quan recita la
oració del Parenostre, quan diu «Faci’s la Vostra
voluntat» ho fa hipòcritament; per dins, amb la seva mentalitat, pensa: «Faci’s
la meva voluntat»
El colonialisme és una
pedagogia del silenci. Obliga als vençuts a parlar en llengua aliena, —la de
l’ètnia o dogmatisme antinatural— la que ostentarà el poder anti-vernaclista;a
obeir la seva llei i el seu marc constitucional; a pensar en categories alienes, a veure’s des
de fora, com a objecte, no com a subjecte.[2] La seva
victòria més profunda no és militar ni econòmica, sinó psicològica i
simbòlica: fer que els habitants del territori s’avergonyeixin de ser com
són.
Quan una llengua vernacla és
substituïda per una llengua aliena, no només es perden paraules, sinó móns
de significat original i emanacions de l’Alè Creador. Cada mot vernacle conté una manera de percebre,
d’afectar, d’ordenar la realitat. Quan aquesta mirada desapareix, el món es
torna més pobre, més inhumà, més antinatural, més plè de mentides, més diabòlic.
El colonitzador no sols vol
governar la terra, sinó també reconfigurar l’imaginari. La seva
democràcia és, sovint, una façana per legitimar aquesta domesticació maliciosa
i antinatural. És la democràcia dels que permeten votar sobre qüestions secundàries,
però que ja han decidit les essències: l’economia, la llengua, el model de
vida, el sentit mateix del progrés.
IV. La democràcia com a
màscara del domini
“La llibertat no consisteix a
triar entre opcions imposades, sinó a crear les pròpies formes de vida.” — Raimon Panikkar—.
En molts territoris
colonitzats, la democràcia s’ha convertit en una retòrica del control.
L’imperi ja no necessita soldats si pot administrar el consentiment. Promou
migracions alienadores. Allà on abans hi havia ocupació, ara hi ha procediment;
allà on hi havia violència, ara hi ha un relat prefabricat maliciosament.
El colonialisme modern s’ha
refinat: ja no esclavitza amb cadenes, sinó amb formularis i pantalles. Amb
relat de propaganda en lloc de culturització humanista. El seu poder no
s’imposa per la força, sinó per la seducció: promet igualtat i progrés mentre
dissol tota diferència i amb formes artificials buides el contingut dels
veritables mots i la seva essència.
Aquesta nova forma de domini
pot anomenar-se colonialisme democràtic, i és potser més perillosa que
les anteriors, perquè actua en nom del bé. És allò que també se’n diu «els
falsos profetes». Substitueix el dret a l’arrel original del vernaclisme per
l’obligació d’obeir la llei de la seva alienadora constitució que és
configuradora d’un marc legal alienador. Proclama llibertat, però només dins
els límits d’aquest marc legal alienista. Concedeix veu a tothom, però exigeix
que tots parlin i actuïn d’acorde en aquest marc cultural i legal alienista i
alienador que fa esclaus servidors de la llei i no pas humans lliures com sí
que ho són aquells que viuen dins el marc del vernaclisme basat en l’Alè
Creador, la genuïnitat del lloc on habiten.
Així, la democràcia deixa de
ser una forma de convivència i esdevé un mecanisme d’esclavització. Quan
els pobles vernacles reclamen sobirania, els acusen falsament de ser il·legals,
racistes i tots els adjectius que consideren necessaris amb la finalitat de
desprestigiar-los i desqualificar-los maliciosament. Si han de dir mentides,les
diuen. No tenen amor per la veritat ni sentit de l’ètica. El seu sistema a
vegades admet la diversitat vernaclística, ho fa, però, de forma aparent, de
forma encoberta en realitat fa tot el possible per a destruir-la.
V. El colon simbòlic i
l’aniquilació de l’imaginari
El colonialisme no desapareix
amb les independències polítiques; simplement canvia de forma. Esdevé colonialisme
mental: un sistema d’imatges, valors i expectatives que desplaça el centre
de la vida cap a fora; aliena.
Els mitjans de comunicació
globals, les xarxes, la publicitat, les migracions de caràcter alienista i el
turisme actuen com a nous aparells colonials. Fan que cada lloc es
contempli com a perifèria d’un centre llunyà: el centre del poder econòmic, del
prestigi cultural, del model de vida “avançat”.
L’individu vernacle, sotmès a
aquesta pressió, acaba desitjant el que el colon li proposa. Vol parlar com
ell, vestir com ell, pensar com ell. El resultat és una auto-colonització,
més subtil i devastadora que la conquesta física.
Quan un poble adopta
l’estètica i el relat de l’amo, deixa d’escriure la seva pròpia història. I
quan això passa, l’imperi ja no necessita ocupar-lo: el poble mateix perpetua
la seva submissió.
La resistència, per tant, no
és només política, sinó imaginativa. Recuperar el vernacle vol dir
reaprendre a imaginar des del lloc, a construir sentit sense dependre de models
alienistes i alienadors anti-naturals.
VI. Vernaclisme com a antídot
i renaixença
“El Tot és en tot.”— Lema vernaclístic—
El vernaclisme proposa una
inversió radical del gest colonial: en comptes de projectar una forma sobre el
món, escoltar el món fins que ell mateix prengui forma. Aquesta escolta
és la base d’una nova democràcia, no de les institucions artificials, sinó de la
vida original. La de la mentalitat que sap i entén que Adam vol dir Terra i Eva
vol dir Vida. El vernaclisme té aquesta mentalitat, la «mentalitat adàmica i
evangèlica».
Ser vernacle és participar en
una democràcia de la naturalesa: cada ésser té el seu lloc, la seva veu, la
seva funció dins el conjunt. No hi ha jerarquia entre el roure i el margalló,
entre la paraula i el silenci. Només hi ha relació i equilibri.
Aquesta visió pot semblar
utòpica, però és profundament realista: cap civilització pot sostenir-se si
destrueix les seves arrels. El vernaclisme recorda que la llibertat no és
separació, sinó connexió lúcida amb allò que ens sosté.
Quan un poble recupera el seu
caràcter vernacle, no es tanca en si mateix, sinó que reobre la comunicació amb el món des d’un lloc viu. Allò que és
arrelat pot ser universal; allò que és desarrelat només pot ser buidor
infructosa.
VII. El camí de retorn:
reaprendre a veure
La reconstrucció vernacla no
passa per decret, sinó per una reeducació de la mirada. Cal tornar a
veure el que el colonialisme ens ha fet oblidar: la presència de l’esperit en
les coses, la intel·ligència de la terra, la dignitat de les formes naturals i
ecològiques
El primer pas és recuperar la llengua com a espai de veritat.
En cada paraula vernacla hi dorm una visió del món que espera ser despertada. La llengua vernacla no és un instrument
mecànic sinó que és un camí; i només qui fa aquest camí pot dialogar
veritablement amb els altres. És un camí, i és també una casa, un marc
referencial.
El segon pas és reapropiar-se
del temps. El colonialisme imposa la pressa, el rendiment, la lògica del
creixement infinit. El vernacle, en canvi, coneix els ritmes de la germinació i
de la maduresa. La democràcia vernacla serà aquella que torni a respectar els
cicles de la vida, la pausa, el silenci i la festa.
Finalment, cal reconnectar
el polític amb el sagrat —no en sentit dogmàtic, sinó ontològic. La
democràcia autèntica és una forma de reverència envers la vida original, la
paraula viva, la de l’esperit. Sense aquesta dimensió, degenera en
administració sense sentit de cap mena; sense sentit dins el món temporal i
sense sentit de transcendència. Sense el sentit de la Vida.
VIII. La falsa universalitat
i la veritable comunió
El colonialisme s’ha
disfressat sovint d’universalitat. Ha dit: “som tots iguals”; i també ha dit
«la nostra llengua és la llengua de tots» Ho fa cínicament per poder imposar un
model únic. Però la igualtat sense diferència és mort. La veritable
universalitat només pot néixer del diàleg de les arrels, no de la seva
negació.
El vernaclisme no rebutja el
món global, però el vol reorientar. No es tracta de tancar-se, sinó
d’afirmar: “només el que té arrel pot donar fruit”. L’universalisme colonial és
genocida perquè fa que una part destrueixi la resta de les parts que integren
el Tot i provoca la mort del Tot. El colonialisme demana unitat; el vernaclisme
demana conjuntament.
Quan un territori retroba la
seva veu, contribueix a la simfonia del món. L’objectiu no és tornar a un
passat idealitzat, sinó redescobrir la
força creadora de la singularitat. La democràcia vernacla és la que
permet a cada poble ser plenament ell mateix, perquè només així pot participar
plenament en el comú, en el conjunt holístic.
IX. Democràcia de la terra
“La terra no pertany a
l’home; l’home pertany a la terra.”
— Proverbi indígena americà
El vernaclisme proposa
entendre la democràcia com un ecosistema de relacions. En aquest sentit,
una comunitat només és lliure quan s’integra i respecta l’equilibri del lloc
que l’alimenta espiritualment i econòmicament; podríem dir: ecològicament.
La democràcia colonialista és
per definició antiecològica: veu la terra com a recurs i no com a mare. D’aquí
prové la seva arrogància: creure que pot extreure indefinidament sense retornar;
no estima la terra, el lloc, només l’explota materialment i prostitueix
La democràcia vernaclista
estima la terra, el lloc, és biocultural—humanisme té lligams amb la terra,
amb l’hàbitat—, naturalista i ecologista. És el reconeixement mutu entre
les formes de vida. És la política del respecte. No hi ha llibertat possible si
la natura és esclava, i lo natural prostituït; no hi ha democràcia si els
esperits del territori són alienats o exiliats.
Aquest és el punt on el
vernaclisme esdevé més que una doctrina: esdevé una espiritualitat de la
reciprocitat entre humans i naturalesa. Ens recorda que no som amos del
món, sinó part del seu organisme viu.
X. Postcolònia o
revernaclització?
El futur depèn de si som
capaços de passar de la postcolònia a la revernaclització. La democràcia
colonial viu encara a l’ombra de l’imperi, traduint-se contínuament segons els
seus codis; la segona es reconstrueix des de dins, confiant en la saviesa i l’esperit o alè del propi lloc; del Genius Loci.
Revernaclitzar és replantar
les arrels allà on el sòl ha estat erosionat. És tornar a mirar el paisatge
—que ha sigut desvernaclitzat pels poders alienistes—de caràcter democràtic,
republicà o monàrquic al llarg de la Història—, com una escriptura sagrada, i
la llengua com un riu, un camí, una casa, que connecta generacions amb l’origen
i comporta l’alè que pot construir el futur i fer viure el present amb
plenitud.
En una època de crisi
ecològica i cultural global, el vernaclisme pot ser el camí d’una nova
llibertat: una llibertat arrelada, capaç de reconèixer la interdependència
com a font de força.
Només el poble que s’estima
la seva arrel pot parlar amb el món sense por de desaparèixer-hi. El que oblida
el seu origen, esdevé instrument d’altri.
XI. Cap a una democràcia
vernacla
La democràcia vernacla és
aquella que no separa l’home de la terra ni la paraula de l’experiència. És una
democràcia dialogal, en què cada decisió és un acte de correspondència amb el lloc.
No es tracta només de votar,
sinó de participar en la respiració comuna, combregar amb la terra i
l’univers. Aquesta democràcia mesura en vincles; no s’imposa, sinó que
germina.
Un poble que escolta la veu
de la terra o lloc on viu aprèn a governar-se. Aprèn a ser persona; habitant,
abans que ciutadà.
Revernaclitzar la democràcia
és retornar-li el seu sentit primer: demos no com a massa, sinó com a
comunitat viva; kratos no com a poder, sinó com a força creadora.
Quan el «demos» és
desarrelat, el kratos esdevé tirania. Quan el demos és arrelat, el «kratos» es
converteix en harmonia.
XII. Epíleg: el silenci del
lloc
“Allí on la llengua genuïna o
vernaclista mor, mor també la possibilitat de conèixer, dir i viure la
veritat.”(Jordi Salat)
Tot comença i acaba en el
silenci del lloc. El colonialisme és soroll: imposa, aliena, buida de contingut
original. El vernaclisme és escoltar: atendre i entendre el què i quan l’alè parla
en els diversos llocs naturals del món.
Potser el camí de la
veritable democràcia és aquest retorn al silenci creador, al punt on cada ésser
pot expressar-se sense ser anul·lat. Potser el futur no depèn d’inventar més
estructures, sinó de recordar com es viu amb la veritat.
En un planeta saturat
d’informació i de dominis invisibles, l’acte més revolucionari potser sigui
simplement aquest: arrelar. Arrelar no com a tancament, sinó com a
obertura. Arrelar per poder florir, parlar, estimar i compartir sense por
holísticament i viure conjuntats. Aquest podria ser el camí de la veritable pau
al món i l’harmonia holística en la que totes les parts conformen un conjunt universal.
Arrelar és obrir-se al món des de la plenitud del
propi lloc. El futur no serà postcolonial, sinó revernacle, si sabem tornar al
silenci creador del territori i deixar que ell ens torni a parlar.
Com recorda Abdulrazak Gurnah, guardonat amb el Premi Nobel de
Literatura 2021 per la seva «commovedora descripció dels efectes del
colonialisme i del destí dels afectats», la veritable llibertat comença quan
s’escolten les ferides de la història i es restitueix la veu als qui van ser
silenciats.
El vernacle no és un residu
del passat: és la llavor del demà. I només una democràcia que sàpiga honorar-lo
podrà dir-se realment humana.
14 d’Octubre de 2025
