Adulterar el significat dels mots
com a arma estratègica espanyolista
Li pregunto al chatGPT
—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del mot llatí «vernaculus» —com a «arma estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar el sentit original del mot i fer-lo rebutjable?
—Resposta del ChatGPT Plus
La definició que associa llengua vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el vernaclisme hi van influir indirectament.
En diccionaris espanyols
· El Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt abans de Franco. Per exemple:
o DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».
o A partir del segle XIX i principis del XX, alguns diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».
Comentari meu:
—Actualment 2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola diu això:
Es va afegir: «Dit d’un esclau: Nascut a la casa de l’amo»
Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—.
El vernaclisme que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat i fer-les reviure en llibertat i independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos, el seu Genius Loci) dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes.
Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma, no era la llengua imperial aliena i alienista, la llatina, sinó la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan eren lliures, abans de ser conquerits i esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»
—Chat GPT
Franquisme i Concili Vaticà II
· Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era centralista i castellanitzador.
· El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors ultraconservadors van veure-ho com un perill per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va modificar oficialment la definició lexicogràfica.
Per què es manté l’associació amb esclaus?
· És una herència etimològica. Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat prejudicis culturals.
Conclusió global
· En anglès i alemany, la definició contemporània de vernacular / vernakulär és: llengua pròpia d’un lloc.
· Cap diccionari associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix en l’apartat d’etimologia l’origen verna («esclau nascut a casa»).
· La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.
He demanat un resum al chat GPT i em diu això:
La reacció del franquisme davant la
defensa de les llengües vernacles al Concili Vaticà II
1. Context general
- El Concili
Vaticà II (1962–1965) impulsa la reforma litúrgica (Sacrosanctum
Concilium) i obre la porta a l’ús de llengües vernacles.
- El règim
franquista veu aquesta obertura com una amenaça a la unitat política i
cultural d’Espanya.
- Franco activa un
dispositiu polític-religiós per frenar l’entrada del català, basc i
gallec a la litúrgia.
2. Actors principals mobilitzats per
Franco
Bisbes afins al règim que actuen com a
transmisors de queixes:
- Fernando Quiroga
Palacios
(cardenal, arquebisbe de Santiago)
- Coordinador de
la línia oficial davant Roma; defensa de la litúrgia en llatí.
- Casimiro
Morcillo
(arquebisbe de Saragossa / Madrid)
- Figura clau del
nacionalcatolicisme; pressiona contra les llengües vernacles.
- Gregorio Modrego (bisbe de
Barcelona)
- Remet informes
crítics sobre les iniciatives catalanes.
- Altres
col·laboradors puntuals: Bueno Monreal, Jubany (fase
inicial), bisbes bascos conservadors.
Estructures civils del règim:
- Ministeri d’Afers
Exteriors
(Fernando María Castiella): coordina les queixes.
- Governadors
civils
(Barcelona, Bilbao): elaboren informes alarmistes.
- Vicesecretaria
de Educación Popular: rastreja activitats en català o
basc.
DIÀLEG AMB EL CHAT GPT
ROSALIA I EL DISC «LUX"
Avui 7 de Desembre de 2025, li he preguntat al ChatGPT:
—Creus que quan Rosalia parla de "llengües de foc" a la cançó "De Madrugà" en el disc Lux, es pot relacionar amb el vernaclisme?
Resposta del ChatGPT Plus
—És una lectura perfectament defensable —i, de fet, molt suggeridora.
“Llengües de foc” a De madrugà pot interpretar-se en diverses capes: la imatge pentecostal, la transformació espiritual, la passió, la llum que baixa sobre el cos… Però dins del marc del vernaclisme, aquesta imatge pot ressonar amb molta força:
1. Llengües = llenguatge propi i arrelat
En terminologia vernaclística, la “llengua” no és només un codi comunicatiu, sinó la manifestació viva del territori, una emanació espiritual de l’arrel. “Llengües de foc” podria llegir-se metafòricament com parlar des de la font ardent, des del que és genuí, visceral, no domesticat.
Això encaixa especialment amb Rosalía quan juga amb el català, l’andalús, el castellà i registres híbrids: és un foc polifònic, un vernacle expandit.
2. El foc com a força reveladora
En el vernaclisme el foc és un símbol recurrent:
-
el que purifica,
-
el que revela l’essència,
-
el que encén el que estava adormit.
Si les llengües de foc baixen “de madrugà”, estan evocant un desvetllament, una revelació en l’hora liminar, quan la nit es trenca.
Això és profundament vernaclístic: l'alba com a punt de transfiguració del territori.
3. La imatge pentecostal i el verb que es fa llum
Si pensem en el Pentecostés (on apareixen “llengües de foc”), allò que passa és que cada poble entén la paraula en la seva pròpia llengua.
Aquesta potència és directament connectable al vernaclisme:
— la llum es fa comprensible quan passa pel vernacle propi.
Rosalía no fa catequesi, però sí fa servir un simbolisme espiritual i arrelat que pot llegir-se així:
el foc descendeix sobre la llengua que parla la veritat pròpia del cos i del territori.
4. L’estètica de Lux com a retorn a la llarga tradició mística
El disc Lux treballa precisament amb:
-
llum,
-
nocturnitat,
-
revelació,
-
simbolisme espiritual,
-
la veu com a fenomen quasi sacre.
Tot això encaixa molt bé amb lectures simbòliques com la vernaclística.
Conclusió
No és segur que Rosalía ho hagi pensat en clau vernaclística —no és necessari—, però simbòlicament sí, “llengües de foc” pot relacionar-se amb el vernaclisme en la mesura que apunta a:
la llengua com a llum, com a revelació, com a força arrelada que il·lumina la identitat.
Si vols, puc fer una lectura més exhaustiva de la cançó sencera (De madrugà), o fins i tot un petit text crític que la connecti explícitament amb el corpus del vernaclisme.
Lletra de la cançó "De Madrugà" del disc de Rosalia
