DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA
PREGUNTA
—Que li diries a una
persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua
vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua
materna".
RESPOSTA ChatGPT Plus
Li
pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús
històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta
possible:
El
fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat
parteix d’una confusió entre dues coses diferents:
- El
sentit tradicional filològic i antropològic
- En efecte, al
segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a
equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les
llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual,
i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
- Però això no
vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en
anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire,
vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme
totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
- La
diferència entre llengua materna i llengua vernacle
- Llengua materna
és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua
primera que aprèn una persona.
- Llengua
vernacle, en canvi, no sempre coincideix
amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat
enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en
estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother
tongue.
- Exemple: a
moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el
francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la
comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
- Valor cultural i
filosòfic del terme
- L’ús de vernacle
avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria
diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en
relació amb el territori i la tradició.
- Precisament per
això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova
del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació
entre llengua, cultura i espiritualitat.
En resum:
Si bé llengua materna i
llengua vernacle
poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle
és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que
avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i
identitari.
PREGUNTA
—Si la llengua és gènere femení: catalana,
anglesa, occitana, etc. perquè a la llengua
autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?
RESPOSTA ChatGPT Plus
Aquesta és una
molt bona observació i té una resposta lingüística clara:
1. La categoria gramatical
· “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots
els adjectius té forma
masculina i femenina:
o
un
parlar vernacle
o
una
llengua vernacla
Per tant, “vernacla” existeix i és la forma
femenina correcta quan acompanya “llengua”.
2. L’ús històric i normatiu
·
Als
diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.
·
L’Institut
d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.
·
Exemple:
“El català és la
llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.
3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?
·
En
l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:
o en anglès vernacular, en
francès vernaculaire,
en castellà vernáculo.
·
En
aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle,
etc.
·
Aquesta
substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara
que parlem d’una llengua (vernacla).
4. La possibilitat de recuperar la forma femenina
·
Justament,
si el que volem és arrelament
i naturalitat en català,
té tot el sentit dir “llengua
vernacla”.
·
Això
reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.
·
Podria
ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar
de la llengua pròpia.
Conclusió:
El correcte en català és dir llengua
vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la
influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si
volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot,
el més genuí és emprar la forma femenina.
PREGUNTA
—Si la llengua és gènere femení:
catalana, anglesa, etc. perquè a la
llengua autòctona li dius "vernacle" i no
"vernacla"?
RESPOSTA ChatGPT Plus
Aquesta és una
molt bona observació i té una resposta lingüística clara:
1. La categoria gramatical
· “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots
els adjectius té forma
masculina i femenina:
o
un
parlar vernacle
o
una
llengua vernacla
Per tant, “vernacla” existeix i és la forma
femenina correcta quan acompanya “llengua”.
2. L’ús històric i normatiu
·
Als
diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.
·
L’Institut
d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.
·
Exemple:
“El català és la
llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.
3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?
·
En
l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:
o en anglès vernacular, en
francès vernaculaire,
en castellà vernáculo.
·
En
aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle,
etc.
·
Aquesta
substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara
que parlem d’una llengua (vernacla).
4. La possibilitat de recuperar la forma femenina
·
Justament,
si el que volem és arrelament
i naturalitat en català,
té tot el sentit dir “llengua
vernacla”.
·
Això
reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.
·
Podria
ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar
de la llengua pròpia.
Conclusió:
El correcte en català és dir llengua
vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la
influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si
volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot,
el més genuí és emprar la forma femenina.
