La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom

La Catalunya adulterada: 

Posar la "i" entre cognom i co-cognom

és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 

Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.

I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/ Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser. La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament. La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària. Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori. Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc. Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat. La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE

Frases Vernacles 1

1
Cada nació vernacla té una estrella al cel i la seva pròpia imatge celeste. També té en les jerarquies supracelestes una Intel·ligència que el governa. Aquesta Intel·ligència és coneguda amb el nom d’Àngel Nacional.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (De Oculta Filosofia en l’Art Breu de Ramon Llull)

2

Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home, sinó conforme a les disposicions harmòniques amb els cossos celestes.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)
3

N’hi ha que van cap al Nord, n’hi ha que van cap al Sud, n’hi ha que van cap a l’Est, n’hi ha que van cap a l’Oest, n’hi ha que van cap a baix, n'hi ha que van cap a dalt.
El pantòleg, - seguidor de la religió científica catalana anomenada "Pantologia" per Francesc Pujols-, va cap a dalt.

J.S.

4

El proper pas que ha de fer la ciència, és crear una religió per la Humanitat.

Lord Morley

5

La religió fonamentada en la Pantologia ( religió científica catalana ) té la pretensió d’alliberar i netejar la qüestió religiosa de totes les mitologies, supersticions, màgies i misticismes que l’embolcallen, per tal de donar-li la mateixa objectivitat que els resultats obtinguts per les ciències.

Francesc Pujols
Del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana".

6

Dins l'àrea geogràficia natural o vernacla dels Països Catalans, la llengua castellana fa obeir (la Constitució), la llengua catalana fa pensar (combregant amb l'Esperit) .

Jordi Salat


7

L’espanyolisme castellanista castellanitza. El catalanisme vernaclista universalitza.

Jordi Salat

8

El pantòleg, davant la falsedat i la mentiada, no es pot limitar a dir “no és això”. Ha de dir "És el que És, és això i és així"

Jordi Salat

9

En els orígens de la vocació artística sempre trobem el sofriment d’una forta experiència vital. Descobrim que les coses (la realitat) no són exactament com ens volien fer creure que eren i sorgeix una contradicció insuportable, un conflicte, entre l’ambient en que hem crescut i la nova visió que anem construint amb la nostra experiència.(La pràctica de l’art)

Antoni Tàpies


10

Els artistes, hauríem d’anar sempre colze a colze, amb els filòsofs, els científics i els polítics progressius. L’artista participa i propaga una idea igual que tots ells. Tot són facetes d’una mateixa activitat, la humana, davant els misteris i problemes que plantegen les relacions dels éssers humans amb la naturalesa i entre ells mateixos.

Antoni Tàpies

11

Al formar-se una nova visió de la realitat, sorgeix immediatament el conflicte amb conceptes caducats i és natural que es senti un impuls envers la rebel·lia i l’acció.

Antoni Tàpies

11

Hi ha dues classes de nacionalismes.

1.- Els nacionalismes vernaclistes, que són els que fan ciutadans o patriotes conscients, pensants i vius, connectats a l’Arbre de la Vida

2.- Els nacionalismes constitucionalistes que són els que fan ciutadans o patriotes conscients de les normes legals de la Constitució ( O "dogmes" a vegades religisos) i desconnectats de l’ Arbre de la Vida – l’Arbre del Coneixement o Arbre de l’Esperit.-
El nacionalisme català és un nacionalisme vernaclista i té el seu propi "marc espiritual" universalment compartit en comunió amb totes les nacions vernacles del món. El nacionalisme espanyol, és un nacionalisme constitucionalista i té el seu "marc constitucional".

Jordi Salat

12

La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” "La mística és la font de qualsevol ciència de debò" “L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència ateny d'obrir” (Albert Einstein, 1879-1955, el major científic del s. XX).

Albert Einstein

13

Qui tingui l’art i la ciència, aquest, ja té la seva religió. Qui no tingui l’art i la ciència, que cerqui una religió.

Goethe


14

Per a les persones creients, Déu està al principi; per als científics, al final de totes les reflexions”

Max Karl Emst Ludwig Planck, 1858-1947, físic alemany).



15

Una mica de ciència allunya de Déu, però molta ciència retorna a Ell.

Louis Pasteur,1822-1895, químic i bacteriòleg


16

La matemàtica és l'alfabet amb el qual Déu va escriure el món

Galileu Galilei


17

L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència.

Thomas De Kempis, 1380-1471, místic

18

La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a tomb de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en la meva vida, mai no m'he subscrit a cap concepció atea

Albert Einstein, al “Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine”, 1959, 11).


19

Es pot ser català i espanyol; però no és pot ser català i castellà. L'espanyolisme castellanista és imperialisme no és cosmopolitisme universal.

Jordi Salat


20

Hi ha gent que, probablement per manca d'un do de sensibilitat, no vol, o no pot entendre raonant amb lògica i per això necessiten proves.Tot depèn del nivell de l’Arbre de la Vida en el que són o es troben. N'hi ha que creuen sense entendre, n’hi ha que entenen i no creuen,n’hi ha que creuen i entenen però no obren en conseqüència ni són conseqüents amb les conclusions ja que no canvien mai de conducta, d'opinió ni de mentalitat n' hi aha d'altres que sí que ho fan.

Jordi Salat

21


No és l’Esperit el qui anima a la Matèria, sinó la Matèria la qui anima a l’Esperit.(Hiparxiologi o ritual de la religió catalana pàg. 65)

Francesc Pujols

22

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Francesc Pujols

Nota: Aquesta frase extreta del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana" és pot llegir en la placa que es va posar en el momnument a Frandesc Pujols que es troba davant la porta d'entrada del " Museu Dalí " de Figueres (Catalunya)

El llenguatge pot ser un parany al servei del poder

"Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge" Ludwing Wittgenstein (1889-1951 Filòsof austríac





El llenguatge consisteix en una selecció de mots d'una llengua que es fan servir per a configurar una determinada concepció de la realitat. Els poders imperialistes en fan servir uns i els poders independentistes i els nacionalistes en fan servir uns altres. Hi ha diversitat de llenguatges adaptats a les necessitats de diversos col·lectius o pensats per a servir determinats grups de poder i configuradors de mentalitats.Alguns llenguatges ens tanquen dins de closques, presons mentals dins les quals romanen esclaus i s'engendren tota mena de psicopatologies, entre aquestes, l'auto-odi i també una malaltissa autoestima que es quelcom diferent de l'amor propi, doncs en creix en excés i genera vanitat i egolatria.Exemples de perversió del llenguatge jo els trobo l'expressió " la llengua de tots", expressió que ens fa creure que l'espanyol - entenent per espanyol el castellà - és la llengua de tots els habitants de l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol, actualment reconegudes per la Constitució s'hi parlen diverses llengües. Per cert: el Rei d'Espanya felicita el Nadal només en llengua castellana. No ho hauria de fer en totes les llengües que s'esmenten a la Constitució? Com és que no li ho demanen els polítics representants dels pobles català , gallec i basc?

Altres expressions configuradores o desconfiguradores de la realitat, en funció d'allò que és de veritat o d'allò que es vol que sigui perquè ens convé, d'allò que ens volem identificar o des-identificar, són per exemple fer servir "ciutadans de Catalunya" enlloc de "catalans".Recordo que aquesta frase la va dir Tarradellas quan va retornar de l'exili des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya i trobo que va ser un error perquè ha generat un llenguatge que assumeix que a Catalunya no tots són catalans. Per què no va dir: Catalans! Tal com havien fet altres Presidents de Catalunya?

També el va fer servir per part dels socialistes que, en lloc de dir-se "Partit Socialista de Catalunya" o "Partit Socialista Català", es va posar per nom "Partit " dels" Socialistes de Catalunya". Aquest "dels" comporta implícitament que no tots els socialistes de Catalunya són o es senten catalans.Una altra cosa és la de considerar que a nivell geogràfic Catalunya es considerada pels castellano-parlants, com a "Est d'Espanya" i no com a "Catalunya" i això els justifica, al seu entendre, que hi tenen dret a parlar castellà perquè són en territori espanyol i, aquí intervé allò de considerar el castellà com la llengua de tots.El llenguatge configura una determinada realitat i dóna fonaments de la identificació en funció de la realitat de veritat o de la realitat manipulada pel llenguatge, o sigui la no-realitat.

El mal no és solament una qüestió d'autoestima. El mal també es troba en el llenguatge d'ús social imposat subtilment pel poder dominant.Tot sovint em trobo persones que reivindiquen independència i llibertat perquè volen sortir d'Estats en els que es senten oprimits però no saben cap a on volen anar. Llegeixo escrits que parlen de que ens cal una nova mentalitat, alguna cosa nova...però no saben què és.I, jo penso que en certa manera això també és degut al llenguatge imperant i assumit socialment.Un altre cas, n’és el concepte de llengua materna. Hi ha altra tradició cultural que és la de la llengua vernacla . Per què no es reivindica? Per què no es reivindica aquesta mentalitat?Amb el llenguatge ens han creat uns prejudicis, una closca dins la qual hem estat condicionats mentalment.Ara fa uns dies vaig parlar amb un catalanista que renegava de Nostra Senyora de Montserrat, perquè deia que ell era ateu, els temps són laics - em deia-, i no volia tenir una "Patrona de Catalunya" ni trobar-li cap sentit universal en la seva imatge de verge negra tot relacionant-la amb la tradició cultural que la podria vincular amb la pedra negra que veneren els islamites a la Kaabba , la deessa Gaia dels hel·lènics, i la d'aquests amb la deessa Isis o Hathor dels egipcis d'Hel·liòpolis ni esbrinar els lligams etimològics entre hel·lènic i hel·liopolità.Ens cal una nova mentalitat, però...La sabem cercar...? Som presoners del llenguatge, i potser no la trobem perquè no la sabem reconèixer?Quina funció hi tenen en tot aquest "encloscament" , arreu del món, els professors i acadèmics legitimitats i autoritzats oficialment que tenen títols aconseguits en època dictatorial o tirànica i han filtrat amb els seus exàmens a l'alumnat tot seleccionant conceptes i llenguatge perpetuant la mentalitat oficial del poder dominant i, a vegades i en determinats llocs, exercint una singular censura inquisitorial en contra de gent que pensa i no es limita a seguir les directrius marcades pel poder?El llenguatge ha tergiversat el sentit del discurs i s'ha tergiversat el sentit de les paraules i la configuració entenedora de la realitat que és autèntica i de veritat.I, mentrestant, avui he llegit una notícia sobre la presentació del llibre El siglo de China de Ramon Tamames i m'han vingut al cap les prediccions exposades en el llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història d' Alexandre Deulofeu , escrit ara fa més de vint anys.Deulofeu la va encertar amb la caiguda del mur de Berlín i la va encertar amb la desintegració de l'URSS, ... Entre d'altres esdeveniments històrics.Es pot deduir i preveure el futur amb el criteri deulofeuà? Es pot deduir la invasió de Sibèria per part de la Xina? De moment hi van molts immigrant xinesos. Deulofeu va parlar de la data del 2029 com un any especialment important per a Catalunya. Com és que Deulofeu té detractors entre els mateixos catalans? Qüestió d'auto-odi, sí, però, quina és la causa de l'auto-odi i la manca d'autoestima?

Podria ser una qüestió de llenguatge .Hem de recuperar el llenguatge alliberador seleccionant les paraules i expressions de veritat, retrobar el sentit autèntic de les paraules i descobrir el significat dels símbols que configuren el mapa de la mentalitat .... Aquesta mentalitat nova que "ens cal trobar" , segons llegeixo en molts escrits de webs i en articles de premsa sense que diguin quina és, ni en quins valors es defineix....Diguem-li mentalitat vernacla. Per què, no?Sempre ha estat present entre nosaltres. Només cal redescobrir-la de veritat i testimoniar-la. Amb aquest criteri es pot parlar de independència i de reeiximent. O sigui, d'on volen sortir i cap a on volem i hem d'anar.


Jordi Salat

Presentació

Volem fer un recull d'escrits que segueixen un "criteri vernaclista", entenent per vernacle, la cultura autòctona i natural , la del "Genius Loci", del lloc on hom habita.

Frases


Tomàs More en el Llibre UTOPIA

“ els utopians aprenen les ciències en la seva pròpia llengua, que és rica, harmoniosa i
fidel intèrpret del pensament” ( pàgina 147) . En la nota a peu de pàgina es diu “ trobem aquí una de les idees més estimades dels humanistes: el valor de la llengua, sobretot la llengua vernacla, reflex fidel del pensament”.



Lawrence Durrell en el llibre "El Quartet d'Alexandria"

"El determinant principal d’una cultura és l’esperit del lloc"


Jesucrist

"Reconeixeran que sou els Meus veritables deixebles perquè allà on anireu a predicar en nom meu, l'Esperit Sant us infondrà el dò de llengües i parlareu en la llengua del lloc.


OBSERVACIONS

Jesucrist no va parlar de "llengua materna", va parla de "llengua del lloc"

La llengua del lloc ha rebut diversos noms: pròpia, natural, autòctona, vernacla, ... A vegades - a Mesopotàmia, Egipte i Grècia - es parla fins i tot del concepte de llengua com a quelcom que "intrínsecament" porta una força o ànima , una energia que harmonitza la llengua del lloc amb la naturalesa del lloc per mitjà de les vibracions fonètiques i les posa en comunió.

Aquesta concepció lingüística estaria en la mateixa línia de la Teoria Gaia de James Lovelock i d'algunes modernes especulacions filosòfiques relacionades amb física quàntica.





vernaclia@yahoo.com

Ramon LLull en va parlar així, segons explica E C Agrippa en el llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes : Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, NO A L’ATZAR o a voluntat de l’home, SINÓ CONFORME A LA DISPOSICIÓ HARMÒNICA DELS COSSOS CELESTES

Traducció a l'anglès

Mostrar forma romanizada

One of the most cherished ideas of the humanists, is the value of "the vernacular, reflection of Thought" From the book "Utopia" of Thomas More "Recognizing that you are my disciples because you go there to preach in my name, the Holy Spirit infondrà you the gift of tongues and speak the language of each site or vernacular. Christian education is valued in the Vatican II Catholics currently silenced by the Vatican.