dimarts, 22 de març del 2022

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA



Llegeixo dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la llengua.

Un d’elles parla de l’edició d’un llibre  escrit per filòlegs catalans que, exposen que  la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana està maltractada dins la Monarquia “española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.

Però, una altra notícia sembla que ho contradiu.

L’altra notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual ha dit que “accepta discutir amb els independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República francesa, sobre  l’autonomia, si cessen els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha tabús, però la llengua de la República, és el francès”

La llengua de la República de França és el francès.

La llengua del Reino de España es el español.

Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa


Sembla ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua francesa a la República i  la lengua española.[2] a la Monarquia.

Quin és el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme reconegut?

En el meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre? Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió, essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que, posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i descentralitzada.

Aquesta mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del Renaixement.

Aquells que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.

 



 

Thomas More,  ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església Anglicana, i  fet Patró dels Governants i Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que,  enganyats per la propaganda anti-vernaclística fomentada pels imperialistes,  encara consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà, i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat nacional?

Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2

 " Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"








Jordi Salat



NOTÍCIES

Notícies sobre Còrsega i Catalunya



[1] Escric “fós” perquè discrepo de les normes oficials que han tret  una accentuació de la llengua catalana  que jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol dir “ temps del verb fondre”. Fòs,  vol dir topònim d’Occitània.

[2] De fet  lingüísticament la llengua anomenada francesa és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.

dilluns, 14 de març del 2022

DOTZERIES 2 Comentari personal amb reflexions, records i qüestions de filosofia

 

Escrit anterior DOTZERIES 2  Primera part

DOTZERIES 2 Diàleg amb un lector basc que em llegeix i escolta en català

Escrit  d'aquest post DOTZERIES 2 Segona part

Escric aquest article, DOTZERIES 2 Diàleg amb un lector basc que  em llegeix i escolta en català tal dia com avui que és el 8 de març, dia celebrat com a Dia Internacional de les dones. I, em ve al cap el record d’un antic projecte que no s’ha fet realitat. 

Parlo de filosofia i religiositat amb un sentit heterodox; a les paraules que faig servir, els dono  un sentit diferent del què es fa creure que tenen en la forma com les expliquen les autoritats oficials, acadèmiques i clericals. Confio en que quedi clar allò que vull dir.

Vaig proposar celebrar el Dia Internacional de les Nacions Vernacles. El dia escollit havia de ser el Dia de la Pasqua de Pentecostés, la Pasqua Granada. El dia que els cristians de la Tradició Johanita de caràcter zodiacalista basada en l’Apocalipsi de Sant Joan i la visió de una “dona amb el Sol, la Lluna i Dotze estels, celebren l’ensenyança cristiana del Do de llengües que infon l’Esperit Sant. Entre els meus arguments parlava de la llegendes lligades a Pentecostès com e la llegenda del Sant Greal i el rei Artur que comença el dia de Pentecostés a dalt d’una muntanya. 

Símbols com el de la Roda Zodiacal i les representacions del colom  en les obres d’art romàniques, especialment en les del Pirineu,  occità, català i basc, i en les seves llengües vernacles; i en l’art del Renaixement a Europa com és el cas del bateig de Crist en el Jordà de Leonardo da Vinci i l’Anunciació de l’Àngel a Maria de Fra. Angélico on s’hi pot veure la presència del colom que fa referència a l’Esperit Sant i no pas a Jahveh. Vaig proposar fer la presentació de la bandera vernaclística a dalt de la muntanya de Montserrat. Ho recordo ara. És un record que s’ha fet present en el Present. I deixo constància, una vegada més, que no s’ha fet realitat. Aquesta vegada ho dic mentre contemplo  la situació actual de Catalunya – també altres nacionalitats dels regnes de la Corona d’Aragó, Euskal Herria, i altres nacions naturals d’Europa i la resta del món – vernaclístiques o zodiacals- sense poder-se auto determinar i reeixir tal com el seu Esperit- Alè, Prana, Tao, Substància Universal Còsmica-, els inspira des del interior de la seva Ànima personal i nacional. 

Observo, i  el el què veig en el comportament de la societat o del poble, també em fa recordar tot allò que va deixar escrit Erasme de Rotterdam en el seu llibre Elogi de l’Estupidesa,- tendenciosament traduït com a Elogi de la Follia (ja que no és el mateix la bogeria que l’estupidesa),  i concloc que un dels mals del nostre món, a més de la Falsedat i Mentida  que ens impedeixen veure i entendre la Veritat i el seu Sentit i significat de la Vida i Existència Humana, continua sent l’ Estupidesa, veig molts estupiditzats i estupiditzades en totes les estances i nivells de la nostra societat. La catalana, la dels regnes de la Corona d’Aragó,  la d’Europea i la internacional. S’ha de canviar de mentalitat i, tot fugint de la moral convencional malèvola, hipòcrita i adulterista, s’ha de tornar a l’ètica natural, i per a fer-ho ens cal tornar als orígens, retrobar el zodiacalisme i el seu concepte de Déu en tant que Pare Celestial?[1] Jo crec que sí. 

Es podria relacionar l'hel·lènic Zeus de la mitologia hel·lènica  amb el Pare Celestial, -Abba o Baal- de qui es parla a la Bíblia? Jo crec que amb un determinat criteri zodiacalista, si. 

D’això parlo en el meu llibre DOTZE. També hi parlo del Mal present en aquest món i de les seves monarquies relacionades amb la maledicció de Noé. 

Espero que algun lector em faci alguna pregunta sobre aquest tema per a tornar-ne a parlar més extensament i poder parlar del concepte de Déu que tenien els cavallers de l’Orde del Temple del rei Salomó en general i en concret aquells Grans Mestres del Temple que formaven part dels regnes de la Corona d’Aragó, entre aquests el dels bascos del Regne de Navarra, el lloc on viu el Mikel,  els quals  parlaven  occità, català i euskara o basc-navarrès. 

Des de fa molts anys, penso que si el moviment nacionalista català hagués reivindicat l’ideal vernaclista  com a característica de la seva  mentalitat cultural i la seva voluntat  política, el referèndum de l’i d’Octubre de 2017, hauria tingut el reconeixement internacional que  no va tenir i no hagués quedat captiu dins el marc legal, mental i lingüísticament castellanejador, com és parlar i imposar que tothom parli  exclusivament en llengua castellana tot anomenant-la lengua española com si fos la llengua de tots, pròpia de l’espanyolisme imperialista. El lloc de les nacions naturals o vernacles és la mentalitat del marc referencial vernaclista; no és, com s’està comprovant amb les actituds polítiques, la mentalitat del marc referencial espanyolista ni tampoc l’europeista que tenim actualment.

 

En aquestes imatges es pot veure la Roda Zodiacal corresponent a l’art romànic amb el Crist en el lloc del Sol  rodejat pels signes zodiacals, propi del cristianisme de la Tradició Johanita i del Pare Celestial del Nou Testament. El Retaule del Sant Esperit de la catedral de Manresa amb la presència del colom. El monument amb un colom, dedicat als càtars o cristians gnòstics albigesos a Menèrba[2] (Occitània) . Les banderes del mig, són la Bandera Vernaclista rodejada per les banderes de nacions vernacles d’Europa, i als costats un logo amb les banderes de Catalunya i Euskadi amb la bandera vernaclista i la d’Europa.

 


Per cloenda d'aquest escrit m'ha semblat oportú posar un enllaç a dues cançons

  una en basc o euskara 


i altra amb català.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com



[1] Déu, Pare Celestial, i Maria Mare Celestial; a vegades anomenada Reina del Cel. En la tradició mesopotàmica s’anomena  Reina del Cel a Astarteh, l’esposa de Baal i en la tradició egípcia se li diu a Isis, l’esposa d’Osiris. Les dues es relacionen amb les verges negres. Els adulteristes han blanquejat les icones de verges negres per a esborrar aquesta identificació mitològica.

[2] El significat del nom de Menèrba,  agafa l'arrel cèltica Men (pedra) per explicar l'origen preromà del topònim. Segons aquesta teoria expressaria la situació geogràfica de Menèrba, penjada dalt d'una plataforma rocosa (com la nombrosa toponímia romana que comença per Roc-, Roca-).