divendres, 29 d’agost del 2025

Diàleg amb ChatGPT: Arguments amb criteri vernaclístic per la integració de la immigració a Catalunya aplicable arreu del món

 

DIÀLEG AMB EL CHAT GPT

 


Pregunta meva:

 —Em pots escriure quatre arguments amb criteri vernacliste per a convèncer als immigrats que han vingut a Catalunya per fer-los entendre la necessitat de parlar-hi català?

Resposta ChatGPT Plus

—Aquí tens quatre arguments ben estructurats amb una mirada vernaclística, respectuosa i arrelada, que no imposa sinó que convida al sentit i al valor cultural del català:

1. El català és clau per arrelar-se i fer comunitat

Argument: Aprendre català no és només conèixer una llengua, sinó obrir la porta a la vida social, cultural i laboral del país. Quan parles la llengua del lloc, deixes de ser visitant i et converteixes en part de la comunitat, amb llaços reals i vincles de confiança.


Criteri vernaclístic: El vernaclisme defensa que la llengua pròpia és la clau de l’arrelament. Arrelar-se no vol dir renunciar a les arrels d’origen, sinó afegir-ne una altra que et connecta amb la terra on vius.

2. Respectar la llengua és respectar la diversitat real

Argument: Catalunya és plural, però la seva pluralitat històrica té com a columna vertebral la llengua catalana. Si la llengua desapareix, la diversitat també s’empobreix i tots hi perdem. Parlar català és protegir aquest mosaic cultural que us acull i us fa espai.


Criteri vernaclístic: La cultura universal neix del respecte a les arrels particulars. El català no és un obstacle, és una riquesa compartida que dona sentit a la convivència.

 

3. La llengua obre oportunitats i trenca barreres

Argument: Saber català et dona més opcions laborals, educatives i socials. Et permet entendre millor la història i el pensament del país i no quedar-te en una bombolla tancada. Parlar-lo és guanyar llibertat per moure’t amb seguretat i dignitat.


Criteri vernaclístic: El vernaclisme no defensa llengües com a tòtem, sinó com a eines vives per connectar amb la realitat i créixer-hi.

 

4. El català no exclou la teva llengua: les reforça totes dues

Argument: Aprendre català no vol dir oblidar el castellà, l’àrab o el quítxua. Al contrari, el bilingüisme o el trilingüisme és una força. Els fills que parlen diverses llengües tenen més capacitat cognitiva i més opcions al futur.


Criteri vernaclístic: La llengua pròpia del territori i la llengua d’origen no són enemigues. Com més llengües saps, més arrels i més ales tens.


Vols que ara et prepari un discurs emocional amb metàfores vernaclístiques (arrels, llavors, llum, ponts) per fer-la encara més inspiradora?

—Si

—Germans i germanes,

Avui us vull parlar de les arrels. Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records. Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen. I nosaltres no volem assecar-nos, volem créixer, volem donar fruit.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull. Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català. Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, si la feu créixer, us donarà ombra i fruits per viure millor. No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.” I és cert, i és una riquesa. Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil. Com més arrels té, més fort és. Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans. Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres. Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts. Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.

Vols que la fem bilingüe català-anglès per fer-la encara més inclusiva?

—Si

Germans i germanes,
Brothers and sisters,

Avui us vull parlar de les arrels.
Today I want to speak to you about roots.

Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records.
When we arrive in a new place, we carry our roots in our hearts: our language, our music, our faith, our memories.

Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen.
But if we do not water them in the soil where we are, those roots dry out.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull.
Here in Catalonia, there is a land that welcomes you.

Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català.
A land with its own light, with its own language: Catalan.

Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, us donarà ombra i fruits per viure millor.
This language is like a seed. If you plant it within you, it will give you shade and fruits to live better.

No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.
It is not just a language: it is the bridge that will make you feel part of the community.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.”
Some may think: “I already have my language, I already have Spanish, Arabic, Quechua.”

I és cert, i és una riquesa.
And that’s true, and it’s a richness.

Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil.
But do you know what happens to a tree with only one root? It is fragile.

Com més arrels té, més fort és.
The more roots it has, the stronger it becomes.

Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.
Learning Catalan is putting down a new root in the land that now sustains you.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans.
Speaking Catalan is showing respect to those who welcome you and giving strength to the diversity that makes us great.

Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres.
If Catalan disappears, this land loses its music, and we all become poorer.

Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.
But if you make it yours, the light of this land will also become your light.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts.
Friends, it’s not about leaving anything behind. It’s about adding, strengthening, building together.

Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.
The more languages we speak, the more bridges we build. And Catalonia needs bridges, not walls.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.
So let’s do it together: let’s put down roots, plant the language, and light the flame that will unite us as one community.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.
Thank you for wanting to be part of this journey.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

29 d'Agost de 2025


 


dijous, 28 d’agost del 2025

Glossa Diada Nacional de Catalunya llegida al monestir de Ripoll 11 de Setembre de 2008 per Jordi Salat

 

 

Glossa de l’11 de Setembre llegida a l’altar del monestir  de Santa Maria de Ripoll per Jordi Salat l’any 2008, tot comentant una poesia de Salvador Espriu titulada «11 de Setembre de 1714» en la que es diu  «enllà d'aigües llotoses, terra bona, llavor»

  



Tomba de Guifré «el Bel·lós», noble bel·lònida, comte de Barcelona, 
descendent de Bel·ló de Carcassona. Monestir de Santa Maria de Ripoll. El monestir on va estudiar l'occità Gerbert d'Orlhac, Papa de Roma l'any 1000 amb el nom de Silvestre II introductor del nombre zero a Europa i la cultura Occidental. Els 4 pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida que fa referència als quatre elements: aire, aigua, terra i foc.


Aquesta glossa llegida per la Diada Nacional de Catalunya de l’any 2008 en l’acte commemoratiu celebrat al Monestir de Santa  Maria de Ripoll, llegida per Jordi Salat  com a vocal de la Junta promotora dels actes de celebració del Mil·lenari del nomenament del monjo i noble Oliba  com a Abat de Santa Maria de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, tornada a llegir aquest 2012, té un lectura que resulta molt interessant i de plena actualitat, ja que l’esperit  català que s’hi manifesta, és el mateix que roman al llarg del temps amb persistència, podríem dir, des dels orígens, per a fer-se realitat.

 

Res de nou sota el Sol, només “l’Ésser”, que es manifesta per a fer-se segons la “Seva” voluntat, en la consciència, el sentiment i el voler de les persones humanes, que han d’esdevenir-se, com a constructores del món espiritual  i els seus valors en el món material, o si més no, de l’escala de l’existència.

 

La lluita o dialèctica nacionalista no ha de ser entre les esquerres i les dretes, que expressen una qüestió de materialitat, sinó entre el ser i el no ser, que expressa una qüestió d’espiritualitat. Aquesta lectura, en l’actualitat és troba present i persisteix en mig d’una societat materialista que la ignora, en mig d’una classe religiosa que en el passat la va pervertir i encara ara l’explica malament. Ens cal retornar als orígens per a retrobar el seu autèntic sentit, la seva força de cohesió social i vivificadora per a fer el camí que ha de conduir a la llibertat nacional amb una identificació de plenitud envers uns valors universals. La societat laica només és un pont, dins els cicles d ela Història,  entre la falsedat i la hipocresia d’ allò que no és, i,  la veritat i sinceritat honesta d’allò que és. 

 

Poesia del llibre “Per a la bona gent” de Salvador Espriu

 

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714

 

Almenys ens han deixat

L’honor de caure sols.

En la desesperança,

Acceptem la foscor.

 

Demà retornarem

Al treball, a l’esforç.

Dreçats, hem de cavar

Als bancals de la por.

 

Aprofundim rars pous

Als orbs ulls de la mort.

Enllà d’aigües llotoses,

Terra bona, llavor.

 

 

Voldria començar agraint l’oportunitat que se m’ha donat de poder parlar en un lloc tan emblemàtic  com és l’altar major de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, i de poder-ho fer en un dia tan senyalat com és la Diada Nacional de Catalunya.

 

Tal dia com avui, l’any 1714, Catalunya va perdre una batalla. Després de la batalla, holocaust, captivitat. Els catalans, però, vam conservar el  somni; el nostre somni és la llibertat. El nostre somni és ser catalans a Catalunya.

  

No ha estat aquesta l’única batalla que hem perdut els catalans: el 1936 amb Franco, vam perdre; el 1213 a la batalla de Muret defensant els càtars o cristians albigesos, vam perdre. Hi he reflexionat molt al llarg dels anys, tot cercant una explicació, tot cercant les causes dels conflictes, les causes dels fets, he  arribat fins a la Bíblia, i en concret, i curiosament em vaig aturar al versicle 11 del capítol 9 del Gènesi ( una xifra 11 i 9 que recorda la de la Diada de Catalunya i també la de la caiguda de les Torres Bessones als EEUU).  Què hi diu en aquest versicle? Doncs  hi podem llegir que “ Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a ser esclau  del seu germà Sem i les seves nacions (o Estats) per haver vist la nuesa del seu pare Noé”

 

No vaig entendre mai aquesta maledicció, i, em preguntava : Déu, que és amor, bondat i saviesa,  pot maleir a un germà i fer-lo esclau d’un altre? Seguint amb la meva recerca vaig descobrir que aquella “nuesa”  de Noé no feia referència a un cos despullat sinó a un coneixement. I, aquest coneixement, aquesta saviesa és la que es posa de manifestat amb la cultura catalana en tant que cultura vernacla: originària del lloc on es manifesta.

 

Som transmissors d’un coneixement i per això tenim tants enemics. Em vaig replantejar el concepte de Déu i vaig veure que en el món  hi ha  una misteriosa interpretació al voltant de la identitat del Jahvé de Moisès i la llei mosaica (Antic Testament)  que no coincidia amb la identitat del Pare Celestial de  Jesucrist  les ensenyances cristianes (Nou Testament).  Vaig pensar que Catalunya i la cultura de llengua catalana, en tant que vernacla, té una missió que concerneix a tota la Humanitat: Discernir allò que és la Veritat d’allò que és la Falsedat. El filòsof Francesc Pujols, seguidor de les ensenyances cristianes de Ramon Llull,  en parla en el llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”  En el fons del catalanisme  hi ha la catalanitat; en el fons de la catalanitat hi ha l’ànima de l’Esperit Català, amb una essència  i una entitat que li dóna i transmet la vida i el sentit universal. Catalunya es necessària en l’harmonia del món perquè una voluntat suprema que ens anima així ho vol.  D’on sinó ens ve la voluntat de ser, el sentiment de ser i el coneixement del Ser? Ens cal fer-nos-en conscients.

 

Avui, però,  en aquest 11 de Setembre del 2008, any en el que celebrem el mil·lenari de la proclamació del comte Oliba, un home de pau, de fe, de saviesa, de testimoni  de  l’esperit català i de fidelitat a la pàtria catalana , vull fer una glossa  de l’onze de Setembre de 1714 , no vull parlar de fets passats, vull parlar d’esperança present i futura. Per a fer-ho he escollit una poesia de Salvador Espriu extret del llibre  “Per a la bona gent”  titulada 11 de Setembre de 1714. Vull fer-ho, començant per on ell acaba, i el poema acaba dient:

 

“Enllà d’aigües llotoses,

terra bona, llavor”

 

Què han estat, em pregunto, i què són les “aigües llotoses”?

 

Acabada la batalla que vam perdre els catalans el 1714,  aigües llotoses,  brutes, tòxiques, estèrils,holocaust, pèrdua de llibertat, prohibició de parlar català, espoli, usurpació de patrimoni material, econòmic i cultural, usurpació d’identitat, usurpació de referents, por, dolor, mentides, enganys, calúmnies, ... Un marc legal espanyol amb lleis adverses pels catalans, una concepció falsa de la Realitat; es vol fer creure allò que no és,  fer que els catalans siguem allò que no som, potser la imposició d’un fals concepte de Déu; trasplantament de població per a desnaturalitzar els autòctons, esborrar del mapa del món a Catalunya, el seu nom, la seva gent, i la seva cultura; voluntat perversa per a convertir Catalunya en “Nueva Castilla” i esborrar-la de la memòria històrica. El 1714 imposen lleis castellanes amb el Decret de Nova Planta. El 1936 transporten població de parla castellana. El 2008, ens fan una xarxa  ferroviària amb el tren AVE, tren que porta pintada una franja amb el color de la bandera de Castilla. Tenen una estratègia anihiladora. Ho castellanitzen tot... Sota l’espanyolització castellanista, hi resta colgada la llavor plena de vida de l’esperit català: Una esperança...

 

“Enllà d’aigües llotoses,

terra bona, llavor”

 

La terra bona, som nosaltres. Nosaltres  som de la terra. Una terra, la catalana, enriquida amb gent vinguda de fora , de diversos llocs, que s’ha integrat i forma part de nosaltres. Aquells nou vinguts desintegrats, de mala voluntat, són com els arbres que no tenen saba; amb el temps es quedaran secs i bords, sense fruit. Aquells nouvinguts integrats són els de bona voluntat. “Benaurats els homes i dones de bona voluntat” ens prediquen totes les religions del món. Siguem terra  bona, terra que dóna fruits. Tinguem ètica, bona conducta. Fem-nos dignes: de pensament, de sentiment i de voluntat.

 

“Enllà d’aigües llotoses

terra bona, llavor”

 

La llavor de la que ens parla Salvador Espriu, és esperit, voluntat, sentiment, pensament, ideals, origen, vida, creativitat ! També en diuen “Geni del Lloc”. La vida és acció. L’acció és esperit. L’esperit és paraula viva. On és avui aquesta paraula viva?

La llavor creix, té una veu, i jo l’he escoltat. L’he escoltat avui, en el carrer la diuen milers de persones reivindicativament; aquesta veu diu: “Som una nació i volem un Estat propi”. La nostra voluntat es manifestació d’un esperit; un esperit que vol restituir un ordre nacionalista de base natural, fet amb en  l’harmonia celestial, que porti la veritat, l’amor la justícia i la pau al món. “L’esperit ja no és un element de vida, sinó la mateixa vida, en desaparèixer ell, desapareix la vida. La vida és acció” – ens diu el bisbe Josep Torras i Bages a la pàgina 32 del llibre  “La tradició catalana”. 

 

Entre les meves lectures catalanistes tinc sempre a l’abast els llibres següents: “La Tradició catalana” del bisbe Josep Torras i Bages, “ Història espiritual de les Espanyes. Les dues tradicions i el Gran refús” de mossèn Carles Cardó. I, “ La pau al món per la matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.

 

“L’acció vital o moviment lliure d’un poble  s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional, el qual no és altra cosa que el pensament de tots els ciutadans que coincideixen entre sí. Quan hi ha divisions, veritable senyal de mort, el poble ja no és poble , és turbaen continua dient el bisbe Torras i Bages; ens ho va dir ara fa més de cents anys!

 

I, jo vull recordar en aquest moment un altre llibre important, que com els anteriors, encara no s’han tornat a ensenyar a les escoles de Catalunya, tot i dir-nos  i voler-nos fer creure que amb la dita democràcia ja no tenim “aigües llotoses”.... Es tracta del llibre “L’Esperit de Catalunya” de Josep Trueta.

 

Tenim “aigües llotoses” a les terres catalanes, encara? En el llibre de Torras i Bages escrit ara fa més de cent anys,  en el pròleg de la segona edició de 1892, hi puc llegir: “ “La restauració, la renovació i la llibertat són la reivindicació de la tradició d’un poble, o sia d’un esperit propi que es resisteix a desaparèixer;  que no vol confondre’s amb una forma universal, teòrica i sense vida, com la que prediquen els doctors socialistes”.

 

Per cert, a Torras i Bages, un dels pares del modern catalanisme nacionalista, se’l va proposar per a fer –lo sant, han passat els anys i la seva canonització està aturada...Per què? Ho hem de tornar a reivindicar? Es que ara no toca perquè els poders  laics i ateus que dominen  no volen parlar de l’esperit? És que tenen raó quan no volen parlar-ne perquè els qui sí en parlen l’han adulterat amb la seva hipocresia?

 

“Enllà d’aigües llotoses,

terra bona, llavor”

 

La llavor, és esperit, voluntat, sentiment, pensament, origen, paraula viva. A mi em sembla escoltar la veu d’aquesta llavor, i em diu coses com:

 

“A Catalunya i tots els Països Catalans, s’hi hauria de parlar català perquè parlant en català, que n’és la seva llengua original o vernacla, es pot arribar fins a l’Infinit, mentre que parlant en castellà només es pot arribar fins a la Constitució Española”.  La llengua espanyola ens fa obeir, la llengua catalana ens fa pensar. Perquè la volen prohibir, perquè la volen anorrear?

Felipe V, l’any 1714 va dir ( i això ho diré  llengua castellana, la llengua amb la  que  ell ho va dir perquè em fa sentir vergonya dir-ho en català):” Los cañones son la última razón de los reyes”

 

Ells els espanyols castellanistes tenen canons, nosaltres, els catalans vernaclistes  tenim raons. Els catalans, quan dialoguem, enraonem; la nostra última raó no són els canons, sinó les raons que porten a la veritat. La nostra última raó és la Veritat. “Catalunya – deia Francesc Pujols – és la pàtria de la Veritat” Ho argumenta raonablement i molt bé en el llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”, un llibre que tampoc s’ensenya encara  a les escoles de Catalunya. En aquest llibre es senten les bases de la Pantologia o religió científica catalana, una religió embrancada amb el pensament cristià de Ramon Llull que segons Pujols ha de redimir a la Humanitat de manera que  vindrà un dia en que els catalans ho tindrem tot pagat perquè totes les nacions de la Terra reconeixeran els nostres mèrits en la tasca de preservació de la Veritat en un món dominat per la mentida.

Aquesta Veritat, s’explica amb l’Escala de l’Enteniment de Ramon Llull i està molt ben exposada en el monument que Josep Maria Subirachs li va fer a la muntanya de Montserrat.

 

La missió de Catalunya és construir aquesta escala; l’objectiu de  determinada Espanya es impedir-ho. Amb el nom d’Espanya s’enganya. Si volen proves, llegeixin la premsa de l’any 2006 que fa referència a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. Als catalans, ens farà lliures la Veritat; no  els canons i les mentides. Això serà, ens diu Alexandre Deulofeu, tot seguint la llei de la matemàtica de la Història, al voltant de l’any 2029.

 

“Enllà d’aigües llotoses

Terra bona, llavor”

 

La llavor em continua fent arribar la seva veu Ells tenen la Constitució, nosaltres tenim la Paraula. Ells tenen una bandera, nosaltres tenim més que una bandera, tenim un símbol nacional;  el seu  nom: senyera. Aquest nom  ve de seny i no de senyal com ens volen fer creure,  i té un sentit! Guifré el Pelós tenia cinc dits a la mà, però en va senyalar quatre perquè volia representar les quatre lletres del nom de Déu. En aquells temps, l’any 871 es coneixia el seu significat. Actualment s’ignora, no es reconeix. En els anys 1.000, es coneixia el seu significat a Ripoll.

 

El significat d’aquell símbol  el coneixien els monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll  i coneixien el significat hermètic de les icones, la verge negra que presidia el seu altar; i , Gerbert d’Orlhac, occità, monjo d’aquest monestir ho va conèixer i ho va ensenyar a totes les nacions d’Europa quan va ser nomenat Papa de Roma amb el nom de Silvestre II. Va ser ell, qui, des de Ripoll, bressol de Catalunya, va ensenyar el número zero a Europa i, amb ell,  tota una concepció de la matemàtica que ha generat la civilització d’Occident. I, com ens ho agraeixen? Ens ignoren, ens menystenen, no volen parlar la nostra llengua, no volen reconèixer la nostra nació. 

 

Aquesta actitud no és bona, no és justa ni els dignifica! He parlat de l’any 871 i he parlat de l’any 1000, ara vull parlar de l’any 2008, Aquest any 2008, George Steiner, prestigiós intel·lectual europeu, va dir en una conferència pronunciada a Barcelona: “ Els tres pilars de la cultura europea són, la cultura grega, la cultura romana i la càbala catalana”. Una de les qüestions més importants de la càbala cristiana, que és també la catalana, és parlar en la llengua vernacla o natural de cada lloc; l’altra és el número zero. Trobar la lletra que correspon al número zero és trobar la clau que ens permet dominar el món, conformar la Realitat. I, aquest número es coneixia a Ripoll, però, ara, ja no sabem combinar els números i les lletres amb l’art del coneixement hermètic i hem perdut el sentit de la catalanitat, la noció del ser català. 

 

Ens han fet tan estranys a nosaltres mateixos que no ens sabem reconèixer ni en el mirall de la Veritat. Ens han fet tan estranys a nosaltres mateixos, que a Catalunya, i els Països Catalans, ja no es catalaneja ni parlant en català. Ens cal recuperar-ho retrobar el camí i els seus senyals. Quines són aquestes quatre lletres del nom de Déu? “SENY” té quatre lletres. Hi ha una tradició que ens diu que són les lletres YHWH. Ens cal escoltar la veu interior, enraonar, esbrinar, discernir...

 

En el llibre “Visionaris, beguins i fraticelos catalans (segles  XIII-XIV)” del pare franciscà Josep Maria Pou Martí se’ns parla d’un  monjo de nom  Oliba, amb el nom afrancesat “Olive” com un personatge cabalista cristià de gran influència a Europa. Parent de l’Abat Oliba? Ens cal recuperar la memòria i el seu esperit creador; esperit que es manifesta per mitjà de les llengües vernacles o naturals de cada lloc: Als Països Catalans en català. Comprendre-ho, ensenyar-ho, fer-ho entendre. Compartir-ho.

 

La indiferència quan no l’hostilitat dels mateixos catalans envers aquest pensament que forma part de la nostra història, em fa pensar que hem perdut la noció de la catalanitat i que potser no sapiguem  reconèixer l’esperit de la llavor que creix, lluitant contra la ignorància dels propis i la malícia dels estranys que amb les seves lleis impedeixen el seu creixement natural.

 

Ells tenen la llei, nosaltres tenim l’esperit. La llei mata, l’esperit vivifica. No es poden fer lleis contra l’esperit de vida,  esperit que, als Països Catalans, és l’Esperit Català.

 

Ells són imperialistes i fan lleis dominadores. Nosaltres som nacionalistes i testimoniem l’esperit creador. Ells tenen un objectiu, nosaltres tenim una missió. Malgrat les lleis que ens ofeguen i les accions que ens anorreen, “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” ens diu Francesc Pujols i així es pot llegir a la placa honorífica en el monument  a Pujols que es troba davant de la porta d’entrada del  Teatre-Museu Gala Dalí de Figueres. Des de fa uns quants anys aquest pensament està rebrotant, la llavor creix. És paraula viva.

 

“Enllà aigües llotoses,

Terra bona, llavor”

 

Jo sóc de la generació dels anys 60, la del Concili Vaticà II, la del Papa Joan XXIII. En aquell Concili es van reivindicar novament les llengües vernacles com un do de l’Esperit Sant i característica dels cristians:  “Quan a Jesucrist li van preguntar els Seus apòstols quin seria el seu senyal de reconeixement, els va dir: Sabran que sou els Meus deixebles perquè allò on anireu a predicar l’Esperit Sant us infondrà el do de llengües i parlareu  en la llengua de cada lloc” No va dir en la llengua materna ni en la llengua ètnica! No va dir en llengua espanyola.  Va dir en la llengua del lloc. La llengua del lloc als Països Catalans és  la catalana. I jo em pregunto: A qui serveixen, doncs, aquells que hi prediquen en castellà o espanyol? Ells parlen en espanyol a tot arreu. Nosaltres parlem  a tot arreu en la llengua de cada lloc: Català als Països Catalans, euskera a Euskalherria, castellà a Castilla, gallec a Galícia, occità a Occitània, gaèlic a  Irlanda i Escòcia ( Eire o Hibèrnia), tagalo a Filipines, tibetà al Tibet...Aimara,  nahuatl , caixibo, guaimí, guaraní, quítxua en els seus llocs respectius de Sudamèrica. Ells, parlant en espanyols com a llengua pròpia no arriben a deu milions. Nosaltres, parlant en llengües vernacles som més de mil milions. Cal  restituir a cada lloc la seva parla amb mentalitat científica i esperit creador.  Analitzar les seves evolucions, la seva creativitat i  la seva percepció científica de la realitat física i la realitat  transcendent. Aquesta és la fe cristiana que em van ensenyar; aquesta és la fe que jo tinc. He de ser humil i pensar que potser estigui equivocat.  Però també he de ser sincer, i la sinceritat hem fa dir que avui, les meves paraules són  el meu testimoni.

 

El bisbe Torras i Bages ens va dir: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Jo dic el mateix d’una altra manera: “Catalunya serà vernacla o no serà”.  La mentalitat espanyola, el marc legal espanyol i la seva voluntat tenen criteri anti-vernacle. I, és per això que aquesta llavor que creix, a mi m’ha fet pensar que ens cal un partit polític nou, i el seu nom hauria de ser Partit Vernaclista Català d’Europa. Aquest és el nostre futur.  Arreu del món ressorgeixen les nacions vernacles i Catalunya és una nació vernacla; Espanya, no ho és. Hem de situar-nos en el nostre lloc, en el nostre marc referencial. Hem conservat el passat que ens han volgut anihilar reduint-nos al no-res. Ara, però,  és temps d’escriure la Història no de llegir-la, la llavor creix. El futur és el passat que creix!  

Els catalans volem i demanem llibertat. Llibertat per  a donar testimoni de la Veritat, de la Bondat i de la Bellesa, els tres principis immutables de la religió científica catalana, i com a cristià, entenc que als Països Catalans això s’ha de fer en llegua catalana, perquè és la nostra llengua vernacla, la de l’esperit de la llavor que creix en comunió amb la l’Ésser Creador de la paraula viva. Nosaltres pensem, sentim, volem. Ells creuen que per a ser universal han de ser molts. Nosaltres creiem que per a ser universals hem de ser un en comunió amb l’Esperit Universal que a tots ens agermana en el ser. Som catalans, no som altra cosa. Volem ser catalans. Hem de ser catalans. Ho hem de ser amb dignitat, això amb una bona moral. Els catalans demanem la llibertat per a ser catalans i per a viure en català.  Als Països catalans, parlant en català es pot arribar  fins a l’Infinit, parlant en castellà només fins a la Constitución Española. Llibertat per a confederar-nos voluntàriament i solidàriament amb la resta de nacions naturals o vernacles de la Terra.  El vernaclisme,  i el veritable cristianisme ho és,  ha de restituir un ordre natural a tot el món. La pau al món comença per parlar català als Països Catalans.

 

“Enllà d’aigües llotoses,

  terra bona, llavor”

 

La llavor creix quan  a la terra bona hi ha saor d’aigües netes: ètica.

 

En les poesies de Salvador Espriu  també hi llegim:

 “És fa llarg esperar un alçament de llum en la tenebra”...

 

La llum que ens ha de mostrar  tal com som i em de fer-nos, en comunió amb l’esperit universal, amb els nostres  anhels de  coneixement, de  virtut,  d’amor, de noblesa..., de llibertat.

Avui, celebrem una diada nacional  que commemora una derrota digna  i reivindicativa

Però jo tinc una fe, i aquesta fe, em fa dir :

Demà,  celebrarem  una diada nacional  que commemorarà una victòria gloriosa!

 

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714

 

 

Almenys ens han deixat

L’honor de caure sols.

En la desesperança,

Acceptem la foscor.

 

Demà retornarem

Al treball, a l’esforç.

Dreçats, hem de cavar

Als bancals de la por.

 

Aprofundim rars pous

Als orbs ulls de la mort.

Enllà d’aigües llotoses,

Terra bona, llavor.

 

 

Del llibre “Per a la bona gent” de Salvador Espriu

 

Després de llegir aquest poema de Salvador Espriu,  m’he preguntat i demano al lector que ens preguntem tots plegats:

 

Què és la foscor?

Què són els bancals?

Què són els pous?

Què són les  aigües llotoses?

Què és la terra bona?

Què és, on és i quina és la llavor?

 

Que el Seny, el Senyor i Nostra Senyora, entesos hermèticament, ens ensenyin l’Esperit Català amb el seu significat universal,  i el facin present, arreu dels Països Catalans.

I, sense necessitat d’aixecar la veu

Amb tota naturalitat, vull acabar dient:

 

Visca la confederació universal de les nacions originals o vernacles

Visca Catalunya Lliure

Visqui la Catalanitat

Visquem els catalans

  

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com


 

dijous, 14 d’agost del 2025

«Vernaclism» a universal poetry for a better world

 


“For a culture of what is alive, rooted and universal.”



VERNACLISM

To my friend and thinker Jordi Salat

The Nation was born from the land and its genius
and speaks to us with telluric sounds from an oracle;
deeply buried within a dark millennium,
it makes us free and its own with vernacular light.

The mythical and magmatic song
shapes the living rhythms of Nature;
the voice receives the word, and the brightness
of Gaia’s soul murmurs in the heart.

Climbing Llull’s mystical ladder
we have reached the spirit that emerges
far beyond the horizon and the eye,
before the years, the days, and every hour.

The voices, like ancestral messages,
still preserve primordial words!

Josep Colet i Giralt
February 2013


Excerpt from the book «Vernaclística» de Jordi Salat
Vernacular literature book published only in catalan language

Vernacular language of Catalonia and its capital Barcelona. 
The vernacular language of Antoni Gaudí, Salvador Dalí, Ramon Llull, Pau Casals, Joan Miró, Antoni Tàpies, ....The catalan lenguage.

Translated from the Catalan language with Artificial Intelligence


Jordi Salat
josalort@hotmail.com


dimecres, 6 d’agost del 2025

Vernaclism: referential framwork and a path related to identity

 

Vernaclism


A referential framework and a path related to identity

“The Utopians learn the sciences in their own language or vernacular, which is rich, harmonious, and a faithful interpreter of thought.”
(Utopia, by Thomas More)


Cited by Jordi Salat in the book Vernaclística.

Jordi Salat wrote in a tweet dated 18/05/2024:

Vernaclístic thinking will lead Catalonia and the genuine ideal of the kingdoms of the Crown of Aragon to spearhead the resurgence and success of natural, original, or genuine nations on an international level. The path is the Vernaclístic Way.

I don't know whether what Jordi Salat claims will happen exactly like that, but I do believe that Vernaclism is a philosophy that must be part of the better future we desire for the Catalan Nation and for all Humanity.

Surely, in that horizon, the reference frameworks of thought that will guide us will no longer be a single doctrine against all others—as has happened until now in a system of closed, mutually exclusive dogmas—but rather resemble a constellation of diverse philosophical sources that add up in the same liberating direction, where the Genius Loci (Spirit of the Place) of each people becomes the true foundation of an authentic planetary interculturality.

And in this project of liberating nations and peoples, I believe Vernaclism must occupy a prominent place, because it explains how things should be if we wish to preserve the wisdom and cultural heritage accumulated by humankind.

In this sense, Jordi Salat’s book becomes an essential proposal, because the core of his reflection, once read, can no longer be ignored.

On this journey proposed by Salat, you can accompany him far or stay closer—but if you truly dream of the freedom of all the world’s peoples and cultures, it will be impossible not to wish him well.

As Catalans, it is inevitable to relate Salat’s work to the reflection on why the outcome of the independence process, which culminated in the Self-Determination Referendum of October 1, 2017, was so disappointing.

Today we know that, while supposedly advancing toward the recovery of freedom for the Catalonia occupied south of the Pyrenees, we were emptying ourselves of national, cultural, and linguistic substance.

Paradoxically, the closer we came to independence, the less Catalan we were. And so, the crushing repression by Spain ended up being like water falling on already soaked ground—watered down by ourselves as we self-diluted into an unrecognizable, soulless nation, a national nothingness, while contradictorily claiming independence for a non-existent national community.

It is here that Jordi Salat’s Vernaclism opens a horizon of hope to rebuild ourselves as a people in extremis, on the very eve of disappearing forever.

It fills us with light and reasons to return to our origins, contemplating the culture of each place as the most natural fact for imagining a truly human-scale Humanity. It reminds us that the vernacular language of each land is much more than a communication tool: it is a cultural and intellectual system of its own, an instrument linked to the habitat and to nature—from which our creativity emerges and upon which the progress of Humanity has been built (and where even quantum physics has something to say).

Because where vernacular languages reign—where the Genius Loci of peoples can be expressed—there is creative freedom. But where vernacular cultures have been suffocated and made uniform, we speak of something else: submission and slavery.

Yet to rebuild ourselves nationally, we must know who we are, where we come from, and where we are headed. And for that, the book Vernaclística once again offers us an essential, holistic roadmap—where the part is in the Whole, and the Whole is in the part. For Vernaclism allows us to guide ourselves in rediscovering who we are: our Catalan being.

A way of being, thinking, and doing that is truly our own—with a Genius Loci and a singular spirit opposed to the imperialist spirit that built Spain at the cost of destroying the nations occupied by Castile.

But the recovery of who we are and where we come from, as proposed by Salat, goes far beyond an intellectual discovery. It is also a reclaiming of our stolen self-esteem, an act of love toward ourselves as a historical, distinct, and distinguishable people.

It is an invitation to once again be a luminous and influential nation in the international context—not through war, but through peace. Through the scientific and philosophical thought we can contribute as Catalans inspired by Ramon Llull, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Josep Trueta, Antoni Gaudí, and so many others.

However, the fascinating journey into the past that Vernaclism suggests has no final destination. One can always go further—like the Journey to Ithaca by Cavafy, set to music by Lluís Llach, one of the author’s favorite singer-songwriters. Because in the exploration of our past and in the recovery of a coherent historical cultural path of the Catalan way of doing—based on freedom, justice, and the ways of reason and seny—the thread connecting the Catalan Nation with the culture of the Occitans, the Cathars, the Arian Christians, zodiacalism, Hellenism, the Bellonids, the Baalites, etc., is no anecdote.

On the contrary, entering this erased tunnel of time through which the nation has traveled and endured becomes, for Salat, a necessity—if we wish to grasp the authentic (original) Catalan Spirit and understand what our mission is in the world.

And indeed, Vernaclística is an exercise in regaining self-esteem on a path that will take us as far as we are willing to go, challenging our own culturally self-hating prejudices imposed by unquestionable mental colonization—the result of centuries of violent occupation. For Vernaclística connects the recovery of our national identity, our own Catalan way of being, with the bonds this human community has woven since the beginning with universal core values that have continued to express and reproduce themselves over the centuries through the cultural nation of the Catalans.

From the symbolism of the four elements of nature in the four bars of the senyera (earth, sea, air, and fire) on a golden background (the Vernal Point, the creative sun, the apocalypse understood as revelation or birth), to the Catalans' confederal constitutionalism—almost unique in the world and an expression of a human organizational model based on equitable agreement and respect for the other’s freedom (vernaclistic freedom). And in between, as an indestructible glue, the recovery of the triad of Truth-Goodness-Beauty as a human guide of immutable principles that defines the universal spirit of a people.

And as for where we are going? Regarding our spiritual mission in the planetary future, Jordi Salat offers a final answer grounded in what is scientific and natural and self-evident: the vernaclístic nationalism that Catalans desire for ourselves is, in line with our confederal approach, the same that we demand for the rest of the peoples of the Earth: a new vernaclístic world order.

That is, a universal confederation of vernacular nations.

And if anyone still isn’t convinced to climb this ladder toward liberating understanding, know this: this is serious—and at the top, there is a tree and a flag.

Miquel R.

Vernacular flag


Wifala flag





Vernacular literature book published only in catalan language

vernacular language of Catalonia and its capital, Barcelona. The vernacular language of Antoni Gaudí, Salvador Dalí, Ramon Llull, Pau Casals, ...

Translated from the Catalan language with Artificial Intelligence

Jordi Salat
josalort@hotmail.com