Glossa de l’11 de Setembre llegida a l’altar del monestir de Santa Maria de Ripoll per Jordi Salat l’any
2008, tot comentant una poesia de Salvador Espriu titulada «11 de Setembre de 1714» en la que es diu «enllà d'aigües llotoses, terra bona, llavor»
Tomba de Guifré «el Bel·lós», noble bel·lònida, comte de Barcelona,
descendent de Bel·ló de Carcassona. Monestir de Santa Maria de Ripoll. El monestir on va estudiar l'occità Gerbert d'Orlhac, Papa de Roma l'any 1000 amb el nom de Silvestre II introductor del nombre zero a Europa i la cultura Occidental. Els 4 pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida que fa referència als quatre elements: aire, aigua, terra i foc.
Aquesta
glossa llegida per la Diada Nacional de Catalunya de l’any 2008 en l’acte
commemoratiu celebrat al Monestir de Santa
Maria de Ripoll, llegida per Jordi Salat
com a vocal de la Junta promotora dels actes de celebració del
Mil·lenari del nomenament del monjo i noble Oliba com a Abat de Santa Maria de Ripoll i de Sant
Miquel de Cuixà, tornada a llegir aquest 2012, té un lectura que resulta molt
interessant i de plena actualitat, ja que l’esperit català que s’hi manifesta, és el mateix que
roman al llarg del temps amb persistència, podríem dir, des dels orígens, per a
fer-se realitat.
Res de nou
sota el Sol, només “l’Ésser”, que es manifesta per a fer-se segons la “Seva”
voluntat, en la consciència, el sentiment i el voler de les persones humanes,
que han d’esdevenir-se, com a constructores del món espiritual i els seus valors en el món material, o si
més no, de l’escala de l’existència.
La lluita o
dialèctica nacionalista no ha de ser entre les esquerres i les dretes, que
expressen una qüestió de materialitat, sinó entre el ser i el no ser, que
expressa una qüestió d’espiritualitat. Aquesta lectura, en l’actualitat és
troba present i persisteix en mig d’una societat materialista que la ignora, en
mig d’una classe religiosa que en el passat la va pervertir i encara ara
l’explica malament. Ens cal retornar als orígens per a retrobar el seu autèntic
sentit, la seva força de cohesió social i vivificadora per a fer el camí que ha
de conduir a la llibertat nacional amb una identificació de plenitud envers uns
valors universals. La societat laica només és un pont, dins els cicles d ela
Història, entre la falsedat i la
hipocresia d’ allò que no és, i, la
veritat i sinceritat honesta d’allò que és.
Poesia del llibre “Per a la bona gent” de Salvador Espriu
L’ONZE
DE SETEMBRE DE 1714
Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.
Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.
Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Voldria començar
agraint l’oportunitat que se m’ha donat de poder parlar en un lloc tan
emblemàtic com és l’altar major de
l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, i de poder-ho fer en un dia
tan senyalat com és la Diada Nacional de Catalunya.
Tal
dia com avui, l’any 1714, Catalunya va perdre una batalla. Després de la
batalla, holocaust, captivitat. Els catalans, però, vam conservar el somni; el nostre somni és la llibertat. El
nostre somni és ser catalans a Catalunya.
No ha estat aquesta l’única batalla que hem perdut
els catalans: el 1936 amb Franco, vam perdre; el 1213 a la batalla de Muret defensant
els càtars o cristians albigesos, vam perdre. Hi he reflexionat molt al llarg
dels anys, tot cercant una explicació, tot cercant les causes dels conflictes,
les causes dels fets, he arribat fins a
la Bíblia, i en concret, i curiosament em vaig aturar al versicle 11 del
capítol 9 del Gènesi ( una xifra 11 i 9 que recorda la de la Diada de Catalunya
i també la de la caiguda de les Torres Bessones als EEUU). Què hi diu en aquest versicle? Doncs hi podem llegir que “ Jahvé va maleir a
Cam i les seves nacions a ser esclau del
seu germà Sem i les seves nacions (o Estats) per haver vist la nuesa del seu
pare Noé”
No vaig entendre mai aquesta maledicció, i, em
preguntava : Déu, que és amor, bondat i saviesa, pot maleir a un germà i fer-lo esclau d’un
altre? Seguint amb la meva recerca vaig descobrir que aquella “nuesa” de Noé no feia referència a un cos despullat
sinó a un coneixement. I, aquest coneixement, aquesta saviesa és la que es posa
de manifestat amb la cultura catalana en tant que cultura vernacla: originària
del lloc on es manifesta.
Som transmissors d’un coneixement i per això tenim
tants enemics. Em vaig replantejar el concepte de Déu i vaig veure que en el
món hi ha una misteriosa interpretació al voltant de la
identitat del Jahvé de Moisès i la llei mosaica (Antic Testament) que no coincidia amb la identitat del Pare
Celestial de Jesucrist les ensenyances cristianes (Nou
Testament). Vaig pensar que Catalunya i
la cultura de llengua catalana, en tant que vernacla, té una missió que
concerneix a tota la Humanitat: Discernir allò que és la Veritat d’allò que és
la Falsedat. El filòsof Francesc Pujols, seguidor de les ensenyances cristianes
de Ramon Llull, en parla en el llibre
“Concepte General de la Ciència Catalana” En el fons del catalanisme hi ha la catalanitat; en el fons de la
catalanitat hi ha l’ànima de l’Esperit Català, amb una essència i una entitat que li dóna i transmet la vida
i el sentit universal. Catalunya es necessària en l’harmonia del món perquè una
voluntat suprema que ens anima així ho vol.
D’on sinó ens ve la voluntat de ser, el sentiment de ser i el
coneixement del Ser? Ens cal fer-nos-en conscients.
Avui, però,
en aquest 11 de Setembre del 2008, any en el que celebrem el mil·lenari
de la proclamació del comte Oliba, un home de pau, de fe, de saviesa, de
testimoni de l’esperit català i de fidelitat a la pàtria
catalana , vull fer una glossa de l’onze
de Setembre de 1714 , no vull parlar de fets passats, vull parlar d’esperança
present i futura. Per a fer-ho he escollit una poesia de Salvador Espriu extret
del llibre “Per a la bona gent” titulada 11 de Setembre de 1714.
Vull fer-ho, començant per on ell acaba, i el poema acaba dient:
“Enllà
d’aigües llotoses,
terra
bona, llavor”
Què han
estat, em pregunto, i què són les “aigües llotoses”?
Acabada la batalla que vam perdre els catalans el 1714, aigües llotoses, brutes, tòxiques, estèrils,holocaust, pèrdua
de llibertat, prohibició de parlar català, espoli, usurpació de patrimoni
material, econòmic i cultural, usurpació d’identitat, usurpació de referents,
por, dolor, mentides, enganys, calúmnies, ... Un marc legal espanyol amb lleis
adverses pels catalans, una concepció falsa de la Realitat; es vol fer creure
allò que no és, fer que els catalans
siguem allò que no som, potser la imposició d’un fals concepte de Déu;
trasplantament de població per a desnaturalitzar els autòctons, esborrar del
mapa del món a Catalunya, el seu nom, la seva gent, i la seva cultura; voluntat
perversa per a convertir Catalunya en “Nueva Castilla” i esborrar-la de
la memòria històrica. El 1714 imposen lleis castellanes amb el Decret de Nova
Planta. El 1936 transporten població de parla castellana. El 2008, ens fan una
xarxa ferroviària amb el tren AVE, tren
que porta pintada una franja amb el color de la bandera de Castilla. Tenen una
estratègia anihiladora. Ho castellanitzen tot... Sota l’espanyolització
castellanista, hi resta colgada la llavor plena de vida de l’esperit català: Una
esperança...
“Enllà d’aigües llotoses,
terra bona, llavor”
La terra bona, som nosaltres. Nosaltres
som de la terra. Una terra, la catalana, enriquida amb gent vinguda de
fora , de diversos llocs, que s’ha integrat i forma part de nosaltres. Aquells
nou vinguts desintegrats, de mala voluntat, són com els arbres que no tenen
saba; amb el temps es quedaran secs i bords, sense fruit. Aquells nouvinguts
integrats són els de bona voluntat. “Benaurats els homes i dones de bona
voluntat” ens prediquen totes les religions del món. Siguem terra bona, terra que dóna fruits. Tinguem ètica,
bona conducta. Fem-nos dignes: de pensament, de sentiment i de voluntat.
“Enllà d’aigües
llotoses
terra
bona, llavor”
La llavor de la que ens parla Salvador Espriu, és
esperit, voluntat, sentiment, pensament, ideals, origen, vida, creativitat !
També en diuen “Geni del Lloc”. La vida és acció. L’acció és esperit. L’esperit
és paraula viva. On és avui aquesta paraula viva?
La
llavor creix, té una veu, i jo l’he escoltat. L’he escoltat avui, en el carrer
la diuen milers de persones reivindicativament; aquesta veu diu: “Som una nació
i volem un Estat propi”. La nostra voluntat es manifestació d’un esperit; un
esperit que vol restituir un ordre nacionalista de base natural, fet amb
en l’harmonia celestial, que porti la
veritat, l’amor la justícia i la pau al món. “L’esperit ja no és un element
de vida, sinó la mateixa vida, en desaparèixer ell, desapareix la vida. La vida
és acció” – ens diu el bisbe Josep Torras i Bages a la pàgina 32 del
llibre “La tradició catalana”.
Entre
les meves lectures catalanistes tinc sempre a l’abast els llibres següents: “La Tradició catalana”
del bisbe Josep Torras i Bages, “ Història espiritual de les Espanyes. Les
dues tradicions i el Gran refús” de mossèn Carles Cardó. I, “ La pau al
món per la matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.
“L’acció
vital o moviment lliure d’un poble
s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit
nacional, el qual no és altra cosa que el pensament de tots els ciutadans que
coincideixen entre sí. Quan hi ha divisions, veritable senyal de mort, el poble
ja no és poble , és turba”
en continua dient el bisbe Torras i Bages; ens ho va dir ara fa més de cents
anys!
I,
jo vull recordar en aquest moment un altre llibre important, que com els
anteriors, encara no s’han tornat a ensenyar a les escoles de Catalunya, tot i
dir-nos i voler-nos fer creure que amb
la dita democràcia ja no tenim “aigües llotoses”.... Es tracta del llibre “L’Esperit de Catalunya”
de Josep Trueta.
Tenim
“aigües llotoses” a les terres catalanes, encara? En el llibre de Torras i
Bages escrit ara fa més de cent anys, en
el pròleg de la segona edició de 1892, hi puc llegir: “ “La restauració, la
renovació i la llibertat són la reivindicació de la tradició d’un poble, o sia
d’un esperit propi que es resisteix a desaparèixer; que no vol confondre’s amb una forma
universal, teòrica i sense vida, com la que prediquen els doctors socialistes”.
Per
cert, a Torras i Bages, un dels pares del modern catalanisme nacionalista, se’l
va proposar per a fer –lo sant, han passat els anys i la seva canonització està
aturada...Per què? Ho hem de tornar a reivindicar? Es que ara no toca perquè
els poders laics i ateus que dominen no volen parlar de l’esperit? És que tenen
raó quan no volen parlar-ne perquè els qui sí en parlen l’han adulterat amb la
seva hipocresia?
“Enllà
d’aigües llotoses,
terra
bona, llavor”
La llavor, és esperit, voluntat, sentiment,
pensament, origen, paraula viva. A mi em sembla escoltar la veu d’aquesta llavor,
i em diu coses com:
“A Catalunya i
tots els Països Catalans, s’hi hauria de parlar català perquè parlant en
català, que n’és la seva llengua original o vernacla, es pot arribar fins a
l’Infinit, mentre que parlant en castellà només es pot arribar fins a la Constitució Española”. La llengua espanyola ens fa obeir, la llengua
catalana ens fa pensar. Perquè la volen prohibir, perquè la volen anorrear?
Felipe V, l’any 1714 va
dir ( i això ho diré llengua castellana,
la llengua amb la que ell ho va dir perquè em fa sentir vergonya
dir-ho en català):”
Los cañones son la última razón de los reyes”
Ells els
espanyols castellanistes tenen canons, nosaltres, els catalans vernaclistes tenim raons. Els catalans, quan dialoguem,
enraonem; la nostra última raó no són els canons, sinó les raons que porten a
la veritat. La nostra última raó és la Veritat. “Catalunya – deia Francesc
Pujols – és la pàtria de la Veritat” Ho argumenta raonablement i molt bé en el
llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”, un llibre que tampoc
s’ensenya encara a les escoles de
Catalunya. En aquest llibre es senten les bases de la Pantologia o religió
científica catalana, una religió embrancada amb el pensament cristià de Ramon
Llull que segons Pujols ha de redimir a la Humanitat de manera que vindrà un dia en que els catalans ho tindrem
tot pagat perquè totes les nacions de la Terra reconeixeran els nostres mèrits
en la tasca de preservació de la Veritat en un món dominat per la mentida.
Aquesta
Veritat, s’explica amb l’Escala de l’Enteniment de Ramon Llull i està molt ben
exposada en el monument que Josep Maria Subirachs li va fer a la muntanya de
Montserrat.
La missió de
Catalunya és construir aquesta escala; l’objectiu de determinada Espanya es impedir-ho. Amb el nom
d’Espanya s’enganya. Si volen proves, llegeixin la premsa de l’any 2006 que fa
referència a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. Als catalans, ens farà
lliures la Veritat; no els canons i les
mentides. Això serà, ens diu Alexandre Deulofeu, tot seguint la llei de la
matemàtica de la Història, al voltant de l’any 2029.
“Enllà
d’aigües llotoses
Terra bona,
llavor”
La llavor em continua fent
arribar la seva veu Ells
tenen la Constitució, nosaltres tenim la Paraula. Ells tenen una bandera,
nosaltres tenim més que una bandera, tenim un símbol nacional; el seu
nom: senyera. Aquest nom ve de
seny i no de senyal com ens volen fer creure,
i té un sentit! Guifré el Pelós tenia cinc dits a la mà, però en va
senyalar quatre perquè volia representar les quatre lletres del nom de Déu. En
aquells temps, l’any 871 es coneixia el seu significat. Actualment s’ignora, no
es reconeix. En els anys 1.000, es coneixia el seu significat a Ripoll.
El
significat d’aquell símbol el coneixien
els monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll i coneixien el significat hermètic de les
icones, la verge negra que presidia el seu altar; i , Gerbert d’Orlhac, occità,
monjo d’aquest monestir ho va conèixer i ho va ensenyar a totes les nacions
d’Europa quan va ser nomenat Papa de Roma amb el nom de Silvestre II. Va ser
ell, qui, des de Ripoll, bressol de Catalunya, va ensenyar el número zero a
Europa i, amb ell, tota una concepció de
la matemàtica que ha generat la civilització d’Occident. I, com ens ho
agraeixen? Ens ignoren, ens menystenen, no volen parlar la nostra llengua, no
volen reconèixer la nostra nació.
Aquesta
actitud no és bona, no és justa ni els dignifica! He parlat de l’any 871 i he
parlat de l’any 1000, ara vull parlar de l’any 2008, Aquest any 2008, George
Steiner, prestigiós intel·lectual europeu, va dir en una conferència
pronunciada a Barcelona: “ Els tres pilars de la cultura europea són, la
cultura grega, la cultura romana i la càbala catalana”. Una de les
qüestions més importants de la càbala cristiana, que és també la catalana, és
parlar en la llengua vernacla o natural de cada lloc; l’altra és el número
zero. Trobar la lletra que correspon al número zero és trobar la clau que ens
permet dominar el món, conformar la Realitat. I, aquest número es coneixia a
Ripoll, però, ara, ja no sabem combinar els números i les lletres amb l’art del
coneixement hermètic i hem perdut el sentit de la catalanitat, la noció del ser
català.
Ens
han fet tan estranys a nosaltres mateixos que no ens sabem reconèixer ni en el
mirall de la Veritat. Ens han fet tan estranys a nosaltres mateixos, que a
Catalunya, i els Països Catalans, ja no es catalaneja ni parlant en català. Ens
cal recuperar-ho retrobar el camí i els seus senyals. Quines són aquestes
quatre lletres del nom de Déu? “SENY” té quatre lletres. Hi ha una tradició que
ens diu que són les lletres YHWH. Ens cal escoltar la veu interior, enraonar,
esbrinar, discernir...
En el llibre “Visionaris, beguins i
fraticelos catalans (segles XIII-XIV)”
del pare franciscà Josep Maria Pou Martí se’ns parla d’un monjo de nom
Oliba, amb el nom afrancesat “Olive” com un personatge cabalista cristià
de gran influència a Europa. Parent de l’Abat Oliba? Ens cal recuperar la
memòria i el seu esperit creador; esperit que es manifesta per mitjà de les
llengües vernacles o naturals de cada lloc: Als Països Catalans en català.
Comprendre-ho, ensenyar-ho, fer-ho entendre. Compartir-ho.
La indiferència quan no
l’hostilitat dels mateixos catalans envers aquest pensament que forma part de
la nostra història, em fa pensar que hem perdut la noció de la catalanitat i
que potser no sapiguem reconèixer
l’esperit de la llavor que creix, lluitant contra la ignorància dels propis i
la malícia dels estranys que amb les seves lleis impedeixen el seu creixement
natural.
Ells tenen la llei, nosaltres tenim
l’esperit. La llei mata, l’esperit vivifica. No es poden fer lleis contra
l’esperit de vida, esperit que, als
Països Catalans, és l’Esperit Català.
Ells són imperialistes i fan lleis
dominadores. Nosaltres som nacionalistes i testimoniem l’esperit creador. Ells
tenen un objectiu, nosaltres tenim una missió. Malgrat les lleis que ens
ofeguen i les accions que ens anorreen, “El pensament català rebrota sempre i
sobreviu als seus il·lusos enterradors” ens diu Francesc Pujols i així es pot
llegir a la placa honorífica en el monument
a Pujols que es troba davant de la porta d’entrada del Teatre-Museu Gala Dalí de Figueres. Des de fa
uns quants anys aquest pensament està rebrotant, la llavor creix. És paraula
viva.
“Enllà aigües
llotoses,
Terra bona,
llavor”
Jo sóc de la generació dels anys
60, la del Concili Vaticà II, la del Papa Joan XXIII. En aquell Concili es van
reivindicar novament les llengües vernacles com un do de l’Esperit Sant i
característica dels cristians: “Quan a
Jesucrist li van preguntar els Seus apòstols quin seria el seu senyal de
reconeixement, els va dir: Sabran que sou els Meus deixebles perquè allò on anireu
a predicar l’Esperit Sant us infondrà el do de llengües i
parlareu en la llengua de cada
lloc” No va dir en la llengua materna ni en la llengua ètnica! No va
dir en llengua espanyola. Va dir en la
llengua del lloc. La llengua del lloc als Països Catalans és la catalana. I jo em pregunto: A qui
serveixen, doncs, aquells que hi prediquen en castellà o espanyol? Ells parlen
en espanyol a tot arreu. Nosaltres parlem
a tot arreu en la llengua de cada lloc: Català als Països Catalans,
euskera a Euskalherria, castellà a Castilla, gallec a Galícia, occità a
Occitània, gaèlic a Irlanda i Escòcia (
Eire o Hibèrnia), tagalo a Filipines, tibetà al Tibet...Aimara, nahuatl , caixibo, guaimí, guaraní, quítxua
en els seus llocs respectius de Sudamèrica. Ells, parlant en espanyols com a
llengua pròpia no arriben a deu milions. Nosaltres, parlant en llengües
vernacles som més de mil milions. Cal
restituir a cada lloc la seva parla amb mentalitat científica i esperit
creador. Analitzar les seves evolucions,
la seva creativitat i la seva percepció
científica de la realitat física i la realitat
transcendent. Aquesta és la fe cristiana que em van ensenyar; aquesta és
la fe que jo tinc. He de ser humil i pensar que potser estigui equivocat. Però també he de ser sincer, i la sinceritat
hem fa dir que avui, les meves paraules són
el meu testimoni.
El bisbe Torras i Bages ens va dir:
“Catalunya serà cristiana o no serà”. Jo dic el mateix d’una altra manera:
“Catalunya serà vernacla o no serà”. La
mentalitat espanyola, el marc legal espanyol i la seva voluntat tenen criteri
anti-vernacle. I, és per això que aquesta llavor que creix, a mi m’ha fet
pensar que ens cal un partit polític nou, i el seu nom hauria de ser Partit
Vernaclista Català d’Europa. Aquest és el nostre futur. Arreu del món ressorgeixen les nacions
vernacles i Catalunya és una nació vernacla; Espanya, no ho és. Hem de
situar-nos en el nostre lloc, en el nostre marc referencial. Hem conservat el
passat que ens han volgut anihilar reduint-nos al no-res. Ara, però, és temps d’escriure la Història no de
llegir-la, la llavor creix. El futur és el passat que creix!
Els catalans volem i demanem
llibertat. Llibertat per a donar
testimoni de la Veritat, de la Bondat i de la Bellesa, els tres principis
immutables de la religió científica catalana, i com a cristià, entenc que als
Països Catalans això s’ha de fer en llegua catalana, perquè és la nostra
llengua vernacla, la de l’esperit de la llavor que creix en comunió amb la
l’Ésser Creador de la paraula viva. Nosaltres pensem, sentim, volem. Ells creuen
que per a ser universal han de ser molts. Nosaltres creiem que per a ser
universals hem de ser un en comunió amb l’Esperit Universal que a tots ens
agermana en el ser. Som catalans, no som altra cosa. Volem ser catalans. Hem de
ser catalans. Ho hem de ser amb dignitat, això amb una bona moral. Els catalans
demanem la llibertat per a ser catalans i per a viure en català. Als Països catalans, parlant en català es pot
arribar fins a l’Infinit, parlant en
castellà només fins a la Constitución Española. Llibertat per a
confederar-nos voluntàriament i solidàriament amb la resta de nacions naturals
o vernacles de la Terra. El
vernaclisme, i el veritable cristianisme
ho és, ha de restituir un ordre natural
a tot el món. La pau al món comença per parlar català als Països Catalans.
“Enllà
d’aigües llotoses,
terra bona, llavor”
La llavor creix quan a la terra bona hi ha saor d’aigües netes:
ètica.
En
les poesies de Salvador Espriu també hi
llegim:
“És fa llarg esperar un alçament de llum en la
tenebra”...
La llum que ens ha de mostrar tal com som i em de fer-nos, en comunió amb
l’esperit universal, amb els nostres
anhels de coneixement, de virtut,
d’amor, de noblesa..., de llibertat.
Avui, celebrem una diada nacional que commemora una derrota digna i reivindicativa
Però jo tinc una fe, i aquesta fe, em fa dir :
Demà, celebrarem una diada nacional que commemorarà una victòria gloriosa!
L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714
Almenys
ens han deixat
L’honor
de caure sols.
En
la desesperança,
Acceptem
la foscor.
Demà
retornarem
Al
treball, a l’esforç.
Dreçats,
hem de cavar
Als
bancals de la por.
Aprofundim
rars pous
Als
orbs ulls de la mort.
Enllà
d’aigües llotoses,
Terra
bona, llavor.
Del llibre “Per
a la bona gent” de Salvador Espriu
Després
de llegir aquest poema de Salvador Espriu,
m’he preguntat i demano al lector que ens preguntem tots plegats:
Què
és la foscor?
Què
són els bancals?
Què
són els pous?
Què
són les aigües llotoses?
Què
és la terra bona?
Què
és, on és i quina és la llavor?
Que
el Seny, el Senyor i Nostra Senyora, entesos hermèticament, ens ensenyin
l’Esperit Català amb el seu significat universal, i el facin present, arreu dels Països
Catalans.
I,
sense necessitat d’aixecar la veu
Amb
tota naturalitat, vull acabar dient:
Visca
la confederació universal de les nacions originals o vernacles
Visca
Catalunya Lliure
Visqui
la Catalanitat
Visquem
els catalans
Jordi
Salat
josalort@hotmail.com
