divendres, 26 de desembre del 2025

EL DIA DE NADAL

 

 EL DIA DE NADAL

QUÈ CELEBREM PER NADAL?

Ens han adulterat  el sentit, el  marc referencial i el significat original  de Nadal




1

Nadal i el nèixer de dalt. 

Cal que nasqueu de dalt (Bíblia. Ev. segons Sant Joan 5,6)

 

 

Detall Art Romànic. Església catalana


Detall del quadre Bateig de Crist per Sant Joan Baptiste.  

Verrocchio i Leonardo da Vinci

El primer que ens cal fer és situar el fet en el seu context.  El Nadal s’associa al naixement d’un nen en terres de Galilea. Analitzem qui vivia a Galilea i quina cultura hi havia.

Constatem que era terra on hi vivia el poble camita, descendents de Cam, on es parlava galileu.

Es diu que allí hi va néixer un nen per obra i gràcia de l'Esperit Sant, un naixement “espiritual”.

Aquest naixement havia estat  anunciat per un arcàngel. Aquest arcàngel que es presentà com a “Gabri-El” va dir que  a aquest nadó se li posés el nom de “Emmanu-El” (l'arcàngel no va dir que li posessin “Jesús”)


Anunciació. Fra. Angèlic. Observeu detall del colom en el raig a sobre del cap de l'arcàngel.( I observeu també l'oreneta. Parlaré del seu simbolisme quan parli de la verge negra de  "Nostra Senyora" de Queralt a Berga) 



Continuarà.....



El Nadal té un significat concret i és part d'un cicle o camí de realització espiritual personal i nacional.

Anunciació.
Visita a Elisabeth.
Naixement.
Epifania ( Adoració tres mags. Ni n'hi havia cap de negre)
Matança infants nascut en el mateix temps dins dos anys.
Exili a Egipte.
En el centre una icona significativa com a "reina del cel" ( quan són negres simbolitzen la nit )

El camí segueix:
Sermó de la muntanya
Presentació al Temple
Judici jutges del dogma de la Llei de Jahveh
Condemna
Crucifixió
Esperit Sant
Parusia


dijous, 25 de desembre del 2025

Bon Nadal. Nadal és una "celebració" no és una " festa". Han tapat "lo sagrat" amb "lo festiu"

 



Bon Nadal.

No són "festes" és una "celebració" d'un referent cultural concret.

Això de "Bones Festes" ho han posat de moda els adulteristes i especialment els que són d'esquerres i ateus.

El Nadal té un significat concret.

Anunciació.
Visita a Elisabeth.
Naixement.
Epifania ( Adoració tres mags. Ni n'hi havia cap de negre)
Matança infants nascut en el mateix temps dins dos anys.
Exili a Egipte.
En el centre una icona significativa com a "reina del cel" ( quan són negres simbolitzen la nit )

Consulta al chatGPT:

—Quina

diferència hi ha entre celebració i festa

La diferència entre celebració i festa és sobretot de to, abast i intenció, encara que sovint es puguin superposar.

Celebració

És un terme més ampli i abstracte.
Fa referència a l’acte de commemorar o honorar alguna cosa que es considera significativa.

  • Pot ser interna o externa
  • Pot ser solemne, íntima o simbòlica
  • No implica necessàriament alegria sorollosa ni activitats lúdiques

Exemples:

  • Celebració d’un aniversari amb un sopar tranquil
  • Celebració litúrgica (una missa, un ritu)
  • Celebració d’un assoliment personal o col·lectiu
  • Celebrar el solstici, la memòria d’un fet, una idea o un valor

Celebrar vol dir donar valor i sentit.

Festa

És un terme més concret i visible.
Designa una manifestació externa, habitualment col·lectiva i alegre, amb activitats lúdiques.

  • Música, dansa, àpats, jocs, rituals populars
  • Té una dimensió social i comunitària
  • Normalment implica interrupció de la rutina

En resum

  • Celebració = el sentit (per què, a qui i què honorem)
  • Festa = la forma (com ho expressem col·lectivament

Els adulteristes.....

Han tapat "lo sagrat" amb "lo festiu"

Que la reflexió ens alliberi de l'engany.

Reflexionem-hi.....


EL DIA DE NADAL


Continuarà.....

dimarts, 23 de desembre del 2025

Catalunya adulterada: Els dotze grans de raïm de Cap d'Any és un costum espanyol creat a Madrid

 

Ens han  alienat, adulterat i desgenuïtzat  els referents, costums i tradicions identitàries:

« Els dotze grans de raïm per Cap d’Any»

 

 El costum de menjar dotze grans de raïm per Cap d’Any sembla ser que té el seu origen en un “bando muncipal” de l’alcalde  de Madrid, que es deia José Abascal y Corredano de l’any 1882 i ha esdevingut una tradició espanyola.


Una altra opinió és que va néixer l’any 1909 a Alacant i la més acceptada diu que es va promoure perquè hi havia un excés de raïm per vendre, però, el mes de desembre no es temps de verema no crec que guardessin el raïm des del mes de setembre. 


El cas és que la premsa de Madrid ja ho comentava l’any 1895 on apareix una referència escrita sobre els dotze raïms que simbolitzen els dotze mesos de l’any, i el President del Consell de Ministres “despidió el año 1895 con uvas y champán”. 

 I, jo em pregunto: en una Catalunya independent d’Espanya  hem de continuar amb les tradicions espanyoles?

No hauríem de identificar-nos amb identificacions de naturalitat catalana, que ens facin combregar amb les concepcions culturals  de la cultura catalana, amb sentit i criteri català, i  en comunió amb la part particular de la mare Naturalesa de la nostra geografia? A aquesta mena d’identificacions jo les anomeno identificacions vernaclistes.

El dotze és una xifra que fa referència als dotze mesos de l’Any, i també a les dotze constel·lacions zodiacals, i als dotze apòstols cristians (segons tradicions catalanes, - entre aquestes les dels cristians gnòstics - i les paganes que veuen en la Naturalesa i el Cosmos el Llibre de Déu).

 Caldrà anar-hi pensant amb els costums naturals que han de ser tradicionals en una Catalunya  i independent d’Espanya i els seus costums i els referents del seu marc cultural – determinat per la seva concepció cultural i la seva llengua espanyola-,  i el seu marc legal – condicionat per les seves lleis-.

Jo proposo que el simbolisme del dotze, que ja és present a la cultura catalana i a les mitologies zodiacalistes de tot el món, es mantingui i es celebri amb menjar de forma comunitària, tots plegats en el moment de les campanades. L’any passat vaig ser a Les Açores per Cap d’Any i allí no es menja raïm.

Li he preguntat al chat GPT:

—D'on ve el costum de menjar raïm per cap d'any?

M’ha contestat:

—El costum de menjar dotze grans de raïm per Cap d’Any té l’origen a l’Estat espanyol. Té el seu orígen a Madrid, finals del segle XIX. Cap al 1880–1890, a Madrid algunes famílies burgeses celebraven el Cap d’Any amb raïm i cava, imitant costums francesos. El poble va començar a parodiar aquesta pràctica reunint-se a la Puerta del Sol la nit del 31 de desembre i menjant raïm al so de les campanades.

 

Un tema relacionat amb les campanades és el rellotge. Quan es restituirà el rellotge que  marca el temps en català? El rellotge que marc els quarts.[1]

 


 

 

Li he preguntat al chatGPT:

—Pots dir-me si en català es diu un quart d'una i en castellà es diu las doce y cuarto?

M’ha contestat:

—Sí, exactament — i és un molt bon exemple de com català i castellà estructuren el temps de manera diferent.

En català es diu:

un quart d’una

Això vol dir:

  • ha passat un quart (15 minuts)
  • del camí cap a la una

És una manera prospectiva: mirem cap a l’hora que ve.

En castellà es diu:

las doce y cuarto

Aquí:

  • es parteix de l’hora que ja és (les dotze)
  • s’hi afegeixen minuts

És una manera retrospectiva: mirem enrere, el que ja ha passat.

Diferència conceptual (molt interessant)

  • Català compta fraccions de l’hora següent
  • Castellà suma minuts a l’hora present

Aquesta manera de dir l’hora en català és compartida amb altres llengües del nord d’Europa (com l’alemany o el neerlandès), mentre que el castellà segueix el patró llatí-romànic més general.

El vernaclisme recomana recuperar i crear les tradicions autòctones —relacionades amb la naturalitat del lloc i la seva genuïnitat i no pas amb la subordinalitat política del poder alienista dominant, les que identifiquen amb referents que ens fan ser persones arrelades, i no pas amb les que ens fan ser súbdits d’identificacions  sense sentit natural, alienistes i colonials —en el cas de Catalunya, l’identificacionisme que comporta l’espanyolisme castellanista— que  a més a més adultera i desgenuiïza[2]  la Realitat.

 

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

El rellotge català

El Dia dels Reis, no gràcies; Dia dels Mags

El Dia de Nadal 

 



[1][1] En català diem “un quart d’una” En espanyols diuen “las doce i cuarto”. Els catalans ja som  a la una quan ells encara són a les dotze.

[2] Desgenuitza vol dir que “talla les arrels amb el Genius Loci o Esperit del Lloc”.

dijous, 18 de desembre del 2025

L'Esperit Català es va posar a la venda.

 



Quina és la raó per la qual una obra identificada amb el catalanisme com L’esperit català d’Antoni Tàpies —pintada el 1971 com a manifest polític contra el franquisme i a favor de la llibertat i la renovació de Catalunya— va acabar al Museo Universidad de Navarra (a Pamplona)?

Tot i que la pintura és una expressió del sentit d’identitat i de lluita catalanes de l’artista català Tàpies, el fet que estigui en una col·lecció navarresa i no a Catalunya té a veure amb el recorregut de la peça dins del mercat de l’art

Aquest fet té una lectura  amb clau irònica, se li pot donar un sentit molt significatiu, tristament significatiu : «l’Esperit Català es va posar a la venda»

Reflexionem-hi.

María Josefa Huarte Beaumont, una mecenes navarresa  va comprar l’obra a principis dels anys setanta, segons testimonis de la col·leccionista, quan la va veure exposada a la galeria Maeght de París). La va donar al Museo de la Universidad de Navarra amb la finalitat de fer-la accessible al públic i contribuir a la cultura artística.

 

Tornem-hi a reflexionar....:

Una obra com aquesta s’hauria d’haver posat a la venda? Una pobra com aquesta l’hauria d’haver comprat un mecenes català? Els artistes catalans  fan obres  per vendre-les al millor postor i guanyar diners?  Han de tenir una funció patriòtica catalana els artistes catalans? Quina hauria de ser la funció patriòtica dels artistes catalans? 

No solsament els pintors, també els músics, escriptors, arquitectes i els d'altres arts....

És només una qüestió d'art?


Jordi Salat

josalort@hotmail.com


divendres, 12 de desembre del 2025

Els andalusos són espanyols o espanyolitzats? l'Escut d'Andalusia adulterat Diàleg amb el chatGPT

 

DIÀLEG AMB EL CHATGPT

2

«ELS ANDALUSOS SÓN ESPANYOLS O ESPANYOLITZATS?»

 

PREGUNTA

—Els andalusos són espanyols o han estat espanyolitzats?

RESPOSTA DEL CHATGPT

La identitat andalusa ha estat objecte de debat des de fa més d’un segle. Són els andalusos “espanyols” per naturalesa històrica, cultural i política? O bé els segles de centralisme han imposat una “espanyolitat” forçada que ha invisibilitzat una personalitat pròpia?


Blas Infante, considerat Pare de la Pàtria Andalusa, va reflexionar llargament sobre la qüestió i va denunciar que Andalusia havia estat desposseïda de consciència col·lectiva, espoliada econòmicament i assimilada culturalment. Les seves paraules ens ofereixen avui un marc privilegiat per interrogar-nos sobre el present.

Amb aquest esperit, presento una carta imaginària de Blas Infante als andalusos contemporanis, adreçada especialment a aquells que han assumit discursos hostils cap a altres pobles de l’Estat. El text busca fer visible la profunda distància entre el pensament d’Infante i determinades actituds actuals, i alhora reivindicar la fraternitat peninsular que ell somiava.

Carta de Blas Infante als andalusos d’avui

Fills i filles d’Andalusia,

Us parlo des d’allà on habita la memòria dels pobles. I us parlo amb amor i amb preocupació.

He vist que, en els temps presents, alguns de vosaltres crideu contra altres pobles de la nostra península. He sentit, amb dolor, paraules d’odi contra Catalunya, contra uns germans que, com nosaltres, han patit incomprensió, menyspreu i centralisme. I us dic amb franquesa: cap poble oprimit pot permetre’s d’odiar-ne un altre.

Quan jo advertia que Andalusia havia estat “despersonalitzada”, no era una idea abstracta: parlava d’aquest fenomen que ara presencio.


Quan un andalús crida “A por ellos” o “Puta Catalunya”, no defensa Andalusia: defensa el centralisme que ens ha negat a tots la nostra essència.

Recordeu, fills meus, que la tragèdia més profunda d’un poble és confondre el seu opressor amb el seu germà.

No és Catalunya qui us nega el pa ni la dignitat.


No és Catalunya qui us roba la paraula ni qui us imposa un destí.


És la lògica d’un Estat uniformitzador, hereva d’un vell projecte de domini polític, allò que ens fa mal a tots.

Catalunya, Galícia, Euskadi, Aragó, València, Castella mateixa… tots som pobles amb història. Tots hem estat ferits per una mateixa mà que deforma les nostres ànimes perquè ens desconeguem entre nosaltres.

Per això us suplico:

No caigueu en l’odi. No feu vostre un crit que no neix del vostre cor.
El poble andalús, aquell que vaig estimar i intentar despertar, és un poble de llum, de fraternitat i de cultura universal. Un poble que, quan s’aixeca, s’aixeca per la justícia, no per la rancúnia.

Si heu de cridar, que sigui:

“Per Andalusia lliure!”

“Per la dignitat del meu poble!”

“Per una Espanya de pobles iguals!”

Dirigiu la vostra força cap a la reconstrucció del que som, no cap a destruir la germanor amb els altres.

La llibertat no consisteix a vèncer un altre poble, sinó a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a prendre consciència de la nostra identitat, història i valors.

I un d’aquests valors —el més profund— és la fraternitat mediterrània, aquella que uneix els pobles per damunt de les disputes que els poderosos volen sembrar.

Fills i filles d’Andalusia:

No deixeu que us converteixin en instruments d’un odi que no és vostre.
No deixeu que us robin la noblesa de la vostra ànima.


Lluitar contra un poble germà és sempre lluitar contra un mateix.

Jo somiava una confederació de pobles lliures i fraternals.

Amb vosaltres i amb Catalunya, no uns contra els altres.

Us abraça amb esperança i dolor,

Blas Infante

Pare de la Pàtria Andaluza

—Pots ficar i comentar l’escut d’Andalusia?




—És un element molt potent per reforçar l’argument de l’article, perquè il·lustra de manera simbòlica com s’ha reinterpretat —o directament adulterat— el missatge original del moviment andalusista.

Aquí tens un comentari que pots afegir després de la introducció o dins la reflexió, amb un to coherent amb el tema:

Sobre l’adulteració de l’escut: d’“Andalucía por Iberia” a “Andalucía por España”

Un dels exemples més clars de la manipulació del llegat d’Infante és l’alteració del lema tradicional “Andalucía por Iberia”. Aquest lema formava part de l’imaginari andalusista primerenc, que entenia Andalusia dins un horitzó iberista i pluricultural, no uniformista. Infante defensava una península de pobles lliures i iguals, units per una història compartida però no subordinats els uns als altres.

La substitució moderna del lema per “Andalucía por España” és molt més que un simple canvi de paraules:és un desplaçament ideològic que converteix un projecte federal i plural en un missatge d’adhesió a un estat centralista que Infante mai no va avalar.

Aquest canvi transforma:

  • un ideal peninsular de convivència en un missatge d’obediència  espanyolista
  • un federalisme ibèric en una espanyolitat imposada,
  • un projecte d’igualtat entre pobles en una homogeneïtzació sota Castella.

L’escut adulterat reflecteix, simbòlicament, el mateix procés que Infante denunciava:
la despersonalització d’Andalusia i la conversió del poble andalús en instrument d’un projecte que no és el seu.

És exactament el que ell volia revertir.

Amb aquesta argumentació es pot afirmar que els andalusos no són espanyols, sinó que han estat espanyolitzats.


ChatGPT


 1

CARTA IMAGINÀRIA FETA PEL CHATGPT DE BLAS INFANTE —PARE DE LA PÀTRIA  ANDALUSA— ALS ANDALUSOS D'AVUI 

 


Carta Imaginària. Diàleg amb el chatGPT: Blas Infante als andalusos d'avui

DIÀLEG AMB EL chatGPT

PEGUNTA

Pots fer una carta de Blas Infante dirigida als andalusos d'avui?

RESPOSTA DEL CHATGPT

CARTA IMAGINÀRIA de Blas Infante, Pare de la Pàtria Andalusa, als andalusos d’avui:

Fills i filles d’Andalusia,
Us parlo des d’allà on habita la memòria dels pobles. I us parlo amb amor i amb preocupació.

He vist que, en els temps presents, alguns de vosaltres crideu contra altres pobles de la nostra península. He sentit, amb dolor, paraules d’odi contra Catalunya, contra uns germans que, com nosaltres, han patit incomprensió, menyspreu i centralisme. I us dic amb franquesa: cap poble oprimit pot permetre’s d’odiar-ne un altre.

Quan jo advertia que Andalusia havia estat “despersonalitzada”, no era una idea abstracta: parlava d’aquest fenomen que ara presencio.
Quan un andalús crida “A por ellos” o “Puta Catalunya”, no defensa Andalusia: defensa el centralisme que ens ha negat a tots la nostra essència.
Recordeu, fills meus, que la tragèdia més profunda d’un poble és confondre el seu opressor amb el seu germà.

No és Catalunya qui us nega el pa ni la dignitat.
No és Catalunya qui us roba la paraula ni qui us imposa un destí.
És la lògica d’un Estat uniformitzador, hereva d’un vell projecte de domini polític, allò que ens fa mal a tots.

Catalunya, Galícia, Euskadi, Aragó, Castella mateixa… tots som pobles amb història. Tots hem estat ferits per una mateixa mà que deforma les nostres ànimes perquè ens desconeguem entre nosaltres.

Per això us suplico:

No caigueu en l’odi. No feu vostre un crit que no neix del vostre cor.

El poble andalús, aquell que vaig estimar i intentar despertar, és un poble de llum, de fraternitat i de cultura universal. Un poble que, quan s’aixeca, s’aixeca per la justícia, no per la rancúnia.

Si heu de cridar, que sigui:

“Per Andalusia lliure!”
“Per la dignitat del meu poble!”
“Per una Espanya de pobles iguals!”

Dirigiu la vostra força cap a la reconstrucció del que som, no cap a destruir la germanor amb els altres.

La llibertat no consisteix a vèncer un altre poble, sinó a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a prendre consciència de la nostra identitat, història i valors.

I un d’aquests valors —el més profund— és la fraternitat mediterrània, aquella que uneix els pobles per damunt de les disputes que els poderosos volen sembrar.

Fills i filles d’Andalusia:
No deixeu que us converteixin en instruments d’un odi que no és vostre.
No deixeu que us robin la noblesa de la vostra ànima.

Lluitar contra un poble germà és sempre lluitar contra un mateix.

Jo somiava una confederació de pobles lliures i fraternals.
Amb vosaltres i amb Catalunya, no uns contra els altres.

Us abraça amb esperança i dolor,

Blas Infante
Pare de la Pàtria Andaluza

ChatGPT

Continuarà....