Colom, Llull, Ulloa i la càbala cristiana

Cristòfor Colom, Ramon Llull i Luís de Ulloa

En el llibre que Luís de Ulloa ( Lima 1869 - Barcelona 1936) va editar l’any 1927 amb el títol de “Cristòfor Colom fou català” hi ha un capítol, en concret el IX en el que sota el nom de “Colom i el llull·llisme” es parla de Ramon Llull, del viatge de Llull en la nau d’un mariner de cognom Colom, de la inspiració llull·lliana en l'Almirall Colom, del simbolisme en la càbala ( pàgina 91), la propagació de la fe cristiana i redempció del Sant Sepulcre.

Tots aquests temes estan relacionats amb Colom, i resulten molt interessants a l'hora de cercar quina era la seva mentalitat i la seva "cultura materna", la de al seva “nació”; en concret: la de la seva nació vernacla i la seva fe espiritual.

Ens diu, l'historiador peruà, Luis de Ulloa:


« No és la influència exclusiva , diguem-ne directa, de Llull, sinó la del llull·llisme, la que cal cercar en Colom» ( Pàgina 92)

«Observem – fent referència a l'enigmàtica signatura de Colom - de seguida la forma triangular, derivada probablement del llull·llisme, i que expressa, sens dubte, el concepte de la Santíssima Trinitat, una altra de les devocions de Llull i Colom» ( Pàgina 113).

« Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114)

« Jo m’inclino a creure que la interpretació onomàstica familiar predominava sobre la merament religiosa, en l’esperit de l’al·ludida signatura de Cristòfor Colom». (Pàgina 115)



Cal remarcar la gosadia i la valentia d’Ulloa pel fet d’esmentar la càbala com un dels factors ha tenir en consideració a l’hora d’estudiar la figura i el pensament de Cristòfor Colom.

Va fer-ho l’any 1927, i avui, 2009, passats 82 anys després, el tema de la càbala encara fa por de esmentar-lo degut a prejudicis, tergiversacions i malentesos. Quan jo parlo de la càbala, igual que quan parlo de la devoció a les verges negres, un altre dels factors relacionat amb Cristòfor Colom ( Nostra Senyora de Sió, Nostra Senyora de Montserrat, Nuestra Señora de la Cuevas) ho faig dintre dels paradigmes de la cultura hel·lènica; tinc en compte el “Timeu” de Plató: «Hi ha tres gèneres: Allò que s’esdevé, allò esdevingut, allò la imitació del qual fa que neixi el que s’esdevé. És natural que allò que rep es compari amb la Pare, el que s’imita amb el Pare i la naturalesa d’entremig amb el Fill» M’agradaria que , explicat això, s’estalviïn malentesos sobre quina és la meva religiositat.

I, sobre quina era la religiositat de Colom. Colom, es va fer enterrar amb l’hàbit franciscà. Això és molt significatiu. Ramon Llull també era franciscà. El Papa català de València, que hi havia a Roma dirigint la Cristiandat l’any 1492, era franciscà. En el Compromís de Casp, els defensors del català comte Jaume II d'Urgell, eren franciscans. Els defensors del castellà "Fernando de Antequera, el Trastámara" eren dominics. Uns i altres discutien sobre la vinguda i la identitat de l'Anticrist. Colom es va posar "Cristo-Ferens" amb lletra "X" ( Xristo-ferens)

A mi em sembla que el tema de la càbala en la mentalitat de Colom, com molt bé apuntà Luís de Ulloa, és un tema sobre el qual cal fer-ne més estudis.

Però, ha de ser ,al meu entendre, una càbala basada en el concepte de Déu del Nou Testament bíblic i no pas amb el concepte de Déu de l'Antic Testament bíblic. Colom era franciscà no era rabí. Els franciscans, en tant que cristians, creuen que Déu era el Pare Celestial del qual parla Jesús en el Nou Testament. Els rabins creuen que Déu és Jahvé de qui parla Moisès a l'Antic Testament. a mí em sembla interessant estudiar la càbala de l'Azriel de Girona. Perquè la seva concepció de la Divinitat és naturalista, com la de Plató en el Timeu.

El concepte de divinitat del Nou Testament, en tant que «Pare Celestial», guarda relació amb la definició que es fa de la divinitat al Timeu de Plató, la Tetraktis de Pitàgores i el Panteisme d'Spinoza.

Recordem que els càtars o cristians albigesos ja afirmaven que el Jahvé de Moisès no era Déu; Déu, deien , és el Pare Celestial de Jesús. Jahvé i Pare Celestial no és pas el mateix. Només cal llegir allò que diuen Esdres d’una banda i Sant Joan de l’altra per adonar-se’n.

Després de llegir allò que és diu a la Bíblia, Gènesi 9-11 on s'explica que Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a viure sota el domini del seu germà Sem i les seves nacions, em sembla important distingir entre els cabalistes naturalistes o hel·lenistes i els cabalistes no-naturalistes. Entre els jueus, distingir entre aquells que són semites, aquells que són camites i els que són jafethians.

Pels hel·lenistes el Tetragramma o quatre lletres del nom de Déu, són les quatre forces de la Naturalesa: Aigua, Terra, Aire i Foc. Pels judaics, el Tetragramma o 4 lletres del nom de Déu són les lletres YHVH, del nom de Jahvé. Jahvé, ens diu la Bíblia, viatja en un “núvol fosforescent de nit i grisós de dia”...
La concepció hel·lènica i cristiana, o sigui del Nou Testament, de la Divinitat no accepta aquesta interpretació com a literal.
El judaisme, si. Fa una interpretació literal de l’Antic Testament i basant-se en Jahvé i Moisès, fa seguidisme de la “llei mosaica” enfront dels cristians que segueixen el Nou Testament, Jesús i el Sermó de la Muntanya. Actualment hi ha una gran confusió ja que a partir5 de determinat Concili, s’ha fet una fusió de «Jahvé» i «Pare Celestial» i s’ha imposat oficialment que els dos noms signifiquen el mateix.
Hi ha, però, una tradició cultural que no accepta aquesta imposició dogmàtica i actua de forma discreta i soterrada.

I si Cristòfor Colom, està relacionat amb la mentalitat de la càbala cristiana i hel·lènica, com apunta Luis de Ulloa en el seu llibre, la de Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista (Apocalisis i Anticrist) i Sant Pau, quan diu «Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114) »

Per aquest camí, el del seu pensament, també es pot demostrar la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no es troben proves, cal buscar raons. El tema comporta una concepció del món, una concepció de la Divinitat, una ordenació política i un reconeixement de les autèntiques nacions que durant segles han estat submergides sota la closca d'Estats que es justifiquen en la mentida i en allò que no és de Veritat. Parlo de les nacions vernacles i dels Estats no-vernacles.


Jordi Salat

Carles Cardó: La Nit Transparent

HISTÒRIA ESPIRITUAL DE LES ESPANYES

Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó (1884-1958), i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". 

A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apostòlica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.

LA NIT TRANSPARENT

No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.

La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.

Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.

I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.

Moltes religions han vist en el somni un possible camí d’epifania, una cruïlla on els humans poden escaure’s, i s’escau sovint, amb l’Esperit Creador. Manta vegada els profetes d’Israel reberen en somnis les paraules roents del Senyor i no en manquen exemples en l’hagiografia cristiana, començant per les revelacions nocturnes de Sant Pau relatades en els Fets dels Apòstols.

I és que, talment com en l’odre material la llum immediata ens ullprèn i limita a la Terra l’àrea de la nostra mirada, també en l’odre espiritual les petites llumeneres d’aquesta vida, sense excloure’n la ciència i l’art, ens tenen , ens tenen espiritualment ullpresos en les coses d’ací baix, i mai no alçaríem la vista a la llum eterna si la cortina de la llum material no es retirava , si no envoltava l’esperit la nit de la tribulació, que mata les fulgors fugisseres i apaga les remors seductores del món de la matèria.

Ens cal la nit o per a veure el cel. La llum d’aquest món és impura, perquè tant com il·lumina enlluerna. Il·lumina per fer veure el petit, enlluerna per no deixar veure el gran. És una condició trista, però certa, de l’ésser humà que la prosperitat d’ací baix , majorment en avantatges i comoditats corporals , li limita la visió a una àrea poc més extensa que la de les bèsties, li suggestiona la mirada de l’enteniment fins a no deixar-li apartar de les coses sensibles, l’enlluerna amb petites refulgències fugisseres que li permeten de veure les coses eternes, i en aquesta distracció, el fa viure negligent de les seves supremes finalitats.

Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.

Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.

Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.

Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.

Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.

Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.

El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.

Carles Cardó. Prevere

Barcelona, Gener del 1935

... fa 85 anys.....
Llegeixo la premsa d'avui, 24/3/2020 i talment sembla que tot segueix igual Carles Cardó

Carles Cardó Sanjoan (Valls, 5 de maig del 1884 – Barcelona, 24 de març del 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista. En el camp polític fou un ideòleg del moviment catalanista i, en el camp religiós, promotor del cristianisme social.


Jordi Salat
Vaig escriure aquest post l'any 2008. L'inclouré en el llibre que editaré aquest 2020. Més enllà del temps, hi ha una lluita hostil constantment present, des de fa segles, entre dues forces, en aquest lloc  on volem ser catalans i ser-ho  amb uns valors universals