Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa: Discurs de Mireia Juanola

 Diada Vernaclista 2026 al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa:

 Discurs de Mireia Juanola 

Benvinguts a la Diada de les llengües, cultures i Nacions Vernacles

Abans de res, un agraïment a totes les persones que desinteressadament heu fet possible aquesta Diada i gràcies per haver-m’hi convidat.

La Diada de les Llengües, Cultures i Nacions Vernacles és una Diada d’exaltació a les nacions que provenen d’una realitat natural, aquelles que tenen les seves arrels i els seus orígens en el Genius Loci i és, per tant, una crida a la Pau i al respecte per les llengües, cultures i nacions que, com la nostra, volen ser destruïdes per estats adulteradors i imperialistes, que volen fer-les desaparèixer.

I és que les llengües, cultures i les nacions vernacles són aquelles que sorgeixen de manera natural en un lloc, en un territori concret, i que es desenvolupen gràcies a la transmissió dels seus parlants, generació rere generació. Són llengües genuïnes, les vertaderes, les que responen al Genius Loci (com deien els romans) i que són el gen, la gènesi (com deien els grecs) de tot allò que és veritable, l’essència més pura i l’esperit d’una gent i d’una cultura que van emergir en consonància i harmonia amb la terra i la naturalesa d’aquell lloc.

 La llengua catalana, la nostra, és la llengua natural, la genuïna i pròpia, la vernacla d’aquí, d’aquest lloc que ara és Catalunya, però que aviat s’escampà també per bona part de la Mediterrània i Occitània, pel que avui anomenem Països Catalan si més enllà, tot aportant coneixement i valors propis, i que configuraren el nucli essencial de l’Europa actual.

Avui dia, encara, són moltes les nacions vernacles existents que estan oprimides, colonitzades, sotmeses o soterrades per Estats d’arreu del món, on la llengua geni del lloc ha estat desterrada, i on els estats opressors intenten imposar un marc mental aliè per diluir la cultura autòctona, com per exemple a Euskadi, Occitània, Irlanda, Escòcia, Galícia, el Tibet, el Kurdistan i tantes altres...

Aquesta adulteració genera una dissonància entre allò natural que ens uneix a la terra pròpia, amb allò que ens expliquen de forma artificial pels mitjans de comunicació o a través d’altres relats inventats per destruir-les.

Des d’aquest punt de vista, el Dr. Trueta, en el seu llibre L’Esperit de Catalunya, ens explicava que Catalunya té un esperit propi, un esperit que neix amb la llengua autòctona i que s’escampa amb la història, la cultura i la nostra manera de ser per tot el món, i que ens aporta un ideal basat en els valors i el coneixement, i que cal que nosaltres recollim, com una herència pròpia que hem de cuidar, com un deure incontestable.

 El Santuari Ecològic del Castell de Gallifa és un lloc adient per a celebrar aquesta Diada.

Primerament perquè és l’herència de Mn Dalmau, un prohom catalanista que va vetllar per la espiritualitat de la nació catalana en temps molt difícils. Des d’aquí el nostre reconeixement.

I segonament,  perquè ecologisme i vernaclisme tenen molts punts en comú. D’aquests conceptes se’n desprèn, també l’ecologisme cultural que defensa que, per protegir la natura, cal també protegir la cultura pròpia de cada poble, ja que les tradicions, la manera de viure i els coneixements transmesos són l’essència que fan perdurar els llocs.

I d’aquí, també, l’ecologisme lingüístic, que diu que les llengües formen part d’un ecosistema cultural: i com en la biodiversitat natural, al món hi ha, també, diversitat lingüística, i quan una llengua desapareix es perd la cultura i el coneixement d’un poble, com quan mor una espècie animal.

I és en aquest context de l’ecolingüisme on apareix el vernaclisme, que, com ja us hem explicat, defensa l’ús de la llengua vernacla, la pròpia i genuïna, la que emergeix del propi lloc, del territori per generació espontània, i considera que la llengua va més enllà de ser un instrument per comunicar-se, sinó que és la manera com un poble pensa, entén el món i transmet la seva cultura, és l’esperit del poble, i que necessita tenir un lloc central en la seva vida social: a l’educació, a l’administració, als mitjans i a la cultura. Perquè la llengua genuïna és essencial per evitar processos de substitució lingüística i de dependència cultural que pretenen els Estats impositius i colonitzadors.

Defensar la llengua pròpia és també defensar la identitat, la cultura i la llibertat d’un poble. Tal com l’ecologisme protegeix la biodiversitat de la natura, el vernaclisme defensa la diversitat lingüística i cultural del món sencer.

Per això diem que: l’ecologisme és Vernaclisme i el Vernaclisme és ecologisme.

I aquest Santuari Ecològic de Gallifa és el lloc on enllaça el món mediambiental amb el món espiritual del Dr. Trueta i el seu llibre L’Esperit de Catalunya i que Mn Dalmau va saber transmetre a través de la seva filosofia i religió, basada en un catalanisme reivindicatiu, que ja advertia dels perills d’un Estat espanyol, castellà, mentider i adulterador, anorreador de la nostra cultura pròpia i autòctona, que des de fa segles intenta imposar un marc mental espanyol inventat i fals.

Així doncs, tot això que us hem explicat són les raons per les quals avui, primer diumenge després de l’Equinocci de Primavera, punt vernal i primigeni en el concepte temps, en l’espai del Santuari de l’Ecologisme de la Catalunya ancestral, redós de la espiritualitat catalana, ens trobem aquí per fer una crida a totes les persones de les nacions vernacles en general i en concret a la catalana, a identificar-nos vernaclísticament amb la nostra llengua autòctona, la nostra cultura i el nostre geni català, per alliberar-nos de l’adulteració imposada per les llengües forànies, alienes i alienadores i per exigir el reconeixement i el respecte que ens correspon per imperatiu natural!

Així sigui!

 I per finalitzar l’acte, abans d’hissar la bandera vernaclística, només dir-vos que:

 

Ser català és quelcom transcendent, un sentiment, una manera de pensar que et transporta i et transforma cap a un ideal positiu, comú; un ideal que busca l’assossec i la comprensió, i la Pau, a partir del respecte i l’harmonia amb la natura, amb nosaltres mateixos i amb els altres;

un ideal espiritual i conceptual, simbòlic, que ens lliga als nostres ancestres i als nostres avantpassats, que estaven vinclats a la terra i els seus elements.

 

Els catalans hem estat, som i serem un poble natural, genuí, vernacle que porta al seu ADN els quatre elements de la vida aferrats a les quatre barres de la seva bandera, en forma de terra, aigua, foc i aire.

 

Terra, perquè la nostra cultura emergeix de la pròpia terra, centrada en l’astronomia, l’agricultura i la gastronomia que ha esdevingut un referent mundial.

 

Aigua, perquè la nostra cultura va escampar-se per la Mediterrània, aportant comerç, seguretat i Pau, a través del Consolat de Mar

 

Foc, perquè el foc ens agermana com a poble de parla catalana cada nit de Sant Joan, per recordar els nostres ancestres i el nostre passat natural i cosmològic, i

 

Aire:  perquè la catalanitat sempre ha estat lligada a l’espiritualitat i a la saviesa, començant per Gerbert d’Orlhac conegut com a Papa Silvestre II, que ja al segle X escampà la matemàtica, la ciència, l’astronomia i la filosofia en tota la cristiandat, passant per Ramon Llull, filòsof, Arnau de Vilanova, metge i teòleg, l’esmentat Dr. Trueta o el propi Antoni Gaudí, amb la seva arquitectura natural, plena de valors i simbolismes.

 

Però no vull acabar l’acte sense llegir l’últim paràgraf del llibre del Dr. Trueta:

 

“... Observadors superficials podran dir  -i ho han fet-  que aquesta vegada  el problema dels catalans ha estat liquidat per sempre sota la pressió d’un regim totalitari. Ja es convenceran del seu error. Fa anys, dos observadors anglosaxons  [...] quedaren impressionats per la vitalitat i caràcter individual d’un poble  sobre la veritable existència de la qual no tenien notícies prèvies [...]. El primer d’aquests, Havellock Ellis, escriví el 1908: 

“Els catalans són una gent robusta i vigorosa que, des de l’antigor, s’han plantat sòlidament a cavall de la part oriental dels Pirineus [...] la seva indomable energia els ha capacitat  per conservar  un alt grau d’independència". 

I anys més tard, Waldo Frank digué dels catalans: Són un poble subtil i graciós. El seu secret de supervivència es manifesta en les dones, delicades filles d’Eva, potser les més boniques d’Europa, acolorides com les hortes a l’abril i amb els ulls amarats de crepuscle. No tenen la permanència de les coses eternes sinó de l’evanescència que retorna. La flor que fou Grècia ha estat llançada sobre una costa d’Espanya i ha florit de nou. 

La seva vida no resisteix: retorna.  França dominà els catalans: ells retornaren. Aragó se serví d’ells cruelment en la guerra: ells tornaren. Castella els ofega i vexa: ells estan tornant.

Perquè són com la Primavera, l’evanescent Primavera que sempre torna...”

  

Visca la vernaclística, visca Catalunya lliure i visca els catalans!