divendres, 12 de desembre del 2025

Els andalusos són espanyols o espanyolitzats? l'Escut d'Andalusia adulterat Diàleg amb el chatGPT

 

DIÀLEG AMB EL CHATGPT

2

«ELS ANDALUSOS SÓN ESPANYOLS O ESPANYOLITZATS?»

 

PREGUNTA

—Els andalusos són espanyols o han estat espanyolitzats?

RESPOSTA DEL CHATGPT

La identitat andalusa ha estat objecte de debat des de fa més d’un segle. Són els andalusos “espanyols” per naturalesa històrica, cultural i política? O bé els segles de centralisme han imposat una “espanyolitat” forçada que ha invisibilitzat una personalitat pròpia?


Blas Infante, considerat Pare de la Pàtria Andalusa, va reflexionar llargament sobre la qüestió i va denunciar que Andalusia havia estat desposseïda de consciència col·lectiva, espoliada econòmicament i assimilada culturalment. Les seves paraules ens ofereixen avui un marc privilegiat per interrogar-nos sobre el present.

Amb aquest esperit, presento una carta imaginària de Blas Infante als andalusos contemporanis, adreçada especialment a aquells que han assumit discursos hostils cap a altres pobles de l’Estat. El text busca fer visible la profunda distància entre el pensament d’Infante i determinades actituds actuals, i alhora reivindicar la fraternitat peninsular que ell somiava.

Carta de Blas Infante als andalusos d’avui

Fills i filles d’Andalusia,

Us parlo des d’allà on habita la memòria dels pobles. I us parlo amb amor i amb preocupació.

He vist que, en els temps presents, alguns de vosaltres crideu contra altres pobles de la nostra península. He sentit, amb dolor, paraules d’odi contra Catalunya, contra uns germans que, com nosaltres, han patit incomprensió, menyspreu i centralisme. I us dic amb franquesa: cap poble oprimit pot permetre’s d’odiar-ne un altre.

Quan jo advertia que Andalusia havia estat “despersonalitzada”, no era una idea abstracta: parlava d’aquest fenomen que ara presencio.


Quan un andalús crida “A por ellos” o “Puta Catalunya”, no defensa Andalusia: defensa el centralisme que ens ha negat a tots la nostra essència.

Recordeu, fills meus, que la tragèdia més profunda d’un poble és confondre el seu opressor amb el seu germà.

No és Catalunya qui us nega el pa ni la dignitat.


No és Catalunya qui us roba la paraula ni qui us imposa un destí.


És la lògica d’un Estat uniformitzador, hereva d’un vell projecte de domini polític, allò que ens fa mal a tots.

Catalunya, Galícia, Euskadi, Aragó, València, Castella mateixa… tots som pobles amb història. Tots hem estat ferits per una mateixa mà que deforma les nostres ànimes perquè ens desconeguem entre nosaltres.

Per això us suplico:

No caigueu en l’odi. No feu vostre un crit que no neix del vostre cor.
El poble andalús, aquell que vaig estimar i intentar despertar, és un poble de llum, de fraternitat i de cultura universal. Un poble que, quan s’aixeca, s’aixeca per la justícia, no per la rancúnia.

Si heu de cridar, que sigui:

“Per Andalusia lliure!”

“Per la dignitat del meu poble!”

“Per una Espanya de pobles iguals!”

Dirigiu la vostra força cap a la reconstrucció del que som, no cap a destruir la germanor amb els altres.

La llibertat no consisteix a vèncer un altre poble, sinó a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a prendre consciència de la nostra identitat, història i valors.

I un d’aquests valors —el més profund— és la fraternitat mediterrània, aquella que uneix els pobles per damunt de les disputes que els poderosos volen sembrar.

Fills i filles d’Andalusia:

No deixeu que us converteixin en instruments d’un odi que no és vostre.
No deixeu que us robin la noblesa de la vostra ànima.


Lluitar contra un poble germà és sempre lluitar contra un mateix.

Jo somiava una confederació de pobles lliures i fraternals.

Amb vosaltres i amb Catalunya, no uns contra els altres.

Us abraça amb esperança i dolor,

Blas Infante

Pare de la Pàtria Andaluza

—Pots ficar i comentar l’escut d’Andalusia?




—És un element molt potent per reforçar l’argument de l’article, perquè il·lustra de manera simbòlica com s’ha reinterpretat —o directament adulterat— el missatge original del moviment andalusista.

Aquí tens un comentari que pots afegir després de la introducció o dins la reflexió, amb un to coherent amb el tema:

Sobre l’adulteració de l’escut: d’“Andalucía por Iberia” a “Andalucía por España”

Un dels exemples més clars de la manipulació del llegat d’Infante és l’alteració del lema tradicional “Andalucía por Iberia”. Aquest lema formava part de l’imaginari andalusista primerenc, que entenia Andalusia dins un horitzó iberista i pluricultural, no uniformista. Infante defensava una península de pobles lliures i iguals, units per una història compartida però no subordinats els uns als altres.

La substitució moderna del lema per “Andalucía por España” és molt més que un simple canvi de paraules:és un desplaçament ideològic que converteix un projecte federal i plural en un missatge d’adhesió a un estat centralista que Infante mai no va avalar.

Aquest canvi transforma:

  • un ideal peninsular de convivència en un missatge d’obediència  espanyolista
  • un federalisme ibèric en una espanyolitat imposada,
  • un projecte d’igualtat entre pobles en una homogeneïtzació sota Castella.

L’escut adulterat reflecteix, simbòlicament, el mateix procés que Infante denunciava:
la despersonalització d’Andalusia i la conversió del poble andalús en instrument d’un projecte que no és el seu.

És exactament el que ell volia revertir.

Amb aquesta argumentació es pot afirmar que els andalusos no són espanyols, sinó que han estat espanyolitzats.


ChatGPT


 1

CARTA IMAGINÀRIA FETA PEL CHATGPT DE BLAS INFANTE —PARE DE LA PÀTRIA  ANDALUSA— ALS ANDALUSOS D'AVUI 

 


Carta Imaginària. Diàleg amb el chatGPT: Blas Infante als andalusos d'avui

DIÀLEG AMB EL chatGPT

PEGUNTA

Pots fer una carta de Blas Infante dirigida als andalusos d'avui?

RESPOSTA DEL CHATGPT

CARTA IMAGINÀRIA de Blas Infante, Pare de la Pàtria Andalusa, als andalusos d’avui:

Fills i filles d’Andalusia,
Us parlo des d’allà on habita la memòria dels pobles. I us parlo amb amor i amb preocupació.

He vist que, en els temps presents, alguns de vosaltres crideu contra altres pobles de la nostra península. He sentit, amb dolor, paraules d’odi contra Catalunya, contra uns germans que, com nosaltres, han patit incomprensió, menyspreu i centralisme. I us dic amb franquesa: cap poble oprimit pot permetre’s d’odiar-ne un altre.

Quan jo advertia que Andalusia havia estat “despersonalitzada”, no era una idea abstracta: parlava d’aquest fenomen que ara presencio.
Quan un andalús crida “A por ellos” o “Puta Catalunya”, no defensa Andalusia: defensa el centralisme que ens ha negat a tots la nostra essència.
Recordeu, fills meus, que la tragèdia més profunda d’un poble és confondre el seu opressor amb el seu germà.

No és Catalunya qui us nega el pa ni la dignitat.
No és Catalunya qui us roba la paraula ni qui us imposa un destí.
És la lògica d’un Estat uniformitzador, hereva d’un vell projecte de domini polític, allò que ens fa mal a tots.

Catalunya, Galícia, Euskadi, Aragó, Castella mateixa… tots som pobles amb història. Tots hem estat ferits per una mateixa mà que deforma les nostres ànimes perquè ens desconeguem entre nosaltres.

Per això us suplico:

No caigueu en l’odi. No feu vostre un crit que no neix del vostre cor.

El poble andalús, aquell que vaig estimar i intentar despertar, és un poble de llum, de fraternitat i de cultura universal. Un poble que, quan s’aixeca, s’aixeca per la justícia, no per la rancúnia.

Si heu de cridar, que sigui:

“Per Andalusia lliure!”
“Per la dignitat del meu poble!”
“Per una Espanya de pobles iguals!”

Dirigiu la vostra força cap a la reconstrucció del que som, no cap a destruir la germanor amb els altres.

La llibertat no consisteix a vèncer un altre poble, sinó a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a prendre consciència de la nostra identitat, història i valors.

I un d’aquests valors —el més profund— és la fraternitat mediterrània, aquella que uneix els pobles per damunt de les disputes que els poderosos volen sembrar.

Fills i filles d’Andalusia:
No deixeu que us converteixin en instruments d’un odi que no és vostre.
No deixeu que us robin la noblesa de la vostra ànima.

Lluitar contra un poble germà és sempre lluitar contra un mateix.

Jo somiava una confederació de pobles lliures i fraternals.
Amb vosaltres i amb Catalunya, no uns contra els altres.

Us abraça amb esperança i dolor,

Blas Infante
Pare de la Pàtria Andaluza

ChatGPT

Continuarà....

dissabte, 6 de desembre del 2025

El mot vernacle va ser considerat un perill per la unitat d'Espanya, i ara no agrada a alguns catalans.

                                                     Adulterar el significat dels mots 

com a arma estratègica espanyolista

 

Li pregunto al chatGPT

—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del mot llatí  «vernaculus» —com a «arma estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar el sentit original del mot i fer-lo  rebutjable? 

—Resposta del ChatGPT Plus

La definició que associa llengua vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el vernaclisme hi van influir indirectament.

En diccionaris espanyols

·       El Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt abans de Franco. Per exemple:

o   DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».

o   A partir del segle XIX i principis del XX, alguns diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».

Comentari meu:

Actualment  2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola diu això:

Es va afegir: «Dit d’un esclau: Nascut a la casa de l’amo» 

Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—. 

El vernaclisme que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat  i fer-les reviure en llibertat i independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos,  el seu Genius Loci)  dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes. 

Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma, no era la llengua imperial aliena i alienista,  la llatina, sinó  la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan eren lliures, abans de ser conquerits  i esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»

—Chat GPT

Franquisme i  Concili Vaticà II

·       Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era centralista i castellanitzador.

·       El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors ultraconservadors van veure-ho com un perill per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va modificar oficialment la definició lexicogràfica.

Per què es manté l’associació amb esclaus?

·       És una herència etimològica. Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat prejudicis culturals.

Conclusió global

·       En anglès i alemany, la definició contemporània de vernacular / vernakulär és: llengua pròpia d’un lloc.

·       Cap diccionari associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix en l’apartat d’etimologia l’origen verna («esclau nascut a casa»).

·       La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.

He demanat un resum al chat GPT i em diu això:

La reacció del franquisme davant la defensa de les llengües vernacles al Concili Vaticà II

1. Context general

  • El Concili Vaticà II (1962–1965) impulsa la reforma litúrgica (Sacrosanctum Concilium) i obre la porta a l’ús de llengües vernacles.
  • El règim franquista veu aquesta obertura com una amenaça a la unitat política i cultural d’Espanya.
  • Franco activa un dispositiu polític-religiós per frenar l’entrada del català, basc i gallec a la litúrgia.

2. Actors principals mobilitzats per Franco

Bisbes afins al règim que actuen com a transmisors de queixes:

  • Fernando Quiroga Palacios (cardenal, arquebisbe de Santiago)
    • Coordinador de la línia oficial davant Roma; defensa de la litúrgia en llatí.
  • Casimiro Morcillo (arquebisbe de Saragossa / Madrid)
    • Figura clau del nacionalcatolicisme; pressiona contra les llengües vernacles.
  • Gregorio Modrego (bisbe de Barcelona)
    • Remet informes crítics sobre les iniciatives catalanes.
  • Altres col·laboradors puntuals: Bueno Monreal, Jubany (fase inicial), bisbes bascos conservadors.

Estructures civils del règim:

  • Ministeri d’Afers Exteriors (Fernando María Castiella): coordina les queixes.
  • Governadors civils (Barcelona, Bilbao): elaboren informes alarmistes.
  • Vicesecretaria de Educación Popular: rastreja activitats en català o basc.



OBSERVACIÓ

El vernaclisme  autèntic  i el concepte de llengua vernacla prové del mot "ver" que vol dir "primavera en llatí". 

Aquest concepte està relacionat amb el Punt Vernal, Àries o Anyell, constel·lació zodiacal.

Àries. Inici del cicle Zodiacal. Renaixement. Regeneració. Originalitat. ES relaciona amb el Genius Loci (La llengua vernacla seria la llengua de l'esperit del lloc).

Punt d'Àries

✔️ 1. ver – primavera

  • ver, veris (n.) significa primavera.

  • D’aquí prové vernus o vernal, que vol dir primaveral.


  • Jordi Salat

Temàtica que no agrada a membres d'Òmnium Cultural de l'Alt Penedès

 

 «Temàtica»  

que «no agrada»  i «no encaixa» segons determinats membres de la Junta d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès

Reflexionem-hi

Vaig rebre un correu electrònic d'una persona que havia llegit el meu llibre VERNACLÍSTICA i em demanava si voldria anar a fer una conferència i una presentació del llibre a Vilafranca del Penedès.  Vaig dir-li que si. Al cap d'uns dies em va dir que ho havia parlat amb una persona també interessada com ella i que ho organitzaria Òmnium Cultural. Vam acordar que seria el mes de Gener. Va demanar-me que li enviés una mica d'informació per a fer-me la presentació. Li vaig enviar aquesta informació:                              

                                Conferència a càrrec de Jordi Salat amb el títol de:

«Vernaclisme, independència i reeiximent de Catalunya”

Parlaré del vernaclisme, com a Marc Referencial lingüístic i cultural derivat del mot vernacle amb el sentit d’allò que és «propi (natural, original, genuí i autòcton) del lloc nacional».

Faré referència a la recomanació de la UNESCO que recomanava a les escoles l’ensenyament en  llengües vernacles l’any 1954.

El resultat del Concili Vaticà II de l’any 1965 que va tornar a posar en valor les llengües vernacles i el multilingüisme que comporta dins el marc referencial cristià.

L’ adulteració del mot vernacle en temps del règim del general Franco que amb el seu espanyolisme castellanista monolingüe es va mostrar contrari i hostil a la reforma multilingüisme del Concili vaticà II.

Com és present en els temps actuals aquesta lluita entre  el vernaclisme multilingüista i l’espanyolisme monolingüista.

La relació amb el renaixement de les nacions vernaclistes a l’Europa actual.

Exposaré que cal recuperar aquesta tradició vernaclista i el seu marc referencial com a Via Vernaclista per la independència i reeiximent de Catalunya.

Com el vernaclisme pot esdevenir un referent internacional i denominador comú per les nacions vernacles que actualment són anomenades «nacions sense estat» o «nacions minoritzades».

Amb el nom de «nacions vernacles» les situo dins un marc referencial que les allibera dels estats que —culturalment i legalment amb les seves constitucions—les tenen colonitzades i submergides.

Presentaré i el llibre VERNACLÍSTICA i comentaré diversos temes reaccionats amb el vernaclisme i el catalanisme així com la seva tradició cultural i la seva relació amb l’art romànic.


RESPOSTA QUE HA REBUT AQUESTA PERSONA DE PART D'ÒMNIUM CULTURAL DE L'ALT PENEDÈS

«Ahir vam parlar-ho a la reunió de Junta. I finalment vam decidir no fer-ho. 
No va agradar ni encaixar la temàtica a pràcticament tota la Junta»

Reflexionem-hi

La temàtica «no agrada» 

La temàtica «no encaixa»

Publicaré les vostres reflexions si me les voleu enviar.


REFLEXIONS REBUDES

1

A. F. de Caldes de Montbui
—Demencial!!!!.

2

J.M.Mas de Barcelona
Que @omnium  veti un esdeveniment cultural, és una contradicció que només em fa pensar en què tenen instruccions per bloquejar el pensament catalanista.
https://x.com/josepmas8/status/1997223702816305458?s=20

3

M.J.
—El fet de rebutjar la teva conferència perquè "no agrada" i "no encaixa" a membres de la Junta d'Òmnium Cultural de l'Alt Penedès és més greu del que pot semblar a simple vista.
J.S. — Si. Ho és!

4

M. A
— Crec q és desconeixement sobretot. I que deuen tenir l’agenda plena amb altres coses.
J.S. —No. No és aquest el motiu. Han dit clarament que és perquè "no agrada" i "no encaixa" a alguns membres de la Junta. El què posa es en evidència és molt greu.... És «un dels mals» que patim a Catalunya. Un mal que afecta la mentalitat de molts catalans. Una mala mentalitat que necessita regeneració. I... ,els emmalaltits ho ignoren; i no són conscients del remei que ens és necessari. És també un tema psicològic.

5
G. P. de Barcelona
—Llegit i pensat: crec que s'hauria de crear l'Associació Vernaclista Catalana tenim òmnium i d'altres "organismes" massa anquilosats i endogàmics que no volen beure d'altres fonts intel·lectuals, espirituals o ideològiques. Tancats en si mateixos. I no cerquen una lluita cultural universal com és la vernacla. És una llàstima. Així ho veig jo. Prejudicis...

6