Dialèctica del Marxisme ( segle XX ) i dialèctica del Deulofeunisme ( segle XXI ) (1)

Vaig passar-me tota la meva època universitària, anys 60, parlant de les idees de Karl Marx (a més de Herbert Marcús i Sigmund Freud) i tota l'estona era present en el nostre llenguatge allò que se'n digué i se'n diu "marxisme".
Va ser de forma autodidacta que vaig descobrir a Alexandre Deulofeu ( 1903-1978) ( A les escoles franquistes no s'ensenyava. Ara, en aquesta etapa de "democràcia condicionada" que vivim, malgrat que les competències en ensenyament depenen de la Generalitat de Catalunya tampoc s'ensenya) I, el vaig descobrir precisament tot llegint un article de premsa en el que es parlava de la predicció de futur que fa Deulofeu en el seu llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història" referint-se a la dissolució de l'URSS confederació de nacions lligades amb el pensament marxista.


Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest Comunista: "La història de totes les societats és la història de la lluita de classes". Marx va creure que el fracàs del capitalisme era inevitable en detriment del comunisme.

Deulofeu, va tractar una gran varietat de temes i és conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història resumida en el seu llibre "Matemàtica de la història" : Les civilitzacions tenen un temps de naixement, maduració i decadència que marquen cicles històrics. Deulofeu va creure que a partir de l'any 1800 el renaixement de les nacions naturals o vernacles era inevitable en detriment dels imperis representats pels Estats.

El pensament de Karl Marx, conegut amb el nom de marxisme, es basa en la dialèctica del principi del capital i del principi del treball.
El pensament d'Alexandre Deulofeu es basa en la dialèctica del principi imperialista i del principi nacionalista.

La dialèctica entre dos principis la trobem sempre i arreu del món al llarg de la Història del pensament humà. La filosofia oriental ens parla de la dialèctica del principi Yin i la del principi Yang. El Yin, principi femení, que correspondria al nacionalisme i al treball. El Yang, principi masculí, que correspondria a l'imperialisme i al capitalisme. També la trobem en Zoroastre ( F. Nietzche en va escriure un llibre “Així va parlar Zaratrustra”) el qual ens parlava de la dialèctica entre els principi de la Llum ( Ormuz) i el principi de la Foscor (Ariman) . El mateix Jesucrist, parla del principi del Bé i del principi del Mal.

Ara, però, no és moment d'establir comparances entre pensaments humans sinó d'exposar com el pensament de Deulofeu resulta que és de gran actualitat. Per què? Doncs, perquè entre altres motius, en el pensament de Deulofeu, hom pot trobar-hi el llenguatge que ha de portar a la llibertat nacional i el reeiximent nacional de Catalunya i per extensió a la reunificació dels territoris catalans actualment esquinçats i usurpats.
Crec que aquesta llenguatge deulofeunià és el que haurien d'adoptar els polítics catalans per alliberar-se del llenguatge adulterat i pervers en els que es troben condicionats i alliberant el llenguatge català s'alliberaria Catalunya.

Malauradament encara hi ha gent que no distingeix entre llengua i llenguatge. Llenguatge són les paraules que fem servir i el significat que donem a les paraules que diem. Per exemple: La paraula independència dita per un espanyol castellanista o per un català té una interpretació diferent. Això explica que a Madrid, hi pugui haver espanyols castellanistes que demanin la independència del Tibet respecte de la Xina i no demanin la independència de Catalunya respecte d'Espanya. Uns diuen" : "No és el mateix. Altres diuen : "D'això ni parlar-ne". El problema està en el llenguatge.

Aquest dies he estat6 rellegint el llibre "Catalunya i l'Europa Futura" editat per Alexandre Deulofeu l'any 1934 ( en segona edició el 1978 per Editorial Emporitana, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili) que em va regalar el seu nét i bon amic Juli Gutiérrez Deulofeu, i novament m'ha fet sentir entusiasmat per tantes i tantes coses que hi diu, prediu i raona per mitjà de la dialèctica basada en el principi imperialista i el principi nacionalista. Ell, en diu també "instint imperialista" i "sentiment nacionalista". Fa un estudi del fets històrics agafant l'any 800 com a equador i des d’aquí, que ell considera Edat Mitjana, se'n va enrera cap a la Edat Antiga i endavant cap a l'Edat Moderna, l'entrada de la qual situa pels voltants de l'any 1500.

Parlant d'imperis decadents i de nacions renaixents, a la pàgina 188 ens diu: " La persecució contra les nacionalitats sotmeses fou terrible - referint-se a les que estan sota el domini jacobinista, imperial o centralista, de França durant la guerra del 1789 o Revolució Francesa ( Occitània, Euskadi, Catalunya, Bretanya, Borgonya,....)Gregoire vol que es desarreli les llengües VERNACLES" .(Escriu vernacles amb majúscula tal com ho he reproduït)


Caigut doncs imperialisme d'esquerres que va representar el marxisme i en procés de desintegració els seus "Estats" tot renaixent les nacions naturals o vernacles, caient l'imperialisme de dretes que va representar el capitalisme i en procés de desintegració els seus Estats tot renaixent les nacions naturals o vernacles, ....Entren en el segle XXI en el que m'ha semblat bé de denominar "deulofeunisme" que és el criteri que ens ha de portar a una vella mentalitat renovada per l'espiritualitat i reinterpretada, més enllà de hipocresies i dogmes sense seny, a una consciència de la Veritat basada en la fe, la raó i la solidaritat. Com diu Deulofeu, el deulofeunisme, ens pot portar a la pau de la Humanitat, políticament, per mitjà d'una Confederació Universal feta sobre la base de subconfederacions de nacions naturals o vernacles. Amb el criteri deulofeunià, Catalunya i per extensió els Països Catalans, és una nació vernacla. España, és un Estat imperialista. Quan Franco va entrar victoriós a Barcelona acabada la guerra del 1936, ho va fer cridant: Por el Imperio hacia Dios! Quin imperi i quin Déu? – em pregunto -. I si fos fals aquell concepte de Déu que amb els imperis ens vam imposar?

Deulofeu era republicà, i el deulofeunisme, comporta una confederació de nacions vernacles i no un imperi de Estats que creen un marc legal en el que es permet a un poble dominar altres pobles i subjugar-los impedint-los de ser tal com són. En nom de l’imperialisme espanyols s’ha volgut castellanitzar als catalans i això és anti-natural. Totes les religions del món diuen que “ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser com som” .

El ser s’ha de basar en la vernaclitat que emana de geni del lloc, els orígens ve de geni, i fa una raça i no una ètnia. Això vol dir parlar amb la llengua vernacla i no amb la llegua materna. Hi ha una gran perversió dels conceptes de raça i ètnic per culpa del llenguatge adulterat. I, també del concepte de llengua vernacla que s’ha fet creure que era la llengua dels esclaus de Roma i no la llengua del Geni del Lloc.
El deulofeunisme comporta un nou concepte de Déu, basat, pel que fa als cristians, en les ensenyances de Jesús explicades al Nou Testament ,més que no pas, en les amenaces de Jahvé relacionades en l'Antic Testament.

El deulofeunisme podria ser la base de la mentalitat del segle XXI, europea i mundial.
Continuaré comentant, reflexionant i fent deduccions a partir dels seus textos en propers escrits.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Traductor


Nota:
Informació sobre Alexandre Deulofeu
http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_Deulofeu

Informació sobre Karl Marx
http://ca.wikipedia.org/wiki/Karl_Marx

Napoleo (1769-1821) descendent d'una noble família occitano-catalana afincada a Mallorca i Còrsega

En el llibre "Relacions entre Mallorca i Lleida a l'època medieval"
de l'historiador Josep Lladonosa es diu que l'any 1150 van sortir de Lleida, d'un lloc anomenat "Mallorca" que era una illa que hi havia en el riu Segre, uns nobles per a repoblar Mallorca.

Hi havia nobles occitans i de Catalunya Nord que parlaven en català "salat" el català que ara es parla a les Balears.

Entre aquest nobles n'hi havia la família anomenada "Bonapart"

La família originària de Napoleó, doncs, era de Lleida?

George Sand, la companya sentimental del músic Frederic Chopin, es fa ressò d'una tradició de Mallorca en el seu llibre "Un hivern a Mallorca" escrit el 1842.

George Sand és pel pseudònim d'Amantine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant, ( París i de Juliol de 1804- 8 de Juny de 1876 escriptora francesa. Parella del músic Frederic Chopin amb qui va viure a Mallorca.

Extret del llibre “Un hivern a Mallorca” (1842)

¿ Per què no conservar com a monuments , els convents de Santa Catalina a Barcelona i el de Santo Domingo de Palma, les naus dels quals cobrien les tombes de persones de bé[1] com diu un quadern que he tingut a la mà i que formava part dels arxius del convent? S'hi llegien, a més dels noms de N. Cotoner, Gran Mestre de l'Ordre de Malta ,els de Dameto, els de Muntaner, Villalonga, La Romana, Bonapart! Aquest llibre, així com tot allò que concerneix al convent, pertany avui a l'empresari de l'enderrocament.

Aquest home, veritable tipus mallorquí, el qual en el primer contacte fa sentir repulsió, però que després captiva i tranquil·litza, adonant-se de l'interès que agafàvem per aquestes ruïnes, per aquests records històrics, i essent, a més a més, d'altra banda, com tot home de poble, partidari del gran Napoleó, ben aviat va indicar-nos la tomba amb les armes dels Bonapart ,els seus avis, doncs aquesta és la tradició mallorquina.

Ens ha semblat suficientment curiosa com per a fer algunes investigacions sobre el particular, però ocupats en altres treballs, no hem pogut dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per a completar-los.

Hem trobat les armes dels Bonapart, que són: Quarter d'atzur , amb sis estrelles d'or, de sis puntes en dos, dos i dos; i camp de gules[2] amb un lleó d'or lleopardat[3] carregat amb un àguila naixent negra:

1.- En un nobiliari o llibre blasó, que forma part de les riqueses contingudes a la biblioteca del Sr. Comte de Montnegre[4] aconseguim un facsímil d'aquestes armes.

2.- A Barcelona, en un altre nobiliari espanyol[5], de no tant bella execució, propietat de l'arxiver de la Corona d'Aragó i en el qual es troba ,amb data de 15 de Juny de 1549,les proves de noblesa de la família dels Fortuny, el número del qual figura, entre els quatre quarters, el de l'àvia materna que formava part de la família dels Bonapart.



En el registre: Índex: Pere III. Tomo II dels arxius de la Corona d'Aragó, es troben esmentades dues actes amb data de l'any 1276 relatives a la família Bonpar.

Aquest nom, d'origen provençal o llenguadocià, va patir , com tants d'altres a la mateixa època [6] l'alteració mallorquina , transformant-se en Bonapart.

El 1411, Hug Bonapart,natural de Mallorca va passar a l'illa de Còrsega en qualitat de regent o governador pel rei Martí d'Aragó[7] i a ell es fan remuntar el orígens dels anomenats "Bonaparte"; així “Bonapart” és el nom romàntico[8] i Bonaparte, l'italià antic [9] i "Buonaparte" l'italià modern.



Es sap que els membres de la família de Napoleó, signaven indiferentment Bonaparte i Buonaparte.

Qui sap de la importància que aquests lleugers indicis descoberts uns anys abans, haurien pogut adquirir, si haguessin pogut servir per a demostrar que a Napoleó, que tant desitjava ser francès, que la seva família era originària de França?[10] (Veure nota a peu de pàgina ficada per Jordi Salat: Geroge Sand cau en l’error de considerar Occitània i Provença com si fossin França. Occitània i Provença van ser catalanes amb Pere I de Catalunya (1213) i Ramon Berenguer III casat amb Dolça de Provença. França es va annexionar aquestes terres i va destruir la seva cultura, llengua i va negar la seva identificació nacional pròpia. Els avantpassats de Napoleó, com a família de Occitània i Proveça, no era francesa, era occitano-catalana i no era de parlar en langue d’oil o francès, sinó que parlava occità a Occitània i català a Mallorca).

Encara que el descobriment de M. Tastu no tingui ja avui el mateix valor polític,[11] no deixa de ser interessant, i si jo tingués vot en el capítol dels fondos destinats a les lletres pel govern francès, facilitaria a aquest bibliògraf els mitjans perquè completés els seus estudis.[12]

Importa molt poc en l’actualitat ,ho comprenc, assegurar de l’origen francès[13] de Napoleó. Aquest gran capità, que a la meva manera de veure( demano perdó a la moda) no va ser un príncep de tant fuste[14] però que, per la seva naturalesa personal va ser, un gran home, que ha sabut fer-se adoptar a França[15] i la posteritat no inquirirà mai si els seus avantpassats van ser florentins, corsos, mallorquins o llenguadocians; però la història estarà sempre interessada en aixecar el vel que cobreix aquesta raça predestinada, en la que certament, Napoleó no va ser un accident fortuït o un fet aïllat.

Segur que, cercant bé, es trobarien les generacions anteriors d’aquesta família d’homes i dones de tal descendència, i aquí els blasons, aquestes insígnies que la llei de la igualtat ha condemnat però les quals l’historiador es servirà sempre com de monuments força significatius, podrien aportar alguna llum sobre el destí guerrer o ambiciós dels antics Bonaparte.

Efectivament, hi ha hagut mai un escut més altiu i més simbòlic que el d’aquests cavallers mallorquins?

Aquest lleó en actitud de combatre, aquest cel esquitxat d’estels, del qual intenta desprendre’s l’àliga profètica?[16] . No són algo així com un jeroglífic misteriós d’un destí gens comú?

Napoleó, que estimava la poesia dels estels o estrelles com una mena de superstició,[17] va tenir coneixement, va tenir coneixement del seu escut mallorquí, i no havent pogut remuntar fins a la font dels “Bonpar” provençals, va guardar silenci sobre els seus avis “espanyols”?[18] ( Veure nota de Jordi Salat a peu de pàgina: Aquí una vegada més George Sand confon els catalans de Mallorca i Barcelona que són de parla catalana i cultura de Catalunya o Països Catalans, amb els espanyols que són de parla castellana i cultura de Castilla. Emmarca els personatges en un marc polític i no en un marc natural o vernacle. La identitat està en la naturalitat que és substancial i no en la constitucionalitat que es una relativitat política convencional que no sempre s’amotlla a la naturalitat.)

Aquesta és la sort dels grans homes que després de la seva mort: Veure a les nacions disputar-se els seus bressols o les seves tombes[19].



Nota:

Aquest extracte del llibre “Un hivern a Mallorca” de la George Sand, l’he descobert gràcies a la Dra. Carme Rusiñol la qual me’n va parlar un dia que conversàvem sobre la usurpació de la identitat de molts grans personatges catalans per part dels Estats espanyol i francès; i en certa mesura també de l’italià. He ficat comentaris a peu de pàgina.

Abril 2020

Avui 21/4/2020 he llegit aquest escrit:

L’origen mallorquí de Napoleó

Hug Bonapart

Maig 1960  escrit de Joaquim Verdaguer

Gener 2008 el meu article

Has passat  40 anys...des de l’escrit del Joaquim Verdaguer

Han passat 12 anys... des del meu escrit

m’alegra comprovar que lo que és, vol ser reconegut i persisteix…

MAIG 2020

NAPOLEÓ I CATALUNYA

Entre 1812 i 1814, Catalunya va ser una regió més de França, va viure una etapa de prosperitat econòmica i cultural inèdita des de 1714, el català va recuperar la seva oficialitat i Barcelona es va convertir en la tercera ciutat de l’Imperi (darrere París i Amsterdam) i en la gran capital del Midi francès.

Mapa del Midi, o Occitània

Napoleó incorporà la Vah d'Aran a l'Imperi de França

Jordi Salat 13/8/2008

josalort@hotmail.com
https://jordisalat.wordpress.com/
https://vernaclistes.blogspot.com/







--------------------------------------------------------------------------------

[1] En el llibre original escrit en francès hi posa ” les sepultures de persones de bé” en català. A la traducció feta per una editorial espanyola al castellà a la nota a peu de pàgina no hi posa que és un text escrit en llengua catalana. Només hi posa “así en el original” ( N. del T.) No diu que és un text en llengua catalana

[2] Heràldica: Color vermell representat gràficament per ratllat vertical.

[3] Es probable que estigui relacionat amb “Llopart” que donà origen a un cognom català. Potser també es diu “rampant”

[4] Castellanitzat com a “Conde de Montenegro”. Em pregunto si tindrà alguna relació amb la nació ex-iugoslava, coneguda amb el nom de Montenegro

[5] Per defecte de forma o adaptació al sobiranisme polític del seu temps , moltes persones parlen d’Espanya quan es refereixen a Catalunya, però en aquells temps España no existia. Això i elfet de creure que Hispàni aés el mateix que Espanya, confón i tergiversa molta informació històrica i dificulta el seu etneniment correcte dins el seu marc natural i real.. El marc polític espanyol, tot sovint desvirtua i des-realitza, desfà la realitat, autèntica, que és la natural dels fets. Si demà Alemanya fos part de l’Estat espanyol, Wagner seria espanyol? Oi que no? Doncs amb els personatges catalans a l’espanyolitzar-los això s’accepta.

[6] El 1276 correspon a l’època de l’exili dels occitans del Llengua d’oc o Occitània i dels provençals que fugien de l’holocaust produït per al croada contra els càtars o cristians albigesos que venien a terres catalanes ( de les que potser abans, en els anys 700-800 havien fugit vers el nord amb la invasió sarraïna) . Per a més informació consultar el llibre “Cátaros y occitanos en el reino de Mallorca” de Grabriel Esteve Alomar.

[7] Martí I l’Humà mor sense descendència. En el Compromís de Casp ( 1412) la dinastia catalana dels Urgell va ser desposseïda del reialme i apartada del poder pels Trastàmara castellans. Està documentat que el rei català Martí I tingué el Sant Graal a la catedral de Barcelona. Actualment es troba a la catedral de València on va ser portat per un Trastàmara. Consultar Bloc Vernacle http://vernaclistes.blogspot.com/2007/08/siclia-catalunya-i-el-rei-de-jerusalem.html

[8] Crec que “romántico” com diu el traductor del llibre del francès al castellà és un error del traductor. Potser per amagar el significat català del mot “Bonapart” ( Buena Parte). Quelcom intencionalment descatalanitzador com l’esmentat error per omissió esmentat anteriorment a la frase textual catalana. En aquest cas diu que el nom ”Bonapart” és d’una llengua “romàntica” enlloc de dir “romànica” per no haver d’ especificar que es tracta de la llengua catalana.

[9] Italià antic? No. Es tracta de la llengua corsa. A Còrsega h ha una llengua pròpia que no és “ italià antic” és cors. Cal recordar que existeix un nacionalisme cors. Caldria estudiar les relacions del nacionalisme cors i el nacionalisme català. Potser hi ha un denominador comú , probablement quelcom iber relacionat amb la cultura dels camites. Genèsi 9,11-final. ( La maledicció de Jahvé a Cam)

[10] Geroge Sand cau en l’error de considerar Occitània i Provença com si fossin França. Occitània i Provença van ser catalanes amb Pere I de Catalunya (1213) i Ramon Berenguer III casat amb Dolça de Provença. França es va annexionar aquestes terres i va destruir la seva cultura, llengua i va negar la seva identificació nacional pròpia. Els avantpassats de Napoleó, com a família de Occitània i Provença, no era francesa, era occitano-catalana i no era de parlar en langue d’oil o francès, sinó que parlava occità a Occitània i català a Mallorca.

[11] Potser sí que el té encara que la George Sand no se n’adoni o no el reconegui

[12] Si jo tingués vot en el Govern de la Generalitat de Catalunya també ho faria. És al Govern de Catalunya i al Govern de Balears als qui es pertoca de fer-ho. I, esbrinar sila família de Napoleó és occitano-catalana-balear. Per cert ,també ho haurien de fer amb el tema de Cristòfor Colom, tema que té quelcom que el pot relacionar amb Napoleó doncs hi ha una teoria que situa a Colom com a natural de Tarroja de Segarra i descendent d’una família d’occitans càtars exiliats , igual com es diu en aquest escrit de la família de Napoleó, en el segle XIII a terres de Lleida i Mallorca. A Occitània hi trobem un municipi anomenat “Santa Coloma” ( Sainte Colombe). Valdria la pena d’esbrinar-ho i tant de bò s’hi destinin recursos econòmics perquè ho pugui fer algun historiador català.

[13] No era d’origen francès ,era d’origen occità, provençal o català. I, això de que “no importa” era l’opinió de Geoge Sand quan va escriure el llibre. Jo crec que sí importa.

[14] El traductor al castellà fa servir el mot “fuste” . “Fuste” és un catalanisme que vol dir “fusta. En castellà s’hauria de dir “madera”. Un exemple més de la presència de mots catalans en la llengua castellana. Un exemple de mots catalans que han estat apropiats per la llengua castellana. Voldria dir que “no tenia fusta de príncep”

[15] França “s’ha adoptat” a molts catalans i occitans. A “Arnau de Tarroja” li diuen “Arnaud de Toronge”. A “Hug de Pinós” li diuen ”Hug de Payns”. A “ Miquel de Nostra Dama” ( Nostradamus) , li diuen “Michel de Notre Dame” i no obstant al seu pare li conserven el nom de “Jaumet” , un nom català, diminutiu de “Jaume” que en francès s’hauria de dir “Jacquette”. A Cristòfor Colom, també se’l van “adoptar” els espanyols com a genovès.....Altres “adoptats” i “volguts adoptar” per part de França i España han estat: Jaume I, Arnau de Vilanova ( Arnaud de Villeneuve)....I, en el segle XX :Dali, Miró, Tàpies, ... i darrerament fins i tot Ferran Adrià a qui malgrat ser català des de Madrid els espanyolistes el propaguen políticament com a “el español....” ometent que és “naturalment” català o de naturalitat catalana.

[16] L’Àliga o àguila, profèticament, va associada a la figura de sant Joan evangelista i probablement a sant Joan Baptista. Els Colom de Catalunya també estan associats a aquesta tradició cultural “sanjoanista”

[17] Cristòfor Colom també.

[18] Aquí una vegada més George Sand confon els catalans de Mallorca i Barcelona que són de parla catalana i cultura de Catalunya o Països Catalans, amb els espanyols que són de parla castellana i cultura de Castilla. Emmarca els personatges en un marc polític i no en un marc natural o vernacle. La identitat està en la naturalitat que és substancial i no en la constitucionalitat que es una relativitat política convencional que no sempre s’amotlla a la naturalitat.

[19] A més de Napoleó, això també passa amb Cristòfor Colom. La teoria que fa a Colom natural de Tarroja de la Segarra i descendents d’exiliats càtars, occitans o provençals, en concret de la nobles família dels Sò, s’hauria d’estudiar a fons per a veure si tenen algun lligams amb els avantpassats de Napoleó. El Govern de la Generalitat de Catalunya hauria de destinar un pressupost a aquesta recerca que ennobliria “soberanísticament” Catalunya i els catalans i Occitània i els occitans. El 1213, Pere I va ser rei d’ambdues nacions i va deixar de ser-ho amb la derrota a la batalla de Muret. Jo estic convençut que darrera d’aquest fets i personatges hi ha quelcom cultural que afecta a tota la humanitat i que cal descobrir.