Adulterar el significat dels mots
com a arma estratègica espanyolista
Li pregunto al chatGPT
—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del
mot llatí «vernaculus» —com a «arma
estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar
el sentit original del mot i fer-lo
rebutjable?
—Resposta del ChatGPT Plus
La definició que
associa llengua
vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més
antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el
vernaclisme hi van influir indirectament.
En diccionaris espanyols
·
El Diccionario
de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt
abans de Franco. Per exemple:
o DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».
o A partir del segle XIX i principis del XX, alguns
diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».
—Comentari meu:
Actualment 2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola
diu això:
Es va afegir: «Dit d’un esclau:Nascut a la casa de l’amo»
Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—.
El vernaclisme
que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o
vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat i fer-les reviure en llibertat i
independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no
poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos, el seu Genius Loci) dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes.
Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma,
no era la llengua imperial aliena i alienista, la llatina, sinó la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan
eren lliures, abans de ser conquerits i
esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La
que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de
les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i
rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades
pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»
—Chat GPT
Franquisme i Concili Vaticà II
·
Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les
llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era
centralista i castellanitzador.
·
El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a
la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors
ultraconservadors van veure-ho com un perill
per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va
modificar oficialment la definició lexicogràfica.
Per què es manté
l’associació amb esclaus?
·
És una herència etimològica.
Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el
context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat
prejudicis culturals.
Conclusió global
· En anglès i
alemany, la definició contemporània de vernacular
/ vernakulär és: llengua
pròpia d’un lloc.
· Cap diccionari
associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix
en l’apartat d’etimologia l’origen verna
(«esclau nascut a casa»).
· La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.
Escrit anterior
VERNACLISME I ESPANYOLISME
Jordi Salat
