dilluns, 5 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 1 )

La descatalanització de la llengua catalana: Topònims.Nacionalisme i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots dels topònims?

A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és
l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc.

He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"...en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era del temps de la descatalanització espanyolista o fidel a la catalanitat.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia.

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el critei orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Algunes vegades,perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista.

Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països Catalans i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos, cristians però no dogmàtics, entre aquests Jaume Cinca, autor del llibre "Athanàgia", ens diuen que el català no ve del llatí. Quan van venir els romans a Catalunya, ( Països Catalans) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català.

Sóc d’una generació catalana, la desl anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. Volia que tothom als Països Catalans, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.